Els bisbes de Girona en època carolíngia
El primer bisbe de la restauració carolíngia fou Adaülf (778-788), que era d’origen got. Havia obtingut de l’emperador Carlemany un precepte que li atorgava la possessió de la vila de Bàscara. El seu successor Valaric n’obtingué investidura en el judici presidit pel comte palatí Ragonfred i per l’arquebisbe de Narbona Nifridi.
Aquests dos personatges i el seu seguici havien vingut al comtat de Girona en qualitat de missi dominici, enviats senyorials, en virtut dels quals s’establia el capitular referent al regiment del regne franc. Una mala transcripció i una lectura defectuosa del document havien fet creure que Ragonfred era comte de Girona i Nifridi bisbe de la mateixa seu.
Durant aquesta primera etapa, la majoria dels bisbes gironins foren d’origen franc o de la Septimània, a semblança dels comtes beneficiaris que solien ésser forasters. Semblava lògic, doncs, que els sobirans concedissin el benefici i l’honor episcopal a gent coneguda i de confiança. Alguns d’ells procedien de la família imperial, no pas en el sentit actual de vincle familiar, sinó en el sentit ampli de la gent que vivia en el palau reial.
Des dels seus orígens, el bisbe era proclamat pel clergat i pel poble de la seva diòcesi. Aquesta regla era observada arreu. Però com que el paper del clergat i del poble mai no havia estat determinat amb precisió, fàcilment aparegueren diverses i interessades interpretacions. Alguns canonistes atribuïen un paper preponderant al clergat per damunt del poble; d’altres s’inclinaven per donar més relleu a la voluntat popular.
Tot amb tot, el consentiment havia d’ésser unànime: “Aquell que ha de manar sobre tots ha de ser elegit per tots…” Però segons la tradició carolíngia el rei era el “protector” de les esglésies; ell atorgava la tuitio, la defensio i el mundiburdium, és a dir, el rei era l’empara, la defensa i el sosteniment de les esglésies, i per tant, se sentia autoritzat a intervenir en les eleccions episcopals, tant en interès propi com de les mateixes esglésies.
Per poder procedir a l’elecció del bisbe era necessària, d’acord amb la tradició visigòtica, la concessio reial. Sovint, quan el sobirà donava la llicència, suggeria o presentava el seu candidat; aleshores es deia que l’elecció era per “favor reial”.
L’episcopat era un “honor”, és a dir, un tot al qual estaven unides la funció episcopal i la “cosa” temporal —els béns—. Per tant l’honor episcopal era també un benefici, exactament igual que l’honor comtal.
Talment com els comtes, els bisbes tenien l’honor pel monarca i estaven obligats a ser-li fidels, és a dir, a servar el vincle del vassall.
Comtes i bisbes són figures de primer ordre en l’organigrama político-administratiu de l’imperi carolingi. Quan aquest desaparegué i cada comte s’apoderà de l’autoritat reial, aquests procediren exactament igual que els monarques. Només cal llegir els testaments o les cartes d’esposori dels primeres comtes catalans per veure ben clarament com lleguen a llurs successors o esposes el “… comitatus et episcopatus…”, exercint el mateix patronat que els antics reis carolingis. (Vegeu: Episcopologi de Girona. Segles VI-XII)
Pel que fa al bisbat gironí, sovint aquest fou objecte de dot d’esposoris que els comtes donaven a les seves esposes, les comtesses: “…comitatum et episcopatum gerundensem…”. D’altra banda, aquesta pràctica esdevingué el fonament del poder feudal dels comtes i dels bisbes.
Dintre d’aquest context, comú a la major part de l’Europa d’aquell temps, els bisbes de Girona tingueren una activitat creixent pel que respecta a la consolidació de l’estructura eclesiàstica del seu territori.
El bisbe Guimar (834-843) assisteix al concili de Reims i obté de l’emperador Lluís el Piadós un diploma de protecció dels béns de l’església de Girona. Successors de Guimar foren Gundemar (841-850), Sunifred (850-858) i Elies (866-870), seguits posteriorment de Teuter, personatge de relleu, que assisteix al concili de Troyes de l’any 878. El 882 reestructurà el bisbat i redotà la canònica, institució ja existent des de l’any 816, que tingué molt a veure amb la reforma de sant Benet d’Aniana i que, a part l’aspecte religiós, tanta transcendència havia de tenir en la vida cultural de la ciutat.
Com els seus antecessors i col·legues, Teuter es preocupà d’obtenir diplomes reials a favor de la seva església. Cal destacar el que li atorgà Carloman concedint-li la possessió de la Vall d’Aro, des de la desembocadura del Riudaura fins a Tossa, i des de Llagostera fins a Romanyà i Calonge. El document duu la data de 2 de setembre de l’any 881.
El seu successor, el bisbe Servusdei, veié el seu pontificat pertorbat a causa de les incidències polítiques de l’època. El comte Sunyer d’Empúries i el seu germà Delà, associat al comtat, eren contraris a acceptar Servusdei, partidari de la legitimitat franca contra les ambicions secessionistes d’aquests comtes que maldaven, entre altres coses, per gaudir de bisbat propi tal com havia existit en època visigòtica.
Des del 886 pontificava a Urgell un bisbe anomenat Esclua que, després d’expulsar el bisbe legítim Ingobert, amb la complicitat del comte Ramon de Pallars, actuava amb pretensions de metropolità contra Teodard, arquebisbe de Narbona. En morir el bisbe de Girona Teuter fou substituït per Servusdei, elegit canònicament i amb aprovació del metropolità. Però la intervenció del comte emporità Sunyer II i el seu germà associat vingué a pertorbar el normal desenvolupament de les coses. Els comtes veieren l’ocasió de poder influir en una elecció episcopal presentant un candidat propi i de la seva confiança i cridaren el fals bisbe Esclua perquè consagrés el seu escollit Ermemir, cosa que s’ha interpretat com un intent de recomposar l’arxidiòcesi de Tarragona.
Hi ha indicis molt raonables que, per tal de poder actuar amb llibertat de moviments i evitar la contestació dels gironins que acabaven de proclamar Servusdei, feren ungir Ermemir a l’església de Sant Martí d’Empúries.
Làpides funeràries de bisbes de Girona.
La consagració fou feta per Esclua amb la col·laboració de Frodoí de Barcelona i de Gotmar d’Osona. Amb aquesta intervenció Esclua començava a actuar com a metropolità, amb el suport del comte Sunyer i el seu germà associat Delà, els quals aconseguien d’aquesta manera tenir bisbat i bisbe propis.
Tots aquests personatges jugaven, però, amb mires més llunyanes. El comte de Girona-Barcelona Guifré, l’arquebisbe de Narbona Teodard i el mateix bisbe legítim Servusdei eren refractaris a reconèixer el rei Odó, tot just elegit per la noblesa franca. La proclamació del nou rei trencava la legitimitat dinàstica, i les nostres autoritats volien servar la fidelitat als carolingis.
Sunyer II i el seu germà associat Delà, en canvi, s’havien afanyat a reconèixer el nou rei Odó, de qui ja havien rebut gràcies. Aquesta circumstància els donava seguretat en el seu joc contra el comte Guifré i contra l’arquebisbe metropolità.
El bisbe legítim Servusdei, després d’anar a Narbona a parlamentar amb Teodard, tornà a terres gironines acollint-se a l’hospitalitat dels monjos de Banyoles, tot esperant esdeveniments i reclamant els drets que li eren propis.
Consagrat a Empúries Ermemir, el pas següent que calia donar era la presa de possessió de la seu. Deià s’emparà de Girona, entre els anys 888 i 890, en perjudici dels drets comtals del Pelós. Si l’actuació dels revoltats hagués reeixit, s’hauria consumat la reinstauració de la Tarraconense en la persona d’Esclua.
Els perjudicats, el comte Guifré el Pelós, el bisbe Ingobert d’Urgell i Servusdei de Girona, i també l’arquebisbe Teodard de Narbona, reaccionaren amb decisió. Si el comte Sunyer i Ermemir anaren a prestar fidelitat al rei Odó, per la seva banda, l’arquebisbe Teodard, pel juny del 890, també acudí a Orleans a fer el reconeixement en nom seu i de la seva província eclesiàstica. D’aquesta manera aconseguí capgirar la situació recaptant preceptes de confirmació per a la seva església i també en favor del seu acompanyant l’abat d’Amer.
La situació quedà redreçada. Teodard convocà concili a la localitat de Port, vora Nimes, on assistiren els sufraganis de la Narbonesa, els bisbes veïns d’Arles, Ais de Provença i Embrun. Els protagonistes de l’afer, Esclua i Ermemir i el seu col·laborador Frodoí de Barcelona no hi comparegueren, però sí que hi anà Gotmar d’Osona que reconegué el seu error.
