Sant Serni de Tavèrnoles (Anserall)

Situació

Vista aèria del conjunt de l’església i les dependències monacals, amb les restes de la nau desapareguda, tot restaurat fa pocs anys.

ECSA - TAVISA

El conjunt de l’antic monestir de Sant Serni de Tavèrnoles és situat al marge dret del riu Valira, fora del nucli urbà d’Anserall, el qual és a uns 3 km de la Seu d’Urgell, per la carretera d’Andorra. (JAA)

Mapa: 34-10(215). Situació: 31TCG733939.

Història

Uns orígens confusos

L’origen de Sant Serni de Tavèrnoles és remot i desconegut. Segons unes tradicions, difícils de comprovar, recollides per Esteve Albert i altres autors, al segle VI sant Eudald predicà contra l’arianisme a les terres d’Urgell, i hi portà relíquies de sant Serni, amb les quals hom pogué fundar el monestir de Tavèrnoles. El que sembla segur és que el monestir fou bastit en època visigòtica al peu del camí que conduïa a França, vora el riu Valira, aprofitant les restes d’unes tabernulae o posada antiga, en la ruta de les Escaldes, entre la seu episcopal d’Urgell, llavors a Castellciutat, i les valls d’Andorra.

Vista del conjunt d’absis externament llisos, que componen aquesta singular capçalera.

ECSA - F. Tur

Fos com fos, el fet és que Sant Serni de Tavèrnoles —o Tabernoles, d’acord amb la tradició local— a 3 km de la Seu d’Urgell per una via planera, es convertiria ben aviat en un dels monestirs més importants del bisbat d’Urgell. Creiem, com hem escrit en una altra ocasió, que poc abans del 780 un monjo de Tavèrnoles, Fèlix, possible abat del cenobi, inicià una tasca de recristianització al vessant meridional dels Pirineus, i introduí la fórmula adopcionista per explicar el misteri de la Trinitat i evitar que els cristians fossin titllats de politeistes pels musulmans. El mateix Fèlix, poc abans del 782, fou elegit bisbe d’Urgell. Durant deu anys, segurament amb l’ajuda dels monjos de Tavèrnoles, continuà predicant l’adopcionisme, però el 791 les autoritats carolíngies, alertades sobre els seus errors doctrinals, els condemnaren (792) i iniciaren una tasca de reforma global que acabà amb l’exili de Fèlix a la ciutat de Lió el 799. Encarregaren al bisbe Leidrad de Lió l’administració de la diòcesi i la reforma del monestir principal, amb la introducció de la regla benedictina.

Segons P. Kehr, el precepte de Carlemany i la butlla de Lleó III —documents al·ludits per les butlles pontifícies des de la darreria del segle X per a protegir el patrimoni— que atorgaven, respectivament, la immunitat i l’exempció al monestir de Sant Serni, són falsificacions desvergonyides del segle XI. Segons altres documents molt discutits, copiats al cartulari del monestir, el 803 el bisbe Leidrad cedí a l’abat Calord o Salord i als monjos de Tavèrnoles una església dedicada a sant Serni a la terra solitària d’Ardèvol, a la frontera meridional del comtat d’Urgell; i el 815 el comte Frèdol féu ofrena a Tavèrnoles de la cel·la monàstica de Sant Esteve i Sant Hilari d’Umfret, a la vall de la Molina (la Cerdanya). El bisbe i el comte desitjaven que els monjos restauressin ambdós centres. Poc després, el 833, l’abat Calord autoritzava l’escriptura de dedicació de l’església del castell de Santa Maria de Lillet, i el 835 fundava, a les terres del pagus de Berga, el monestir filial de Sant Salvador de la Vedella, aprofitant les runes d’una antiga vil·la de la riba del Llobregat, per contribuir a la colonització i la cristianització d’aquelles terres, tasca compartida pel bisbe Sisebut que, el 839, cedia a Tavèrnoles un volum d’exegesi sobre l’Evangeli de Sant Lluc, escrit per sant Ambròs, bisbe de Milà, primer testimoni de la biblioteca monàstica.

Afermament del cenobi

Edificacions fetes aprofitant murs de l’antic cenobi.

J.A. Adell

Un cop consolidat els anys següents el nucli originari del monestir, l’entorn de les tabernulae de la riba del Valira, amb una colla d’esglesioles, viletes i vilarons al voltant d’Anserall, aconseguia les primeres propietats a l’Andorra meridional (Lòria 877), i el 914 l’abat Baldric rebia del comte i del bisbe els set monestirs antics de Sant Vicenç d’Isona, Sant Martí d’Albet, Sant Martí de Bescaran, Sant Sadurní Aganès, Sant Esteve d’Umfret, Sant Jaume d’Engordany i Sant Andreu de Tresponts, amb llurs patrimonis, i l’encàrrec de benedictinitzar-los i revitalitzar-los.

Des de l’inici del segle X comencem a tenir testimonis d’activitats i gestió de béns a la zona de Castellciutat, ampliada ben aviat en el camí de Taravall, vers Llordà i Isona. El domini patrimonial del territori originari vora el riu Valira es completa el 970 gràcies a una important donació del comte Borrell II a l’abat Ameli, en la qual consten els límits precisos i els censos que pagaria cada cap de casa el dia de Nadal: un pernil, dues fogasses de pa, un sester de civada i una eimina de vi, a més d’estar obligat a fer nou jornals a les vinyes i uns altres quatre per segar i batre.

Al darrer terç del segle X, es forma un nucli de béns, de vint parellades d’extensió, a la riba del Noguera Pallaresa (entorn de Toló i Abella) a l’esmentada zona fronterera amb l’Islam d’Isona i de Llordà, i un altre nucli a la riba de l’alt Segre entorn de Sant Pere de Ger, en el camí ceretà de França, mentre augmenten els béns i els drets a la vall d’Andorra, fins a aconseguir d’Ermengol I, el 1007, la meitat del cens comtal a la vall i la totalitat de les parades o drets d’alberga. Així veiem com es van definint les tres vies principals d’expansió del patrimoni, vers el nord-est, vers el nord i vers el sud-oest, seguint els principals camins existents i establint-hi bases sòlides.

Des de l’inici del segle XI, l’abadiat de Ponç de Tavèrnoles proporcionà un prestigi al monestir. Amic i company de l’abatbisbe Oliba, conseller de Sanç III de Navarra i dels reis de Lleó, acabà els seus dies com a bisbe d’Oviedo (1023-28) i de Palència (1032-35). La seva gestió a Tavèrnoles es caracteritzà per l’aplicació de la reforma benedictina a Sant Climent de Codinet (1004), Sant Vicenç de Pinsent (1008), Sant Salvador de Malagastre (1018) i Sant Llorenç de Morunys (1019); per la recuperació de béns a la Cerdanya i a l’Urgellet gràcies a la protecció comtal, ja que la feudalització comportava les intromissions de laics en les terres patrimonials; per l’obtenció de la vila de Lascuarre a la Ribagorça, en el camí d’Aragó i Navarra, i noves donacions a Andorra i al Pallars. Cal remarcar, també, les primeres donacions al cenobi condicionades per la retenció de l’usdefruit en vida del donant i pel pagament de la tasca cada any a la comunitat.

El nou temple monàstic

L’arranjament del patrimoni i els donatius en diners permeteren la construcció del nou temple romànic de Sant Serni de Tavèrnoles, que fou consagrat el 19 de gener de 1040 pels bisbes Eriball d’Urgell i Arnulf de Ribagorça, en l’abadiat de Guillem i amb l’assistència dels comtes i una munió de fidels. Llavors li fou donada, entre altres, l’església de Sant Climent de Coll de Nargó i li foren confirmats els seus béns, si bé la dotalia no es va escriure definitivament, segons sembla, fins el 17 de gener de 1052, a causa dels plets suscitats per la comtessa Constança, que reclamava part dels delmes de la parròquia de Santa Eugènia de la Torre de Campmajor que havia ofert el seu marit al cenobi.

A l’esmentada dotalia consta que el monestir havia estat erigit en terres del fisc reial, per tal d’evitar apetències feudals, i s’hi detallen els monestirs o priorats, parròquies, esglésies i capelles, amb els corresponents delmes, primícies, oblacions, drets de sepultura, etc., que se li reconeixen. En primer lloc, el monestir de Santa Cecília d’Elins amb totes les seves possessions. I el monestir de Sant Llorenç de Morunys amb les esglésies parroquials de Santa Creu d’Ollers, Sant Serni del Grau i Santa Eulàlia de Posada, i les seves sufragànies. A la vall del Lord també hi afegien les esglésies de Santa Maria de Lord, Sant Quirze de la Coma, Sant Lleïr de Casabella, Sant Esteve del castell de Sisquer, Santa Maria de Valls, Sant Pere de Montcaup, Santa Coloma de Can Cabra de Llinars i Sant Martí de Caslarill o de Guixers. Seguien una sèrie d’esglésies als comtats de Pallars i Urgell, com Sant Andreu de Llimiana, Sant Guerau d’Angler, Santa Maria d’Ovesa, Sant Vicenç de Bescaran, Sant Martí de Tost, Sant Esteve de Pont de Bar i Sant Vicenç de Pinsent.

Les tabernulae, cortines i muntanyes d’Anserall, Aristot, Arànser, i els llocs de Savinyà, la Torre, Vilella, Campmajor, Cercèdol, Aviglers, Edra, Envergera, Envall i Pujol, que rodejaven la parròquia de Santa Eugènia de la Torre de Campmajor. La parròquia de Santa Leocàdia amb l’església de Sant Martí de Canals i el mas de Cercèdol. La parròquia de Sant Vicenç i Sant Martí dels Torrents amb Sendes, Biscarri, Cercatera i Albeses, amb l’alou de Tort i Losonoves. Les esglésies de Santa Susagna, Sant Miquel de Ponts i Sant Andreu de Tolse, a la vall d’Andorra, amb la cel·la de Sant Jaume d’Engordany, l’alou de Térmens o de la Vall, el mas de l’abat Calord a Adrall i el mas del bisbe Posedoni a Oliba, el mas que fou del comte Senifred a Alàs, l’església de Sant Iscle a la vall de Tost, la cel·la de Sant Andreu apòstol de la Quera, el castell erm de Lladurs amb les esglésies de Sant Martí i de Sant Miquel de Pallerols, la vila d’Aravell, l’espluga i església de Sant Salvador de Malagastre, l’església de Sant Serni de Lanera, l’església de Sant Feliu de Castellciutat, Sant Feliu d’Alós, l’alou d’en Franc de Ges i de Lletó, l’alou d’Isona amb les esglésies de Santa Maria, Sant Joan, Sant Vicenç i Santa Susagna. L’església de Sant Esteve de Nargó amb la cel·la i vila de la Serra.

Al comtat de Berguedà, la parròquia de Sant Miquel de Fonolledes, i dins els termes de Castelladral, l’església de Santa Maria i Sant Esteve i l’alou de Torroelles, que comprà l’abat Ameli, i el mas de Tornes, que fou d’Argomir, i la parròquia de Sant Pere de Casserres, la Vilanova, la vil·la d’Asens i Peraforn, i al Coll i Puig, i els masos d’Isona i de Ningulas. Al costat del Llobregat, el monestir de Sant Salvador de la Vedella, amb les esglésies sotmeses i les viles i vilarons de Magnad, Vilada, Falgars i Vilallonga, l’alou de Lluçà i el de la Clusa i tot el que pertanyia al cenobi. La parròquia de Sant Cebrià amb les vil·les de l’Abadia i Mata, i el mas de Vilamurets, amb l’alou de Sant Julià de Vallcebre i el clos de Vallcebre.

