Situació
Façana de migjorn de Sant Andreu de Baltarga, amb la porta emmarcada per un arc de dents de serra.
ECSA - Rambol
L’església de Sant Andreu de Baltarga és situada al poble de Baltarga, al vessant meridional del serrat que porta el seu nom.
Mapa: 35-10 (216). Situació: 31TDG018912.
Baltarga és a llevant de Bellver, a uns 3 km. S’hi pot anar des de Bellver, d’on surt de la carretera N-260, la carretera local que va a Alp i passa per Baltarga.(RMAE)
Història
La més antiga menció de l’església de Sant Andreu de Baltarga data de l’any 891, en què va ésser consagrada pel bisbe d’Urgell Ingobert, a precs del cavaller (miles) Sanç i dels homes que la dotaren. Hom diu en aquest document —ple d’interpolacions— que el bisbe intrús Esclua fou el constructor de l’església de Baltarga; això fa pensar que l’església degué ésser acabada després de la destitució d’Esclua i consagrada més tard pel bisbe legítim, Ingobert. No coneixem la data d’inici de les obres de Baltarga pel bisbe Esclua, però s’ha de situar a partir del maig del 886. En la mateixa acta de consagració es constata que la parròquia de Baltarga era subjecta a Sant Miquel de Cuixà i es remarca que l’església de Sant Martí de Saig era sufragània de Baltarga.
Sembla que l’església de Baltarga fou objecte de discussions o de disputes sobre la seva propietat i que aquesta pot ser una raó de les múltiples interpolacions que s’observen en l’acta de consagració. En el precepte del rei Lotari del 958 adreçat a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, Sant Andreu de Baltarga hi apareix com a propietat seva, però no figura pas en l’inventari de les possessions de Cuixà que fa la butlla del papa Joan XIII, de l’any 968. R. d’Abadal comenta que hi ha indecisió sobre els drets que Cuixà hagués pogut tenir sobre l’església de Baltarga. Segons el mateix historiador, per superar aquesta indecisió, s’hauria redactat una nova acta de consagració, amb una gran interpolació. Segurament, la pretensió de Cuixà sobre l’església de Sant Andreu podria tenir el seu origen en una donació del bisbe Esclua a Cuixà, en el moment d’iniciar la construcció de l’església pocs anys després consagrada per Ingobert. Aquesta donació hauria estat invalidada, com a conseqüència de la deposició d’Esclua. Hom podria datar, explica R. d’Abadal, cap al final del segle XI la composició documental de l’acta de consagració, en un moment que es volia deixar plenament establert el dret de Cuixà sobre Sant Andreu de Baltarga. Un exemple de les dificultats per saber amb seguretat qui tenia el domini de l’església ens el proporciona el testament del comte Guifré II de Cerdanya, que ja es preparava de fer-se monjo al monestir de Sant Martí del Canigó, seguint l’exemple del seu pare Oliba Cabreta i d’altres membres de la seva família. En el seu testament del 8 de novembre de 1035, dividí els seus béns entre els set fills i la comtessa Elisabet. Donà l’alou de Baltarga amb l’església de Sant Andreu a Guifré, l’arquebisbe de Narbona, el segon fill que tingué amb la seva primera esposa, la comtessa Guisla.
Sant Andreu de Baltarga, com moltes altres esglésies de la Cerdanya, fou saquejada pels homes del vescomte de Castellbò i del comte de Foix al final del segle XII (1198). A Baltarga s’emportaren el blat, un bou, tres porcs i altres béns del clergue.
En les visites arquebisbals del 1312 i del 1314 consta que la parròquia de Baltarga tenia una renda anual de 20 lliures. (MD)
Acta de consagració de Sant Andreu de Baltarga (30 d’octubre del 891)
Ingobert, bisbe d’Urgell, acut a la Cerdanya, a la vil·la de Baltarga, per a consagrar-hi l’església de Sant Andreu, a precs dels parroquians del lloc i amb la presència de l’ardiaca Fredari i altres clergues. Els feligresos la doten amb diversos béns i el bisbe ho fa amb els drets i censos que li corresponen dins el seu terme parroquial, que és fixat.
