Sant Vicenç de Maià de Montcal

Situació

Vista exterior de l’església de Sant Vicenç de Maià de Montcal des de ponent. El mur és coronat per un campanar, que no és l’original.

J. M. Melció

L’església de Sant Vicenç és la parroquial del poble de Maià de Montcal, situat a 241 m d’altitud i al peu de la muntanya del Montcal, al límit amb l’Alt Empordà i el Gironès. Es troba a les derivacions sud-orientals del massís de la Mare de Déu del Mont, en un indret drenat per la riera de Maià, afluent del Fluvià per l’esquerra, i per la de Segueró. Fou cap d’un municipi que l’any 1969 fou incorporat al de Dosquers.

Mapa: 257M781. Situació: 31TDG788748.

Per anar-hi cal agafar la carretera comarcal C-260, de Besalú a Roses. Entre els km 4 i 5, surt, a mà esquerra, la carretera que porta a Maià de Montcal. (JVV)

Història

L’existència de l’església de Sant Vicenç de Maià de Montcal queda constatada, per primera vegada, a la donació que féu Miró Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, a Sant Pere de Besalú, l’any 978, per la qual aquest monestir rebé “in villa Maliana iuxta ecclesia Sancti Vicencii casa cum curte et orto et olivarias qui ibidem esse videntur”.

Malgrat aparèixer el topònim Maià (“Maliano”, “ Malano“ o “ Mallano”) diverses vegades durant el primer terç del segle XI, no és fins molt més tard, el 1170, que tornen a aparèixer notícies sobre l’església, ja que Ramon, “capellanus de Maiano et de Logorciano”, i Bernat, el seu germà, van posar-se sota la protecció del monarca Alfons I de Catalunya-Aragó. Cinc anys després, el 1175, el vescomte de Bas, Hug I, deixà en el seu testament deu sous per a l’església de “Sancto Vincencio de Maiano”.

L’any 1198, Hug II Ponç, vescomte de Bas, fill i hereu d’Hug I, i el seu cosí, Pere de Cervera, que li disputava el vescomtat, arribaren a un acord o concòrdia, segons el qual Pere rebia, a canvi de reconèixer Hug com a vescomte de Bas, tot el que aquest tenia a les parròquies de Sant Vicenç de Maià, Sant Joan les Fonts, Sant Pere de “Logurciano” i Sant Mateu de “Vila de Mires”, el castell de Montagut i el seu terme i també la castlania de Guillem de Palera a la parròquia de Sant Vicenç de Maià.

La parròquia de Maià, com les de Sant Pere de Montagut i Santa Eulàlia de Begudà, entre d’altres, passà a Anna, filla i hereva de Pere de Cervera, segons aquest disposà en el seu testament. De fet, Anna rebé tots els honors que el seu pare tenia al bisbat de Girona, els quals, però, quedaven en mans de Jussiana, muller de Pere de Cervera, mentre aquesta visqués. El document, tanmateix, planteja un problema de datació, ja que la data de 1260 que proposa F. Monsalvatje és qüestionable a causa de la gran longevitat que caldria donar a Pere de Cervera i al fet que precisament aquest any fou el de la mort d’Anna. Així, apuntem únicament un marc cronològic al document: la vida de la filla de Pere de Cervera, això és, entre el 1213 i el 1260.

Llevat de la referència que fa el Llibre verd del capítol de Girona de “Sancti Vicencii de Mayano”, el 1362, i la venda del dret de bovatge d’aquesta parròquia, entre moltes altres, per part del rei Pere III de Catalunya-Aragó per a poder afrontar les despeses de la guerra de Sardenya, hom no sap res més de la història d’aquesta església durant el que resta de l’edat mitjana i l’època moderna.

El bon estat en què es trobava la parròquia de Maià, els anys 1851 i 1858, segons informen les visites pastorals realitzades en aquestes dates pel bisbe de Girona, Florencio Lorente y Montón, reflecteix la constant de la història d’aquesta església: humilitat però suficiència. (JFC)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau capçada a llevant per un absis semicircular.

La planta de l’església de Sant Vicenç de Maià de Montcal és composta d’una nau rectangular i d’un absis orientat a llevant de forma semicircular. En època posterior a la fase de construcció inicial hi foren afegits altres cossos, que són adossats a l’extrem oriental del mur de migdia.

El portal d’accés al temple es troba emplaçat a la façana de ponent, és format per quatre arcs de mig punt en gradació, llinda i timpà; l’arc exterior és resseguit per un guardapols. En aquesta façana, com també als murs de tramuntana i de migdia, s’observa un sobrealçament posterior de la nau. Aquest sobrealçament és subratllat per una cornisa que, a la façana oriental, pren la forma d’un arc còncau, és a dir, la forma del pinyó primitiu, i a les laterals d’una línia horitzontal contínua.

El perímetre de l’absis és recorregut per un fris sustentat per mènsules, algunes de les quals presenten una decoració esculpida, amb temes de caràcter vegetal molt estilitzats i caps humans. Les obertures és reparteixen de la manera següent: dues al mur de migdia (una d’elles, la que es troba més a llevant, resta encegada per l’adossament posterior d’altres cossos constructius), que són de doble esqueixada; una altra, també de doble esqueixada, al bell mig de la conca absidal i, finalment, un ull de bou situat damunt el portal d’entrada, és a dir, al mur de ponent. Aquest ull de bou devia ésser obert posteriorment a la construcció de la façana, ja que per damunt són visibles les restes d’un arc de mig punt corresponent a una finestra, substituïda probablement per l’ull de bou. Així, la façana de ponent devia tenir una composició molt similar a la de l’església de Sant Martí de Dosquers, molt propera.