Al comtat de Cerdanya, la cel·la de Sant Esteve d’Umfret, amb l’alou de Doncell i de Das, el mas de Darniela i el de Sanavastre; i la vila de Ger amb els masos que foren de Dominat i de Dauro, i la cel·la de Sant Pere de Ger amb el mas de Monclús. Al comtat de Girona, el castell de Corsà amb l’església de Sant Vicenç. I al comtat de Ribagorça, el castell de Lascuarre amb les esglésies de Santa Maria, Sant Pere i Sant Martí.

Si sumem els béns que consten en aquesta relació veurem que hi ha set monestirs o cel·les, deu parròquies, trenta-cinc esglésies, una vintena de llocs, nou vil·les, tretze masos, dotze alous i quatre castells amb els seus termes, distribuïts en els territoris de sis comtats.

La biblioteca del monestir, amb un total de 45 volums, tenia dos exemplars de la Bíblia, llibres d’exegesi bíblica, dos missals i onze llibres litúrgics, vides de sants, màrtirs i confessors; un exemplar dels Diàlegs de Gregori el Gran i dos confessors; un exemplar de la regla de Sant Benet, els tres llibres de les Sentències de sant Isidor, les vides dels pares (de Mèrida?) i encara algun volum de filosofia i canonística. No hi consta, en canvi, ni literatura històrica nï profana.

Els ornaments litúrgics que hi consten són: un altar o ara d’argent, una creu, un encenser, un calze i una patena, quatre pal·lis o humerals, dues casulles, sis capes i una dalmàtica, tretze albes amb els seus amits i cíngols, tres estoles i dos maniples, i quatre ornaments més, dues capsetes de relíquies i quatre campanetes. El conjunt permet de suposar una comunitat no gaire superior a la dotzena i que els preveres no arribaven a la meitat.

L’abat Guillem, que veié completada l’església i arrodonit el reconeixement del seu patrimoni, hagué de fer alguna venda per aconseguir diners en efectiu, però la féu de manera que hagués de retornar al monestir (un alou a la Llacuna, prop de Castellciutat) després de la mort dels compradors i de la dels seus fills, havent de pagar cada any delme, primícies i tasca al cenobi, de manera que la venda s’assimila a un establiment, de fet de dues vinyes, amb el pagament d’un dret d’entrada de quatre unces d’or.

Augment i gestió del patrimoni

Mapa dels dominis territorials que tenia el monestir en els segles IX-XII.

M. Riu

Els anys següents, gràcies a donacions i compres, el monestir adquiria alous a la marca, o frontera meridional del comtat d’Urgell, entre els castells de Ribelles i Sanaüja, mentre arribava la reforma que concretaria el 1078 el llegat pontifici Amat, enviat per Gregori VII, que afectà també els monestirs de Sant Llorenç de Morunys, Sant Andreu de Tresponts, Santa Cecília d’Elins i Sant Celoni de Cellers, sotmesos a Tavèrnoles després que el monestir de Ripoll li discutís els seus drets.

La reforma comportá també plets amb els comtes de Cerdanya per la possessió de les cel·les de Sant Pere de Ger i Sant Esteve d’Umfret, i dels masos de Das i Sanavastre; el monestir n’hagué de pagar en metàl·lic el reconeixement de la potestat (1079). La manca de sacerdots, mentrestant obligava el monestir a concedir algunes esglésies en feu, i es reservava el terç dels fruits (1081). I la intranquil·litat dels temps afavoria l’acceptació de béns en donacions condicionades, com les que hem vist abans, mitjançant, ara, el pagament simbòlic d’un cens de cera (1086).

Però, des del 1090, el redreçament econòmic, dirigit per l’abat Pere Bernat (1089-1111), va fer que el monestir de Tavèrnoles pogués invertir més de set quilograms de plata pura i 150 sous en diners en l’esforç reconqueridor dels comtes d’Urgell, i que en canvi d’aquest ajut els comtes Ermengol IV, Pedro Ansúrez i Ermengol V li fessin donacions a les terres de Castella, Lleó, Extremadura i Astúries, o a la mateixa frontera del comtat d’Urgell: a la torre de Bellcaire, al castell de Gerb, a la ciutat de Balaguer, perquè els monjos hi construïssin esglésies i en tinguessin cura.

Hom procedia a adquirir nous establiments emfitèutics a cens, per una o dues vides, de masos i alous, signats en general per l’abat i tres o quatre monjos. I també es procurava la recuperació de tasques i censos d’altres masos, a la Cerdanya i a l’Urgellet. Hom afavoria, a la vegada, la realització de noves plantacions en vells alous de la conca del Segre i les dels seus afluents. L’adquisició de noves donacions de cases a Alòs, o bé de terres, vinyes, capmasos, horts i eres disperses, són altres mostres de l’activitat dels monjos de Tavèrnoles i del crèdit que continuaren tenint a les terres d’Urgell, com ho és l’obtenció d’un alou comtal el 1099 en canvi d’una mula valorada en 40 unces d’or de València.

El redreçament econòmic fou acompanyat ben aviat de dues butlles pontifícies, del papa Urbà II (el 19 d’abril de 1099) i de Calixt II (el 15 de juliol de 1119), en les quals, tot invocant i confirmant els dos privilegis d’immunitat i d’exempció de Carlemany i del papa Lleó III, respectivament, als quals ja ens hem referit, el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles era col·locat sota la dependència directa de la Santa Seu, per tal que cap laic ni eclesiàstic (ni comtes, ni bisbes, ni els oficials respectius) poguessin exercir domini damunt els seus béns, reconeguts a la dotalia, o conculcar els seus drets. En canvi, el monestir pagaria a Roma una lliura anual de plata, cens temporal i limitat en un període en què les querimònies o conflictes per greuges eren freqüents.

Aquest redreçament econòmic de Tavèrnoles i aquestes garanties de salvaguarda espiritual permetien els nous establiments, fets per l’abat Benet (1117-51) durant la primera meitat del segle XII a la vall d’Andorra (Engolasters) i a la Cerdanya (Ger, Sanavastre), en general estipulats per la quarta part dels esplets, si bé de vegades comportaven plets, evacuacions i compensacions. Algunes compres, com les realitzades al terme de Castellciutat, per tal d’arrodonir un domini del monestir ja existent, eren pagades pels monjos en plata. Altres vegades, aquest abat realitzà canvis per integrar noves unitats patrimonials, o bé recuperà béns alienats i rebé noves donacions. El seu prestigi féu que el comte Ermengol VI, el 17 de juny de 1134, li encarregués de restaurar l’observança en el monestir femení de Santa Cecília d’Elins.

El seu successor, l’abat Berenguer (1154-69) veié confirmada la tutela pontifícia per una butlla d’Adrià IV (1156), que regulava les relacions del monestir de Tavèrnoles amb el bisbe diocesà i li garantia la independència del seu patrimoni. Els establiments de masos realitzats per aquest abat es feren ja cobrant entrades considerables de diner en efectiu, si bé continuava el lliurament dels censos anuals i de les primícies en espècies i no en metàl·lic. L’abat Berenguer adquirí la primera casa a Lleida, que la pagà al comptat el 1159, i en rebé altres a Alòs, procurant reservar-se sempre el dret d’hostalatge o d’alberga quan les establia a tercers. D’aquesta manera s’albira com el monestir veié ben aviat la importància de completar la ruta del Segre, que ja tenia garantida fins a Balaguer, amb el tram lleidatà.

Els alous de la Cerdanya s’ampliaven amb Maranges en temps de l’abat Guillem (1171-77), mentre continuaven fent-se nous establiments, especialment d’horts i de cases en els nuclis urbans; es tenia bona cura que hom “definís”, o sigui que reconegués, els feus o els beneficis que posseïa per al monestir ja de temps; i es concretaven nous censos, també en espècies, procurant de percebre el terç (i no pas el quart) dels esplets i la meitat de la verema en els patrimonis rurals, mentre les cases urbanes als nuclis importants, com Balaguer, pagaven un lloguer anual d’una quantitat fixa en metàl·lic.

Estancament i inicis de la crisi

A la darreria del segle XII, l’abat Bertran (1179-90) i els monjos de Tavèrnoles continuaven preocupats pel reconeixement dels seus drets que, enmig de picabaralles i en plena feudalització de la societat urgellenca, els eren negats amb menyspreu per als seus privilegis, i així havien de posar fites (1177) a les finques, reclamar censos impagats i recordar el primer usatge (1181) quan era conculcat. Però sabien adaptarse a les necessitats i les contingències dels temps, fins i tot es convertiren en prestamistes, bo i deixant 500 sous (quantitat gens menyspreable) a Odó de Solanes l’any 1181, operació que els permeté, quatre anys després, d’aconseguir l’almúnia que aquell tenia a Agramunt, car no fou capaç de pagar el deute contret. Però el monestir li permeté que pogués continuar cultivant la finca la resta de la seva vida, mitjançant el pagament d’un cens anual en forment, oli i vi. Al mateix terme d’Agramunt els monjos de Tavèrnoles aconseguien l’església de Santa Maria, ofrena del comte Ermengol VII i de la seva esposa Dolça (1181), i una era per batre, el 1182.

Les malvestats i les malifetes de nobles i cavallers eren freqüents en aquella societat, però el penediment feia que els mateixos comtes d’Urgell, els vescomtes de Castellbò o bé cavallers com Guillem del Pont de Bar, fessin ofrenes als sants per compensar els danys causats a l’Església. L’abat Bertran féu de mitjancer de les disputes continuades entre els nobles laics i el bisbe d’Urgell, i n’aconseguia algunes compensacions; però el 1185 li calgué reclamar la intervenció del papa Luci III, per tal de mantenir la protecció, mentre hom establia noves vinyes en les terres de cultiu de cereals o cercava de percebre censos dels molins o bé d’aconseguir-hi dies de mòlta, d’acord amb els canvis de l’època, que tendien a senyoralitzar molts drets.

Des dels inicis de l’abadiat de Pere (1194-1203) els símptomes de crisi començaren a sovintejar: mentre d’una banda hi havia qui reconeixia que retenia injustament béns del monestir, d’altra banda, hom establia encara molins a Andorra i alous a Arcavell, i hi havia qui ofrenava els fills al monestir perquè hi fossin educats. El 1212 un fill de la noblesa menor, Ramon de Castells, entrava al monestir per ésser-hi educat i seguir la vida conventual.

Hom arranjà la pitança dels monjos el 1215, tot i que possiblement la comunitat no arribava als dotze membres. Consta que el monestir de Tavèrnoles era un focus cultural pirinenc en uns moments de pèrdua gradual del llatí, car el 1233 la propera col·legiata de Santa Maria d’Organyà els en reclamava un monjo per tal que els redactés un document important. EI 1268 s’arranjaren els conflictes amb el bisbat, generats per la jurisdicció sobre Santa Cecília d’Elins, i es reafirmà, una vegada més, la vinculació del monestir de Tavèrnoles i de tot el seu patrimoni a Roma. Sant Serni de Tavèrnoles el 1268 veia reconeguts els seus drets sobre els centres monàstics de Sant Pere de Vellanega, Sant Llorenç de Morunys, Sant Pere de Casserres i Sant Salvador de la Vedella, Sant Pere de Ger i Sant Esteve d’Umfret, mentre que Santa Cecília d’Elins, difícil d’endreçar, romandria subjecta a l’autoritat del bisbe Abril d’Urgell i dels seus successors. Aquest darrer punt, això no obstant, fou controvertit i no es resolgué com era d’esperar.

