Crist
Un detall de la imatge conservada al Museu Episcopal de Vic, on és inventariada amb el núm. 83.
J. Vigué
Amb aquest nom és coneguda una bonica talla del Crist crucificat que es conserva al Museu Episcopal de Vic, on ingressà abans de l’any 1893, perquè figura ja en el Catàlogo del Museo Arqueológico Artístico Episcopal de Vic, publicat aquest any. Es inventariada amb el núm. 83.
La Majestat era coneguda amb el nom de Majestat de Lluçà perquè, segons explica R. Bastardes (1978) figurava com a procedent del monestir de Santa Maria de Lluçà. Miquel Oliva va trobar unes postals que demostraven que la majestat era de Les Planes i que es coneixia amb el nom de Lo Sant Cristo Gros (nom genèric, donat sobretot a l’estranger, a diversos crucifixs vestits, de caràcter monumental). E. Junyent (1961) recull aquesta procedència, així com M. Trens (1967), però l’anomenaren de Les Planes d’Olot. El seu nom és el de les Planes d’Hostoles, a la vall d’Hostoles sota els santuaris de la Salut i el Far. Probablement prové d’alguna església romànica d’aquesta àrea com la de Sant Pere dels Camps o la parroquial de Sant Cristòfol.
La talla fa 85 × 84 cm. i té un buidat de túnica de 12 cm. La creu on reposa mesura 145 × 106,5 cm.
Repassant una mica la història de la peça, la majestat va ésser una de les primeres ingressades al Museu Episcopal de Vic.
La Majestat de les Planes d’Hostoles fou un dels exemplars que concorregueren a l’Exposició Universal de Barcelona l’any 1888. Apareix en dues publicacions, la primera en el Catálogo de la Exposición Universal de Barcelona, 1888, pàg. 58, on figura amb el núm. 39 dins el grup d’estàtues cedides pel Museu de Vic. Hi apareix com un crucifix romànic de fusta del segle X.
En una altra publicació del mateix any (Àlbum de la Sección Arqueològica de la Exposición Universal de Barcelona, 1888, pàg. 124, làmina I) amb una descripció més o menys detallada de la imatge, és datada “probablemente del siglo XI”.
Uns anys més tard, en el catàleg del Museu de Vic (1893) apareix in ventariada amb el núm. 83 i és datada com a obra del segle X. Curiosament les mides que ofereix el catàleg de la peça (alt. 1,76 × 0,98 m) no es corresponen amb les actuals. Com podem observar, els braços de la creu han estat transformats a les extremitats; cal suposar que aquestes mides eren les de la creu en un moment de reestructuració.
La talla que avui observem respon a una execució senzilla, pel que respecta al cos, però que es complica en arribar al cap del Crist.
La imatge porta una túnica llisa i llarga fins als peus. En aquest cas no hi ha cap plec que compliqui el treball escultòric, només el cenyidor prem lleugerament el ventre de la figura que obté així una tènue forma humana. El nus del cenyidor és el clàssic. Dos enormes peus sobresurten per sota la túnica. Els braços rectes són dues peces a part, i estan agafats a la creu per quatre claus.
El cap és lleugerament inclinat cap a la dreta. Segurament aquesta no era la posició original; com passava en la majoria de majestats, aquestes eren decapitades per a donar-les l’actitud del Crist sofrent. El rostre presenta un posat greu en el qual cal fer ressaltar el treball dels cabells. Aquests són destriats en ratlles fines les quals, partint del centre del cap, davallen a banda i banda conformant una clenxa al mig. Els cabells cauen en plecs i deixen lliures les orelles per baixar fins a la barba que es cargola als extrems en un doble rínxol gruixut a cada banda de la cara. El bigoti i la barba es fan espessos per només deixar veure el contorn exacte dels llavis units i tensats. Les trenes, tres a cada banda, són amb volum i estan també treballades amb la gúbia fent ratlles verticals. De tot el treball dels cabells l’escultor ha deixat sense decorar la part de darrere la closca, la qual roman llisa i només pintada de negre.
La talla conserva la policromia original que en alguns fragments s’ha desprès de la fusta. La túnica és d’un color blau-verd fosc amb unes orles amples als extrems de color groc dins uns ribets vermells. La cara sembla que ha estat repintada amb unes arrugues vermelles les quals anul·len la serenitat del rostre, com és l’habitual en els Crists en Majestat.
Els escrits de l’any 1888 indiquen que una part de la talla ha estat refeta; sobretot la part extrema del peu esquerre era molt malmesa, i també els dits polze i índex de la mà dreta, que han estat afegits.
La creu, com ja hem dit abans, també ha estat transformada als seus extrems; malgrat tot, conserva una bona part de la policromia original. És una creu rectilínia amb el pal superior molt allargat i que conté una inscripció: (IHS) (N)AZARENVS REX IVDEORVM. Les lletres són blanques damunt una franja groga que és limitada al llarg de tota la creu per una ratlla de color blau, seguida de franges vermella, blava, i vermella. El dors conserva restes d’una pintura prou interessant: l’Agnus Dei al centre i un fragment del signe de sant Lluc al braç dret, el que implica que potser a la resta dels extrems de la creu hi havia representats els altres símbols dels evangelistes. Els contorns deixen veure algun fragment d’una cinta amb motius vegetals.
