Situació
L’església de l’antic priorat i actual santuari marià de Santa Maria del Collell es troba al sud-est del Torn, prop de la carretera de Sant Miquel de Campmajor, just al límit de llevant de la comarca i al cantó de migjorn del terme municipal de Sant Ferriol.
Mapa: 295M781. Situació: 31TDG717669.
L’església vella del santuari del Collell es troba situada al costat mateix de l’església nova, a la plaça central del conjunt d’edificis del santuari i col·legi. Per arribar-hi cal prendre la carretera de Banyoles a Olot per Mieres, i després el trencall de Sant Miquel de Campmajor. Abans d’arribar al Torn hom troba, a mà dreta, el conjunt del santuari. (JAA-JVV)
Història
La tradició situa l’origen del santuari de la Mare de Déu del Collell en una ermita que, vers l’any 800, manà construir un cavaller del llinatge dels Cartellà prop del mas Collell, del qual era propietari, en agraïment al guariment del seu fill.
Tanmateix, l’únic constatable documentalment és que l’any 1198 Santa Maria del Collell era un priorat benedictí, que depenia del monestir de Sant Pere de Besalú. És cert, però, que al llarg d’una bona part de la seva història, aquest santuari rebé la protecció de l’important llinatge dels Cartellà, que el dotà amb diverses propietats a la zona en diferents ocasions, per exemple en 1231 i 1242, la qual cosa explica que, en un inventari de l’any 1541, aparegués “un palis de setí vert amb les armes de Cartellà”.
El 1212, “Sancte Marie de Colello” rebia cinc sous, segons disposició testamentària d’Arnau del Torn.
Al començament del segle XV els monjos benedictins marxaren, deixant el culte de l’església en mans de sacerdots regulars, un dels quals fou, entre 1432 i 1435, Bernat de Pau, futur bisbe de Girona. Però, a la segona meitat d’aquest segle, les destruccions causades pels terratrèmols i les guerres feren que hom abandonés l’església, la qual serví per a tancar el bestiar. Aquesta situació indignà la mitra gironina, que posà en interdicció l’església de Santa Maria del Collell.
La visió que tingué Miquel Noguer, l’any 1483, de la Mare de Déu féu que l’església tornés a ésser oberta al culte, del qual s’encarregà una comunitat de preveres, presidida per un prior comandatari i el capellà major, fins al final del segle XVIII, essent documentada una escolania des del 1534.
A més del fervor popular, el santuari de la Mare de Déu del Collell tingué la protecció reial des de l’any 1493, i la pontifícia des del 1487, any en què el papa Innocent VIII li concedí la primera indulgència. Tot això explica que, l’any 1600, aquell fos engrandit amb moltes cambres i sales, infermeria, hostal i ferreria, i que augmentessin el nombre de les seves confraries, afegint-se a les dues antigues, la de la Mare de Déu del Collell (1418) i de la Immaculada Concepció (1499), les del Rosser (1589) i del Santíssim Nom de Jesús (1612).
L’any 1722, durant un viatge a l’ardiaconat de Besalú, el bisbe de Girona, Josep de Taverner i d’Ardena, prohibí al capellà del Collell que fes dues misses els dies festius, cosa que havia fet fins aquell moment en celebrar-ne una al Collell i una altra a Briolf, ordenant-li que encarregués a un altre capellà de fer-ne una de les dues.
El santuari del Collell inicià la seva davallada l’any 1836, de la qual es va refer quan el bisbe de Girona, Florenci Lorente i Montón, instal·là un seminari col·legi diocesà a les seves dependències, l’any 1852.
Entre els anys 1912 i 1949, al costat de l’església medieval, fou construit un nou santuari, obra de l’arquitecte Renom, que fou consagrat el 1952. (JFC)
Església
L’església vella del santuari del Collell és un edifici que en la seva forma actual respon a diversos processos constructius, que culminaren en la façana de 1613, moment en el qual, segurament, fou acabada la seva disposició actual.