La decadència i la fi del monestir

Després, ja en el període gòtic, les crisis dels segles XIII i XIV es manifestaren a Sant Serni de Tavèrnoles com a arreu. En va es feren intents de reivindicació del patrimoni, i en va se succeïren les propostes de reforma que formulaven els visitadors de la Congregació Claustral Tarraconense i Cesaraugustana. La decadència de la vida conventual s’anà accentuant i a la darreria del segle XV l’abadia caigué en mans de comandataris. El darrer abat conegut de Sant Serni fou Tomàs Costa (1564-65), després del qual un prevere secular, Joan de Thiberri, passà a ésser-ne administrador perpetu el 1574, que hi quedaven dos monjos. Divuit anys més tard, el 13 d’agost de 1592, el papa Climent VIII declarà suprimit el monestir, i convertí l’església en parròquia d’Anserall, amb un vicari perpetu, i incorporà bona part de les seves rendes —que importaven encara uns cinquanta florins d’or l’any— al Seminari Tridentí de la Seu d’Urgell, de nova creació. L’administrador d’aquest seminari, Joan Baptista Oller, el 1598 en prengué possessió amb l’homenatge dels habitants dels llocs i viles de la seva senyoria.

Amb l’abandó del monestir, bona part de l’església s’anà ensorrant i caigueren, entre altres, les parets de les tres naus. Restà en peu el creuer, convertit en nau per als fidels dels vilatges veïns, i l’absis principal fou separat per un envà i transformat en sagristia. I així passà el temps. Fins que el 1880, sota un frontal de poc valor, fou descobert el frontal dels bisbes, que anà a parar a un antiquari de Tàrrega, després a un col·leccionista de Madrid i per últim al Museu de Barcelona, abans del 1907.

Hom atribueix a mossèn J. Verdaguer la descoberta, el 1889, que la sala principal de la rectoria era empedrada amb els capitells del claustre romànic desaparegut. Ben aviat aquells capitells foren portats al Maricel de Sitges, els anys 1904-05 hom en publicà estudis a la “Ilustració Catalana”, i finalment anaren a parar gairebé tots a Nord-amèrica. La publicitat donada a aquests elements i a aquests fets féu que Walter Muir el 1931 s’interessés per l’estudi del cenobi, si bé en desconeixem els resultats. Finalment, els anys 1971-74 l’arquitecte F. Pons Sorolla, de la Direcció General d’Arquitectura, del Ministeri de l’Habitatge, restaurà les restes del temple. Hom cregué que el monument adquiriria més relleu rebaixant amb màquines uns 3 m les terres del voltant del temple. (MRR)

Abaciologi de Sant Serni de Tavèrnoles

Fèlix	c780-799	Arnau Ramon	1223
Calord	806-836	Ramon Jordà	1239-1244
Sanla	873	Ramon de Castells	v 1250
Baldric	914	Bernat II	1258-1283
Teuderic	926	Berenguer II	1286-1299
Benet	936-954	Ramon V	1300-1316
Ameli	962-973	Guillem IV	1316-1343
Ponç	1000-1022	Roger	1345-1347
Guillem	1031-1055	Jaume	1350-1363
Ramon	1071-1083	Felip	1377-1387
Guillem Oliba	1084	Joan	1403
Pere Bernat	1089-1111	Ramon VI	1409
Rotllà	1112	Pere II	1418-1422
Benet II	1117-1151	Gabriel de Castellarnau	1427-1441
Berenguer	1154-1169	Jaume Ivars	1453-1480
Guillem III	1171-1177	Joan de Chiverri	1494-1524
Bertran	1179-1190	Tomàs Costa	1564-1565
Pere	1194-1203
Ramon II de Flaçà	1210-1215

(MRR)

Cronologia del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles

ss.	VI-VIII Fundació del cenobi.
v 780	Fèlix, possiblement abat de Sant Serni, predicà l’adopcionisme en les terres del bisbat d’Urgell.
799	Introducció de la regla benedictina en el monestir després de la repressió del moviment adopcionista. Fèlix és exiliat a Lió.
803	El bisbe Leidrad, administrador del bisbat d’Urgell, cedeix a l’abat Calord i als seus monjos l’església de Sant Serni d’Ardèvol.
815	Fredol, comte de Cerdanya, llegà a Tavèrnoles la cella de Sant Esteve i Sant Hilari d’Umfret, a la vall de la Molina.
835	L’abat Calord funda el monestir filial de Sant Salvador de la Vedella.
914	L’abat Baldric rep del comte Sunifred II i del bisbe Nantigís els antics cenobis de Sant Vicenç d’Isona, Sant Martí d’Albet, Sant Martí de Bescaran, Sant Sadurní d’Aganès, Sant Esteve d’Umfret, Sant Jaume d’Engordany i Sant Andreu de Tresponts, amb l’encàrrec de benedictinitzarlos i revitalitzar-los.
1000-1022	Abadiat de Ponç, personatge de gran rellevància en el seu temps. Amic del bisbe i abat Oliba, conseller de Sanç III de Navarra i dels reis lleonesos, arribà a ser bisbe d’Oviedo (1023-28) i Palència (1032-35).
1040	Consagració de la nova església del cenobi, l’actual, per part dels bisbes Eriball d’Urgell i Arnulf de Ribagorça.
1078	Visità el monestir Amat, legat pontifici i encarregat d’aplicar la reforma gregoriana.
1099	Butlla del papa Urbà II dirigida a Tavèrnoles, que confirmà els privilegis de Carlemany i del papa Lleó III i collocà el monestir i el seu patrimoni sota la dependència directa de la Santa Seu.
1119	Calixt II atorgà una nova butlla que corroborà l’emesa l’any 1099 per Urbà II.
1156	Adrià IV concedí una altra butlla a Tavèrnoles per la qual es regularen les relacions entre el cenobi i el bisbe de la Seu.
1194-1203	Abadiat de Pere, que suposà l’inici de la decadència del monestir.
ss. XIV-XV	Tavèrnoles entrà en un període de profunda crisi del seu patrimoni i de la vida monàstica.fi del segle XV. Primers abats comendataris.
1564-1565	Govern de Tomàs Costa, darrer abat conegut.1592. El papa Climent VIII declarà suprimit el monestir i convertí l’església en parròquia d’Anserall. Bona part de les antigues rendes de Tavèrnoles foren adjudicades al Seminari Tridentí de la Seu d’Urgell.
segles XVII-XIX	Greu procés d’espoliació del conjunt monumental. Les dependències del cenobi foren abandonades i s’acabaren ensorrant les tres naus de l’església romànica.
1971-1974	L’arquitecte Francesc Pons Sorolla, de la Direcció General d’Arquitectura, restaura les restes del temple. Durant aquesta intervenció apareix l’ara principal del segle XI. (MRR)

Església

Planta de l’església de Sant Serni de Tavèrnoles.

J.A. Adell

Les estructures de l’antic monestir de Tavèrnoles són avui un conjunt de ruïnes, entre les quals destaca el cos, molt restaurat, de la capçalera de l’església i un grup d’habitatges, un d’ells molt recent, construïts sobre la façana de llevant de l’església, i que arriben, pel costat de migdia, fins als vestigis de les dependències monàstiques, o almenys d’edificacions antigues, que es troben en aquest costat, abraçant les minses restes visibles del claustre.

L’església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles era un edifici grandiós, del qual avui només resta la capçalera —molt, potser excessivament, restaurada els anys 1971-72—, dues tramades dels arcs que separaven les naus, fragments del mur nord i, més extensos, del mur sud, mentre que la façana de llevant està totalment desfigurada pel conjunt d’habitatges que s’hi edificaren a sobre, ocupant l’àmbit de l’església. L’estructura original, d’acord amb les restes conservades, era conformada per un pla basilical de tres naus, separades per pilars en forma de “T”, amb el ressalt en el cantó de la nau central, i acabades a ponent per una complexa capçalera formada per un transsepte, els braços del qual tenen les testeres capçades per sengles absis, i un gran absis central, obert per un profund arc presbiteral. A l’absis central s’hi obren tres absidioles, també amb arc presbiteral, la central de les quals és dividida, al seu temps, en tres petites absidioles, que pràcticament són nínxols semicirculars. A l’angle de l’absis central i el braç nord del transsepte es conserva la part baixa d’una torre circular, que hem d’atribuir al campanar.

Ens trobem, doncs, davant un cas excepcional d’església totalment occidentalitzada, contra la tendència general, en el seu moment, de situar les capçaleres orientades a llevant.

Hem d’ignorar la porta oberta al centre de l’absis que capça la testera sud del transsepte, que en la seva forma actual respon a l’obra de restauració i resulta fora de lloc.

Els braços del transsepte, després de la restauració, són coberts amb voltes de canó de perfil semicircular, i el tram del creuer fou cobert amb una volta per arestes, de la qual hi havia vestigis, segons sembla, en el moment de la restauració(*).

Planta del nivell III, en què s’observen els nínxols de l’escala del campanar.

J.A. Adell

Planta del nivell II de l’església del monestir on s’ha representat la projecció de les voltes.

J.A. Adell

Els absis i les absidioles són coberts amb voltes en quart d’esfera i el tram central de l’absidiola central és cobert amb una volta d’arestes molt plana. L’alçat interior és extremament esvelt, a causa de l’alçada i del conjunt d’arestes que genera la configuració dels absis, especialment la capelleta central.

La unió del transsepte amb les naus es resol amb un arc, situat a l’alçada de l’arrencada de les voltes del transsepte a les naus laterals, i de la volta del creuer a la central. Els primers arcs formers de separació entre les naus se situen a la mateixa alçada que els arcs de comunicació de les naus laterals amb els braços del transsepte, mentre que els arcs formers següents en direcció a ponent, que són els únics que es conserven, tot i que són restaurats, se situen en un nivell molt més baix. Això ens fa suposar una disposició singular de l’alçat interior de la nau, en la qual, o bé hi havia uns grans panys de paret, per tal de situar la coberta al nivell de la del transsepte, o bé ens trobem davant una.configuració especial de l’estructura de la nau, amb la coberta de dues alçades diferents, que podria consistir a fer emergir el cos immediat de la nau central al transsepte, per sobre del cos uniforme de les cobertes de la resta de la nau central i de les laterals, que es resoldrien amb una única coberta a dos vessants.

Els murs de les naus presenten uns arcs de poc relleu, per la qual cosa no podem considerar-los com a veritables arcs formers, adossats a la seva cara interior, que deurien ocupar tota la seva llargària, segons sembla pels fragments conservats a la façana sud. Aquests arcs segueixen un ritme que, tot i ésser d’una dimensió semblant, no coincideix amb el dels pilans que suporten els arcs de separació de les naus.

Aquest mecanisme de donar una certa plasticitat al mur, sense una funció estructural clara, com poden ésser els arcs formers pròpiament dits, és un element molt poc freqüent en l’arquitectura catalana del segle XI, i el retrobem, en unes proporcions i uns ritmes molt diferents, a l’església del monestir de Santa Maria de Roses, i també, plenament integrat als sistemes estructurals, a les criptes catalanes del segle XI, cobertes amb voltes per aresta, com les de Sant Vicenç de Cardona o de Sant Esteve d’Olius.

