Situació
Vista aèria de Sant Daniel de Girona, l’únic monestir de monges benedictines que subsisteix en el mateix lloc on fou fundat a l’inici del segle XI.
TAVISA
El monestir femení de Sant Daniel és situat a la vall del mateix nom, a la riba dreta del riu Galligants, a uns 2 km del monestir de Sant Pere de Galligants, fora muralles de la ciutat de Girona.
Mapa: L39-13(334). Situació: 31TDG868488. (JAA)
Història
Aquest és l’únic monestir benedictí femení d’època medieval que, juntament amb el de Sant Pere de les Puelles, de Barcelona, s’ha conservat fins avui. A més es troba emplaçat al mateix lloc on fou erigit originàriament, a la vall de Sant Daniel, prop de la ciutat de Girona, al poble de Sant Daniel.
L’any 1015 el bisbe de Girona Pere Roger de Carcassona vengué la primitiva església de Sant Miquel amb el terreny que tenia annex o alou a la seva germana, la comtessa Ermessenda, i al seu marit Ramon Borrell I per 100 unces d’or (“ecclesiam in honorem Christi et S. Danielis fundatam cum omnibus suis alodiis”), que el bisbe destinà a les obres del nou temple, començades temps enrere, que havia de substituir la catedral, mig arruïnada fins al punt que els dies de pluja hom no hi podia celebrar els oficis litúrgics.
L’any 1020, reedificada l’església, la comtessa hi establí una comunitat de monges benedictines (“Deo devotis sive laicorum sexus”), presidida per una abadessa amb clergues al seu servei, i fou dotada per la mateixa comtessa i el seu fill Berenguer Ramon amb béns a Montfullà, Vilablareix, Vilademuls i altres indrets. L’any 1128 la comunitat, que ja actuava normalment, hagué de pledejar amb Guillem Bernat, que intentava apoderar-se d’aquests alous que el monestir havia rebut. A la sentència, signada el 22 d’agost, entre d’altres, pel comte Ramon i el bisbe Berenguer, hom feia constar que havien estat llegides les escriptures de donació que els comtes de Barcelona havien fet al monestir.
Inicialment la comunitat tenia unes sis monges, que al segle XIII ja eren dotze, i, més tard, l’any 1342, atenyien la vintena; totes elles eren filles de la noblesa o de cases benestants, dins la tradició de l’orde benedictí.
L’església té una petita cripta on és venerat el cos del màrtir sant Daniel, transportat, segons una antiga tradició, des d’Arle, a Provença. El cos del sant és guardat dintre un meravellós sarcòfag gòtic, obrat probablement pel mestre Aloy, l’any 1345, a instàncies del bisbe Arnau de Mont-rodon, molt amant de les tradicions i el culte de sants gironins, sovint imaginaris.
Al segle XV el monestir rebé les rendes dels antics monestirs femenins de Matella i Vilanera, situats a l’Empordà, i el 1550 el papa hi uní per una butlla el priorat femení cistercenc de Valldemaria, a l’actual terme de Maçanet de la Selva, prop d’Hostalric.
El 1640 les monges hagueren d’abandonar el monestir i refugiar-se a Girona, igual que a l’època de la guerra del Francès, durant el famós setge napoleònic de Girona, que el monestir fou convertit en hospital per les tropes franceses.
L’any 1790 el viatger Francisco de Zamora afirmava que hi havia setze monges, que tenien massa llibertat, i que l’hòstia consagrada miraculosa anomenada el Sant Dubte, que hi era venerada, no era autèntica.
El monestir fou confiscat per l’estat l’any 1835, però l’exclaustració fou molt passatgera i la comunitat, que mai no es va dispersar, hi retornà tot seguit i aconseguí superar força bé els efectes de la desamortització, tot i que els béns, que s’havien anat incrementant al llarg de la seva història, sobretot quan li foren adscrites les cases de Valldemaria i Vilanera, es dispersaren totalment. Durant la guerra civil de 1936-39 el monestir fou altra vegada abandonat, però les monges hi retornaren després. Actualment s’hi manté, amb tota vitalitat, una comunitat de vint monges.