Els bisbes legítims Ingobert d’Urgell i Servusdei de Girona mostraren llurs credencials i, reconeguda la seva legitimitat, pogueren retornar a les seves respectives seus. El bisbe de Girona anà aleshores a Mehun-sur-Loire on obtingué del rei Odó un diploma de confirmació i garantia de la possessió de la seva església.
El 892 anà a Roma a veure el papa Formós (891-896) qui li concedí una butlla en papir en confirmació de tots els béns de l’església de Girona. Més tard, vers l’agost-novembre del 897, el metropolità Teodard de Narbona també anà a Roma on pontificava el nou papa romà i de qui obtingué butlles en papir, una de les quals, a favor de Servusdei, recorda el conflicte passat: “…Ha vingut a la seu apostòlica el venerable bisbe Servusdei i havent rebut justament i canònica l’església de Girona, ha estat expulsat d’aquí Ermemir, deposat i excomunicat…”. La pau retornà al bisbat de Girona.
Hom ha esmentat llargament aquest episodi d’intromissió per posar en relleu la tasca que els bisbes gironins acompliren en el curs de la seva missió pastoral. De forma eficaç anaven organitzant la diòcesi i les parròquies, esparses per tot el territori de la seva jurisdicció.
La cristianització de la ruralia no fou pas una tasca fàcil, però es dugué a terme de manera continuada i eficaç, sota la inspiració de l’espiritualitat monàstica. Efectivament, des dels temps visigòtics, l’església de Girona tingué una sèrie de pastors que compartiren la mitra episcopal amb la dignitat abacial: Joan de Bíclar; Gotmar, abat de Sant Cugat del Vallès; Arnulf de Ripoll i Odó, també del monestir vallesà.
Al segle X, entre la confusió política i religiosa en les altures de la corona i de la tiara —la primera portant en el seu si el germen de la dissolució imminent i la segona presonera d’interessos entrecreuats—, a Girona brillaren uns pastors de forma ben clara i manifesta: Arnulf i Miró Bonfill, ambdós d’una forta personalitat. Arnulf era abat de Ripoll (938-970) i, al mateix temps, bisbe de Girona (954-970, any en què morí).
L’abat Arnulf fou l’iniciador de la primera embranzida del monestir ripollès. Feia tot just seixanta anys que era fundat, quan ell hi emprengué obres de restauració i ampliació del cenobi a causa del creixent nombre de monjos que l’habitaven. Coronant la seva obra abacial, destaca una faceta personal característica: la de l’home intel·lectual.
Arnulf donà tant d’impuls a l’obra de l’escriptori monàstic i de la biblioteca que, l’un i l’altra arribaren a ésser comptats entre els més importants de l’Europa del seu temps.
L’any 951 l’abat Arnulf anà a Roma formant part de la comitiva integrada pel comte de Cerdanya Sunifred, el bisbe Guisad d’Urgell i altres prohoms. Allí obtingué del papa Agapet II privilegis de confirmació dels béns del monestir de Ripoll; ensems, consolidà els lligams de dependència i subjecció a Roma, seguint la iniciativa del monjo Sunyer de Cuixà. De resultes d’aquesta relació i secundant la voluntat papal, Arnulf introduí a Catalunya la reforma de Cluny.
A Roma també tingué temps de satisfer la seva curiositat de bibliòfil adquirint exemplars de llibres litúrgics i clàssics que després faria copiar a Ripoll.
El dia 1 de setembre de l’any 954 l’abat Arnulf és aclamat bisbe de Girona. L’activitat i el seny de govern que havia desplegat a Ripoll, els féu extensius al bisbat de Girona. Impulsà l’obra de l’escriptori de la catedral i intensificà la còpia de llibres litúrgics, que oferia a les noves esglésies que consagrava per al culte parroquial. Igualment encoratjà la còpia dels llibres de les “arts liberals”, necessaris per al bon funcionament de les escoles episcopals. En la seva persona uní la tasca dels escriptoris de Ripoll i de Girona, que restaren estretament lligats en la seva activitat i producció.
En el camp de l’acció pastoral, el bisbe-abat Arnulf impulsà la creació de llocs parroquials i monàstics, base del treball de catequització dels pobles i de les viles que anaven creixent. El 19 d’octubre de 957 consagrà l’església de Sant Esteve de Banyoles, que havia estat reconstruïda i ampliada, després d’haver estat derruïda a mans dels infidels. També aquell any consagrà les parroquials de Sant Pere i Sant Pau d’Albanyà que depenien del monestir d’Arles del Tec. L’any següent, el 958, consagrà Sant Esteve i Sant Miquel de Bianya, a la riba del Fluvià. Actuà en les benediccions d’abats, com a Sant Pere de Rodes i Sant Pere de Camprodon i, en el comtat d’Empúries, consagrà l’església parroquial de Fontanilles.
Com a membre de la província eclesiàstica Narbonesa, el bisbe Arnulf fou dels qui, de manera més aferrissada, s’oposaren a la pretensió de l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat de ferse reconèixer com a metropolità de la Tarraconense, segregantse de la província establerta de Narbona. Cesari s’havia fet consagrar bisbe pels prelats de l’església de Galícia reunits en sínode a Santiago de Compostel·la. Arribat a Catalunya, volia fer valer els seus títols invocant el caràcter apostòlic de la seu de Compostel·la. Arnulf i els seus col·legues provincials li feren saber que no donaven cap mena de crèdit a uns títols fonamentats en una llegenda. El papa confirmà la posició dels bisbes catalans. El terme de la seva vida ocorre el dia 17 d’abril de l’any 970. Un cartoral de Ripoll recorda Arnulf amb aquestes paraules: “abat venerable, baró digne de ser lloat per totes les coses…”, i el martirologi d’Ado de la seu gironina diu: “… òbit d’Arnulf il·lustríssim bisbe de Girona…”.
Miró II Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, era fill del comte Miró el Jove de Cerdanya-Besalú i de la comtessa Ava. Era el darrer dels quatre fills que tingueren aquests comtes. Fou destinat a la carrera eclesiàstica.
Heretà el comtat de Besalú en la mort dels seus germans Sunifred i Guifré. En un document de l’any 941 ja és qualificat de levita, rebent la seva formació en el monestir de Ripoll i a l’escola de la catedral de Girona, sota la direcció del bisbe-abat Arnulf.
A la mort d’Arnulf, el 970, Miró és cridat a la successió episcopal, no sense que tingués lloc un pintoresc incident. En el temps de la seu vacant, mentre hom cercava un candidat que pogués ésser acceptat pels diversos comtes del bisbat, es presentaren diferents alternatives. El principal interessat era el comte Borrell, que era a Roma amb el bisbe Ató d’Osona per tractar de la qüestió de la metròpoli, resolta favorablement. Allí es proposà l’elecció de Miró com a bisbe de Girona. Però algú interessat a actuar pel seu compte, qui sap si els comtes d’Empúries, imposà un bisbe jurídicament incapaç: un neòfit. El papa Joan XIII encomanà al nou arquebisbe Ató d’Osona la provisió de la vacant, tot fent-lo governador de la seu gironina. En una butlla dirigida al comte Borrell, el sant Pare explica la raó de la seva actuació: “… i com que ens hem assabentat que a Girona ha estat consagrat bisbe un neòfit, sense l’elecció del poble… manem que Ató baró venerable, arquebisbe i col·lega nostre, sigui provisor i governador de la mateixa santa església de Girona…”. La notificació també fou feta a l’arquebisbe de Narbona i a l’Ardiaca i als canonges de Girona.
Expulsat l’intrús, la personalitat del qual es desconeix, el comte Miró fou proclamat bisbe de Girona, pel març del l’any 971. Fent compatible el càrrec comtal i el deure pastoral, el bisbe Miró desplegà una intensa activitat. A Sant Pere de Rodes presidí el lliurament de terres a favor del monestir, donades pel comte d’Empúries Gausfred i el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna. Consagrà els set altars de la basílica de Sant Miquel de Cuixà amb la presència dels bisbes de les dues bandes dels Pirineus: tingué cura de l’elecció de l’abat Dodó, de Sant Pere de Camprodon.
L’any central, tanmateix, de l’activitat episcopal i comtal de Miró fou el 977. Aquest any consagrà la canònica de Sant Genis i Sant Miquel de Besalú, les cases benedictines de Serrateix i de Sant Pere de Besalú. Consagrà també la nova basílica de Ripoll, acompanyat dels bisbes Fruja de Vic, Guisad d’Urgell, Sunyer d’Elna i Vives de Barcelona i amb l’assistència dels comtes Oliba Cabreta de Cerdanya, Borrell de Girona-Barcelona i Gausfred d’Empúries.
