Borrell I (?-820)
Comte d’Urgell, de Cerdanya i probablement d’Osona-Bages. Es creu que Lluís el Piadós, rei d’Aquitània l’any 798, li féu l’encàrrec d’ocupar i custodiar els castells d’aquestes comarques, potser amb el títol de comte. El 801 acompanyà el rei Lluís en les expedicions de conquesta de Barcelona fins a Tortosa (en aquest lloc, segons l’Astrònom, lluitava al costat de Berà, comte de Barcelona, l’any 809). L’any 813 Carlemany el nomenà comte d’Urgell-Cerdanya-Conflent. Sembla que Borrell era d’origen visigot.
Fou succeït en els comtats d’Urgell i Cerdanya l’any 820 pel comte Asnar Galí. (RMAE)
Asnar Galí
segle IX Comte d’Aragó i d’Urgell-Cerdanya (v 809-v 820). L’origen d’aquest comte, com també la seva font d’autoritat, presenten força dubtes. Segurament a causa de problemes familiars, fou desposseït del comtat d’Aragó pel seu gendre Garcia el Dolent, que va repudiar Matrona, filla d’Asnar. Refugiat a França i vassall de Lluís el Piadós, rebé d’aquest els comtats d’Urgell i Cerdanya l’any 820, alhora que també li concedí terres fiscals per repoblar.
Va col·laborar amb Lluís el Piadós en la campanya contra els pamplonesos d’Ennegó Aritza, que tingué lloc l’any 824. Aquesta és l’última notícia que tenim d’Asnar, la qual ha estat posada en dubte per alguns estudiosos. (RMAE)
Galí (a 833-d 867)
Fill i successor d’Asnar Galí com a comte de Cerdanya-Urgell (834-838) i d’Aragó (v 844-d 867). També fou comte de Pallars i Ribagorça (833/834-848), ja que s’apoderà d’aquest comtat usurpant-lo a Berenguer de Tolosa.
Participà, com a partidari de Lotari, en la lluita per la successió del rei Lluís I de França. Fou expulsat dels comtats d’Urgell i Cerdanya l’any 834 per Sunifred I, nomenat titular per Lluís el Piadós, que ocupà de forma efectiva vers el 838. A l’entorn del 848, Galí hagué d’abandonar els comtats de Pallars i Ribagorça —dels quals s’havia apoderat—, i van ser reincorporats al comtat de Tolosa pel comte Frèdol. Galí, però, ocupà el comtat d’Aragó, que ja havia estat del seu pare Asnar Galí I, i el governà fins a la mort.
Fou pare d’Asnar II Galí, que el succeí a l’Aragó, i de Tota, que es casà amb Bernat de Ribagorça. (RMAE)
Sunifred I (?-848)
Comte d’Urgell i Cerdanya (834-848), de Barcelona, Girona, Narbona i altres comtats septimans (844-848). Era fill de la casa comtal de Carcassona i, segons R. d’Abadal, fill del comte Bel·ló, germà d’Oliba I.
L’any 834, com a premi a la seva fidelitat a la dinastia carolíngia, Lluís el Piadós li atorgà els comtats d’Urgell i Cerdanya. L’any 842 Sunifred va aturar un exèrcit sarraí enviat per l’emir ’Abd al-Rahman II i comandat pel general ’Abd al-Wahid ibn Yazid i per Müsà ibn Müsà, que havia ultrapassat les terres centrals de Catalunya i pretenia atacar Narbona. El fracàs d’aquesta expedició marcà el que seria l’últim intent musulmà d’establir-se a França.
Dels seus anys de govern com a comte s’han conservat dos testimonis en documents posteriors. Per un d’ells hom sap que en data desconeguda va arrabassar a un tal Guidiscle la vil·la de Sedret de la Cerdanya que concedí a un tal Isarn (fill de Sunifred, segons alguns autors); per l’altre, hi ha referència que lliurà al monestir de Santa Maria de la Grassa el vilar de la Mata i la vila de Prada que li concedí Carles el Calb el 843.
