Presentació geogràfica
Mapa de la Comarca del pla de l’Estany amb les Divisions de Municipis i les Principals vies de Comunicació.
Hom coneix pel nom de Pla de l’Estany la nova comarca creada per la Generalitat de Catalunya l’any 1988, que integra els municipis de Banyoles, Camós, Cornellà del Terri, Crespià, Esponellà, Fontcoberta, Palol de Revardit, Porqueres, Sant Miquel de Campmajor, Serinyà i Vilademuls, tots pertanyents abans a la part nord de la comarca del Gironès. La superfície que cobreixen aquests onze municipis és aproximadament d’uns 260 km2 i, per tant, es tracta d’una de les comarques més petites de Catalunya. Limita al nord-oest amb la comarca de la Garrotxa, al nord-est amb la comarca de l’Alt Empordà i al sud amb la comarca del Gironès, de tal manera que aquesta última ha vist reduïts els límits amb la de la Garrotxa i la de l’Alt Empordà a un sol municipi en cada una, Sant Martí de Llémena per la Garrotxa i Viladasens per l’Alt Empordà.
Els límits d’aquesta nova comarca no han estat fixats en la major part, evidentment, per unitats fisiogràfiques sinó que, a partir de Banyoles, la capital, la comarca és constituïda pels municipis que l’envolten i sobre els quals estén la seva influència.
El relleu d’aquesta comarca és caracteritzat per dos trets fonamentals: el Pla de Banyoles, que ocupa el centre i l’est de la comarca, i els contraforts muntanyosos, que n’ocupen l’oest i el sud-oest i que no són sinó els contraforts nord-orientals del massís de Rocacorba, que comparteix amb el Gironès, amb les serres de Pujarnol, Sant Patllari i del Ginestar. El punt culminant de la comarca és el puig de Sesarques, de 878 metres d’altitud, situat, curiosament, al punt més occidental, als vessants septentrionals del massís de Rocacorba.
Totes aquestes serres són constituïdes per material eocènic, generalment margues, gresos i pudingues, mentre que el pla és constituït per les mateixes margues eocèniques de color blau de l’Empordà i pels materials detrítics continentals del Pliocè, de color groc. D’altra banda, gran part d’aquests materials són recoberts pels travertins lacustres, la qual cosa indica que els límits actuals de l’estany són molt més reduïts que els d’altres èpoques.
De tota manera, pel que fa a la geografia física, el tret més fonamental o característic de la comarca és, sense cap mena de dubte, l’estany de Banyoles i, per extensió, tota la zona lacustre, amb el seu funcionament hidrològic. Aquesta zona lacustre, d’origen tectònic, és situada precisament sobre la falla que separa la plana de l’Empordà de les muntanyes de la Garrotxa, que es troba orientada de nord a sud, passa per l’eix de l’estany i posa en contacte les margues blaves de l’Eocè amb els gresos estratigràficament superiors. Posteriorment, aquesta falla fou fossilitzada pels materials detrítics del Pliocè, constituïts, en aquest punt, per conglomerats de més de 200 m de profunditat.
Tota aquesta conca lacustre reposa directament sobre la massa de guixos, molt probablement d’origen tectònic (plec de tipus diapíric), de més de 200 m de potència. El caràcter soluble dels guixos i el seu posterior enfonsament fa que sigui fàcil d’endevinar el procés de formació d’aquesta conca.
A causa de l’existència dels travertins abans esmentats, per llur situació, distribució i potència, s’ha pogut reconstruir la història de l’Estany, la localització i superfície del qual ha variat a través del temps. En determinants moments, com ja s’ha esmentat abans, degué existir un estany molt més extens que drenava al Fluvià; més endavant, molt probablement per causa de nous moviments tectònics, el centre de la depressió es desplaçà cap al sud, al mateix temps que els rius empordanesos excavaven el llindar rocós que tancava l’estany, reduint-ne la conca a un nivell més baix i de dimensions més petites, però encara superior a l’actual. Finalment, altres moviments més recents, i sens dubte menys importants, que arrosseguen lleugerament cap a llevant els dipòsits travertínics, i el rebliment progressiu de la conca l’han deixat en els límits actuals.