El monestir actual no guarda res del temps de la seva fundació. Les restes més antigues, que formen el cos central de l’església, corresponen a una reedificadó del segle XII. Originàriament l’església de Sant Daniel devia ésser una rèplica un xic més ampliada de la de Sant Nicolau, veïna del monestir de Sant Pere de Galligants, pel que fa a la presència d’un cimbori a l’absis central, bé que a Sant Daniel el creuer originava una planta en forma de creu grega. La llarga vitalitat de Sant Daniel ha motivat transformacions constants; així, la nau de l’església ja no té la volta primitiva, la façana antiga, que es pot veure perfectament, ha estat substancialment ampliada i la portada fou substituïda al segle XV. El claustre és del segle XIII.
Les dues andanes superiors del claustre foren construïdes entre l’any 1427 i el 1430. L’any 1443 fou edificat un nou dormitori pel mestre d’obres de Girona Pere Ciprés i el 1453 consta la realització de la portada principal de l’església del monestir.
Pel que fa al dormitori, sembla que l’abadessa Ermessenda hi emprengué treballs de reforma. Fou precisament durant aquesta primera meitat del segle XV que hom dugué a terme les principals modificacions de l’edifici. Així, l’any 1427 l’ardiaca major de la seu de Girona, Dalmau Raset, es reuní amb l’abadessa per parlar de diverses reformes que calia fer a l’edifici. Hom parlà de desmuntar la teulada i cobrir-la novament, reparar els arcs i obrir noves finestres, i comunicar el dormitori amb el sobreclaustre que calia construir; s’havien d’unir, a més, les galeries del claustre mitjançant una escala, i hom estudià la possibilitat d’obrir noves finestres al mur de migjorn de l’església per tal de guanyar llum i obrir una porta que comuniqués el cor amb el dormitori. Les obres sembla que ja eren acabades l’any 1430. Tanmateix, a mitjan segle hom tornà a treballar al dormitori per aconseguir un millor aïllament tèrmic i la teulada de fusta fou substituïda per una volta gòtica de creueria, que fou enguixada.
Cap al 1950 es dugué a terme una important campanya de restauració del monestir, durant la qual hom procedí a la supressió de les motllures de guix decoratives i al reforçament dels murs de la torre i l’obertura de les parets que en tapaven les obertures. (JVV-APF-ASA)
Abaciologi del monestir de Sant Daniel de Girona
A continuació l'abaciologi del monestir de Sant Daniel de Girona, cedit per l’abadessa M. Caterina Torra i Miró.
| Bonafilla | 1029 |
| Ermengarda | 1045 |
| Arsinda | 1067-1089 |
| Adaleidis | 1094-1099 |
| Ermessenda | 1120-1142 |
| Botarella | 1154 |
| Ermessenda | 1156-1171 |
| Maria | 1173-1195 |
| Agnès | 1195-1240 |
| Berenguera de Palera | 1243-1253 |
| Berenguera de Palegret | 1255-1283 |
| Cecília de Foxà | 1283-1292 |
| Agnès de Soler (Priora amb facultats de govern des del 1292) | 1295 |
| Ermengarda de Vilanova | 1298-1308 |
| Beatriu de Cabrera (Electa en vida de l’anterior) | 1307-1345 |
| Elisenda d’Alquer | 1345-1363 |
| Ermessenda de Trilla | 1363-1377 |
| Gueraua de Blanes | 1379-1392 |
| Sibil·la de Vilamarí | 1392-1399 |
| Alamanda de Güell | 1401-1405 |
| Abadia vacant | 1406-1407 |
| Ermessenda de Foixà | ¿1407-1409? |
| Ermessenda de Montpalau | 1409-1412 |
| Constança de Cruïlles | 1412-1420 |
| Ermessenda de Vilamarí | 1421-1431 |
| Francesca de Palau | 1432-1458 |
| Beatriu de Pau | 1459-1466 |
| Aldonça de Biure | 1466-1479 |
| Violant Xatmar | 1480-1507 |
| Violant de Biure | 1510-1525 |
| Beatriu d’Alemany | 1532-1547 |
| Joana Sarriera | 1548(*) |
| Isabel d’Alemany | 1548-1572 |
| Joana des Catllar | 1572-1578 |
| Abadia vacant | 1575-1578 |
| Joana de Copons | 1578-1610 |
| Anna de Cruïlles | 1610-1615 |
| Contesina de Sant Celoni | 1615-1623 |
| Maria d’Olmera | 1624-1625 |
| Dionísia de Sant Celoni | 1625-1640 |
| Aldonça Jultrú | 1640-1647 |
| Cecília de Miró | 1647-1660 |
| Marianna de Raset | 1661-1666 |
