Situació
Una vista aèria de l’església des del costat nord-est.
J. Todó-TAVISA
L’església de Sant Martí de Capellada es troba a l’entrada de Besalú, venint de Girona, just després d’haver passat el pont sobre el riu Fluvià, dins el recinte d’un petit cementiri.
Mapa: 257M781. Situació: 31TDG756725. (JAA)
Història
L’indret de Capellada apareix documentat per primera vegada l’any 1000, en una permuta de béns feta entre el comte Bernat Tallaferro de Besalú i el prior de la canònica de Santa Maria de Besalú, Adalbert, per la qual aquesta rebia “ipsos hortos in Capellata”. A partir d’aquest moment i durant tota l’edat mitjana, Capellada restà vinculat a la canònica besaluenca per les moltes possessions que aquesta tingué al lloc.
Tanmateix, cal situar l’origen de Sant Martí de Capellada a l’any 1104, en què, enrunada l’església de Sant Martí de Juïnyà, el comte Bernat III de Besalú, amb el consentiment del bisbe de Girona, cedí l’església de Juïnyà als canonges de Santa Maria de Besalú, dependents de Sant Ruf d’Avinyó, per tal que la reconstruïssin; aquests, però, decidiren reedificar-la a l’indret de Capellada, respectant, però, l’advocació a sant Martí: “ Ego Bernardus Bisuldunensis comes compunctus amore Dei, vestigia Christi cupiens infequi, pacem et stabilitatem ecclesiae sancti Martini prospiciens, consilio et consensu Bernardi episcopi Gerundensis aliorumque bonorum hominum clericorum atque laicorum ecclesiam de Iuviniano desiderans reformare in melius destruo, quam in honore vel in alodio sanctae Mariae extra muros castri Bisulduni in Capellada, sicut infra aquas determinatur, reficio.”
Cal esperar al segle XIII, però, per trobar una sèrie continuada de dades sobre Sant Martí de Capellada. Així, l’any 1211, Guillem, prior de Santa Maria de Besalú, establí al rector de Capellada, de manera vitalícia, un hort situat molt a prop del fossar de l’església, en canvi de dues gallines de renda anual. Uns anys després, el 1225, “Bisullo” de Medians disposà en el seu testament la deixa de 12 diners a Sant Martí de Capellada en el moment de la seva mort. El mateix clergue de Capellada, Joan, en el seu testament, fet l’any 1235, després de demanar d’ésser enterrat al fossar de Santa Maria de Besalú i de fer diverses deixes a les esglésies de Besalú, donà a Sant Martí de Capellada 20 sous per a ornaments.
L’any 1244, Ramon de Buxols i Berenguera, la seva muller, de la parròquia de Sant Martí de Capellada, foren establerts per Gerard, prior de Santa Maria de Besalú, a una casa situada “in vico Sancti Martini de Capellata”, per un cens de dues gallines per Nadal i 8 sous.
Ben entrada la segona meitat del segle XIV, el 1362, una cita del Llibre verd del capítol de Girona mostra la vinculació de Santa Maria de Fares respecte a Sant Martí de Capellada i la d’ambdues esglésies respecte a la canònica de Santa Maria de Besalú: “rector ecclesie sancti Martini de Capellata Bisulduni et ecclesie Sanete Marie de Faris, que sunt annexe. Ita quod una dependet at altera, dixit quod dictus prior sancte Marie Bisulduni ut capellanus utriusque ecclesie recipit totam decimam in utraque ipsarum parrochiam”.
Deu anys després, el 1372, el rei Pere III el Cerimoniós de Catalunya-Aragó vengué el dret de bovatge de la parròquia de Capellades, per tal de poder afrontar les despeses de la Guerra de Sardenya.
Sense cap notícia del darrer segle de l’edat mitjana i una bona part de l’època moderna, hom pot suposar que Sant Martí de Capellada perdé importància durant aquest darrer període, ja que, l’any 1722, el bisbe de Girona, Josep de Taverner i d’Ardena, ordenà al rector de Lligordà que digués missa tots els dies festius a l’església de Capellada. Tanmateix, aquesta continuà mantenint estrets lligams amb la canònica de Besalú, com ho prova el fet que, l’any 1726, el seu prior, Josep Moxí, signés una carta de pagament per la batllia de Santa Maria de Fares i Sant Martí de Capellada a favor de Miquel Soler i Illa, en canvi de 10 lliures de Barcelona. (JFC)
Església
Aquesta església de Sant Martí de Capellada segueix la tradició de l’arquitectura romànica en la seva estructura d’una nau, capçada a llevant per un absis semicircular. L’aparell és de reble, en el qual destaquen algunes filades, de carreus allargassats, ben tallats i polits, i altres carreus del mateix tipus, solts, encastats al parament. Aquest fet, i les proporcions de l’església permeten de suposar que es tracta d’una construcció tardana, que aprofità alguns elements constructius, com ara finestres, carreus, la cornisa absidal, etc, d’un altre edifici construït amb les formes de l’arquitectura del segle XII. (JAA)
Bibliografia
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1889-1919, vols. XI, XII i XIX.
- Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 102.