Quan Bernat, marquès de Septimània, fou capturat i ajusticiat per traïdor l’any 844, Sunifred fou investit, gràcies a la seva fidelitat i lleialtat a Carles el Calb, amb el conglomerat de comtats que a banda i banda dels Pirineus Bernat havia format: Barcelona, Girona, Narbona, Besiers i altres de satèl·lits a Septimània, és a dir, el marquesat de Gòtia.
Sembla que, ensems amb Sunyer I d’Empúries-Rosselló, morí violentament quan Guillem, fill de Bernat de Septimània, ocupà Barcelona l’any 848.
Sunifred va estar casat amb Ermessenda, fou pare de Guifré I el Pelós i fou substituït en els comtats d’Urgell i Cerdanya pel comte Salomó. (RMAE)
Salomó
I segle IX Comte d’Urgell-Cerdanya (848-870), potser des de la mort del comte i marquès Sunifred. Sembla que, en nom de Carles el Calb, l’any 863 va visitar Còrdova en missió diplomàtica prop de l’emir Muhammad. Va aconseguir rescatar de Saragossa les suposades relíquies de sant Vicenç i les féu lliurar als monjos del monestir de Castres.
Segons una llegenda del segle XII, Salomó fou usurpador del comtat de Barcelona en perjudici de Guifré I el Pelós, el qual hauria recuperat el comtat després de matar-lo. (RMAE)
Guifré I el Pelós (v 840-897)
Comte de Cerdanya i d’Urgell (870?-897), fou investit també dels comtats de Barcelona i de Besalú (878-897). Era fill del comte Sunifred I i d’Ermessenda. S’encarregà del repoblament de la Catalunya central, devastada i quasi despoblada des de la revolta d’Aissó i Guillemó i la incursió d’Abū Marwān el 827. Repoblant la vall de Lord i Osona relligava així els seus estats pirinencs i marítims. A aquests comtats encara pogué unir el de Conflent, que heretà del seu germà Miró I el Vell el 896.
Fundà el monestir de Ripoll (879) i el de Sant Joan de les Abadesses (consagrat el 887). Organitzà el comtat d’Osona, testimoniat el 885, i afavorí la restauració del bisbat de Vic (886 o 887).
Durant els anys 888-890, s’hagué d’enfrontar amb els comtes d’Empúries Sunyer II i Deià, que s’havien apoderat de la ciutat de Girona i d’una part del seu comtat i del de Besalú, i acabà per expulsar-los.
La seva mort, que tingué lloc l’any 897 mentre lluitava contra els sarraïns al castell d’Aura, significà la separació definitiva dels comtats d’Urgell i Cerdanya entre els seus fills. El comtat d’Urgell passà a Sunifred II i el de Cerdanya a Miró II el Jove.
Altres fills seus foren els comtes Guifré Borrell i Sunyer de Barcelona, el bisbe Radulf d’Urgell i Emma, abadessa de Sant Joan de les Abadesses. (RMAE)
Miró II el Jove (v 878-927)
Comte de Cerdanya (897-927) i comte de Besalú (913-927). Era el quart fill de Guifré el Pelós. A la mort del seu pare heretà el comtat de Cerdanya i els pagus annexos de Berguedà, Conflent, Fenolleda i Capcir i les possessions del Vallespir.
L’any 905 va assistir, amb el seu germà Guifré Borrell, comte de Barcelona, a l’església de Sant Jaume de Frontanyà, on, en el document de l’acta de consagració, és qualificat de “comte i marquès”, com el seu germà Guifré. Prosseguí la tasca repobladora del seu pare al baix Berguedà, i féu consagrar el 907 les esglésies de Sant Pau de Casserres, Sant Martí d’Avià i Puig-reig, que havia fet construir el seu pare.
Del seu testament de l’any 926, conservat a l’arxiu de Santa Maria de Ripoll, es desprèn que degué morir el 927. Tingué fills amb la seva esposa Ava i amb Virgília, filla del comte Deià d’Empúries. (PP)
Sunifred II (?-965)
Comte de Cerdanya (927-965) i de Besalú (927-965), primogènit del comte Miró II de Cerdanya i d’Ava. Governà la Cerdanya i el Conflent, i, des del 950, confià l’administració de Besalú al seu germà Guifré, el qual sempre governà de manera subordinada respecte al germà gran.