| Isabel de Caramany | 1666-1673 |
| Margarida de Copons | 1673-1677 |
| Maria de Lanuça i de Rocabertí | 1677-1696 |
| Àngela de Bas | 1696-1705 |
| Joana de Sandionís i Pol | 1706-1718 |
| Teresa de Lanuça i Homs | 1718-1736 |
| Agnès de Lanuça i Homs | 1736-1750 |
| Elionor de Farnés i de Marimon | 1751-1768 |
| Maria Rosa de Prat i de Tord | 1768-1777 |
| Antònia de Tord i de Prat | 1777-1794 |
| Guerra Gran. Abadia vacant | 1794-1797 |
| Rafaela de Prats i de Ferrer | 1795-1797 |
| Marianna de Font i de Camprodon | 1797-1808 |
| Guerra del Francès. Abadia vacant | 1808-1814 |
| Marianna de Camps i de Font | 1815-1824 |
| Ignàsia de Manresa i d’Asprer | 1824-1849 |
| Caterina Pou i Adroher | 1849-1854 |
| Maria Gràcia Quintana i de Ferrer | 1854-1870 |
| Carme Albert i Xauet | 1870-1895 |
| Maria Motger i Aulet | 1895-1900 |
| Assumpció Cols i Verdaguer | 1900-1936 |
| Guerra civil. Abadia vacant | 1936-1939 |
| Carme Poch i Noguera | 1939-1960 |
| M. Caterina Torra i Miró (Priora-administradora des de 1952 per jubilació de Carme Poch) | 1960… |
Monestir
Planta del conjunt de l’església, el claustre i el clos monàstic.
Llorenç Panella
El monestir de Sant Daniel és actualment un conjunt complex d’edificacions d’èpoques diverses, que conserva part de les estructures originals, especialment l’església i el claustre; és probable, però, que sota els paraments actuals dels edificis monàstics hom en pugui identificar elements alt-medievals, com ara una porta que es conserva a la façana nord, principal, del clos monàstic, i que respon plenament a les formes constructives del segle XI.
La presència d’aquesta porta permet de plantejar la hipòtesi que al segle XI, amb la construcció de l’església, es consolidés ja l’estructura del recinte monàstic, que posteriorment seria progressivament transformat i reformat.
L’església monàstica de Sant Daniel és un edifici de planta de creu grega, d’una nau, amb un transsepte de braços molt desenvolupats, dels quals el corresponent al cantó sud fou totalment transformat en època gòtica; hom suprimí l’absidiola que s’hi obria, que devia ésser semblant a la que es conserva al braç nord, de planta semicircular, i obert a través d’un simple plec. L’absis principal que capçava la nau fou substituït al segle XVII per l’actual presbiteri, acabat també en un absis semicircular, que no podem confondre amb les traces de l’original.
La nau i els braços del transsepte són coberts amb sengles voltes de canó (al braç sud del transsepte la volta original fou substituïda per una volta de creueria), de perfil semicircular, molt més alta la de la nau, que en la seva intersecció formen un creuer cobert amb una cúpula sobre trompes, que exteriorment es manifesta com un cimbori campanar vuitavat.
Aquesta cúpula presenta la particularitat que a la base, per sobre les arcades que obren els braços del transsepte i per sota el nivell de les trompes, els murs nord i sud són ornamentats per un fris seguit d’arcuacions llombardes, de molt relleu. La situació dels motius ornamentals llombards a l’interior d’una església és un element que no és estrany de trobar en esglésies d’altres regions on es difongué l’arquitectura llombarda, però que a Catalunya resulta molt excepcional, i només apareix en comptats casos com el de l’església de Santa Coloma de l’Espluga de Cuberes, al Pallars Sobirà, que no assoleix, però, la monumentalitat i el rigor compositiu de la cúpula de Sant Daniel.
Els arcs que delimiten el creuer arrenquen de sengles impostes esculturades, de mides grans, de les quals la corresponent al pilar sud-oest és l’única original, mentre que les altres, o bé han estat molt restaurades, o bé són totalment noves. Als arcs que obren els braços del transsepte no es conserven les impostes, però a l’altura de l’arrencada dels arcs hi ha uns grans carreus totalment repicats, que podrien correspondre a unes impostes destruïdes.