L’estany de Banyoles és amb 118,07 Hm2 el més important de Catalunya i el segon de l’estat espanyol; té una forma característica de vuit allargat, amb una longitud màxima de 2 130 m i una amplada màxima de 750 m. El perímetre assoleix els 6,65 km, i hom calcula un volum total d’uns 17 Hm3. Per raó del tipus d’alimentació, de la qual parlarem més endavant, la profunditat és molt discutida. El fons de l’estany és format per una sèrie d’embuts de parets verticals, la fondària dels quals és molt difícil de determinar, fins i tot amb les sondes modernes, ja que el llot en suspensió que hi ha en aquests embuts impedeix la reflexió de l’eco cap a la superfície. Malgrat tot, hom pot situar la profunditat màxima entre els 60 i els 70 m.
En un radi de 600 m al voltant de l’estany es localitzen més d’una dotzena de petites llacunes amb dues característiques comunes: els contorns circulars i l’alimentació subterrània. Al pla d’Usall i a l’estany d’Espolla, a 1,5 quilòmetres cap al nord, a una cota 40 m superior a la de l’estany i sobre una formació travertínica, es troba la surgència intermitent del Clot de l’Espolla, que és un sobreeixidor natural del mateix estany i que es manifesta després de fortes pluges; hom n’ha avaluat un cabal màxim de 2 m3/s.
Finalment, altres manifestacions hídriques importants a la comarca són els estanyols de Sant Miquel de Campmajor, situats ja a 5,5 km a l’oest de l’estany, sobre materials constituïts per argiles i margues blaves. En aquesta zona s’han arribat a comptar prop de 90 estanyols, alguns de formació recent i sobtada; el 23 de febrer de 1974, en poques hores, se’n formà un que assolí 9 m de profunditat i 12 m de diàmetre. Posteriorment, per l’octubre de 1979 i el juny del 1980, se’n formaren d’altres. La formació d’aquests estanyols es realitza cada vegada a cotes topogràfiques inferiors, alhora que també se’n redueix el diàmetre.
El funcionament del conjunt hidrològic de Banyoles és una mica complex, i que n’és també una de les característiques més notables. L’estany és drenat per sis sèquies que desguassen, després del seu aprofitament agrícola, al Terri, amb un cabal diari mitjà de 40 200 m3, mentre que les aportacions que rep superficialment s’han calculat en 1 803 m3; aquest dèficit de 38 397 m3 s’ha de compensar amb aportacions subterrànies que provenen d’un aqüífer establert en calcàries eocèniques de gran potència, per sobre de les quals, de forma discontínua, s’hi acumula el guix La dissolució d’aquest guix crea vies ascensionals (els embuts abans esmentats) a través de les quals drena l’aqüífer subjacent.
El sistema de recàrrega d’aquest aqüífer ha estat molt discutit i controvertit. Hom el situa en un principi a la conca del Ter, aigua avall de la població de Ripoll; per tant, segons aquesta hipòtesi, devien ésser aigües de la pròpia conca hidrogràfica. Posteriorment es pensà que les aigües podien venir d’una zona més propera, de la vall del Llierca, afluent per l’esquerra del Fluvià, la qual cosa representaria, per tant, un transvasament natural i subterrani d’aigües de la conca del Fluvià a la conca del Ter. Aquesta teoria va ésser contestada pel fet que la vall del Fluvià quedava situada entre les zones de recàrrega i surgència. Finalment, els estudis que des del 1981 han estat realitzats per Sanz i col·laboradors demostren l’existència de tres aqüífers connectats amb la zona de recàrrega localitzada a les calcàries carstificades de l’Alta Garrotxa.