Sunifred col·laborà en la fundació de Sant Pere de Camprodon amb el seu germà Guifré II de Besalú. Quan els anys 957-958 es produí una revolta de nobles besaluencs, durant la qual es posà fi a la vida del seu germà Guifré II, Sunifred II s’hi dirigí des de la Cerdanya amb un exèrcit propi, sotmeté els insurrectes i els confiscà els béns. Des d’aleshores fins a la seva mort governà sol la totalitat de les terres que havia aplegat el seu pare en altre temps, tot i que de vegades fou ajudat pel seu germà Oliba; en unió amb aquest, l’any 962, donà al vescomte Isarn el lloc d’Aiguatèbia amb el seu territori, confiscat al traïdor vescomte Unifred.
Morí el mes d’octubre del 965, deixant inacabada la gran obra constructora iniciada al monestir de Sant Miquel de Cuixà, al qual féu nombroses donacions territorials i on posà com a nou abat el cluniacenc Garí, introductor de la reforma cluniacenca a Cuixà.
Sembla que restà solter tota la vida i el govern dels comtats passà, a la seva mort, als seus germans Oliba i Miró. Fou sepultat a Cuixà, on les seves restes reposaven a l’esquerra de l’altar major. (PP)
Oliba I dit Cabreta (?-990)
Comte de Cerdanya amb els pagus de Berga i Conflent (965-988) i de Besalú amb el pagus de Vallespir (984-988). Era el tercer fill mascle del comte Miró II de Cerdanya i d’Ava.
Oliba, al qual s’atribueix el sobrenom de Cabreta —al·lusió potser al seu caràcter viu i turbulent—, mantingué, des de l’inici del seu govern, una lluita amb el nou bisbe d’Elna, Sunyer I, elegit el 967, la validesa de l’elecció del qual posava en dubte. El levita Volverad, a qui el comte Oliba I donava suport tàcitament, havia sostret les esglésies del Vallespir i del Conflent a l’autoritat del bisbe Sunyer I, que els excomunicà l’any 968. El mateix any, consta que el comte Oliba I, acompanyat de l’abat Garí de Cuixà, viatjà a Roma i obtingué del papa Joan XIII que el monestir d’Arles, al Vallespir, fos directament sotmès a l’autoritat de la Santa Seu. El mateix comte Oliba fou l’encarregat de vetllar pel compliment de la regla benedictina dins el monestir i fou autoritzat a sancionar-ne tota eventual desviació; de la mateixa manera li atorgà una butlla pel monestir de Cuixà.
El 974 assistí, juntament amb el seu germà Miró II, a l’acte de la consagració dels set altars de la nova església de Sant Miquel de Cuixà, acte presidit, com a bisbe de la diòcesi, per Sunyer I. Així mateix, amb el seu germà, feren donacions a Ripoll (975 i 981), fundaren el cenobi de Santa Maria i Sant Urbici de Serrateix (977) al pagus de Berga, assistiren a la consagració de la nova basílica de Ripoll (977) i fundaren, amb el comte Borrell II de Barcelona, el monestir de Sant Pere de Besalú (977).
La influència de l’abat cluniacenc de Cuixà, Garí, sobre el comte Oliba explica que aquest s’hagués destacat per l’obediència, bé que fos teòrica, al rei carolingi Lotari.
A l’inici, probablement, del 981, esclatà sobtadament un conflicte armat entre el comte Oliba I Cabreta i el comte Roger I de Carcassona, cosí seu, per motius desconeguts, encara que podem suposar que potser foren deguts al partiment de l’antic comtat de Carcassona-Rasès entre les dues dinasties. Oliba hagué de retirar-se dels territoris carcassonesos, però conservà el Perapertusès i potser el Donasà.
Després del traspàs de Miró II (984), Oliba governà tot sol la totalitat dels comtats fins l’any 988.
Sembla que, influït per sant Romuald, renuncià als seus honors i es retirà a la vida monàstica el 988; morí amb l’hàbit benedictí l’any 990 a Montecassino. D’acord amb la seva muller Ermengarda, féu importants donacions als monestirs de Serrateix, Cuixà i Arles. A la seva mort el comtat de Cerdanya passaria a mans del seu segon fill Guifré. (PP)
Guifré II (970-1049)
Comte de Cerdanya i Conflent (988-1035) i comte de Berga (1003-1035). Fill d’Oliba I Cabreta i d’Ermengarda. Va casar-se, abans del 990, amb Guisla, potser de la casa comtal de Pallars.
