Situació
Aquest santuari es troba al bell mig del nucli de la Vila Vella d’Olot, vers el sector més llevantí de la població.
Història
El santuari de la Mare de Déu del Tura, patrona de la ciutat, té el seu origen en temps molt reculats. Hom té notícia de la seva existència per un precepte del rei carolingi Carles el Calb, datat l’any 872, pel qual confirmà a precs de Recimir, abat del monestir de Sant Aniol d’Aguja, totes les possessions de l’esmentat cenobi, entre les quals es cita en el document, “…in Basse, locum qui dicitur Olotis, cum antiqua ecclesia in honore Sanctae Mariae fundata”. Aquesta església fou, segons Lluís G. Constans, el primer temple olotí dedicat a santa Maria, el qual amb posterioritat s’anomenà del Tura.
Segons indiquen diversos autors, a la segona meitat del segle X, tant la vila d’Olot com l’església de Santa Maria havien deixat de pertànyer al cenobi de Sant Aniol d’Aguja, passant des d’aleshores al domini directe dels comtes de Besalú. Malauradament, poques són les notícies històriques d’època medieval que podem aportar sobre aquest santuari al marge de les que ja hem esmentat; de fet, sabem que al final del segle XI, concretament l’any 1097, el domini del lloc passà al monestir de Ripoll.
Respecte al temple tot sembla indicar que sobre la primitiva fàbrica del segle IX fou bastida una nova església d’estil romànic entre el segle XI o el començament del XII. Amb posterioritat, els forts terratrèmols esdevinguts al maig del 1427 a la vila, i que tingueren com a conseqüència la destrucció d’una gran part dels seus edificis, afectaren també el santuari del Tura, el qual hagué d’ésser reconstruït de bell nou. Se succeïren, a partir d’aquesta època, altres reformes en el temple, una de les quals data de l’any 1559, quan l’església fou ampliada pel mestre d’obres de Girona, Enric Julià; així mateix altres referències parlen d’un nou temple inaugurat al setembre de 1636.
Tanmateix, l’actual església de la Mare de Déu del Tura correspon a una reedificació projectada per l’arquitecte Francesc Mas, dins la línia del barroc acadèmic. la nova fàbrica fou construïda entre els anys 1737 i 1748, i posteriorment es procedí a l’ornamentació del seu interior. El pintor Joan Carles Panyó projectà l’altar major, bastit l’any 1786 i decorà també tota la nau i la cúpula amb pintures al fresc dins l’estil neoclàssic; al començament del segle XIX Ramon Amadeu realitzà diversos conjunts escultòrics de mida natural. la façana del temple fou acabada per J. Danès l’any 1928. El santuari del Tura patí les conseqüències causades per la guerra civil del 1936, que comportaren la destrucció parcial del campanar d’agulles obrat el 1784 i la destrossa de gairebé totes les escultures i pintures de l’interior. Tanmateix als anys quaranta l’edifici fou restaurat per l’arquitecte Aubert.
Dins el santuari es guarda una bella imatge romànica (segles XII-XIII) de verge bruna, de fusta policromada, la qual és objecte d’especial devoció pels habitants de la vila i de la contrada. Aquesta imatge va ser modificada, en ésser-li arrencat l’Infant de la falda i posat a la mà dreta, per tal de vestir-la. Segons explica una antiga tradició, la talla fou trobada per un brau del mas Caritat, el qual és representat als peus de la Mare de Déu. (MLlR)
Talla
Imatge de la Mare de Déu, a la qual faltava la figura del Fill, en curs de restauració quan es va fer la fotografia.
Santa Maria d’Olot, anomenada posteriorment del Tura, és una icona que fa 67 cm d’alçada, des del pla de la base fins al merlet més alt que li queda de la corona. Tota ella és recoberta per una tela arpillera, en-colada a la fusta i enguixada, excepte al respatller del cadiral en què s’asseu, per aplicar-li les fulles d’argent que la recobreixen. La cara i les mans són policromades directament sobre el guix i la tela. A causa de l’oxidació de la plata, avui ha desaparegut la policromia sota una tonalitat negrosa.
Tota la imatge es desvia cap al costat esquerre, desviació que es palesa amb la diferència de nivell de les espatlles.
La testa és coberta per un vel mantell treballat amb plecs longitudinals, poc marcats i convencionals; és daurat amb indicis de policromia. Des de les espatlles baixa pel pit i convergeix per sota la cintura, darrere el Nen; acaba horitzontalment sense cap ondulació ni obertura. Els plecs són rigurosament simètrics, tres per costat i gairebé paral·lels vora el mantell; aquest és decorat amb una orla pintada en blau-negre, formada per dos filets entre els quals hi ha alternativament tres ratlles verticals i un quadrat que emmarca una flor formada per quatre fulles unides per un botó. Sota el vel mantell apareix la túnica, de color porpra, completament llisa des de l’escot rodó fins a la cintura; a partir dels genolls forma uns plecs verticals i rectes, gairebé simètrics i poc acusats que van obrint-se i accentuant-se cap als peus. A l’escot hi ha una sanefa d’l,5 cm d’amplada, pintada-de negre, de la policromia de la qual només resten dos filets i un botó central, però hom pot assegurar que tota ella era decorada amb un seguit de botons, ja que l’orla que voreja la part inferior de la túnica presenta aquesta decoració.