Respecte a la xarxa hidrogràfica, la comarca del Pla de l’Estany participa de dues conques hidrogràfiques diferents, la del Fluvià a tramuntana i la del Ter a migjorn. Tot el territori és drenat per nombroses rieres, i només a la conca del Fluvià són presents també el curs principal i el seu afluent per la dreta, el Ser, que penetren a la comarca i hi fan un breu recorregut. A causa de la poca extensió del territori, aquestes rieres tenen un curt recorregut i pràcticament totes davallen dels contraforts muntanyosos situats a l’oest i sud-oest de la comarca, travessant la plana en una direcció generalitzada nord-est, les que desguassen al Fluvià, i sud-est, les que desguassen al Ter.
Entre les primeres es poden destacar la riera de Campmajor i la de Rodeja, que desguassen al Ser, i el torrent de l’Espolla, que ho fa ja directament al Fluvià. Les rieres que drenen al Ter són, en general, una mica més llargues, i desenvolupen ja a la plana una complicada xarxa de subafluents, destacant per sobre de tots les rieres de Revardit, la capçalera de la qual recull les aigües fora de la comarca, el Terri, que neix pràcticament de l’estany de Banyoles a través de les sèquies que el drenen, i la riera de la Farga, tots ells afluents per l’esquerra del Ter.
Cal recordar que, malgrat que en superfície es diferencien dues conques hidrogràfiques independents, aquestes es troben connectades entre elles, a través d’una circulació subterrània que transvasa aigües de la conca del Fluvià a la conca del Ter.
Pel fet que aquesta comarca ha estat creada recentment, no s’han dut a terme estudis dels topoclimes que hi puguin ésser presents i que la diferencien de les comarques veïnes; ara bé, per la posició geogràfica, i la presència de l’estany al pla, el clima dominant és el mediterrani humit, molt accentuat per raó de l’obertura del pla al mar, sense cap contrafort muntanyós que actuï de barrera. Les característiques mediterrànies hi són notables respecte, per exemple, a la comarca del Gironès, de la qual abans formava part i que queda tancada al mar pel massís de les Gavarres. No obstant, a causa de la clara diferenciació entre la plana i els contraforts muntanyosos del massís de Rocacorba, s’hi donen topoclimes diferents; així, la zona nord-est, que limita amb l’Empordà, rep la influència de la tramuntana, i la zona muntanyosa és caracteritzada per un clima més fred i humit.
Pel que fa a la vegetació, a les parts més altes de la comarca creix l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), amb una barreja d’espècies mediterrànies amb altres que són pròpies de l’Europa central. En els vessants per sota els 600 m, juntament amb les zones on abunden els conreus, la vegetació que hi trobem amb diferents matisos locals en relació amb l’orientació i la importància de la formació superficial, és l’alzinar típic (Quercus ilicis galloprovinciale), caracteritzat pel domini en l’estat arbori de l’alzina (Quercus ilex ssp ilex), acompanyada pel roure martinenc (Quercus pubescens); a l’estrat arbustiu hi ha l’arboç. (Arbutus unedo), el llentiscle (Pistacia lentiscus), l’arç blanc (Crataegus monogyna), el boix (Buxus sempervirens), l’englantina (Rosa sempervirens), el roldor (Coriaria myrtifolia), l’heura (Hedera helix), el lligabosc (Lonicera implexa), l’arítjol (Smilax aspera), la roja (Rubia peregrina), i l’esparreguera (Asparagus acutifolius), entre d’altres. En l’estrat herbaci, així mateix, creix el galzeran (Ruscus aculeatus), la falzia negra (Asplenium adiantumnigrum ssp anopteris) i el càrex (Carex halleriana), entre d’altres.
En les zones més baixes, entre els 100 i els 300 m, ja es pot observar l’aparició d’un estrat arbori de pins (Pinus halepensis) que cobreixen una garriga (Quercus coccifera) acompanyada de diversos arbusts, com ara el llentiscle, el matapoll (Daphne gnidium), el romaní (Rosmarinus officinalis) i algunes lianes com l’arítjol, el lligabosc, la roja i l’esparreguera, a més d’un estrat herbaci on destaquen les eufòrbies (Euphorbia nicaeensis), el fenàs de marge (Branchypodium phoenicoides), la jonça (Aphyllanthes monspeliensis) i, en els llocs més secs, el llistó (Branchypodium retusum). A les brolles, on el romaní és abundant, també podem trobar el bruc d’hivern (Erica multiflora), el barballó (Lavandula latifolia) i l’argelaga (Genista scorpius).
