Situació
Vista de l’exterior de l’església des del costat sud-est, amb la capçalera a primer terme.
A. Martí
L’església de Sant Vicenç centra el petit nucli del poble de Sallent, de cases disseminades, el qual és situat a la riba dreta i a poca distància del Ser, aigües avall de Santa Pau, en un indret on el riu passa enfonsat formant petites cascades i engorjats, on rep la riera de Samariu.
Mapa: 295M781. Situació: 31TDG682672.
El poble de Sallent es troba al quilòmetre 13 de la carretera d’Olot a Banyoles per Santa Pau i Mieres, a 4 km de Santa Pau. (JVV-ANM)
Història
L’origen de l’església de Sant Vicenç del Sallent es troba, segons la hipòtesi molt versemblant de F. Monsalvatje, en una cel·la construïda pels monjos del monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles, que colonitzaren una part d’aquesta zona, fet que demostra el precepte que el monarca franc Lluís el Tartamut donà, l’any 878, a l’abat Ansemund de Banyoles, concedint la immunitat i la lliure elecció d’abat a aquest monestir i confirmant les seves possessions, entre les quals hi havia “in Sancta Pace cella Sancti Vincentii cum omnibus terminis suis”, i el que obtingué Hacfred, abat de Banyoles, del monarca Carles el Simple l’any 916, renovant els privilegis concedits anteriorment, on també apareix l’esmentada cel·la de Sant Vicenç a Santa Pau.
En plena decadència de la monarquia franca els monestirs catalans, en general, i el de Sant Esteve de Banyoles, concretament, optaren per cercar la protecció papal, motiu pel qual aquest monestir aconseguí, l’any 1017, una butlla del papa Benet VIII en la qual li eren confirmades les possessions, entre les quals hi havia l’església de “Sancti Vincentii de Sallenti”. Aquesta església, sota la forma “Sancti Vincentii de Saliente”, tornà a ésser confirmada a Sant Esteve de Banyoles pels papes Urbà II i Alexandre III, els anys 1097 i 1174, respectivament.
Cal assenyalar que aquestes butlles esmenten per primera vegada el topònim Sallent, amb les formes Sallenti i Saliente, que, seguint A. Noguera i Massa, caldria relacionar amb un salt d’aigua, ja que a prop es troba l’engorjat del Ser.
No tenim cap notícia referent a Sant Vicenç del Sallent durant el període comprès entre el final del segle XII i la meitat del segle XIV, havent d’esperar fins el 1362 per a veure l’església de “Sancti Vincencii de Salento” esmentada en el Llibre verd del capítol de Girona.
A partir d’aquesta data hi ha algunes dades aïllades, però importants: el 1364, Ponç de Canadell, abat de Sant Esteve de Banyoles, comprà a la reina Elionor de Catalunya-Aragó la jurisdicció, civil i criminal, de les parròquies de Sallent, Serinyà, Mieres, Porqueres, Mata, Usall, Vilert, Miànigues i Fontcoberta per 50 000 sous. Tanmateix, el 1392, la jurisdicció de la parròquia de Sallent havia tornat a mans de la monarquia, ja que Joan I de Catalunya-Aragó vengué a Hug, baró de Santa Pau, la jurisdicció de les parròquies i termes de Sant Vicenç de Cellent, Santa Maria de Freixa i Sant Pere de Mieres, entre d’altres, per 5 000 florins.
Ben entrada la segona meitat del segle XV, l’any 1474, el monarca Joan II de Catalunya-Aragó donà a Francesc Verntallat, a causa dels serveis que li prestà, diversos castells i parròquies, entre aquestes la de Sellent, com a alou perpetu, propi, lliure i franc, tenint la seva jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, i el mer i mixte imperi. Amb tot, totes aquestes possessions van tornar a mans de la Corona en època de Ferran II el Catòlic. (JFC)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església. La seva estructura original, amb una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular, fou substancialment alterada al llarg de la història.
J. Marguí-G. Anglada
L’església de Sant Vicenç és un edifici molt modificat en època barroca. Pràcticament de l’església original només resta la nau, coberta amb volta de canó i reforçada per un arc toral, situat prop de la façana de ponent, que arrenca d’impostes esculpides. El campanar es dreça sobre la façana de ponent; originàriament era una espadanya de dos ulls, ampliada posteriorment com a torrecomunidor.
