Situació
Silueta del castell que va dominar gran part de la comarca i fou el centre de les possessions del vescomtat de Cabrera.
TAVISA
Aquest castell és situat al cim d’un turó, als contraforts meridionals del Montseny. S’hi albira la conca de la Tordera, per on passava la via de tradició romana que unia Barcelona amb Girona, i la vall d’Arbúcies, zona de nexe entre la Selva i la Plana de Vic.
Mapa: 365M781. Situació: 31TDG619259.
De la carretera que uneix Breda i Arbúcies surt la carretera que va a Fogueres del Pla. A uns 2 km neix, a mà dreta, una pista en força mal estat que porta o bé sota el castell o bé sota la torre de les Bruixes. (JBM)
Història
L’any 1011 s’esmenta, en un document de Sant Cugat del Vallès, Amat de Montsoriu (“Amati Monti Soricensis”), que com a magnat participa en un judici. Aquest Amat fou el primogènit de la casa vescomtal de Girona. Malgrat tot, cal esperar el 1194 perquè hi hagi un esment del castell. En el Liber feurodum maior és mencionat el “castro de Muntsuriu”, ran de la promesa feta per Ponç de Cabrera al rei Alfons I que no l’utilitzaria en contra seu. L’any 1199, Ponç de Montsoriu signà un conveni establert entre el vescomte Guerau de Cabrera i el rei catalano-aragonès. En el testament de Guerau de Cabrera de 1223, el castell de Montsoriu, juntament amb el vescomtat, restà per al seu fill Guerau V de Cabrera. Durant la invasió de Felip l’Ardit, el 1285, el castell de Montsoriu fou el refugi de la família de Ponç Hug IV d’Empúries, que n’era propietari consort. El fill de Ramon de Cabrera, Bernat I, va regir el vescomtat de la seva cosina Marquesa amb el títol de vescomte de Montsoriu. Bernat III va perdre els territoris, que no van tornar a la família Cabrera fins a l’època de Bernat IV de Cabrera. Al segle XV, el castell de Montsoriu restà implicat en problemes de bandidatge. Com diuen Lluís Monreal i Martí de Riquer, d’acord amb un document de l’època, “al territori del vescomtat de Cabrera deu o dotze persones es dedicaven a robar els vianants que transitaven pel camí ral, els segrestaven i els tancaven al castell de Montsoriu”. Durant la guerra civil catalana del segle XV, sovint el castell fou més aviat un lloc de guaita, on hi havia una guarnició molt reduïda. La decadència del castell començà durant aquest segle, a causa de la guerra dels remenees i de l’allunyament dels propietaris. (MLMS)
Donació d’un alou al monestir de Sant Cugat del Vallès (10 de febrer del 1002)
Giscafred, fill de Moixó, dóna al monestir de Sant Cugat del Vallès un alou situat a Montsoriu, entre el termes de Riells i Arbúcies i, probablement, a Breda i Gaserans.
"In Dei etern et Salvatori nostro. Ego Giskafredus, filium Mocione. Magnum et satis nobis licitum esse videtur domum Dei edificare et de rebus meis honorare, audientes predicationes sanctorum Patrum quia elemosina ad morte libertat animam, cognoscentis me peccati macula honusta conpuncta divina pietatis, ut pius et misericor sit Deus in peccatis meis. Propterea trado atque concedo ad domum s. Cucufati cenobii, qui est fundatus in locum Octaviano; dono namque ibi ad predicto domo atque trado alaudem meum proprium, quod ego abeo in comitatu Gerundense, in locum que dicunt Monte Suriz, vel in apendicio, sive infra eius terminis, et in Riellos vel infra eius terminis et in valle Arbucias, vel infra eius terminis, id sunt kasis, curtis vel diversis edificis, ortis, ortalibus, arboribus, pomiferis vel impomiferis, terris, vineis, silvis, garricis, pratis, pascuis, ligna, lapidis, regos, capudregos, subtusregos, omnia et in omnibus quicquid dicit vel nominari potest. Affrontat hec omnia: de orientis in extremitate de ipsos terminis de Arbucias supradictas, de meridie in flumine Tordaria, de occiduo in terminos de valle que dicunt Aqua Alba vel in sumitate de Monte Signo, de circi in terminos de comitato Ausonense. Quantum in istas quatuor affrontaciones includunt, sic dono ad predicto domo s. Cucufati omnia, quantum ibidem abeo vel habere debeo per ullasque voces, propter Deum et remedium anime mee, et de meo iure, dominio et potestate trado domo s. Cucufati supralibati vel eius cenobitantes, cum exiis et regressis earum, sicut superius scriptum est. Advenit mihi hec omnia per genitores meos vel per quacumque voces. Et qui contra hanc ista carta donatione inquietare venerit, aut disrumpere voluerit, non hoc valeat vindicare, set in primis iram Dei inveniat, et cum Iuda traditori, quem Dominum tradidit portionem accipiat, et in infernum peccatum meum anime illius sit obligatum, et ad comunione privetur, et ad s. Dei Ecclesia extraneus efficiat, et in super ipsa terra componere faciat sicut lex commemorat, et in antea ista scriptura firma permaneat modo vel omnique tempore.
