Situació
L’església parroquial de Santa Maria destaca en el petit nucli aglevat del poble de Vilamarí, el qual es troba dalt d’un serrat, a l’esquerra de la vall del Farga.
Mapa: L39-12(296). Situació: 31TDG878.
Per arribar-hi cal seguir la carretera local de Banyoles (per Borgonyà, des de la carretera comarcal de Girona a Olot) a la NII, la qual passa per Vilamarí. També s’hi pot anar des de Cornellà del Terri fins a Pujáis dels Cavallers, on s’enllaça amb l’esmentada carretera local.
Història
Entre les primeres notícies conegudes sobre el nom de Vilamarí hi ha uns personatges amb aquest apel·latiu. L’any 1098 els germans Pere i Adalbert Bernat de Vilamarí feren donació d’una terra de la parròquia de Sant Genis d’Orriols a la canònica de Girona. Cal suposar que el conspicu llinatge medieval de Vilamarí, igual que aquests personatges, tingué l’arrel al poble del mateix nom.
No és fàcil saber quins personatges de cognom Vilamarí pertanyien a la branca que tenia possessions patrimonials en aquest lloc. De fet, però, ja l’any 1193 trobem un R. Guillem de Vilamarí entre els signants del document d’empenyorament de dues vinyes a favor de l’església de Santa Maria d’Olives, per Arnau, delmer de Sant Esteve de Guialbes, amb el consentiment del seu senyor Ramon de Sant Esteve. Consta que els Santesteve tenien drets feudals sobre Vilamarí, on posseïen una força anomenada de Roca.
Altres notícies referents en concret al lloc de Vilamarí són de l’any 1128, en què la seu de Girona comprà un camp del seu terme. L’any 1192, en la dotació de l’ofici de la infermeria del monestir de Banyoles per l’abat Pere Benet, s’esmenta “…illum honorem de Villamarino sicut modo est vel ibi adquirere possumus.”
L’església és esmentada en un text del 30 de setembre del 1269, en relació amb la venda feta per Ermessenda de Vilamarí a Berenguer de Pujáis d’un cens que percebia a la parròquia de Santa Maria de Vilamarí, als llocs anomenats Coma de Guilla i Rodallops.
L’església figura en Ies Radiones decimarum dels anys 1279 i 1280 (“pro fabrica de Villamarino”), i també en les llistes d esglésies del Llibre verd de la seu de Girona de l’any 1362. Entre les parroquials, figura en els dos nomenclàtors diocesans de la darreria del segle XIV i també en els del segle XVII. Al segle XIV consta que l’església era servida per tres clergues i només tenia l’altar de Santa Maria. Al segle XV hi havia, a més, un altar dedicat a sant Miquel.
L’església va ésser reconstruïda al segle XVII (l’any 1689 fou beneïda) i incorporà algunes pervivències constructives de l’edifici romànic anterior. Al segle XVIII s’hi feren reformes i es construí la sagristia actual. L’any 1936 el temple perdé l’antic mobiliari litúrgic que posseïa. (JBH)
Església
Planta de l’església, que conserva bona part dels murs de la nau i la base del campanar d’època romànica.
J. Moner i J. Riera
L’església actual de Santa Maria de Vilamarí consta d’una nau amb capelles laterals, capçada per un absis semicircular, amb cobertes de llunetes. El conjunt és sobrealçat per un terrabastall que té elements de fortificació i damunt el qual recolza la teulada actual; té una sagristia afegida a la part de tramuntana.
Aquest edifici, com ja ha estat esmentat, data de la darreria del segle XVII, puix que fou beneït el 1689. Més tard fou objecte de reformes al frontis i en la decoració —porta, fornícula i rosassa—, on hi ha gravat a la llinda l’any 1787. Poc abans s’havia construït una sagristia que té la data del 1762.
En bastir l’edifici actual es van aprofitar murs de l’antiga església romànica, que ara són visibles en una part de les façanes occidental i meridional de la nova construcció. Igualment és romànica bona part de la base del campanar fins a una alçada notable.
Aquestes estructures són visibles només a la part externa de l’edifici, per l’aparell ben diferenciat de l’obra del segle XVII. A l’interior es troben amagades per estructures més tardanes o per l’arrebossat i la pintura que cobreix els murs.
Al frontis el carreu romànic es caracteritza per filades de mida mitjana i gran, ben escairats i polits, disposats en perfecta regularitat. En aquest sector de l’antic frontis romànic resta un vestigi del finestral que s’hi obria, al centre, trencat per la construcció de les obertures neoclàssiques. N’és visible el muntant del costat sud i l’arrencada de l’arc extern. El muntant presenta un solc de mitjacanya decoratiu. Les dimensions eren considerables; es tractava, sens dubte, d’una obertura de doble esqueixada, segurament d’arcs en degradació al vessant extern.
