Vista de la població de Castellbò arrecerada al peu del castell, que s’aixecava sobre la roca de l’esquerra de la fotografia.
ECSA – A. Villaró
Situació
És situat damunt la roca que hi ha al cap del poble de Castellbò, a la cruïlla de tres torrents: el de Solanell, el d’Albet i el de Carmaniu.
Mapa: 34–10(215). Situació: 31TCG647928
Per anar a Castellbò cal agafar la carretera que arrenca del quilòmetre 127 de la C-1313, que va des de Montferrer fins a Sant Joan de l’Erm. A 9 km hi ha l’antiga capital del vescomtat.
Les restes del castell es troben a la roca que domina el poble. Hom pot enfilar-s’hi per un carrerò costerut i embardissat que surt just davant mateix de la col legiata o bé donant el tomb al poble i pujant pel sud.
Història
La història de Castellbò és en part la història d’un misteri: el de l’inexplicable canvi de nom que va sofrir en el segle XI. Sense cap raó aparent, es va passar del Castell-lleó (Castro Leonis) com a única denominació de la vall, que trobem del 971 al 1037, al Castellbò actual, documentat a partir del 1040. Amb tot, la substitució del nom antic pel nou fou lenta: encara, en un document que cal datar entre els anys 1060 i el 1108, apareix el valle Castro Leonis d’escriptures anteriors.
Un dels primers documents que tracten de la fortalesa, del 1040, parla de l’intent del vescomte Ramon de Cerdanya de sostreure la senyoria del castell de Castellbò al vescomte d’Urgell Miró, aprofitant la minoritat del comte Ermengol III.
Els vescomtes d’Urgell, documentats a partir de l’any 981, i que en un principi no tenien cap adscripció territorial, començaren a intitular-se vescomtes de Castellbò l’any 1126, a partir de Pere Ramon.
Tanmateix, la seva família ja tenia possessions a la vall des del final del segle X, possessions que s’anaren incrementant durant tot el segle XI. El vescomte Guillem —fill de Miró I— adquirí diversos alous a la vall de Castellbò: aquest patrimoni inicial es va anar eixamplant fins a abastar tota la vall, convertida en feu de la família vescomtal.
Els conflictes entre els vescomtes de Castellbò, l’església d’Urgell i els comtes d’Urgell, provocats per les aspiracions del vescomte d’esdevenir el principal poder feudal de la zona van començar a fer-se evidents amb Ramon II de Castellbò (1150–85), tot i que amb Pere Ramon ja hi hagueren tensions per la construcció del castell de Ciutat: el 1135 Ermengol VI li permeté la construcció d’aquest castell amb la condició que havia de lliurarli el de Castellbò quan el comte li ho requerís. Els comtes d’Urgell intentaren tothora controlar el patrimoni dels Castellbò: el 1159 Ermengol VIII donà el castell de Castellbò al bisbe Bernat Sanç. Tanmateix, aquesta donació no va fer-se efectiva, i Castellbò com la resta de castells cedits— continuà dins del patrimoni dels vescomtes.
Aquesta situació fou encara més violenta amb Arnau de Castellbò (1185–1226), que fou el qui consolidà i augmentà espectacularment el vescomtat amb la incorporació de les valls de Cabó i de Sant Joan, gràcies al seu matrimoni amb Arnalda de Caboet. Aquesta expansió incloïa, a més, els drets i béns que els Caboet tenien a Andorra, infeudats per l’església d’Urgell. Arnau —acusat i condemnat després de mort per càtar— protagonitzà diverses accions bèl liques contra el bisbe Arnau de Preixens. El trobador Guillem de Berguedà, refugiat a Castellbò després d’haver assassinat el vescomte de Cardona composà virulents sirventesos contra el bisbe. L’amenaça de Castellbò fou continguda amb diversos pactes i convinences entre Arnau, Ermengol VIII i Arnau de Preixens.
