Presentació
El comtat d’Urgell, hereu de l’antic pagus urgel·lità, se cenyia força als límits de l’actual comarca de l’Alt Urgell. La suposada acta de consagració del 831 li atorga 129 poblacions corresponents a les valls de la Valira (Sant Joan i Andorra), i la ribera del Segre des del Pont de Bar fins a Oliana. Els límits amb el comtat de Pallars correspondrien a les carenes divisòries d’aigües entre la Noguera Pallaresa i el Segre. Per la banda est i de migdia, els límits amb l’Islam estaven fixats a la Clua, i passaven per Madrona, Torredenagó, el sud de Solsona i Joval. D’ençà de les grans repoblacions de Guifré el Pelós, a la darreria del segle IX, s’afegiren la Vall de Lord, entre el Cardener i l’Aigua d’Ora, tot confrontant amb el Berguedà i, per tant, amb el comtat de Cerdanya.
Els primers eixamplaments importants es donen a partir del segle XI. Primer amb la conquesta de la zona de Ponts-Artesa-Cubells (entre 1010-50), després la zona de Guissona-Agramunt (entre 1010-70), en tercer lloc amb la presa de la zona més septentrional del Pla de Mascançà (avui denominat plana d’Urgell), amb els llocs de Fuliola (1080). Bellcaire (1091), Linyola i Barbens. Es fixaven així els límits amb els comtats de Barcelona-Osona. Finalment, Balaguer fou conquerida el 1105 i ben aviat fou la nova capital del comtat. La línia de Menàrguens, la Cendrosa i Guissona definia els límits meridionals i de màxima expansió del comtat d’Urgell. Les noves conquestes de Lleida i de diversos indrets de la Catalunya Nova, comportaren només la possessió de nous llocs com a tinences feudals, per exemple, la tercera part de la ciutat de Lleida.
Els comtes
El comtat d’Urgell dins l’entramat dels comtats occidentals catalans.
C. Baraut
El primer titular conegut fou Borrell I qui, ensems, ho era d’Osona i Cerdanya. Fou desposseït el 820 i substituït per Asnar I Gal·lí (820-832). EI succeí el seu fill Gal·lí II fins a l’any 838, en què fou foragitat.
El seu successor, Sunifred I, membre de la família comtal de Carcassona, fou investit comte vers el 834 i governà l’Urgell (després també el bloc de Barcelona-Girona-Narbona) fins a la seva mort, el 848, tot defensant la fidelitat a la casa carolíngia.
En el conjunt format per Urgell-Cerdanya-Conflent es troba, entre 862-868, un comte Salomó, peó de la política reial i fidel defensor de la fidelitat dinàstica. Amb la seva mort, es reprengué a l’Urgell la presència i el govern de la casa de Carcassona, amb Guifré el Pelós (870-897), qui fou investit d’aquests dos comtats a Attigny el juliol del 870. De la seva activitat com a comte d’Urgell sabem ben poca cosa; n’és rellevant la repoblació i reorganització de la Vall de Lord, i s’asseguren els límits meridionals del comtat en la línia de Rialb, Pallerols, la Clua, Madrona, Torredenegó i Solsona fins al Port del Comte on, per la serra d’Ensija, s’unia amb el comtat de Cerdanya.
En morir Guifré, llegà el comtat —tot separant-lo definitivament del de Cerdanya— al seu fill Sunifred II (897-948), qui en fou el primer comte privatiu al llarg de tot el seu període de govern. Mort sense descendència, passà els drets a Borrell II de Barcelona (948-992); aquest reforçà el castell de Solsona, a la frontera, i l’amplià fins a Sanaüja-Torà; féu algunes donacions a cenobis urgellencs: Sant Serni de Tavèrnoles i Santa Cecília d’Elins.
Fou succeït a Urgell pel seu fill Ermengol I (992-1110), primer membre de la nissaga del mateix nom: amb ell el país s’obrí a Europa; coneixem el seu viatge a Roma, on s’entrevistà amb el papa Silvestre II i l’emperador Otó III; afavorí la presència de clergues urgellencs als grans santuaris francesos i italians, i participà en l’expedició catalana contra Còrdova (1010), on trobà la mort als trenta-set anys.
L’època d’Ermengol II, el Pelegrí (1010-38), presenta dues etapes: la de regència, durant la qual el seu oncle Ramon Borrell de Barcelona reconquerí Montmagastre, Alòs, Rubió, Vernet i Artesa, que l’urgellenc tindria en feu; la de govern, enfosquida per les activitats singulars d’Arnau Mir de Tost (conquesta i repoblament de la vall d’Àger) i del bisbe sant Ermengol (reconquesta i repoblació de Guissona i consolidació de la frontera sudoriental).