Dins el conjunt d’elements d’èpoques diverses que conformen l’església destaca la nau, acabada en una testera plana i coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per arcs torals, també apuntats, que arrenquen de pilastres adossades als murs. Les capelles obertes als murs de la nau acusen, algunes d’elles, una clara factura gòtica, per la qual cosa hom no pot descartar que la nau tingui una datació un xic anterior, cronològicament, opció que queda reforçada per les semblances tipològiques amb esglésies com Sant Feliu del Bac, o Sant Miquel d’Avellanacorba, que assenyalen el final dels llenguatges romànics, grup dins el qual Santa Maria del Collell podria ésser un exemple ja més proper a les noves formulacions arquitectòniques, però encara arrelat a la tradició. (JAA)
Talla
Una foto antiga de la imatge, despullada dels vestits postissos amb què avui va coberta.
A. Noguera
Un detall de la imatge de la Mare de Déu; cal remarcar la còfia que li cobreix el cap.
A. Noguera
La talla romànica de la Mare de Déu del Collell es conserva in situ al santuari del seu nom, tot i que encobertada per unes folgades vestidures postisses; constitueix una de les marededéus d’aquesta contrada garrotxina que més profanacions estètiques ha rebut: braços postissos per aguantar el mantell, l’Infant fora del lloc original i amb la mà dreta col·locada posteriorment i més llarga del compte; actualment encara han estat retirades un seguit de petites llates clavades per estintolar-la més alta.
És una marededéu simètrica en el seu origen, esvelta i de frontalitat absoluta. La Mare s’abilla amb túnica d’escot rodó amb ampla sanefa. El mantell en part ha desaparegut de les espatlles i braços en ésser mutilada; no obstant això, a les cames s’arreplega amb plecs en forma de V, que parteixen des dels genolls, aquests marcadament arrodonits.
El Nen és de mida grossa i porta també una túnica amb galó i mantell, que a les cames imita el de la Mare, amb plecs més prims en forma de V, els quals contornegen les cames. Amb la dreta originàriament devia beneir i amb l’esquerra aguanta per sobre el llibre, recolzat sobre el genoll.
La cara de Maria insinua un lleuger somriure intemporal, a causa de la petita curvatura dels llavis prims. El nas és prominent i ben modelat i els ulls, ametllats, van ésser deixats per l’escultor al pintor per acabar els seus trets; dues celles arquejades que surten de l’inici del nas completen aquesta magnífica cara de posat esbalaït.
La cara del Nen és allargada, de factura menys acurada que la de la Mare i de faccions semítiques i d’adult.
És curiós d’esmentar la mena de còfia que a la Mare li corona el cap; constitueix el típic pileus, còfia semioval romana que cobria tot el cap i que correspon a les corones reials d’Orient, amb forma de capacet. Així, doncs, aquesta marededéu anava coronada amb la corona reial oriental, bizantina.
La policromia es conserva bé, en bona part a causa d’haver estat coberta amb vestits postissos durant segles. La carnació segueix la tònica romànica, amb les galtes excesivament rosades. Amb posterioritat el capacet va ésser pintat de blau; però als llocs on aquesta darrera pintura ha desaparegut, apareix la primigènia, ornada amb guixos que imiten pedreria, amb camper rogenc. La túnica és rogenca i el mantell blavós.
Estilísticament cal incloure aquesta marededéu, per l’estilització, el plegat de les cames, la corona oriental, l’orfebreria que l’havia ornat, els peus sortits de sota la túnica per dos triangles que semblen retallats, etc., entre el grup que hem anomenat bizantí, estès per totes les comarques gironines, i apuntem la idea d’un obrador a l’empara de la seu gironina, i que la propagà a tots els àmbits del bisbat.
Iconogràficament l’emparentem amb les marededéus de la Fossa, d’Ullà, la de la col·lecció Viader, les d’All, Saneja, Pruneres, Llo, Bestracà, Puigalder, Cornellà de Terri, etc. Hom pot datar-la a la segona meitat del segle XII. (ANM)
Bibliografia
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XVI, Imprenta y librería de Juan Bonet, Olot 1889-1909.
- Lluís G. Constans i Serrat: Girona, bisbat marià. Història, Art, Pietat, Folklore, Barcelona, s.i., 1954, pàg. 57-60.
- Josep Murlà i Giralt: Notícia dels temples de l’Ardiaconat de Besalú a través d’un document del bisbe Josep de Taverner i d’Ardena, “IV Assemblea d’Estudis del Comtat de Besalú”, vol. I, Olot 1980, pàgs 155-194.
- Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 16. (JFC)