Notable exemplar romànic de nau i capçalera trilobada.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
Situació
L’església de Sant Andreu de Sallent d’Organyà (o Santuari de Sant Maximí), acompanyada del fossar, s’alça, un xic allunyada, al NW de Sallent d’Organyà, poble isolat situat als vessants meridionals de la serra de Sant Joan, al SW de Montanissell.
Mapa: 34-11(253). Situació: 31TCG529717.
S’hi va des de Coll de Nargó per la carretera d’Isona. Al quilòmetre 37,3, a mà dreta, just després d’haver travessat un pont, s’inicia la pista que hi mena. Tot i que a l’inici del seu recorregut aquesta pista es troba en força bon estat, a mesura que va progressant es va espatllant, per la qual cosa és aconsellable anar-hi amb un vehicle tot terreny. La clau, la deixen els estadants de la casa que hi ha prop de l’església, amb el consentiment del mossèn de Coll de Nargó. (FJM-AMB)
Història
L’any 988, en un document de permuta, s’esmenta el camí a Sallent, com a límit, per ponent, de la vila de Montanissell, camí mencionat de nou l’any 1065. Sallent ja apareix consignat, així mateix, en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell.
L’advocació de sant Andreu vinculada a la vila de Sallent apareix l’any 1036, en la donació a Santa Maria de la Seu d’un alou in appendicio Sancti Andree apostoli, i en una venda del 1099 d’un alou in kastro Salientis…in appendicio Sancti Andree.
L’església parroquial de Sallent d’Organyà, esmentada els anys 1279 i 1280 dins del deganat d’Urgell, es corresponia a l’actual església de Sant Andreu, coneguda també popularment com Sant Maximí, ja que s’hi guardava la imatge de sant Maximí, provinent, amb seguretat, de la desapareguda capella de Sant Maximí. L’any 1575 Sant Andreu apareix com a església sufragània de Montanissell. L’any 1758 Sant Andreu era encara cap eclesiàstic del seu terme, dins la parròquia de Montanissell, i com a tal gaudia de cementiri al servei de Sallent, la casa d’Estremós, de la Pera, de Pujal i de la Torra i les capelles de Sant Salvador i Sant Maximí. L’any 1904 es procedí a canviar la capitalitat del terme de Sallent, que passà a l’església de Sant Salvador, i s’ordenà la construcció dels elements i les insígnies que defineixen una església parroquial, com són el cementiri, el campanar o la pica baptismal. (MLIC)
Església
Planta de l’església, que mostra la disposició de la capçalera tricòncava i l’allargament del mur nord de la nau, que fou escurçada o inacabada.
F. Junyent i A. Mazcuñán
L’edifici és un notable exemplar romànic compost per una única nau, de murs convergents, capçada a llevant per un absis semicircular, flanquejat per dues absidioles, també semicirculars, formant una capçalera trilobulada. L’absidiola nord, però, en lliurar-se al campanar, no descriu un semicercle complet. El contacte dels tres absis amb la nau es fa per mitjà d’uns simples ressalts, units amb arcs de mig punt, que marquen la degradació entre aquests cossos d’edifici, perfectament diferenciats.
Malgrat la unitat que manté la capçalera, l’absis central, de proporcions més grans que les absidioles o els absis laterals, esdevé, per la connexió longitudinal que manté amb la nau, el centre aglutinador del temple, i alhora exerceix una acció focalitzadora, dins el context d’una capçalera tricòncava, més visible i evident que les absidioles, convertides en elements secundaris, subordinats a l’absis principal dins l’àmbit del presbiteri.
Els paraments interns són unificats per un enguixat modern que priva de veure l’autèntica estructura de les cobertes, resoltes amb una volta de canó, reforçada amb dos arcs torals, a la nau, i amb voltes d’un quart d’esfera als absis.
Al mur nord, prop del presbiteri, hi ha una porta, coberta amb un arc de mig punt, emmarcada per un arc de descàrrega, la qual comunica amb el campanar.
Aquesta església és poc il·luminada, per tal com la llum només hi penetra a través de tres finestres obertes a la capçalera (una a cada absis), més una altra situada al mur de ponent. A més a més, la foscor s’accentua per l’obturació de dues de les tres finestres absidals (la central i la nord), que han estat totalment inutilitzades per l’envaïment d’uns retaules moderns. Les finestres absidals, d’idèntiques característiques, tenen doble esqueixada i són rematades amb arcs de mig punt adovellats. La de ponent, en canvi, a diferència de les altres, és espitllerada i és rematada amb un arc de mig punt monolític.
La porta, composta per dos arcs peraltats i en degradació, és situada al capdavall del mur de migjorn.
Al costat nord, en contacte amb l’absidiola, es dreça un campanar de torre de planta quadrada, poc travat amb la nau, que, atesa la seva poca alçada, cal suposar que ha estat mutilat en bona part.
L’edifici, a desgrat de la seva planimetria, apareix concebut amb una gran simplicitat ornamental, ja que tret d’unes simples cornises bisellades, les façanes són totalment nues, sense cap detall decoratiu.