Anno incarnationis Domini nostri Iesu Christi octingentesimo nonagesimo, indictione septima, sub die tertio kalendas novembris, anno quarto regnante Odone rege, veniens venerabilis Ingobertus, Urgellensis episcopus, in Cerritaniam, in villa scilicet Baltarga, rogatus ab ipsis parrochianis, videlicet a Sancio milite et Elmiro et Abicello, ac cum aliis viris Deo et Ecclesie boni et fideles. Hi omnes predicti et alii plures in presentia archidiaconi Eufredarii et Usla et Cessagutus et Cannisis, Audesildus, Centullus atque Audericus clericorum, et in presentia Seniofredi, Fruia, Logofredi, Ermemiri, Altoveris, Ogerii ceterorumque parrochianorum
Sig+num Sancii. Sig+num Elmiri. Sig+num Abicelli. Sig+num Seniofredi. Sig+num Godofredi.
NOTES
1. Es tracta d’un document amb nombroses interpolacions, que assenyalem entre .
[O]: Perdut.
[A]: Còpia del segle XI, amb interpolacions: perduda.
[B]: Còpia del segle XIV: Cartulari menor de Sant Miquel de Cuixà, foli 1, ex A, perduda.
C: Còpia de final del segle XVII: BNP, col. Baluze, vol. 117, foli 176, ex B.
a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, París 1688, ap. LII, cols. 824-827, ex B.
b: Abadal: Com neix i com creix un gran monestir pirinenc abans de l’any mil: Eixalada-Cuixà, “Analecta Montserratensia” (Abadia de Montserrat), VIII (1954-55), ap. 63, pàgs. 281-284, ex C.
c: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia” (la Seu d’Urgell), vol. I (1978), doc. 8, pàgs. 61-64, ex b.
d: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies de l’antic bisbat d’Urgell (segles IX-XII), la Seu d’Urgell 1986, doc. 8, pàgs. 64-67, ex b.
e: Ordeig: Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles IX-XII), vol. I (I), Vic 1993, doc. 15, pàgs. 53-57, ex C.
Traducció
"L’any vuit-cents noranta de l’encarnació de nostre Senyor Jesucrist, indicció setena, el dia tercer de les calendes de novembre, l’any quart del regnat del rei Odó, el venerable Ingobert, bisbe d’Urgell, vingué a la Cerdanya, a la vil·la de Baltarga, pregat pels parroquians, o sia, Sanç, cavaller, Elmir i Abicell, i altres homes de Déu i de l’Església, bons i fidels. Tots aquests esmentats i molts d’altres, en presència de l’ardiaca Fredari, d’Usla, Sessagut, Canyís, Audesind, Centoll i Oderic, clergues, en presència de Sunifred, Froia, Logofred, Ermemir, Altrover, Oger i d’altres parroquians, i en presència d’Oliba, monjo i prepòsit de Sant Miquel, tots els esmentats pregaren al venerable bisbe Ingobert abans esmentat que consagrés la seva església en honor de Déu i de sant Andreu. Així doncs, tots els cavallers i laics esmentats lliurem i sotmetem l’esmentada església, perquè sigui consagrada, a la potestat del sobredit senyor bisbe de la seu d’Urgell tal com en altre temps establiren els sants pares i és sancionat en els cànons, per tal que en la vida futura les nostres ànimes trobin el perdó dels seus pecats. Amés, tots nosaltres, els esmentats parroquians, cavallers i laics, donem per tots els segles a la vostra església ja esmentada de Baltarga la dotació d’un cementiri amb trenta passes a llevant, trenta a migjorn, trenta a tramuntana i trenta a ponent. I donarem la primícia a la vintena i dues parts dels delmes; la tercera, en canvi, serà per a Sant Miquel i els seus, tal com deixà instituït el senyor Esclua quan edificà l’església en honor de Déu i de sant Andreu. I a més, nosaltres i els nostres descendents donarem a l’església les oblacions, les llumeneres, les defuncions i els altres drets seus fidelment. I jo, Godfred, per amor a Déu i per la meva ànima, dono a l’esmentada església un camp meu que tinc als sots de Caselles. I jo, Sanç, cavaller, per amor