Vista aèria del castell, un dels més ben conservats de la comarca.
TAVISA
Situació
Aquest castell, situat al cim d’un turó des d’on s’albira part de la plana de la Selva, és a prop de la via de comunicació que anava de Santa Coloma de Farners vers Sant Hilari i la Plana de Vic.
Des de Santa Coloma de Farners cal agafar la carretera de Sant Hilari; abans, però, de sortir de la població cal desviar-se a l’esquerra per un passeig. Hem de passar un petit pont i seguir una pista de terra uns 5 km fins a arribar a l’ermita de Farners i al peu del castell.
Mapa: L38-13(333). Situació: 31TDG695345. (JBM)
Història
Els Farners.
En una convinença o pacte feudal fet entre els anys 1040 i 1076, el vescomte Ramon Folc de Cardona jurà fidelitat al comte Ramon Berenguer 1 de Barcelona pel castell de Farners, entre d’altres (“chastros… Gerundella et Farners et Tagamanent et Castel Talad”). Cal tenir present que els castells de Farners i de Tagamanent eren en dos punts claus de pas entre les terres planes de la Selva i del Vallès i la Plana de Vic. El comte sobirà cedí el castell al vescomte, el qual, al seu torn, el cedí a un castlà. L’any 1060, el castlà de Farners era Ramon Ramon de Farners (“Raimundi Raimundi de Farner”), el qual es casà amb Sicarda. La família Farners, segons un document del primer quart del segle XII, tenia drets i possessions al Gironès. En l’acta de consagració del santuari de la Mare de Déu de Farners, situada “ad pedem castri de Farnerío”, de l’any 1200, s’esmenta que fou fundada per Ramon de Farners (“Raymundus de Farners miles venerabilis Sancti Hospitalis”). També signà aquest document el seu fill, Berenguer, la seva muller Elisenda i Pere Ramon de Vilademany i la seva dona Ermessenda.
Els Vilademany, llinatge de cavallers del castell de Vilademany d’Aiguaviva, eren inicialment uns feudataris del castell de Farners, com també del de Brunyola i d’altres, i acabaren posseintne el domini i la jurisdicció. El 1240, Pere Ramon de Vilademany, que posseïa el castell de Solterra, llegà en testament el castell de Farners al seu fill Arnau. Malgrat aquest canvi, sabem que es mantenia el domini superior dels vescomtes. Un document de 1291 assabenta de la possessió per part del vescomte Ramon Folc de Cardona de totes les parròquies i llocs dins del terme del castell de Farners, per raó de la jurisdicció feudal (“in totaparrochi Sánete Columbe de Farneris et in aliis locis et parrochiis que omnia et singula sunt infra terminos castri nostri de Farneriis”) (RMOG)
Castell
Planta del castell que conserva sencera la torre i els murs de defensa.
J. Bolòs
El castell de Farners és format per una torre de planta circular, adossada al costat de llevant d’un recinte, segurament una mica posterior, que té una planta bàsicament trapezial i una superfície d’uns 211 m2. A l’angle sud-oest del clos hi havia una torre de planta trapezial, allunyada del mur, però unida per una paret al conjunt defensiu.
El diàmetre de la torre mestra és d’uns 8,40 m. El mur té un gruix de 2,30 m i una alçada actual d’uns 12 m. A uns 7 m del terra hi ha una porta orientada cap al nord, d’uns 75 cm d’ample i menys de 2 m d’alt; és acabada amb un arc de mig punt format per nou dovelles. A tot el voltant de la torre hi ha diversos forats que devien suportar les bastides. Sota la porta, tal com s’esdevé en d’altres llocs, en veiem tres, destinats en aquest cas a aguantar segurament una plataforma de fusta que facilitava l’accés a l’edifici. Gairebé al cim de la torre s’obren un total de dotze espitlleres, a tot el voltant de la construcció. A la base hi ha una banqueta de fonamentació que sobresurt uns 25 cm i fa uns 90 cm d’alt.
El clos exterior dibuixa en principi una planta trapezial, bé que en realitat el costat de llevant, amb una longitud d’uns 20 m, faci, al nivell de la torre, una lleugera inflexió; s’hi forma un angle lleugerament agut. El mur oposat, on hi ha la porta d’entrada, situat a ponent, té una longitud d’uns 27,2 m. El de tramuntana, a l’extrem de ponent del qual s’obre una porteta, fa 18,45 m de llarg, i el de migjorn fa 11,9 m. En tots els murs perimetrals podem distingir dues fases. Aproximadament, els quatre metres primers del mur són fets en època romànica; la paret té un gruix que oscil·la entre els 124 i els 150 cm. Els quatre metres restants són fets en època moderna; en aquesta part superior, el mur, que es limita a la part exterior, només té un gruix de 60 o 65 cm, la qual cosa permet que hi hagi a tot el voltant una espècie de camí de ronda. Per a poder accedir a aquest camí de ronda hi ha una escala cavada a la roca i adossada al mur de llevant, a tramuntana de la torre. Aquesta escala, de dinou graons, inicialment tenia una amplada d’uns 100 cm, tot i que ara és més estreta a causa de l’esfondrament d’una part.