L’aparell original és molt poc visible per tal com l’interior és enguixat i decorat, i els murs exteriors són difícils de veure a causa de l’afegit de les capelles i els arrebossats que cobreixen el parament, però hom pot veure alguns fragments d’un aparell de carreus ben tallats. (ANM-JAA)
Escultura
A l’interior de l’església de Sant Vicenç del Sallent, a les dues impostes del tercer arc toral, s’han conservat diversos relleus amb figuració esculpida.
Actualment podem veure aquestes impostes pujant al cor de l’església; per desgràcia el suport de la barana n’ha malmès algun fragment i en dificulta la visió completa.
Detall de la imposta de la paret de migjorn a l’interior de l’església. Relleu amb un personatge sota una arcada que representa una figura femenina atacada per tres serps.
F. Tur
A mà dreta, situada a la paret de migjorn, hi ha una imposta decorada, que té a sota un relleu, el qual fa 30 cm d’alçada i té una amplada de 65 cm, aproximadament.
A la part superior de la imposta hi ha, en una mena de fris, una decoració formada per una xarxa i una roseta de sis pètals. Per sota d’una tija central que es bifurca sorgeixen dues pinyes. D’aquestes pinyes només és visible actualment la de la dreta. L’altra ha estat destruïda per la balustrada del cor. Al relleu que hi ha sota, dividit en tres registres, apareixen tres representacions sota arcuacions. Cada una de les arcuacions és formada per un arc de mig punt, amb les dues respectives columnes, on fins i tot podem distingir el capitell en el qual hom intentà d’imitar una decoració, el fust i la base. A la dreta, el primer personatge sota arcada ha estat destruït intencionadament. S’hi endevina la representació d’una figura humana.
Sota la segona arcada d’aquest mateix relleu hi ha la figura probablement d’una dona nua, que és atacada per tres serps. Una de les serps —la central— li mossega la llengua, i les altres dues —a banda i banda—, agafades les mans de la dona, li mosseguen els dos pits.
La dona, de la qual sobretot s’ha conservat la part superior del cos, té un cap de grans proporcions amb els cabells ben marcats i pentinats amb una clenxa central. Els ulls són grossos i ametllats. El nas és triangular i escapçat, i accentua els trets allargats del rostre. A la part inferior —molt malmesa— on devia haver la resta dels cossos de les serps, s’endevinen encara, amb dificultat, les cames de la figura femenina.
Aquest tipus de representació té el seu origen en les imatges de la Terra Mater del món antic. Amb el cristianisme pren una nova significació fent al·lusió al tema del càstig i del pecat(*).
Desconeixem la possible relació de la figura de la dreta, ben malmesa, amb aquesta figura femenina, fet que dificulta una identificació més completa del tema. De tota manera, en aquest cas la representació de la dona amb serps apareix com un motiu aïllat, síntesi d’una escena més complexa, que hom troba sovint en d’altres representacions del mateix tema. Podem interpretar que el personatge femení simbolitza el càstig de la luxúria. Escenes d’aquest tipus apareixen, per exemple, a les imatges de l’infern del claustre de la catedral de Girona, en una pica baptismal de Sant Feliu de Beuda i en un capitell de Sant Privat d’en Bas (Museu d’Art de Girona, núm. 30), les dues darreres a la mateixa comarca de la Garrotxa. En aquest tipus d’imatge sempre són presents les connotacions de càstig i pecat.
A l’última arcada es representa un tema zoomòrfic. Hi ha dos ocells enfrontats que recolzen les seves urpes sobre uns motius vegetals, segons que sembla. Aquest mateix tipus de composició que combina la representació animal i vegetal figura en d’altres del claustre de la catedral de Girona i en alguns capitells del claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès.
És possible que aquests ocells tinguessin els caps entrellaçats, però és difícil de distingir-ho a causa del seu estat de conservació actual. Podem veure clarament la resta del cos, en especial el de l’ocell de la dreta. En els cossos dels ocells distingim les plomes amb detall. Mentre a la seva part superior les plomes són més planes, a la part inferior, a la cua, aquestes plomes són representades en tres bandes, en cada una de les quals hi ha un dibuix que recorda l’espina de peix.
Aquests tipus d’escenes, amb un marcat caràcter oriental, apareixen sovint en l’escultura romànica catalana. Formen part sobretot de la decoració de molts claustres; així, per exemple, aquestes escenes d’ocells enfrontats són representades en capitells del claustre de la catedral de Girona i al del monestir de Ripoll.
A l’extrem oposat de l’arc, al mur septentrional de l’església, hi ha l’altra imposta decorada, que té també, a sota, un relleu. Les mides d’aquest relleu són 27 cm d’alt per 67 cm d’ample, aproximadament.