L’hereu Ermengol III, dit el de Barbastre (1038-66), fou fidel aliat del seu coetani Ramon Berenguer I de Barcelona (1022-76); ambdós feren campanya conjunta contra Alchagib de Saragossa (1058), fet que explica la conquesta de Pilsà, Purroi, Estopinyà i Canyelles i la seva adscripció al comtat i bisbat d’Urgell; amb el monarca barceloní signà tractats (1058 i 1063) per tal de regular els drets respectius a futures conquestes i percepcions de pàries; també ajudà decididament Sancho Ramírez d’Aragó en la conquesta de Barbastre, de la qual fou nomenat governador i on trobà la mort el 17 d’abril de 1065.
Primera dinastia comtal d’Urgell (línia del Casal de Barcelona).
Armand de Fluvià i Escorsa
Ermengol IV, dit el de Gerb (1065-92), començà a regnar als dotze anys d’edat sota la tutela de la seva mare; els nobles aprofitaren el buit de poder per tal de fer-se amb nombrosos drets i atribucions comtals. No fou fins al 1075 que l’Urgell començà de refer-se de la crisi d’autoritat. L’àmbit d’actuació política i militar del nou sobirà foren les zones del pla, conquerides a l’Islam, on en el futur els comtes urgellencs tindran nombrosos drets (Ponts, Albesa, Menàrguens, Balaguer, Gerp, Linyola, etc.); les terres muntanyenques restaren, en canvi, en mans de la noblesa laica i eclesiàstica. Hom distingueix dues línies d’expansió: la del Baix Urgell (Agramunt, Gerb) i la Llitera i la Baixa Ribagorça (Purroi, Calladrons, Pilzà i Peralta). La data del 1076, quan s’aixecà el Pilà d’Almenara, s’ha pres com a fita d’estabilització interna i de les fronteres. De la duresa de les campanyes entre el 1076 i el 1082, en queden els records colpidors dels escatocols, amb frases com: “… en aquells anys, quan Linyola fou conquerida pels cristians i foren fets presoners els pagans…”, “…en aquells temps en què els pèrfids sarraïns senyorejaven Balaguer…”. Nogensmenys és simptomàtica la intitulació diplomàtica emprada pel comte Ermengol IV: “comes et marchio”, “consul”, “dux”, i altres títols que enllacen amb el concepte de sobirania del món visigòtic.
El seu successor, Ermengol V (1092-1102), regí el comtat de forma discreta i a penes perceptible. Sembla que residí la major part de la seva curta vida al regne de Castella, on esposà Maria Ansúrez, filla i pubilla del senyor de Valladolid.
La primera meitat del segle XII es caracteritza per ésser una clara i decidida etapa d’expansió, en la qual la figura central esdevé Ermengol VI (1102-54). En el primer període de minoria, regit per l’avi matern, Pedro Ansúrez, es reconquerí definitivament Balaguer (1105) i es convertí en la capital del comtat. Vers el 1115, Ermengol VI, arribat a la majoria d’edat, prengué part en la conquesta de Saragossa (1118), ajudant Alfons I el Bataller. En les relacions amb els bisbes d’Urgell s’ha de referir la cessió al bisbe Pere Berenguer (1133) dels drets sobre les valls i els habitants d’Andorra; igualment fou estreta la col-—ó amb Ramon Berenguer IV de Barcelona en la presa de Lleida i la conquesta de molts indrets del Segrià. La trajectòria castellana de la segona etapa de la seva vida el féu participar en la campanya d’Almeria (1147), iniciada per Alfons VII, i l’ocupació de la fortalesa de Calatrava, de la qual servà la senyoria durant un breu període de temps. Amb aquest comte s’acabaren totes les possibilitats d’expansió territorial del comtat d’Urgell. El seu fill, Ermengol VII (1154-84) cercà un futur més prometedor per terres castellanes i lleoneses: se sentia més senyor de Valladolid que comte d’Urgell. Bon vassall de Ferran II de Lleó, el trobem com a majordom reial, tinent de molts castells de l’Extremadura lleonesa, cofundador de l’orde religiós i militar de Santiago, repoblador de Ciudad Rodrigo i Ledesma, i cap dels exèrcits lleonesos en la presa d’Alcántara (1167). De la seva actuació al comtat cal destacar les importants i rellevants concessions de llibertats i franqueses als municipis d’Agramunt (1163) i Balaguer (1174), fortament inspirades en la carta de franquesa de Lleida, com també l’encunyació de la moneda d’Agramunt, privativa del comtat. Mentrestant, la seva esposa Dolça fundà en terres urgellenques el monestir de Bellpuig de les Avellanes (1166) i el monestir cistercenc femení de les Franqueses.
Amb l’hereu, Ermengol VIII (1184-1209), s’entrà en la definitiva etapa de declivi dinàstic. Coincideix amb les lluites Urgell-Foix, la invasió de tropes albigeses sobre l’Alt Urgell (1198) i l’intervencionalisme reial en afers interns del comtat. A aquesta situació s’afegiren encara les turbulències iniciades per la casa vescomtal de Cabrera, desitjosos d’heretar l’Urgell a la mort del comte sense fills mascles.