A la plana pròpiament dita, és a dir per sota la cota dels 100 m, la vegetació es disposa en bandes concèntriques més o menys clares al voltant de l’estany, segons la fondària de la capa freàtica. En la vegetació de plana humida es poden diferenciar, malgrat la destrucció a conseqüència de l’ocupació quasi total pels conreus, dues bandes clares: el sector més allunyat, ocupat per l’omeda (Ulmus minor), amb el Lithospermum purpureo-coeruleum, planta que penetra també en la roureda, de la qual queden solament petites restes en algun sector no cultivat. Més a l’interior, és a dir, més prop de l’aigua, creixen arbres higròfils com ara els salzes (Salix atrocinerea), els verns (Alnus glutinosa) i els freixes (Fraxinus minor), que formen bosquets més o menys continus al voltant de l’estany especialment a la banda occidental on la plana és més extensa i el nivell freàtic més alt.
Una tercera banda molt pròxima a l’estany és constituida per una vegetació no arbòria marcadament higròfila, dintre la qual es poden distingir encara les següents zones ordenades de menys a més exigència d’aigua.
A la zona de les jonqueres, de tipus mediterrani, predomina l’Holoschoenus romanus, que ocupa terres humides rarament inundades. Aquesta zona, per l’abundància de plàntules i algunes plantes grans pertanyents a la zona anterior, es pot considerar una zona de degradació.
Més a l’interior apareix la zona on predominen els càrexs de grans dimensions: Carex hispida, Carex riparia (el primer de caràcter mediterrani, europeu el segon), Carex elata (de caràcter centreuropeu), Carex panicea (d’origen boreal), Lythrum salicaria i un nombre important d’altres plantes entre les quals cal citar diversos tipus d’Orchis palustres i un prat dens de ciperàcies molt exuberants. Aquest tipus de vegetació ocupa terres ja molt humides, amb un nivell freàtic molt alt i sovint inundables.
Finalment, cal esmentar una banda de vegetació submergida constituïda per Potamogeton, Myriophyllum, etc, que apareix pràcticament a tot el volt de l’estany, exceptuant els sectors que ocupen les pesqueres i la platja.
Allà on l’aigua és permanent, la vegetació que predomina és la que pot viure amb les arrels sempre sota l’aigua. Dins d’aquest tipus es pot distingir una banda exterior on predominen Scirpus littoralis juntament amb Cirsium monspessulanum. En els sectors on l’aigua és menys profunda apareixen poblacions denses de Phragmites australis, Ranunculus lingua, de flor groga (és l’únic lloc on es troba al sud dels Pirineus), i Lysimachia vulgaris, molt rara a Catalunya. Finalment, a les mateixes ribes de l’estany creix una massa densa i compacta de Claudium mariscus, de caràcter hidrocalcícola.
Aquesta interessant banda de vegetació de vora d’aigua dolça forma al voltant de l’estany una catifa contínua que actualment ha desaparegut a conseqüència de l’acció antròpica en sectors concrets, però encara avui dia molt important. Els sectors més afectats se situen a la part oriental de l’estany, en tot el sector urbanitzat i semiurbanitzat que l’envolta (ocupat per hotels, restaurants, club de natació, etc). La resta de les vores de l’estany són encara bastant naturals, ja que a partir del nord de la ciutat de Banyoles forma una cintura contínua de més o menys amplada, s’eixampla bastant al sector del torrent que baixa del Coll de Rodeja, i solament desapareix, de forma natural, al peu del turó de Can Morgat, a la banda occidental, pel fet que les margues arriben fins a la mateixa aigua com també els roures i fins i tot els pins.