L’arc presbiteral que obre l’absidiola nord també arrenca de sengles impostes esculturades que, com les de la nau, són de grans dimensions i de temàtica arcaïtzant. El tambor de la cúpula presenta una finestra de doble esqueixada a cada cara, que a la de llevant és completada amb dos ulls de bou circulars que ocupen els ronyons de l’arc que obre el presbiteri.
Façana romànica de l’església monacal embeguda dins construccions més tardanes.
M. Catalán
A la façana sud de la nau s’obre una porta, original però molt restaurada, que és flanquejada, en un nivell més alt, per dues grans finestres de doble esqueixada. Una altra finestra de les mateixes característiques, actualment aparedada, és situada al mur de ponent del braç nord del transsepte, on també hi ha una porta que, si correspon a l’obra original, ha estat totalment modificada.
La porta principal del temple és situada a la façana de ponent de la nau, i per sobre d’ella s’obre una finestra de doble esqueixada; ran de volta encara es pot veure un ull de bou circular.
Exteriorment l’església de Sant Daniel és pràcticament amagada pel seguit de cossos que s’han anat afegint, i de la capçalera original només és visible una part de l’absidiola nord, on es conserva part de la decoració formada per arcuacions en sèries de dues entre amples lesenes. Per sobre d’elles, al ràfec, hi havia una motllura, de cavet, feta amb pedra sorrenca, com els altres elements ornamentals de l’edifici, que actualment és molt erosionada.
La façana de ponent de la nau, visible només en part, presenta una elaborada composició axial, formada per la porta (totalment refeta, després de desmuntar la portada del segle XV que substituí l’original), la finestra de doble esqueixada, molt esvelta, i un plafó superior, que segueix els pendents de la coberta, ornamentat amb arcuacions llombardes entre lesenes, en dues sèries de tres, als costats, que flanquegen el plafó central, amb un sol arc, que emmarca l’ull de bou.
No podem assegurar, però, que, malgrat la forma adoptada per la decoració llombarda, la façana de ponent fos més alta, com sembla insinuar-se a la seva cantonada nord, que segueix més enllà de la línia del ràfec virtual.
L’element, però, més vistent exteriorment del conjunt és el cimbori que corona la cúpula de creuer, de planta octogonal i dividit en dos pisos per sèries de tres arcuacions llombardes, que es repeteixen sota el ràfec. Les cares de l’octògon corresponents a les naus presenten al segon pis una finestra geminada, amb columna de capitell mensuliforme molt desenvolupat, mentre que les altres cares són totalment cegues. La presència d’una extensa capa d’arrebossat en tot el conjunt del cimbori impedeix de saber si hi havia altres obertures, paredades a les façanes.
L’aparell dels paraments de l’església és de petits carreus sense polir, disposats molt regularment, amb peces més grans i regulars en la formació d’elements singulars, com ara cantonades, lesenes, i molt especialment als pilars interiors, i a l’embocadura de l’absidiola. Tanmateix, les arcuacions llombardes del cimbori, de la façana de ponent, i les interiors, són fetes de la manera més habitual, és a dir, amb petites lloses col·locades de pla, fent la forma de l’arc, mentre que a l’absis, les peces de les arcuacions són veritables dovelles, de petites dimensions. A l’absidiola es conserva perfectament una part de l’acabat original del parament, amb les juntes entre carreus, travades amb un morter de color mangra.
Vista interior des de la nau, amb creuer i cimbori; el presbiteri i l’absis foren renovats al segle XVII.
F. Tur
Tots aquests elements, juntament amb la presència de les potents impostes esculpides a l’interior (i també per la seva temàtica), ens situen davant un edifici en què els elements propis de l’arquitectura llombarda són aplicats amb una notable singularitat (a l’interior de la cúpula), i amb una tecnologia poc habitual (a l’absis), que pot palesar la presència d’un fort component de la tradició arquitectònica local en la concepció de l’edifici. Així, doncs, hom pot situar l’església de Sant Daniel en els primers moments de la implantació de les formes llombardes, fins i tot amb la probable presència de diferents grups constructius, amb diferents nivells d’interpretació de les noves fórmules arquitectòniques.
