Introducció
Quan, al segle XIV, tenim una informació força segura sobre el nombre d’habitants de la Garrotxa, sabem que les viles o ciutats més importants eren Besalú, Olot i Santa Pau. En 1356-70 la vila de Besalú incloïa 238 focs, la d’Olot 201 focs i la de Santa Pau 117 focs —inclosa, però, tota la gent de la parròquia—. Aquestes dades havien canviat força amb relació a les xifres que ara ens interessaria de conèixer, com ara, per exemple, els habitants que hi havia l’any 900 o el 1250. Cal tenir, amb tot, ben present que el creixement de Santa Pau i, en part, també d’Olot són força posteriors a l’any 1000; en el cas de Santa Pau la carta de franquesa és de l’any 1300. Així doncs, a l’alta edat mitjana, mentre hi hagué un comtat independent o autònom, la capital, Besalú, fou de bon tros la població més important, encara que segurament no hi visquessin gaire més d’uns pocs centenars de famílies.
Una via indirecta per a conèixer molt aproximadament la població d’un moment més tardà, però anterior a la crisi demogràfica del segle XIV, és la consulta de les dades contingudes en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280. Tot i que les informacions són purament indicatives —cal tenir present, per exemple, que els monestirs solien pagar a part—, trobem que, en aquests anys, la diferència entre allò que es pagava per la parròquia de Besalú i allò que es pagava per algunes altres parròquies tampoc no és tan gran. L’any 1280 Sant Vicenç de Besalú va pagar a la Santa Seu 75 sous, la parròquia d’Olot va lliurar 56 sous i 3 diners i la de la Santa Pau 42 sous; tenint present que una part de la població d’alguna d’aquestes vil·les devia viure escampada pel terme no són pas unes xifres gaire diferents de les de Sant Esteve d’en Bas (56 sous), de Sant Privat d’en Bas (46 sous), de Montagut (39 sous), de Mieres (62 sous i 4 diners), on l’hàbitat sí que era fonamentalment dispers.
Besalú
La ciutat de Besalú devia ésser inicialment un recinte fortificat encimbellat al damunt d’un turó, situat al costat de l’aiguabarreig del riu Fluvià i la riera de Capellada. En teoria era ja abans de l’any 900 la capital del comtat que rebia el seu nom. Tanmateix, com intentarem de calcular més endavant, la població que podia viure a l’interior de l’oppidum o castrum, tal com l’anomenen els documents, no podia ésser pas gaire gran. D’acord amb les estudis que s’estan realitzant darrerament del món rural, no podem pas assegurar que ja en una època anterior al segle X no visqués població fora del recinte sobirà. El que sí que sembla segur és que al peu del turó hi havia una església. L’església parroquial, dedicada a Sant Vicenç, era a ponent del pujol, a uns 50 metres de la muralla del castell.
En canvi, ja sembla segur que Besalú, durant el segle X, quan esdevingué seu dels comtes, tingué un raval o veïnat de cases als sectors de ponent i de migjorn, ja fora de les hipotètiques primeres muralles. De fet, no ens sorprèn pas que l’any 977 s’esmenti un suburbio de Besalú, tot i que, d’altra banda, també sabem que aquest mot sovint és utilitzat en aquella època amb altres significats diferents del de raval (per exemple: “in suburbio Elenense, in valle Confluente”). Això darrer té, però, poca importància, car l’any 998 tenim una menció molt clara del barri exterior d’aquesta ciutat: “in ipso burgo de Bisulduno”. Fins i tot, sabem que, en aquest burg, la canònica de Sant Genis i Sant Miquel hi tenia tres bordes petites (bordiculas), en les quals vivien Gadmir, Codalec i l’hortolà Serf-de-Déu; s’esmenta també que una d’aquestes casetes era en un indret on hi havia sitges, segurament més antigues (“ad ipsas sigas”). Així mateix, també s’esmenten uns molins situats a la sortida de la ciutat (“molendinos qui sunt súper ipsa exita de Bisulduno”), que segurament eren els mateixos que els que ja trobem documentats l’any 977.
Aquest creixement estava lligat segurament a diversos factors: creació de la canònica de Sant Genis i Sant Miquel i de l’església de Santa Maria i Sant Joan, edificada al suburbi, creació del monestir de Sant Pere, actuació de la ciutat com a capital real del comtat (amb funcions administratives, judicials, militars, etc), desenvolupament d’un mercat, etc.