Els peus, extremament sortits fins a gairebé el turmell, van calçats amb sabates, d’una gran amplària, que acaben acusadament en punta sobre el dit gros, la qual cosa constitueix un dels trets més característic d’aquest grup. Els peus es recolzen sobre un marxapeu voluminós. La cadira curul on s’asseu la Mare és aguantada per quatre robustes columnes de color vermell intens, acabades en uns poms rodons daurats; l’espai entre aquests i les columnes és separat per un filet pintat de negre. Les columnes del respatller són lleugerament més altes que les frontals. Els plafons intercolumnis del cadiratsón de color groc or al camper i decorats en negre, que es repeteix quatre vegades al costat esquerre i tres al dret.
La mà dreta, car l’esquerra és reconstruïda en haver estat destruïda durant la guerra civil de 1936-39 (fou llançada des del cambril),és exageradament llarga i horitzontal i en posició d’ofrena del Fill a l’adoració dels homes. L’esquerra devia aguantar verticalment el Nen. El color de les mans és bru, no pas negre com la cara.
Com totes les marededéus d’aquest grup, la nostra imatge és dues vegades més alta que ampla, si hi comptem el setial. La faç de la Mare és de faccions correctes (un òvul proporcionat) i traspua serenor; la seva mirada és fixa a l’infinit; el cap, però, és desproporcionat respecte al cos, ja que fa una cinquena part de tota la imatge. El color bru de la cara segueix la tradició de les marededéus que són fitades a les rutes de pelegrinatge.
El Fill, desaparegut durant la guerra, no era tampoc l’originari; l’actual és obra de l’escultor olotí Martí Casadevall i fou col·locat al centre de la falda de la Mare, quan l’autèntic seia sobre el seu genoll esquerre.
El grup escultòric és perfectament frontal i a l’origen era asimètric. Avui, malauradament, i seguint uns criteris estrets i antiestètics, la imatge roman oculta sota uns folgats vestits postissos.
Estilísticament cal classificar aquesta marededéu dintre el grup que anomenem ripollès, i constitueix l’exemplar més representatiu de la Mare de Déu de Ripoll, avui desapareguda. No fou perquè sí que Olot va ésser, des de l’any 1097 i per donació del comte Bernat II de Besalú, sota el senyoriu i domini de l’abat de Ripoll, fins al punt que ja a partir de l’any 1206 els abats ripollesos tenien palau abacial a Olot. No ha d’estranyar, doncs, que a l’hora d’esculpir una imatge de Maria a Olot, hom fes una rèplica de la que era venerada al gran cenobi de Ripoll.
Iconogràficament cal emparentar-la amb les d’Olopte, Montserrat, la Pinya, Cornellà de Conflent, Eina, Planès, o Odelló, tots aquests llocs íntimament vinculats al monestir de Ripoll.
Així doncs, cal fixar la datació d’aquesta peça a les dues darreres dècades del segle XII. (ANM)
No hi ha dubte que la imatge de la Mare de Déu del Tura constitueix una de les peces més destacades dins aquesta tipologia a l’àmbit geogràfic de la Garrotxa. Al marge de les vinculacions a grups determinats segons els límits de l’àrea gironina, cal remarcar que la peça s’apropa a models com el de Cornellà de Conflent, a l’altra banda dels Pirineus(*), i també a la de Sant Cugat del Vallès. Aquest darrer exemplar, tal com sabem arran de la seva exposició a Catalunya restaura, data dels inicis del segle XIII(*). En aquesta línia compositiva també podem incloure una altra peça olotina, conservada al Museu d’Art de Girona (i tractada en aquest volum), bé que amb unes connotacions més populars, observables sobretot en els detalls de les cares, que poden fer pensar en una relativa dependència respecte a la peça en qüestió, la qual, per cert, també participà en l’exposició anteriorment esmentada. (JCSo)
Bibliografia
Bibliografia general
- E. Paluzie y Cantalozella: Olot…, Barcelona 1860, pàgs. 151-152.
- J. Saderra i Mata: Ressenya històrica del Santuari de Nostra Senyora del Tura, Olot 1905.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XVI, Olot 1908, pàgs. 126-127.
- Ramon D’Abadal i de Vinyals: Els diplomes carolingis a Catalunya, dins Catalunya carolíngia, vol. II, primera part, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-50, pàgs. 176-178.
- Narcís Camós: Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña, (1657), Edició d’E. Junyent, ed. Orbis, Barcelona 1949, pàgs. 149-154.
- Lluís G. Constans i Serrat: Girona, bisbat marià, Barcelona 1954, pàgs. 135-138.
- J. M. Danés i Llongarriu: L’església de la Mare de Déu del Tura, Impremta Bonet, Olot 1965.
- J. Español i Altres: Guia d’arquitectura d’Olot, Delegació de Girona del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, Barcelona 1978, pàg. 22
- Francesc Caula: Recull d’articles i treballs, vol. I, “Amics de Sant Joan les Fonts”, Sant Joan les Fonts 1983, pàgs. 159-173.
Bibliografia sobre la talla
- Antoni Noguera i Massa: Les marededéus romàniques de les terres gironines, Artestudi Edicions, col·l. Art Romànic, núm. 5, Barcelona 1977, pàg. 140.