El castell fou sovint la penyora dels pactes de pau entre els diversos poders en joc: el 1190, Ermengol VIII reclamà la potestat del castell de Castellbò al vescomte Arnau, a més de la de tots els castells del vescomtat excepte el de Sant Andreu, a canvi del permís i de l’ajut econòmic per a refer el castell de Ciutat. Aquesta petició és el reflex de la desavinença entre el comte i el seu vassall a causa de la construcció de castells sense autorització expressa. El 1203, el comte prengué els castells del vescomtat com a conseqüència de la guerra moguda pel vescomte i pel comte Ramon Roger de Foix contra el bisbe d’Urgell, en oposar-se aquest al matrimoni de la filla d’Arnau, Ermessenda, amb l’hereu del comtat occità. Quan Arnau de Castellbò convingué amb les condicions del comte, li lliurà per cinc anys el castell de Castellbò i la roca d’Aguilar com a garantia que acompliria el pacte, tot reconeixent al comte la sobirania sobre totes les seves possessions.
El matrimoni, a desgrat de les pressions, se celebrà el 1208, i el vescomtat s’incorporà, a la mort d’Arnau (1230) al patrimoni dels Foix.
Roger Bernat II continuà l’enfrontament amb el bisbe Ponç de Vilamur. Aquest sol licità que el comte de Foix perseguís els càtars refugiats a la senyoria de Castellbò. Roger Bernat s’hi negà. A causa d’aquesta negativa i dels maltractaments del comte, Ponç de Vilamur l’excomunicà. El fill de Roger Bernat, Roger IV, es presentà a un concili aplegat a Lleida (1236), on va oferir el castell de Castellbò a Ramon Folc de Cardona i es comprometé a no privar el pas dels inquisidors pel vescomtat. El vescomte de Cardona i el comte del Pallars van restituir Castellbò al comte de Foix Roger Bernat IV, el 1284.
El castell fou enderrocat el 1513 per ordre del rei Ferran, el qual l’havia recuperat després que un exèrcit gascó, que havia invadit el vescomtat, se n’hagués apoderat. Al Spill… no hi ha gaires dades sobre el castell: “El castell de Castellbò, ans fos derribat havia una capella sots invocatió de Sanct Pere e de Sant Ffrancesch.”
Al poble, emmurallat, hi havia dues portes de les muralles de la vila, que encara es poden veure en fotografies de començament de segle, ja que foren destruïdes cap als anys vint, en fer arribar la carretera al poble. Al temps de la redacció del Spill… eren les úniques fortificacions de la vila. A la part exterior del poble encara són ben perceptibles restes de la muralla.
Castell
Ben poca cosa queda del castell, que devia ésser de considerables dimensions. A la banda nord i oest del turó hi ha diversos llenços de paret situats damunt la roca, un d’aquests de 2 m de gruix per 6 de llarg, que es troba a la banda nord.
L’aparell és matusser, amb blocs de 10 a 15 cm d’alt i de 20 a 30 cm de llarg, de dimensions mitjanes. Les parets més ben conservades són les del vessant de ponent del turó: hi ha una mena de contrafort i un llenç de paret amb carreus ben escairats, i filades d’opus spicatum a la part interior del mur, que ha quedat al descobert en cedir la cara exterior. Les pedres, esquists del país, estan lligades amb terra. Les parts més ben conservades devien correspondre als basaments de dues torres, una al nord i l’altra al sud. Alguns d’aquests murs que hi ha al cim del turó són d’època romànica.
En nombrosos indrets, la roca ha estat buidada per tal d’augmentar l’espai disponible, com succeeix en la majoria d’edificis de Castellbò. Abans d’arribar al cim de la roca, hom pot veure ben clarament com ha estat buidada la pedra per tal de deixar-hi un espai en angle recte. En aquest mateix lloc s’hi poden trobar forats que segurament suportaven bigues.
Just abans d’arribar al capdamunt del turó, una excavació rectangular a la roca fa pensar en l’estructura d’una llar de foc, com es diu al poble. N’hi ha que asseguren haver vist pous o cisternes vora aquelles parets, i a la part baixa de la vila es conserva l’entrada d’un passadís, coberta amb un arc. Tanmateix, la bardissa amaga parts considerables del conjunt.
La paret de pedra seca que corona el cim és clarament una protecció molt posterior.
Bibliografia
- Baudon de Mony, 1886, vol. I; Miret i Sans, 1900; Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 209–1 220; Tragó, 1982, pàgs. 8–10.