De fet, al mateix segle X s’establiren els límits que hom preveia que havia de tenir la població, encara que aleshores evidentment no cloïen una zona ben edificada (“villam et terram”). En l’acta de fundació del monestir de Sant Pere, de l’any 977, s’establí que la vila de Besalú tenia com a afrontacions el riu Fluvià, des de la pedra de “Carol” (al costat de la qual passava l’estrada règia i que era, per tant, vers on es degué construir després el pont) fins a la pedra “Mambra” (o de la mamella, forma que encara s’entreveu ben bé en algunes il·lustracions antigues), des d’on s’enfilava pel torrent de Ganganell, fins a arribar a la pedra “Açora” i, a tramuntana, després de seguir un tros l’estrada que anava a la vila, arribava altre cop al Fluvià. El monestir de Sant Pere era situat a l’exterior d’aquest terreny.
Després de l’any 1000 ja tenim documentada amb força detalls l’existència de cases en aquest burg exterior, al voltant de l’església de Santa Maria (que, segons parer d’Eduard Junyent, aviat fou seu de la canònica i que més endavant va esdevenir l’església del raval de Bell-lloc). El comte Bernat, l’any 1012, cedí a la canònica unes cases que afrontaven amb una casa d’Oriol (potser l’Oriol de Tortellà?), amb el castell, la muralla i la porta de l’església de Santa Maria.
També ens permet d’aclarir alguns aspectes de la població del segle XI, un document de l’any 1027 en el qual el comte Guillem cedí a la mateixa canònica unes cases (casas) que tenia a l’extrem —segurament el septentrional— del burg (“in ipso caput de ipso burgo”). Aquestes cases afrontaven a llevant amb la devesa que hi havia al costat del mur i amb el mur, a migjorn amb una casa i amb Santa Maria (la qual era situada, com diu el mateix document “in loco que vocant Torelló, iuxta castro Bisulduno”), a ponent amb la via de Lligordà, que passa per Capellada i Santa Maria, i a tramuntana amb la riera de Capellad.
Durant el segle XII sembla que hi hagué un creixement quantitatiu i també “qualitatiu” de la població de Besalú. Un document de l’any 1171 ens diu que Berenguer Sabater (Çabater) amb la mare, la muller i els fills donaren, amb l’acord del prior de Santa Maria de Besalú, el domini útil d’un casal destruït situat a la parròquia de Sant Martí de Capellada, sota la torre “Llardera” i el portal vescomtal. Quant a aquest document, podem cridar l’atenció, d’una banda, sobre la possible existència documentada d’un sabater; segurament també hi havia teixidors, paraires, etc. D’altra banda, també se’ns presenta una possible expansió de la ciutat més enllà dels antics límits de la vila, ja dins el veïnat de Capellada.
En aquest mateix sentit, també és molt important un document de l’any 1171 que ens permet de veure aquest cop ben clarament l’augment de la pressió demogràfica en aquest segle. El rei Alfons I va concedir un permís a l’abat de Sant Pere de Besalú per tal que pogués edificar a l’antic cementiri monàstic anomenat el Prat (“ipso ciminterio Sancti Petri quod antiquitus solebat ape-llari Prad”). Per un costat aquest terreny afrontava amb el torrent de Ganganell i per l’altre amb la vinya de l’abadia. Aquest Prat de Sant Pere s’estenia, doncs, segurament com ara, a la riba dreta del Ganganell, fet que fa suposar que tota la zona oriental ja era ocupada. D’altra banda, és ben palès que el rei creia que se’n podia treure un profit, d’aquesta concessió, ja que es reservà la meitat dels beneficis que es traguessin de l’establiment de gent en aquestes terres (llevat dels delmes).
En realitat, doncs, ja s’estava produint una tercera fase d’expansió. La primera, com ja hem vist, anà lligada a la creació del primer suburbi, on restà inclosa l’església de Santa Maria i Sant Joan. Els límits d’aquest burg, segons Joan-Albert Adell, sembla que eren el carrer de l’Abat Safont, el carrer Major i el carrer del comte Tallaferro. En una segona fase, iniciada segurament ja abans de l’any 1000, el creixement de la població portà els límits de la ciutat fins al Ganganell; l’església de Sant Vicenç i el Mercadal restaren evidentment inclosos en aquesta segona ampliació (de fet, l’any 977, Sant Vicenç ja es considera que és situat al suburbi). Així es formà un segon raval que restà tard o d’hora també tancat dins d’unes muralles. Finalment, ja durant el mateix segle XII, se superà l’espai clos per aquests murs i hom començà a construir més enllà, per exemple a la zona que envoltava el monestir de Sant Pere. Aquestes terres, però, no foren tancades dins d’unes muralles fins a l’època de Pere III, vers els anys 1361-63.
