Situació
ECSA – J.A. Adell
L’església de l’antic monestir de Santa Cecília d’Elins és situada a uns 2 km de Cassovall, lloc on és coneguda com “el monestir”. S’accedeix a Cassovall per una pista que neix a la carretera d’Adrall a Sort, pel port del Cantó, poc abans de Pallerols del Cantó. (MLIC-JAA)
Mapa: 34–10(215). Situació: 31TCG612901.
Història
Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell
El monestir de Santa Cecília d’Elins és documentat d’ençà de l’any 865. Al document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell hi consta la parròquia d’Helinse.
Segons el Spill… del vescomtat de Castellbò, aquesta vall, integrada en el primer quarter en la divisió d’aquest vescomtat, la formaven els llocs de Pallerols, Cassovall, Saulet i el mas de Canturri.
El monestir de Santa Cecília d’Elins, d’acord amb les dades que avui en podem conèixer, presenta nombrosos interrogants i punts molt confusos en la seva història, entre els quals cal destacar el seu caràcter de monestir femení a partir del 1079, fet que sembla indicar que abans devia ser un monestir masculí, caràcter que, aparentment, recuperà a partir de 1134–35; però posteriorment, en 1279–80, encara consta l’existència d’abadessa al monestir. Aquesta aparent dualitat pot interpretar-se com un cas, força singular a Catalunya, d’un monestir doble, de monjos i monges; un cas semblant es pot trobar —poc abans del 1017, quan passà a canònica augustiniana— en el monestir de Sant Joan de les Abadesses, on hi havia una doble comunitat, de monges i de preveres.
L’existència d’una situació semblant a Santa Cecília d’Elins, de la qual no consta cap prova documental o arquitectònica, podria aclarir alguns dels interrogants que les vicissituds històriques plantegen.
Per altra banda, sembla deduir-se, especialment a partir del 1135, una certa pugna entre la comunitat de Santa Cecília i la de Sant Serni de Tavèrnoles; aquesta darrera intentava d’apoderarse del monestir de Santa Cecília, utilitzant arguments contra la vida de les monges, arguments que no poden menys que evocar el qualificatiu de “nefandissimas meretrices veneris” aplicat a la butlla del papa Benet VIII de l’any 1017 per expulsar les monges de Sant Joan de les Abadesses. La resistència de la comunitat d’Elins a ésser absorbida per la de Tavèrnoles, estaria palesada en el manteniment de la figura de l’abadessa encara un segle després de la teòrica incorporació al monestir del Valira.
Totes aquestes circumstàncies, i l’escassetat documental sobre la vida del monestir no permeten l’establiment d’una panoràmica completa sobre l’evolució històrica del cenobi, i la transcendència que tingué en l’organització religiosa i territorial de l’Alt Urgell.
Del cert, sabem que l’any 937 Santa Cecília rebia la donació de la casa de Salinoves, on erigí una església, consagrada a sant Cristòfol el 949. Entre els anys 985 i 993, el comte Borrell donà al monestir les viles de Pallerols i Avellanet, la muntanya de Sant Joan a Avellanet, l’església de Cortiuda i els alous de Pujol i Nargó. L’any 990 figuraven dos abats simultanis Adalbert i Eumacó i un mínim de cinc monjos, encara que sembla possible que el nombre total fos de dotze.
L’any 1024 l’abat de Santa Cecília era Duran, el qual hagué de restituir, per sentència pronunciada a l’església de Sant Pere del castell de Ponts, al bisbe d’Urgell, Ermengol, l’església de Cortiuda i la seva parròquia, com també les dècimes i primícies de Castelló, que li havia estat cedida l’any 1004 pel comte Ermengol I; sembla, doncs, que el monestir l’havia retingut indegudament. La sentència és confirmada pel comte Ermengol, el qual, pel mateix document, retornà a Santa Maria de la Seu la vila, la parròquia i el feu de Tuixén. L’any 1030 l’abat Duran aconseguia del vescomte Guillem la possessió del castell de Vilamitjana. L’any 1060 l’abat Bernat, després bisbe d’Urgell, manà construir els nous edificis del cenobi. Les despeses ocasionades per aquesta construcció devien ser la causa, segons M. Riu, de l’esgotament de les reserves monetàries del monestir i la seva posterior decadència.
L’any 1079 sembla que el monestir, després d’un període de decadència, fou convertit en monestir femení sota la regla de Sant Benet amb monges provinents del monestir de Sant Pere de les Puel·les, però aviat el nou cenobi trencà els lligams amb el de Barcelona. El 29 de desembre de 1080 el bisbe d’Urgell, Bernat Guillem, a petició dels comtes d’Urgell, Ermengol i Llúcia, i de l’abadessa Eliardis, consagrava la nova església dedicada a santa Cecília, mentre que els altres dos altars foren dedicats a la Mare de Déu i a la Santa Fe. A l’acte assistiren, a més dels comtes, el vescomte d’Urgell i altres personatges notables. Les possessions amb què havia estat dotat el monestir foren confirmades, i s’estenien, no sols a la vall d’Elins, sinó també a la propera de Guils, a la de Taravall, a la de Siarb (Pallars Sobirà), i a llocs més allunyats com Girona, el castell de Ponts, de Conques, de Llordà, d’Ivorra, d’Oliana, de Nargó, de Tost, d’Agramunt i de Talló, a més d’altres llocs dispersos.
Acta de consagració de l’església del monestir de Santa Cecília d’Elins (29 de desembre de 1080)
Consagració de l’església del monestir de Santa Cecília d’Elins, en la vall elinsitana, comarca d’Urgell, pel bisbe Bernat Guillem de la Seu, a petició del comte Ermengol, de la comtessa Llúcia i de l’abadessa Elliardis. Després d’acomplerts els diversos ritus de la dedicació i d’haver consagrat els tres altars de la nova església, el bisbe li confirma totes les possessions consignades en l’acta, redactada per Ermengol “lator legis ac iuris”, i totes les que li seran fetes en l’esdevenidor.