Mur de façana de l’antiga rectoria amb els vestigis d’una porta de la desapareguda església del monestir.

ECSA - J.A. Adell

No es conserven traces de les cobertes de les naus, però la forma dels pilars i l’estructura de les cobertes del transsepte permeten de suposar que la solució emprada fossin les voltes de canó, a la de la nau central, semicircular, reforçada per arcs torals, mentre que les naus laterals podien rebre una volta de perfil semicircular, o de quart de cercle. Amb tot, l’estat del monument, abans i després de la restauració, no permet efectuar hipòtesis més fonamentades sobre l’estructura de les cobertes. D’altra banda, la presència de fragments del ràfec en els murs nord i sud assenyala, amb una certa claredat, que les cobertes de la nau central, almenys en el sector de ponent, se situaven molt per sobre de les cobertes de les naus laterals, i no és improbable que, com succeeix a la propera església de Sant Vicenç d’Estamariu, existissin finestres que il·luminessin directament la nau central.

Actualment, a la nau només es conserva una finestra sencera a la façana sud, per bé que restaurada, vestigis d’una altra finestra en un altre punt de la mateixa façana, i un brancal d’una tercera finestra a la façana nord. Totes són de doble esqueixada i força esveltes. Del mateix tipus són les finestres conservades a la capçalera, una que centra cada absis del transsepte, unes altres en els respectius murs de llevant, una al centre de cada absidiola i nínxol de l’absis central, el qual, a més, té tres finestres, molt altes, situades sobre l’arc d’obertura de cada absidiola, i una més a la façana sud de l’espai presbiteral, oposada al campanar.

Vista des del sector nord, en què destaca el volum cilíndric de la base del campanar incomplet.

T. Pollina

Al costat nord de l’àmbit presbiteral de l’absis central hi ha la torre, que correspondria al campanar, amb una porta d’accés, en arc de mig punt, sobre la qual, en un nivell més alt, hi ha una altra obertura de les mateixes característiques, com si es tractés d’un balcó obert des de la torre sobre l’absis central. A l’interior de la torre hi ha una escala de cargol, que actualment porta fins a les cobertes de la capçalera, en el qual punt una cúpula semisfèrica corona la torre. A l’interior, a diferents alçades, hi ha dues petites absidioles o nínxols, buidades en el mur, una d’elles, la més alta, amb una finestra d’una esqueixada, a l’exterior, mentre que la que és situada en un nivell més baix disposa d’una finestra de doble esqueixada, oberta al braç nord del transsepte. A l’interior de l’escala són visibles les empremtes de l’encofrat amb què fou bastida, fins i tot amb restes de fusta adherida al formigó de calç. Abans de la restauració, a partir de l’actual punt de coronament, hi havia un petit campanar de torre, prismàtic, molt posterior a l’obra original, amb un sol nivell d’obertures, en arc de mig punt, en la part alta. Aquest campanaret fou totalment suprimit arran de les obres de restauració. És de suposar que aquesta senzilla torre devia substituir el campanar original, continuació de la base cilíndrica conservada, i que podria haver estat el model del campanar de Sant Martí d’Ars.

Les portes actuals d’accés a la capçalera no tenen cap relació amb les portes originals, de les quals se’n conserva una en el mur nord, emmarcada pel primer arc, comptant des de llevant, oberta amb llinda, i amb un arc de descàrrega amb timpà massís. Prop d’aquesta porta es conserven els vestigis de la part baixa d’una altra obertura que, a causa de la restauració soferta, no podem precisar si era o no una porta, ni tampoc a quin moment de construcció pertany.

A la façana de llevant es conserven els brancals i el cap-ialt d’una porta de notables dimensions, originàriament d’arc de mig punt, i que per la seva posició actual s’obriria en un punt entre la nau lateral sud i la nau central. La posició d’aquesta porta excèntrica amb relació a les naus, i probablement coincident amb els arcs formers, permet de suposar, en el cas que es trobi en el lloc original (cosa difícil d’esbrinar, a causa de les múltiples transformacions que hi ha hagut en aquest sector), que en no obrir-se directament a la nau, s’obrís a un atri que podria precedir el cos de les naus, potser a l’estil de Sant Vicenç de Cardona, el qual hauria de tenir, amb tota probabilitat, tres portes: la porta actual, una porta centrada i una altra de simètrica al costat nord.

Aquesta situació d’un atri precedint l’església no és estranya en l’arquitectura de l’època, com es conserva, encara, a Saint Philibert de Tournus, o com existia, amb tres portes, a l’església del monestir de Saint Pierre de Cluny II (*).

En tot cas, i acceptant sempre que la porta és al lloc original, és necessària una excavació arqueològica, d’òbvies dificultats, que permeti d’aclarir la configuració real de la façana de llevant.

Els absis són totalment orfes d’ornamentació, presenten els volums cilíndrics maclats entre ells, sense cap element decoratiu que en trenqui la puresa geomètrica. En aquest sentit, cal rebutjar la dubtosa solució adoptada en les cobertes dels absis del transsepte en la seva restauració, en què es produeix un doble ràfec amb un cos cilíndric més estret per sobre del ràfec més baix. Aquesta solució es basa en alguns vestigis de les cobertes existents en aquell moment, però no té cap fonament constructiu o estètic, d’acord amb la resta de l’edifici o de l’arquitectura del seu moment.

Vista de l’arrencada de les naus del temple, avui desaparegudes, i detall de les lesenes i arcuacions que les ornaven.

ECSA - J.A. Adell i ECSA - F. Tur

Als murs laterals de les naus es conserven vestigis de la seva decoració exterior, formada per arcuacions sota el ràfec, agrupades en sèries de dues entre lesenes i que arrenquen d’un alt podi, que alhora assenyala l’ampit de les finestres. És de destacar l’alçada inusual d’aquest podi, que també es repetia en l’absis de l’església de Sant Serni d’Estamariu, en comptes de la solució més habitual de disposar un sòcol molt baix per rebre les lesenes.

L’aparell constructiu és molt irregular i és format per petits carreus allargassats i escairats, combinats amb peces de granet a penes desbastades disposats en filades poc uniformes, les quals només són ordenades en els elements singulars com poden ésser les lesenes o els brancals de la porta de llevant, de granet. En molts punts hi ha filades de lloses, de regularització del parament, i a l’interior, es disposen grans blocs allargats, de llarg i de través, formant les cantonades en alguns punts. Les voltes són fetes amb peces disposades en plec de llibre, embegudes en formigó de calç.

En general, el parament té tot l’aspecte d’haver estat concebut per ésser revestit, almenys interiorment, fet que es reforça amb la conservació, excepcional al nostre país, del plafó estucat amb motius ornamentals i dues figures en relleu, situat al mur de llevant del braç sud del transsepte, flanquejant la finestra, i en alguns fragments d’arrebossat de morter de calç, per sobre d’un encintat dels carreus, conservats en un pilar de la nau. Aquest plafó, en el moment de la restauració, es trobava per sobre de la volta tapiada, de creueria, de tradició goticitzant, que cobria, a nivell dels arcs d’obertura de les absidioles, el cos del transsepte i de l’absis central, que conservava la seva volta per sobre l’extradós d’aquestes voltes tardanes.

La restauració consistí en l’eliminació d’aquestes voltes i de la coberta d’embigat superior i d’altres elements ja esmentats com el campanar, la reconstrucció de les voltes del transsepte i el creuer, la reconstrucció parcial dels arcs formers de les naus, i l’ordenació global de tot el conjunt de la capçalera, sense avançar en l’exploració o consolidació d’altres restes del monestir, com el claustre.

L’església de Sant Serni de Tavèrnoles fou estudiada inicialment per Josep Puig i Cadafalch(*), que presentà un plànol dibuixat per l’arquitecte Sans i Barrera, qui féu constar la singularitat excepcional de la seva interessantíssima capçalera que relacionava, assenyadament, amb les esglésies basilicals amb absis tricònquid de l’arquitectura bizantina, com l’església de Sant Elies de Salònica (Eski-Seraï), a la qual podríem afegir exemples més antics com la catedral d’Hermòpolis del segle V, a l’Egipte copte, segurament del moment en què es definí el tipus de basílica amb capçalera trilobulada, que, a l’època medieval, retrobem en esglésies germàniques com Santa Maria del Capitoli de Colònia,-o Sant Quirin de Neub. Tot i aquesta clara relació tipològica, tant Puig i Cadafalch, com després W.M. Whitehill(*) referencien la forma trilobulada de la capçalera, únicament a l’absis central, sense estudiar plenament la complexa tipologia del conjunt de la capçalera, concebuda en la seva totalitat, com una capçalera trilobulada, més propera als exemples esmentats que si el caràcter tricònquid es reduís a l’absis central.

Interior de la seva singular capçalera, a l’absis central, on hi ha tres absidioles, de les quals la central també és dividida en tres absidioles més petites.

ECSA - F. Tur

En aquest sentit, cal assenyalar que l’extraordinària singularitat de Sant Serni de Tavèrnoles no ve donada només per la seva tipologia basilical amb capçalera trilobulada (com els exemples esmentats) i occidentalitzada, única a Catalunya, sinó perquè aquest caràcter tricònquid es repeteix tres vegades en el conjunt de la capçalera. És a dir, en l’església de Tavèrnoles tenim, en realitat, tres conjunts de tres absis, un format pel transsepte i l’absis central, el segon format per les tres absidioles de l’absis central, i el tercer format pels tres nínxols de l’absidiola central.

És evident que una composició tan complexa i sofisticada ha de respondre a un plantejament ideològic clar, inspirador de la composició arquitectònica. I resulta especialment interessant el fet que aquesta composició, centrada en el número tres, i aplicada tres vegades, es produeixi precisament en el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, ben a prop de la Seu d’Urgell, que dos segles abans havia viscut molt intensament la “batalla de l’adopcionisme”, protagonitzada pel bisbe Fèlix d’Urgell(*), en la qual, en certa manera, es posava en qüestió el dogma de la Trinitat Divina, que és al fons del plantejament que inspira la composició arquitectònica de l’església del monestir de Tavèrnoles. Resulta molt suggestiu de relacionar aquests significats de l’espai arquitectònic de Tavèrnoles amb els vestigis de mur circular que es conserven en el transsepte nord de la catedral d’Urgell, els quals podrien correspondre a una estructura de capçalera similar a la de Sant Serni de Tavèrnoles, i per tant inspirada en els mateixos plantejaments ideològics.

Des d’un punt de vista formal, l’església de Sant Serni de Tavèrnoles acusa les formes ornamentals de l’arquitectura llombarda d’una manera especialment particular, mentre que les formes constructives més pròpies del segle XI són presents en els plantejaments tecnològics de tota la construcció. Resulta excepcional, en aquest sentit, la manca absoluta d’ornamentació absidal, i la seva limitació a les façanes de les naus, almenys de les laterals, contradient les formes més usuals d’aplicació dels motius ornamentals llombards, aplicats sempre de manera preferent en els semicilindres absidals. Puig i Cadafalch, en la seva proposta de restitució ideal, es va basar en les solucions habituals de l’arquitectura del segle XI, sense considerar la singularitat de Sant Serni. Per això, la proposta resulta allunyada de la realitat, bàsicament a causa de la profusió d’arcuacions i la forma del campanar(*).