En relació amb totes aquestes muralles, cal assenyalar l’existència dels diversos portals que hi havia: el del pont, segurament a migjorn, el de Bell-lloc, el Vescomtal i el de Portaguera o de Ganganell, possiblement a tramuntana, etc. A llevant, sobre Capellada, hi havia la “Torre Llardera”, que ja hem esmentat més amunt.
A la baixa edat mitjana, aquesta ciutat de Besalú era composta bàsicament pel castell, cedit després de l’any 1137 a la canònica de Santa Maria (el 1180 s’esmenta ja una església canonical de Sancte Marie Novelle, situada al cim del turó), i també pels barris de la Força, al cantó sud-oriental, de Sant Vicenç, a ponent, i de Bell-lloc, al cantó nord-occidental. A més a més, la població s’estenia, vers llevant, fins a Capellada —veïnat situat damunt la confluència de la riera d’aquest nom i del Fluvià, al voltant de l’església de Sant Martí— i, vers ponent, fins al pujol de Torell i a Vila-robau. L’any 1252, trobem, per exemple, l’esment d’unes cases “in vico Capellate de Bisulduno”; també s’ha conservat el document d’un establiment fet l’any 1254 a la vídua de Joan de Narbona d’unes cases “in villa de Bisulluno, in vicco de Bello Loco”. Per acabar podem dir, gairebé com una curiositat, que els primers anys d’aquest segle XIII, en una poesia del trobador Ramon Vidal de Besalú s’esmenta la plaça d’aquesta ciutat (diu: “e ieu m’estava cossirós… en la plassa de Bezaudun”).
Dades demogràfiques sobre Besalú
Com ja hem vist, les primeres dades segures que tenim de la població de Besalú ja són molt tardanes. Segons el fogatjament dels anys 1356-70, a la vila de Besalú hi havia 238 focs (que poden correspondre a uns 1 000 habitants). Encara que sigui a base d’entrar en el terreny de les hipòtesis, podem intentar també de calcular la població d’aquesta ciutat de l’alta edat mitjana. Per a saber això podem seguir dues vies: l’una és calcular la població segons les funcions que s’exercien en aquesta vila l’any 980 o l’any 1020, per exemple; l’altra via és intentar de conèixer el nombre d’habitants a través del càlcul de la superfície edificada o edificable que tenia la ciutat en les diferents èpoques.
J. C. Russell establí, l’any 1972, unes equivalències entre les funcions exercides per la ciutat (seu d’un rei, d’un comte, d’un bisbe, d’un monestir, d’uns mercaders, etc.) i el nombre màxim i mínim d’habitants que d’una forma directa o induïda això podia comportar; cal tenir present que, segons ell, si hi havia un monestir, aquest fet no sols indicava l’existència d’uns monjos i d’uns servents, ans també era motiu d’un creixement induït del nucli de poblament que hi havia al voltant en un nombre igual de monjos i dependents. Un fenomen semblant s’esdevenia si s’instal·lava a la ciutat una cort comtal o bé una seu episcopal.
Al segle IX la població de Besalú devia ésser molt reduïda; segurament aquest lloc només feia la funció d’’oppidum o indret de refugi i de petit centre de la plana agrícola del voltant. De fet, el seu primer creixement es degué esdevenir en instal·lar-s’hi més o menys permanentment els comtes privatius, ja al segle X. Segons la hipòtesi de Russell, un comte comporta unes 70 persones 0 més (màxim unes 210 persones). Aviat degué caldre que hom construís cases fora les muralles inicials o sobiranes.
Aquest creixement degué augmentar força arran de la creació, durant el govern del comte bisbe Miró, d’un novell monestir i d’una canònica, que, segons els criteris d’aquest historiador nord-americà, podria haver comportat, d’una forma directa o induïda almenys l’augment d’uns 180 noves persones. Com ja veurem més endavant, aquest degué ésser un dels motius que provocaren l’expansió del burg fins al torrent de Ganganell.
Un altre factor que potser causà un cert creixement fou la creació, en aquesta ciutat, en època de Bernat Tallaferro, d’una seu episcopal, fet que hauria hagut de provocar almenys l’augment de 280 homes més.
Si a tots aquests habitants sumem alguns mercaders que, després de l’any 1000, potser ja vivien a la ciutat, tenim una població total mínima, al segle XI, d’unes 600 persones. Tenint present que sempre hem agafat les xifres més baixes, podem pensar que la xifra de població real era potser una mica més alta i s’apropava més als 1 000 habitants.
