Hospital de Sant Julià (Besalú)

Situació

Planta del conjunt, a escala 1:200, al nivell de la planta baixa.

J. Albesa-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Aquest edifici es troba dins el nucli antic històricoartístic de la vila de Besalú, al costat de llevant de l’església de Sant Pere, en l’espai que hi ha entre aquesta, el Palau de la Cúria Reial i el riu.

Mapa: 257M781. Situació: 31TDG755720.

Història

L’hospital de pobres de Besalú i la seva església romànica, dedicada a Sant Julià, foren construïts al segle XII, en un alou situat a la vila de Besalú, que el comte bisbe Miró Bonfill havia donat al monestir de Sant Pere de Besalú, alou que s’estenia “des de la boca de Ganganell fins al portal ques diu de Portaguerra, que des de alli va per lo camí de Fornells i arriba a la pedra Carola, ques prop de la paseras qui va a Sant Ferriol; després torna per la ribera i va a la matexa boca de Ganganell”, segons un document de l’any 1616 escrit per l’abat de Santa Maria de Ripoll i visitador general de l’orde, Joan de Guardiola, per tal de demostrar la subjecció de l’hospital a aquest cenobi benedictí de Besalú.

El testament de “Bisullo” de Medians, el 1225, proporciona la notícia documental més antiga sobre l’hospital de Besalú, el qual rebé de l’esmentat testador 12 diners. Tres anys després, era Bernat de “Beluespre” qui, abans de marxar a la conquesta de Mallorca, establia en seu testament una deixa de cinc sous per a aquest hospital. El 1235, rebé per testament novament una quantitat pecuniària, aquesta vegada del clergue de Sant Martí de Capellada, Joan.

A partir d’aquest moment, les úniques dades que hom coneix sobre l’hospital de Sant Julià, són les que proporciona l’esmentat document de l’any 1616, el qual informa que, el 1336, trobant-se vacant el càrrec d’hospitaler i essent sense govern l’hospital, els jurats i el consell de Besalú demanaren a Berenguer, abat de Sant Pere, que nomenés algú com a hospitaler i rector de Sant Julià, designació que recaigué en Bernat de Puig de Fornells, que “li prometé obediència, pobresa i castedat i que donaria fe al comte i a l’abat de tota la hisenda i administració de l’hospital.”

En repetir-se la situació el 1334, en morir l’hospitalera Dúlcia, les autoritats de Besalú proposaren per al càrrec Guillema de Camps, de la parròquia de Montagut, a l’abat de Sant Pere, el qual l’acceptà en canvi de la promesa de lleialtat, castedat, pobresa i obediència.

Durant l’època moderna, l’hospital i la seva església continuaren vinculats al monestir de Sant Pere, com ho demostren les visites fetes, els anys 1599, 1603 i 1611, pels visitadors generals de l’orde. Aquesta situació es mantingué fins a la desamortització del 1835, moment en què l’església deixà de celebrar el culte i l’hospital perdé la seva funció; al començament del segle XX passà a ésser utilitzat com a escola. El 1974, l’església de Sant Julià fou restaurada i dedicada a activitats culturals. (JFC)

Edifici

Actualment, després de les últimes campanyes de restauració dutes a terme, l’edifici ha estat parcialment lliure dels cossos afegits, especialment al seu sector de ponent.

La seva estructura és d’una nau rectangular, molt simple, amb desnivells importants en el paviment i el sostre, coberta per una volta de canó de perfil rebaixat, feta de pedruscall i morter de calç.

En el curs de la restauració de les cobertes foren localitzades diverses peces de ceràmica(*), de datació imprecisa però certament tardana, la qual cosa, unida a la tipologia constructiva de la volta, permet de plantejar que es tracti d’una reforma tardana.

De les estructures originals d’aquest edifici es conserven la façana de ponent, on s’obre la gran portalada monumental, i els murs perimetrals, molt restaurats, on s’observa un aparell de còdols escairats i petits carreus disposats molt uniformement, sobre l’autenticitat dels quals hom té algunes dubtes.