Guerau de Cabera, vescomte d’Àger, personalitzà les revoltes nobiliàries contra la casa d’Urgell i la seva legítima hereva, Aurembiaix. Tot i el decidit intervencionisme reial (tant de Pere el Catòlic com de Jaume I), les guerres assolaren pràcticament la població situada dins el triangle Balaguer-Agramunt-Linyola. Calgué repoblar molts indrets i replantejar-se l’organització defensiva d’aquella zona baix-urgellenca.
Després de quinze anys indiscutits de govern de Guerau I, Aurembiaix reclamà davant el rei Jaume (1 d’agost de 1228) els seus drets, i reconegué tenir el comtat com a feu pel rei, amb els nous castells, dels quals en donaria potestat cada vegada que li fos requerit: Agramunt, Linyola, Menàrguens, Balaguer, Albesa, Oliana, Calassanç, Albelda i Ponts. La relació descriu la nova realitat del domini comtal, en la qual l’àmbit septentrional del comtat ja no és controlat pels comtes, i la zona més septentrional dels seus dominis es troba a Oliana-Ponts. Amb la mort d’Aurembiaix començà la nova línia dinàstica: la casa de Cabrera, inaugurada amb el regnat de Ponç I (1231-43) i consolidada després del conveni de Tàrrega (1236) entre Jaume I i el nou comte. Aquesta perdurà fins al regnat d’Ermengol X (†314), amb qui s’estroncà la segona dinastia comtal. Els nous comtes, de la casa de Barcelona, seran uns membres més de l’alta noblesa catalana, simples senyors d’alguns territoris situats en terres del Baix Urgell; de fet, l’hàbil política matrimonial menada pel rei Jaume II aconseguí de vincularlo definitivament al casal barceloní. La tercera dinastia s’acabà amb la rebel·lió de Jaume II el Dissortat contra la sentència de Casp, l’anihilació del comtat per part de Ferran d’Antequera (1313) i la venda de les antigues jurisdiccions comtals. (PBRo)
Els Comtes d’Urgell fins el 1300
| Borrell i d’Osona | v. 789-820 |
| Asnar I Galí (Gal·lí ) | 820-824 |
| Galí II (Gal·lí) | 825-834 |
| Sunifred I | 834-848 |
| Salomó | 848-870 |
| Guifré i el Pelós | 870-897 |
| Sunifred II | 897-948/49 |
| Borrell II | 949-992 |
| Ermengol I el de Còrdova | 993-1010 |
| Ermengol II el Pelegrí | 1010-1038 |
| Ermengol III el de Barbastre | 1038-1065 |
| Ermengol IV el de Gerb | 1065-1092 |
| Ermengol V el de Mollerusa | 1092-1102 |
| Ermengol VI el de Castella | 1102-1154 |
| Ermengol VII el de València | 1154-1184 |
| Ermengol VIII | 1184-1209 |
| Aurembiaix | 1209-1213 |
| Guerau I de Cabrera | 1213-1226 |
| Aurembiaix | 1228-1231 |
| Ponç I de Cabrera | 1236-1243 |
| Ermengol IX de Cabrera | 1243 |
| Àlvar de Cabrera | 1243-1267 |
| Ermengol X de Cabrera | 1267-1314 |
| (CBO) | |
Per a informació biogràfica sobre aquests personatges, vegeu: Els comtes d’Urgell anteriors al 1300
La propietat fiscal
La base fonamental sobre la qual se sustentava l’autoritat pública eren els béns o les propietats fiscals. La seva existència n’és ben palesa tot i que no disposem d’un inventari complet i ni tan sols aproximat.
Almenys des de Borrell II, les donacions comtals a monestirs com Sant Andreu de Tresponts, Sant Serni de Tavèrnoles o la mateixa catedral d’Urgell, fan referència al fevum comitalem al qual havien pertangut aquests béns. Així en la permuta realitzada entre el referit comte i el bisbe Sal·la (11 de juliol del 988) de diversos béns situats al comtat urgellenc, s’explicita que la commutació és de tot el que hi té el comte “sive alode, sive fevo, sive fisco”. El 990, Ermengol I donava a Guillem de Coma “uno arenal de terra” a Sant Feliu (de Castellciutat?), el qual tenia —diu— “per qualecumque voce comitale”. Aquest mateix comte i el seu vescomte Guillem permutaren amb Eldemars, el 1007, uns alous a Montellà i Adraén, els quals li pertanyien per vocem comitalem.
El record a antigues terres fiscals es conservà molt de temps, fins i tot després d’haver estat cedides a institucions eclesiàstiques. Així ho recorda la butlla de Silvestre II (maig del 1001) confirmatoria dels béns de l’església d’Urgell, en referir les viles de Bescaran i la de Sant Esteve “cum fevo et alode comitale”.
En altres ocasions les possessions fiscals són resultat del procés de rompuda de terres noves, com les que el 924 dóna el comte Sunifred a Altemir, prop de la vila d’Argolell.
A part queden els béns patrimonials, que coneixem per les diverses donacions fetes a la canònica d’Urgell o a algun dels monestirs benedictins de la zona. Sempre s’hi aclareix que són alou propi del comte o que aquest els té per donació dels pares: “ipsum alodem qui mihi advenit de genitores meos”, diu Borrell el 963, en donar un alou a la vall de Lavansa, al seu fidel Galindo.