Facta carta donacione IIII.° idus febr. a.° VI.° regnante Radbertus rex.
S + m Giscafredus, filio Mocione, qui hanc donacione feci et firmare rogavi; S + m Bonefilio; S + m Guifredo; S + m Leopardus, + ; Baldomar, ss.; S + m Geriberga, femina, que sum conscia vel donatrix a domum s. Cucufati supralibati quantum in supradictum alaudem abeo vel habere debeo per ullasque voces.
Ss. Guadamirus, presbiter et monachus, qui ista donacione scripsi et ss. cum litteras superpositas in verso X die et anno quod supra."
Original: Perdut.
Còpia: Arxiu de la Corona d’Aragó, Cartulari de Sant Cugat del Vallès, foli 318, núm. 951.
Josep Rius i Serra: Cartulario de Sant Cugat del Vallés, II, pàgs. 10-11, doc. 363.
Traducció
"En nom de Déu etern i salvador nostre. Jo Giscafred, fill de Moixó. Em sembla una cosa gran i prou escaient edificar la casa de Déu i honorar-la amb els meus béns, prestant oïda a les prèdiques dels sants pares, ja que l’almoina allibera l’ànima de la mort, bo i reconeixent que jo, carregat amb la taca del pecat, he estat tocat per la pietat divina, perquè Déu sigui clement i misericordiós amb els meus pecats. Per això dono i concedeixo a la casa del monestir de Sant Cugat, fundat al lloc Octavià, un alou de la meva propietat que tinc al comtat de girona, al lloc anomenat Montsoriu, en el seu apèndix i dintre els seus termes, i a Riells i dintre els seus termes, i a la vall d’Arbúcies i dintre els seus termes, o sigui, cases, corts i edificacions diverses, horts, hortals, arbres fruiters i no fruiters, terres, vinyes, boscs, garrigues, prats, pastures, fustes, pedres, recs, caps de rec, recs subterranis, totes les coses i tot el que es pot dir i anomenar en tots elles. Tot això té aquestes afrontacions: a llevant, l’extrem del terme de l’esmentada Arbúcies; a migjorn, el riu Tordera; a ponent, els termes de la vall anomenada de Gualba i el cim del Montseny; a tramuntana, els termes del comtat d’Osona. Tot el que inclouen aquestes quatre afrontacions, ho dono tot a l’esmentada casa de Sant Cugat, tot el que hi tinc o hi pugui tenir per algun títol, per amor de Déu i remei de la meva ànima; del meu dret, domini i potestat ho transfereixo a la casa de Sant Cugat i als habitants del seu cenobi, amb les seves entrades i sortides tal com ha quedat escrit més amunt. Totes aquestes coses em van pervenir pels meus pares i per altres conceptes. I aquell que vingui a pertorbar aquesta carta de donació o intenti rompre-la, que no aconsegueixi el seu intent sinó que abans incorri en la ira de Déu, que tingui part amb Judes el traïdor, que va trair el Senyor, que a l’infern la seva ànima es vegi carregada amb els meus pecats, que sigui privat de la comunió, que esdevingui un estrany per a la santa església de Déu i que a més a més faci restituir la terra tal com mana la llei, i que d’ara endavant aquesta escriptura resti ferm en tot mode i en tot temps.
