Situació
L'església de Sant Climent, vista des de la banda de migdia i des del costat nord-est, amb l’imposant campanar de base atalussada en primer terme.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
L’església de Sant Climent, envoltada pel cementiri vell, és situada al peu de la carretera d’Isona, just on s’acaben les darreres cases del poble. Aquesta església roman sempre oberta. (FJM-AMB)
Mapa: 34-11(253). Situació: 31TCG606704.
Història
La vila de Nargó, denominació amb què apareix a la documentació fins al segles XV-XVI l’actual poble de Coll de Nargó, és esmentada l’any 1016, però el seu terme té un esment més antic: l’any 988 el comte Borrell, la seva muller i el seu fill permutaren amb el bisbe d’Urgell i els canonges de Santa Maria de la Seu les viles de Cuvilare i Montanissell, situades al terme de Nargó, que limitaven, pel sud, amb el camí de Sant Climent. Nargone figura en el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell.
Santa Maria de la Seu i el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles hi tenien diverses possessions, a l’igual que Santa Maria d’Organyà i Santa Cecília d’Elins, segons figura en l’acta de consagració d’aquesta darrera del 1080. També la col·legiata d’Àger tingué propietats a Nargó, per donació l’any 1065 de la comtessa Sança, vídua d’Ermengol III. La jurisdicció, però, era dels Caboet, que l’any 1097 reberen del comte Ermengol IV d’Urgell els castells i les viles de la comdoria d’Abella, al lloc dit de Nargó. Posteriorment, l’any 1185, amb l’enllaç d’Arnaua de Caboet amb Arnau de Castellbò, Nargó s’integrà al vescomtat de Castellbò. Tanmateix, els comtes d’Urgell conservaren encara alguns drets sobre el lloc, entre els quals diversos delmes que l’any 1143 Ermengol IV deixà a l’església d’Urgell.
Pel pariatge del 1278 entre el bisbe d’Urgell i el comte de Foix, el primer renuncià a les reclamacions que havia interposat, amb anterioritat, sobre el castell de Nargó. Després d’aquests acords, la senyoria i la jurisdicció del terme de Nargó foren íntegrament dels vescomtes de Castellbò.
En el Spill… d’aquest vescomtat, del 1519, Coll de Nargó figura com a cap d’una de les batllies del quarter d’Organyà, que comprenia el castell de Nargó, els masos d’aquesta batllia (molts d’ells deshabitats), el lloc de Massana, el d’Albàs —o Aubàs—, la Roqueta —possible situació d’un dels castells de la baronia d’Abella lliurats l’any 1097—, Santa Eulàlia, Ramoneda i Pujalt, i la vila de Nargó que era “closa e les cases fan de muralla, és vila francha e ben forta”; el privilegi de franquícia havia estat atorgat l’any 1346 pel vescomte de Castellbò, Roger Bernat III.
En un document datat entre el 1040 i el 1060, Isarn Ramon de Caboet i altres personatges del moment prestaren jurament sobre els altars de Sant Climent i Sant Joan de Nargó. L’església de Sant Climent, esmentada en el document del 1097, també apareix com a límit d’un alou cedit per l’abat de Tavèrnoles l’any 1172.
A la recaptació de la dècima del 1279 i el 1280, dins del deganat d’Urgell hi figura el capellà de Nargó, mentre que al llibre de la dècima de la diòcesi del 1391, Nargó consta dins del deganat d’Urgellet. L’any 1575 hom fa esment de la necessitat d’arranjar les voltes del campanar que estaven malmeses.
L’antiga església parroquial de Sant Climent, oberta al culte, fou substituïda en època moderna per un nou edifici també dedicat a sant Climent, en la porta del qual figura la data de 1771. L’església de Sant Climent de Coll de Nargó fou restaurada entre els anys 1930-31 per l’Associació d’Amics de l’Art Vell, amb la col·laboració del bisbat d’Urgell, de la Diputació de Lleida, i la subscripció popular del poble de Coll de Nargó. Les obres foren dirigides pel secretari de l’Associació, l’arquitecte Cèsar Martinell, i no per Josep Puig i Cadafalch, com ha estat atribuït recentment. En elles es descobrí la planta de l’edifici adossat al costat sud, s’escataren els murs, s’obriren les finestres baixes del campanar i es referen les finestres superiors, mancades de mainells, i es reformà la façana de ponent amb la construcció de la gran finestra cruciforme, que substitueix una finestra de doble esqueixada. També es procedí a repicar tot el parament. (MLIC)
Església
Planta de l’església i de la capella o nau inacabada, adossada a migdia.