Les relacions amb els bisbes d’Urgell
L’íntima vinculació que, sobretot en l’aspecte territorial, presentaven la seu episcopal i els primitius dominis comtals motivà que sovintegessin les interferències entre ambdós poders: des de la intervenció en els nomenaments episcopals, com el del bisbe Radulf (914-940), germà de Sunifred, passant per la consagració d’esglésies com la de Sant Feliu i Sant Martí de Ciutat, a petició de Borrell II (952); fins a la permuta reiterada de béns, com la que es féu entre el bisbe Sal·la i el mateix Borrell II (988), entre els quals hi havia el domini d’Andorra, en canvi de diversos alous a Bescaran (Alàs).
D’ençà del govern d’Ermengol I (989-1010), aquestes relacions s’estrenyeren més. És significatiu el compromís establert entre l’esmentat comte i el bisbe Sal·la (981-1010) pel qual el primer es comprometia a fer reconèixer com a successor de la seu urgellenca el nebot Ermengol, en canvi d’un ajut substanciós en diners. També el comte i el bisbe feren conjuntament un viatge a Roma (vers l’any 1000), en el qual Sal·la aconseguí el reconeixement dels béns del seu bisbat i la unificació dels monestirs de Sant Climent de Codinet i Sant Andreu de Tresponts. Ermengol II (1011-37) jurà fidelitat al bisbe Ermengol, en el context de les noves relacions feudals i els pactes de convinença.
Ermengol III (1038-65) s’alià amb el bisbe Guillem Guifré contra el comte de Cerdanya (1048); i el seu fill, Ermengol IV (1065-92), assistí amb notable freqüència a les consagracions d’esglésies oficiades pels bisbes urgellencs, com la d’Olius. Tampoc no s’han d’oblidar les donacions a la canònica de la vila de Lletó (1077) o els drets sobre els mercats a les valls d’Andorra (1083).
El bisbe Bernat Sanç (1142-63) acompanyà Ermengol VI en el setge de Lleida (1149), estigué present al puig de Gardeny, i amb posterioritat rebé diverses donacions de cases, terres i drets sobre la ciutat, com també la participació en les rendes comtals percebudes sobre la capital del Segre. Ermengol VII (1154-84) trencà, a més, el vell costum d’apropiar-se de tots els béns episcopals, especialment els castells de Sanaüja, Guissona, Montferrer o la mateixa ciutat d’Urgell; també afegí a favor de l’església d’Urgell el donatiu de cent morabatins anuals sobre les pàries percebudes d’Ispania (1162). El mateix comte influí sobre el bisbe Bernat Roger (1163-67) per tal que atorgués la remissió dels mals usos (25 de juny de 1165) als habitants de la Seu, al mateix temps que el comte ho feia a les seves viles, Agramunt i Menàrguens.
La relació fins i tot familiar i íntima dels bisbes urgellencs amb la casa comtal té un dels seus moments àlgids en el pontificat d’Arnau de Preixens (1167-95), a qui s’encomanà l’educació del jove i futur Ermengol VIII, almenys fins a l’any 1180. Les relacions futures d’aquest mateix comte amb altres bisbes foren, però, més tenses, fins al punt que rebé l’excomunió per haver empresonat i maltractat el bisbe electe Bernat de Vilamur (1199-1203).
Els comtes dels segles XIII i XIV, residents a Balaguer i molt més vinculats a les terres meridionals de l’antic comtat urgellenc, a penes mantingueren relacions rellevants amb els bisbes de la seva diòcesi. Alguna donació escadussera, com la de Guerau de Cabrera (1213-28) al bisbe Pere de Puigverd (1204-30) del delme de la moneda comtal encunyada a Agramunt (19 de novembre de 1223); o l’elecció com a marmessors dels bisbes urgellencs, en els testaments d’Aurembiaix (1231) i d’Ermengol X (1314), foren les darreres manifestacions de l’antiga relació entre comtes i bisbes.
Els vescomtes d’Urgell i de Castellbò
Mapa del vescomtat de Castellbò al segle XIII.
C. Baraut
L’existència d’uns vescomtes a l’Alt Urgell és constatable, almenys, des del 953, en què s’esmenta Miró I i la seva muller Riquilda. En aquest moment és encara un lloctinent del comte en l’administració del territori i, com a tal, un agent del poder públic: el comte Borrell II de Barcelona-Urgell l’anomena “fideli meo Mirone”. C. Baraut el considera el primer dels vescomtes urgellencs, i malgrat ésser poc conegut i mal identificat en el passat, se’l troba actuant en diverses ocasions pel Baridà i el Solsonès, i fou a precs d’ell que Guisad II consagrà l’església de Santa Maria de Solsona (977). El seu fill i successor, Guillem Miró, és documentat entre 981 i 1035; adquirí diversos alous a la vall de Castellbò (Castell-lleó), futura base patrimonial de la família; actuà de marmessor del comte Borrell II (993); defensà l’abat Ponç de Tavèrnoles contra les pretensions de Ramon Ermemir de Salses sobre béns diversos a la Cerdanya. El 1018 consta casat en segones núpcies amb Ermengarda, germana del comte Guillem de Pallars i en virtut d’aquest matrimoni s’incorporà el lloc de Llacunes (Soriguera, Pallars Jussà).