La teulada de la nau, que és de doble pendent, és protegida amb lloses, tret que també es fa extensiu a les teulades de l’absis.
L’aparell de la construcció ha estat obrat amb petits carreus que, als paraments de la nau, apareixen només escantonats i disposats en filades lleugerament desdibuixades (especialment al mur sud), mentre que, als absis, talment com si hom, d’una manera conscient o inconscient, hagués volgut remarcar el caràcter sagrat d’aquests recintes receptacles dels altars, els carreus són ben carejats i polits, i alhora es disposen en perfectes fileres horitzontals, alçades a partir d’unes socolades que fonamenten la capçalera.
Pel que fa a la nau, excessivament curta amb relació a les proporcions generals de l’edifici, segons que sembla, en un moment donat, sigui per la causa que sigui, fou escurçada, per tal com el mur nord té continuació, amb la inclusió d’un ressalt, més enllà del frontispici que s’adapta a la curvatura de la volta. D’aquesta manera, la nau, de bon principi hauria tingut més llargada —amb la qual cosa s’ajustarien les proporcions— i la volta hauria estat reforçada amb tres arcs torals.
Aquest edifici, que, llevat de l’escurçament de la nau, no ha sofert remodelacions importants, és una obra romànica bastida durant el segle XII, fa ús d’alguns dels recursos tècnics i estilístics del moment, però sense una acceptació plena, condicionada probablement per la seva situació dins un àmbit isolat de muntanya.
Tot i que la planta d’aquesta església, amb la capçalera trilobulada, atesa la senzillesa de l’edifici i l’hàbitat que ocupa, d’entrada pot sobtar, no és inusual dins la planimetria dels edificis romànics, ja que es pot trobar, entre d’altres, en edificis com Sant Pere de Ponts, Santa Maria de Cervelló, Sant Pere de Montgrony i a les esglésies d’Ur i d’Abrera. Dins de l’Alt Urgell també era segurament trevolada la propera església de Santa Maria de Remolins, actualment arruïnada, i la de Santa Llúcia de Tragó o la de Sant Serni de Cabó.
L’estat de conservació de l’edifici és força bo i, per ara, tot i que s’hi podrien introduir algunes millores, no perilla pas la seva integritat. (FJM-AMB)
Pica
Pica beneitera adossada al mur i mig coberta per un arrebossat modern, que encara deixa veure algunes de les creus que la decoren.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
A l’interior de l’església es conserven dues piques de pedra. L’una, baptismal, és semisfèrica però molt més estilitzada i allargassada del que és habitual, fet que li dóna una forma més aviat ovalada i una aparença de factura ja tardana; fa 86 cm de diàmetre extern i 85 cm d’alçada en total, vas i peu. Com a única decoració, tota la superfície de la pica presenta un seguit d’incisions verticals a més d’un senzill rebaix en la seva part superior que redueix l’obertura.
La pica beneitera, en canvi, és més interessant. Adossada al mur i mig amagada per un arrebossat, fa 40 cm de diàmetre extern i 25 cm d’alçada. Presenta la part exterior en forma cúbica amb els costats lleugerament arrodonits, mentre que la interior aconsegueix una forma ondulant mitjançant un rebuidat. Hem de tenir present que les piques beneiteres, al contrari que les baptismals, no van seguir mai un model únic sinó que van anar variant la seva forma al llarg de l’edat mitjana, tal com ho exemplifica aquest cas.
Malgrat que el nostre país no és ric en piques romàniques esculpides, sí que en tenim moltes que presenten un únic motiu decoratiu, ja siguin flors, creus o formes geomètriques. La pica que ens ocupa entra dins aquest grup de piques amb ornamentació simple, en presentar dues creus en la seva superfície visible. Una d’elles, la que està esculpida a l’angle, es troba en prou mal estat de conservació, però sembla que seguia el mateix model que la del costat. Aquesta és una creu grega inscrita dins un cercle i està treballada en relleu pla. L’aparició d’aquest motiu en una pica beneitera remet al seu significat de salvació i no al de martiri.
La rusticitat en l’execució d’aquesta peça pot fer pensar que es tracta d’una obra primerenca, però probablement ens trobem davant d’un exemplar tardà dins el període romànic, tot i que d’una qualitat força baixa. (CBS-LBM)
Bibliografia
- ACU. Llibre de Visites, 1575, núm. 32, f. 24; ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 111, f. 18-28; Miret I Sans, 1915-16, docs. 151 i 160; Rius, 1946, vol. I, pàgs. 190 i 199; Vidal-Vilaseca, 1977, pàgs. 84-85; Baraut, 1980, vol. III, doc. 214, pàg. 45, doc. 232, pàgs. 63-65, doc. 249, pàgs. 81-82 i doc. 271, pàgs. 100-101; Baraut, 1981, vol. IV, doc. 324, pàgs. 38-40; Baraut, 1982, vol. V, doc. 490, pàg. 28; Baraut, 1983, vol. VI, doc. 778, pàgs. 146-147; Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 983, pàgs. 107-108; Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1255, pàgs. 63-64; Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 255, pàgs. 86-87.