Com ja hem dit, una altra manera de calcular la possible població de Besalú és a través del coneixement de l’extensió edificada (encara que molts cops només sapiguem la superfície edificable). L’altiplà del castell té una superfície de no gaire més de mitja hectàrea. Si agafem també el segon recinte (el burg), que s’estenia a la part baixa del vessant meridional i occidental del turó, ja tenim una extensió total una mica superior a 1 hectàrea. I si suposem un creixement fins al torrent de Ganganell, tenim una superfície edificable d’unes 3 hectàrees o potser una mica més. Tenint present que la densitat de població urbana oscil·lava a l’edat mitjana entre els 100 i els 250 habitants per hectàrea, podem suposar que el recinte sobirà difícilment podia suportar gaire més d’uns 150 habitants; l’expansió del segle X amb la creació del burg degué permetre un increment de la població en unes 200 persones més; finalment, el creixement que es produí segurament ja abans de l’any 1000, que comportà arribar fins ai Ganganell, podia permetre una població d’unes 750 persones, la qual coincideix força amb la que hem obtingut més amunt. D’altra banda, tenint present que ja durant el segle XII s’anà més enllà del Ganganell i, fins i tot, segurament, una mica més amunt de la riera de Capellada, cal pensar que abans de la crisi demogràfica del segle XIV possiblement s’ultrapassà el miler d’habitants, dada que ens permet d’entendre els 238 focs que trobem documentats a la segona meitat del segle XIV.
Olot
Olot era situat prop de la confluència de la via que venia de Besalú i anava cap a la vall de Bianya i la via que s’adreçava cap a Girona tot passant per la vall d’en Bas; també confluïa a la conca d’Olot la via que venia de Santa Pau i Sacot.
Mapa de la parròquia d’Olot l’any 1116, en què aquesta era formada per una vil·la plurinuclear, amb dues esglésies (Sant Esteve d’Olot i Santa Maria del Tura), cinc vil·les, dos vilars i unes cases. Uns quants segles abans, segurament hi devia haver una vil·la, a Olot, i uns vuit vilars. Al segle XII algun dels vilars ja rebé la categoria de vil·la i l’hàbitat degué tendir a dispersar-se molt. El terme parroquial, amb aproximadament uns 17 km2, tenia les afrontacions sobretot als rius —el Fluvià i el Ridaura— i a les serres de la Pinya o de Sant Valentí i de Maltos-quer. La distància de Sant Esteve d’Olot a les esglésies parroquials més properes oscil·lava entre els 2 i els 5 km.
J. Bolòs
Olot, però, malgrat que té un nom preromà i alguns precedents d’època antiga, és bàsicament una població medieval; fou un fruit del creixement demogràfic i econòmic que es produí després de l’any 1000. Al terme de la parròquia d’Olot, al segle X i potser també fins al segle XII, només hi havia un conjunt de cases escampades, més o menys agrupades en diversos vilars. Al segle XIV, després de l’inici de la crisi, Olot ja tenia, en canvi, més habitants que l’antiga capital del comtat. És una transformació sorprenent, tenint present que Olot no fou mai ni capital de comtat, com Besalú, ni tingué a la seva rodalia cap monestir, ni fou mai seu d’un bisbat, encara que aquest fos efímer.
Al terme de la parròquia d’Olot, dedicada a Sant Esteve, ja hi havia al segle IX una segona església dedicada a Santa Maria. És força remarcable aquesta duplicitat, que motivà una població multifocal, amb dos nuclis, i que cal que tingui alguna justificació històrica, la qual, però, per desgràcia, segurament caldria cercar-la en una època ja força reculada. ¿L’església de Santa Maria del Tura era una construcció de creació senyorial? De fet, l’única cosa que sabem és que l’any 871 depenia del monestir de Sant Aniol d’Aguja i que aleshores ja es parla d’un edifici antic (“antiqua ecclesia in honore Sanctae Mariae fundata”). Amb tot, tard o d’hora, al terme d’Olot també hi tingueren drets, a causa de donacions sobretot dels comtes, les abadies de Camprodon —no és segur que fossin mai efectius aquests drets—, de Besalú i de Ripoll. Aquest darrer cenobi, que rebé donacions abans de l’any 982 i sobretot el 1097, del comte Bernat, i el 1119, del vescomte Udalard, n’esdevingué el senyor més important en obtenir els drets jurisdiccionals (encara que els eclesiàstics fossin del cenobi de Besalú).