L’ocupació humana
La presència humana a la comarca del Pla de l’Estany, ja des de les èpoques més antigues, és testimoniada gràcies a tota una sèrie de troballes ocorregudes en molts indrets, però és potser l’aparició, prop de l’Estany, de la mandíbula de l’home de Neandertal (Homo sapiens neanderthalensis), més coneguda per mandíbula de Banyoles, la descoberta més rellevant, que ens remunta al paleolític mitjà. També hi ha vestigis importants de la presència humana a la zona de Serinyà, on s’han trobat les primeres coves paleolítiques estudiades a Catalunya i on apareixen els primers vestigis d’agricultura i pasturatge, com també els de ceràmica decorada. A partir d’aquí, la presència de l’home a la zona resta ininterrompuda.
Hi ha restes romanes a Banyoles, Cornellà del Terri, Palol de Revardit, Porqueres, etc.; durant el domini visigòtic continua essent una zona poblada i fins i tot, sota el domini dels àrabs, no solament persisteix aquest poblament sinó que esdevé molt important. Es conserven encara els antics noms d’època romana i visigòtica, com és el cas de Crespià (Crespianus) o Vilademuls (villa de Mulis). Una anàlisi de l’evolució de la població de la comarca, amb dades que tenen una continuïtat des del segle XVI, permet observar quina ha estat la tendència general al llarg del temps.
Des d’un primer moment, malgrat els trasbalsos de les guerres dels remences, al segle XV, al principi del segle següent la comarca inicia un procés ininterromput de creixement demogràfic, que es manté fins al segle XIX, en què nou dels onze municipis que integren la comarca mostren una davallada de població important. La Guerra de Successió i la guerra del Francès van aturar el creixement en el món rural i en la població, que s’havia manifestat en una puixança econòmica que afavorí tant el món agrícula com una incipient indústria manufacturera. Els dos municipis que mantingueren una població estable, o fins i tot en augment, foren Porqueres i la capital, Banyoles.
Aquest procés d’industrialització s’esdevingué a Banyoles, amb sis fàbriques de filats de llana, una de filats de cotó, una de teixits de cotó, una de paper comú, sis de paper d’estrassa, una de sabó i vuit molins fariners, aprofitant les aigües de l’estany per mitjà de recs; a Cornellà del Terri fou construïda una fàbrica de paper continu, una de paper comú i cinc molins fariners, i a Porqueres, Sant Vicenç de Camós, Serinyà i Vilademuls, un molí fariner.
A partir del segle XX, la tònica de creixement ha estat en alguns municipis gairebé la mateixa; aquest és el cas de Banyoles, que quasi ha triplicat la població (5 013 h [1900]), i que s’acosta actualment als 12 400 h, i també el de Porqueres, amb 2 450 h (943 h [1900]). D’altres municipis s’han anat mantenint, experimentant un lleuger augment, com ara Cornellà del Terri, amb 1 750 habitants (1 257 [1900]), Camós, amb 645 habitants (464 h [1900]), o Fontcoberta, amb 610 h (563 h [1900]). En el cas de Crespià, Esponellà, Sant Miquel de Campmajor, Serinyà i Vilademuls, s’ha produït, en canvi, una forta pèrdua de població, gairebé la meitat, i finalment, hom pot esmentar el municipi de Palol de Revardit, caracteritzat per l’estancament al voltant dels 500 habitants.
Quant a la industrialització, cal remarcar la forta empenta que, a partir dels anys seixanta, va experimentar Banyoles. Actualment hi coexisteixen sectors tradicionals i moderns, que formen una estructura industrial molt diversificada, que creix concentrant-se al llarg de la carretera que va de Girona a Olot. Si bé en un principi la indústria tèxtil era la que més hi destacava amb empreses de gran tradició en filatures (Grup Gimferrer), d’espardenyes (La Banyoles Tèxtil), o de pells adobades (Casa Ametller), en aquest moment els sectors industrials més dinàmics són el del metall, el de l’alimentació i el d’elaboració de pinsos; el sector de la construcció, integrat per petites empreses, ocupa, d’altra banda, un 12% de la població activa.
