L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia
Mapa del Pla de l'Estany amb la senyalització de totes les fortificacions de les quals es tenen notícies anteriors a l'any 1300.
A. Pladevall
A l’alta edat mitjana, el centre d’aquesta comarca també era l’estany, el monestir que es construí a la vora i, molt aviat, la vila que va començar a créixer a prop del cenobi de Sant Esteve. El monestir, a causa de les successives destruccions que ha sofert en totes les èpoques, ha restat molt transformat. Gràcies, però, a unes excavacions realitzades aquests darrers anys, hom ha pogut descobrir les característiques de les esglésies anteriors a l’actual. Al mateix temps, al llarg de les campanyes d’excavació, també han estat trobats diversos tipus de sepultures: excavades a la roca, amb cap diferenciat o sense, de lloses i fins i tot fosses d’època moderna. En aquesta comarca, també s’han descobert sepultures excavades a la roca en altres llocs: al voltant de l’església de Santa Maria dels Turers i al carrer Nou de Banyoles, a prop del mas Lió (on n’hi havia al segle passat unes quaranta), al voltant de l’església de Mata, vora l’església de Sant Joan de Borgonyà, al poble de Cornellà del Terri, al costat de l’església de Sant Andreu de Serinyà, etc.
La vila de Banyoles s’estengué a l’oest del monestir, inicialment entre aquest i l’església parroquial de Santa maria (que es degué construir per primer cop potser cap a l’any 1000), al llarg dels carrers del Puig, de l’Església i d’Avall. Després, la poblacio’arribà fins al Mercadal, seguint els carrers de les Escribanies i Major i el de Santa Maria, i s’estengué cap al nord amb el carrer Nou. La zona àmplia compresa entre el monestir i el Mercadal (actual plaça Major), la qual es degué tancar rere unes muralles al segle XIII, fou, doncs, fruit de diverses etapes de creixement.
La major part de la població d’aquesta comarca a la baixa edat mitjana vivia dispersa en masos. D’acord amb les idees actuals, abans de l’any 1000, en aquestes comarques pre-pirinenques hi havia alguns petits centres d’hàbitat semiagrupat, les viles i els vilars. Després del canvi de mil·lenni, la població que hi habitava o bé es dispersà en masos unifamiliars o bé continuà residint en aquests petits poblets, especialment quan hi havia una església. En algun lloc, el pes de l’església parroquial amb la seva sagrera fou prou important perquè es consolidés un petit centre de poblament que aprofitava l’espai sagrat de les 30 passes (així, per exemple, en el cas de Corts, estudiat per R. Martí). En molts llocs, el centre del terme de la població o de la parròquia, sovint amb molt poques cases pageses, era compartit per un edifici religiós i un de senyorial, més o menys fortificat. És així a Briolf, a Espasens, a Porqueres, a Camós, a Palol de Revardit o a Vilademuls, etc. En alguns llocs, per exemple en aquests dos darrers casos, hi hagué un intent, segurament en un moment més o menys tardà, de tancar el poble dins unes muralles.
Un dels principals castells de la comarca devia ésser el de Porqueres; actualment s’hi conserven, però, pocs elements de l’època romànica. Al castell d’Esponellà hi ha una torre i diversos murs i valls. D’altres castells d’aquella època, com poden ésser els de Vilademuls, Taià, Mata i Guialbes, entre d’altres, en resten molt pocs testimonis materials o bé cap. Per contra, s’han conservat molt més els castells goticitzants, com el de Falgons, amb les quatre torres quadrangulars organitzades al voltant d’un pati central, o bé el de Ravós, amb una estructura semblant, tot i que les torres siguin de planta circular.
