Situació
Restes de la torre rectangular d’aquest castell, una de les defenses més notables de la vall de Sant Joan.
ECSA - A. Villaró
La fortalesa és a llevant del poble d’Ars, dalt d’un esperó rocós molt dret.
Mapa: 34-10(215). Situació: 31TCH683007.
De la Farga de Moles surt la carretera que porta a Civís, Asnurri i Ars. Passat Sant Joan Fumat hi ha el trencall que mena a Ars, per una pista forestal en un relatiu bon estat.
Una vegada situats al poble, cal travessar el torrent que hi ha a llevant i seguir uns 200 m pel camí vell. No és aconsellable de pujar al castell des del peu del turó i pel dret, és millor donar la volta i pujar pel costat.
Història
Aquest castell estructurava el sistema defensiu de la ribera esquerra de la Valira, de la batllia de Sant Joan, quarter de Ciutat, del vescomtat de Castellbò, juntament amb el castell de la Farrera dels Llops i el de la Bastida de Ponts o d’en Donat. Ars, Civís, Tor i Os formen un grup de fortificacions que apareixen sempre juntes en un gran nombre de documents, relacionats primer amb el patrimoni dels Caboet i més tard, amb el dels vescomtes de Castellbò i els Foix, els seus successors.
El 1102 se signà una convinença entre Guitard Caboet i Arnau Ramon de Castellbò sobre l’exercici i la percepció de drets feudals centrats a les valls de Cabó, Sant Joan i Andorra. És la primera menció del castell d’Ars.
Guillem Guitard de Caboet, en el seu testament datat el 1110, féu donació del castell d’Ars al capítol d’Urgell, juntament amb altres possessions. A partir d’aquest moment el bisbe de la Seu tingué l’alta senyoria sobre el castell, que estava infeudat als Caboet. Miró Guitard, el seu successor, en confirmà la cessió. El 1145 Ramon d’Abella cedí a Santa Maria d’Organyà uns drets sobre el mateix castell en compensació dels danys que havia causat al prior de la canònica.
Nou anys més tard, el 1154, Ramon de Caboet es va comprometre a lliurar la potestat del castell d’Ars al bisbe d’Urgell tan bon punt aquest li ho reclamés. Dos anys després va renovar aquesta promesa. EI mateix Ramon de Caboet, en el seu testament del 18 de juny de 1156, deixà a l’església d’Urgell tots els castells de la vall de Sant Joan. El castell d’Ars, va llegar-lo a la seva germana Gebelina, que l’havia de posseir en feu de la Mitra.
Mort Ramon de Caboet, esclataren fortes disputes entre Arnau de Caboet, germà del difunt, i el bisbe d’Urgell, Bernat Sanç. En un conveni datat al juliol del 1159, el castell i la vila d’Ars foren cedits en alou franc a Pere de Sant Joan i als seus germans. Tanmateix, l’any 1162 Arnau de Caboet prestà jurament de fi delitat al bisbe de la Seu per diversos castells, entre ells, el d’Ars. L’any 1185 Arnau de Preixens, bisbe d’Urgell, l’infeudà novament, ara a Arnau de Castellbò, que s’havia casat amb Arnaua de Caboet. A partir d’aquest moment el terme d’Ars s’integrà plenament al vescomtat. L’any 1226 Roger Bernat de Foix i Ermessenda de Castellbò adquiriren els drets sobre Ars que eren propis de Ramon de Vilamur, en canvi de 300 sous melgoresos.
Com tot el vescomtat de Castellbò, el 1548 el terme d’Ars revertí definitivament a la Corona.
Castell
L’element més sencer i vistent del castell és la torre, la mateixa que cita el Spill… quan parla del castell. Aquesta torre, de planta rectangular, deuria tenir un perímetre exterior de 5 × 6 m. Actualment, només es conserven dempeus fragments notables de les façanes nord-est i nord-oest, amb una alçada de 9 m en el punt més alt, a la paret nord-est.
L’aparell és molt primitiu, de pedra de llicorella, a penes desbastada, i unida amb terra en filades irregulars. El gruix dels murs és d’l m a la base, s’aprimen a mesura que s’enlairen, fins a arribar a uns 60 cm als 4 m d’alçada.
Al mur nord-est s’obre una espitllera i al nord-oest, una finestreta, amb forats de bastida a les parts més baixes. La runa, producte de l’esfondrament de la torre, n’ha colgat la base i amaga en part un fragment del mur sud-est, del qual es veuen uns 3 m de llargada, amb una alçada de només 0,5 m.
La torre ocupa la part més alta de la roca, a més hi ha força restes d’altres dependències del castell que s’esglaonen en tres nivells inferiors. Al sud-oest un mur arrenca de la roca, amb el mateix tipus de parament, del qual es conserven 10 m de llargada; a l’extrem sud l’alçada és de 3 m. Seguint el pendent, s’hi obren de manera alterna petites finestres i espidieres esbiaixades.
Al sud-est hi ha força restes més de murs. La interpretació de l’estructura es fa difícil per la gran quantitat de runa i per les bardisses que hi creixen. A més, hi ha algunes parets de pedra seca, clarament posteriors, potser usades com a cleda. Amb tot, s’hi pot endevinar una mena d’edificació amb un petit mur semicircular, i les restes de tres cambres, com a mínim, de dimensions considerables, que s’adapten al pendent. En una d’elles, el mur recolza en una mena de curiós contrafort còncau, que salva una bretxa de la roca.
Bibliografia
- Miret i Sans, 1900, pàgs. 142-144; Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàg. 1 240; Tragó, 1982, pàg. 73; Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 199 bis, pàgs. 28-30.