Dos anys més tard anà a Roma amb el comte de Carcassona i els abats de Sant Pere de Rodes, Sant Hilari de Carcassona i Sant Pere de Besalú, acompanyats per monjos d’aquests monestirs. Encara tornà a Roma l’any 981, on assistí al concili que convocà el papa Benet VII contra la simonia. Miró, que tant havia treballat per l’obra de l’església —pasturant el seu ramat, enriquint esglésies, canòniques i monestirs des de la seva doble condició—, va merèixer la confiança del papa que li encomanà la publicació dels cànons conciliars en els bisbats d’Hispània.
La seva vida, de tanta activitat pastoral, s’apagà en el rigor de l’hivern, el dia 27 de gener del 984. Fou enterrat a Ripoll, en el lloc que ell mateix havia escollit.
La catedral de Santa Maria
A la ciutat de Girona, prop de la muralla, es troba la seu o església catedral de Santa Maria, mare de totes les esglésies de la diòcesi. La seu, prop de la qual residia el bisbe, és el símbol de l’autoritat episcopal. D’allí irradiava tota l’activitat i la vida religiosa diocesana. Les catedrals eren posades sota l’advocació d’un sant patró, que ho era de tot el bisbat. Des de l’època carolíngia, la Verge Maria fou tinguda en gran veneració i foren nombroses les catedrals d’arreu d’Europa que la tingueren per titular. La catedral de Girona té com a titular Santa Maria Assumpta.
Acta de consagració de Santa Maria de Girona, de l’any 1038, que es conserva a l’Arxiu Capitular de la Catedral de Girona.
F. Tur
És molt probable que l’emplaçament de l’antiga i petita catedral visigòtica fos el mateix que l’actual. No es coneix cap notícia que permeti de saber quina era la seva configuració ni tampoc la seva advocació. Se sap, però, que en els millors temps de la monarquia visigòtica, la catedral de Girona celebrava la litúrgia amb tanta esplendor que li valgué el títol de “mare i mestre de cerimònies”, i sant Brauli de Saragossa la situà al costat de les esglésies de Sevilla i de Toledo.
Hi ha la tradició que la catedral visigòtica fou convertida en mesquita durant la dominació musulmana i que la comunitat cristiana tenia el seu culte a l’església de Sant Feliu, extramurs de la ciutat. La tradició també explica que Carlemany, el 785, restituí la catedral al seu lloc, suprimint la mesquita, i hi restaurà el centre de la vida religiosa del bisbat. Ultra el bisbe, tenien cura de la catedral els preveres “canònics” o els canonges que assistien al bisbe en la tasca evangelitzadora de la ciutat i de la diòcesi, per mitjà dels clergues rurals.
En temps de la restauració carolíngia, la catedral degué ésser refeta o, qui sap si ampliada, en l’avinentesa d’engrandir o adaptar la mesquita al culte cristià. Segons la llegenda de Carlemany, aquesta adaptació comportà la construcció de dos altars, el major dedicat a santa Maria i el segon a la santa Creu.
Si entre l’any 785, a la darreria del segle VIII, i el primer quart del segle XI hi hagué alguna obra de reforma o d’ampliació de la catedral, no figura en cap font documental. El cert és que la seu, com a centre de culte, funcionava plenament. En tot cas, el temple dels segles VIII al X devia estar força malmès i molt probablement tenia la coberta de fusta, com es desprèn de la justificació del bisbe Pere Roger, el qual afirma que “l’església era ruïnosa i que quan plovia era plena de degoters”.
Acta de consagració de l’església catedral de Santa Maria de Girona (21 de setembre de 1038)
Consagració de l’església catedral de Girona, renovada des dels fonaments, feta per l’arquebisbe Guifre de Narbona i els bisbes de Vic, d’Urgell, de Coserans, de Barcelona, d’Elna, de Carcassona i de Magalona, reunits a petició de la comtessa Ermessenda i el seu germà Pere, bisbe de Girona, i del comte Ramon Berenguer I, nét d’Ermessenda i renebot del bisbe.
"Quoniam sanctae religionis, divinique, cultus verum summumque extat proprium incesanter, inofensoque calle ad suæ provectionis tendere gradum suppeditante caterva. Deo religiose militantium virorum quorum unanimitas inhianter æstuat optatum æternitatis adipisci gaudium, utile duximus et necessarium ut quicumque Christicolarum æterna beatitudinis cupit percipere regnum, primitus sumoperè studeat Sanctæ Matris Ecclesiæ inviolate corroborando observare statum, quæ ubivis terrarum humanæ salutis extat initium. Unde quoniam nil in humanis rebus ex omni parte constat perfectum, et ad capessenda æterna minus idonea invenitur humana anima sorde peccatorum pro stirpanda, efugandaque propagine mortalitatis animæ conglutinatæ amore temporalium rerum, convenit infitus sexus utriusque cœtus in Gerundensem urbem ad venerabilem Genitricis Dei Mariæ sedis Ecclesiæ dedicationem. Quam verò dedicationem domna Ermensendis Comitissa Dei amatrix, sanctæque religionis servatrix, ac magnificus et venerabilis sedis præfatæ præsul, domnus videlicet Petrus, undique evocatis aliarum Ecclesiarum Pontificibus rogaverunt fieri. Dignum siquidem erat ut post consummationem Ecclesiæ quam cæperant à fundamentis decenter renovare, ejusdem dedicationem accelerarent priusquam mors improvisa accideret, hae scilicet spe, ut pro temporali dono Ecclesiæ domum æternam in cœlis ædificatam interventu Beatæ Mariæ à Christo postmodum læti ac securi acciperent bonorum omnium retributore. Nam et domos in quibus qui volent Deo militare vel cuperent canonice viverent prædicta domna Ermesendis venerabilis Comitissa, frater quoque ejus antistes magnificus, domnus videlicet Petrus, ea spe qua prædictum est domno Raymundo Comite et Marchione struxerunt; quibus non solum de rebus ecclesiasticis, sed etiam de suis ad in comune vivendum ita suficienter dederunt ut absque excusatione et in sanctis locis frecuentiam habere, et divinum officium possent peragere. Tali quipe facto imitati sunt Dominum qui populo israeli promittens felicitatis gaudia terrenæ, priusquam ad hæc pervenissent, pavit in itinere ut majora se postmodum accepturos certis sperarent præmia, qui jam in eundo sufficienter vitæ necessaria percipiebant. Sic sic prædicta Comitissa Dei timorata, et antistes inclytus frater ipsius cum Raymundo Comite clerum Ecclesiæ ipsius in præsenti vita rebus sustineant necessariis quasi in via, ut facilius ad promissa perveniant cœlestia quæ dudum per promissionis terram fuerant figurata. Ita etiam tam ipsi quam et prædicti Pontifices universas præfatæ ecclesiæ facultates et congregationis ejusdem canonicæ, cum utrumque una sit Ecclesia propter fidei unitatem, et alterum utriusque diversum videatur habere nomen pro melius vivendi consuetudine, sub benedictionis perpetuæ præmio confirmavere; et nihilominus maledictionis vinculo innodaverunt æternæ ut quisquis aliquid præfactæ Ecclesiæ, vel canonicæ tentaverit minuere, ac præsumpserit vi retinere, primitus Dei omnipotentis iram percipiat, deinde ecclesiasticæ sit societatis exclussus conventione; quin etiam possessio ipsius, si quam videre habetur, cum ipso depereat, ita quod ad nihilum deveniat cum eis qui tali visi fuerint patrocinari, ut quandocumque infeliciter ipsius infelicem maligni spiritus ingredientem rapiant animam, et cum proditore Domini, et eis qui dixerunt Domino Deo: “Recede à nobis, scientiam viarum tuarum nollumus”, perpetuis æstuandi averni ignibus concremandus, et vermibus flammivomis depascendus, nisi priusquam defungatur, resipiscat, et hæc quæ tulit vel injuste possedit canonica satisfactione aut Pontificis prænominatæ sedis, vel cleri ipsius assensu vel auctoritate restituerit. Pontificem vero prælibatæ sedis, domnum scilicet Petrum, ac sororem ejus Ermessendem Comitissam, necnon etiam dictum ejus Comitem nepotem, ut diu, et beate vivant, Dei clementiam exoramus supplices, quos vere ejusdem ecclesiæ novimus fundatores ac accerrimos defensores et nunc, et esse, et affuturos Deum humo tenus expostulamus. His ergo expeditis, quicumque à prædictarum rerum rapacitate, sicut prædictum est, manus continuerit, aut relaxaverit illicita possessione, vel etiam easdem res de suis rebus auxerint, præsentis vitæ longæva comulentur sanitate, et cum luce caruerint præsenti, ditentur felicitate cœlesti. Inter hæc vero religiosi Pontifices, domnus