Situació
Església de Sant Esteve de Viladamí, reconstruïda al segle XVIII, sobre els murs d’una església romànica, visibles en tot el perímetre exterior, llevat de l’absis, que fou destruït totalment i reemplaçat per una capçalera poligonal.
A. Bramon
Viladamí és un poblet que es troba al sector més occidental de l’extens municipi de Vilademuls. És format majoritàriament per masies escampades en un territori accidentat per serres de poca elevació i, en general, cobertes de bosc. A la vora de l’església parroquial de Sant Esteve, a la carena d’un serrat, hi ha un reduït agrupament de masos, al llarg del camí que hi arriba.
Mapa: L39-12(296). Situació: 31TDG847669.
Des de la carretera local de Banyoles a Bàscara, a poc menys d’1 km abans d’arribar al poble de Vilavenut, surt a mà esquerra el camí que porta a Viladamí, que té un recorregut d’1 km. L’església es troba vers l’extrem de tramuntana del poblat, després de passar davant la casa pairal de Can Puig i d’un pedró oratori situat al costat del camí. Una clau és guardada en una casa propera al temple.
Història
Les primeres dades referents a Sant Esteve de Viladamí (Villademillio), apareixen en la butlla de confirmació de béns atorgada pel papa Benet VIII a favor del monestir de Banyoles, el 1017. Més endavant, el vescomte de Rocabertí, senyor de Vilademuls, retrà homenatge al bisbe de Girona, pel delme corresponent a la parròquia de Sant Esteve de Viladamí (1226). Tornem a trobar “Sancti Stephani de Villademilio” en els nomenclàtors gironins del segle XIV.
Església
L’edifici actual és fruit d’una reconstrucció feta al segle XVIII, aprofitant parts constructives de l’església romànica anterior. Es tracta d’una nau rectangular amb dues capelles laterals per banda, capçada a llevant per un absis poligonal i coberta enterament amb volta de llunetes. Sobre l’angle sud-oest de la nau es dreça la torre campanar de planta quadrada. Al centre del frontis, damunt la llinda de la porta, hi ha una inscripció datada el 1779.
Les restes de construcció medieval només són visibles als murs laterals de la nau i a la façana de ponent; en aquests indrets hom pot observar trams de l’aparell antic, fet a base de carreus ben escairats, que es disposen en filades uniformes, a treneajunt. També conserva de l’obra romànica, una finestra de doble biaix, amb arc de mig punt, situada a la part superior del mur de migdia. Per la tipologia de les escasses restes esmentades es pot considerar que l’església antiga fou bastida probablement cap al final del segle XII o ja dins el XIII.
Piques
Hi ha una pica de considerables dimensions, sobresortint el recipient cilíndric que té una banda superior un xic més sortida i la base aixamfranada. El sosté un esquifit peu poligonal amb una gran base circular de pedra, semblant a les que, per exemple, formen part de diverses piques araneses. Com succeeix amb la pica beneitera que hi ha al mateix temple, la manca absoluta d’elements ornamentals li atorga una marcada austeritat i senzillesa, dificultant-ne a més qualsevol aproximació cronològica.
Una altra pica presenta una tipologia habitual a l’època, distingint-se les tres parts (basament, suport i recipient) gràcies a les diferents formes que adopten. La peça fa 113 cm d’alçària total, i la superfície circular del recipient és delimitada per un diàmetre de 43 cm. Exemplar d’una accentuada sobrietat, no ofereix cap mena de motiu geomètric o vegetal que li serveixi d’ornamentació. Es pot datar, amb moltes reserves, dins els segles XII i XIII.
Bibliografia
- Constans, 1985, pàg. 82; Pons i Guri, 1989, 2, pàg. 73.