"Era millessima centessima octava decima, indictione secunda, lustra ab incarnatione Ihesu Xpisti, Filii Dei vivi, videlicet redemptoris ac salvatoris totius mundi Domini nostri, ducentesima sexta decima, mense decembrio, ebdomade ultima post nativitatem Xpisti, die tercia que fuit in ebdomade, revolutione septima, ante kalendas ianuarii quinta, adfuit probitate clarus, dignitate reverentissimus consul et marchio Urgellitanus, domnus scilicet Ermengaudus, princeps per omnia laudabilis ac prestantissimus, in monasterio beatissime virginis et martiris Xpisti Cecilie, quod est situm in Orgellitana tellure in Ellisitana valle, citra fluvium quod ab incolis vocatur Cavo. Intraveruntque cum eo nonnulli nobiles viri, religiosi seu laici, thoparcas totius telluris seu primates sui palatii, gardingi seu thiuphadi. Adfuitque in eodem monasterio domna venerabilis Lucia et admodum religiosa comitissa, que erat procuratrix ac gubernatrix illius loci benignisima, cuius solerti industria nuper ibi plantata erat Xpisti vinea, propagine puellarum novella, que sub regulari vita felicissima florebant studia. Aderatque cum ea domna Elliardis abbatissa, cuius de vinea transplantata noviter fuerat propago illa, et in cuius subiectione firmissime videbatur stare locus ille absque divulsione ulla per secula cuncta. Qui simul prelibatus consul una cum semel dicta comitissa Lucia et Elliardis suprafata abbatissa, invitaverunt domnum sancte Urgellensis ecclesie presulem, scilicet Bernardum virum egregium ac undique catholicum, non simoniace sed absque ulla contagione simoniace heresis in Urgellitano episcopatu intronizatum, et a papa romano specialiter apud Roman unctum et consecratum, et kanonice cum suis apicibus ad Urgellicam sedem ab eo remissum; et obnixe oraverunt eum hii et omnes magnates terre omnesque archidiacones et kanonici sancte Urgellensis ecclesie quatinus monasterium dedicare illud, unde dudum divina providentia extiterat pater et procurator ac propagator, et fretus divino auxilio a fundamenis omnium hedificiorum donec ad ardua tecta spontaneus constructor. Qui non immemor pristinum amorem qui ardentius in corde illius adherebat, recolendo vera esse ea que asserebantur, licet fieret grave onus, tamen precibus prelibati consulis et comitisse ac abbatisse ceterorumque principum terre et kanonicorum sancte Marie victus, honorifice hanc per Sancti Spiritus invocationem et per sacri xrismatis unctionem proutcunque pulchre quivit, dedicavit et consecravit ecclesiam. Constituit demum intra prelibatam Dei aulam tria altaria, haud aliter ac ut actenus ab anterioribus fuerant ibi disposita. Altare scilicet sancte virginis et martyris Xpisti Cecilie statuit in medio, quia obtinet primatum e templo illo. Ad dexteram vero plagam sancte Marie perpetue virginis, dominique genitricis. Ad levam, id est ad introitum porte australis, beate Fidei virginis et Xpisti martyris. In quibus lapideis haris iuxta ecclesiasticum morem impositis, sacrosancta unctione delibutis, diversa sanctorum recondidit pignora ad promerenda, mortalibus huius exilii erumpnosa scandala patientibus, gaudia sempiterna. Verum his rite peractis egregius idem pastor universos qui diabolico incitati conamine aliquid de rebus eiusdem loci, ab initio et in presenti fidelium devotione adquisitis vel etiam in futuro adquirendis, violenta temptatione aufferre conati fuerint aut aliqua callida argumentatione abstulerint, inennodabili anathematis vinculo terribili mulctavit percussione, et apostolica auctoritate a liminibus totius extirpavit ecclesie. Eos vero qui divino conpuncti amore locum illum, ubi candida virginitas florere in sanctimonialibus ibi degentibus videtur, de rebus vel alodiis augmentare vel ditare uncquam voluerint, et epyfatum comitem, nobilem illustrissimumque virum, probitate et prudentia clarum, qui in hac die nonnulla ac puchras sicut in subsequentibus demonstrabitur, pro remedio anime sue ex prediis ac alodiis optulit dona ad supplementum illius loci militantiumque Deo per omne evum ibi, atque omnes alios primos vel infimos qui parum vel magnum aliquid optulere domino Deo in die vel loco illo, fultus apostolorum Petri et Pauli auctoritate et pontificali subnixus potestate a peccatorum omnium solvit discrimine, et animas omnium fidelium defunctorum in eodem loco quiescentium eruit ab horrida invisi tenarii sede sua supplici prece. Et in prenominata iam die eiusdem basilice enchenie omnia ad sue ecclesie aliquo modo pertinentia alodia, huius dotis conscriptione firmissima roboravit auctoritate ac stabilissima proprie manus confirmatione.