Aquesta circumstància ha fet posar en dubte la contemporaneïtat de les diferents parts de l’obra, per la qual cosa Pons Sorolla atribueix una major antiguitat a la capçalera i a la nau central que a les naus laterals, les quals respondrien a una ampliació del segle XII, atès el caràcter más carolingio que lombardo(*) de les estructures de la capçalera. També W.M. Whitehill planteja dubtes diametralment oposats, en considerar la nau central anterior al conjunt de la capçalera(*).

Malgrat aquests dubtes, sembla clar que l’església de Sant Serni de Tavèrnoles respon a un projecte unitari molt ambiciós, de concepció molt personalitzada, en la qual la influència de l’arquitectura llombarda hi és present, però només de forma epidèrmica, en una localitzada aplicació en els murs laterals, sense influir en la concepció espaial de l’edifici. Aquesta situació “epidèrmica” de la influència italiana en edificis catalans és un fet bastant generalitzat de tota l’arquitectura del segle XI, però potser aquí, a Tavèrnoles, és on es manifesta amb més claredat i contundència. En aquest sentit, per al cas de Sant Serni de Tavèrnoles, he d’estar d’acord amb el professor Bango, quan, referint-se a les obres de l’abat i bisbe Oliba, planteja que les concepcions espaials porten a solucions europees i no italianes(*). En el nostre cas, tot i l’excepcional singularitat de l’arquitectura de la capçalera de Sant Serni de Tavèrnoles, amb la qual és molt difícil de trobar paral·lelismes, és evident que la seva concepció i la seva occidentalització amb el santuari a ponent evoca més les complexes capçaleres carolíngies que no pas les solucions italianes.

Atesa l’arquitectura i l’emplaçament, no podem atribuir l’occidentalització del santuari de Tavèrnoles a factors externs, com la forma del lloc, sinó que ha de respondre a una voluntat clara dels seus constructors, fins i tot si l’occidentalització ja existia en l’església anterior. En aquest sentit, la relació amb l’arquitectura de les grans abadies imperials ens relaciona també amb la basílica de Sant Pere del Vaticà, sense descartar-ne una influència directa en la concepció de Sant Serni, dins el mateix plantejament ideològic de l’especial composició, basada en la repetició tres vegades del número 3, de la capçalera. També caldria considerar la relació entre la concepció del transsepte de Tavèrnoles amb les reformes de la meitat del segle XI de l’església de Saint-Germain-des-Prés(*), que permet de situar alguns aspectes de la seva peculiar arquitectura dins un context més ampli en l’àmbit de l’Europa del seu temps, lluny de les formes italianes contemporànies.

En canvi, el campanar de Sant Serni és un element estrany a qualsevol tipus de relació per la curiosa situació dins el plantejament inicial de la capçalera, però sí que resultaria perfectament relacionable amb el model de campanile circular de Sant Apolinar de Ràvena, malgrat que no coneguem si disposava, o no, d’ornamentació mural. Constituiria el model més monumental d’aquest tipus a Catalunya, que seria imitat pels altres campanars cilíndrics, especialment el de Sant Martí d’Ars, dins l’entorn geogràfic del monestir de Tavèrnoles.

El claustre i les dependències

Pilastra i base d’una columna del desaparegut claustre, conservades in situ.

ECSA - J.A. Adell

El claustre se situava al costat sud de l’església, i devia tenir l’accés des d’ella a través d’una porta que se situava, probablement, en el sector del mur sud, avui esfondrat. De les seves estructures avui només es conserven els capitells guardats en museus, i un pilar raconer, encara in situ.

Aquest pilar, que correspon a l’angle sud-oest del porxo claustral, és d’estructura idèntica als del claustre de la Seu d’Urgell. Construït amb carreus de pedra granítica ben tallats, però no polits d’arestes, forma dos murs curts en “L”, amb les arestes exteriors escapçades i decorades amb boles. La seva posició relativa amb l’església indica ben clarament que el claustre de Sant Serni tenia, probablement, planta rectangular. Devia tenir els costats est i oest curts, mentre que ignorem la llargària dels costats nord i sud, per la manca total de vestigis en el sector de ponent. Tampoc no podem excloure la hipòtesi d’un claustre més gran, amb planta poligonal, més complex que un simple rectangle, com els claustres de Saint Pierre de Cluny II i Saint Pierre de Cluny III.

En tot cas, la mida, aquesta segura, del costat est del claustre de Tavèrnoles podria ésser deguda a la presència d’estructures anteriors, situades en el costat sud del conjunt, que limitessin l’eixamplament del claustre en aquest sentit.

Aquestes estructures, que encara es conserven, són formades per un cos d’edifici rectangular, molt transformat, situat en sentit est-oest, que per la seva situació relativa amb el claustre constitueix —o bé substitueix— les construccions monàstiques del costat sud del cenobi.

A la façana sud d’aquest cos d’edifici es conserva un fragment de mur construït amb lloses disposades segons un elaborat opus spicatum, en el qual s’alternen les filades de pedres inclinades amb filades de lloses horitzontals.

L’existència d’aquest aparell, essencialment diferent a la resta d’aparells que s’observen en les construccions de les diferents èpoques del monestir i dels seus afegits, dóna peu a pensar que aquestes estructures de l’ala meridional siguin anteriors a les construccions del segle XI. En aquest cas, la renovació del monestir durant la primera meitat d’aquest segle hauria comportat la conservació d’estructures monàstiques precedents, deixant ja definit en aquest moment l’àmbit del claustre, si és que aquest ja no existia abans, i que l’església nova s’edifiqués en el lloc de la precedent.

Aquesta situació planteja el fet que el porxo claustral del segle XII, del qual es conserven alguns elements, substituís un claustre, d’estructura desconeguda, existent en el monestir del segle XI, construït en aquest moment coincidint amb la renovació de l’església, o bé construït en el monestir anterior a aquesta data. Aquest fet s’assimila a altres exemples com els dels monestirs de Sant Pere de la Portella, de Sant Cugat del Vallès, o la catedral de Santa Maria de Girona, on els porxos claustrals del segle XII, o posteriors, ocupen un àmbit ja perfectament definit en els edificis del segle XI, o anteriors (*), o les recents descobertes al monestir de Sant Pere de Rodes.

D’altra banda, les transformacions sofertes i l’abandó actual no permeten de veure amb claredat si hi ha més elements medievals en aquestes estructures ni la funció que tingueren en els seus orígens. Tampoc tenim vestigis visibles de la seva relació amb l’església, ni del seu estat en el sector de ponent. Amb tot, a causa de l’elevació soferta pel terreny podem tenir esperances que una excavació arqueològica en aquest sector permeti de conèixer nous elements del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, si és que l’explanació feta pels restauradors no ha destruït totalment qualsevol vestigi.

Perspectiva del conjunt on es pot constatar l’espai que ocupaven les naus desaparegudes entre la capçalera i la casa rectoria, situada al seu extrem de ponent sobre les antigues dependències del monestir.

T. Pollina

Pel que hem vist, el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles organitzava les seves estructures entorn del pati, porxat, del claustre, i aquesta disposició era ja plenament definida en la reconstrucció del segle XI, si és que no ho era ja en el monestir anterior.

D’aquest monestir anterior a la reconstrucció del segle XI, podem atribuir-li només el llenç de mur que conforma la façana sud del conjunt, mentre que la part essencial del que s’ha conservat, l’església, pertany clarament a l’obra consagrada pel bisbe Eriball. (JAA)

Escultura

Hom ha trobat a l’interior de Sant Serni una de les poques restes de decoració arquitectònica en estuc conservades a Catalunya. El conjunt es troba en el mur oest del braç nord del transsepte. El 1931 Jeroni Martorell i Walter M. Whitehill ([1941] 1968, 2a ed., fig. 14b) foren els primers de descobrir-la i fotografiar-la. Probablement es tracta d’una mostra del que degué ésser un gran conjunt que devia ocupar la totalitat de les voltes de canó.

Vista general i detall d’un plafó amb decoració d’estuc que emmarca una de les finestres de l’església.

ECSA - J.A. Adell

La peça defineix un gran rectangle que envolta una finestra, a banda i banda de la qual trobem dues figures alades també del mateix material. Tot el voltant del rectangle és resseguit per una sanefa ornamental, formada per una tija que dibuixa una onda contínua i que inscriu en el seu interior unes palmetes. A l’emmarcament superior, les palmetes s’han convertit en una forma estrellada. La decoració del voltant de la finestra segueix el mateix model. Aquest motiu serveix com a marc ornamental a la representació de dues figures angèliques, situades a banda i banda de la finestra central de l’absidiola, que presenten les ales desplegades i els braços aixecats.

La tècnica emprada per a la seva elaboració és d’una gran qualitat. Consisteix en un treball de bisellat que posa en relleu els valors gràfics de l’obra. Per les fotografies publicades sabem que l’any 1971, data de l’inici dels treballs de restauració de l’església, els estucs encara es trobaven atrapats per la volta gòtica, i restava visible part de l’emmarcament i, dels àngels, tan sols els caps, una part de l’ala d’un d’ells i la part superior del braç de l’altre. Posteriorment, quan foren alliberats, foren restaurats i se’n referen les parts perdudes.

Des del punt de vista estilístic no es pot dir que els estucs en general, i els de Tavèrnoles en particular, tinguin un estil propi. Seguien les pautes no solament de l’escultura en pedra, sinó també dels treballs en marfil i de les miniatures. La fragilitat del material ha fet que pràcticament no ens hagin arribat mostres d’aquesta tècnica, però sembla cert que, almenys en algunes zones, la seva utilització en l’ornamentació de l’interior de les esglésies i fins i tot en edificis de tipus civil fou molt extensa. Ho demostren la major quantitat d’estucs conservats en zones del nord d’Itàlia, principalment a la Llombardia, i també a França. A Espanya, el món islàmic fou el gran productor d’aquest tipus de material.

Els temes ornamentals dels estucs de Sant Serni de Tavèrnoles es poden trobar en l’escultura rossellonesa, concretament en les llindes de Sant Genís de Fontanes i de Sant Andreu de Sureda. Puig i Cadafalch (1949,1, pàg. 36 i làms. 3 i 5) hi veu certes coincidències amb les llindes de Sant Pere de les Puelles i les de la Catedral de Barcelona, com també amb uns elements ornamentals del Beatus d’Ashburham. Des del punt de vista de la tècnica i fins i tot de la utilització d’un repertori ornamental semblant, els estucs de Tavèrnoles estarien dins la tradició escultòrica dels capitells de Sant Pere de Rodes. També podem trobar paral·lels en l’escultura romànica de l’Alsàcia (Alsace romane, ed. Zodiaque, col·l. “La nuit des temps” Sainte-Marie de la pierre-qui-vire, 1970) i a Suïssa, com és el cas de l’església de St. Jean de Müstair (Barral, 1975, pàg. 48).