D’altra banda, el gran desenvolupament del transsepte també és un element que relaciona Sant Daniel amb la tradició arquitectònica del país, i tanmateix, la seva planta en creu grega és una tipologia que a Catalunya no tingué una gran difusió, l’exemple més interessant de la qual és l’església barcelonina de Sant Pere de les Puelles, anterior a les formes llombardes, i l’església de Sant Cugat Salou, al Bages, construïda dins l’ortodòxia més estricta de les formes llombardes.
Per tot això, l’església de Sant Daniel és un edifici d’un gran interès per a l’estudi de l’arquitectura del principi del segle XI i del procés d’assimilació de les formes llombardes per part dels constructors del país, que, d’altra banda, mereixeria una exploració exhaustiva que permetés aclarir-ne els interrogants. (JAA)
Claustre
Vista general del claustre que mostra les galeries cobertes amb volta de canó i els porxos reforçats per pilars d’angle massissos.
F. Tur
El claustre del monestir de Sant Daniel, que centra el conjunt de les dependències monacals, és situat a l’angle que formen la nau i el braç sud del transsepte, on s’obre la porta actual que comunica el claustre amb l’església.
La seva forma és la d’un rectangle molt allargassat a l’eix nordsud, amb el cantó sud formant un angle molt acusat, a causa probablement de la mecessitat d’adaptar la construcció del claustre a les preexistències del monestir del segle XI, que es fan evidents només a la façana nord del conjunt.
El claustre actual segueix els models constructius dels claustres de la fi del segle XII, i encara del principi del segle següent, amb una forta uniformització de la temàtica dels capitells. Les seves galeries són cobertes amb voltes de canó seguit, de perfil semicircular, i els porxos són formats per un doble rengle de columnes, amb pilars massissos als angles, i els centres de les galeries més llargues. L’estructura de les columnes segueix les proporcions més habituals dels claustres tardans, i cal assenyalar la forma de les bases, el tor inferior de les quals és de quart de cercle, com succeeix també a Sant Pere de Galligants.
L’addició en l’època gòtica i posteriors d’un pis superior impedeix de saber com devia ésser el coronament superior dels porxos i l’estructura de la coberta, probablement una teulada. (JAA)
Planta i alçat d’un detall d’una de les galeries del claustre amb indicació de les proporcions i les mides de les columnes I esquema estructural de composició d’elements.
J. A. Adell
Al claustre del monestir de Sant Daniel hom pot veure la presència de diferents motius escultòrics treballats a les superfícies de tots els capitells. Es tracta d’unes decoracions de tipus vegetal, en la majoria dels casos amb estructures derivades del capitell corinti, que apareixen ordenades simètricament al llarg de les quatre cares dels tambors. Malgrat que primer s’afirmà l’existència d’una única composició repetida en tot el conjunt, el cert és que hem pogut constatar l’execució de quatre esquemes diferents, fins i tot amb petites variacions en alguns d’ells. D’altra banda, la seva distribució als capitells del claustre resulta completament arbitrària, sense que es respectin criteris de correspondència numèrica entre els exemplars que trobem a cada galeria o de seqüències estables amb un mateix motiu. Una particularitat repetida en tots els capitells és la presència dels tres daus característics als àbacs.
L’esquema més nombrós és constituït per unes grans fulles llises de forma lanceolada que, centrades a cada angle, ocupen l’alçada de tot el tambor. Entre cada parell de fulles apareix una incisió molt prima que s’estén verticalment fins al centre superior de cada cara, on es pot trobar, depenent del cas que s’observi, o una flor de sis pètals o dues formes ametllades.
Dos capitells del claustre amb decoració vegetal i un d’ells amb testes humanes a l’àbac.
F. Tur
Entre les comparacions que podem establir respecte a aquest model, cal destacar un capitell del claustre de Peralada, en el qual també hi ha un motiu floral, encara que, en aquest cas, damunt una decoració geomètrica i vegetal treballada amb un baix relleu molt accentuat(*).
Una altra composició presenta un seguit de fulles llises repartides en dues rengleres. L’espai intermedi que deixen lliure, al centre superior de cada cara, és ocupat per una gran pinya.