scilicet Guifredus sanctæ prima sedis antistes illustrissimus, hujusque sedis Narbonensis Archiepiscopus, regalique stirpe satus, ac etiam Deo dilectus et populo, summisque virtutum meritis æquiparandus Oliva jure pro debito Ausonensis Episcopus, necnon et egregius domnus Heribaldus Urgelitanus Episcopus, atque etiam sanctæ religionis amator domnus Bernardus Coseranensis Episcopus, presulque Guilabertus illustris, et præclarus Barchinonensis Episcopus, pius in omnibus, hisque pari voto conjunctus domnus Berengarius Elnensis Episcopus, similique assensu Guifredus Carcasonensis Episcopus, quin etiam conversationis bonæ fama notus omnibus Arnaldus Magalonensis Episcopus admonuerunt sane, ut quicumque cupit cum fidelibus cælestis vitae hereditate perfrui, nihil de rebus Ecclesiæ, quæ regali, seu apostolicali auctoritate, sive per vota fidelium sedi jam dictæ sunt collatæ, vel erunt scriptis, aut collatione quacumque, furtim teneat, ac vi qualivet minuat, seu, quod non optamus, sacrilego ausu diripiat, et eos quos furtive, seu dolose noverit tenere Pontifici, aut clero hujus istius sedis publicare non diferat. Alioquin hujus institucionis servatorem cælestis patriæ optaverunt fieri sortitorem, è contra quipe rebellem in ignibus perpetuis stabilem. Ut vero liquidius pateat nostræ dispositionis series, nec posteros quadam confussione quicquam de prædictis moveat, succinte et compendiose, necnon et absolute cuncta ad explicanda utile et pernecessarium duximus, ut concludendo diffiniat, hujus dotis quidem corroboratores in primis admitimus ut irrefragabili perpetuitate ea quæ hac continentur dote, eorum pontificali auctoritate confirmata sub divina obtestatione eorum sacrati ordinis absque inquietudine permaneant inconvulsa, scilicet omnes ecclesiæ, vel universa prædia, quantacumque vel ubicumque quorumlibet Deo devote militantium virorum dono juste sanctæ matris Ecclesiæ sunt concessa vel in perpetuum erunt concedenda, cum silvis, et pratis, cuitis vel incultis, aut horum pascuariis, undecumque habet, vel habere debet aut habuit, sive rafigis, vel monetis aut teloneis, vel piscatoriis, stagnis, aut salinariis locis, vel maritimis piscariis et navium mercimoniis, sivo naufragiis, quæ cuncta noscitur habere jam sæpe prænominata sedes, sive in Comitatu Gerundensi, vel Bisuldunensi, aut Impuritanensi, necnon etiam Petralatensi, absque ambiguitate. Verumtamen hujus dotis confirmatores hi sunt, videlicet venerabilis primæ Narbonensis sedis Archiepiscopus Guifredus, Oliva Ausonensis sedis Episcopus, Arnaldus Magalonensis Episcopus, Berengarius Elnensis Episcopus, Bernardus Coseranensis Episcopus, Eribaldus Urgelitanus Episcopus, Guifredus Carcasonensis Episcopus, Guilabertus Barchinonensis Episcopus, obsecrante et corroborante inefabilis pietatis Petro Episcopo hujus sedis Fundatore largissimo, qui canonum auctoritate fulti hanc colaudando confirmant, et confirmando observare prædicant, sic quidem ut si quis quicquam de prælibatis præsumpserit minuere, aut minuendo surripere, aut surripiendo retinere, Deum primitus flexis poplitibus lacrimabiliter exorantes, ut Dei iram incurrant, et Plutonis regna posideant, et à sacrosanctæ Matris Ecclesiæ liminibus secuestratus abscedat, nullamque cum fidelibus portionem obtineat, qui matrem Ecclesiam infestis nisibus opprimere captat. Ne vero prætermittam quoddam, et proprium hereditarioque jure perpetualiter possidendum, et ut ita dicam, tertiam partem de supra taxatis rafigis, et monetis, aut teloneis vel piscatoriis, stagnis, sive pascuariis, naviumque mercimoniis, quod hactenus visa est sancta Ecclesia possidere in prædictis comitatibus regali, sive apostolicali censura. Quibus vero terminibus summa contineatur hujus Episcopatus patet omnibus. Equidem his quatuor comitatibus, Gerundensi, Bisuldunensi, Empuritanensi, Petralatensi, cum eorum finibus, propriisque terminibus. Istius quidem dotis pagina XI. Kal. Octobris facta, et à prædictis Patribus confirmata est anno quidem dominicæ incarnationis MXXVIII. Indictione V. æra MLXXVI. Regni Henrici gloriosissimi Regis VIII.
Oliva Episcopus, Berengarius Episcopus, Guifredus sanctæ Narbonensis Ecclesiæ Archiepiscopus, qui hanc Ecclesiam nostræ diocesis dedicavi, subscripsi, Petrus Episcopus. Eriballus Episcopus, Arnaldus Episcopus. S. Ermessendis Comitissæ quæ eadem die ad honorem Dei et Matris Ecclesiæ trescentas auri contulit uncias ad auream construendam tabulam.
In Codice Gerundensi hœc adduntur.
Dum in nomine Domini in Gerundensi Eccl. Sanctæ Mariæ matris Dei in unum residerent Episcopi Petrus hujus Ecclesiæ præsidens, Ermengaudus Urgeli, Deusdedit Barchinonesis, Berengarius Elnensis, Adalbertus Carcasonensis, Ato Coseranen. Abbates etiam Bernardus Sanctæ Mariæ Crassæ, Petrus Rodensis, Landricus Guissalensis, Guifredus de Gallicantu, Amblardus de S. Quirico, petralensis, Vujanos de S. Paulo maritimo, Poncius S. Saturnini Urgelitani, necnon etiam alii Sacerdotes multi, domini; astante quoque Katerva archidiaconorum tam ex Barch. quam ex Gerund. etc. Anno inc. Dom. XIX. post millessimum XII. die Kalend. Decembrium, divinitus est illis spiratum etc. = Actum est hoc anno XXV. regni Roberti regis."
Traducció
"Com que la veritat i el fi suprem de la santa religió i del culte diví consisteixen pròpiament a encaminar-se sense parar i sense equivocar el camí al seu grau màxim d’expansió, fent que sigui abundosa la multitud d’homes que serveixen religiosament Déu i que de manera unànime glateixen fervorosament per aconseguir el cobejat gaudi de l’eternitat, hem considerat útil i necessari que tots els seguidors de Crist que desitgin assolir el regne de l’eterna benaurança s’apliquin en primer lloc amb totes les forces a mantenir i corroborar inviolablement l’estat de la santa mare Església que és arreu de la terra el principi de la salvació humana. Per això, com que en les coses humanes no hi ha res que sigui perfecte del tot, i l’ànima humana es troba menys preparada per a abraçar les coses eternes a causa de la necessitat d’extirpar la sutzura del pecat i d’allunyar l’arrel de la mortalitat de l’ànima humana, lligada a l’amor de les coses temporals, es reuní una innombrable assemblea de persones de l’un i l’altre sexe a la ciutat de Girona per a la venerable dedicació de l’església de la seu de Santa Maria, Mare de Déu. Demanarem que es fes aquesta dedicació la senyora Ermessenda, comtessa, amadora de Déu, protectora de la santa religió, i el magnífic i venerable bisbe de l’esmentada seu, Pere, fent venir d’arreu els bisbes d’altres esglésies. En efecte, era escaient que així ho fessin després de l’acabament de l’església que havien començat a renovar decorosament des dels seus fonaments, abans no els sobrevingués d’improvís la mort, amb l’esperança que, per aquest do temporal de l’església, després, per la intercessió de Santa Maria, rebrien segurs i exultants la casa eterna que és edificada al cel, de mans de Crist que és el dispensador de tots els béns. A més, l’esmentada senyora, la venerable comtessa Ermessenda, i també el seu germà, el magnífic bisbe, senyor Pere, construïren les cases on poguessin viure els qui volguessin servir-hi Déu i fer-hi vida canònica; i els proveïren suficientment no sols amb béns eclesiàstics sinó també amb alguns de la seva propietat per a viure en comú, de tal manera que poguessin aplegar l’assemblea als llocs sagrats sense cap excusa i celebrar-hi l’ofici diví. Actuant així han imitat el Senyor que, quan prometé a Israel els gaudis de la felicitat terrenal, abans no hi arribessin, els nodrí durant el camí perquè esperessin amb més certesa que després rebrien uns premis més grans, ells que, ja mentre feien via, rebien suficientment el que els calia per a viure. Que l’esmentada comtessa, temerosa de Déu, i l’ínclit bisbe germà seu, juntament amb el comte Ramon, sostinguin els clergues d’aquesta església durant la vida present amb els béns necessaris com si estiguessin de camí de tal manera que puguin arribar més fàcilment als béns celestials que tenen promesos, els quals foren prefigurats per la terra de promissió. Així mateix, tant