Ecclesiam videlicet in principio sancti Petri, que contigua videtur huic monasterio cum ipso oppido de Cassualdo cum omnibus suis alodiis, cum decimis ac primiciis, et omnium fidelium oblationibus ac votis. Ipsam iterum villam de Pallierolis cum medio villa Avellaneti, cum omnibus censu et tributo, et ecclesiam sancti Cucufatis martiris, que est in serra de Belogurro, cum omnibus suis pertinentiis, et ecclesiam sancti Iuliani cum omnibus sibi pertinentibus rebus, et ecclesiam sancti Stephani cum omnibus sibi pertinentibus rebus, et ecclesiam sancti Vincentii de Canturre cum terminis et omnibus sibi pertinentibus rebus. Ipsum etiam castrum de Castelione cum ipsa ecclesia sancti Michaelis, cum omnibus alodiis de illo monte, et cum omnibus hominibus ibi commorantibus et cum omnibus rebus sibi pertinentibus. Et ipsum castrum de castello Elince, ipsum soladium de Beren et Kasas que sunt in villa Enres, cum terris et vineis et molendis, et illo castelione quod ibidem prope est, cum kasis, casalibus, terris, vineis et omnibus sibi pertinentibus rebus. Et alodium illud de podio Ventolano sive de Argestuso cum omnibus decimis, et alodium illud quod est in Equiles, simul cum ipso alodio de Sauchos cum ipso de illo ob[a]cello, simul cum illo de Vilarrubia cum omnibus terminis et affrontationibus, et alodium illud de Vilamigana et illud alodium quod est in Castellione, quod apellatur Ladrera, et illud alodium quod est in Adralio et alodia illa que sunt in Eresuz seu in Surripas sive in Tost cum omnibus terminis et afrontationibus illorum et cum omnibus pertinentibus sibi rebus. Ecclesiam sancti Petri, que est in villa que dicitur Novas, cum primitiis et oblacionibus et omnibus pertinentibus sibi rebus, et ecclesiam sancti Genesii de Tolosela et ecclesiam sancti Iuliani de Somonte et ecclesiam sancte Eulalie in valle Nargonis et eclesiam sancti Michaelis de Miliano, et ecclesiam sancti Martini de Cintiniano et ecclesiam sancti Petri de Rua et ecclesiam sancti Andree que est in A[…]ia, et ecclesiam sancti Martini, que est in castro Lordani, et ecclesiam sancti Petri de Biscarri et ecclesiam sancte Marie de Gramineto et ecclesiam sancti Xpistophori, que est in valle Taravallensi, et ecclesiam sancti Stephani, que est in ipsa Speluncella, et ecclesiam sancte Lucie de castro Salinuas et ecclesiam sancti Ioannis de Oliana et ecclesiam sancti Gervasii, que est in Stagna, intra terminos de Lobera. Et ecclesiam sancti Genesii que est in comitatu Paliarensi, in valle Siarbi, et ecclesiam sancti Pauli de Lavanzola. Has omnes prenominatas ecclesias cum omnibus decimis primiciisque earum et oblationibus cunctis, cum omnibus cimiteriis illarum sive cum omnibus alodiis, cuitis ac incultis, plantatis ac inplantatis, cum omnibus terminis afrontationibusque eorum ad easdem ecclesias quocumque modo pertinentibus sive cum omnibus rebus mobilibus et inmobilibus, corporalibus ac incorporalibus ad usum hominum feminarumque pertinentibus cum omnibus rebus et chasas, cum terris et vineis que sunt in villa Gernues sive in Stazone. Et alodia illa que sunt in villa Alvares sive in Archasvilla et castrum illud de Rua cum omnibus terminis et afrontationibus suis, cum omni censu sive tributo, cum omnibus functionibus sive reditionibus. Et ipsas duas villas que vocantur Spina et villa Aldina et alia que apellatur Moselliolo, cum terminis earum et cum omnibus rebus pertinentibus ad prefatum castrum et ad prenominatas villas. Et ipsam villam de Ledonella cum omnibus suis alodiis, decimis et primitiis omnique censu et ipsas suas hostalitates, que fuerunt de Anmiro seu de suis heredibus, cum omni censu et cum omnibus alodiis que sunt infra terminos de valle Taravallense, tam in montanis quam in convallibus, et alodium illud de Curtidda cum omnibus pertinentibus sibi rebus. Et alodium illud quod est in valle Anni cum omnibus pertinentibus sibi rebus. Et illud alodium quod est in comitatu Cerdaniense, in pago Tolloni, cum omnibus rebus sibi pertinentibus. Et illud alodium quod est in Gerunda et in finibus eius cum omnibus rebus sibi pertinentibus. Et cuncta illa alodia que prelibatus consul, sicut supra referentur, ibi optulit in die iam suprafata intra comitatum Urgelli separatim in diversis locis posita, id est in mas Cancani campo, una quadra cum castello quod dicitur Laurano cum omnibus terminis et afrontationibus suis, cum omnibus decimis primiciisque suis et cum omnibus pertinentibus sibi rebus. Et in castro Pontis vineam unam et unum dominicum hominem, et in castro Acrimontis parialiatam unam alodii et medietatem vinee que plantavit Arnaldus Iotonia. Et in castro Hyborre vineam unam et pariliatam unam alodii et Gerberga Folchera cum omnibus filiis filiabusque suis. Et in castro Sancte Elzinie unam pariliatam alodii et vineam unam et unum dominicum hominem. Et in castro Conchuis pariliatam unam alodii et unum dominicum hominem. Et in castro Lordani vineas tres et unum dominicum hominem. Et in Oliana peciam unam terre et unum dominicum hominem. Et in Nargoni tantum ex vineis unde habeat unam tonam vini et unam peciam terre et unum dominicum hominem. Et in Tost tantum ex vineis unde habeat medros duos vini et unum dominicum hominem. Et in villa Andorra. XII. modios annone. Et in Acrimontis unum dominicum hominem. Et in castro Alosii unum dominicum hominem. Et in castro Tollonni alium dominicum hominem.
Omnes istos suprafatos homines cum omnibus illorum alodiis decimis ac renovis omnique censu ac servicio et omnia alodia prenominata, sicut scripta sunt in carta quam sepe prefatus consul sic huic cenobio firmavitque manu propria, voluntate spontanea, et omnia alodia que in die prenominata a fidelibus Dei ibi fuerunt diversis in locis oblata, cunctas super specialiter scriptas ecclesias, cum omnibus causis mobilibus et immobilibus ad easdem eclesias quocumque modo pertinentibus omniaque alodia superius nominatim expressa, actenus seu nuper adquisita seu quocumque modo adepta seu que deinceps a fidelibus erunt ibi oblata quibuscumque in locis sint sita, et alodium illud quod est in valle Capudensis, et que sunt supranominata et ea que sunt innominata ad ius prenominati cenobii quocumque modo pertinentia, cum omni censu omnique districtu, cum omnibus functionibus ac redivitionibus et cum omnibus reus ad eandem alodia pertinentibus, sicut omnia melius humano sensu investigari queunt, ad usum hominum ve feminarum pertinentia, absque reservatione ulla iidem gloriosus presul una cum sepius dicto reverentissimo consule in hac pretexta die donaverunt atque dote tradiderunt, redoraverunt atque confirmaverunt in ius ac dictionem et potestatem prelibati cenobii sante Cecilie irrevocabili iure illi perpetim habitura, ita ut nullus comes, vicarius, consul, vilicus, prepositus, actor aut procurator seu quislibet ingenuus aut servus nec ulla persona sublimis aut inferior utriusque sexus et etatis temerario ausu presumat aliquid ex inde auferre, abstrahere, disrumpere nec aliquid invadere nec ullo modo ledere. Et si hoc fecerit aut in aliquo presumptiosus extiterit aut aliquid inde tulerit vel invaserit, disrumpere vel infringere presumpserit, secundum kannones Toletani concili. XI. in quadruplum ea, que abstulerit, huic cenobio reddat; ac insuper usque ad satisfactionem que in eodem kannone reperitur, anathematis vinculo feriatur. Et deincebs hec scriptura dotis vel conservationis ecclesieque rei redintegrationis firmissimum vigoris optineat quousque dies ultionis veniat.