El primer document que esmenta Guifré II com a comte de Cerdanya i Conflent és una carta de l’any 1001 que parla d’una cessió d’alous feta per l’abat d’Arles al bisbe d’Elna, Berenguer (germà del comte).
Ensems amb la comtessa Guisla, Guifré afavorí amb nombroses donacions el monestir de Sant Martí del Canigó, on ja des de l’any 1001 havia començat a fer edificar el monestir que fou fundat oficialment l’any 1007.
El 1003, quan el seu germà Oliba es féu monjo de Ripoll, rebé d’aquest el Berguedà.
Tingué dificultats amb la mitra d’Urgell, que probablement tenien l’origen en la voluntat del comte d’erigir un bisbat a Besalú, que havia de tenir jurisdicció sobre aquest comtat i els de Cerdanya i de Ripoll. Així doncs, es pot dir que, en termes generals, Guifré dugué a terme una política eclesiàstica que tendia a independitzar-se de la jurisdicció de l’església urgellesa, amb la qual la seva mare Ermengarda ja havia tingut conflictes durant la seva regència.
Vidu (1020), Guifré es casà amb Elisabet, de llinatge desconegut. L’any 1021 va participar, com a defensor del seu nebot Guillem de Besalú, en una baralla entre aquest i Hug I d’Empúries (esdevinguda potser arran de la mort, el 1020, de Bernat de Tallaferro, pare de Guillem de Besalú i germà de Guifré). Sembla que es va resoldre gràcies a la intervenció de l’abat Oliba.
L’any 1035 va redactar el seu testament, en què repartia l’herència entre els seus set fills i la comtessa Elisabet. Ramon, fill del seu matrimoni amb Guisla, tindria el comtat de Cerdanya. Posteriorment es retirà com a monjo a Sant Martí del Canigó. No es coneix amb precisió el motiu del seu retir tan sobtat; segons una llegenda, encara viva en el poble, s’explica aquest fet pel remordiment del comte per haver matat amb la seva mà un nebot seu que l’hauria desobeït en una batalla contra els moros, llegenda ja evocada al segle XV per Pere Tomic en la seva crònica.
Segons diu l’epitafi de la seva tomba, retrobat, ja fa anys, per haver estat reutilitzat en el paviment de l’església parroquial de Castell de Vernet, Guifré II morí el 31 de juliol de 1049 a Sant Martí del Canigó. La tradició diu que la tomba fou excavada a la roca amb les seves pròpies mans. (PP-RMAE)
Ramon I (?-1068)
Comte de Cerdanya (1035-1068), dit també Ramon Guifré. Fill de Guifré II de Cerdanya i de Guisla, tenia uns 30 anys quan heretà el govern dels comtats de Cerdanya i Conflent, tot que ja n’estava associat quan el seu pare es retirà al monestir de Sant Martí del Canigó.
Vers el 1040 rebé l’homenatge del vescomte Miró d’Urgell pels castells de l’Aguda, Castellbò i Rocamora. Va tenir dificultats amb l’autoritat eclesiàstica, però amb la seva muller Adela va fer diverses donacions al monestir de Serrateix i a diferents esglésies de la Cerdanya i el Berguedà. L’any 1047, en el seu palau de Cornellà de Conflent va tenir lloc un judici contra el vescomte Bernat II de Cerdanya, a causa de les seves usurpacions i de la rebel·lia que mostrà en contra de l’autoritat del comte de Cerdanya, el qual posteriorment (1067) el va desposseir del seu càrrec.
Vers l’any 1050, degué enfrontar-se a una difícil situació provocada, possiblement, per desacords amb els seus germans Bernat, comte de Berga, Guillem, bisbe d’Urgell, i Berenguer, a causa de la fi de la seva tutela sobre Bernat i Berenguer, que coincidí també amb la mort del pare.
