Situació
Vista aèria del conjunt catedralici amb l’església de Sant Miquel i l’edifici del deganat (ara museu) en primer terme.
ECSA – M. Catalán
El conjunt catedralici de la Seu d’Urgell és situat al centre de la població de la Seu d’Urgell, i constitueix un dels conjunts catedralicis alt-medievals més ben conservats del nostre país. (JAA)
Mapa: 34–10(215). Situació: 31TCG735908.
Consideracions entorn del conjunt catedralici de les esglésies d’Urgell
De les esglésies que formaven el conjunt de les primeres catedrals, abans de la renovació duta a terme al començament del segle XI per sant Ermengol, avui no en coneixem vestigis, ni s’han obtingut dades arqueològiques que permetin aventurar cap hipòtesi sobre la seva estructura.
El conjunt era format per tres esglésies dedicades a santa Maria, la principal, sant Pere i sant Miquel, i una quarta dedicada a santa Eulalia, les quals foren renovades a l’inici del segle XI per sant Ermengol, qui reedificà de nou la de Sant Miquel, on establí una comunitat canonical. Aquesta fou aterrada al segle XV, per donar lloc a l’actual església, i convent, de Sant Domènec, sense que tinguem vestigis, o dades, que ens informin de la seva estructura.
Tampoc no coneixem dades de l’església de Santa Maria, consagrada l’any 1040 (Acta de consagració de Santa Maria de la Seu d'Urgell), cinc després de la mort de sant Ermengol, llevat que potser tenia una capçalera de cinc absis (per tal com tenia cinc altars), i fou totalment renovada per sant Ot, a partir del començament del segle XII, atès que la vella catedral, que encara no tenia un segle, era en molt mal estat, “…quae pene fracta videbatur…”. (*)
Aquesta sobtada ruïna prematura de la catedral de Sant Ermengol donà peu a Eduard Junyent a suposar(*) que l’obra de sant Ermengol es limitava, com el cas del bisbe abat Oliba a Sant Miquel de Cuixà, a la renovació de la capçalera de la vella catedral, de la qual es conservava el cos de les naus, que, a la fi del segle XI, podien trobar-se en un estat precari, o ruïnós, si hom accepta sempre la veracitat del document.
Al sector de ponent de la torre nord del transsepte es conserva una part del basament d’un mur semicircular totalment descontextualitzat, raó per la qual no podem establir cap hipòtesi sobre a quina estructura devia pertànyer, ni sobre la seva datació, sens dubte anterior a la catedral del segle XII. Resulta molt temptador de suposar que aquest fragment correspon al basament d’un absis semicircular, que es trobaria orientat al nord. Aquesta situació porta a pensar en una estructura de capçalera trevolada, o bé en una estructura tipològicament similar a la de la propera església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, amb el seu transsepte coronat per dos absis. Si aquest fragment de mur correspongués realment a l’obra de la catedral de Sant Ermengol, resultaria especialment interessant aquesta possible relació entre dos edificis contemporanis, amb una estructura tipològica tan singular.
Les obres de la catedral del segle XII, que és la que s’ha conservat, devien avançar lentament, per tal com l’any 1175 el capítol estableix un contracte amb el mestre Raymundo Lombardo, “…Raymundo Lombardo opus Beatae Mariae…”(*), en què el nomena obrer de l’església, amb la condició que “..tanqui’ls murs de l’església, clogui ses voltes, fassi el cimbori o cugul, y aixequi’ls campanars una filada sobre les voltes, en el terme de set anys…” (*).
Aquest document excepcional és l’únic contracte d’obres d’època alt-medieval que s’ha conservat, el qual afegeix el nom de Raymundo Lombardo a la curta llista d’arquitectes alt-medievals que coneixem a Catalunya, junt als mestres Fedancius, o Arnau Cadell de Sant Cugat(*).
D’altra banda, aquest document posa en evidència que al darrer quart del segle XII la catedral de Santa Maria d’Urgell era encara en curs de construcció, precisament en la part de les voltes, on, com veurem, es detecta un important canvi en el projecte original, que resulta temptador atribuir a la feina del mestre Raymundo Lombardo, sense que tinguem, però, proves per afirmarho amb rotunditat.
El conjunt catedralici del segle XI es completava amb l’església de Sant Pere, que també fou renovada en aquest segle, i que, amb moltes transformacions i restauracions, es conserva al costat meridional del claustre catedralici, coneguda avui com a Sant Miquel.
No tenim proves prou sòlides per afirmar-ho, però resulta molt temptador de suposar que l’església de Sant Pere ocupés en el conjunt catedralici del segle XI la mateixa posició relativa que la que ocupa actualment, al costat del claustre, com podria indicar-ho la posició de les seves portes. En aquest cas, resultaria que el conjunt catedralici de Sant Ermengol disposaria d’un claustre, com els de Girona o Vic (*), amb independència de la comunitat canonical establerta a Sant Miquel, i, per tant, la disposició de la catedral del segle XII podria seguir el mateix tipus d’implantació que la catedral del segle XI, amb les esglésies de Sant Pere i Santa Maria als costats oposats del claustre.
El conjunt catedralici de la Seu d’Urgell es compon, doncs, de l’església de Santa Maria i el claustre, corresponents a les obres empreses a partir del segle XII, l’església de Sant Pere (dita ara de Sant Miquel), únic edifici que es conserva del conjunt del segle XI, i les dependències disposades al llarg de les galeries claustrals, amb el cos on hi ha la sala del capítol a llevant, el deganat al sud, i la capella de la pietat a ponent, totes obres molt posteriors a l’època medieval, i en les quals, recentment (al deganat i la capella de la pietat), s’ha instal·lat el Museu Diocesà d’Urgell. (JAA)