Tenint en compte la relació establerta amb els conjunts esmentats, els estucs de l’església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles estarien en la tradició de l’escultura del segle XI, possiblement en un moment avançat tenint en compte la data entre els anys 1035 i 1040 per a la fundació de l’església. (TGV)

Capitells

El Museu d’Art de Catalunya conserva un grup de capitells que consten com a procedents de Sant Serni de Tavèrnoles. Sis d’ells (núms. 22 994, 22 995, 24 005, 24 006, 24 007 i 24 008) consten a la fitxa del museu com a procedents de Sant Sèrni. En canvi, uns altres quatre (núms. 24 003, 24 004, 24 018 i 24 019), que en els catàlegs del 1926 i del 1936 també consten com a procedents del mateix lloc, el Museu d’Art de Catalunya els fa de procedència desconeguda.

Capitell núm. 1 procedent d’aquesta església i guardat al Museu d’Art de Catalunya.

ECSA - Rambol

Del primer grup, format per sis capitells tots ells de pedra granítica, el capitell núm. 1 (inv. 22 994) és treballat per les quatre cares i fa 37 × 37 cm. L’ornamentació, de tipus vegetal i antropomòrfica, es distribueix en dos nivells: un d’inferior format per fulles de superfície llisa i punta enrotllada, les més grans de les quals se situen als angles del capitell i un nivell superior amb la representació de personatges que sobresurten d’entre les fulles i són situats als angles del capitell. Es tracta de personatges barbuts, amb cabells rinxolats i representats de mig cos, que recolzen les mans sobre les fulles, talment com si volguessin sortir d’entre elles. Els braços, oberts i formant angle, ocupen les cares del capitell. Vesteixen xambres de mànigues molt amples i de forma acampanada. L’estructura del capitell és constituïda per un àbac llis, sense daus i collarí molt aparent. L’estat de conservació és força bo, llevat d’un cert deteriorament en els angles. La figuració que ocupa aquest capitell es troba en un altre dels capitells (núm. 2) que incloem en aquest estudi, en un capitell del claustre de Santa Maria de Ripoll (vegeu el vol. X, pàg. 256, de la present obra) i en alguns del claustre de la Seu d’Urgell (vegeu l’estudi monogràfic dins aquest mateix volum) amb els quals, sens dubte, està relacionat directament. La datació del nostre capitell és d’entre la darreria del segle XII i l’inici del XIII.

Capitell núm. 2 procedent d’aquesta església i guardat al Museu d’Art de Catalunya.

ECSA - Rambol

El capitell núm. 2 (inv. 24 007), que fa 40 × 37 cm, té moltes semblances, tant iconogràfiques com compositives, amb el capitell núm. 1. Es tracta d’una peça amb àbac llis i collarí de mitjacanya que presenta tres de les seves cares esculpides. Els motius que ornen el capitell combinen elements antropomòrfics i vegetals, la distribució dels quals és, també, en dos registres sobreposats. Malgrat les semblances que presenta respecte del capitell núm. 1, aquest segon capitell introdueix algunes variants compositives. El nivell inferior és format per una filera de fulles, distribuïdes en forma de ventall, de superfície llisa i punta lleugerament vinclada vers l’exterior. Dues d’aquestes fulles, les que corresponen als dos angles posteriors del capitell, són més altes i ocupen els dos registres ornamentals. La punta d’aquestes fulles es desenvolupa formant una incipient voluta. En el segon nivell, només en els angles anteriors del capitell, dues figures humanes sobresurten de mig cos per darrere les fulles. Es tracta d’uns personatges imberbes, amb el cap cobert amb una mena de toca que recull tot el cabell. Vesteixen camisa de mànigues llargues sense cap ornamentació aparent. Els braços, oberts i formant angle, ocupen tres de les cares del capitell. Per la seva posició, hom diria que es tracta de dues figures d’atlants, com els personatges del capitell núm. 1, però més que fer les funcions de sustentar sembla que es recolzin en el nivell de fulles per tal de sortir de darrera seu. En aquest cas ens podríem trobar davant la representació del geni de la natura que més tard, ja en època gòtica, tindrà un gran desenvolupament en l’escultura de cadirats de cor, sovint relacionat amb el geni del blat. De la mateixa manera que el capitell núm. 1, manté molts punts de contacte amb l’escultura del claustre de la Seu d’Urgell. L’estat de conservació és força bo i podria correspondre a una data similar a la del capitell núm. 1.

El capitell núm. 3 (inv. 24 005), d’àbac llis i collarí, presenta tres de les seves cares esculpides i fa 40 × 37 cm. Els angles mostren unes figures compostes de cap humà i cos d’animal. El cap és de cabells rinxolats i el rostre ha perdut qualsevol indici de les seves faccions. El cos, d’au, té les ales obertes que omplen les quatre cares del capitell. Per darrere les potes, acabades amb una mena d’urpes, s’aprecia una cua oberta en forma de ventall. El capitell presenta zones de deteriorament a les parts del collarí i de les arestes, fet que ha influït en el desgast parcial de les figures. Es fa difícil d’establir de quin tipus d’animal fantàstic es tracta; tant podrien ser harpies com sirenes ocell, les quals, com és sabut, deriven iconogràficament de les harpies gregues (El Fisiólogo, 1971, nota 86, pàg. 91). Ambdós temes, de força presència en l’escultura romànica, són representants de la temptació demoníaca i de la luxúria. Un exemplar pràcticament idèntic, quant a la temàtica i a la seva factura, es troba en un dels capitells del claustre de la Seu d’Urgell. Aquest darrer, però, demostra un major domini del treball de la pedra, la qual cosa evidencia que el capitell de Tavèrnoles recull una tradició que té el seu punt de contacte més proper a la Seu, però que representa un dels epígons de la tradició escultòrica de l’escola rossellonesa. Així, per exemple, un ampli repertori de sirenes ocell i sirenes peix en el claustre de la catedral d’Elna (Carbonell, 1974-75, II, fig. 72); o un capitell procedent del monestir de Camprodon, actualment instal·lat a l’altar major de la parròquia de Santa Maria de Camprodon (Durliat, 1949-57, III, pàg. 79 i fig. 48 i vol. X, fig. pàg. 102, de la present obra). La dependència tan propera del claustre de la Seu d’Urgell, que fins i tot fa pensar en un artífex sortit del seu planter, situa aquest capitell en unes dates que oscil·larien entre el final del segle XII i el principi del segle XIII.

Capitell núm. 4 procedent d’aquesta església i guardat al Museu d’Art de Catalunya.

ECSA - Rambol

El quart capitell (inv. 22 995), que fa 37 × 37 cm, presenta decoració esculpida en totes les cares. L’ornamentació, a base de motius vegetals estilitzats, ocupa la totalitat de la superfície en dos nivells. A l’inferior s’insinuen una sèrie de fulles llises distribuïdes a manera de ventall i amb un relleu poc apreciable. El nivell superior és ocupat pel desenvolupament, a manera de volutes, dels extrems de les fulles que sorgien del nivell inferior. La fulla del centre de cadascuna de les cares evoluciona en doble tija a l’alçada del nivell superior, la qual esdevé a cada angle una voluta més que s’uneix a les ja desenvolupades. El treball escultòric d’aquest capitell mostra una certa tosquedat; els relleus de la part inferior són únicament insinuats mentre que els de la part superior són prou contundents, però desiguals per les quatre cares. L’estat de conservació és força bo, malgrat que hi ha un fort desgast a la zona del collarí, com també en algunes parts de l’àbac i de les volutes. Segons que sembla, va servir de banqueta al costat de la porta d’una casa veïna de la rectoria d’Anserall, i fou adquirit l’any 1906 per Francisco Guasch Homs, comissionat per la Junta de Museus, al rector. En línies generals aquest capitell presenta una estructura que l’acosta a produccions properes a l’escultura del claustre de la Seu d’Urgell. La datació, com la resta de tot el conjunt de capitells, la situem entre el final del segle XII i el principi del segle XIII.

Capitell núm. 5 procedent d’aquesta església i guardat al Museu d’Art de Catalunya.

ECSA - Rambol

El capitell núm. 5 (inv. 24 008) fa 40 × 37 cm i és treballat per les quatre cares. L’ornamentació és constituïda per quatre grans fulles llises, col·locades en cadascun dels angles de la peça, que ocupen pràcticament la totalitat de les cares del capitell. Per damunt de les fulles veiem unes tiges força gruixudes que es desenvolupen, en els vèrtexs, en sengles volutes. Al centre de cadascuna de les cares del capitell, just en el punt de separació de les fulles, hi ha uns caps d’animal de difícil identificació. De les seves boques surt una tija, els extrems de la qual s’obren a manera de flor. L’estructura compositiva de la peça és molt semblant a la que hem vist en el capitell núm. 4, llevat, és clar, de les diferències en els elements ornamentals. El possible model per a aquesta peça es troba, un altre cop, en un dels capitells del claustre de la Seu d’Urgell: presenta uns caps monstruosos de la boca dels quals surten unes formes florals molt semblants a les de Tavèrnoles però més ben solucionades. L’estat de conservació és força bo, si be hi ha alguns danys en les zones del collarí i de l’àbac, fonamentalment. Per les seves característiques compositives, el material amb què ha estat treballat —granit— i per la tècnica emprada, aquest capitell com els fins ara descrits presenta similituds amb alguns treballs escultòrics de la Seu d’Urgell i pot ésser datat entre la darreria del segle XII i l’inici del segle XIII.

El capitell núm. 6 (inv. 24 006), el darrer del primer grup acceptadament procedent de Tavèrnoles, fa 40 × 37 cm, és treballat per tres de les seves cares i presenta una decoració a base d’elements vegetals i geomètrics. Els angles cantoners són ocupats per unes fulles que es desenvolupen a la part superior en sengles volutes; a l’interior presenten, a base d’incisions, una decoració que defineix un nervi central amb uns altres disposats lateralment a manera d’espiga. El centre de les cares té un cercle que inscriu una creu en aspa. El fet que només hagin estat treballades tres cares d’aquest capitell fa pensar que originàriament devia anar adossat a la paret. La tècnica emprada en l’elaboració és molt més tosca que en la resta de peces del conjunt fins ara descrites. D’altra banda, no hem trobat possibles paral·lels d’aquest capitell amb algun de la Seu d’Urgell, encara que el tema de les fulles en els angles de la peça i el seu desenvolupament en voluta sí que forma part del repertori del claustre de la catedral. Malgrat això, caldria considerar-lo, com la resta de capitells, entre la darreria del segle XII i l’inici del següent.

Com hem dit al principi d’aquest estudi, el Museu d’Art de Catalunya conserva un altre grup de quatre capitells de procedència incerta, tot i que als catàlegs publicats el 1926 i el 1936 (vegeu Folch i Torres, 1926 i Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936) consten com a procedents de Sant Serni de Tavèrnoles.

El primer d’aquests quatre capitells (núm. 7, inv. 24 019) fa 40 × 40 cm, és de pedra calcària i esculpit per les quatre cares. Al mig de cada cara hi ha representada una sirena de doble cua, de llarga tradició en l’època del romànic, que sempre hi fa evident el caràcter seductor. Normalment presenta llarga cabellera —en aquest cas, substituïda per unes trenes incipients— i alguns cops la trobem mirant-se en un mirall, o bé pentinant-se. Quant a l’estructura, aquest capitell deriva del tipus corinti i presenta, a diferència dels estudiats fins ara, daus centrals a l’àbac, que en aquest cas han estat substituïts pels caps de les sirenes. La factura de la peça és molt tosca, tot i que l’estat de conservació, molt deficient, no permet apreciar-ne del tot la qualitat. El tema de les sirenes de doble cua fou molt difós en l’escultura rossellonesa: en trobem exemples en els claustres d’Elna, de Sant Martí del Canigó, de Serrabona i de Sant Miquel de Cuixà; com també en un altre conjunt de forta tradició rossellonesa, el claustre del monestir de Ripoll (vegeu el vol. X, fig. pàg. 254, de la present obra). Tot i així, formalment no té res a veure l’escultura d’aquests grans conjunts amb els capitells que descrivim de Tavèrnoles, els quals vénen d’un taller de segona fila que probablement degué tenir presents alguns models propers a la tradició rossellonesa. El capitell núm. 7, doncs, potser també cal incloure’l als voltants de la darreria del segle XII.