Les cases fortes són, en canvi, prou ben representades al Pla de l’Estany. Hi podem trobar el tipus torre, el tipus sala o més aviat la torre amb una sala i el tipus anomenat força. Del primer tipus trobem dos exemples notables i d’èpoques una mica diferents. A Briolf (o Brió, com diu ara la gent del país) hi ha una típica torre forta amb un pis superior, on hi havia una porta elevada, en relació amb l’exterior, i espitlleres; segurament pertanyia a un batlle o a un cavaller. La torre de Vilafraser, isolada entremig d’uns camps, és en canvi més alta i potser una mica més moderna. Al costat d’aquests edificis, cal assenyalar la Torre de la Farrés, que en realitat incloïa també una sala allargada. A Camós, sembla que trobem una torre, amb unes portes elevades, a la qual s’afegí una sala, que tot i seguir potser la tradició romànica, de fet ja resta clarament fora del marc cronològic d’aquesta obra. Una altra casa forta, potser el tipus que anomenem força —vegeu el volum de la Garrotxa—, la trobem a l’anomenat Castell de Roca, de la construcció original de la qual sembla que només han restat les filades de carreus més baixes (els primers 1 o 2 m), on hi ha nombroses espitlleres. També devia tenir unes característiques semblants la força d’Espasens, que ha estat descoberta i excavada recentment. A Palol de Revardit, al costat de l’església també hi ha restes d’una possible casa forta. Cal tenir present, a més a més, que la tradició de torres senyorials continuà després de l’època romànica amb molta força; així ho trobem en edificis com el de mas Quarantella, el mas Traver d’Usall, la Torre de Pujals dels Cavallers, etc.
Les vies principals que travessaven la comarca en època romànica, i que certament tingueren una notable importància en l’organització territorial (pensem per exemple en el mateix desenvolupament del monestir o de la vila de Banyoles), tenien l’origen en l’època romana. En relació amb aquesta xarxa viària hi devia haver potser algun pont. Això no obstant, molts dels ponts que s’han conservat, no tan sols no semblen romans, sinó que fins i tot és difícil de saber si són romànics o medievals. La datació d’aquest tipus de construcció, generalment, és molt delicada. Amb tot, en les monografies, hem inclòs un pont proper a Sant Miquel de Campmajor que segueix una clara tradició romànica, bé que tant pugui ésser dels segles XII i XIII, com dels darrers segles medievals o fins i tot més modern. (JBM)
L’arquitectura religiosa
Mapa del Pla de l’Estany amb la senyalització de totes les esglésies de les quals es tenen notícies anteriors a l’any 1300.
A. Pladevall
Tot i ésser tan recent el reconeixement oficial de la personalitat jurídica diferenciada de la comarca del Pla de l’Estany, la seva arquitectura religiosa medieval forma un conjunt amb prou personalitat pròpia i amb prou elements destacats per merèixer un estudi diferenciat del de la comarca administrativa del Gironès, on era inclosa.
La personalitat del monestir de Sant Esteve de Banyoles, amb altres exdificis com Santa Maria de Porqueres, juntament amb la seva situació, a cavall entre la Garrotxa i les planes gironines, fa que el conjunt de l’arquitectura religiosa alt-medieval de l’entorn de l’estany tingui uns trets propis dins el conjunt de l’arquitectura catalana. A aquesta circumstància no és aliena la utilització massiva d’un material de construcció tan excel·lent i personal com el travertí de Banyoles, amb unes possibilitats tècniques i formals ben aprofitades pels constructors locals.
Amb tot, les transformacions sofertes per la major part d’edificis datables en aquesta època han fet que, en molts casos, els edificis hagin perdut bona part del seu caràcter medieval, per esdevenir estructures barroques, d’un nivell mitja força reeixit.
Entre els escassos vestigis d’edificis anteriors al segle XI conservats al Pla de l’Estany, cal esmentar els murs de l’església del segle X, conservats en la reedificació de la fi del segle XI, de l’església de Sant Cugat de Ravós del Terri, en els quals s’observen perfectament les formes constructives més característiques de la plenitud del segle X català.