Al costat septentrional de la mateixa façana s’empraren els mateixos carreus, però visiblement reutilitzats a l’època de la reconstrucció.
A migdia de l’edifici, la façana romànica d’aquest costat presenta un tram ben identificable a l’extrem de ponent, en una llargada d’uns 7 m, des de l’angle sud-oest. El parament de carreuada s’hi ha conservat en tota l’alçària original. Manté en tot el tram l’antiga cornisa de cavet, damunt el nivell de la qual es dreça l’obra del segle XVII, feta amb pedruscall i morter.
En aquest segment del mur meridional resta la portada romànica, que ha estat aparedada. Només n’és visible l’àmplia arquivolta de mig punt que l’extradossava i un dels muntants, el de ponent, ja que el ferm tapiat de pedres i morter és a nivell del parament de la façana. A més, s’hi adossaren nínxols del cementiri parroquial, que es troba en aquesta banda de l’església.
L’esmentada arquivolta és prominent, de secció de pla i cavet. A la part incurvada hi ha una sèrie ininterrompuda de relleus, en forma de boles o semisferes.
L’arquivolta arrencava, a cada costat, d’una motllura horitzontal del seu mateix perfil, amb la qual enllaçava. Segurament continuava al vessant extern de la porta, creant un fris al nivell d’arrencada dels arcs. Hom pot veure el segment del costat occidental, on hi ha dos petits relleus o boles, que són idèntics: tenen unes incisions que convergeixen en un punt central i li donen aspecte floral. Hi són visibles també les empremtes longitudinals de l’encanyissat emprat en construir-la. La volta superior, que s’ha conservat molt millor, és apuntada, feta amb filades longitudinals de carreus ben escairats, i arrenca directament dels murs laterals.
Per les característiques formals de la construcció i per aquests elements conservats, sembla que cal apuntar una datació tardana, com a obra força evolucionada de la segona meitat del segle XII o, fins i tot, ja del segle XIII.
És evident que la portada, a la part oculta per l’aparedat, podia contenir altres elements esculpits, qui sap si encara recuperables. També és possible que tingués decoració el vessant extern del finestral de ponent. Aquesta finestra recorda la que hi ha a les restes romàniques de Sant Vicenç de Viladasens, dins una certa simplicitat, sense que hi manquin, però, capitells i columnes.
El campanar de torre —de planta quadrada— és adossat a l’extrem oriental del mur de migdia de l’església. És una torre romànica, sobrepujada en època posterior. L’aparell romànic, de carreus amb acurat poliment, és idèntic al que presenten les restes de la nau de l’església, de la qual el campanar seria coetani o bé de datació molt apropada.
En l’estat actual l’estructura romànica ateny les dues terceres parts, aproximadament, de l’alçària de la torre i inclou un pis alt d’obertures. Al damunt hi fou afegit un altre pis, als segles XVII o XVIII, també amb arcades a cada costat, coronat per una coberta de piràmide a quatre vents.
Els murs de la part romànica només tenen una finestra-sagetera a la part baixa, ai costat de migdia. Al pis hi ha una obertura força gran, centrada a cada façana. Aquests finestrals són d’un sol arc de mig punt, fets amb dovelles curtes i poc amples. Han estat tapiats o mig tapiats tardanament; el de tramuntana només es veu des de dins del campanar, ja que queda amagat per la construcció del terrabastall de l’església.
El campanar, a la part antiga, ha conservat testimonis de dues voltes a l’interior. La volta inferior ha estat bastant malmesa en ésser construïda posteriorment una escala de cargol. Se’n conserven uns segments de les arrencades, a cada costat, que recolzen en una cornisa de bocell. (JBH)
Portada
Restes de la portalada meridional de Santa Maria de Vilamarí, amb decoració esculpida amb semisferes o boles en relleu.
F. Tur
A l’exterior de la façana de llevant de l’església de Santa Maria de Vilamarí es conserva la porta de la primitiva església romànica (avui tapiada pels actuals murs de l’església restaurada al segle XVII) amb una arquivolta decorada amb motius ornamentals a partir de semisferes o boles en relleu. Fins al nombre de vint-i-nou, la majoria de les quals són llises, a excepció de tres: una que presenta una creu esculpida, una altra un cargol, i la darrera, molt erosionada, representava un cap d’animal. Aquest tipus de decoració és molt generalitzada en moltes portades romàniques, especialment freqüent en algunes esglésies del bisbat d’Urgell. (ISB)
Bibliografia
Bibliografia general
- Monsalvatje, 1908, p. 249; Constans, 1954, pàg. 48; Badia i Homs, 1987, pàg. 266.
Bibliografia sobre la portada
- Buron, 1980; pàg. 202.