La part superior de la imposta és decorada amb una sanefa de cintes entrellaçades. A la cara inferior d’aquest fris hi ha representat un animal que té un cos allargat, en part destruït per la balustrada moderna, fet que el fa difícil de caracteritzar.
Al relleu de sota hi ha l’escena més interessant. Al costat dret veiem la representació de dos personatges. La figura de la dreta és agenollada i col·loca les seves mans entre les de la figura de l’esquerra, asseguda sobre un coixí.
En el personatge assegut hom pot apreciar els trets del cap, malmès a la part superior. Al rostre hi ha els ulls, el nas, la boca i la barba, representada amb unes estries verticals. Aquest home duu una túnica llarga, cenyida al coll amb plecs, que li arriba fins als peus. Així mateix, les mànigues, que també són plegades, s’estenen fins a les mans, en les quals fins i tot hom pot comptar quatre dits.
La figura de la dreta, agenollada, té el cap en posició frontal, de mida desproporcionadament gran. Al rostre podem veure un nas allargat, un bigoti i una barba curta, uns ulls ametllats i uns cabells distribuïts simètricament i acabats d’una forma recta.
El seu cos també és cobert per una túnica llarga. A la banda esquerra del pit, sobre el vestit, hi ha una creu patent emmarcada en un cercle, la qual podria tenir la funció de fíbula. El coll que tanca la part alta del vestit és curt i vertical.
El fris continua cap a l’esquerra, on hom distingeix una figura d’home armat amb un arc i una espasa. Tot i que actualment li manquen les cames, té una actitud de caminar cap a la dreta. Al cap hi ha el nas i la boca; no té barba. El genoll s’endevina sota la túnica curta. En aquesta mena de brial són visibles uns plecs transversals, com al vestit del personatge assegut. L’arc té forma de jou. La seva corda passa per sota el braç del personatge. Al final d’aquest arc hi ha un animal caçat, una llebre o una bèstia semblant, lligat cap per avall. La part del cap de l’animal ha estat destruïda de tal manera que només se’n veuen les potes posteriors, la cua i una part del cos. Del cinyell del caçador penja una espasa, de fulla plana, acabada en un pom rodó.
L’escena representada a la part dreta del relleu podria fer referència a la cerimònia de la immixtio manuum, l’acte de posar el vassall les seves mans entre les mans del senyor, com trobem representada en moltes miniatures incloses en reculls de documents comtals com el Liber feudorum maior o bé el Liber feudorum Ceritaniae. En aquestes representacions el comte generalment seu al tron, i els vassalls s’agenollen davant seu. L’escena que continua cap a l’esquerra, seguint aquesta interpretació, podria estar relacionada amb l’escena de l’homenatge. Pot presentar una ofrena o simbolitzar el pagament d’un cens.
Ara bé, per les seves característiques hom pot pensar més aviat en la representació d’un episodi de l’Antic Testament referent a la història d’Isaac i de Jacob.
Relleu situat al mur septentrional de l’interior de l’església, que representa una escena de l’Antic Testament de la història d’Isaac i Jacob. A mà dreta és representat el moment de la benedicció de Jacob i a l’esquerra l’arribada d’Essaú que torna de cacera.
F. Tur
A la dreta de l’escena el tema es refereix al moment en què Isaac pren Jacob per Essaú i el beneeix protegit per Rebeca, la seva mare (Gèn 27, 18-29). El relleu de l’església de Sant Vicenç del Sallent apareix incomplet. El mal estat de conservació del relleu i la presència de la balustrada segurament impedeixen de veure la representació de Rebeca, que, situada darrere Jacob, acostuma a formar part de l’escena, com trobem al relleu del tercer pilar sud-est del claustre de la catedral de Girona(*).
La benedicció paterna comportava un acte solemne a causa de les conseqüències socials i religioses que hom creia que implicava, fet que pot justificar la riquesa del vestit que cobreix Jacob (Gèn. 27, 17).
Tal com diu la història del Gènesi, l’escena de l’esquerra representa l’arribada d’Essaú amb un gran conill que acaba de caçar: “Tot just Isaac havia acabat de beneir Jacob, i Jacob sortia de davant el seu pare Isaac, el seu germà Essaú tornà de la seva cacera" (Gèn 27, 30).
Els temes de l’Antic Testament ocupen un lloc important en la iconografia romànica. Sovint hi ha escenes de l’Antic Testament en l’escultura, en relleus que formen part de la decoració de claustres i façanes, fet que justifica la presència de la història de Isaac i Jacob en aquest relleu de l’interior de l’església de Sant Vicenç del Sallent, com trobem també al claustre de la catedral de Girona.