El capitell núm. 8, o segon d’aquest segon grup (inv. 24 018), és, com l’anterior, de pedra calcària i fa, igualment, 40 × 40 cm. És esculpit per les quatre cares amb motius que combinen elements vegetals i zoomòrfics disposats en dos rengles sobreposats. El rengle inferior és format per unes grans fulles llises, col·locades als angles, la punta de les quals es vincla vers l’exterior tot formant una incipient voluta. L’espai que resta entre fulla i fulla no presenta cap mena de decoració apreciable. La decoració zoomòrfica queda distribuïda pel damunt d’aquestes fulles. Es tracta de la figura de quatre moltons, dels quals tan sols s’ha representat el bust: el cap ha estat adaptat a l’angle del capitell, de manera que cada parella d’animals té un cap comú; el cos, en canvi, ha estat esculpit al centre del capitell. Els caps d’aquestes figures són força evidents i en destaca la seva cornamenta. El dau central d’alguna de les cares sembla que ha estat substituït per un cap humà. El treball del capitell es caracteritza per una certa tosquedat, ja que alguns elements no han estat prou ben solucionats. És el cas de les fulles, desiguals en la seva composició. L’artífex manifesta poca perícia en l’elaboració dels moltons. Ha optat per representar-los de mig cos, estalviant-se d’aquesta manera la dificultat d’esculpir el cos sencer. Tan sols podem apreciar les potes davanteres de l’animal, que semblen recolzar-se en la part superior de les fulles. L’estat de conservació és força deficient, fonamentalment en alguns dels caps dels animals que pràcticament han desaparegut i en els daus dels centres de les cares del capitell. La pedra mostra un estat de degradació força avançat. Aquesta combinació de fulles en el rengle inferior i caps de moltons en el superior es troba en un capitell del que havia estat el claustre de Lledó, relacionat indirectament amb el claustre de Ripoll (Puig i Cadafalch, 1949-52, II, fig. 29). Podríem trobar variacions d’aquesta composició un altre cop en els capitells d’alguns dels claustres rossellonesos. És el cas, per exemple, d’un capitell del claustre de la catedral d’Elna on els animals, que omplen totes les cares de la peça, estan representats de cos sencer i afrontats. (Puig i Cadafalch, 1952,1, fig. 84). També els veiem en els capitells que sostenen l’arcada del portal de l’església del Voló; la composició i la forma recorda molt el d’Elna (ídem., fig. 96). En qualsevol cas, i tenint en compte aquestes possibles relacions, podríem datar aquest capitell del final del segle XII.

El tercer capitell del segon grup (núm. 9, inv. 24 004), també fet en pedra calcària, fa 33 × 55 cm i ha estat decorat per les quatre cares amb elements ornamentals de tipus vegetal. El capitell està estructurat en tres nivells d’ornamentació: el primer, és ocupat per fulles llises i molt gruixudes, amb les puntes doblegades vers l’exterior; el segon, té una corona que imita la pedreria; i el fris superior s’ha decorat amb volutes, que ocupen els angles del capitell, i un dau al centre de cadascuna de les cares. La factura d’aquest capitell és certament tosca, amb una desproporció considerable dels volums; malgrat això, trobem un cert gust preciosista en la utilització del recurs ornamental de la corona. L’estat de conservació és força bo, tan sols apreciem un cert desgast de la pedra en la zona del daus del capitell i en les volutes. És precisament la corona que divideix el pis superior de l’inferior la que ens permet de connectar aquest capitell amb algun dels capitells del claustre de Sant Miquel de Cuixà (Carbonell i Esteller, 1974-75, I, fig. 102). L’estructura és pràcticament la mateixa en ambdós capitells, tot i que el de Cuixà resulta molt menys recarregat en la seva concepció. Trobem altres exemples similars en el Toledo Museum of Art (Ohio), on es conserven tres capitells possiblement procedents d’Espira d’Aglí. Aquests capitells presenten semblant estructura compositiva com també recursos ornamentals similars, tal és el cas de la utilització de la corona central de la peça (Horste, 1982, figs. 18, 21 i 22). Aquestes similituds estableixen un nexe d’unió entre el nostre capitell i l’escola escultòrica rossellonesa. Com en la resta de peces, donaríem una datació del final del segle XII.

El desè, i darrer, capitell, quart del segon grup (inv. 24 003), és de sauló, esculpit per les quatre cares amb motius vegetals i fa 40 × 37 cm. L’estructura deriva de l’estil compost amb dos nivells d’ornamentació. El primer nivell, que ha perdut una part de la decoració, presenta unes fulles situades als angles que es vinclen vers l’exterior tot formant una voluta. A la part central i en els intersticis d’aquestes fulles apareix un element en forma de palmeta. El nivell superior és decorat amb unes volutes cantoneres i en el centre de cadascuna de les cares podem apreciar els daus del capitell. La factura d’aquest capitell mostra molt poc domini en el treball de la pedra; d’altra banda l’estat de conservació és molt deficient, segurament perquè el material emprat és una pedra molt tova i fàcilment erosionable. El tipus d’ornamentació i la seva estructura, molt usual en l’època del romànic, el fa similar a molts capitells de la zona del Rosselló i ens fa pensar que es tracta d’una obra dels darrers anys del segle XII o dels primers del XIII.

Del total de capitells estudiats hem diferenciat dos grups tenint en compte el tipus de material amb què han estat treballats. Un primer grup (núms. 22994, 22995, 24005, 24006, 24007 i 24008), que consta que provenen del claustre de Sant Serni de Tavèrnoles, ha estat treballat amb pedra granítica i presenta unes mides que oscil·len entre 37 × 37 i 37 × 40 cm. Els del segon grup (núms. 24003, 24004, 24028 i 24019), dels quals es desconeix la procedència, han estat treballats amb pedra calcària, a excepció d’un d’aquests que ha estat esculpit amb pedra de sauló. Les mides són variables: dos d’ells fan 40 × 40 cm, un altre 40 × 37 cm i el darrer, el que més s’allunya de les mides de tots, fa 33 × 55 cm.

El repertori iconogràfic (sirenes, harpies, fulles en dos nivells, grans fulles amb les puntes rinxolades) del conjunt de capitells deriva en molts aspectes de l’escultura rossellonesa. Dos dels temes representats (personatges sortint d’entremig de les fulles) són estranys a l’àmbit rossellonès, però, en canvi, els trobem en l’escultura del claustre de Ripoll. En tot cas la relació més estreta, quant a la iconografia, es dóna amb l’escultura del claustre de la Seu d’Urgell, i en el cas del primer grup fins i tot aquesta dependència es manifesta en el tipus de material utilitzat, el granit.

El segon grup de capitells introdueix una novetat pel que fa a la seva estructura, la utilització dels daus centrals en l’àbac. Aquest fet, si bé no el trobem en l’escultura del claustre de la Seu d’Urgell, és present en els capitells del claustre de Ripoll i en l’escultura rossellonesa.

Tenint en compte aquests paral·lelismes, iconogràfics i estructurals, es demostra una certa relació entre l’escultura de Sant Serni de Tavèrnoles i la del món rossellonès, mitjançant grans conjunts com els de Ripoll i la Seu d’Urgell amb el qual es relaciona directament. Aquesta dependència directa amb el claustre de la Seu d’Urgell ens ajuda a establir una datació pel conjunt de capitells de Sant Serni. Sabem (Dalmases-José, 1986, pàg. 233) que segurament les obres del claustre de la Seu ja devien estar acabades pels volts del 1195. Així, doncs, podem dir que la data del final del segle XII també ha de servir per a establir els límits de l’escultura del conjunt de Sant Serni de Tavèrnoles. (TGV)

Segons informació oral de J. Ainaud, el Museu Maricel de Sitges conserva, integrats en l’arquitectura de l’edifici que l’allotja, diversos capitells procedents de Tavèrnoles. El desconeixement fins l’últim moment, per part nostra, d’aquesta procedència ha fet impossible la realització d’un estudi del conjunt. Ens limitem, doncs, a donar notícia del fet. (LCV)

Pica

Pica baptismal guardada a l’interior de l’església, al costat de la porta a mà dreta, que mostra una decoració a base d’arcuacions amb creus.

ECSA - F. Tur

A l’interior de l’església de Sant Serni es conserven dues piques baptismals. Una d’elles, situada al costat dret de la porta, és sustentada per un peu de factura diferent a la del vas i concebut a manera de columna amb capitell incorporat. El vas fa 48 cm d’alçada exterior i 30 cm d’interior, 76,5 cm de diàmetre extern i 51,5 d’intern. És decorat amb quatre arquets amb una creu a dins. El peu, de 80 cm d’alçada total i 28,5 cm d’alçada la part decorada, ha estat estructurat a manera de columna amb base i capitell, ambdós elements separats del cos central mitjançant sengles astràgals. La zona corresponent al capitell ha estat ornamentada a base de triangles, derivació llunyana d’una decoració de tipus vegetal. Tant el vas com el peu, els quals no van ésser fets per anar junts, semblen de factura tardana.

L’altra pica baptismal, situada al transsepte nord, actualment és col·locada sobre un peu de factura moderna. El vas fa 53 cm d’alçada total i 43,5 cm d’interior, 107 cm de diàmetre exterior i 81,5 cm d’interior. D’estructura semisfèrica, no presenta cap tipus d’ornamentació i sembla correspondre a una obra ja tardana. (LCV)

Pintura sobre fusta

Taula de baldaquí, procedent de l’església i avui conservada al Museu d’Art de Catalunya; presenta Crist en majestat flanquejat per quatre àngels que subjecten l’aurèola.

ECSA - Rambol

El Museu d’Art de Catalunya conserva un fragment de baldaquí (núm. 24 060) provinent de Sant Serni de Tavèrnoles, concretament de l’altar del braç dret del transsepte. A la taula central hi ha representat Crist en majestat, assegut en un quart de cercle i tancat per una aurèola circular treballada en relleu d’estuc; amb els braços alçats sosté un llibre amb la inscripció EGO SUM VIA VERITAS ET VITA. Quatre àngels, amb nimbes que han perdut el daurat, sostenen l’aurèola.

Els quatre muntants que fan de marc a la taula central són ornats per una banda trencada, a manera de ziga-zaga. Més enllà dels muntants, encara es conserva una part de la volada exterior original, de fusta obrada i guarnida amb roleus i palmetes (Carbonell, 1981, temes núms. 42 i 209).

La reduïda paleta del pintor (vermells, verds, marró fosc i groc clar) produeix una notable sensació d’harmonia cromàtica, gràcies a la sàvia alternança de colors. El dibuix, de línia elegant, i el cànon allargat de les figures permeten de pensar en un bon pintor d’avançat el segle XIII. L’opinió en queda confirmada per l’ús de l’estuc, imitant el treball de l’orfebre, i el daurat dels nimbes. Les ales dels àngels, de delicada factura, ja són ben lluny del geometrisme del segle anterior.