Altres municipis on també hi ha indústria, encara que no gaire important, són Porqueres, amb diversos tallers metal·lúrgics, de mobles i algunes bòviles; Camós, on s’ha instal·lat alguna indústria provinent de Banyoles; Cornellà del Terri, també amb petits tallers elèctrics, metal·lúrgics i de mobles, i dues empreses importants dedicades a la industrialització ramadera; i finalment Palol de Revardit, on hi ha una indústria metal·lúrgica, especialitzada en frigorífics.
Si s’analitza l’evolució que ha caracteritzat la població en cadascun dels municipis i es compara amb el procés d’industrialització de la comarca, es pot deduir que allà on hi ha hagut i hi ha indústria, la població s’ha mantingut o fins i tot incrementat. I a l’inrevés, en aquells municipis on l’economia es basa quasi únicament en l’agricultura, en general, la pèrdua de població ha estat notable.
Així, doncs, en els municipis com Crespià, Esponellà, Fontcoberta, Sant Miquel de Campmajor, Serinyà i Vilademuls, l’agricultura és l’activitat econòmica predominant, complementada amb la ramaderia. Són per tant, terres que produeixen cereals, blat de moro, alfals, patates, llegums, civada, ordi, farratges, i també algunes extensions de vinya i olivera. En els llocs on hi ha aigua i ho permet l’orografia hi ha una agricultura de regadiu, hortalisses i fruiters.
S’ha de destacar la tradicional producció de mel de Crespià, on el 24 de febrer se celebra la Fira de la Mel.
Pel que fa a la ramaderia, cal esmentar la cria de bestiar estabulat, el boví sobretot (per a aprofitar-ne la carn o la llet), de porcí, que proveeix els escorxadors de Banyoles, Girona i Barcelona, i d’avicultura, on s’ha assolit una producció notable en les granges.
Bibliografia
- J. Bach; D. Brusi; M. Sanz i J. Trilla: “Ejemplo del sistema kárstico tipo ‘trop plein’ (La Garrotxa-Banyoles)”, “Jornadas sobre karst en Euskadi, 24-28 febrero”, Sant Sebastià 1986.
- M. de Bolòs i M. Jardí: Notes sobre la vegetació de Banyoles, “Notes de Geografia Física”, núm. 2, Barcelona 1980, pàgs. 3-9.
- O. de Bolòs i R. M. Mesalles: Mapa de la vegetació de Catalunya. Escala 1/50.000. Full núm. 33. Banyoles, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1983.
- R. Folch i Guillén: La vegetació dels Països Catalans, Ketres, Barcelona 1981.
- M. Jardí: Hidrogeografía del lago de Banyoles, “Notes de Geografia Física”, núm. 13-14, Barcelona 1985, pàgs. 5-11.
- R. Julià: La conca lacustre de Banyoles-Besalú. Tesi doctoral, “Monografies del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles” Banyoles (1980).
- J. M. Panareda i Clopés: Vegetación del entomo del lago de Banyoles, “Notes de Geografia Física”, núm. 13-14, Barcelona 1985, pàgs. 13-20.
- M. Sanz: El sistema hidrológico de Banyoles-La Garrotxa, tesi doctoral inèdita. Facultat de Geologia, UAB, Bellaterra 1981.
- M. Sanz, J. Bach i J. Trilla: Aplicación del oxígeno-18 al sistema kárstico de Banyoles-La Garrotxa, “Reunión Monográfica sobre el karst-Larra 82”. Isaba, Navarra 1982, pàgs. 243-255.
- L. M. Vidal: Investigación de hidrología subterránea en la comarca de Banyoles, “Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona”, tom VII, núm. 5, Barcelona 1908, pàgs. 339-355.
- M. Vidal: La alimentación subterránea del lago de Bañolas y algunos datos sobre los depósitos lacustres de sus inmediaciones, Ministerio de Obras Públicas, vol. 7, Madrid 1960, pàgs. 23-40.