Esment a part, i molt especial, mereix l’església del monestir de Sant Esteve de Banyoles, avui un edifici d’època barroca, on resten vestigis de l’església del segle XI, que substituí l’església consagrada l’any 957, famosa per l’especificació en l’acta de consagració del fet que era construïda amb volta. Les excavacions efectuades a l’interior de l’església actual han permès identificar part de la capçalera de l’església del segle X. Sembla probable que l’obra consagrada el 957 consistís en l’ampliació de l’església preexistent, amb unes naus laterals, capçades per absidioles, de planta de ferradura, amb murs molt gruixuts pensats per a suportar una volta, que probablement mancava en la nau primitiva. La identificació d’aquests vestigis ens situa davant un monument excepcional, tant per la relació entre les estructures construïdes i les fonts documentals com per tractar-se d’un edifici molt antic (probablement del segle IX en l’absis central), en el qual és evident un procés de reforma i ampliació, perfectament datat, similar al que retrobem en l’església de Sant Quirze de Pedret.
El mateix monestir de Sant Esteve de Banyoles conserva vestigis, molt notables, de les estructures que a partir del segle XI substituïren les edificacions preexistents. El seu estat impedeix de precisar-ne els detalls de construcció, però l’estructura tipològica es correspon amb les formes de l’arquitectura llombarda, aplicada a una construcció amb pedra de Banyoles, que li dona un caràcter especialment acurat en el tractament dels paraments.
Sense emprar la pedra de Banyoles com a material de construcció, l’església de Sant Miquel de Campmajor és un edifici situat plenament dins el que podem considerar “l’ortodoxia” de les formes arquitectòniques del segle XI català, amb detalls estructurals molt interessants —que les transformacions sofertes no permeten escatir— en tots els detalls.
Tanmateix, l’església de Sant Vicenç de Camós, de la qual només és visible la façana de ponent, conserva un element interessantíssim, com és un gran arc amb guardapols situat a la part alta, i que pel fet d’estar paredat i per la manca de paral·lelismes clars, no podem identificar plenament.
Altres esglésies, com ara les de Sant Feliu de Fontcoberta, Sant Martí d’Ollers, amb els seus campanars, o Sant Cugat de Ravós del Terri, representen la implantació de l’arquitectura pròpia del segle XI, amb formes molt evolucionades, tant per una cronologia avançada com per les excel·lents condicions del material de construcció.
Aquestes condicions troben la millor expressió en les polides estructures construïdes durant el segle XII, entre les quals destaca poderosament l’església de Santa Maria de Porqueres, sens dubte un dels edificis més interessants de tot el conjunt de l’arquitectura alt-medieval catalana, i molt especialment, la del segle XII. En l’aspecte constructiu, Santa Maria de Porqueres representa un prototip de les formes característiques del segle XII català, però en l’aspecte tipològic constitueix un cas excepcionalment singular, en què cal cercar la persistència de tradicions arquitectòniques del país, allunyades dels corrents més habituals en aquest moment històric. Tant la resolució de l’arc triomfal com la mateixa tipologia absidal són elements singulars dins aquest context històric, i amb arrels en les formes de la tradició arquitectònica de la regió del nord-est català. La important decoració escultòrica unida a les singularitats tipològiques i la gran qualitat arquitectònica fan de l’església de Porqueres un dels edificis, sens dubte, més importants del romànic català.
A un nivell molt inferior a l’assolit per Porqueres, els altres edificis del voltant de l’estany de Banyoles construïts al segle XII segueixen els models generals de l’arquitectura del moment, amb especial incidència de les formes de l’arquitectura garrotxina i empordanesa, especialment patents en l’església de Sant Andreu de Serinyà, o en la de Sant Esteve de Brió, notable especialment dins el context arquitectònic en què és situada.
Tanmateix la major part d’edificis d’aquesta època corresponen a obres senzilles, generalment molt modificades, sense una especial rellevància, llevat d’edificis com Sant Julià de Corts, o Santa Maria de Vilamarí, amb portalades ornamentades, aquesta darrera encara per descobrir. (JAA)
L’escultura
L’escultura en pedra de l’actual comarca del Pla de l’Estany ha d’ésser analitzada a partir de la seva situació entre centres significatius com ara Girona, Besalú o Ripoll, malgrat que en els conjunts més rellevants hom nota una certa personalitat i hi ha terreny per a la controvèrsia en aspectes estilístics i cronològics. En aquest sentit, ens referim tant al conjunt escultòric de Sant Esteve de Banyoles —no tractat en obres de caràcter general—, com al de Santa Maria de Porqueres, més estudiat. No podem ometre, però, l’esment de petits edificis decorats amb escultures, d’un acusat caràcter tose i popular. Del moment pre-romànic, però, cal esmentar el relleu de Sant Pere de Juïgues (Vilademuls), conservat al Museu d’Art de Girona (estudiat en el volum XXIII d’aquesta obra).