Aquesta carta de donació ha estat feta el dia quart dels idus de febrer de l’any sisè del regnat del rei Radbert.
Signatura de Giscafred, fill de Moixó, que ha fet aquesta donació i ha pregat que la signessin. Signatura de Bonfill. Signatura de Guifré. Signatura de Llopart. Baldomar ho subscriu. Signatura de Geriberga, dona, que en sóc sabedora i dono a la casa de l’esmentat sant Cugat tot el que tinc en aquest alou o puc tenir-hi per algun concepte.
Ho subscriu Guadamir, prevere i monjo, que he escrit aquesta donació, i ho subscriu amb lletres sobreposades a la línia desena, el dia i any abans esmentats."
[Trad.: Joan Bellès i Sallent]
Castell
Planta esquemàtica del castell on es mostren els tres recintes entorn de la torre mestra que presideix el conjunt.
Arxiu GEC
El castell de Montsoriu és un dels més grans i complexos del nostre país; aquesta mateixa complexitat en dificulta en alguns casos la comprensió. El conjunt és format per un castell al cim i dos recintes de muralles a sota.
La fortificació superior, feta en diverses etapes, consta d’una gran torre mestra, situada a ponent, una construcció bàsicament allargada, on hi ha diverses cambres i dependències i, a l’extrem oriental, una altra torre més petita; més cap a llevant hi ha algunes sales gòtiques afegides posteriorment. Convindria un estudi detallat i profund de tot el conjunt, en especial d’aquest castell, semblant al realitzat, per exemple, a Itàlia en la Torre “B” de Montarrenti (Roberto Parenti: La Torre B, “Archeologia Medievale”, XIII, 1986, pàgs. 277-290), per tal de poder conèixerne bé l’evolució i establir una datació segura, car en moltes parets es juxtaposen i cavalquen molt sovint construccions d’època preromànica i construccions molt modernes. Malgrat tot això, podem afirmar algunes coses i proposar-ne, a tall d’hipòtesi, d’altres. L’edifici més antic és la torre mestra, que actualment té una alçària de 14,60 m. Com és usual en aquest tipus de construcció, hi ha una cambra inferior, que arriba fins als 9 m. El diàmetre intern de la torre, en aquest nivell inferior, és de 4,35 m i el gruix dels murs fa 1,90 m. A la part superior hi ha un espai amb una alçària de 6,70 m, que segurament devia ésser dividit en dos. La cambra inferior i la superior són separades actualment per una falsa cúpula, refeta. El pis superior s’acaba amb una cúpula. La porta que permet d’accedir a la cambra inferior és feta posteriorment; s’acaba amb un arc de mig punt format per set dovelles de 35 cm de llarg. La porta principal era situada al primer pis —a 9,10 m del sòl—; actualment és desfeta. A l’exterior, a uns 2,5 m de terra, sembla com si hi hagués l’arrencada d’un arc. Aquest edifici, com tot el conjunt, ha estat molt modificat. A l’aparell constructiu predominen les pedres col·locades d’una forma força irregular i gairebé sense treballar, la major part de només uns 20 cm per 30 cm. A la zona superior, en canvi, algun tros és refet amb un tipus d’aparell constructiu que sembla romànic. Això fa pensar que la torre és anterior a l’any 1000, i que fou transformada i refeta diverses vegades en moments més tardans.
Vista aeria del conjunt de les ruines del castell.