Aquests relleus conservats a l’interior de l’església de Sant Vicenç del Sallent, malgrat llur caràcter rústic, amb trets simples semblants als que hi ha en altres esglésies rurals d’aquesta comarca, presenten un tractament acurat on el detall i el gust per l’anècdota són presents. L’escultor no ha oblidat reflectir les característiques dels rostres, el gest i les actituds, ni tampoc de descriure els objectes (el coixí, l’arc, el pom de l’espasa, la creu del vestit, les plomes dels ocells, etc.).
Per llurs característiques, l’estil que trobem als relleus de l’església de Sant Vicenç del Sallent fa pensar en unes formes derivades dels capitells que hi ha a la girola de l’església de Sant Pere de Besalú; en les representacions dels personatges barbats dels capitells del presbiteri de l’església de Santa Maria de Porqueres, i en el treball de l’escultura que hi ha al timpà decorat de l’església de Sant Pol de Sant Joan de les Abadesses.
La riquesa iconogràfica dels temes representats fa pensar en la importància que possiblement degué tenir l’església de Sant Vicenç del Sallent cap als segles XII i XIII, fet que pot justificar també el seu paral·lelisme estilístic amb centres més importants, com hem vist.
No podem justificar l’existència d’un programa iconogràfic a causa del seu estat fragmentari. Possiblement aquests relleus tinguin un caràcter moralitzador, si bé els temes són molt comuns en l’escultura d’aquest moment(*).
Podem datar aquests relleus de l’interior de l’església de Sant Vicenç del Sallent dintre la segona meitat del segle XII, o en una data que, fins i tot, ens pot portar cap al començament del segle XIII. (ISB)
Pica
Estructura de pedra de planta circular adossada al mur de la façana principal de l’església. Possiblement es tracta de les restes d’una pica baptismal.
F. Tur
A l’exterior de l’església de Sant Vicenç del Sallent, a l’esquerra de la façana de ponent hi ha una estructura de pedra de planta circular, adossada al mur de l’església.
És de dimensions considerables. Té un diàmetre de 110 cm; fins al mur que l’escapça, té una amplada de 84 cm. Fa una alçada de 32 cm. D’aquesta, uns 24 cm aproximadament, situats a la part inferior, presenten una senzilla decoració geomètrica que la ressegueix amb un relleu molt pla, treballat amb cisell. Aquesta decoració no es conserva ben sencera.
Aquest únic element decoratiu que hi ha consisteix en un fris de forma de ziga-zaga amb una decoració d’entrellaçats formats per feixos de quatre estries. La resta de la superfície, a la part alta, és llisa.
Aquests entrellaçats són ressonància del treball de l’escultura que apareix en un capitell de Sant Pere de Rodes, realitzat amb bisell positiu(*), i en un dels capitells de tipus corinti de l’interior de Santa Maria de Besalú, simplificat en el nostre cas.
Es tracta d’un element reaprofitat, anterior a les reformes de l’església actual. És difícil determinar la funció d’aquesta peça, entesa com un sòcol o base que podria haver estat utilitzada com a graó per accedir a una petita església. Segurament es tracta de les restes d’una pica baptismal per immersió, fet que justificaria, en part, la seva forma. Ara bé, malgrat la seva vinculació actual a l’església, no podem rebutjar que provingui d’un altre edifici o d’una construcció no religiosos. (ISB)
Bibliografia
Bibliografia general
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas…, vols. XI, XIII, XVIII i XIX, Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1889-1908.
- Ramon D’Abadal i de Vinyals: Catalunya carolíngia, tom II (Els diplomes carolingis a Catalunya), vol. I, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-50, pàgs. 60 i 63.
- Antoni Noguera i Massa: Els relleus romànics de Sant Vicenç de Sallent (Garrotxa), “IV Assemblea d’Estudis sobre el comtat de Besalú”, vol. I, Olot 1980, pàgs. 33-39. (JFC)
Bibliografia sobre l’escultura
- Antoni Noguera i Massa: Els relleus romànics de Sant Vicenç de Sallent (Garrotxa), “Amics de Besalú”, IV Assemblea d’Estudis del seu comtat, Actes i comunicacions, vol. I, Olot 1980, pàgs. 33-39.
Bibliografia sobre la pica
- Antoni Noguera i Massa: Els relleus romànics de Sant Vicenç de Sallent (Garrotxa), “Amics de Besalú. IV Assemblea d’estudis del seu comtat, Actes i comunicacions”, vol. I, Olot 1980, pàg. 33.