ells com els citats pontífexs, confirmaren amb el do de la benedicció eterna tots els béns de l’esmentada església i de la comunitat de la seva canònica, ja que ambdues coses són una sola església per la unitat de la fe i cada una té noms diversos pel costum de menar així una vida millor; i, nogensmenys, posaren sota el vincle de la maledicció eterna que, si algú intentava fer disminuir o retenir per la força quelcom de l’esmentada església o de la canònica, en primer lloc sigui objecte de la ira de Déu omnipotent i després sigui exclòs de l’assemblea de la comunitat de l’Església; a més, si tenia alguna possessió, que es perdi juntament amb ell de manera que sigui reduït al no-res amb aquells que hagin afavorit tals coses, i que en qualsevol moment els esperits malignes arrabassin dissortadament, penetrant-hi, la seva ànima dissortada, i que, juntament amb aquell que traí el Senyor i aquells que digueren al Senyor Déu “allunya’t de nosaltres, no volem conèixer els teus camins” vagi a cremar al foc perpetu de l’avern abrusador, i que sigui presa dels verms que vomiten flames, llevat que abans de morir es penedeixi i restitueixi el que sostragué o que posseeix injustament, amb una esmena canònica o amb el consentiment i l’autorització del bisbe de l’esmentada seu o dels seus clergues. Preguem suplicantment a la clemència de Déu que concedeixi de viure molts anys i feliçment al bisbe de l’esmentada seu, el senyor Pere, a la seva germana, la comtessa Ermessenda, com també al comte nebot seu; reconeixem que ells són en veritat els fundadors d’aquesta església i els seus acèrrims defensors en el present, i supliquem a Déu que ho siguin fins a la mort. Exposades, doncs aquestes coses, tots aquells que refrenin les seves mans d’arrabassar els béns esmentats, tal com s’ha dit, o que s’abstinguin de llur possessió il·lícita, o també que els facin augmentar amb els seus propis béns, que siguin curullats de llarga salut en la vida present i, quan es vegin privats d’aquesta llum, que siguin enriquits amb la felicitat celestial. Entre aquestes coses, tanmateix, els pietosos pontífexs, o sigui, el senyor Guifré, bisbe il·lustre de la seu primada i arquebisbe d’aquesta mateixa seu de Narbona, descendent de família reial, i Oliba, estimat de Déu i del poble, bisbe d’Osona pel dret que li és degut, igualment remarcable pel gran mèrit de les seves virtuts, i l’egregi senyor Eribau, bisbe d’Urgell, i també el senyor Bernat, amant de la santa religió, bisbe de Coserans, i l’il·lustre bisbe Guilabert, i el preclar bisbe de Barcelona, pietós en tot, i el senyor Berenguer, bisbe d’Elna, que està unit als altres en un desig comú, i Guifré, bisbe de Carcassona, amb consentiment idèntic, i també Arnau, bisbe de Magalona, conegut de tothom per la fama de la seva recta conducta, advertiren clarament que, tots aquells que desitgin fruir de l’herència de la vida celestial amb els fidels no retinguin furtivament res dels béns de l’Església, tant els que foren o seran concedits a aquesta seu per l’autoritat apostòlica com els que provinguin dels vots dels fidels, mitjançant escriptura o per qualsevol altra col·lació, i que no els facin minvar amb cap mena de violència, com tampoc, cosa que no desitgem, que no els arrabassin amb sacrílega gosadia, i si descobreixen que en posseeixen alguns furtivament o fraudulentament que s’afanyin a notificarlo al bisbe o als clergues d’aquesta seu. D’altra banda, desitgem que aquell que sigui complidor d’aquestes disposicions esdevingui partícip de la pàtria celestial i, a l’inrevés, que aquell que les contradigui hagi de restar a la foguera eterna. Però perquè quedi més clarament palès el contingut de la nostra disposició i no es produeixi entre els venidors cap confusió sobre les coses esmentades, hem considerat útil i molt necessari explicitar-ho tot de manera succinta i abreujada i també amb caràcter general, per definir, en conclusió, que els qui hem corroborat aquesta dotació admeten en primer lloc que tot el que hi ha contingut en aquesta dotació resti incommovible i sense cap pertorbació, amb perpetuïtat inqüestionable, confirmat per la seva autoritat pontificial, sota la divina obtestació del seu orde sagrat, o sigui, totes les esglésies, tots els predis que hagin estat concedits o que ho seran per sempre més de manera justa a la santa mare Església, en qualsevol lloc, per donació de qualssevol persones que serveixen devotament a Déu, amb boscos, prades, conreus i erms, amb les seves pastures, onsevulla que les tingui, les hagi de tenir o les hagi tingudes, amb els drets de carrerada, el monedatge, els teloneus, els drets de pesca, els estanys, les salines, els llocs marítims destinats a la pesca o al comerç naval, els drets sobre restes de naufragis i tot el que se sap que posseeix l’esmentada seu al comtat de Girona, al de Besalú, al d’Empúries i al de Peralada, sense cap ambigüitat. Els qui han confirmat aquesta donació són aquests: Guifré, bisbe venerable de la seu primada de Narbona, Òliba, bisbe de la seu d’Osona, Arnau, bisbe de Magalona, Berenguer, bisbe d’Elna, Bernat, bisbe de Coserans, Eribau, bisbe d’Urgell, Guifré, bisbe de Carcassona, Guilabert, bisbe de Barcelona, amb els precs i la corroboració del bisbe Pere, d’inefable pietat, fundador generosíssim d’aquesta seu, els quals, basant-se en l’autoritat dels cànons, la confirmen amb la seva aprovació i, bo i confirmant-la, manen que sigui observada, de tal manera que si algú pretenia disminuir quelcom de les coses esmentades o, bo i disminuint-les, arrabassar-les o, bo i arrabassantles, retenir-les, en primer lloc preguem a Déu, amb llàgrimes i de genolls, que incorrin en la ira de Déu, que posseeixin el regne de Plutó, que restin apartats del llindar de la sacrosanta mare Església i que no tinguin cap part amb els fidels, ells que intenten oprimir la mare Església amb intents hostils. Tanmateix, per tal de no passar res per alt, que posseeixi per sempre com a propi amb dret hereditari, i per dir-ho així, la tercera part dels abans esmentats drets sobre naufragis, de les monedes, dels teloneus, dels drets de pesca, dels estanys, de les pastures i del comerç naval que fins ara ha posseït la santa Església als comtats esmentats amb l’aprovació reial o bé apostòlica. Dintre de quins termes es troben totes les coses d’aquest bisbat, és ben conegut de tothom. En efecte, dins aquests quatre comtats, el de Girona, el de Besalú, el d’Empúries i el de Peralada, amb les seves afrontacions i els seus propis termes. L’instrument d’aquesta dotació ha estat feta el dia onzè de les calendes d’octubre i ha estat confirmada pels pares esmentats l’any mil trenta-vuit de l’encarnació del Senyor, indicció cinquena, any mil setanta-sis de l’era, vuitè del regnat del gloriosíssimi rei Enric.
Oliba, bisbe. Berenguer, bisbe. Guifré, arquebisbe de la santa església de Narbona, que he dedicat aquesta església de la nostra diòcesi, ho he subscrit. Pere, bisbe. Eribau, bisbe. Arnau, bisbe. Signatura d’Ermessenda, comtessa, que el mateix dia atorgà tres-centes unces d’or per a construir un retaule d’or en honor de Déu i de la mare Església.
Al còdex de Girona s’hi afegeix això:
En nom del Senyor es reuniren conjuntament a l’església de Girona dedicada a Santa Maria Mare de Déu, els bisbes Pere, president d’aquesta església, Ermengol d’Urgell, Deudat de Barcelona, Berenguer d’Elna, Adalbert de Carcassona, Ató de Coserans. També els abats de Santa Maria de la Grassa, Pere de Roda, Landric de Guíxols, Guifré de Galligants, Amblart de Sant Quirze, de Peralada, Vujanos de Sant Pol de Mar, Ponç de Sant Serni d’Urgell i també molts altres sacerdots i senyors; hi havia també una gran multitud d’ardiaques tant de Barcelona com de Girona, etc. L’any mil dinou de l’encarnació del Senyor, el dia dotzè de les calendes de desembre, els fou inspirat per obra de Déu, etc.
Això fou fet l’any vint-i-cinquè del regnat del rei Robert."
[Trad.: Joan Bellès i Sallent]
Les parròquies i els ardiaconats
Mapa del Gironès amb la senyalització de tote les esglésies, anteriors a l'any 1300, de les quals es tenen notícies.