TAVISA
A llevant de la torre mestra, abans del canvi de mil·lenni, ja hi havia segurament una construcció de planta allargada, que potser s’acabava amb una altra torre de planta circular, situada a l’angle sud-est. Aquesta torre oriental fou feta també en una època bastant reculada; actualment, construccions posteriors l’amaguen considerablement. Entre ambdues torres hi ha un edifici format per tres naus, amb una longitud d’uns 23 m; la central de les quals —amb una amplada que oscil·la entre els 4,30 i els 2,30 m— fa de corredor, i les laterals són compartimentades (l’amplada de la de tramuntana oscil·la entre els 4,10 m i els 2,05 m, mentre que la meridional tota ella fa 1,90 m). Per a entrar en aquestes cambres de les naus laterals hi ha sengles portes acabades amb un arc de mig punt, molt semblant al que ara permet d’entrar a la cambra inferior de la torre. Hi havia també una porta semblant a l’extrem de llevant de l’edifici —de sortida— i una altra a la cambra lateral de l’extrem de ponent, al costat de la torre, per on hom podia entrar a aquest edifici. En principi, sembla que els murs més vells d’aquest castell poden ésser el longitudinal central de migjorn, que va d’una torre a l’altra i que en un tros proper a la torre mestra presenta un aparell bastant primitiu. També sembla relativament antic un mur de tancament situat a llevant, que s’insinua a les naus laterals, però no a la zona del corredor central on fou enderrocat; anava a parar a la torre oriental. Bona part de la resta de les construccions medievals potser corresponen, malgrat els afegits nombrosos, a l’època en què foren fetes les portes amb arc de mig punt, probablement al segle XII o XIII.
Interpretar tot el conjunt d’estructures constructives, datar-les i relacionar-les entre elles, és una tasca difícil. En principi, però, proposem una evolució amb les següents fases provisionals: a) edificació de la torre mestra, segurament amb una sala adossada a llevant; b) molt aviat es construí la torre oriental i un edifici que les unia, respectant-ne però, per motius de defensa, de cara a l’exterior, bona part de la forma circular; c) en època romànica tardana potser s’amplià aquesta construcció —amb la nau meridional, que té una amplada molt regular, i amb una nova paret oriental— i es reféu; i d) en època gòtica o moderna s’hi obriren portes més grans, s’amplià més cap a llevant i es bastí l’escala actual i d’altres dependències.
Detall de la torre mestra.
J. Bolòs
Com diu André Châtelain (Châteaux Forts. Imatges de pierre des guerres médiévales, París 1983, pàg. 30), un dels elements més importants en relació amb els castells del segle XIII fou la importància que prengué el recinte; la defensa va perdre la passivitat que havia tingut al llarg dels segles precedents. El sistema de flanqueig horitzontal lateral comportà l’aparició de grans panys de mur, amb torres sovint als extrems, als angles o en llocs estratègics. La torre, abans fonamental, a partir d’aquest segle s’integrà en el sistema defensiu i esdevingué més secundària. Degué ésser en aquesta època que hom construí a Montsoriu el recinte sobirà amb bestorres semicirculars o gairebé circulars. Aquest clos tenia una longitud d’uns 75 m i una amplada, a la part més central, d’uns 50 m. A l’interior i al llarg de totes les parets de ponent d’aquesta muralla hi ha construccions adossades, algunes de les quals ja són clarament gòtiques. A l’angle més occidental hi havia la capella del castell i, al centre, una gran cisterna. La porta d’entrada era a l’extrem sud, al costat d’una bestorre circular a l’exterior i de planta quadrada a l’interior.
El segon recinte del castell, que pot ésser d’aquesta època o bé lleugerament posterior, s’estén amb una amplada d’uns 15 m al llarg del sector oriental del recinte sobirà. Hi trobem diverses bestorres de planta rectangular. (JBM)
L’any 1981 foren publicats els resultats de dues cales de prospecció realitzades al castell de Montsoriu per J. Barris, F. Burjachs, A. Bover, J. M. Llorens i J. M. Rueda.
Un dels sondeigs fou fet a les dependències del castell. Amb una potència de 40 cm, s’hi trobaren tres nivells abans d’arribar a la roca mare. El primer era format per humus i el segon per una capa de terra de tons bruns, amb material d’enderroc, pedres, trossos de morter i de teula, fruit de l’ensorrament del sostre i de les parets de l’habitació. Hi aparegueren també fragments de terrissa. El nivell tercer era compost per una capa de terra fosca que corresponia al moment en què s’abandonà el castell, per una capa formada per les rajoles, de 20 per 20 cm, del paviment de l’habitació, i per un gruix de morter destinat a fixar les rajoles i anivellar la roca.
