Situació
Fortalesa medieval en la qual destaca l’esvelta torre rodona.
J. Recarens
La casa forta o torre de Roca-salva, anomenada Torre de Sant Climent, és situada al vessant del puig Galí, damunt de la plana d’Amer.
Mapa: L38-12(295). Situació: 31TDG702509.
Abans d’arribar a Amer, venint d’Anglès, surt a mà dreta una pista que travessa el riu Brugent per una passera i puja cap a la Torre de Sant Climent, que veiem al davant, al peu de les muntanyes. Cal deixar a mà dreta la pista que porta a l’església de Sant Climent.
Hem de deixar l’auto en un revolt tancat situat al mateix nivell de la fortificació, on arribarem seguint un caminet en uns 5 minuts. (JBM)
Història
La jurisdicció de la Torre de Sant Climent va pertànyer a la família Roca-salva. Vers el 1365, Pere Soler, casat amb Constança de Roca-salva, n’era el senyor. L’any 1406, Berenguer Soler s’anomenava senyor de Roca-salva i d’Estela. (EPF)
Torre
La casa forta de Roca-salva és un bon exemple de construcció senyorial formada per una sala i una torre angular que defensava la part més dèbil de l’edifici. Tot i que actualment l’element constructiu més rellevant és la torre, en realitat, entre les restes ruïnoses de la casa de pagès s’endevinen encara perfectament les parets de l’antiga sala.
Planta de la sala o fortalesa medieval amb la torre d’angle perfectament conservada.
J. Bolòs
La sala de la casa forta tenia una longitud interna de 13,75 m i una amplada d’uns 5,50 m. Els murs tenen un gruix que oscil·la entre els 110 i els 120 cm. Inicialment, tot l’edifici devia tenir una alçària d’uns 9 a 10 m. En època moderna, però, la sala fou dividida en dues parts per un envà. Ara hem de distingir el sector situat més cap al nord-est, on les parets velles només atenyen una alçària d’uns 3,5 m, de la part més propera a la torre, cap al sud-oest, que té, per contra, una alçària molt superior, que deu ésser semblant a l’original.
La paret del nord-oest té, a l’exterior, la part més baixa lleugerament atalussada. D’altra banda, amb relació a l’estat de conservació de l’edifici original, cal indicar que el mur de la sala situat al nord-oest té tot el sector central refet; potser fou destruït ran dels greus terratrèmols del segle XV.
La torre, situada a l’angle de migjorn de l’edifici, forma una unitat amb la resta de la construcció, no sols per tenir el mateix tipus d’aparell o per les característiques constructives, sinó també pel fet d’haver-hi un lligam físic entre els dos edificis. Una porta de petites dimensions acabada amb una llinda, que té una amplada de 90 cm i una alçària de 210 cm, permet d’accedir al nivell de peu pla de la torre. Aquest element de la casa forta té uns murs d’un gruix també de 110 cm. El diàmetre interior de la torre és de 2,02 m. Hom pot comprovar l’estret lligam que hi hagué entre la sala i la torre per l’existència d’una petxina, o mur inclinat cap enfora, que ocupa el triangle que hi havia entre la part alta de l’edifici de planta rectangular i el mur de la torre que, a la part superior, en planta, forma una circumferència completa. L’alçària d’aquesta torre, a l’interior, és d’uns 13 m; vista des de l’exterior, és almenys d’uns 16 m.
La porta principal de la sala es troba a peu pla a la part del sud-est de l’edifici, a prop de la torre. Resta acabada amb un arc de mig punt format per quinze dovelles de 50 cm de llarg. Uns metres més amunt i més a prop de la torre, s’obre una altra porta petita també acabada amb un arc de mig punt.
Els carreus, amb els caires força marcats, fan generalment uns 22 cm d’alt per 45 cm de llarg i són units amb morter de calç. A la part superior de la torre angular l’aparell constructiu és menys acurat.
A tot el voltant de la fortificació hi ha diverses espitlleres: tres al nivell inferior de la torre, tres més a la paret del nord-est, una al costat esquerre de la porta, dues o tres a la banda dreta, etc. Tenen una amplada que a l’interior oscil·la entre els 40 i els 55 cm. A la part alta de la torre també s’observen diverses finestretes.
Aquesta construcció és un bon exemple de casa forta de cap al segle XII o potser del segle XIII. La torre angular és ben característica d’aquest tipus de construccions de la baixa noblesa de cap al segle XIII. Mentre en altres llocs hi havia torres en tots quatre angles (per exemple, a Bellpuig de Tortellà, a la Garrotxa), en aquest cas només es cregué necessari de defensar amb la torre un dels angles. La torre mestra —ja molt diferent de la torre mestra dels castells de l’alta edat mitjana— feia així de talaia i d’element més distintiu de la construcció (actualment encara li dóna el nom).
A més de la sala i la torre, que formaven una unitat, i de les dependències del mas que s’hi fundà en època moderna, actualment hi ha al voltant de la casa unes restes de murs que podrien pertànyer a construccions medievals que, si fos així, caldria relacionar amb la casa forta. (JBM).
Bibliografia
- Els castells catalans, vol. III, 1971, pàg. 472; Marquès i Casanovas, 1969 pàgs. 24-27.