Que sunt acta in die iam supra libata regnante rege Philippo. XX. anno in Francia.
Ermengaudus Dei gratia comes +. Lucia comitissa +. Sig+num Bernardus episcopus +. Sig+num Reimundi vicecomitis. Sig+num Gerali Poncii. Sig+num Guilelmi Arnalli. Sig+num Bernardi Erimanni. Sig+num Petri Mironis. Sig+num Andree Mironis. Sig+num Brocardi Guilelmi. Sig+num Reimundi Gomballi. Sig+num Guillelmi Isarni. Sig+num Reimundi Geralli. Sig+num Arnalli Daconis. Sig+num Arnalli Bernardi.
Lator legis ac iuris Ermengaudus + hanc scripsit dotem rogatus et hoc (s. man) impressi signum devotus in die annoque prenotatis."
O: ACU, Consagracions d’esglésies, núm. 30
A: Còpia del segle XVIII, BC, Pasqual: Monumento, vol. II, pàgs. 301–306.
a: Villanueva: Viage literario a las iglesias de España, vol. VII, ap. 8, pàgs. 223–225 (edició parcial).
b: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX–XII), “Urgellia” (la Seu d’Urgell), núm. 1, 1978, doc. 71, pàgs. 151–154.
c: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies de l’antic bisbat d’Urgell (segles IX–XII), la Seu d’Urgell 1986, doc. 75, pàgs. 161–165.
Traducció
"L’any mil vuitanta de l’era, indicció segona, lustres dos-cents setze de l’encarnació de nostre Senyor Jesucrist, fill de Déu vivent, redemptor i salvador del món, el mes de desembre, darrera setmana després del Nadal de Crist, el dia tercer de la setmana, revolució setena, dia cinquè de les calendes de gener, el senyor Ermengol, cònsol i marquès d’Urgell, baró insigne per la seva rectitud, venerable per la seva dignitat, príncep lloable en tot i ple de prestigi, es presentà al monestir de Santa Cecília, verge i màrtir de Crist, que és situat a la terra d’Urgell, a la vall elinsitana, prop del riu que els nadius anomenen Cabó. Entrà acompanyat de molts nobles barons, religiosos i laics, dirigents locals de tota la contrada, pròcers del seu palau gardingi seu thiuphadi. També fou present en aquest monestir la venerable senyora Llúcia, comtessa profundament religiosa, procuradora i governadora d’aquest lloc, coneguda per la seva benignitat, per la cura amatent de la qual havia estat plantada en aquest lloc una vinya de Crist, una nova generació de noies que florien en la benaurada dedicació de la vida regular. L’acompanyava la senyora Eliarda, abadessa, de la vinya de la qual havia estat trasplantada recentment aquella generació, i sota el govern de la qual aquell lloc gaudia de plena estabilitat sense cap trasbals, per tots els segles. L’esmentat cònsol, juntament amb l’al·ludida comtessa Llúcia i la sobredita abadessa Eliarda, invitaren el senyor bisbe de la santa església d’Urgell, Bernat, baró eminent i catòlic del tot, entronitzat al bisbat d’Urgell, no pas d’una manera simoníaca sinó sense el més mínim contacte d’heretgia simoníaca, ungit i consagrat especialment pel bisbe romà a la ciutat de Roma i enviat per ell a la seu d’Urgell d’acord amb els cànons, amb tots els pormenors i tots els magnats de la contrada, tots els ardiaques i els canonges de la santa església d’Urgell li pregaren insistentment que consagrés aquell monestir del qual ell, per la divina providència, s’havia convertit en pare, procurador i propagador, i confiant en l’ajuda de Déu, havia construït tots els seus edificis per iniciativa pròpia, des dels fonaments fins a les altes cobertes. I ell, recordant-se d’aquell amor inicial que duia enganxat al seu cor d’una manera ardent, reconeixent que era veritat tot el que s’afirmava, tot i que era pesada càrrega, mogut pels precs de l’esmentat cònsol, de la comtessa, de l’abadessa, dels altres prínceps de la terra i dels canonges de Santa Maria, dedicà i consagrà aquesta església amb tots els honors, mitjançant la invocació de l’Esperit Sant i la unció del sagrat crisma, tan bellament com fou possible. A més, erigí dins l’esmentada casa de Déu tres altars exactament iguals com abans hi eren disposats. L’altar de Santa Cecília, verge i màrtir de Crist, el col·locà al mig, atès que té la primacia en aquell temple. A la dreta, el de Santa Maria, sempre verge i mare del Senyor. A l’esquerra, o sigui, a l’entrada de la porta de migjorn, el de Santa Fe, verge i màrtir de Crist. En aquests altars de pedra consagrats amb la sagrada unció hi recondí, segons costum de l’església, diverses relíquies de sants perquè facin mereixedors dels goigs sempiterns els mortals que sofreixen les penoses proves d’aquest exili. Un cop acomplert tot això, l’egregi pastor penalitzà amb el terrible vincle indissoluble de l’anatema i amb l’autoritat apostòlica exclogué de les portes de tota l’església tots aquells que, incitats per una temptació diabòlica, intentin prendre per la força o sostreguin amb alguna pèrfida argúcia algun dels béns d’aquest lloc, dels que té des del començament, dels que ha adquirit ara gràcies a la devoció dels fidels o dels que adquirirà en el futur. En canvi, tots aquells que, tocats per l’amor de Déu, vulguin en algun moment enriquir i fer créixer amb els seus béns i alous aquest lloc on es veu florir la candorosa virginitat en les monges que hi viuen, el comte esmentat, baró noble i il·lustríssim, distingit per la seva rectitud i la seva prudència, que en aquest dia ha donat dels seus predis i alous nombrosos i valuosos béns, com es veurà més endavant, per a remei de la seva ànima i per al sosteniment d’aquest lloc i dels qui hi serveixen Déu per sempre, i tots els altres, d’elevada o baixa condició, que facin una ofrena a Déu, gran o petita, en aquest dia i en aquest lloc, emparant-se en l’autoritat dels apòstols Pere i Pau i revestit del poder pontifical, els absol de la culpa de tots els seus pecats i deslliura les ànimes de tots els fidels difunts que descansen en aquest lloc dels poders terribles del posseïdor invisible, amb les seves pregàries i súpliques. I en el dia ja esmentat de la dedicació de la basílica ha confirmat tots els alous que d’alguna manera pertanyen a aquesta església mitjançant aquest document de dotació amb la seva fermíssima i incommovible autoritat, de la seva pròpia mà.