a Déu, dono a l’esmentada església totes les meves vinyes que tinc a les planes de Baltarga prop de les vinyes del comte, tocant a la riba, i tres peces de terra: una es troba a Beliu entre dues vinyes, una de les quals s’estén fins a l’església sobredita i l’altra fins a Beders; les altres dues terres són a Beliu, damunt la riba. I jo, Froia, dono a l’esmentada església tres trossos de terra que tinc a les Guàrdies i una vinya a les quartades. I jo, Lodofred, per amor a Déu, dono igualment a l’esmentada església el meu camp de Pradals que és prop de la vinya. I jo, Oger, per amor a Déu, dono igualment a l’esmentada església el meu camp que és situat entre el camí mercadal i el camí de Beliu. Aquestes coses esmentades les donem a la sobredita església per tal que nosaltres i els nostres descendents, per intercessió de sant Andreu, puguem merèixer de Déu el perdó dels nostres pecats. I si alguna persona d’entre els nostres successors intentava trencar o invalidar aquesta donació, que restitueixi el quàdruple a l’esmentada església i als seus, i que d’ara endavant aquesta nostra donació romangui ferma i incommovible per sempre. Per això jo, Ingobert, bisbe, en consagrar l’esmentada església de Sant Andreu, li concedeixo a ella i a la seva parròquia els emprius i els seus drets dintre d’aquests termes: des del coll d’Espolla i tal com va pujant pel pujall de Beders fins a l’espona de damunt del riu i fins el camí de Boixassa i d’allà davalla pel camp del comte damunt la font de Torrelles fins al coll de Baltarga, fins al coll de Soncor, fins a la roca d’Agradera i el riu Segre i fins el riu de Navascot. A més concedeixo a l’esmentada església dues parts dels delmes i totes les primícies; la tercera part dels delmes serà per a Sant Miquel com deixàestablert el senyor Esclua quan edificà l’església, llevat del mas d’Elmir de Beliu i exceptuant les bordes d’Oger de Baltarga; de tot allò de què cal donar el terç al comte, que se’n doni la dècima a la santa església de Beders; tanmateix, però només de l’annona, que l’esmentat Elmir de Beliu doni igualment la dècima del blat d’annona a Santa Cecília de Beders, d’aquell honor, però, del qual es dona el terç a Santa Maria de Ripoll. Les primícies i tots els drets eclesiàstics, que siguin sempre de l’església de Sant Andreu. I, llevat del clergue Oderic, que cap altre sacerdot no intenti rebre dins els termes esmentats res d’allò que pertany a l’esmentada parròquia i a la seva església de Sant Andreu. I l’esmentat Oderic, prevere de la sobredita església, i els seus successors, alhora que reben tots els drets de l’esmentada església de Sant Andreu, que la serveixin cada dia amb tot l’ofici diví de la millor manera possible; i, a més, que serveixi cada dia amb tot l’ofici diví l’església de Sant Martí de Saig i que celebrin missa cada dia a les dues esglésies esmentades. Per tot això, jo, Ingobert, bisbe, per mi i pels meus successors, aprovo, concedeixo i confirmo a l’esmentada església de Sant Andreu i als seus parroquians totes aquestes coses esmentades i que l’església de Sant Martí de Saig estigui sempre sota la jurisdicció de l’església de Sant Andreu de Baltarga i dels seus capellans. I si alguna persona gosava contradir aquestes suposicions o incomplir-les en algun punt o intentava llevar-ne quelcom, només pel sol intent, ha de restituir el quàdruple a l’esmentada església de Sant Andreu i als seus, i a més, que sigui terriblement castigat amb el vincle de l’anatema, que incorri per sempre en la ira de Déu omnipotent, i que d’ara endavant totes aquestes coses sobredites romanguin fermes i irrevocables per sempre sense cap mena de contradicció.