Tradicionalment la historiografia ha considerat aquesta imatge procedent de l’hipotètic taller escultòric de Ripoll, un àmbit geogràfic proposat per W.W.S. Cook i J. Gudiol (1950) per agrupar un cert nombre de peces d’un mateix estil i que pressuposen una procedència comuna.
L’origen d’aquesta morfologia s’ha volgut veure en les figures italianes de la Santa Croce di Corvo i del Volto Santo de Lucca. Una forma de Crist en Majestat de fort regust oriental, concretament en la fórmula siríaca on la majestat va vestida amb una túnica d’una sola peça amb mànegues.
Dins l’àmbit català hi ha unes peces fonamentals que han seguit aquesta fórmula i de les quals deriven un grup de les considerades més clàssiques.
Els primers exemplars considerats com a paradigmàtics estan representats en la majestat de Caldes de Montbui, la majestat de Beget i la majestat de la col·lecció Batlló (Museu d’Art de Catalunya, núm. 15937), i és en relació amb aquest grup on cal considerar la majestat de les Planes. Per les seves similituds estilístiques, la majestat s’acosta a la majestat Batlló en la seva caracterització i, sobretot, en la resolució dels cabells i el cap. Les diferències entre una peça i l’altra són mínimes: els rínxols de la barba, gruixuts en la majestat de les Planes i petits i enfonsats en la majestat Batlló; les orelles, menys perfectes que les de la primera però amb la mateixa estructura que les de la segona; les trenes, amb volum a la majestat de les Planes i dibuixades a la majestat Batlló. Diferències, mínimes que no impossibiliten, però, de veure en una imatge l’origen de l’altra.
Cook-Gudiol (1980) observen aquesta relació; també Dalmases-Pitarch (1986) situen pròximes les dues talles; tant en datació com pel que respecta al seu estil.
La majestat de les Planes estaria en el primer estadi d’aproximació a les figures de Caldes, Beget i Batlló. De la mateixa línia són les imatges de Sant Salvador de Bellver o de Sant Boi (Museu Episcopal de Vic, núm. 9723), la Majestat d’Eller (Museu d’Art de Catalunya, núm. 49366, de Viliella (desapareguda), de Bellpuig (a l’ermita de la Trinitat), de la Llaguna (a l’església de Sant Vicenç), d’Angostrina (desapareguda), i amb menor grau la majestat de Sant Joan les Fonts (Museu d’Art de Girona, núm 12).
En el catàleg del Museu Episcopal de Vic de l’any 1893, J. Gudiol i Cunill estableix la relació de la majestat de les Planes amb una taula romànica del mateix museu. La relació té sentit en observar la decoració geomètrico-floral de l’anvers de la creu i comparar-la amb el marc del frontal de l’altar de Puigbò (Museu Episcopal de Vic, núm 9) dedicat a sant Martí. Aquesta relació aporta una datació, la del segle XII, i una coincidència que ha servit de motiu a suposades atribucions del lloc, com és l’àmbit ripollès i el seu hipotètic taller. Cook-Gudiol (1980) relacionen també la talla amb el frontal de Sant Martí, i consideren totes dues obres de la segona meitat del segle XII. J. de Gispert (1901-02) la considera dels segles X-XI (la reprodueix amb el clixé invertit). M. Trens (1967) creu que és la majestat de túnica llisa més antiga juntament amb la d’Éller, i la considera del segle XII. A. K. Porter (1928) situa la imatge al segle XII (1125), no considera la seva relació amb el frontal de Montgrony, el qual segons ell és el més arcaic de tots els frontals catalans i el col·loca al darrer quart del segle XI. R. Bastardes (1978) no veu cap raó per considerar la peça com a posterior a la majestat Batlló.
El fet que aquestes imatges s’assemblin més o menys a les considerades primeres, no vol dir de cap manera que siguin posteriors. Som davant una iconografia i una forma que és lliure de diferents interpretacions per mans més o menys expertes en un marc geogràfic ampli i en una datació a l’entorn del segle XII, però que tampoc no és exclusiva d’aquest temps concret.
Bibliografia
- Asociación Artística Arqueológica Barcelonesa: Album de la Sección Arqueológica de la Exposición Universal de Barcelona, Barcelona 1888, pàg. 124.
- Catálogo de la Exposición Universal de Barcelona 1888, Catálogo de la Sección Oficial del Gobierno publicado por la Comisaría Regia, Barcelona 1888, pág. 58.
- Catálogo del Museo Arqueológico Episcopal de Vic, Vic 1893.
- Joaquim de Gispert i Ferrater: La majestat de Sant Romà de la Clusa, “Revista de la Asociación Artístico Aqueológica Barcelonesa”, III 1901-02.
- Artur Kingsley Porter: La escultura románica en España, vol. II, Barcelona 1928.
- Walter William Spencer Cook i Josep Gudiol i Ricart: Pintura e imaginería románicas, dins Ars Hispaniae, vol. VI, Madrid 1950; Madrid 1980 (2a. ed. actualitzada)
- Manuel Trens i Ribas: Les majestats catalanes, dins Monumenta Catalo niae, vol. XIII, Barcelona 1967.
- Rafael Bastardes: Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya, Artestudi Edicions, col·l. Art Romànic, núm. 8, Barcelona 1978.
- Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch: Els inicis i l’art romànic. Segles XI-XII, dins Història de l’art català, Edicions 62, Barcelona 1986.