Poc després, l’any 1053, el comte Ramon I va actuar en contra del bisbe d’Elna Berenguer —que pertanyia a la família comtal del Rosselló—, que l’any següent seria substituït del seu càrrec per Artau I, del llinatge dels Castellnou. Amb la casa comtal de Barcelona dugué a terme una política d’aliança que quedà ben reflectida en el pacte i jurament de fidelitat que Ramon I féu a Ramon Berenguer I i a la seva muller Almodis. El comte de Barcelona ajudaria Ramon a liquidar l’enclavament sarraí de les Oluges, a l’alta Segarra, i Ramon I, al seu torn, aniria amb Ramon Berenguer I contra els sarraïns de Saragossa, Lleida i Tortosa quan aquests refusessin de pagar els tributs al comte de Barcelona. Aquest és el primer cas d’un jurament de fidelitat als comtes de Barcelona per part dels comtes de Cerdanya.
Sis anys més tard signà, amb el comte Ermengol III d’Urgell, un pacte d’ajuda mútua i no agressió.
Morí l’any 1068 i el succeí en el càrrec el seu fill Guillem, el qual feia temps que estava associat al govern dels comtats. (PP-RMAE)
Guillem I (?-1095)
Comte de Cerdanya i de Berga (1068-1095), dit també Guillem Ramon, era fill de Ramon I de Cerdanya. Ja era associat al govern del comtat en vida del seu pare. Va estar casat tres vegades, la primera amb Adelaida de Carcassona-Rasès, la segona amb Elisabet d’Urgell (morta el 1071) i finalment amb Sança, filla de Ramon Berenguer I de Barcelona i d’Almodis. Per aquest motiu, dugué una política molt apropada al casal de Barcelona; així, el 1085, fou nomenat tutor de Ramon Berenguer III, quan el pare d’aquest, Ramon Berenguer II, fou assassinat per Berenguer Ramon II el Fratricida, l’any 1082. El fet que rebés l’homenatge dels comtes Guislabert II de Rosselló i de Bernat II de Besalú indica la importància política que Guillem I adquirí a partir d’aquest moment.
També dugué a terme una important activitat repobladora; prop del seu palau residencial de Cornellà de Conflent fundà Vilafranca de Conflent i atorgà una carta de població als seus habitants (v. 1090).
Fou succeït en el govern del comtat de Cerdanya pel seu fill Guillem Jordà. (RMAE)
Guillem II (?-1109)
Comte de Cerdanya i de Berga (1095-1109), dit també Guillem Jordà. Era fill de Guillem I de Cerdanya i Sança, i, per tant, nét de Ramon Berenguer I de Barcelona.
Va ajudar el seu cosí germà Bertran de Sant Gèli, comte de Tolosa, a recuperar els seus estats que havien estat envaïts pel comte de Poitiers i duc d’Aquitània, Guillem IX, entre els anys 1098-99.
El 1102 se n’anà com a croat a Palestina unintse a l’exèrcit del seu oncle, el comte Ramon IV de Tolosa, a Síria, el qual, en morir el 1104 en el setge de Trípoli, li va cedir el comtat de Mont Pelegrí que ell havia conquerit. Poc després arribà al Líban Bertran, fill del comte difunt, per tal de reclamar al seu cosí l’herència del seu pare. Les rivalitats entre Bertran i Guillem Jordà a causa de l’herència acabaren malament per al comte de Cerdanya, el qual fou assassinat a Trípoli amb la connivència del seu cosí Bertran de Sant Gèli. (RMAE)
Bernat I (?-1117/18)
Comte de Cerdanya (1109/1117-18), fill del comte Guillem I i germà de Guillem II (o Guillem Jordà). Conegut també com Bernat Guillem, va assumir el govern del comtat el 1102, quan el seu germà se n’anà a Terra Santa, i l’heretà el 1109 quan aquest morí.
El 1111 intentà annexionar-se el comtat de Besalú, però desistí davant els drets de Ramon Berenguer III de Barcelona. Va participar en els preparatius de l’expedició a Mallorca de Ramon Berenguer III i, en absència d’aquest, va fer front a un atac almoràvit al pla de Barcelona.
En morir sense descendència, el comtat de Cerdanya fou incorporat al casal de Barcelona i fou, per tant, l’últim comte privatiu de Cerdanya. (RMAE)