Havent estat disposades en un mateix dia totes les coses esmentades respecte a les dues esglésies, sorgí una gran baralla i discòrdia entre tots els parroquians de Sant Andreu de Baltarga i els de Sant Martí de Saig. Els parroquians de Sant Andreu deien que el prevere Oderic i els seus successors havien de residir assíduament a la vil·la de Baltarga i anar cada dia a servir com cal l’església de Sant Martí de Saig i després tornar a Baltarga. Els parroquians de Sant Martí de Saig respongueren i digueren: “Oderic és el nostre prevere; que romangui amb nosaltres en una de les cases de Sant Martí i que en tots els dies de la seva vida no es quedi amb vosaltres a la vil·la de Baltarga, sinó que vagi cada dia a Sant Andreu a fer-hi el servei de Déu.” Aquesta discussió arribà a oïdes del bisbe Ingobert, de l’ardiaca Fredari, del monjo Oliba, del cavaller Sanç i d’altres nobles barons, i digueren a tots els parroquians d’ambdues esglésies que tinguessin consell sobre això; segons que ho establissin entre ells uns homes de bé, que així ho fessin sempre. Els parroquians d’ambdues esglésies respongueren al bisbe Ingobert, a l’ardiaca Fredari, al monjo Oliba i al cavaller Sanç i digueren: “Tal com vosaltres, tots els esmentats, ho ordeneu i disposeu entre nosaltres, tots els parroquians d’ambdues esglésies, així tots nosaltres i els nostres descendents, ho farem per sempre més allunyant tota mena d’excuses i d’ocasions.” Respongué Ingobert i digué: “Prometeu-nos per una fiança de cinquanta lliures de bon or que vosaltres i els vostres successors mantindreu i observareu per sempre fermament i pacíficament allò que nosaltres els sobredits ordenem a propòsit de la vostra discussió esmentada.” Havent rebut la promesa d’ambdues bandes, els esmentats Ingobert, Fredari, Oliba i Sanç determinaren de prendre quatre homes honrats de Saig i quatre homes honrats de Baltarga perquè entre ells i sota la seva potestat tinguessin consell sobre l’afer. Finalment tots els esmentats prengueren sobre això una ferma determinació i establiren que el prevere Oderic i els seus successors residissin sempre des de la vigilia de Sant Joan Baptista fins a la vigília del Nadal del Senyor en una de les cases de Sant Martí, a la vil·la de Saig, i que anés cada dia amb els seus clergues a Sant Andreu i allà celebressin plenament i com s’escau les matines de difunts, de Santa Maria i del dia, i igualment les misses. De la mateixa manera, des de la vigília del Nadal del Senyor fins a la vigília de Sant Joan Baptista, que romanguessin a Baltarga i anessin cada dia a Sant Martí de Saig per fer-hi el servei de Déu, o sigui, les matines de difunts, de Santa Maria i del dia, i igualment les misses, i, tal com s’ha dit, compleixin així cada dia plenament el ministeri diví a totes dues esglésies. Que aixího compleixin per sempre el prevere Oderic i els seus successors tal com ha estat ordenat per la potestat dels homes honrats esmentats, salvaguardant els drets de l’ardiaca Fredari i dels seus successors, als quals pertany l’esmentada església de Sant Martí, i salvaguardant els drets de l’abat de Sant Miquel i del prepòsit, als quals pertany l’esmentada església de Sant Andreu. I tal com s’ha dit i determinat més amunt, així jo, Ingobert, bisbe, i jo, Fredari, ardiaca, tots dos ho concedim i ho confirmem per sempre. I si alguna persona anava contra això per invalidar-ho que restitueixi el quàdruple i a més incorri en la ira i la maledicció de Déu i que d’ara endavant totes aquestes coses sobredites romanguin en ferm i irrevocables per sempre.
Signatura de Sanç. Signatura d’Elmir. Signatura d’Abicell. Signatura de Sunifred. Signatura de Godofred. Signatura de Sessegut. Signatura de Canyís. Signatura d’Adesind. Signatura de Centoll. Signatura d’Oderic. Signatura de Froia. Signatura d’Ermenir. Signatura d’Altrover. Signatura d’Oger. Ingobert, bisbe, ho subscriu. Fredari, ardiaca, que ho aprovo i confirmo. Usla, arxilevita, Sessegut, ardiaca. Odesind, prevere. Centoll, prevere. Oderic, prevere."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
Església
Planta de l’església, en què espot endevinar encara el temple romànic del segle XI enmig de les moltes transformacions que ha experimentat l’edifici.
E. Ventosa
És una església d’una sola nau, capçada a llevant per un absis de planta semicircular molt senzill, amb la cara exterior decorada amb arcuacions cegues sense relleu, dibuixades amb pedres primes formant la mitja circumferència. Al mig de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada, amb l’arc de mig punt fet de dovelles i emmarcat exteriorment per un arc de llosetes planes, llargues i primes.