L’hospital de Sant Julià és un dels escassos exemples de la tipologia funcional de l’alta edat mitjana, que, com els hospitals monàstics de Sant Pere de Casserres o Sant Pere de Rodes(*), formats també per una senzilla sala rectangular en dos pisos, són un precedent de les grans sales hospitalàries de la baixa edat mitjana. (JAA)

Portada

Porta d’entrada a l’edifici, oberta a la façana principal.

J. M. Melció

Planta, alçat i secció de la porta d’entrada.

A. Mazcuñan-F. Junyent

La porta d’entrada sobre el cantó nord-occidental. Consta de cinc arcades que formen la gradació en dues de les quals s’encabeixen un parell de columnes coronades pels seus capitells corresponents, en una construcció austera.

Aquesta porta, treballada amb grans carreus polits de pedra diferent, és afegida a l’estructura dels murs i s’avé perfectament amb el tipus de portals garrotxins del segle XII. Cal fer referència especial a l’extraordinària fondària de les seves arquivoltes, característica que no té paral·lelismes coneguts. (JAA)

La portalada de l’antic hospital de Besalú és formada per un pòrtic d’una certa profunditat, basat en arcs en gradació successius i acabat en un timpà a la porta, que és decorat en alguns dels seus components. Així, els quatre capitells de les corresponents columnes, l’arquivolta externa, la línia d’impostes corresponent i les cobertores i permòdols del sortint de la llinda contenen motius de caràcter bàsicament vegetal amb d’altres de figuratius. La historiografia ha admès gairebé sempre la dependència d’aquesta escultura respecte a la de l’església de Santa Maria, de manera que, en conseqüència, la seva datació també ha fluctuat d’acord amb els diversos parers sobre aquesta església(*). Cal fer notar l’avançat estat de deteriorament del conjunt, visible en la indefinició de les formes i en la rugositat de les superfícies.

L’arquivolta externa, de secció rectangular, presenta una successió de fulles d’acant de clar regust classicitzant al seu pla intern, mentre que a l’extern hi ha una cinta que va ondulant i genera fulles o palmetes al llarg del seu recorregut; aquest sistema canvia en el parell de dovelles inferiors, on es desenvolupen sengles cossos lleonins, que interrompen l’aresta del marc i determinen una composició simètrica. El capitell de la banda esquerra és d’estructura coríntia, en una variant que segueix l’esquema clàssic amb un grau de fidelitat considerable, de manera que sobre dos rengles de fulles d’acant es desenvolupen les volutes d’angle amb un sentit del volum que s’observa només a l’interior de Santa Maria de Besalú, on flanquegen les rosasses del mig. A l’altra banda s’organitza una composició mitjançant elements figuratius, formada per una parella de lleons, amb el cos en diagonal a cada cara i amb el cap comú a l’angle, que tenen entre llur gola i urpes davanteres un ésser humà; rere els dorsos hi ha sengles caps monstruosos, i el fons superior presenta les volutes habituals i la rosassa al mig. El segon parell de capitells presenta la mateixa tipologia que aquest darrer, si bé amb certs elements que els fan lleugerament diferents: així, cada cos lleoní manté el respectiu cap, afrontat a l’angle amb l’oposat, alhora que la situació de la testa humana ha canviat, ja que apareix ara sota les urpes dels animals; a més, els trets són més esquemàtics i el relleu més agafat al fons, totalment llis i que limita un àbac que no presenta ja cap traça de l’estructura derivada del corinti.