A. Pladevall
Si analitzem la documentació més antiga conservada a la diòcesi de Girona veurem com la xarxa parroquial apareix ben organitzada al final del segle IX; recordem les 14 esglésies, amb els seus delmes i serveis, donades el 882 com a dotació de la canònica gironina. Fins mitjan segle X es va anar configurant l’organització parroquial que aplegava diferents vil·les amb església pròpia sota una església mare, cosa que posà ordre dins el gran nombre d’esglésies de vil·la que, seguint una tradició dels darrers temps de l’imperi romà, aparegueren en gran nombre a tot el país. Són il·lustratives d’aquesta organització les notícies referents a les consagracions de Sant Quirze d’Arbúcies del 923 o la de Santa Coloma de Farners del 950, que tot i ser de la Selva, pertanyien al comtat i la diòcesi gironins. En altres casos eren la mateixa mitra i els monestirs els que patrocinaven l’erecció de noves parròquies. Així, podem dir que aquesta organització es trobava ben estructurada a partir de mitjan segle XI. (Vegeu: Esglésies del Gironès anteriors al 1300)
A la mateixa època apareix en la documentació un archilevita, amb responsabilitat sobre les esglésies de cada pagus. Els primers archilevitae són del 1004, però hom no té coneixença del ple funcionament dels ardiaconats fins al final del segle XI.
La documentació indica que inicialment els ardiaconats eren quatre, com els quatre pagi o comtats que reuní la diòcesi de Girona a partir de la reorganització carolíngia: Girona, Besalú, Empúries i Peralada.
Mapa de l’Ardiaconat de Girona segons els nomenclàtors de la diòcesi de Girona del segle XIV.
J.M. Pons i Guri
Al principi del segle XIII l’organització ardiaconal va experimentar una notable transformació. D’una banda es varen fusionar els antics ardiaconats d’Empúries i Peralada, de manera que el nou ardiaconat s’adaptava millor a la realitat política del comtat d’Empúries; de l’altra banda, en canvi, es va subdividir l’ardiaconat major o de Girona, en el de Girona i el de la Selva. Així quedava configurada l’organització que hom pot trobar, per primera vegada, d’una manera global, en l’inventari de la Dècima Apostòlica de l’any 1280.
Els ardiaques acostumaven a ésser membres de capítol catedralici, sovint triats entre els archipresbyteri o arxiprestes, que eren els preveres principals.
L’ardiaca major, antigament anomenat de Girona o Gerundensis era el que s’ocupava del govern de la diòcesi en èpoques de “seu vacant”. Se’l va conèixer també per l’ardiaca de Ravós o de Rogationibus perquè tenia el castell o casa-palau fortificada, centre dels seus dominis, a Ravós del Terri.
A partir de l’aparició de l’ardiaconat de la Selva el seu territori es va reduir a l’entorn de la ciutat i actual comarca del Pla de l’Estany, cosa que va permetre el seu titular de tenir més llibertat com a primera dignitat després de l’episcopal, i d’exercir com a síndic de cort i conseller en representació del capítol de Girona. El càrrec fou enriquit amb diferents rendes, entre les quals hi havia, a partir del 1586, les de l’antic priorat de Sant Miquel del Fai.
L’ardiaca de Besalú, a més de la jurisdicció del seu territori, proclamava els evangelis i el cant de la Passió durant la Setmana Santa en el culte o oficis solemnes de la catedral de Girona.
En el llibre antic dels estatuts de l’església de Girona es fa menció dels ardiaconats com a primera divisió organitzativa del bisbat. Tot i que els primitius arxilevites o ardiaques van experimentar algunes restriccions en les seves atribucions al llarg del segle XIII eren encara en les seves respectives demarcacions, “post episcopum vicarii” i gaudien d’una efectiva jurisdicció “ad quem in omnibus in clero omnis cura pertinet”, com a vicaris del bisbe, més d’una vegada en pugna amb els mateixos vicaris generals. L’ardiaca tenia com a obligació exercir una jurisdicció disciplinar sobre el seu clergat i tenia facultat de procedir a la visita i inspecció de les parròquies i esglésies de la seva demarcació.
El llibre de les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1281 dóna una completa relació de cada ardiaconat i de les seves parròquies i beneficis. Aquí donem la visió o versió que ofereixen els nomenclàtors sinodals de la diòcesi de la segona meitat del segle XIV, els quals reflecteixen, tanmateix, la divisió deganal i parroquial del final de l’època romànica.
Segons l’estudi i edició que va fer Josep M. Pons i Guri dels quatre ardiaconats, el que abastava una extensió territorial més àmplia era el de Besalú, que tenia aproximadament uns 1 540 km2; en segon lloc hi ha havia el de la Selva, amb 1 200 km2; el d’Empúries era en tercer lloc, amb poc més de 1 000 km2 i el de Girona, el resultant després de la separació de la Selva, sobrepassava lleugerament els 900 km2.
Les pabordies
En un pla purament administratiu, però amb un ample poder que sovint incloïa tota, o part de l’execució de la jurisdicció sobre els respectius territoris, hi havia les pabordies o administracions de béns de la catedral.
L’acumulació de patrimoni per part de la catedral i la necessitat d’una millor gestió va fer aparèixer en el si de la catedral des del final del segle XI una subdivisió del patrimoni i de la seva gestió anomenat pabordia, sota la cura d’un prevere o canonge amb el títol de paborde.
La remodelació definitiva de les pabordies va tenir lloc a la segona meitat del segle XII, quan es va dividir, convencionalment, el lot de béns de la catedral o capítol en dotze porcions o sectors amb el nom de pabordies. Aquestes dotze pabordies o zones del patrimoni, anomenades com els mesos de l’any, facilitaven l’administració i la percepció de les rendes que alimentaven la “mensa capitular” i després la “mensa episcopal o de la mitra”, quan els bisbes deixaren la catedral i s’instal·laren en el palau episcopal.
Cada paborde tenia l’obligació de procurar el sosteniment de la comunitat el mes de la seva titularitat; així el paborde de juliol administrava les propietats situades a la vall d’Aro, el de novembre la vila i terme del castell de Lloret, etc.
Els pabordes eren elegits cada any en els capítols pasquals, reunions extraordinàries en què es renovaven tots els càrrecs electius del capítol. A cada lloc o vila de cada pabordia hi havia el corresponent batlle de sac, encarregat de recollir els delmes, fruits i espècies dels dominis propis de la seu mitjançant un tant per cent o comissió. Aquesta estructuració administrativa perdurarà, amb més o menys força, fins a la desamortització.
La canònica de la Seu
La canònica és la corporació dels clergues adscrits a la catedral per promoure-hi totes aquelles activitats, especialment culturals que miren pel servei de l’església.
Durant els quatre primers segles de l’era cristiana, vivien al si de la seva pròpia família. Sant Agustí, bisbe d’Hipona, sistematitzà diverses experiències anteriors i disposà que els seus clergues fessin vida en comú: “… I constituí un monestir al si de la seva església…”. Aquests clergues, que vivien una vida en comunitat, conforme a uns cànons o regles, eren anomenats “clergues canònics” —clerici canonici—, i d’aquí ve el nom de canonges.
Els bisbes aviat adoptaren la institució en les respectives esglésies, començant per les del nord de l’Àfrica. D’allí s’instituí a la Península Ibèrica, com ho palesen el concili II de Toledo de l’any 527 i el celebrat a Lleida el 546. Gregori de Tours descriví les canòniques instituïdes a la Gàl·lia i el monjo Agustí, enviat pel papa Gregori el Gran, introduí la institució a Anglaterra.
Les canòniques, igual que les seus episcopals, sofriren les crisis inherents a l’establiment dels nous pobles germànics, a la posterior presència sarraïna o a les tensions institucionals, com ara les crisis dinàstiques o pontifícies. Al segle VIII apareix la figura del reformador Crodegang, que fou bisbe de Metz, el qual, com digué Pau Diaca, “reuní el clergat i, a semblança d’un cenobi, els féu guardar al redós del claustre i els donà una norma amb la qual servissin l’església”.
Els canonges posaven els seus béns a disposició de la comunitat, conservant-ne l’usdefruit, disposaven de les almoines que rebien dels fidels i dels delmes i les primícies de les propietats que posseïa la “mensa canonical”. Crodegang de Metz morí l’any 766, havent intervingut en la caiguda de la dinastia merovíngia —deposició de Khilderic—, i en la proclamació de la nova dinastia dels carolingis en la persona del majordom de palau Pipí el Breu, l’any 752.
Els carolingis, especialment Carlemany, van dur a terme un seriós intent de renovació que afectà els diversos estaments de la societat. Cal tenir presents els nombrosos preceptes i les disposicions capitulars que emanaren de la cort imperial. La reforma dels canonges fou realitzada per l’emperador Lluís I el Piadós (814-840) de resultes d’una visita que li féu el papa Esteve V (816-817). Es publicaren una sèrie de mesures disciplinars i jurídiques relatives al clergat i als monestirs, en la dieta sinodal d’Aquisgrà, a la tardor de l’any 816.