La porta d’entrada s’obre al mur de migjorn i és un bon exemplar romànic d’arc peraltat amb les dovelles augmentant d’alçada del salmer a la clau, amb un estret arc de pedres primes contornejant-lo, que alhora és emmarcat per un altre arc de dents d’engranatge.
La nau és coberta amb una volta de canó de perfil semicircular, reforçada per dos arcs torals de mig punt que la divideixen en tres trams desiguals, l’occidental, amb més del doble de llargada que el central, que és el més curt. La nau s’eixampla cap a ponent i dona lloc a una planta trapezial.
L’absis, la volta més propera a la capçalera i els arcs preabsidals es pintaren al fresc. D’aquestes pintures —a excepció de les de l’absis, que, en ésser substituït per un altre en època barroca, desaparegueren totalment—, n’hi ha fragments al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell i en una col·lecció particular; algunes restes, però, es conserven al seu lloc d’origen, especialment a l’arc toral proper al cor, on es poden veure ratlles de color gris negrós i carbassa pujat, que imiten les juntes de les pedres.
Els carreus són de pedra calcària escairats a cops de maceta, de forma prima i allargada, bastant regulars i posats en filades d’horitzontalitat vacil·lant.
Interior de l’església.
ECSA - A. Roura
L’església romànica original, que podem considerar per les seves característiques entre les obres pròpies del segle XI, va sofrir tot un seguit de reformes al final del segle XVIII que la van modificar profundament. L’església es va edificar paral·lela al vessant de la muntanya, i quedà una mica soterrada pel costat septentrional, mentre que per la part meridional restava una mica penjada. Possiblement una falla dels fonaments facilità el desplom de la paret sud i potser l’enfonsament d’una part de l’absis. L’apuntalament de la volta es va fer adossant-li dues capelles entre la porta d’entrada i l’absis, comunicades entre si per un arc i cobertes amb volta de pedra d’arestes, molt rústega, a més d’un contrafort molt inclinat a l’extrem de ponent. L’absis es va refer donant-li forma trapezoidal per dintre i cobrint-lo amb volta circular d’obra cuita i llunetes. La part d’absis refeta completament quedà envoltada per un local dedicat a sagristia. Es retallà interiorment la paret cilíndrica de la resta de l’absis per tal de fer lloc a un retaule i un altar barrocs.
A la paret meridional d’una de les capelles hi ha una pedra amb una inscripció que diu “Fran° Grau Batlla de Carol 1771”, referintse potser al promotor de la reconstrucció.
La torre campanar a l’extrem nord-oest es devia construir quan es feren les reformes del final del segle XVIII.
Cal afegir que quan A. Salsas visità l’església, a la fi del segle XIX, encara els batents de la porta tenien sis ferros forjats romànics i un forrellat que acabava en forma d’un cap de cavall. (EVS)
Pintura
Fragment de les pintures murals conservades al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell amb la representació de la Santa Cena i les figures del Sol i la Lluna.
ECSA - Rambol
Al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell es conserven les pintures murals de la volta propera a la capçalera i dels arcs preabsidals, procedents d’aquesta església (vegeu el vol. XXIII, pàgs. 232-238, d’aquesta col·lecció, i Sureda, 1981, pàgs. 328-329). Les pintures són datades a la segona meitat del segle XII. Hom hi representà la Santa Cena, el Sol i la Lluna dins d’un cercle, l’Agnus Dei, l’àngel al costat de la màndorla, Caín i Abel, etc. És difícil de donar una interpretació sintètica del conjunt, a conseqüència de la conservació molt deficient de les pintures. Una identificació molt clara és la de la Santa Cena. Sembla que només hi ha onze apòstols, inclòs Judes, i Jesús. L’apòstol que manca ha desaparegut, probablement amb la pintura. Els personatges són representats drets, molt junts i formant dos grups asimètrics darrere d’una taula rectangular, sobre la qual hom ha pintat els plats i els coltells.