En el present volum apareix el primer intent de valorar el paper de les restes del claustre banyolí de Sant Esteve. La utilització d’uns repertoris zoomòrfics, florals i geomètrics prou coneguts a la regió nord-oriental catalana, des del Ripollès fins a l’Empordà i a les dues bandes dels Pirineus, pot interpretar-se com un anunci del que serà o bé, al contrari, com un reflex del predomini ja establert de certs aspectes. Les restes inicials, però, semblen fernos inclinar per la primera possibilitat, ja que en aquest cas aquests repertoris semblen desenvolupar-se en composicions encara no gaire experimentades. La marcada diferència entre dos plans i l’escàs modelatge també fan pensar que ens trobem davant del testimoni d’un dels primers claustres amb escultura de l’àmbit català (final del segle XI, començament del XII?). En tot cas, la talla recorda la de conjunts com l’empordanès de Sant Miquel de Fluvià. Ara bé, no podem descartar, la hipòtesi que es tractés d’un artífex molt modest ja en ple segle XII, fet, però, que contrastaria amb la gran importància del monestir de Sant Esteve. Un capitell figuratiu, conservat en una col·lecció particular i conegut gràcies a una fotografia, sembla contradir la idea d’un claustre no historiat (si es que la peça en formà part, tal com sembla). El capitell, però, respon a un moment molt més avançat, si ens atenim a la seva familiaritat, bé que llunyana, amb capitells gironins, i al treball dels plecs, que ens han de situar ja al segle XIII.
La decoració dels capitells i cimacis de l’arc triomfal de Porqueres constitueix l’altre gran punt d’interès d’aquesta zona de l’estany. Un conjunt d’escenes distribuïdes en els dos cimacis configura un programa de caiguda i redempció, l’eix del qual es basa en la contraposició de Maria i Eva; si la disposició de figures al cimaci és un fet observat a l’interior de l’església gironina de Sant Pere de Galligants, amb el qual existeix alguna connexió iconogràfica, cal vincular-ne l’estil al del timpà de Sant Pol de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), connectat alhora amb relleus de la portalada del monestir de Ripoll. Cal fer esment, a més, dels vincles llunyans amb determinats centres occitans, en especial Santa Maria d’Alet. Això no obstant, la datació del conjunt sembla situar-se cap al segon terç del segle XII, essent la portada la part més tardana i propera al 1182.
La portada de Sant Julià de Corts (Cornellà del Terri) representa el màxim exponent d’una sèrie de conjunts de marcada tosquedat. El relleu molt pla i la disposició de les arquivoltes podria recordar la portada de Sant Pere de Galligants, a Girona. Hi ha, però, algun element iconogràfic remarcable, com ara una crucifixió. Sembla que el conjunt respon ja a una datació tardana. En condicions similars es troben altres conjunts d’escultura molt limitats tècnicament: Sant Feliu de Fontcoberta, Sant Miquel de Palol de Revardit, les mènsules de Sant Cristòfol d’Usall (Porqueres), diversos conjunts del municipi de Vilademuls com són Sant Sadurní de Vilafreser, Santa Maria de Vilamarí, Perles i Sant Pere de Viella, i també Sant Bartomeu de Portell (Crespià). El conjunt és decorat amb un repertori geomètric o floral mínim, que en ocasions fa dubtar de la possibilitat de delimitar-ne una datació pròpia de l’època en qüestió. Aquests dubtes reapareixen al moment de considerar les nombroses piques baptismals i beneiteres d’altres edificis de la zona, gairebé sempre sense cap mena de decoració. Algunes no les hem incloses pels motius que ja hem esmentat. Potser el cas més reeixit és el de Fontcoberta (ara a Banyoles), que presenta una decoració a base d’arcs cecs força utilitzada en aquest tipus de peça litúrgica. De la dificultat de datar alguns exemples, en tenim un testimoni clar en la pica de Santa Maria de les Olives, a Vilademuls. (JCSo)
La talla
La talla sobre fusta de l’àmbit comarcal actual del Pla de l’Estany i d’època romànica es presenta sota signes diversos pel que fa a l’estat dels testimonis. Així, remarquem la presència d’un únic exemplar de majestat, bé que reconstruït a partir dels fragments descoberts el 1980 a Santa Eulàlia de Pujals dels Pagesos (Cornellà del Terri). D’altra banda, es coneixen dos exemplars de marededéus (de Sant Pere de Cornellà del Terri, i de Mata, a Porqueres per fotografies); d’aquesta tipologia es conserva una peça a Can Viader, al muncipi de Vilademuls.