F. Junyent i A. Mazcuñán
Es tracta d’un edifici que, a desgrat de la seva simplicitat estructural, ofereix un gran impacte plàstic, emergent d’una encertada relació entre els volums, que és accentuat encara per una ponderada i escaient decoració distribuïda adequadament en llocs estratègics dels paraments externs.
De composició simple, consta d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, precedit per uns simples ressalts (un a cada banda), fusionats amb un arc de mig punt, que fan la degradació amb la nau, la qual, però, torna a eixamplar-se on accepta el campanar, tret que, sense que hi hagi un motiu prou evident, també es dóna a l’altre costat fins al ressalt del primer arc toral.
La nau és coberta amb una volta de canó, reforçada amb arcs torals, que ha estat obrada amb lloses disposades verticalment i distribuïdes, per la seva diversitat de mides, d’una manera força irregular. L’absis, atès el seu perímetre semicircular, admet una volta d’un quart d’esfera, resolta amb un seguit de filades concèntriques que s’empetiteixen progressivament fins al tancament de la volta.
Interior de l’església amb l’absis o presbiteri al fons.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
El presbiteri ocupa un nivell més elevat respecte al paviment de la nau, que també és diferent del nivell de l’entrada de ponent, cosa que és salvada mitjançant dues esgraonades situades als extrems. D’altra banda una banqueta recorre els murs laterals des del mur terminal fins a trobar els regruixos, abans al·ludits, que acusa la nau a tots dos costats, on s’insereix el campanar.
El temple rep llum a través de sis finestres, tres de les quals perforen l’absis, dues el mur de migjorn i la restant el mur de ponent. Les cinc primeres, és a dir les absidals i les del mur sud, tenen doble esqueixada i són coronades amb arcs de mig punt adovellats, fets amb pedra tosca, llevat d’una situada al mur sud, refeta probablement en la restauració. La que s’obre a la façana de ponent, a diferència de les altres, té esqueixada senzilla amb obertura cruciforme, i fou refeta totalment en les obres de restauració.
L’accés a l’interior de l’església es pot fer a través de dues portes situades una a ponent, que és la que hom utilitza actualment, i l’altra al mur sud, ara en desús. Ambdues són rematades amb arcs de mig punt adovellats, amb degradació respecte a l’interior, on els arcs assoleixen una més gran obertura.
La directriu horitzontal, donada per la nau i l’absis, és trencada per l’estructura subsistent d’un campanar de torre que envaeix lleugerament la nau al costat nord. Es compon de dues parts, perfectament diferenciades, consistents en una alta socolada de pla rectangular i forma atalussada, amb la sobreposició d’un pis, alçat posteriorment, que, cobert amb una teulada piramidal de lloses, corona definitivament la torre. El primer fragment, que es dreça en forma de tronc de piràmide, no mostra cap divisòria de pisos a l’exterior, tot i que a la part terminal i als quatre costats es desclou una finestra de notables proporcions, rematada amb un arc de mig punt, amb els muntants lleugerament avançats. El darrer tram, en canvi, és constituït per un pis ben diferenciat, on s’obren, també a les quatre cares, finestres triforades, separades per columnes coronades amb capitells mensuliformes, on es recolzen els arquets de mig punt monolítics que les delimiten superiorment, emmarcats per un fris de tres arcuacions cegues originades a partir dels ressalts angulars.
L’aparell del primer tram és una obra rústega fornida de blocs de pedra sense tallar, simplement trencats, lligats amb abundant argamassa, que es disposen irregularment, sense dibuixar filades. L’aparell del segon tram, en canvi, ja segueix els esquemes habituals romànics, per tal com és compost per carreus ben escairats i distribuïts en filades horitzontals ben definides.
Aquest campanar té comunicació amb la nau a través d’una obertura capçada amb un arc adovellat lleugerament ultrapassat.
Secció transversal i alçat del costat nord de l’església.
F. Junyent i A. Mazcuñán
L’edifici és embellit amb una austera però adient decoració llombarda que, tret del mur sud, és present a totes les façanes. Amb inici a l’absis, on a la part superior gira un fris de cinc sèries de dobles arcuacions entre lesenes, la decoració llombarda revesteix part del mur nord: a partir del campanar es repeteixen les arcuacions cegues, ara separades per les lesenes en sèries de quatre distribuïdes en quatre trams, i acaben al mur de ponent; aquí, entre els ressalts angulars, fistonen el pinyó de la façana, coronada amb una rústega creu de pedra, la qual s’alça lleugerament per sobre del nivell de la teulada de doble vessant, recoberta, com el campanar, amb lloses.
L’aparell de la construcció ha estat fet amb carreuons de mides més aviat petites, ben escairades però sense polir, que es disposen en filades horitzontals, amb les juntes ben marcades.