El tema decoratiu de la combinació de fulles i pinyes resulta molt freqüent en el romànic català. A la mateixa Girona cal destacar uns capitells dels Banys Àrabs i del claustre de Sant Pere de Galligants, tot i que en aquests exemplars l’esquema té una estructura més complexa i rica. Amb múltiples variacions compositives i resultats formals, aquest motiu és present arreu de la geografia catalana, com per exemple a Poblet, Vallbona, Porqueres o Lluçà(*).
Ocupant només dos capitells de la galeria de ponent hi ha un nou model compositiu, en què el tambor torna a dividir-se en dues rengleres de fulles llises, també de forma lanceolada, que presenten un relleu molt baix. La seva particularitat consisteix en el fet que, de les fulles lleugerament inclinades cap endavant, pengen uns motius vegetals similars a un trèvol de tres fulles.
Si hom cerca establir comparacions resulta inevitable fer referència a un capitell del claustre de Sant Pere de Galligants(*). El fet que es tracti d’una composició de més qualitat, juntament amb l’innegable parentiu entre ambdós exemplars, sembla indicar que l’escultor de Sant Daniel va prendre com a model el tema que s’havia treballat en el proper conjunt de Sant Pere de Galligants.
El quart esquema que fou practicat pels escultors del claustre és potser el que resulta més clarament derivat del capitell corinti clàssic. Així i tot, damunt les fulles d’acant hi ha unes volutes que ocupen els angles, mentre que al lloc del dau central són emplaçats uns petits caps humans molt elementals.
Aquesta fórmula en què es combinen els caps humans amb els elements vegetals fou àmpliament practicada, i l’escultura rossellonesa ofereix un bon nombre de peces en les quals la composició experimenta múltiples resolucions. Tanmateix, de nou podem localitzar capitells amb un esquema semblant al claustre gironí de Sant Pere de Galligants i al claustre de Santa Maria de l’Estany, al Bages; de tota manera, però, el paral·lel més clar que podem assenyalar s’observa en el conjunt de Sant Pau del Camp(*).
La limitada tècnica escultòrica i la notable senzillesa compositiva que palesen totes les peces del claustre de Sant Daniel permeten afirmar que són el resultat d’un taller local, actiu a Girona durant la primera meitat del segle XIII. D’altra banda, malgrat que hi hagi unes analogies amb el claustre de Sant Pere de Galligants, cal considerar que aquestes afecten, essencialment, l’elecció d’uns motius decoratius. Difícilment, doncs, podem admetre que els dos conjunts siguin atribuïbles a uns mateixos escultors, tal com s’ha afirmat alguna vegada, ja que les diferències estilístiques que els separen resulten ben evidents(*).
Segons Puig i Cadafalch, l’austeritat que caracteritza l’obra escultòrica del cenobi gironí està directament relacionada amb l’extensió, a partir de la fi del segle XII, dels preceptes cistercencs. A més del conjunt de Sant Daniel, l’autor creu que aquestes regles afectaren també d’altres centres monàstics catalans, com els de Vilabertran, Labaix, Gualter, Bellpuig de les Avellanes i Breda, tots ells caracteritzats per l’absència d’elements zoomòrfics i l’escassesa dels motius ornamentals(*). Constatem que aquests conjunts presenten els trets esmentats, però abans de suggerir qualsevol filiació estilística cal tenir en compte que la mateixa entitat de l’art cistercenc és una qüestió problemàtica, fins al punt que hom s’arriba a preguntar si es tracta d’un moviment artístic plenament definit per uns trets innovadors o d’una reformulació d’estilemes ja existents durant el romànic. Tanmateix, i lluny de l’art practicat als grans centres cistercencs com Poblet i Santes Creus, cal escatir encara si la simplicitat decorativa als centres monàstics de segon ordre és deguda més a la subjecció a unes suposades regles de l’esperit cistercenc que no pas a la limitació tècnica dels tallers que hi treballaren. Al nostre entendre la decoració escultòrica del claustre de Sant Daniel s’ha de considerar i analitzar des d’aquesta darrera perspectiva. (JMF)
Teixit
Teixit de lli brodat amb decoració a base de flora i fauna geometritzada, possiblement del segle XII.
M. Catalán
Es tracta d’un fragment de teixit de lli brodat. Procedeix del Monestir de Sant Daniel de Girona i es conserva al Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona (núm. d’inv. 22440).
Mesures: 57,5 cm d’alçada × 41,7/41,5/41,2 cm d’amplada, segons els indrets.
