Bibliografia
- R. D’Abadal i de Vinyals: La batalla del adopcionismo en la desintegración de la Iglesia visigoda, Discurs llegit a l’acte de recepció pública de Ramon d’Abadal a la RABLB el 18 de desembre de 1949. Barcelona 1949.
- R. D’Abadal i de Vinyals: Catalunya Carolíngia II. Els diplomes carolingis a Catalunya, 2 vols., Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-1952.
- R. D’Abadal i de Vinyals: Catalunya Carolíngia I. El domini carolingi a Catalunya, Institut d’Estudis Catalans. Barcelona 1986.
- R. D’Abadal i de Vinyals: Els primers comtes catalans, ed. Vicens Vives, Barcelona 1965.
- R. D’Abadal i de Vinyals: Dels visigots als catalans, 2 vols. Edicions 62, Barcelona 1965.
- M. Aventín: Vilamajor 872-1299. De la fi del sistema antic a la consolidació del feudalisme, ed. Ausa, Sabadell 1990, pàgs. 47-52.
- C. Baraut i Obiols: Els documents conservats a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell (segle IX-1150), “Urgellia” vols. II-IX (1979/1988-1989), pàssim.
- C. Baraut i Obiols: Diplomatari del monestir de Sant Climent de Codinet (segles IX-XI), “Studia Monastica”, 9, 1982, pàgs. 147-201.
- C. Baraut i Obiols: La data de l’acta de consagració de la catedral carolíngia de la Seu d’Urgell, “Urgellia”, VII (1984-1985), pàgs. 515-525.
- C. Baraut i Obiols: Les actes de consagracions d’esglésies de l’antic bisbat d’Urgell (segles IX-XII), Societat Cultural Urgel·litana, la Seu d’Urgell 1986.
- P. Bertran: La dècima de la diòcesi d’Urgell, corresponent a l’any 1391, “Urgellia”, vol. II, 1979, pàgs. 257-346.
- P. Bertran: El comtat d’Urgell (dels orígens al segle XIII), “Annals de la 1a Universitat d’Estiu Andorra 82”, Andorra, Conselleria d’Educació i Cultura, 1983, pàgs. 116-125.
- P. Bertran: Notes sobre la ramaderia a la Catalunya nord-occidental (segles IX-XI), “Ilerda”, XLVII, 1986, pàgs. 219-231.
- T.N. Bisson: Fiscal Accounts of Catalonia under the Early Count-Kings (1151-1213), University of California Press, Berkeley-Los Angeles 1984, pàgs. 31-32.
- J. Bolòs: El mas, el pagès i el senyor. Paisatge i societat a la parròquia de Sant Vicenç del Sallent (la Garrotxa) a l’edat mitjana, ed. Mirador, Barcelona (en curs de publicació).
- J. Bolòs - J. MorÁn: Repertori d’antropònims catalans. I: segles IX-X, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona (en curs de publicació).
- P. Bonnassie: Catalunya mil anys enrera (segles X-Xl), vol. I, Barcelona 1979, pàgs. 363-367.
- J. Coromines: Estudis de toponímia catalana, ed. Barcino, Barcelona, 1970.
- E. Corredera: Noticia de los condes de Urgel, IEI, Lleida 1973.
- P. de Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, París 1688 (edició facsímil), ed. Base, Barcelona 1972.
- J. miret i Sans: Investigación histórica sobre el vizcondado de Castellbó, con datos inéditos de los condes de Urgel y de los vizcondes de Ager, ed. Puigventós, Barcelona 1900.
- D. Monfar y Sors: Historia de los condes de Urgel, 2 vols., Barcelona 1853.
- M. Montanari: Campagne medievali. Strutture produttive, rapporti di lavoro, sistemi alimentari, Einaudi editore, Torí, 1984, pàgs. 67-68.
- M.T. Morlet: Les noms de personne sur le territoire de l’ancienne Gaule du Xle au Xlle siècle, 2 vols., CNRS, París 1971-1972.
- P. Pujol i Tubau: Obra completa, ed. Andorra, Valls d’Andorra, 1984.
- S. Sobrequés i Vidal: Els barons de Catalunya, ed. Vicens Vives, Barcelona 1957.
- J. Soler i Garcia: El cartulario de Tavérnoles, Sociedad Castellonense de Cultura, Castelló de la Plana 1961.
- P. Tragó: Spill manifest de totes les coses del vescomtat de Castellbò, edició a cura de Cebrià Baraut, Societat Cultural Urgel·litana, la Seu d’Urgell 1982.