La majestat de Pujals havia d’anar, doncs, vestida, segons el tipus comú de la zona nord-oriental catalana, a diferència de les figures nues de Crist. L’estranyesa dels trets facials, sobretot dels ulls, en fan un exemple relativament aïllat i de difícil datació, si tenim en compte també la seva tosquedat. Possibles paral·lelismes el situarien al segle XIII. A part, cal fer esment del Crist de Banyoles, conservat a l’Art Institute of Chicago, que no incloem en aquesta obra pel fet d’ésser posterior a l’època de què ara tractem.
Les marededéus desaparegudes a Cornellà i Mata obeïen a un esquema de composició rígid ben difós en la imatgeria romànica de Catalunya i, en concret, de la zona gironina, i que respon al concepte habitual de Sedes Sapientiae. Per les fotografies conservades, hom remarca un nivell qualitatiu remarcable, sobretot en el primer cas, i una certa familiaritat amb peces com ara la de la Fossa d’Ullà, al Baix Empordà. La datació pot situar-se en ambdós casos a la segona meitat del segle XII. Pel que fa a la de Can Viader, la tosquedat fa que sigui més difícil de classificar, si bé el caràcter més monumental en pot determinar una època més avançada, al segle XIII. Ben posterior havia d’ésser la de Sant Miquel Sesvinyes, a Serinyà, desapareguda, bé que en alguna ocasió ha estat considerada romànica; així, doncs, no la incloem en aquest treball. (JCSo)
Altres mostres d’art
Dins aquest conjunt de la comarca del Pla de l’Estany cal destacar ei predomini dels conjunts de ferramentes i forrellats considerats de tradició romànica que avui dia encara es conserven a les portes de les esglésies. De tot aquest grup (set en total) podem parlar d’un prototip de porta ferrada freqüent a tota la comarca i a tot Catalunya. D’una banda sol ser format per una ferramenta que consta de tiges o tires de ferro a partir de les quals es desenvolupen un nombre variable d’espirals o volutes. D’altra, sol constar també d’un forrellat que normalment consisteix en una balda o passador l’extrem del qual es corba prenent forma de cap zoomòrfic, bé de serp, drac o cànid. El conjunt pot ser completat per un parell de picaportes. Tots aquests elements poden ser decorats amb més o menys profusió i a base de motius geomètrics senzills.
La manca d’estudi respecte d’aquestes peces fa que ara per ara el que plantegem sigui més una aproximació que no pas una anàlisi.
D’entre les altres peces que ens han arribat d’aquesta comarca cal destacar la imatge d’un Crist crucificat (procedent de Centenys i conservat a Banyoles), fet en bronze i amb restes d’esmalt. Correspon a un tipus de peça la tècnica de la qual fa pensar en obres fetes a Llemotges, tot i que es tracta d’un treball senzill i gens estrany sense cap tret que li confereixi una categoria de gran qualitat.
Un encenser procedent de Pujarnol, un candeler d’Espasens i cinc lipsanoteques completen la resta del conjunt d’objectes que ens han arribat d’aquesta nova comarca. D’altra banda, no tenim coneixement de cap conjunt o vestigi de pintura mural o sobre taula que s’hagi conservat. (LCV)