Gudiol i Cunill relaciona la taula, per la disposició i la iconografia, amb la sèrie de baldaquins que ens ha llegat el romànic (i molt especialment amb el de Ribes, d’època anterior), i alhora Post ja el considera gòtic i avança el suggeriment d’una dependència, per l’estructura i l’acoloriment, del vitrall gòtic. Cook i Gudiol i Ricart, d’altra banda, n’assenyalen la semblança amb el baldaquí de Tost i les taules laterals d’Orós (relacions també recollides per Sureda), malgrat que la tècnica planteja una relació més gran amb l’art bizantí que no pas amb les taules esmentades. Blasco l’inclou —em sembla que sense gaire justificació— entre les influències del mestre de Lluçanès.

Hi ha acord a atribuir l’obra a la segona meitat del segle XIII. La Maiestas amb els dos braços alçats es troba, sobretot, en pintura mural assignada a aquesta època, per bé que és difícil de considerar-la protogòtica, com ho vol Post, a causa de les traces geometricitzants que hi romanen. (JVP)

Frontal d’altar

Taules laterals pintades que presenten les figures de sant Martí i sant Brici, respectivament, i que formen part del conjunt que hom creu que revestia l’altar de l’església.

ECSA - Rambol

Taula frontal pintada que presenta un grup de nou abats i que hom creu procedent del revestiment de l’altar de l’església.

ECSA - Rambol

El Museu d’Art de Catalunya conserva les taules que revestien l’altar de l’església de Sant Serni (invs. 15 786, 64 003 i 64 006). A la taula frontal hi ha nou bisbes o abats, un d’ells col·locat al centre i la resta, distribuïts en dos grups de quatre que giren el cap vers el central. Aquest, disposat de manera totalment frontal, potser representa sant Serni. Tots van mitrats i cadascun sosté un bàcul i un llibre.

L’any 1957 li foren assignades dues taules laterals (adquirides a la col·lecció Muntadas) que, tot i que per les dimensions semblen encaixar amb la part frontal, no està clar, a causa de la concepció pictòrica diferent, que pertanyin al mateix conjunt. Les inscripcions indiquen que els personatges representats són sant Martí i sant Brici, successor de l’anterior a la seu de Tours. El conjunt està ben conservat, encara que s’han perdut les inscripcions de la taula davantera per efecte de l’oxidació. Es pot dir el mateix de l’ornamentació del marc, fet encara més lamentable perquè ens priva d’un element comparatiu de primer ordre per a la filiació de la peça.

Sobretot crida l’atenció el ritme de la composició de les figures episcopals. Ja Post assenyalà el joc de repeticions característic d’obres murals, com la de la catedral d’Anagni (Itàlia), encara que aquest sistema de composició paratàctica i rimada s’acosta molt més al dels frisos historiats i, singularment, al dels sarcòfags. En el camp de la pintura sobre taula segueix la mateixa forma que el fris inferior del frontal de Martinet (Museu de Worcester, EUA). El dibuix és d’una alta estilització representativa, fins que aquesta es converteix en la veritable protagonista de l’articulació plàstica de la taula, i assoleix certa bellesa formal tot i l’evident monotonia que portà Post a qualificar-la d’obra de segona fila.

L’harmonia del color és un altre tret notable. La combinació de verds, grocs i ocres aconsegueix una qualitat cromàtica gairebé musical (Cook-Gudiol, (1950) 1980). El contrast devia ésser encara més gran amb els daurats del fons de les aurèoles i dels llibres. S’utilitzà el blanc per a matisar l’orla del vestit.

Algunes diferències d’estil (cànon de les figures, grau d’estilització, dibuix…) fan difícil atribuir al mateix autor les dues taules laterals, encara que és problemàtic pronunciar-se ja que les tres pertanyen a un corrent popular de pintura romànica en què les obres sorgides dels mateixos tallers no admeten gaires anàlisis diferenciadores.

La filiació de la pintura sobre taula catalana és molt complicada. La hipòtesi dels tres tallers (Vic, Seu d’Urgell i Ripoll), tot i que ha estat discutida últimament en algun punt (cfr. J. Ainaud, Thesaurus Studis, 1985 i Gros, 1991), ha romàs gairebé com un dogma durant els darrers trenta anys. Generalment les taules de Tavèrnoles s’han atribuït al taller de la Seu d’Urgell (Gudiol, Reglà, Vilà, 1974, recollida per Sureda, 1981, amb matisacions), per la seva relació amb les dues taules que habitualment són assignades a aquest taller i, concretament, pel “geometrisme” en la realització de les figures. Ainaud prefereix incloure-les dins un “mode popular” que connecta amb Surp, Susin i les pintures del cercle del Mestre del Judici Final de Taüll. La tècnica de l’encaix de les taules amb els marcs, realitzada amb molta perfecció, (cfr. Marette) recorda la bona manera de fer del taller de la Seu en aquest sentit, la qual cosa podria parlar a favor d’una tal atribució a la seu pirinenca, si no fos perquè la realització de la pintura queda força allunyada del que es coneix fins ara (mural i taules) de la Seu d’Urgell.

Per la meva part, assenyalaria la característica forma del plegat del mantell dels bisbes (roleus i espirals), que recorden formes també característiques d’algunes taules de Vic, on hom ha suposat sempre la presència de bons miniaturistes, que potser foren també pintors de taules. Per a les taules laterals, hom ha assenyalat parentius amb les pintures murals d’Argolell (Gudiol, Reglà, Vilà, 1974, discutida per Sureda, 1981). El programa iconogràfic és difícil de determinar, atesa la pèrdua de les inscripcions a la part del davant que ens priva saber de quins personatges es tracta. Post va creure estar davant d’un tema “molt comú”: el bisbe metropolità envoltat pels bisbes sufraganis en una mena de commemoració sinodal. Això no obstant, la inclusió de l’aurèola sobre llurs caps, obliga a considerar-los òbviament com a sants al voltant d’un altre de més important. Potser el mateix sant Saturní, al qual s’han afegit altres sants abats (Braun, 1929, pàg. 112).

Sigui com vulgui, sembla clar que estem davant un tema del tot inhabitual als frontals romànics, la qual cosa permet de dubtar seriosament que sigui un frontal d’altar. Post, Folch i Torres, Junyent i Carbonell Lamothe, entre d’altres, han manifestat també els seus dubtes i, atenent sobretot les dimensions (118 × 210 cm), li assignaren funcions diverses: retaule, sarcòfag o tapa de sarcòfag. Per la meva part, crec (amb J. Yarza) que és la iconografia el que decididament impedeix d’atribuir-li la funció de frontal. Només la taula de Durro, entre les assignades al segle XII (tot i que cal dubtar d’una data tan primerenca), permet de substituir la Maiestas per una santa en el lloc central de la taula. Caldria donar tota la força a la hipòtesi que per la mida i la iconografia estem davant un reliquiari o un sarcòfag; el que probablement contenia les relíquies del sant personatge al qual es refereix la figuració.

Entre els historiadors no hi ha acord sobre la datació d’aquestes taules. Mentre Ainaud, Gudiol i Ricart i Sureda la situen a la segona meitat del segle XII, Post, Gudiol i Cunill i Junyent prefereixen el segle XIII. Post fins i tot parla de goticisme. Si per l’estil sembla ésser una obra del XII, pel tema escollit encaixa molt bé amb la nova temàtica del XIII, on la glorificació de personatges importants, sobretot grans patrons i fundadors, es realitza majoritàriament en contextos d’iconografia funerària. (JVP)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Villanueva, 1821-50, vol. XII, pàgs. 2-7; Miret i Sans, 1900, pàgs. 183-192; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàgs. 180-182; Kehr, 1927-30, XII-XVI, pàg. 321; Riu, 1964, vol. I, pàgs. 77-96; Soler, 1964, pàssim; Pladevall, 1968, pàgs. 316-317; Baraut, 1968, X, núm. 2, pàgs. 239-274; Batlle, 1971; Ainaud, 1972, núm. 85; Nogués, 1973; Abadal, 1986, vol. I (1), pàgs. 93-181; Baraut, 1986, doc. 51, pàgs. 124-129; Delcor, 1986, núm. 17, pàgs. 43-70.

Bibliografia sobre l’escultura

• Whitehill, 1941, pàgs. 58-60 i fig. 14b; Puig i Cadafalch, 1949-52,1, pàg. 36; Ainaud, 1962,1, pàgs. 148-149 i fig. 2; Whitehill, 1973, pàg. 31 i figs. 57 i 60; Barral, 1975, pàg. 118; Yarza, 1979a, pàg. 151; Delcor, 1986, núm. 17, pàg. 58.

Bibliografia sobre els capitells

• Pijoan, 1906, núm. 184, 774-776, figs. pàg. 774; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, III. 1, pàgs. 336-337 i fig. 479; Puig i Cadafalch, 1918, pàgs. 73-80; Folch i Torres, 1926, núms. 13, 14, 26, 27bis, 28, 41, 42, 45, 46 i figs. 63, 64, 76, 77, 78, 79, 123, 124, 129, 130; Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, sala II, núm. 6, sala IX, núms. 4, 5, 7, 9, 12, i sala XII, núms. 30, 31; Gudiol Ricart-Gaya Nuño, 1948, pàg. 64; El Arte Románico, 1961, pàgs. 23 i 66-68; Ainaud, 1973, pàgs. 88, 124; Nogués, 1973, pàg. 58; Carbonell, 1974-75, 1,’pàg. 63; Dalmases-José, 1986, pàg. 233; Delcor, 1986, núm. 17, pàgs. 58-59.

Bibliografia sobre la pintura

• Braun, 1924, pàg. 262; Richert, 1926, pàg. 36; Gudiol i Cunill, 1929, pàgs. 380-384; Post, 1930, I, pàg. 288; Folch i Torres, 1956, pàgs. 103-104; Junyent, 1960-61, II, pàg. 247; El Arte Románico, 1961, pàg. 171; Ainaud, 1973, pàg. 249 i fig. 251; Blasco, 1979, pàg. 41; Cook-Gudiol, (1950) 1980, pàg. 155; Carbonell, 1981, pàg. 173; Sureda, 1981, pàg. 381; Gudiol i Ricart, 1985, pàg. 92.

Bibliografia sobre el frontal

• Muñoz, 1907, pàgs. 28 i 29; Braun, 1924, pàg. 112; Folch i Torres, 1926, pàgs. 67 i 68; Richert, 1926, pàg. 31; Gudiol i Cunill, 1929, pàgs. 421-422; Post, 1930,1, pàgs. 229 i 230; Folch i Torres, 1956, pàg. 43, i 1957, pàg. 203; Cook, 1960, pàg. 15; Junyent, 1960-61, II, pàg. 247; El Arte Románico, 1961, pàg. 33; Marette, 1961, núm. 887; Ainaud, 1973, pàg. 96; Nogués, 1973, pàg. 62; Blasco, 1979, pàg. 33; Carbonell-Lamothe, 1974, pàgs. 71-86; Gudiol, Reglà, Vilà 1974, pàg. 185; Cook-Gudiol, (1950) 1980, pàg. 127; Sureda, 1981, pàg. 332; Yarza, 1981, pàg. 227; Gudiol i Ricart, 1985, pàg. 91; Dalmases-José, 1986, pàg. 290.