Situació
Interior de l’església amb la capçalera.
E. Pablo
L’església de Sant Pere de Falgars, situada en un dels llocs més pintorescs del Cabrerès, centra el petit veïnat que constitueix l’antic nucli de Falgars d’en Bas, que s’estén des de la carena de la serra de Cabrera, a ponent, fins a la llarga cinglera de Falgars, que domina a ponent la plana d’en Bas.
Mapa: 294M781. Situació: 31TDG637597.
Per anar-hi cal agafar una pista forestal que surt d’Hostalets d’en Bas. En mitja hora de pujada amb fortes marrades hom arriba al poblet de Falgars d’en Bas, on hi ha l’església. És aconsellable un vehicle tot terreny. (ANM-JVV)
Història
El poble de Falgars d’en Bas pertangué en època medieval a la jurisdicció territorial dels vescomtes de Bas, els quals fixaren llur residència en l’encinglerat castell de Castelló d’en Bas, bastit damunt l’extrem oriental de la serra de Sant Miquel.
L’església de Falgars, dedicada a sant Pere, apareix esmentada ja com a parròquia als segles XI i XII, segons es desprèn de les llistes parroquials més antigues del bisbat de Vic, perquè aquesta població restà sempre inclosa eclesiàsticament dins la diòcesi vigatana. En aquest sentit, dins les susdites relacions de parròquies, que hom suposa confeccionades unes entre els anys 1026 i 1050 i d’altres en una data poc anterior al 1154, hi figura el “Pbr de Falgars” i (Ecclam) “De Felgars”.
Malauradament ara com ara no posseïm cap notícia documental referida a la tretzena centúria que il·lustri algun aspecte de la història d’aquesta parròquia. Sabem, en canvi, que al segle XIV, concretament l’any 1338, el rei Pere III donà a Ramon d’Empúries, en franc alou, tots els drets que li pertanyien del castell de Castelló d’en Bas i de la parròquia de “Sancti Petri de Falgars”, sota el pacte i condició que si el mateix rei o llurs successors volguessin recobrar-los, ho podrien fer al terme de cinc anys, pagant en compensació al dit Ramon d’Empúries el seu valor. Amb posterioritat hi ha constància per un instrument datat el 1369 que Guillem Isern, de la parròquia de Sant Pere de Falgars, es reconeix home propi de Bernat Bosch, prior de Sant Corneli i Santa Magdalena del Mont, i dels seus successors.
Al final del segle XVI el “Castillo de Bas” juntament amb la parròquia de “Sant Pere de Falgàs” s’escripturen com a propietat del marquès d’Aitona. El document fa referència a Francesc I de Montcada i de Cardona, vint-i-tresè vescomte de Bas i primer marquès d’Aitona, el qual havia comprat aquesta fortalesa a Lluís Enríquez de Cabrera l’any 1574.
El temple de Sant Pere de Falgars és una construcció que patí molt els efectes dels terratrèmols de l’any 1428, però a més fou ampliat i modificat en èpoques posteriors, essent una de les reformes més importants la que es realitzà a la façana, que segons veiem en el portal adovellat, s’efectuà l’any 1583. Uns anys abans, el 1536, ja havia estat renovat el presbiteri i obturat l’absis amb un retaule pintat per Joan Ribó, el qual fou substituït posteriorment per un altre de barroc que l’any 1936 desaparegué juntament amb els altres retaules. La restauració posterior reportà unes pintures murals a l’absis, originals del vigatà Lluís Costa, el qual morí precisament en aquesta parròquia, quan es determinava a completar la seva obra.
Al segle XVII la nau romànica fou eixamplada en ambdós costats quan s’hi afegiren unes capelles laterals, i en el transcurs d’aquestes obres, el campanar, de base quadrada i teulat a quatre vessants, que inicialment era una mica separat de la nau romànica, restà inclòs dins l’edificació resultant.
Vora el temple s’hostatja la rectoria, del 1640, que juntament amb l’antic hospital i les escoles formaven un petit carrer, completat pel gran mas de La Coromina. L’església de Sant Pere de Falgars deixà de tenir culte regular l’any 1974. (MLIR)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, que deixa veure encara l’estructura original, a desgrat de les importants alteracions que ha sofert.
J. Marguí-G. Anglada
Bé que molt transformada, l’església de Sant Pere de Falgars conserva substancialment la seva primitiva construcció.
De l’edifici original es conserva l’absis, semicircular, i el campanar de torre, adossat a l’angle nord-est de la suposada nau única original, que fou ampliada amb capelles laterals. L’evidència dels elements originals és patent a les façanes, on l’absis presenta a la part inferior una decoració formada per lesenes que, presumiblement, a la part alta es devien completar amb un fris d’arcuacions, en sèries de dues. Malauradament tota la part alta de l’absis, com de la resta del temple presenta símptomes d’haver estat refeta després d’una ensulsiada de les cobertes originals.
El campanar, situat a l’angle nord-est de l’església, sembla que, originàriament, era un xic separat d’aquesta, però restà englobat en el seu volum quan foren construïdes les capelles. És una torre que només depassa en un pis el nivell de les cobertes, que presenten quatre obertures quadrades a la part alta, que substitueixen, probablement, les finestres originals. Sota aquestes finestres es conserva un fris de quatre arcuacions llombardes en un plafó refós del parament, on potser s’obria una finestra, per la qual cosa cal suposar que aquest element es devia repetir a la part superior. L’arrebossat actual i les alteracions que presenta la seva estructura impedeixen de fer-ne més precisions.
L’aparell original és visible especialment a la façana absidal, on sembla endevinar-se al centre del semicilindre una finestra aparedada de doble esqueixada. El parament és format per petits carreus allargassats, senzillament escairats, disposats en filades uniformes i irregulars travades amb abundant morter, que en alguns punts arriba a formar un arrebossat.
Pels vestigis conservats l’església presenta una clara filiació dins les formes constructives llombardes, probablement datable dins la segona meitat del segle XI. Caldria, però, una prospecció general i una neteja dels principals elements conservats per precisar-ne les característiques i la datació. (JAA-ANM)
Bibliografia
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas…, vol. XII, Olot 1902, pàgs. 410 i 501; vol. XVII, Olot 1909, pàg. 296 i vol. XIX, Olot 1908, pàgs. 239 i 323.
- Joaquim Botet i Sisó: Província de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Barcelona s d, pàg. 753-754.
- Eduard Junyent i Subirà: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado, Hoja Parroquial”, Vic, 22 de juliol de 1945.
- Antoni Noguera i Massa: Collsacabra, ed. Selecta, Barcelona 1964, pàgs. 237-238.
- Diversos autors: Els castells catalans, vol. III, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1971, pàgs. 119-120.
- Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 140. (MLIR-JVV)