És un fragment rectangular tallat d’un teixit més gran.
La base del brodat és de lli blanc amb lligament de tafetà (1 i 1) poc atapeït. La decoració brodada és feta amb seda de color vermell gairebé sense torsió, amb punt de brodat comptant fils, cosa que la manca d’atapeïment del tafetà permet.
La decoració brodada és feta a base de flora i fauna geometritzada. Presenta cinc franges horitzontals amb diferents motius decoratius que es repeteixen:
- A) Forma d’hexàgon amb decoracions vegetals. Al seu voltant hi ha quatre paons de perfil oposats a l’hexàgon, representats verticalment amb els cossos oposats en vertical; entre ells, hi ha un doble arbre de la vida en un dels costats, presentat igual que els paons. Mesures: 5,1 cm d’alçada. Es repeteix una vegada i mitja.
- B) Àguila amb les ales desplegades, posada de perfil. Té un petit ocell sobre l’ala i un altre sota la cua. Totes les àguiles de la franja miren cap a un mateix costat. Mesura: 4,6 cm alçada. Es repeteix quatre vegades.
- C) Losange gran decorat interiorment per dibuixos geomètrics. A cada costat exterior hi ha paons oposats al losange i oposats pel cap entre si. Dos arbres de la vida en un costat són presentats també capgirats. Mesures: 9,3 cm alçada. Es repeteix una vegada i tres quarts.
- D) Franja amb àguiles com en el B, però capiculades respecte a aquelles. Es presenten en l’espai que en el B és buit i viceversa. Alçada: 4,6/4,7 cm. Es repeteix una i tres quartes parts d’una altra àguila.
- E) Losange petit central envoltat a cada costat per quadrúpedes indefinits i estilitzats oposats al losange i pel cap entre si. En un costat, arbres de la vida col·locats igual. Mesura: 7,7 cm d’alçada. És representat una vegada. A la part superior i inferior de cada franja decorativa hi ha una petita línia brodada que varia segons la franja que delimita, tot presentant sempre losanges o temes vegetals que recorden aquesta forma geomètrica. L’alçada varia entre 0,8 cm i 1,4 cm. Els temes no es presenten mai seguits.
Cal dir que el brodat s’ha perdut en molts indrets i que els temes no es repeteixen tant com la proporció del teixit base ho permetria; a més, les línies que delimiten les franges no són seguides en la seva decoració. Sovint ha restat l’ombra i les puntades del brodat allà on s’ha perdut.
La temàtica decorativa és la mateixa que apareix en els teixits medievals: paons, àguiles, arbres de vida, losanges, formes vegetals estilitzades. La disposició i algun tema decoratiu recorda els del cobertor del Museu Benaki d’Atenes, peça egípcia dels segles XI-XII (M. Schuette-S. Muller-Chistensen, 1963, pàgs 22, fig. 55).
L’atribució que es pot donar a aquesta peça és una mica més tardana, dins el segle XII, a causa d’una disposició dels temes decoratius, molt semblant a la dels teixits treballats d’aquest segle; d’altra banda, això afavoreix també una possible atribució hispanoàrab o nord-africana a causa de la semblança tècnica amb el brodat del Museu Benaki. Els brodats cristians del mateix moment, dels quals es conserven exemplars molt importants, presenten una decoració i una tècnica diferents.
Hom desconeix la manera com va arribar aquesta peça als fons del municipi barceloní; l’únic que podem suposar és que fou molt aviat, ja que figura en el catàleg del 1906 (pàgs. 201-202, fig. 609). Cal assenyalar que en aquest catàleg (pàg. 274) només la primera citació del núm. 22440 MAB correspon a aquesta peça; les altres són errònies. (RMMR)
Bibliografia
Bibliografia general
- Monsalvatje, XVII, 1909, pàgs. 59-61; Pla i Cargol, 1946, pàgs. 57-60; Palol, 1955, pàgs. 107-108; Pladevall, 1968, pàgs. 180-181; GEC, vol. 13, 1979, pàg. 212; GGCC, vol. 3, 1981, pàgs. 82-84; Catàleg,
Bibliografia sobre el claustre
- Puig i Cadafalch, 1918, pàgs. 463-464; 1954, pàg. 122.
Bibliografia sobre el teixit
- Catálogo de la sección de Tejidos, 1906; El Arte románico, 1961.