Amb el seu fill, Miró Guillem II (1036-79), es produí la major expansió de la influència dels Castellbò: es casà amb Geberga, germana d’Arnau Mir de Tost; intervingué en les diferències entre el bisbe d’Urgell i els comtes del Pallars Jussà; fou atret pel comte Ramon Guifré de Cerdanya, a qui reconegué sobirania sobre alguns castells, i s’afegí a una lliga política contra la casa d’Urgell. Vers el 1050 sembla que hauria retornat a la fidelitat comtal, ja que consta en l’aliança contra el comte de Cerdanya, l’ambició i l’audàcia del qual el feien un veí perillós per a tots. Del seu successor, Ramon Miró I (1079-1114), hom coneix les relacions amb els bisbes d’Urgell, els Cabó i Ermengol V.
Amb Pere Ramon (1114-50) els vescomtes hereditaris d’Urgell comencen a intitular-se vescomtes de Castellbò (1126), tant en els documents oficials com privats. És versemblant creure que aquest determinatiu s’utilitzaria com a element diferenciador pel que fa al nou llinatge vescomtal d’Àger, creat per Ermengol V abans de la conquesta de Balaguer. L’aliança amb el comte de Cerdanya li reportà els castells de Sant Martí (entre Bellver i Martinet), de Miralles i Queralt, i fou el primer pas per a la formalització del matrimoni de Ramon de Cerdanya amb Sibil·la, filla del vescomte.
Del successor, Ramon II (1150-85), n’és característic el seu enfrontament amb el bisbe Bernat Sanç per interferències i danys sobre els drets episcopals a Andorra, al castell de Montferrer i a les esglésies de Meranges i Adrall. A Arnau I (1185-1226), fill del precedent, es deu l’engrandiment territorial del vescomtat com a conseqüència del seu matrimoni amb Arnaua de Caboet (1185). Gràcies a aquest enllaç dinàstic, l’herència dels comdors de Caboet, formada per les valls d’Andorra, de Cabó i de Sant Joan, s’uní als béns dels Castellbò. La unió de les dues famílies suscità els recels del bisbe d’Urgell, en tant que senyor feudal de molts dels béns englobats: arbitratges i pactes dels anys 1119 i 1201 deixaren clara la sobirania de l’església d’Urgell sobre els dominis de la casa de Caboet i aquesta institució imposà clàusules restrictives en la successió de l’hereva, Ermessenda, a l’hora de contreure matrimoni.
A la primera meitat del segle XIII, el vescomtat de Castellbò estava destinat a ultrapassar de molt els seus límits territorials del vessant sud dels Pirineus. El casament d’Ermessenda de Castellbò-Caboet amb el comte Roger Bernat II de Foix (1208), i el testament d’Arnau I (1220) pel qual instituïa hereva universal la seva filla permeteren la creixença d’un patrimoni fins ara reduït gairebé a l’Alt Urgell. Tota una política ben pensada de compres i alienacions de territoris i de drets, tant a la canònica d’Urgell com a la noblesa local, va fer possible la incorporació dels castells d’Aós, Ferrera, Ars (1126), Saüc, Taús, Saücadell (1226), la Guàrdia d’Ares (1227), Hortons (1228), Castelló de Riutort (1232), Organyà (1235), Castellàs (1251), Montanissell (1253), Adraén i Trejuvell (1253), a més d’una sèrie de drets que els comtes d’Urgell tenien entre Oliana i la vall d’Ondara (1256).
La vila de Castellbò, presidida per les ruïnes del castell, del qual van prendre nom els vescomtes d’Urgell.
ECSA Rambol
Fins al 1315, l’evolució històrica dels Foix-Castelbò fou conjunta. En aquesta data, després de la mort de Gastó I, el gran patrimoni familiar es repartí entre els dos fills, Gastó II i Roger Bernat III (1315-50). Aquest segon rebé tot el bloc vescomtal, juntament amb els altres dominis catalans de la família (llevat d’Andorra i del Donasà).
El seu fill i hereu, Roger Bernat IV (1350-81), començà a governar als catorze anys sota la tutela de la seva mare Constança; ajudà el sobirà català en la guerra contra Castella i li comprà, el 1366, els castells de Bar (Cerdanya) i Aramunt (Pallars Jussà) per 121 000 sous barcelonesos i la carta de gràcia.