La decoració del sortint marcat per la llinda es caracteritza pel domini dels motius vegetals. Cada permódol és decorat per una fulla d’acant, amb la punta doblegada cap endavant i els talls treballats amb una certa profunditat, amb alguns punts marcats per cops de trepant. Aquest mateix sistema és utilitzat també en les rosasses àmplies de cada cobertera. La línia d’impostes té la decoració distribuïda amb una certa irregularitat. A la banda esquerra només hi ha un cap a cada angle, que afecten simplement la part corresponent al capitell extern i el frontis; a la dreta, en canvi, els caps van acompanyats de cintes ondulades que originen semipalmetes, sistema només aplicat a partir del tram rectilini que segueix el capitell interior i que varia sensiblement al principi.

L’anàlisi de l’estil de la portada, com també del repertori dels seus motius, confirma plenament la relació amb el conjunt de l’interior de l’església de Santa Maria de Besalú, i també, en conseqüència, les traces dels àmbits llenguadocià mediterrani, provençal i rossellonés. En primer lloc, el tractament i l’esquema del capitell corinti remet de manera inevitable als capitells d’aquell conjunt, als quals també s’apropa pel seu sentit d el volum i la seva desimboltura. Els motius de tipus vegetal restants mantenen les mateixes coordenades estilístiques, tot i que es diferencien per una major sequedat; bé que no semblen tenir paral·lels a Besalú mateix, tret de les cintes amb palmetes que també apareixen en alguns cimacis de l’interior de Santa Maria (i que hem considerat anàlogues a determinades peces de Cuixà), responen, però, a la mateixa línia d’arrel classicitzant i similar a la de Provença, observada en aquell conjunt reiteradament esmentat. És el cas de les rosasses que, a part un exemple conservat a la catedral de Girona(*), presenta algun paral·lelisme amb d’altres capitells de Sainte-Marie d’Alet(*). Pel que fa a les fulles d’acant dels permòdols, el seu tractament classicitzant i situació l’apropen als dels permòdols d’Alet i de centres provençals com Sant Tròfim d’Arle(*). En circumstàncies similars es troba el conjunt de l’arquivolta decorada, que pel seu sistema té un paral·lel clar en el conjunt empordanès de la portada de Santa Maria de Lledó, no aliena a les influències d’arrel llenguadociana oriental o provençal; fins i tot es repeteix el tema de les palmetes amb un tractament pla del relleu a l’extradós, en uns contactes que han d’ésser ben significatius(*).

Capitell de la porta d’entrada.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Capitell de la porta d’entrada.

A. Mazcuñan-F. Junyent

La figuració basada en lleons situats a les dovelles inferiors és un element també present a Lledó, on igualment fou utilitzat el capitell corinti. Però en el cas de Sant Julià no cal oblidar que la figura del lleó és un dels motius que apareixen constantment a d’altres conjunts de Besalú, i que presenten diverses possibilitats. Cal recordar també la porta meridional de Sant Vicenç, amb dovelles, no aliena als àmbits ripollès i rossellonès en general, com l’occidental de Sant Pere, molt rústega. Però no cal oblidar els frisos de la porta septentrional de Santa Maria ni el cas més desenvolupat del finestral de Sant Pere, on el caràcter decoratiu dels motius i de la seva disposició és superat d’una manera rotunda pel de tipus simbòlic. És en aquest punt on l’exemple estudiat pren també interès. D’una banda, pel possible sentit de vigilància que comporten aquests éssers, fet que refermaria la seva presència. Aquest aspecte pot acceptar-se, igualment, per al cas de Sant Vicenç. Però, a més, l’interès iconogràfic pot ésser aplicat també al tema dels tres capitells figuratius ja descrits. Compositivament, és innegable de nou la vinculació amb conjunts de fora de Besalú. Si més no entre les restes conservades de Santa Maria el motiu no és conegut, i sí, en canvi, en un capitell procedent del claustre de Sant Miquel de Cuixà, conservat al Museu dels Cloisters de Nova York, i vinculat a una línia estilística propera al conjunt de l’interior de Santa Maria; en el cas de Cuixà, però, al lloc de la rosassa hi ha un cap lleoní, i apareix a més representada la figura humana gairebé sencera(*). Així, doncs, la vinculació rossellonesa es repeteix en aquest cas també des del punt de vista compositiu. Si cal anar més lluny, hom pot admetre una relació amb obres tolosanes, bé que en aquest cas els éssers atacants tenen forma de rèptil(*). D’aquesta manera, els tres capitells de Sant Julià són un exemple més de les representacions de feres aferrant homes o caps humans. I pel que fa a la variant en què hi ha el lleó, el sentit pot oscil·lar entre el valor negatiu, com a símbol de l’ànima del pecador arrabassada pel dimoni(*) o bé el positiu, segons el qual esdevenen guardians del temple, però també devoradors dels reprobables(*). Possiblement, es tracta d’un tipus similar al de la portada de Santa Maria de Covet, al Pallars Jussà, on elements lleonins apareixen en diferents punts(*). De tota manera, cal tenir també present la seva repetició en el cas tractat. Sembla clar que la minva de qualitat dels dos capitells interns, que s’afegeixen a altres elements diferenciadors com el fet de presentar els àbacs i les impostes llisos, implica que la seva composició imita la de l’exterior dret, més directament vinculat quant a l’estil a Cuixà i a l’interior de Santa Maria de Besalú. Per això, és possible imaginar que aquesta decoració respongui també a una finalitat senzillament ornamental. Tanmateix, la qüestió roman oberta.