En l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot, de l’any 1116, és consignat que el bisbe Berenguer de Girona confirmà la donació de les esglésies d’Olot feta pel comte Bernat. Així mateix, com era usual a l’època, establí una zona de 30 passes destinada al cementiri, la sagrera. Pel que fa a aquesta zona sagrada i protegida (sagrarias) se’ns parla en el document d’uns closos que potser servien per a tancar aquest indret. També cal cridar l’atenció sobre l’esment que hom fa en aquest important document del molí de Roca (“molino de Rocha”) i d’un pont; tal com ha estat dit, un dels aspectes importants quant al lloc on es bastí aquesta població és el fet que fos un indret per on hom podia travessar fàcilment el Fluvià.
També s’esmenten detingudament els límits del terme parroquial i, així mateix, les diverses viles i vilars que hi havia dins d’aquest terme: la vila d’Olot, el vilar de “Rovira”, la vila de “Pinyola”, la vila de “Clota”, el vilar de Xeixars, la vila de Tradós, les cases o masos de l’Esparc i les viles d“Illa-Rodona” i de “Cabratosa”.
Durant aquest segle XII, al voltant de les dues esglésies ja devien créixer sengles nuclis de poblament. De fet, però, no és fins al segle XIII que trobem ben palesa en els documents l’existència d’una agrupació força important i no dedicada exclusivament a l’agricultura. L’any 1206 hi hagué la concessió, per part de l’abat de Ripoll, de l’exempció del pagament d’unes lleudes o drets de pas de les mercaderies. També, segons els historiadors olotins, aquest abat, Bernat de Peramola, feu construir a Olot un palau abacial. També és d’aquesta època de canvis fonamentals per a la vila olotina un pacte, signat l’any 1221 entre l’abat Ramon des Bac de Ripoll i dos batlles i dinou habitants de la població d’Olot, sobre la construcció de les muralles de la vila vella i sobre el lloc per on havien de passar. Sembla que s’estenien al costat de l’església de Santa Maria; això ens confirma el que hem dit més amunt: la vila d’Olot en aquesta època era formada per dos centres: l’un al voltant de l’església ara anomenada del Tura, prop del Fluvià, i l’altre al puig de Sant Esteve.
Una altra notícia d’aquesta època fa referència als anys 1241-46, moment en què s’esdevingué un plet, que ja hem esmentat més amunt, entre el monestir de Ripoll i el de Besalú pel molí en el qual havien de moldre els grans els homes d’Olot. Sembla, segons Francesc Caula, que normalment els portaven al molí de “Roca” —que hom ja troba documentat l’any 1116—, que de-penia de l’església parroquial i, per tant, de l’abat de Besalú. La sentència sembla que establí que havien d’anar a moldre els cereals al molí que era del senyor banal, l’abadia de Ripoll; segons Joaquim Danès, no se’ls va prohibir pas, però, d’anar també al de Sant Pere de Besalú. En aquest segle Francesc Caula cita també un document relacionat amb la vescomtessa de Bas, de l’any 1276, en el qual s’esmenta, entre d’altres coses, la riba del Fluvià des del Pont Vell d’Olot fins al Castell Nou, segurament encara situat a Olot, però que no se sap exactament on podia ésser. Seguint Joaquim Danès podem dir que l’any 1285 s’esmenten per primer cop unes quarteres a mesura d’Olot, fet que, com ja hem vist, és important per a comprendre el creixement de la vida mercantil d’aquesta població.
Quan arribem al segle XIV, ja fora del marc històric d’aquest treball, s’esdevingueren noves transformacions fonamentals per a aquesta vila: l’any 1303, Jaume II posà sota la seva protecció la vila i el palau d’Olot; l’any 1305 hi hagué l’aparició d’una pabordia del monestir de Ripoll a Olot; l’any 1314 fou atorgat un privilegi reial pel qual es concedia a aquesta població una fira anyal el dia de Sant Lluc i els quinze dies següents; l’any 1352 hi ha un esment documentat d’una universitat d’Olot, etc.
A part de Besalú i Olot, les altres poblacions o bé ja es desenvoluparen clarament en època gòtica —com per exemple, Santa Pau—, o bé, a l’edat mitjana, només eren petits centres rurals, segurament força reduïts, tenint present la importància que tenia en aquesta comarca l’hàbitat dispers: unes quantes cases, que formaven l’anomenada cellera, s’agrupaven al voltant de l’església, del carrer que hi menava (via missadera) o d’una plaça. Encara, l’any 1300, els habitants de la cellarie de Santa Pau foren els qui reberen la carta de franquesa promulgada pel baró d’aquest lloc. Jordi Bolòs i Masclans