La reagrupació de les dues branques i els dos patrimonis dels Foix s’esdevingué el 1391, en morir Gastó III de Foix sense fills i heretar-lo Mateu I de Castellbò (1381-99), el qual fou al mateix temps que vescomte de Castellbò, hereu dels Foix-Bearn-Bigorra. Mort també ell sense descendència, el succeí la seva germana Elisabet I (1399-1419), casada amb Arquimbau de Grailly. El seu fill, Joan I de Foix i Castellbò (1412-36), incrementà el seu patrimoni per terres catalanes: Gerri, Bellestar i Rialb. El fill d’aquest, Gastó II de Castellbò (1436-72), fervent partidari de Joan II en la revolta catalana contra el rei Trastàmara, fou desposseït del seu títol per la generalitat de Catalunya i aquesta l’atorgà temporalment a Hug Roger de Pallars.
Gastó II (casat amb la reina Elionor de Navarra) fou succeït pels seus néts, Francesc Febus (1470-83), rei de Navarra des del 1482, i Caterina de Navarra (1483-1512). El 1512, en apoderar-se Ferran II “el Catòlic” del regne navarrès, s’emparà també del vescomtat de Castellbò i el cedí a la seva segona muller, Germana de Foix. A la seva mort (1537) la corona recuperà el ple domini sobre les terres i els habitants de l’antic vescomtat i va quedar així definitivament unit a la casa d’Àustria.
Els comdors de Caboet
Els Caboet formen part de l’alta aristocràcia d’Urgell i com a tals formen part de la cort comtal, juntament amb altres famílies com els Lavansa, els Capolat, els Ribelles o els Tost. Se’ls pot considerar hereus de la vella noblesa curial de l’alta edat mitjana i successors directes d’aquells “proceres” i “optimates” que formaven la comitiva comtal abans de l’any mil.
Senyorejaven la vall de Cabó (Kapudezio, segons l’acta de consagració de la Seu) des de mitjan segle X. Segons aquesta acta, la vall comprenia les parròquies d’Organyà (Horganiano), Favà (Favano) i Cabó.
Guitard Isarn i Gibelina foren dos membres d’aquesta família noble, els quals manaren refer l’església d’Organyà, consagrada el 1090 pel bisbe Bernat Guillem d’Urgell. Els oferents dotaren l’església amb diverses propietats a la vall: Santa Fe, drets a Vilar, Espodolla, Caselles, Ametlla, Serra, Pujol, Fontanet, Ares i Tragó.
Hom coneix la successió d’aquesta nissaga des de Ramon I (final del segle X). El seguí Isarn Ramon (1022-69) i després el referit Guitard Isarn (1070-03). Continuaren ininterrompudament la família Guillem Guitard (1104-10), Miró Guitard, germà de l’anterior (1110-54), Ramon II (1154-56), Arnau (1156-70) i Arnaua (1170-1203). La unió matrimonial d’aquesta amb Arnau de Castellbò comportà la fusió de la nissaga dels Caboet i del seu patrimoni amb la casa vescomtal de Castellbò.
Els Caboet consten també com a senyors de la vall de Sant Joan, oberta a la Valira per la bastida de Ponts o d’en Donat, guardiana de la vall. Els llocs situats dins d’aquesta vall s’esmenten ja en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell: Ars, Civís, Asnurri, Sant Joan, Argolell i Aós.
El 1110, Guillem Guitard de Caboet deixà testamentàriament a Santa Maria d’Urgell el castell d’Ars, juntament amb altres que havia de posseir la seva filla Ermengarda en feu pel bisbe. Molt més tard, el 1156, Ramon de Caboet redactà el seu testament, en el qual deixava a la catedral d’Urgell la vall de Sant Joan amb el castell que hi havia. Això explica que en morir Ramon II sorgissin fortes disputes entre el seu germà Arnau i el bisbe urgellenc, en tant que aquest havia obtingut el domini eminent de les valls de Cabó i de Sant Joan.
Arnau de Caboet reconegué, el 1159, la senyoria dels bisbes d’Urgell sobre les valls, malgrat que això fos el motiu de l’enfrontament amb el vescomte Arnau de Castellbò i amb els seus successors, els comtes de Foix, fins a la signatura dels pariatges del 1278.
No és estrany, doncs, que el 1162 els habitants de totes dues valls, la de Cabó i la de Sant Joan, prestessin homenatge al bisbe Bernat Sanç. Les actes recullen la presència de 116 caps de casa a la vall de Cabó i de 144 caps de família a la de Sant Joan, a més de 6 clergues. La jurisdicció dels Caboet es feia present sobre els llocs de Pòdol, Tragó, Espodolla, Senyús, Pujol, la Serra, les Caselles, el Camp, Favà, el Pui, Ares, Cabó, el Vilar, la Boixedera, Anell, el Pujol, Colomera, Organyà, l’Ametlla i Fontanet a la vall de Cabó, a més del castell d’Ars, Civís i Tor a la vall de Sant Joan.
Els comdors de Caboet tenien encara altres possessions a l’Alt Urgell, fora de les referides. Així, el testament d’Arnau de Caboet, el 14 de gener de 1170, estès a favor de la seva filla i hereva, Arnaua, denota com els seus dominis s’estenien a Bescaran, la Seu, Cornellana, Lavansa, Rialb, Montanissell i Castellbò. I encara hi manquen relacionar altres propietats que es troben a la part meridional de l’Alt Urgell, prop d’Oliana (Odèn, la Móra) i Bassella (Ogern, Aguilar), al Solsonès (Navès, Tentellatge, el Pujol), a la Noguera (Gerb, Balaguer), al Pallars Jussà (Bóixols, Abella de la Conca, Sant Romà d’Abella, Avisella), i al Pallars Sobirà (Tor).