- J. Rius i Serra: Rationes Decimarum Hispaniae, vol. I, CSIC, Barcelona 1946.
- M. Riu i Riu: Revisión del problema adopcionista en la diócesis de Urgel, dins “Anuario de Estudios Medievales” (Barcelona) vol. 1,1964, pàgs. 77-96.
- J. Villanueva: Viage literario a las Iglesias de España, tom. X-XI. València-Madrid, 1821-1850.
Advertiment
Com a complement d’aquesta succinta bibliografia sobre la comarca de l’Alt Urgell creiem que cal fer aquí un comentari sobre l’obra més completa i singular escrita fins ara sobre el romànic d’aquesta comarca, continuada amb altres obres sobre les comarques veïnes; ens referim a El romànic de l’Alt Urgell dels Srs. Vidal-Vilaseca, obra que, a l’igual de les altres que han dedicat a la resta de comarques de l’antiga diòcesi d’Urgell, no té data d’aparició, bé que pel seu número de registre del dipòsit legal sabem que es va imprimir l’any 1977.
L’obra dels Srs. Vidal-Vilaseca, composta per sis o set volums si no anem errats, va començar amb l’estudi sobre l’Alt Urgell. És, en general, molt meritòria pel seu treball de camp i pel mètode analític aplicat sobre els edificis, bé que sovint l’excessiu rigor o rigidesa metodològica fa difícil la lectura o comprensió de cada edifici en concret. Tanmateix, no és aquest l’aspecte que volem destacar aquí, sinó la ideologia subjacent a totes aquestes obres que, repetim, tenen molt de mèrit perquè comporten moltes hores de camí per llocs gairebé inaccessibles i, molt sovint, són el primer estudi fet sobre aquests edificis. L’estudi va acompanyat de fotografies i plantes ben treballades, bé que freqüentment amb unes datacions o distincions cronològiques molt subjectives. Els Srs. Vidal-Vilaseca se senten hereus dels almogàvers, als quals dediquen el volum de l’Alt Urgell, i copiant el seu esperit bèl·lic o agressiu escometen contra tothom, sobretot en les introduccions dels tres darrers volums publicats; ells es consideren únics representants o portaveus al país dels valors autòctons o hispano-visigòtics, dels quals el més autèntic representant és Fèlix d’Urgell, titllat pels carolingis d’heretge adopcionista, enfront dels afrancesats, víctimes de l’atracció franco-carolíngia, que ha seduït i impera en els “savis oficials” o grup d’estudiosos del passat medieval català, el grup que es mou entorn de Barcelona i que va encapçalar el mestre Ramon d’Abadal i ha estat continuat pels investigadors i historiadors actuals, entre els quals també tinc la “sort” d’ésser comptat nominalment. Les desqualificacions i ironies que adrecen contra tothom no tenen fre ni aturador i això desmereix en bona part els llibres o treballs fets amb tant d’esforç i dedicació.
També pequen aquestes obres d’una estreta i parcial visió històrica. Ells tenen com a dogma de fe el testimoni de l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell, que mai no s’han entretingut a estudiar críticament, i rebaixen a “toparques” o a senyors locals els comtes o magnats que els poden fer nosa per les seves reivindicacions hispano-visigòtiques. Aquests apriorismes i la manca de bons estudis històrics fan dubtosa la majoria de datacions que donen als edificis estudiats. Cal remarcar, tanmateix, que dels primers estudis als darrers la datació que fan de l’acta ja ha passat del 839 al 819.
Com glossem al final de l’estudi de l’església de Sant Martí de Biscarbó, del municipi de les Valls d’Aguilar, aquests autors han creat o inventat una nova classificació dels edificis romànics, només per a les esglésies d’absis quadrat, que anomenen romànic de Biscarbó, denominació totalment discutible en l’aspecte cronològic i en l’amplitud que hi volen donar, bé que té un cert fonament o encert en precisar una modalitat d’edificis que es dóna d’una manera singular en algunes valls recloses de la comarca de l’Alt Urgell i de les terres veïnes.
Creiem que calia fer aquesta glossa sobre el treball dels Srs. Vidal-Vilaseca, treball que encara que no se citi en cada monografia, per un descuit reparat a l’última hora, ha estat tingut present i considerat. Com ja hem dit a bastament, és un treball que considerem meritori en la part descriptiva, bé que molt subjectiu, com ho són molts estudis, però en què considerem totalment fora de lloc l’aspecte polèmic i agressiu contra els suposats “cenacles” o “grups barcelonins” i sobretot els atacs personals, que no són ni acadèmics ni justificats, per més que es puguin tenir visions i òptiques diferents.