Situació
L’absis totalment llis és l’element més notable de l’església romànica, ampliada amb una capella lateral, un campanar i voltes noves.
F. Tur
El llogarret de Sant Marçal de Quarantella és format majoritàriament per masies escampades en un territori accidentat per serres poc elevades, amb petites valls i fondalades, a la capçalera de la riera de Siriana. A la vora de l’església parroquial, al cim d’un serrat, hi ha unes poques masies, cap de les quals no és, avui, habitada permanentment.
Mapa: L 39-12 (296). Situació: 31TDG893638.
Hom hi pot arribar per la carretera local de Banyoles a la N-II o Orriols (per Borgonyà i Vilamarí). Després de Vilamarí, i un cop passat el trencament que porta a Sant Esteve de Guialbes, a poca distància a mà esquerra surt el camí asfaltat que mena a Sant Marçal, en un recorregut de 2 km.
Actualment, la celebració del culte a l’església és esporàdica —una missa mensual—, a causa de la despoblació.
Història
El topònim Quarantella apareix documentat al segle X entre els límits del predi de Juïgues. L’església de “Sancti Martialis de Quarentela” constava com a possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles en la butlla que li fou concedida pel papa Urbà II l’any 1096. També és confirmada en aquest cenobi l’any 1175 en la butlla del papa Alexandre III.
Guillem, domer de Sant Marçal de Quarantella, reconegué, el 1279, diverses prestacions al monjo cambrer del monestir de Banyoles.
L’església figura relacionada en les Rationes decimarum dels anys 1278 i 1280 (“ecclesia Sancti Martialis”, i en les llistes parroquials del 1362 (“Sancti Martialis”); hom en té notícia també cap a la darreria del segle XIV (“ecclesia parrochialis Sancti Martialis de Corantella”) i del segle XVII.
Segons Lluís G. Constans, a Sant Marçal de Quarantella, “el temple actual fou edificat el 1224 i renovat el 1651”. Corominas i Marquès donen una informació no del tot coincident amb l’anterior quan afirmen que l’any 1224 “se edificó la iglesia actual”, i també informen que l’any 1808 fou construït el campanar actual.
Església
Planta del petit temple.
J. Moner i J. Riera
L’església romànica de Sant Marçal era un petit edifici d’una sola nau capçada al costat de llevant per un absis de planta semicircular. Entre els segles XVII i XIX hom hi afegí una capella i la sagristia (al nord), un alt terrabastall o golfes damunt la nau, que gairebé en doblen l’alçària original, i altres reformes puntuals i, sobretot, reparacions.
L’interior va ser encalcinat i novament pintat en endegar-se l’església a la postguerra. La volta, de canó en alguns trams, però de secció irregular en altres, pertany segurament a les reconstruccions tardanes. L’observació de les estructures de l’edifici, a l’exterior, sembla palesar que no pot haver-se conservat gairebé res de la coberta romànica, almenys a la nau.
La porta d’entrada es troba a la façana meridional de la nau, a la meitat de ponent. És d’un sol arc de mig punt fet amb dovelles curtes i estretes, ben polides. Al mateix mur, vora l’extrem de llevant, hi ha una petita finestra d’un sol biaix i llinda d’arquet monolític. Al frontis o façana occidental s’obre, al centre, únicament, una petita sagetera. A la part superior del mur hi ha dues pilastres d’una antiga espadanya, les quals quedaren integrades al parament en sobrepujar-lo i al cim, l’actual campanar, amb pilars de pedra i dues arcades fetes amb rajols, d’època moderna.
El mur de tramuntana, tot i la capella que hi és afegida i un contrafort també tardà, ha conservat bé un fragment d’aparell romànic, fet a base de carreus de mida més aviat grossa i d’altres de mida mitjana, no pas perfectament escairats, però amb força poliment, i que creen filades uniformes. Els murs de ponent i de migdia, en canvi, si bé presenten alguns sectors amb carreus, són molt alterats en general. Al frontis sembla clar que l’aparell antic només s’ha conservat sense modificació a la base, a una altura d’uns 3 m. A la façana de migdia el parament ha sofert importants reparacions i arreu, especialment a la part superior del frontis, presenta moltes irregularitats, sense filades ben seguides i amb rebles i el morter ben visible als junts de les pedres. Al sud-oest de l’edifici hi ha una mena de contrafort que afecta tota la cantonada i part dels murs adjacents, i que pertany visiblement a una obra de reparació i apuntalament d’època tardana.
A l’absis és on l’estructura romànica s’ha conservat millor. Tot i així, el sector septentrional resta amagat per l’afegitó de la sagristia. La finestra central, ara tapiada, també és malmesa. Només en resta un dels muntants i tres dovelles de l’arc extern de mig punt, les quals són llargues i estretes. Era una obertura de doble vessant. L’absis ha conservat la cornisa que corona el mur, la qual és notablement grossa, de secció de pla i cavet i feta amb peces grans i molt ben allisades.
L’aparell de l’absis és de carreus de mida mitjana, no gaire ben escairats i amb poc poliment, els quals s’afileren amb regularitat. El morter és força visible a les juntures. Aquest aparell és semblant al fragment conservat al frontis.
La construcció medieval ha sofert alteracions considerables, en bona part a causa de la degradació. Per l’aparença d’aquests sectors molt modificats, és dubtós que les obertures ja esmentades que hi ha a la nau siguin romàniques.
Pels escassos elements avui conservats, considerem que les pervivències de l’església romànica de Sant Marçal poden datar probablement de la segona meitat del segle XII o bé ja del segle XIII. Cal recordar, en aquest sentit, les informacions, no contrastades, d’alguns autors citats abans, segons els quals l’església hauria estat bastida a la tercera dècada del segle XIII.
Bibliografia
- Monsalvatje, XVII, 1909, pàg. 178; Corominas-Marquès, 1972, pàgs. 62-64; Constans, 1985, pàg. 34.