El sobirà envià la regla, anomenada aquisgranenca, a tots els metropolitans de l’imperi, amb l’ordre de donar-la a conèixer als seus coprovincials i fixant el terme d’un any per fer-la complir. En virtut d’aquesta disposició imperial, la regla aquisgranenca s’instaurà en els bisbats catalans, a través de la metròpoli de Narbona.
L’església de Girona, doncs, reinstaurà la canònica de manera immediata. No hi ha dubte que en l’església visigòtica ja havia funcionat la canònica, atès que els bisbes de Girona —i els d’Empúries— assistiren i firmaren les actes conciliars que legislaven sobre aquestes qüestions, tant a Toledo com en el sínode de Lleida, on es tractà la matèria referida a la Tarraconense i on el prevere Grat representà el bisbe Estafili.
El bisbe Valaric (816-817), coneixedor de la reforma i de la voluntat reial de la seva aplicació, reinstaurà la canònica a la seva catedral. L’arxiu capitular guarda un martirologi del segle XIII on hi ha copiats uns quants capítols de la regla aquisgranenca.
La notícia certa més antiga que tenim de la canònica gironina data del 24 de novembre de 882, any quart del rei Carloman, quan el bisbe Teuter, acompanyat de trenta-nou preveres de Santa Maria i de Sant Feliu, signà donació de catorze esglésies situades en el comtat de Girona, amb els corresponents delmes “perquè els servents de Déu que allí serveixen disposin de les rendes i així preguin per l’estat de l’església i per tot el poble cristià”. La disposició del document demostra que es tracta d’una simple donació a la canònica ja existent. Es refereix, en temps de present, als “servents…que allí serveixen…” i no presenta cap fórmula que signifiqui un acte fundacional.
En aquest mateix sentit de redotació cal entendre el solemne document del bisbe Pere Roger de primer de desembre de 1018, quan, reunit a Girona amb els seus coprovincials, Ermengol d’Urgell, Deodat de Barcelona, Berenguer d’Elna, Adalbert de Carcassona, Ató de Coserans i els abats Bernat de la Grassa, Pere de Sant Pere de Rodes, Llandric de Sant Feliu de Guíxols, Guifred de Sant Pere de Galligants, Amblard de Sant Quirc de Colera i Vives de Sant Pol de Mar i una munió de clergues i canonges de Girona i de Barcelona prenen la resolució de construir una nova casa canonical i dotar-la dels béns necessaris per a complir llur tasca. En aquest moment ja era en plena activitat la construcció de la catedral nova.
La canònica de Girona, almenys des de la restauració carolíngia, residí conjuntament a la catedral i a Sant Feliu de Girona, constituint una unitat. En una resolució capitular del 1529 es diu que l’abat i les dignitats de Sant Feliu són tals perquè ho són de la catedral, d’on han de sortir necessàriament; que el nom d’abat no té la mateixa significació que l’homònim dels monestirs i que rep aquest nom com a administrador que és d’aquella església; afegeix que l’església de Sant Feliu solament dista seixanta passes de les escales de la seu; que les dues esglésies són una de sola i que els antics volgueren que una persona de la seu administrés Sant Feliu i aquest rector fou anomenat abat.
La divisió més antiga que es coneix de la jurisdicció de l’església de Girona consisteix en els quatre ardiaconats, al davant dels quals hi havia els ardiaques. Certa documentació antiga explica que aquesta participació fou deguda al fet que el bisbat de Girona tenia en el seu àmbit els quatre antics comtats: Girona, Besalú, Empúries i Peralada. Aquest últim equival al de l’Empordà, i més modernament, segregant-lo de l’ardiaconat de Girona, fou creat el de la Selva.
En els documents dels primers segles de la restauració carolíngia, al costat del bisbe apareixen els archipresbiteri, com a integrants del capítol de la catedral, en nombre de quatre. Un d’ells, Eldesind, firma com a “archipresbiter et abbaancti Felicis”. Ardiaques i arxiprestes eren tots membres del capítol. Amb el temps, l’ardiaca de Girona, passà a anomenar-se ardiaca major o de Ravós (Rogationibus). En aquesta població, avui en el Pla de l’Estany, hi tenia la seva residència d’estiu en una casa fortificada que encara es conserva. L’ardiaca major es feia càrrec del govern de la diòcesi en temps de seu vacant. Una dignitat de relleu en el si del capítol era la del cabiscol o caput scholae, responsable del funcionament de les escoles episcopals, així com el sagristà major o tresorer. D’aquestes dignitats, en sortia elegit pel capítol de la catedral l’abat de Sant Feliu.
Sant Feliu de Girona. Església i comunitat vinculada a la catedral
Sembla segur que la petita església de Sant Feliu de l’època visigòtica fou ampliada a la darreria del segle X, quan el comte bisbe Miró Bonfill descobrí les despulles del màrtir sant Feliu. Situat extramurs de la ciutat, just a l’entrada nord, el temple era molt concorregut pels gironins de manera que també esdevingué insuficient, i per això al començament del segle XII l’església fou ampliada novament.
El 1313 s’inicià la construcció de l’edifici actual; la nau fou començada en estil romànic fins al punt d’inici de la volta, a partir de la qual es canvia aquest estil pel gòtic mitjançant un trifori i mènsules que fan de suport a les nervadures de la volta. La direcció de l’obra fou encomanada al mestre Arnau Estany. Era abat Hug de Cruïlles (1313-36). Cal destacar que en els murs del presbiteri, hi foren encastats quatre sepulcres paleocristians de gran bellesa, procedents d’enterraments de cristians de la primitiva comunitat de Girona. També hi fou posada l’estela funerària del bisbe Servusdei (886-906).
L’abat Vidal de Blanes (1337-42), que més tard fou arquebisbe de València, continuà les obres projectant la construcció del claustre. Començà adquirint cases situades a la part nord de l’església, tasca que fou continuada pel seu successor Berenguer de Cruïlles, qui encomanà l’obra al mestre Arnau Sanç. El claustre fou acabat el 1360.
La comunitat de canonges i preveres de Sant Feliu, al menys des de la restauració carolíngia, formava una sola entitat amb el capítol de la catedral de Santa Maria. En la documentació que es guarda a l’arxiu capitular apareixen uns arxiprestes de la catedral que firmen al costat del bisbe i altres membres del capítol, en la doble condició d’arxiprestes de la catedral i abats de Sant Feliu. Encapçala l’abaciologi Teudesint i el segueixen Guadamir i Arnulf (993-1010) que fou bisbe de Vic i morí a conseqüència de la cèlebre expedició a Còrdova. També el seu successor Borrell, ardiaca de la catedral, fou abat de Sant Feliu i bisbe de la seu osonenca.
És important assenyalar com en l’església catalana dels anys mil sovintejà aquesta característica dels bisbes abats, la forta personalitat dels quals contribuí de manera decisiva a la fonamentació de la nacionalitat catalana. A la segona meitat del segle XII, l’abat Berenguer de Vilademuls (1167-94) fou elegit arquebisbe de Tarragona. Al segle XIV l’abat Guillem de Vilamarí era nomenat bisbe de Girona (1309-12) i l’abat Vidal de Blanes ho era de València (1337-42).
Al segle XV s’inicia un declivi en el nombre de membres del capítol de canonges de Sant Feliu, ja deslligats del de la catedral des del pontificat del bisbe Arnau de Mont-rodon (1336-48). Supliren la manca de capitulars els beneficiats i clergues porcionaris que es feren càrrec del servei parroquial, fins que el 1806 Sant Feliu passà a ser una simple parròquia de la ciutat de Girona, amb el nom de parròquia major de Sant Feliu.
L’escriptori de la catedral
Els escriptoris de les catedrals eren departaments o dependències de l’edifici dedicats a la còpia i la confecció dels llibres manuscrits.
Orientats a migdia, per tal d’aprofitar al màxim la llum solar, en els escriptoris es realitzava tot el procés d’elaboració dels llibres des de la preparació del material de suport, el pergamí, fins al relligat dels quaderns.
A partir del segle III dC. és normal l’ús del pergamí, és a dir, la pell de xai, ovella, cabra o vedell.
Els autors clàssics ens han llegat els procediments de l’edat mitjana per a blanquejar les pells i fer-les aptes per a rebre l’escriptura. En època romana existia una veritable indústria editorial, els librarii dedicats a la còpia i confecció de les obres dels escriptors que avui coneixem com a clàssics. Els llibres es venien a la taberna libraria i els llibreters es trobaven concentrats en dos carrers, principalment, a l’Argiletum i el vicus Sandalarius, ambdós prop del Fòrum. Editors famosos foren els germans Sossii, editors d’Horaci, de Second, de Valerià, de Sèneca, de Marcial, etc. Hi ha el cas de Pomponi Àtic, editor de Ciceró, que era un potentat que es dedicava a la tasca editorial més per amor a l’art que no pas per negoci.