La porta principal del clos té una amplada interior d’1,75 m i una alçada de 3,5 m. La cara exterior és acabada amb un arc de mig punt format per tretze dovelles, que tenen una llargada de 45 cm. La cara interior s’acaba amb un arc rebaixat. La porta lateral, al mur de tramuntana, a l’exterior només fa 70 cm d’ample. En ambdues portes veiem, a banda i banda, els forats per a la barra. A tot el mur perimetral hi ha a la part inferior nombroses esptllieres, que a l’interior tenen una amplada que oscil·la entre 40 i 60 cm i a l’exterior només fan de 5 a 10 cm d’ample. Des de dintre s’observa que són cobertes per unes cinc lloses planes. Els carreus d’aquest castell, units amb morter de calç, són força regulars, escairats i col·locats a treneajunt; tenen unes mides, segons els casos, de 25 cm d’alt per 40 cm de llarg, 20 cm per 25 cm, etc.
Davant la porta d’entrada principal hi ha una construcció de planta rectangular, que sobresurt uns 4 m, d’època moderna. En canvi, la torre de l’angle sud-oest és coetània a la resta del castell medieval. És situada a uns 160 cm de les muralles; s’uneix, però, al cos del castell per un mur d’uns 160 cm d’ample, al qual hom podia accedir des del camí de ronda. A la part inferior d’aquest mur hi ha una gran espidiera. La torre té una planta trapezial (amb unes mides exteriors d’uns 4 m per 5 m) i uns murs que fan uns 80 cm de gruix. Sembla que a la cara de tramuntana hi havia una petita porta.
Al turó que hi ha al costat del castell de Farners, anant cap a tramuntana, també hi ha restes d’haver-hi hagut una construcció. Hom pot veure a l’esplanada que hi ha al cim, a mà esquerra (a llevant), restes d’un mur d’uns 100 cm d’ample i almenys de 6 m de llarg. A tramuntana són visibles els fonaments d’una paret de tancament. Més enllà hi ha dos forats de planta quadrada que fan 15 cm de costat. A la banda de migjorn, al costat de l’entrada, hi ha diversos forats de planta circular. En aquest pujol segurament hi havia una torre de guaita amb una funció semblant a la que feia a Montsoriu la Torre de les Bruixes; de tota manera, però, el més espectacular són potser els graons cavats a la roca que hi ha al llarg de tot l’abrupte camí d’accés. D’altra banda, el camí d’accés al turó del castell de Farners també és ben treballat a la roca.
Al petit coll que separa aquests dos turons hi ha una construcció que podia haver servit com a cisterna; té una longitud de 7,6 m i una amplada de 4,4 m. En part és cavada a la roca i en part és feta amb un mur bastit amb carreus ben escairats. Les parets tenen actualment una alçada d’uns 150 cm.
El castell de Farners, molt ben conservat, és una mostra altament notable de castell de cap al segle XI o el principi del XII, format per una torre mestra i per un recinte que l’envolta. De fet, no és pas gaire difícil d’establir paral·lelismes amb d’altres castells que tinguin unes característiques semblants. La torre mestra circular és semblant a la de molts castells fronterers dels segles X o XI, o a la de nombrosos castells feudals de la Catalunya interior dels segles XI al XIII, com per exemple els de Pals o Cruïlles a l’Empordà o el de Beuda a la Garrotxa. La relació que hi ha entre torre i clos, quasi coetanis, és la mateixa que trobem, per exemple, al famós castell de Mur, al Pallars Jussà. La torre albarrana de l’angle sud-oest representa una solució, en canvi, força original davant el problema concret de protegir aquest sector meridional. (JBM)
Bibliografia
- Miquel i Rosell, 1945, pàgs. 214 i 411; Millàs-Rabassa, 1951, pàgs. 45, 50, 82, 83, 88, 89, 99, 105 i 108; Aragó, 1951; Monreal-Riquera 1955, pàgs. 228, 235-238; Els castells catalans, III, 1971, pàgs. 435-446.