La façana de ponent és coronada per un campanar de secció quadrangular que no pertany a la fase de construcció romànica i que aprofita una part d’una espadanya original.

A l’interior els panys de paret són recorreguts per una cornisa.

Els murs exteriors de l’església són fets amb un tipus d’aparell molt perfeccionat, format per carreus ben escairats i de mida regular. Aquest factor assenyala una data de construcció ja dins el segle XII; a més, el tipus de portal format per un nombre d’arcs diversos en gradació i una porta amb llinda i timpà llis es correspon perfectament amb altres portals d’aquesta regió construïts al segle XII. (EBC)

Escultura

Un detall del mur de l’absis amb mènsules decorades a la part superior.

J. Bolòs

A l’absis semicircular de l’església romànica de Sant Vicenç de Maià de Montcal hi ha, a la part superior, una decoració esculpida a les mènsules que suporten la cornisa.

La riquesa ornamental d’aquestes mènsules contrasta amb la sobrietat de la resta de l’edifici. Cinc d’aquestes mènsules són decorades amb motius variats. De dreta a esquerra, hi ha, en primer lloc, la representació figurada d’un cap humà, on podem distingir els trets facials, els cabells i la barba. Els ulls són grossos, de forma ametllada, el nas és llarg i ample, i la boca s’amaga entre la barba, que es prolonga fins als cabells repartits simètricament per mitjà d’una clenxa— a banda i banda del rostre.

La mènsula següent presenta un motiu vegetal, una única fulla lanceolada amb un relleu molt pla, que s’adapta a la superfície inclinada de la mènsula. Aquesta fulla és dividida per un nervi central, del qual neixen diverses nervacions més petites.

La tercera d’aquestes mènsules reprodueix també un motiu vegetal, que imita una derivació de fulles d’acant similars a les que hi ha a la pica baptismal de l’església de Sant Feliu de Beuda. Aquest element de comparació permet d’establir aproximacions estilístiques entre aquesta pica i aquestes mènsules, totes dues a la comarca de la Garrotxa.

Les últimes dues mènsules mostren uns motius figurats. En primer lloc és representada una figura d’atlant, i després apareix la figura d’un àngel que té les ales desplegades i un llibre a les mans.

Probablement, la decoració de les mènsules és obra del segle XII, moment que correspon a la construcció del temple romànic. (ISB)

Forja

A la porta de l’església de Sant Vicenç de Maià es conserva el conjunt d’un forrellat certament curiós.

Els dos batents de la porta estan recoberts completament per planxes de ferro subjectades per claus, que es distribueixen configurant una estructura geomètrica.

La zona on se situa el pany de la porta ha estat absolutament reforçada per claus sense cap mena de distribució geomètrica.

L’element més atractiu de tot el conjunt és el passador, perquè, tot i que també és un element funcional, és on es concentra tot l’interès per embellir la porta.

Així mateix, ha estat aprofitada la corba de l’extrem del passador, que es conforma en mànec, per a donar forma al cap d’una serp. Aquest és un cas que sovint apareix als forrellats contemporanis a aquest i que s’escampen per una bona part de la geografia catalana. Santa Anna d’Argelaguer (a la Garrotxa), Sant Bartomeu de Navarcles (al Bages) i Santa Cecília de Molló (al Ripollès) constitueixen una petita mostra de tots aquests conjunts.

D’altra banda, el significat que gira al voltant de la serp sol anar lligat a continguts de caire negatiu, però sempre varia segons el context on es trobi. En el cas del passador de Sant Vicenç de Maià, i, per extensió, en tots els forrellats d’aquestes característiques, la serp podria no tenir cap significat maligne, ni tan sols cap significat concret. És freqüent la representació d’animals d’aquest tipus tant en llibres miniats i peces pictòriques i escultòriques com en mobiliari i objectes litúrgics (cadires episcopals, bàculs, ornaments). Si bé en molts casos la representació d’una serp podia tenir un significat clar, la repetició incansable de models inicials amb significat propi va fer amb el temps que aquest es perdés.

La resta d’elements ornamentals de la ferramenta de la porta de Sant Vicenç de Maià són situats a les anelles per on llisca el passador. Aquestes, quatre en total, han estat dividides a base d’incisions fetes amb punxó en tres bandes, dins les quals es repeteixen motius de cercles fets també per mitjà d’incisions. Aquests elements són freqüents dins els forrellats que s’estenen per la geografia catalana.

Pel que fa a la datació, és difícil concretar en quin moment foren fets aquest tipus d’obres i, en concret, la ferramenta de Sant Vicenç de Maià. Els motius ornamentals que la componen apareixen tant en els segles del romànic com en els segles posteriors, i la tècnica utilitzada en aquestes peces pot respondre tant a treballs d’època romànica com a treballs posteriors d’artesans que segueixen la tradició. Per tant, hom només pot considerar aquesta obra dins el que anomenem tradició romànica. (LCV)

Bibliografia

Bibliografia general

• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vols. II, XI, XII, i XVIII, Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1889-1919.
• Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Olot 1977, pàg. 62.

Bibliografia sobre l’església

• Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Olot 1977, pàg. 30.
• Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983.