Es tracta d’un edifici construït probablement al final del segle XI, època en què hom devia també reestructurar el capcer del campanar, la socolada del qual, ateses les seves característiques, és una estructura preexistent, segurament no anterior al segle X, que fou reaprofitada i inserida dins l’obra romànica.
Aquesta construcció és una obra ben aconseguida que es pot incloure dins els edificis llombards, on els mecanismes i les tècniques constructives assoleixen un bon grau de perfeccionament, tret que es fa palès tant en el desenvolupament de les estructures i la composició de l’aparell com en l’aplicació dels elements decoratius. D’altra banda destaca dins el context de l’edifici la incorporació d’un element anacrònic, com és la base del campanar, perfectament inserida dins l’obra romànica; aquest fet palesa alhora que la monumentalitat en els campanars ja es donava, per bé que fos en menor grau, en l’arquitectura anterior al segle XI, com també ho demostren altres campanars pre-romànics, com el de Sant Mateu de Bages i el de Sant Andreu de Gurb. (FJM-AMB)
Vestigis d'una altra església
Base de l’absis de la capella o nau lateral inacabada, adossada al sector de migdia de l’església.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
A la banda de migjorn, entremig de l’herbam, en contacte amb l’edifici actual, es distingeixen els vestigis d’una altra església, descoberta arran de la restauració del 1931, que sembla que no es va arribar a acabar. Ateses les restes subsistents (es dibuixa força bé el perímetre entre cinc i sis filades), era formada per una única nau, més estreta que l’actual i més curta pel costat de llevant, capçada per un absis semicircular precedit d’un ampli tram presbiteral.
Pels vestigis conservats, aquesta nau fou concebuda amb volta de canó, reforçada per dos arcs torals, dels quals es conserven les bases de les pilastres que els suportaven. També sembla clar que la seva construcció fou posterior a la de l’església car les filastres del costat nord s’adossen perfectament a la façana sud d’aquella respectant-ne perfectament el pas de la porta, però tapant les finestres, i pel que sembla, resolent el suport de la volta amb arcs formers, adossats al mur.
A la façana de ponent hi havia una porta, i segons la memòria de la restauració i el descobriment d’aquesta segona església es descobrí un pòrtic comú als dos edificis.
L’aparell d’aquesta nau és molt semblant al de l’església, per la qual cosa cal suposar que la seva construcció devia ser poc posterior a la finalització d’aquella, o bé que formaria part d’un primitiu projecte més ampli, d’església de dues naus, que s’abandonaria al cap de poc de començar-se. Amb tot, aquesta hipòtesi sembla poc raonable constructivament, però la dissimetria que s’observa a l’església de Sant Climent entre la façana nord, més ornamentada i acabada, i la façana sud, permeten suposar, si més no, una construcció atzarosa, de la qual no es pot excloure, a priori, cap hipòtesi. Tanmateix, no hi ha una explicació clara per a la construcció d’un segon temple adossat al primer, poc temps després del seu acabament. (JAA)
Intervencions arqueològiques
Entre el 1994 i el 1995 la Generalitat de Catalunya va consolidar l’església i va adequar l’entorn, tot recuperant les restes arqueològiques de la part sud. (CPO)
Bibliografia
- ACU. Llibre de Visites, 1575, núm. 32, f. 23v-24r; Miret I Sans, 1915-16, docs. 27, 44, 46, 82, 84, 85, 97, 111, 122, 135 i 151; Martinell, 1935, pàgs. 27-28; Rius, 1946, vol. I, pàgs. 191 i 199; Soler, 1960-63, docs. 30, 50, 51, 52, 53, 85 i 112; Whitehill, 1974; Junyent, 1975, pàg. 197; Vidal-Vilaseca, 1977, pàgs. 75-80; Baraut, 1978, vol. I, doc. 71, pàgs. 150-154; Els castells catalans, 1979, vol. VI (II), pàgs. 1 243-1 244; Bertran, 1979, vol. II, pàgs. 282; Buron, 1980, pàg. 73; Barral, 1981, pàg. 176; Baraut, 1981, vol. IV, doc. 214, pàg. 45; Baraut, 1982, vol. V, doc. 535, pàgs. 70-71; Tragó, 1982, pàgs. 38-42; Baraut, 1983, vol. VI, doc. 728, pàgs. 100-101, i doc. 778, pàgs. 146-147; Gran geografia comarcal de Catalunya, 1984, vol. 16, pàgs. 133-134; Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 921, pàgs. 53-54, i doc. 982, pàgs. 106-107; Junyent, 1988, núm. 121; Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 255, pàgs. 86-87.