Situació
Vista de l’absis, sobrealçat, amb dues estretes lesenes que devien acabar amb un fris d’arcs llombards, ara desapareguts.
J. Moner
Aquesta església parroquial centra el poble d’Ollers, de masies escampades, situat al sector de tramuntana del municipi de Vilademuls. Es troba al vessant oriental del puig Sarquella, i li fan costat només la rectoria i el mas de Can Perdala. A poca distància, a ponent, hi ha el santuari, molt abandonat, de Sant Sebastià.
Mapa: L39-12(296). Situació: 31TDG895609.
S’hi va per la carretera local de Banyoles a Galliners i Bescanó, per un camí veïnal d’un quilòmetre i mig, que surt a mà esquerra, a un quilòmetre, aproximadament, passat el poble de Vilavenut. (JBH)
Història
El lloc d’Ollers, “in Villa Ollers”, és esmentat el 1017 en una butlla al monestir de Banyoles, que tenia un alou dins el terme.
L’any 1048 “Sancti Martini de Olers” era una parròquia en ple funcionament a la qual el matrimoni de Ramon Arnau i Eliorda van demanar de sotmetre l’església de Santa Maria d’Espasens, que donaren a la seu de Girona, amb el pacte de donar cada any a Sant Martí dues ferradures amb els claus, per a una cavalleria.
El 1272 el vescomte Dalmau de Rocabertí, senyor de Vilademuls, percebia els delmes d’Ollers, cosa que encara perdurava el 1315, en què els successors reconegueren tenir els delmes en feu de la mitra de Girona.
Una visita del 1363 assabenta que l’església era servida per dos clergues, el sagristà curat i el domer, i que havia sofert un incendi. En endavant figura com a parròquia eñ els nomenclàtors diocesans, segons els quals també que en depenia la Capella de Santa Maria d’Espasens.
Al segle XVIII, entre el 1730 i el 1781, fou rector d’aquesta parròquia l’insigne pedagog Baldiri Reixac, autor de l’obra Instruccions per l’ensenyança de minyons. En el seu temps, en concret a partir del 1754, es feren importants obres de reforma a l’antiga església romànica. (JBH)
Església
Planta de l’església, molt transformada per dins i per fora.
J. Moner i J. Riera
És un edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular. El frontis es troba totalment ocult, exteriorment, pel campanar de torre que té adossat i per la rectoria, de grans dimensions, feta al segle XVIII.
L’interior és cobert d’arrebossats i encalcinat. La volta de la nau, amagada pel guix, és de canó i es troba reforçada a la meitat per un arc toral. La volta de l’absis ha estat molt reformada.
La porta de l’arc de mig punt del frontis, potser l’entrada primitiva, ara dóna a l’interior del campanar. La porta actual és a la façana de migdia i correspon a la reforma feta a partir del 1754. Les finestres d’aquest mur són també d’obertura tardana i l’extrem de llevant té afegida una sagristia.
Totes aquestes modificacions impedeixen estudiar-ne bé el parament i l’estructura, la qual és feta de carreuons tallats amb poca cura, de pedra sorrenca, normalment en filades regulars amb abundant morter de calç. Aquest és visible en els punts on ha caigut l’arrebossat. També ha estat coberta de guix l’antiga cornisa de bisell, que s’endevina pel regruix d’un sector del mur.
El parament exterior de l’absis només és visible entre la sagristia i un contrafort en talús de la part nord, al sector on hi ha la finestra central, ara tapiada. Mostra també dues lesenes excepcionalment estretes, que no acaben amb arcuacions ni cornisa, potser destruïdes a causa de la reforma de la volta de l’absis. Pel conjunt de l’obra i també pels detalls, sembla que l’església romànica es va aixecar a la segona meitat del sege XI.
El campanar, refet o construït als segles XVII o XVIII, s’aixeca sobre un cos anterior, que al mur meridional té un sector de carreus de pedra sorrenca, amb dues espitlleres, i que és una obra medieval, segurament feta entre els segles XII i XIV. (JBH)
Forja
Antic forrellat de tradició romànica semblant a d’altres de la comarca, aprofitat en una porta més moderna.
J. Moner
A la porta de Sant Martí d’Ollers s’han conservat alguns elements de ferro forjat que segueixen la tradició romànica.
El forrellat és sostingut per tres passadors. Els dos dels extrems són decorats amb dues línies incises que envolten el cilindre. El central, en canvi, té tres línies i entre aquestes segments de circumferència motllurats amb la gúbia sobre el ferro calent i disposats horitzontalment. Aquest motiu es troba sovint en forrellats i anelles. El braç del forrellat, de secció octogonal en bona part, és puntejat, i es corba a l’extrem en forma de cap de serp o drac, de boca molt allargada i oberta que mostra les dents i la llengua (una senzilla vareta de ferro molt fina). El braç vertical del forrellat mostra una petita decoració en forma de soguejat als extrems, i la part superior és plena de segments de cercle incisos iguals que els del passador (vegeu l’estudi de Sant Julià de Corts en aquest volum i d’H.R D. Allemagne, làms. LXXI, XXI). El picaporta consisteix en una anella circular que penja. L’única decoració són tres formes bicòniques equidistants. El passador és molt senzill i només presenta dues línies incises als extrems.
Pel que fa a la ferramenta, tot i que les tires horitzontals de ferro són llises i sense decoració, algunes acaben als extrems en forma de volutes molt simples i deixant un apèndix lanceolat al centre que recorda la flor de lis. La ferramenta de Sant Martí de Sorerols (Osona) hi té una certa semblança, igual que la de les portes de la catedral d’Ais de Provença, datades al segle XII, si bé aquesta darrera és més complexa.
La datació d’aquest tipus de peces és sempre difícil a causa de la pervivència de les formes romàniques. Cal datar la d’Ollers entre els segles XII i XIII. (JMAL)
Bibliografia
- J.M. Pons i Guri, 1965, pàgs. 49 i 51; Corominas-Marquès, 1972, pàgs. 133-137; J. Marquès, 1984, docs. 10, 127, 303, 653 i 680; Constans, I, 1985, pàgs. 82-83 i II, 1987, docs. 237-360.