Una vista de l'interior del pati de la casa

J.M. Melció

En definitiva, tot fa pensar que en la porta de Sant Julià intervingueren dos tipus d’artífexs diferents. L’un, que en devia executar la major part, es presenta dins les mateixes coordenades estilístiques que els responsables dels capitells i impostes de l’interior de Santa Maria, connectats amb l’àmbit rossellonès (exemples de Cuixà, ja esmentats) i amb conjunts occitans. Ara bé, les diferències d’ordre arquitectònic i iconogràfic comporten la presència de nous elements de repertori que també disposen de paral·lels a les zones a què hem al·ludit. I, per això, més que de dependència cal parlar d’una familiaritat en el sentit més genèric, de l’existència d’un equip actiu que devia treballar en dos conjunts diferents adaptant-se a unes necessitats variables. En un altre nivell, qui es responsabilitzà dels dos capitells interns depengué d’una manera gairebé servil del primer grup, el resultat de la qual cosa són realitzant dues peces de qualitat inferior; de tota manera, aquesta no és cap raó definitiva per a desvincular-lo d’aquell. En conseqüència, cal datar el conjunt en concordança amb l’església de Santa Maria de Besalú, per a la qual hom situa els treballs cap el tercer quart del segle XII. (JCSo)

Bibliografia

Bibliografia general

• Ramón Grabolosa: Besalú, un país aspre i antic, Editorial Montblanc, Barcelona 1968, pàgs. 190-191.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XII, Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1902.
• Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 84.
• Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977, pàg. 46. (JFC)

Bibliografia sobre la portada

• Josep Gudiol i Ricart i Juan Antonio Gaya Nuño: Arquitectura y escultura románicas, dins Ars Hispaniae, vol. V, ed. Plus Ultra, Madrid 1948, pàg. 41.
• Marcel Durliat: La sculpture romane en Roussillon, vol. III, Perpinyà 1950, pàg. 56.
• Josep Puig i Cadafalch: L’escultura romànica a Catalunya, vol. II, dins Monumentae Cataloniae, vol. VI, Barcelona 1952, pàg. 63.
• Josep Corominas i Planellas i Jaume Marquès i Casanovas : La Comarca de Besalú, dins Catálogo Monumental de la provincia de Gerona, vol. IV, Girona 1976, pàg. 59.
• Eduard Junyent i Subirà: Catalunya romànica. L’arquitectura del segle XII, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1976, pàg. 52.
• Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch: Els inicis i l’art romànic. s. IX-XII, dins Història de l’Art Català, vol. I, Edicions 62, Barcelona 1986, pàg. 218. (JCSo)