Tots els béns tinguts per la família Caboet passaren al vescomtat de Castellbò el 1185 com a resultat del matrimoni d’Arnaua de Caboet amb Arnau de Castellbò. El 21 de maig del mateix any, el bisbe d’Urgell Arnau de Preixens infeudà a Arnau de Castellbó el castell d’Ars i de Tor i la vall de Sant Joan. Prim Bertran i Roigé
Els castells
A l’Alt Urgell, com en moltes altres comarques catalanes que componen la zona muntanyosa pirinenca i una àrea de repoblació als Pre-pirineus, durant els segles que estudiem, podem assenyalar l’existència de tres grans tipus de castells, que cal relacionar amb tres moments històrics diferents i amb tres funcions força diferenciades; cada un d’aquests tipus de fortificació tenia, en principi, una localització característica i una forma constructiva diversa.
En primer lloc, com hem dit, cal parlar de les fortificacions alt-medievals que trobem a les terres “velles”, a les valls pirinenques. En segon lloc, dels castells termenats de la frontera o terra de repoblació i de reorganització. En tercer lloc, dels castells més tardans, fruit de la feudalització dels segles de després de l’any 1000 i sobretot fruit de les guerres que es produïren durant aquests segles XI, XII i XIII. Tot i que, quan observem cas per cas, moltes vegades sigui difícil d’assegurar res, intentarem d’estudiar els diversos castells del territori de l’Alt Urgell, d’acord amb aquesta tipologia.
El castell de Valldarques, presidit per una magnífica torre rodona, la més ben conservada de l’Alt Urgell.
ECSA - J.A. Adell
De castells de tradició antiga, que segurament ja existien abans de l’època carolíngia, en podem trobar a les principals valls: Bar (kastro Bari, any 895) i Carcolze (chastrum Karkovite, 995), a la riba esquerra i dreta del riu Segre, anant cap a la Cerdanya; Castellbò a la vall d’aquest mateix nom; Elins (castro Elinsi, 839, castrum de castello Elinci, 1080) i potser Cassovall (oppido de Cassualdo, 1080), a la vall Pallerols; Sant Jaume i Agudes (castro Sancti Iacobi, kastro Agudas, 955), al sud-est de la Seu d’Urgell; Tost (castro Tauste, 815), seguint el Segre; segurament Caboet, a la vall de Cabó o de Nempetà; algun a la vall de Lavansa (potser kastro Lavancia, no documentat fins al 1084; o Castell Arillo, a Tuixén, del 1005); Castell-llebre (kastro Veteri, 942) i potser Oliana (castro Uliana, 919), a banda i banda del congost que es clou sobre el pla d’Oliana; potser un a la vall de Montanissell (castro de Montaniozello, 996); i un a la de Valldarques, etc. Això representa que la distància entre cada un d’aquests castells que protegien la vall —i que cal relacionar amb una organització social pre-feudal— era entre 5 i 10 km i que hi devia haver una densitat d’un castell per cada 90 km2 aproximadament.
La xarxa de castells termenats que trobem usualment a les zones “noves” de repoblació, com pogueren ésser la Plana de Vic, l’Anoia, el Bages, el Baix Berguedà o el Baix Solsonès, segurament només l’hauríem poguda trobar en la part més meridional de la comarca, d’Organyà en avall, i especialment, al sud d’Oliana. En aquesta zona s’organitza al voltant de l’any 1000 tot un conjunt de castells, amb un territori ben delimitat: el de la Clua, el de Sallent (castrum Sallent, 1098), el de Bóixols (castro de Boxols, 1024-1035), el d’Alinyà (castellano de lliggnano et Cabrils, 1039), el de Salsa (kastrum Salsa, 1025), els d’Altés, Ogern, Validan (kastro An, 1101, ara al Solsonès), Oliana, Aguilar (kastrum Agilar, 1141), Gavarra (castro Gavarra, 1046), Perarrua (castrum Rua, 997 o Petra Rua, 1022), Valldarques (kastro de Arkes, 1023), etc. Aquesta organització del territori, que resta així repartit entre els diversos termes de castells, la veiem ben reflectida en un document de l’any 1028, on s’esmenta el castell de Bordell o de ipsa Rete, situat prop de l’extrem meridional d’aquesta comarca de l’Alt Urgell. El terme d’aquest castell mal anomenat Bordell sembla que afrontava amb els termes dels castells de Madrona, Sanaüja, l’Aguda, Alçamora (Alzamora), la Clua i Altés, molts dels quals també eren fora de l’actual Alt Urgell. El mateix castell de la Clua (chastrum Clussa, 1029), segons un document de l’any 1042, era així mateix, al seu torn, limitat pels castells de Madrona, a l’est, de Ponts, al sud, de Villa Plana, a l’oest, i d’Aguilar (Aquilar, al nord. Tot i que faci referència a un castell actualment situat al Solsonès, és interessant la descripció que fa un document del 1043 d’un d’aquests castells, el de Clarà: puio cum casas et ipsa turre, casalibus […]; un turó amb una torre i un conjunt de cases i casetes.