En primer lloc, l’església de Sant Pere que és a tocar d’aquest monestir amb la fortalesa de Cassovall, amb tots els seus alous, amb els delmes i les primícies i les oblacions i ofrenes de tots els fidels. També la vila de Pallerols amb la meitat de la vila d’Avellanet amb tots els censos i tributs i l’església de Sant Cugat, màrtir, que és a la serra de Belogurro, amb totes les seves pertinences, i l’església de Sant Julià amb tots els béns que li pertanyen, i l’església de Sant Vicenç de Canturri amb els seus termes i totes les seves pertinences. També el castell de Castelló amb l’església de Sant Miquel, amb tots els alous d’aquella muntanya, amb tots els homes que hi viuen i amb tots els béns que li pertanyen. La fortalesa del castell d’Elins, amb terres, vinyes i molins, el soler de Berén i les cases que hi ha a Enres, amb terres, vinyes i molins i el Castelló que hi ha allà prop, amb cases, casals, terres, vinyes i totes les coses que hi pertanyen. I l’alou de puig Ventolà i d’Argentús amb tots els delmes, i l’alou que hi ha a Guils junt amb l’alou de Sauchos i el de l’obaga, juntament amb el de Vila-rubla amb tots els termes i afrontacions, i l’alou de Vilamitjana, i l’alou que hi ha a Castelló, que s’anomena Ladrera, l’alou que hi ha a Adrall, i els alous que hi ha a Eresús, a Sorribes i a Tost amb tots els seus termes i afrontacions i amb totes les coses que els pertanyen. L’església de Sant Pere, que és a la vila anomenada Noves, amb les primícies, les oblacions i totes les coses que li pertanyen, i l’església de Sant Genís de Tolosela, l’església de Sant Julià de Somont, l’església de Santa Eulàlia a la vall de Nargó, l’església de Sant Miquel de Miliario, l’església de Sant Martí de Centinyà, l’església de Sant Pere de Rua, l’església de Sant Andreu, que es troba a A[…]ia, i l’església de Sant Martí, que és al castell de Llordà, l’església de Sant Pere de Biscarri, l’església de Santa Maria de Gramenet, l’església de Sant Cristòfol que hi ha a la vall de Taravall, l’església de Sant Esteve que hi a l’Espluga, l’església de Santa Llúcia del castell de Salinoves, l’església de Sant Joan d’Oliana i l’església de Sant Gervasi que es troba a Stagna, dins els termes de Llobera. I l’església de Sant Genís, situada al comtat de Pallars, a la vall de Siarb, i l’església de Sant Pau de Lavansa. Totes les esglésies esmentades, amb tots els seus delmes i les seves primícies i totes les oblacions, amb tots els seus cementiris i els seus alous, conreats o erms, plantats o sense plantar, amb tots els seus termes i les seves afrontacions, i totes les esglésies que en depenen d’alguna manera, amb tots els seus béns mobles i immobles, materials i immaterials, que corresponen a les necessitats d’homes i dones, amb tots els béns i les cases, terres i vinyes que es troben a la vila de Gernues o a Stazone. I els alous que hi ha a la vila Alvares i a Archasvilla i el castell de Rua amb tots els seus termes i les seves afrontacions, amb tots els censos i tributs, amb tots els seus càrrecs i rèdits. I les dues viles que s’anomenen Espina i vila Aldima, i una altra que s’anomena Moselliolo, amb els seus termes i amb totes les coses que pertanyen a l’esmentat castell i a les esmentades viles. I la vila de Lledonella amb tots els seus alous, delmes i les seves primícies, amb tots els censos i hostalatges que foren d’Ammir i dels seus hereus, amb tots els censos i els alous que hi ha dins els termes de la vall de Taravall, tant a les muntanyes com a les valls, i l’alou de Cortiuda amb tots els béns que li pertanyen. I l’alou que hi ha a Valldan amb tots els béns que li pertanyen. I l’alou que hi ha al comtat de Cerdanya, al pagus de Toló, amb tots els béns que li pertanyen. I l’alou que hi ha a Girona i en els seus termes amb tots els béns que li pertanyen. I tots els alous que l’esmentat cònsol oferí a aquest lloc el dia de la dedicació, tal com s’especifiquen més amunt, escampats en diversos llocs dins el comtat d’Urgell, un mas al camp Cancani, una quadra amb el castell que s’anomena Laurario, amb tots els seus termes i les seves afrontacions, amb tots els delmes i les primícies i amb totes les coses que li pertanyen. I al castell de Ponts una vinya i un home que depèn del senyor i al castell d’Agramunt una parellada de l’alou i la meitat de la vinya que plantà Arnau Jotó. I al castell d’Iborra, una vinya i una parellada d’un alou i Gerberga Folguera amb tots els seus fills i filles. I al castell de Santa Linya una parellada d’un alou, una vinya i un home que depèn del senyor. I al castell de Llordà, tres vinyes i un home que depèn del senyor. I a Oliana, una peça de terra i un home subjecte al senyor. I a Nargó el tros de vinya suficient per collir-hi un tonell de vi, una peça de terra i un home subjecte al senyor. I a Tost, tant de vinya com per collirhi dos metres de vi i un home dependent del senyor. I a la vila d’Andorra, dotze modis d’annona. I a Agramunt un home dependent del senyor. I al castell d’Alòs, un home dependent del senyor. I al castell de Toló un altre home que depèn del senyor.