A la caiguda de l’imperi es va estroncar aquesta activitat. Al final del segle IV, les comunitats cristianes, induïdes per Eusebi de Cesarea van començar a copiar la Bíblia i els escrits dels Pares per a ús intern. Quan el cristianisme adquirí la llibertat d’actuació, les esglésies espiscopals, que eren a les ciutats, es feren càrrec d’aquesta tasca, per tal de proveir les necessitats dels centres parroquials que s’anaven fundant.
Els escriptoris de l’època visigòtica foren actius en la confecció de llibres litúrgics i profans, aquests darrers destinats a les escoles episcopals. Seguien les directrius dels concilis, les esglésies de la Catalunya intel·lectual, amb particularismes d’influència gàl·lica. Els visigots, que no tenien la tradició de l’escrit com els romans, aviat s’adaptaren a la cultura escrita per la força de la tradició dels nadius.
El 649 el rei Khindasvint envià Taió, bisbe de Saragossa, a Roma per recaptar del papa Martí I una còpia de les Moralia de Sant Gregori, que volia tenir a la seva biblioteca. És coneguda l’activitat intel·lectual de sant Isidor, un dels genis de l’edat mitjana, i del bisbe Joan de Bíclar, considerat com el primer cronista de la nació goda.
Sota l’imperi de Carlemany es va produir la reforma anomenada carolíngia. Un dels trets fonamentals d’aquesta empresa fou la unificació de l’escriptura llatina, que fins aleshores es manifestava en formes diferenciades, merovíngia, visigòtica, longobarda, beneventana, en una sola forma que rebé el nom de lletra carolina. És la que encara ara s’usa per a escriure.
A Girona, des de l’època romana, doncs, hi hagué activitat literària, encara que no en resta documentació. El gran impulsor de l’escriptori medieval fou el bisbe Arnulf, que era abat de Ripoll, secundat pel cabiscol —cap de les escoles— Riquer (Richarius). Es conserven diversos exemplars sortits de la seva mà de la qual es coneix la lletra, cosa que ha permès d’identificar certs manuscrits.
A la catedral hom serva memòria dels cabiscols que han exercit la seva tasca al servei de la catedral i del bisbat. Limitant-nos als temps entorn de l’any mil, podem citar: Sendered (967); Berenguer o “Rufus”; Recosind; Joan “gramàtic”; Ató “magne escolàstic”; Ebriari; Guitard “erudit en gramàtica i art”; Guifré; el cèlebre Ponç, bibliòfil que adquirí el Beatus que ara és al museu de la catedral; el seu successor Joan, etc.
Des del segle IX fins a la introducció de la impremta a Girona, la biblioteca capitular conserva una bona col·lecció de manuscrits que tracten tota mena de matèries. Per la seva antiguitat cal destacar: El martirologi d’Adó, escrit per Riquer, que firma el final del llibre amb una curiosa combinació de lletres per consignar el seu nom i la seva condició. L’Antiquissima Col·lectio Canonum Hispana, que conté tots els concilis celebrats a Hispània, des del segle VI. L’Evangeliari carolingi del segle XI. L’Homiliari dit de Beda i el Sacramentari, ambdós preciosos, procedents de la Col·legiata de Sant Feliu, decorats i miniats, que es conserven al Museu d’Art de Girona.
Hi ha un altre grup de manuscrits gironins a la Biblioteca Universitària de Barcelona i, finalment, un grup notable a la Bibliothèque Nationale de París. Entre aquests últims, cal destacar un magnífic exemplar de la lex Wisigothorum. Els antics inventaris de la biblioteca capitular revelen l’existència de nombroses obres de tot tipus però actualment resta una quantitat apreciable d’obres de tema jurídic i de medicina.
Els monestirs
Dintre de l’organització religiosa o eclesiàstica de la diòcesi els monestirs, al llarg de l’època romànica (segles X-XIII) tingueren un paper molt destacat, que transcendí l’àmbit purament religiós. La seva influència fou molt sovint cabdal dins l’àmbit de la cultura i de la civilització.
Aquests monestirs s’estengueren per tots els racons de la diòcesi, per cada una de les seves comarques i, fins i tot, dins la mateixa ciutat de Girona.
En l’apartat monogràfic dedicat a la ciutat hom comentarà extensament i d’una manera especial els monestirs benedictins de Sant Pere de Galligants i de Sant Daniel i la canònica augustiniana de Sant Martí Sacosta. L’església de Sant Feliu, seu d’una comunitat de preveres o canonical, ha estat comentada en parlar de la comunitat de canonges de la catedral, amb la qual estava totalment vinculada.
Cada monestir tindrà el tractament monogràfic que li escau, però no serà sobrer donar des d’aquí una visió general de les cases monàstiques que es repartien per la geografia de les tres comarques que formen aquest volum.
La primera per antiguitat és el cenobi de Sant Esteve de Banyoles, que entorn del 812 féu construir l’abat Bonit, amb el consentiment del comte de Girona Odiló. Segons es desprèn de la documentació, l’abat hauria aprofitat les restes d’una església anterior, possiblement de l’època visigòtica.
Poc després, més a prop de Girona, a l’església de Sant Medir del municipi de Sant Gregori, l’abat Deodat fundava vers el 820 un altre monestir benedictí, dedicat inicialment a sant Medir i sant Genís, que va obtenir un precepte de Lluís el Piadós el 844 i altres dels seus successors els anys 890 i 922. Destruït possiblement arran de la invasió dels hongaresos el 949, s’havia traslladat a Amer, de la Selva, on prengué el títol de Santa Maria.
Entre el segle X i el començament del segle XI, es fundaven els monestirs de Sant Pere de Galligants, Sant Daniel i entorn del 1038, la família vescomtal de Girona, els Cabrera, fundaven a la vall montsenyenca de Breda, dins la Selva, el monestir familiar de Santa Maria de Breda, un dels de més dilatada història del comtat.
El 1053 els senyors de Cervià, Silví Llobet i la seva esposa Adalet, fundaren, als peus del seu castell, el monestir de Santa Maria de Cervià, que dos anys més tard vinculaven al monestir de Sant Michaele de la Chuisa, al Tirol, sector que antigament havia estat italià.
Al segle XII impera arreu la fundació de les cases canonicals. En el bisbat de Girona se’n fundaren diverses, algunes de gran volada, d’altres, però, de vida efímera. Pel que fa a les comarques del Gironès, cal destacar l’actuació de Santa Maria de Vilabertran que establí el 1197 el priorat de Santa Maria de les Olives, en el terme parroquial de Sant Esteve de Guialbes. El 1187, Ramon Ardiaca de Girona estableix una canònica en terres de la seva propietat al lloc dit de Sant Vicenç de la Roca, en el terme de Sant Julià de Ramis.
Al segle XV, les monges cistercenques de Santa Maria de Cadins s’establiren a Girona, procedents de la parròquia empordanesa de Cabanes.
Els ordes militars del Temple i de l’Hospital, com a la resta de Catalunya, tingueren gran predicament. A Aiguaviva, prop de Girona, es fundà la Comenda del Temple el 1192. Quant a l’Hospital, el bisbat disposà de les comendes de Sant Llorenç de les Arenes, del 1236 i la d’Avinyonet de Puigventós, del 1257.
L’efervescència religiosa del segle XIII originà tota mena d’institucions de mística pietat. Al costat de les noves associacions religioses de tipus urbà, com els anomenats ordes mendicants, apareixen persones o grups de persones que es “donen” a Déu. Procedeixen de tots els estaments i les classes socials. Fan la seva vida a recer d’una capella i inspirats en les antigues regles monàstiques. A Girona, les comunitats de donades seguien la regla benedictina i eren establertes a l’Empordà. Prop de Girona, a la parròquia de Juià, s’instal·là la comunitat de Sant Joan de l’Erm. La majoria d’aquestes comunitats tingué una vida efímera i acabaren totes annexades d’una manera o altra a monestirs d’ordes majors.
El 1222 s’establí a la ciutat de Girona l’orde dels frares de la Mercè fundat per sant Pere Nolasc, sant Ramon de Penyafort i el rei Jaume I. Els franciscans ho feren al començament del segle XIII, sense que es conegui la data exacta de la seva fundació. Els dominics foren introduïts a Girona pel bisbe Berenguer de Castellbisbal, que havia estat prior del convent de Santa Catarina de Barcelona. La fundació del convent de Girona data del 1253.
La fundació del convent dels carmelites de Girona tingué lloc l’any 1295 (GRG).