Restes del castell d’Oliana, que centrava el terme i que va donar lloc al nucli encimbellat conegut amb el nom d’aquest castell.
J. Tous
Després, al llarg dels segles XI, XII i XIII, veiem que hom edifica un gran nombre de castells, especialment a la part septentrional de la comarca, on, com hem vist, fins a l’any 1000, n’hi havia pocs. Es construeixen fortificacions gairebé en cada nucli important de població i, també especialment, en els dominis de les principals famílies del comtat: els Caboet, els Castellbò, els Taús, els Tost, els Josa, etc. És en aquesta època que a l’anomenada “vall” de Sant Joan, apareixen els castells d’Ars, Civís, Aós i Tor (aquest darrer, actualment, al Pallars Sobirà; castris de Artz et Seviz, Tor et Auos, 1102), el de Nerellà (kastro de ipsos Nerellas, 1084), el de Farrera dels Llops i potser el castro de Termen (1064), al límit amb la vall d’Andorra. A la vall de Castellbò es construeixen els castells de Sant Andreu (kastrum Sancti Andree, 1113), d’Albet (Albeded), Turbiàs (Turbias) i Rocamora (1046), i Vilamitjana (1029). A les valls d’Aguilar, el de Guils (Egils), Vila-rubla (Vila Rubia), Solans (Solans), Aguilar (Agilar), Espaén (Espasen), Trejuvell (Trasiuvel) i potser Cabrera (esmentats aquests darrers en un document del 1159) i Servós (1146), Malveí (1220), Biscarbó (1224) i Malgrat (1078). També hi hauríem trobat els de la Guàrdia (Gardia), Taús (1094, Taus), els Castells (Castels, 1159, Des Castells), Saüc (Sauched) i Saücadell (Sauchedel, tots mencionats el 1180). A la vall de Cabó, el de Caboet (kastrum de Capodecii, 1115) i els de Castellpoll (Castel Podoll), Serra (Serra), Pui (Pug), Tragó (Trogo) i Soler, documentats els anys 1156, 1162, etc. Al fons de la vall del Segre, els de Montferrer (castrum Montisferrarii, 1087), Terrassa (castro Terrace, 1108), Castelló (castro de Castellet, 1041), Arfa (castello de Aspha, 1201), Castellciutat (castrum de Ziutat, 1128). I més a llevant, Cerc (castro de Cerch, 1086), Estamariu (castro de Estamarivo, 1140), Bescaran, Somont (1161), Torres (castrum Turres, 1012), etc. A la rodalia de Tost, hi havia els de Tost, Castellar (castellum Castellar), Selvanyà (Salvaniani castro), Briançó (1078, castro de Brianczo) i Montan (castro de Montan, tots esmentats l’any 1150). A la vall de Lavansa, hauríem trobat els castells de Josa, Ossera (castros de losa et de Orsera et de Sancti Romani, 1107, 1118), de Lavansa i Gósol (castros de Lavanza et de Gosal, 1118) i de Tuixén (1277), Fórnols (castrum de Fornols, 1277) i Adraén (1124). Cal assenyalar també la creació d’una fortificació, amb un poble, al puig de Calbell de Banat (Castro novo…in Podio de Calvello), l’any 1255, i l’abandonament del lloc proper de Banat Sobirà o superior; de fet, fa la impressió d’un procés d’encastellament tardà, tal com és normal a la Catalunya Vella. Ja al Baridà, cal fer esment dels castells de Quer Foradat, Cava (castro de Cava, 1277), Toloriu, etc. En aquest moment, la distància entre un castell i un altre podia ésser, en algunes valls, de 2 a 5 km; per tant, hom trobaria una densitat d’un castell cada només uns 20 o 25 km2.
A part, també cal esmentar l’existència documentada, com s’esdevé a tot arreu, de torres de guaita: ipsa Guardia (1004), al nord de Codinet, Guardia de Serva (997), a l’est de Sallent, Guardia de Espina (997), prop de Perarrua, Guardiola (1002), al sud de Vilamitjana, o una Guardia (994), a la vall de Lavansa; en alguns casos, com en el de la Guàrdia d’Ares, que hem vist més amunt, amb el temps esdevingueren castells. Així mateix, en els nombrosos documents que s’han conservat, també es parla de torres: ipsas Turres a Cornellana (941); l’any 1023, s’esmenta una turre et suo superposito, a Cornellana; el 1064, hom troba un Turris castro, prop d’Alàs; es pot esmentar també una Torroella (Turrizella, 1146), situada en una coromina d’aquest lloc d’Alàs, etc. (JBM)
Vegeu: Castells i edificacions militars de l’Alt Urgell anteriors al 1300