Tots aquests homes esmentats, amb tots els seus alous, delmes i renous, amb tots els censos i serveis i tots els alous esmentats tal com consten per escrit en la carta que l’esmentat cònsol signà amb la pròpia mà i amb voluntat espontània a favor d’aquest monestir, i tots els alous que en aquest dia foren oferts pels fidels de Déu en diversos indrets, totes les esglésies sobrescrites específicament amb totes les coses mobles i immobles que pertanyen d’alguna manera a aquestes esglésies, tots els alous que abans s’han citat nominalment, els que abans o ara han estat adquirits o aconseguits de la manera que sigui, i els que d’ara endavant siguin oferts pels fidels, onsevulla que siguin situats, i l’alou que hi ha a la vall de Caboet, els que han estat anomenats més amunt i els que no han estat anomenats però que per qualsevol raó pertanyen a l’esmentat monestir, amb tots els seus censos i les seves rendes, amb tots els guanys i rèdits, amb totes les coses que corresponen a aquests alous i que tenen quelcom a veure amb les necessitats dels homes i de les dones, de la millor manera que els sentits humans puguin apreciar-ho, sense cap mena de reserva, el gloriós bisbe, junt amb el respectable cònsol repetidament esmentat, ho donà a aquest monestir el dia ja citat, ho lliurà com a dotació, ho corroborà i confirmà sota el dret, jurisdicció i potestat de l’esmentat cenobi de Santa Cecília perquè ho posseeixi per sempre amb dret irrevocable, de manera que cap comte, vicari, cònsol, encarregat, prepòsit, agent o procurador, home de lliure o servent, ni cap persona d’elevada o baixa condició, de qualsevol sexe o edat no intenti amb temerari atreviment treure res d’aquest lloc ni apoderar-se’n ni destruir-ho ni invadir-ne res de cap manera. I si feia tal cosa, o venia amb pretensions sobre alguna cosa, o en sostreia quelcom, o bé ho invadia, o intentava trencar-ho o infringir-ho, que pagui a aquest cenobi el quàdruple del que hagi pres, segons les ordenances de l’onzè concili de Toledo; i a més, segons que es troba en les mateixes ordenances, que sigui colpit amb el vincle de l’anatema fins que hagi satisfet la indemnització. I que d’ara endavant aquesta escriptura de dotació, conservació i reintegració de béns a l’església obtingui plena força fins que arribi el dia del judici.
Tot això ha estat fet el dia ja esmentat, durant l’any vintè del regnat del rei Felip a França.
Ermengol, comte per la gràcia de Déu. Llúcia, comtessa. Signatura de Bernat, bisbe. Signatura de Ramon, vescomte. Sinatura de Guerau Ponç. Signatura de Guillem Arnau. Signatura de Bernat Erimany. Signatura de Pere Miró. Signatura d’Andreu Miró. Signatura de Brocard Guillem. Signatura de Ramon Gombau. Signatura de Guillem Isarn. Signatura de Ramon Guerau. Signatura d’Arnau Dacó. Signatura d’Arnau Bernat.
Ermengol, donador de la llei i el dret, ha escrit aquesta dotació a petició i hi ha estampat, amatent, aquesta signatura el dia i l’any abans esmentats."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
L’any 1116 el comte Ermengol d’Urgell reconeixia haver retingut esglésies i béns eclesiàstics, i per tal de reparar aquests delictes renunciava a qualsevol senyoria i domini que pogués tenir sobre els monestirs de Sant Sadurní de Tavèrnoles i de Santa Cecília d’Elins, de manera que romanguessin en poder de Santa Maria de la Seu i els seus bisbes.
L’any 1133, en el seu testament, el comte Ermengol donava i confirmava a la Seu els monestirs de Sant Sadurní de Tavèrnoles i Santa Cecília d’Elins. Tanmateix, l’any 1135 —o 1134, segons alguns autors— hi ha documentada la donació de Santa Cecília d’Elins, amb totes les seves pertinences i possessions, al monestir de Tavèrnoles, pel comte d’Urgell, tot establint-se la substitució de la comunitat de monges “qui diu male vixerunt ibi” per una comunitat de monjos. Aquesta donació generà un plet amb el bisbe d’Urgell pel domini del monestir i les seves possessions que es resolgué l’any 1268 donant la possessió del cenobi al bisbe d’Urgell.
Al llarg dels segles X, XI i XII se segueixen els esments relatius a Santa Cecília d’Elins. Principalment, es tracta de deixes testamentàries de poca rellevància, relatives a petites quantitats monetàries, de grans o de bestiar; quant a les deixes de terres, són situades en llocs propers, com, per exemple, un mas a Junyent o uns alous a Eres, que confirmen el caràcter del nucli essencial del patrimoni monàstic a les valls de l’entorn del port del Cantó. L’any 1208, en el testament del comte Ermengol d’Urgell, encara hi ha una deixa al monestir.
