Situació
Vista aèria del petit nucli de Tost, coronat pel castell, al capdamunt de la roca.
ECSA – A. Villaró
Les restes d’aquesta fortalesa són al poble, avui abandonat, de Tost, en un esperó rocós que dóna al torrent.
Mapa: 34–11(253). Situació: 31TCG670815.
Del quilòmetre 122 de la C-1313, a l’altura d’Hostalets de Tost, surten dues pistes. La del sud porta a Castellar, i la del nord —es troba en un estat deplorable— a la Bastida, Tost, Torà i Selvanyà. Tost és situat a uns 4 km de la carretera general. (AVB)
Història
La vila de Tost, actualment abandonada, és documentada des del segle X; el castell de Tost, però, està consignat des del segle IX. Es conserva un document relatiu al monestir de Sant Climent de Codinet segons el qual, l’any 815 el clergue Bunó va vendre, entre d’altres coses, un alou heretat del seu pare Laurici que era situat “in appendicio del castro que dicitur Tauste, in villa que vocatur Coteneto”. La compra la va fer el prevere Sentefred.
No tornem a tenir notícies del castell fins al segle X quan consta que, a l’inici d’aquest segle, el castell era propietat de Miró de Tost, germà de Bernat, casat amb Sança. Sembla que aquests estaven units, per parentiu i amistat, amb els vescomtes d’Urgell, els comtes de Pallars, els barons d’Abella i els Caboet. També es creu que Sança era parenta de sant Ermengol, fill dels vescomtes de Conflent.
Aquest matrimoni va tenir quatre fills: Bernat, que fou ardiaca de la Seu d’Urgell, Seniofred, sagristà de la mateixa catedral, Gerberga, que es va casar amb Miró Guillem de Castellbò, vescomte d’Urgell, i Arnau, que era l’hereu, nascut al final del segle X.
El mes de gener de l’any 1030, Arnau i el seu germà Seniofred van jurar el testament sacramental de llur germà Bernat a l’església de Sant Martí, situada al castrum Tosti.
L’hereu, Arnau Mir de Tost, al costat del comte Ermengol d’Urgell, va conquerir als sarraïns la vall d’Àger i totes les terres veïnes del Montsec, on va crear una senyoria que gairebé comprenia tota la Conca de Tremp i que va conformar el segon dels vescomtats d’Urgell. Arnau Mir va ser, per tant, el fundador de la dinastia vescomtal d’Àger. La frontera de les seves terres va arribar fins a prop de Balaguer.
Va senyorejar molts castells, alguns dels quals van ser comprats al comte Ermengol II d’Urgell: el 1030 va comprar els castells de Montanissell, la Guàrdia, Malgrat, Osses i tres anys més tard el castell i terme de Llordà i el castell i terme de la Figuera. D’altres fortaleses van ser rebudes com a premi pels seus serveis de guerra. Arnau Mir, junt amb el vescomte de Castellbò governà el comtat urgellenc durant la minoria d’Ermengol IV.
Es va casar amb Arsenda. S’ha dit que aquest matrimoni no va tenir fills mascles, però sembla cert que, a més de les filles Letgarda i Valença, van tenir tres filles més, una d’elles anomenada Sança, i dos fills anomenats Guillem i Arnau. Menys Letgarda i Valença, els altres fills ja eren morts quan Arnau Mir va atorgar testament el 1072. Arnau Mir de Tost va deixar a la seva filla Letgarda, casada amb Ponç Guerau de Cabrera, vescomte de Girona, i al seu nét Guerau, les parròquies de Tost i Montan, de Noves i del Pla de Sant Tirs. Així mateix, el vescomtat d’Àger va passar al seu gendre Ponç Guerau de Cabrera.
Tanmateix, com veurem més endavant, sembla que el castell de Tost, va ser heretat per Arnau Ramon i Pere Ramon de Pallars Jussà, fills de Valença (germana de Letgarda) que estava casada amb Ramon IV, comte del Pallars Jussà.
La possessió feudal del castell de Tost, segons un document dels anys 1123 i 1124, va ser atorgada per Pere Ramon de Pallars Jussà i la seva muller Ermessenda a Ramon Arnau de Sant Julià amb la condició que fos vassall seu, hi fes estada i els en lliurés la potestat si n’era requerit. Però pocs anys més tard, l’any 1129, va tenir lloc una convinença feudal entre el comte de Pallars Jussà Arnau Mir, que devia ser el fill d’Arnau Ramon de Pallars Jussà, i Gombau de Ribelles sobre el castell de Tost i les fortaleses que hi havia al seu terme. Gombau tindria la potestat del castell i de les fortaleses en nom del seu senyor, Arnau Mir.
Uns anys després, el 1150, Arnau Mir de Pallars Jussà, junt amb la seva muller Oria d’Entença i el seu fill Ramon (Ramon VI de ·Pallars Jussà), confirmà la donació que Sibil·la, filla de Galceran de Pinós, havia fet a l’església d’Urgell i Arnau Mir ho aprofità per empenyorar el castell de Tost, entre d’altres castells, al bisbe Bernat i als canonges de la Seu, pel preu de 400 morabatins òptims d’or.
Aquest domini eclesiàstic continuava encara l’any 1358, que consta que el terme tenia 40 focs i era del capítol de la Seu d’Urgell.
Durant el segle XVII encara era del capítol de la Seu d’Urgell i aquesta situació continuà fins a l’extinció de les senyories. (RMAE)
Castell
Un dels pocs elements visibles del que fou solar del famós llinatge dels Tost.
ECSA – A. Villaró
Les restes del que fou poderós castell de Tost es troben a la casa que fou la rectoria del poble. Hi ha dos esperons rocosos, i les restes més evidents del castell els encerclen i cenyeixen. Es conserven restes de les escales que accedien a la part superior de la roca sud, que cau a plomada sobre el torrent. Al costat mateix de l’escala hi ha el forat d’una cisterna, de planta trapezoidal, d’aproxidament uns 50 m3 de volum, que fou encimentada aquest segle. Les esquerdes a la roca estan igualment segellades amb paret, i fins i tot hi ha arcs de contenció. Molt possiblement les dependències del castell ocupaven part de la rectoria; però I’embardissament i la superposició de construccions no permet delimitar clarament l’abast de les estructures primitives de la fortificació, tot i que el més segur és que les estances més properes a la roca en formin part.
Observada des de l’altre cantó de la vall, des de Castellar, la part superior de la roca apareix cenyida per un mur ben construït, almenys de 2 m d’alçada, i que gairebé no pot distingir-se des de la roca estant. (AVB)
Bibliografia
- Sanahuja, 1943, pàgs. 11–27; Monreal-Riquer, 1955–1958, vol. III, pàgs. 57–67; Sobrequés, 1957, pàg. 25; Baraut, 1978, vol. I, doc. 49, pàgs. 121–124; Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 257–1 259 i 1 269–1 270; Baraut, 1981, vol. IV, doc. 428, pàgs. 133–134; Baraut, 1982b, doc. 1, pàgs. 158–159; Baraut, 1984–1985, vol. VII, doc. 920, pàgs. 52–53, i doc. 1 023, pàgs. 140–141; Fité, 1985, pàgs. 87–97; Baraut, 1988–1989, vol. IX, doc. 1365, pàg. 186, doc. 1 405, pàg. 220 i doc. 1 507, pàgs. 310–311.