El segon sondeig fou fet prop de la torre anomenada del turó de les Bruixes. S’hi trobaren les restes d’una construcció d’època medieval, que probablement cal relacionar amb els que vigilaven el lloc, bé que cal assenyalar que tenia un foc a terra permanent. S’hi arribà a excavar fins a una profunditat de 180 cm. El primer dels sis estrats que hom hi trobà correspon a l’humus. El segon nivell, de terres groguenques, acabava amb una gran quantitat de fragments de teula. El tercer nivell, amb terres de color bru, era compost de pedres i trossos de ceràmica i de teules. Aquests dos darrers estrats devien correspondre a l’enfonsament de la teulada i dels murs de la construcció que hi havia en aquest indret. El quart nivell corresponia a una llar de foc. Els qui ho excavaren distingiren dos subnivells: el de terres cendroses, d’origen orgànic, que corresponia a un moment d’ocupació i que contenia nombrosos fragments de terrissa grisa comuna i d’ossos, i un altre que corresponia a la llar. Aquesta llar de foc tenia forma el·líptica, amb una longitud de poc més d’1,5 m i una amplada de gairebé 1 m. Es fonamentava en un conjunt de pedres més aviat petites (uns 8 cm de diàmetre), que formaven una espècie de cubeta d’uns 15 cm de fondària. Per sota el foc hi havia un nivell de terres negres, seguit d’un nivell de terra de color gris que progressivament esdevenia groguenca. Aquesta llar, afirmen els que hi estudiaren, no sols servia per a coure aliments, ans també per a il·luminació i la calefacció, tal com encara s’esdevé a les cases de pagès actuals. Seguint les teories de J. Chapelot (Les foyers du Moyen âge, a “Témoins de combustion”, Collège de France, CNRS, París 1973), és probable que el sòl de la cambra on hi havia aquest foc a terra fos de fusta.
Els materials obtinguts en aquests dos sondeigs són estudiats conjuntament. Hi destaca, lògicament, un predomini de la ceràmica (82,28%), seguit d’un 16,74% de restes d’ossos d’animals i de només un 0,64% de restes metàl·liques i un 0,16% de restes de vidre. Un 23% dels 511 fragments de ceràmica eren rajoles i teules. La resta de ceràmica, gairebé tota cuita en una atmosfera reductora, era grisa. Dels 75 fragments amb forma, hom trobà 45 vores, 12 fons, 3 becs, 7 anses i 5 carenes. Amb relació al color de la terrissa s’establiren tres tipus: gris (34%), gris negrós (22,5%) i d’altres colors, roig, bru (43%). Tot i que per prudència els autors no gosaren establir cap tipus de datació, tant pels colors, com en especial per la forma de les vores, creiem que aquests fragments han de pertànyer en general a atuells de la baixa edat mitjana, en principi dels segles XIII o XIV. Pel que fa a les formes de les vores, hi ha un predomini de les olles, dels tupins i de les cassoles; sembla, però, que també devien tenir importància d’altres atuells que no havien d’anar al foc, com gerres grosses.
Tot i que potser les xifres no són prou significatives (el tant per cent d’indeterminats és massa gran), d’acord amb els ossos trobats, hi havia porcs, bous o vaques i cabres, amb un cert predomini dels primers. (JBM)
Bibliografia
- J. Botet i Sisó, vol. 6, s.d., pàgs. 898 i 947; J. Rius i Serra, vol. II, 1946, pàgs. 10, 82, 84, 98 i 146; J. Pla i cargol, 1953, pàgs. 105 i 120; L. Monreal-M. de Riquer, vol. I, 1955, pàgs. 244, 247-251; J. Pumarola, 1961, pàg. 70; P. Català - M. Brasó, vol. III, 1971, pàgs. 338-352. (ISB)