La comunitat de monjos que, segons el document del 1135, havia d’establir-se al monestir, o bé no s’hi arribà a establir o fou de nou substituïda per la comunitat de monges benedictines, ja que l’abadessa de Santa Cecília d’Elins consta en les relacions de la dècima dels anys 1279 i 1280, dins del deganat d’Urgellet. El monestir apareix també relacionat en les llistes d’esglésies visitades els anys 1312 i 1314 per manament de l’arquebisbe de Tarragona a la diòcesi d’Urgell. Al llibre de la dècima del 1391 del bisbat apareix novament esmentada l’abadessa de Santa Cecília.
Al llarg del segle XIV el monestir anà davallant, fins que l’any 1383 fou suprimit sota l’acusació d’immoralitat de l’abadessa i de l’única monja que aleshores tenia, i s’intentà supeditar-lo a Sant Serni de Tavèrnoles. La comunitat, que es resistí a la supressió, es traslladà, l’any 1392, a Castellbò, on fou suprimida definitivament l’any 1436, data en què es fundà la col·legiata de Santa Maria de Castellbò, que recollí les possessions de l’antic cenobi.
Al principi del segle XVI la jurisdicció civil era, doncs, de la col·legiata de Santa Maria de Castellbò, mentre que el mer i mixt imperi era del vescomte de Castellbò. La jurisdicció criminal, després d’un llarg litigi entre ambdues senyories, fou adjudicada pel bisbe d’Urgell, Pere de Cardona (1472–1515) al prior de Castellbò.
L’any 1680 el monestir era arruïnat i només restava en peu la seva església, segons relació de l’abat Camps. A partir d’una data indeterminada l’església del cenobi fou desafectada; aleshores fou utilitzada com a borda, i, posteriorment, ja entrat el segle XX, després de l’any 1940, transformada en mas per la mateixa família que hi habita actualment. (MLIC-JAA)
Abaciologi de Santa Cecília d’Elins
Vegeu a continuació l'abaciologi de Santa Cecília d'Elins, segons informació de J. Miret i Sans: Investigación… (1900) i C. Baraut i Obiols.
Abats benedictins | |
Edifred | 880 |
Gulfí i Melandre | 932–955 |
Adalbert i Enec | 990 |
Enec i Joan | 1012 |
Duran | 1024–1040 |
Oliva | 1060 |
Arnau | 1067–1069 |
Abadesses benedictines | |
El·liardis | 1080 |
Ledgarda | 1085 |
Beatriu | 1137 |
Beatriu | 1167–1198 |
Arsenda | 1215–1216 |
Elisenda | 1238–1240 |
Arnaua | 1246 |
Agnès | 1249 |
Alamanda | 1253–1271 |
Sibil·la | 1273 |
Esclaramonda | 1278–1300 |
Francesca | ?-+1305 |
Ledgarda | 1312 |
Esclaramonda | 1314–1340 |
Amata | ?-+1346 |
Anglesa d’Aguilar | 1346–1352 |
Esclaramonda de Cariar | 1360 |
Elisenda de Capdevila | 1375–1383 |
(La comunitat es trasllada a Castellbò) | |
Priors d’Elins-Castellbò | |
Domingo de Cuberes | 1383 |
Guillem Fondera | 1436 |
Bernat Cerdà | 1450 |
Antoni Bailó | 1452 |
Pere Mumell | 1462 |
Pere Soriguera | 1541 |
Pere Forneguer | 1546 |
Lluís Tragó | 1576 |
Felip Monner | 1597 |
Miquel Puig | 1610 |
Miquel Tregó | 1611 |
Francesc Vilarrúbia | 1628 |
Josep Mestre | 1644 |
Antoni Foix | 1679 |
Pere Joan Albinyà | 1690 |
Sebastià de l’Herm | 1707 |
Ot de Cubelles | 1732 |
Joan Dalmau | 1734 |
Antoni Ferrer | 1742 |
Església
ECSA – J.A. Adell
Actualment, de l’antic monestir de Santa Cecília d’Elins només es conserva l’edifici de la seva església, sense altres elements visibles d’allò que devia haver estat el conjunt d’edificis monàstics. Tot i així, el que fou l’església es conserva molt transformada per haver estat utilitzada com a borda, i posteriorment com a habitatge en el seu sector sud.
L’església era, originàriament, un edifici de planta basilical de tres naus, capçades per sengles absis semicirculars, precedits d’arcs presbiterals —que encara pogué dibuixar J. Puig i Cadafalch— dels quals només resta una part del brancal sud de l’absis central, i vestigis de la seva cobertura.
Els absis són orientats a ponent i, per tant, es tracta d’una església occidentalitzada, circumstància que no té cap motivació aparent en les condicions topogràfiques d’implantació de l’edifici, o del seu entorn; cal cercar els motius d’aquesta orientació singular, doncs, en condicions de la pròpia voluntat arquitectònica, o simbòlica, com succeeix també en la propera església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles.
Del cos de les naus només es conserven els murs perimetrals, i el mur, amb tres arcs formers, que separa la nau central de la lateral sud, mentre que ha desaparegut totalment el mur, i els arcs, del costat nord, i ha estat substituït per un mur modern sense caràcter.
Els pilars que suporten els arcs formers conservats són rectangulars, llevat del que separa els dos arcs més propers a la façana de llevant. Aquest pilar té una forma de T, amb un ressalt, com una pilastra, en el sentit de la nau central, com si hagués estat projectat per a rebre un arc toral. Aquest arc, però, no s’arribà a executar per tal com l’esmentada pilastra queda interrompuda a un nivell lleugerament superior als arcs formers, i el mur superior es presenta completament llis, sense traces d’haver tingut cap ressalt. També cal assenyalar que el primer arc former, comptant des de llevant, és molt més alt que els altres dos, i que el tercer, el més proper a la capçalera, és extradossat per un segon arc en un clar intent d’augmentar-ne la capacitat de resistència. Per sobre d’aquest tercer arc es conserva una finestra, de doble esqueixada, i llinda recta, que s’obria per sobre el nivell de les cobertes de la nau lateral.
Les cobertes originals han desaparegut totalment, i en aquest moment les cobertes dels àmbits de les naus laterals són més altes que la de la nau central, circumstància que és exactament la inversa de l’edifici original, en què la nau central era força més alta que les laterals, com ho palesa la finestra conservada en el cantó sud; potser cal cercar també en aquesta alçada excessiva un dels motius de l’enrunament de l’edifici.
La desaparició de la coberta no en permet conèixer amb certesa la natura constructiva, però pel context general de l’edifici sembla que la coberta original devia ser resolta amb un embigat, i que, probablement, la pilastra del primer arc former es pensà per a suportar un arc toral de reforç de la volta en un projecte que no s’arribà a executar, i que fou substituït per la solució d’embigat, llevat del sector dels absis, on Puig i Cadafalch encara veié l’arrencada de les voltes i també dels arcs presbiterals.
La porta principal s’obre a la façana de llevant, on l’àmbit de la nau central és ressaltat per dues pilastres que, com a contraforts, contraresten l’empenta dels arcs formers. La porta és resolta en arc de mig punt, molt malmès en la seva part baixa d’unió amb els brancals, motiu pel qual no podem confirmar l’afirmació de Puig i Cadafalch que es tracta d’un arc de ferradura, i fins i tot sembla que es tracta realment d’un arc de mig punt, sense ultrapassament. Les dovelles de l’arc, ben tallades i disposades, se situen en un pla lleugerament refós de la resta del parament, i el seu extradós és ressaltat per una filada de llosetes planes. L’altra porta que es conserva a l’edifici se situa a la façana sud, i és d’una tipologia idèntica a la porta principal; devia comunicar amb les dependències monàstiques. Es troba a faltar una tercera porta que, en la lògica més habitual de les esglésies monàstiques medievals, es devia situar al cantó oposat a les dependències monacals, i devia conduir al cementiri, però en el mur nord de l’església de Santa Cecília no es veuen vestigis de cap porta o finestra.
A la façana sud es conserva una finestra, de doble esqueixada i llinda plana, de proporcions molt esveltes. A la façana de llevant, en el sector corresponent a la nau lateral sud es conserva una finestra, paredada, de les mateixes característiques, que tenia un equivalent a la nau lateral nord, i una altra corresponent a la nau central, escapçada, i reduïda en la seva alçada, que era també de grans dimensions i més ampla d’obertura que les altres finestres conservades. Cal destacar les grans dimensions i l’esveltesa de proporcions d’aquestes finestres, molt singulars dins el seu context, i com aquestes condicions es repeteixen en els elements de l’alçat general de l’edifici, i en el cap-i-alt de la porta principal.
L’aparell és de carreus de pedra sorrenca, d’un color vermellós, abundant en l’entorn de l’església, ben tallats i escairats, disposats molt ordenadament en filades molt regulars, entre els quals es troben, especialment a la part baixa del mur nord, filades senceres amb les peces disposades verticalment, de través. Tot el parament és lligat amb morter de calç, que en alguns punts, especialment del voltant de la porta principal, conserva l’acabat original de les juntes, encintades.
L’estat de ruïna del conjunt i, en concret, la desaparició de la seva capçalera, no permeten aclarir si l’edifici presentava façanes ornamentades amb els característics motius llombards, però no resultaria errat de suposar-ho, malgrat que Puig i Cadafalch no ho descrigui, si tenim en compte la perfecta adscripció, malgrat les singularitats descrites, de les fórmules constructives de Santa Cecília d’Elins a les maneres més pròpies de la plenitud de l’arquitectura del segle XI, perfectament coherents amb la data de la seva consagració, l’any 1080, en què l’església molt probablement ja era acabada. Per altra banda, les singularitats que presenta l’església d’Elins, i més si considerem l’absència de decoració absidal o la seva occidentalització, es podrien relacionar amb una influència de la particular interpretació de les formes estilístiques de l’arquitectura del segle XI que es dona en l’edifici de Sant Serni de Tavèrnoles, i així es definiria un probable cercle estilístic que tindria com a principal exemple conservat l’obra de l’església d’aquest monestir. (JAA)
Bibliografia
- ACU. Visites, Calaix 31, Bisbat d’Urgell; Miret i Sans, 1900, pàgs. 192–198; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909–18, vol. I, pàgs. 386–391; Rius, 1946, vol. I, pàgs. 192 i 202; Soler, 1960, doc. 63; Riu, 1960, pàgs. 257–263; Pladevall, 1974, pàg. 535; Pladevall, 1978, pàgs. 33, 39, 65, 316; Baraut, 1978, vol. I, doc. 2 pàgs. 50–53, doc. 14 pàgs. 70–71, doc. 31 pàgs. 89–90, doc. 48 pàgs. 116–120, i doc. 71 pàgs. 150–154; Bertran, 1979, vol. II, pàg. 279; Baraut, 1979, vol. II, doc. 95 pàgs. 71–72, i doc. 168 pàgs. 117–118; Baraut, 1980, vol. III, doc. 232 pàgs. 63–65, doc. 238 pàgs. 70–71, doc. 264 pàg. 95, doc. 300 pàgs. 131–132, i doc. 309 pàgs. 140–141; Baraut, 1981, vol. IV, docs. 328 pàgs. 42–44, doc. 390 pàgs. 96–99, i doc. 477 pàgs. 175–176; Tragó, 1982, pàgs. 27–28; Baraut, 1982, docs. 9 i 15; Baraut, 1982, vol. V, doc. 502 pàgs. 42–44, doc. 551 pàgs. 84–85, i doc. 588 pàgs. 116–119; Baraut, 1983, vol. VI, doc. 642 pàgs. 24–27, doc. 732, pàg. 103, doc. 745 pàgs. 115–117, i doc. 755 pàgs. 124–126; Baraut, 1984–85, vol. VII, doc. 958 pàgs. 86–87 i doc. 992 pàgs. 115–116; Baraut, 1988–89, vol. IX, doc. 1 293 pàgs. 121–122, doc. 1 314 pàgs. 142–143, doc. 1 337 pàg. 166, doc. 1 425 pàgs. 236–239, i doc. 1 456 pàgs. 263–264.