Els personatges estiren la mà en direcció dels utensilis per menjar. Jesús podria ésser el primer del grup a l’esquerra de l’espectador, però no porta el nimbe crucífer. El tema de la Santa Cena és poc freqüent en la pintura mural catalana. Només apareix a Angostrina, a la catedral de la Seu d’Urgell, a Sant Tomàs de Fluvià i a Vilanova de la Muga. Possiblement, al registre inferior, separada per una greca del superior, hi havia una crucifixió, de la qual han subsistit únicament el Sol i la Lluna representats antropomòrficament a l’interior d’un cercle. El carro del Sol és tirat, com en les representacions paganes, per cavalls, el cap dels quals es distingeix clarament. La Lluna és identificada gràcies a la inscripció LVNA en lletres majúscules. Els dos astres poden simbolitzar o bé la doble naturalesa de Crist, o bé els dos Testaments, o bé, millor en aquest cas atesa la seva positura dolorosa o pensativa, la participació dels elements còsmics en la mort de Jesús.
La Maiestas Mariae és pintada a la volta del presbiteri, peròsolament n’és visible el cap i una part del cos a l’interior de la màndorla, formada per dos cercles de color ocre. A la mà esquerra téuna copa o un calze. Aquesta escena no és usual en la iconografia mural; hom prefereix representar la Mare de Déu asseguda amb l’Infant en escenes d’epifania dels Mags (Santa Maria de Taüll. Sant Martí de Fenollar). Maria amb la copa és figurada al registre del semicilindre absidal (Sant Climent de Taüll, Burgal, Ginestarre, les Bons i Santa Coloma d’Andorra, Argolell). Maria amb la copa simbolitza l’Església amb la qual s’identifica; guarda la sang redemptora de Crist dins una copa o un calze (Ainaud, 1973, pàg. 30; Durliat, 1974, pàgs. 96-166; Thérel, 1976, pàgs. 373-394).
A l’arc preabsidal hi ha les figures d’Abel i de Caín presidides per la mà de Déu. Sota Abel hi ha un personatge assegut sota un arc, amb posat pensatiu i amb el cap recolzat sobre la mà dreta; és difícil d’identificar, malgrat la inscripció misteriosa en lletres capitals RAIM. En un dels arcs absidals, l’Agnus Dei és inscrit amb el cap nimbat dins un cercle envoltat d’àngels. Sosté una llarga creu amb una de les seves potes. Predominen els colors ocres i blaus posats a disposició d’un dibuix molt segur, segons esmenta J. Sureda (1981, pàg. 329).(MD)
Frontal d’altar
Frontal d’altar que ara es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. 15 804), centrat perla figura de Crist dins una màndorla.
ECSA - Rambol
Procedent d’aquesta mateixa església, hi ha actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. d’inventari 15 804) un frontal d’altar, el qual fa 94 × 165 cm (vegeu el vol. I, pàgs. 378-379, d’aquesta col·lecció). És dividit en cinc compartiments. Al centre del frontal hi ha el Senyor assegut sobre un tron encoixinat a l’interior d’una màndorla voltada dels quatre símbols dels evangelistes, tots del mateix color. El Pantocràtor porta túnica blanquinosa i mantell de color vermell; la cara allargada i l’esguard fix li donen un hieratisme impressionant. A dalt, a l’esquerra, hi ha les figures assegudes de sant Joan i de la Mare de Déu, i a l’altre costat, a la dreta, sant Andreu i sant Jaume. El color dominant dels dos personatges de dalt a màesquerra és el blau i el dels sants a mà dreta és el vermell. Al segon registre, a mà dreta, hi ha els apòstols Felip i Tomàs, els mantells dels quals són blaus. A l’altre costat, a mà esquerra, hom ha pintat el martiri de sant Andreu clavat a la creu, a la ciutat de Patres, en presència d’Egees, assegut, i d’un soldat. Maria i tots els apòstols, identificats per una llegenda, com també el Pantocràtor, porten un llibre a les mans. El marc és ornat d’entallaments còncaus i d’una sanefa amb tiges i lliris sobre un fons vermell. La part superior del frontal és decorada amb una faixa groga ornada de flors.
Són admirables els colors vius i d’una gran frescor del frontal. Hom el data dels últims anys del segle XII o del principi del segle XIII. És molt semblant, com indica encertadament M. Durliat, a un antipendi de Sant Genis de Fontanes, que tenia unes mides de 165 × 78 cm, avui destruït i conegut només per un dibuix que donà a conèixer L. de Bonnefoy. Aquest erudit donà una descripció d’aquest frontal i revelà el nom de l’artista, el Mestre Alexandre, que l’havia pintat, el nom del qual és indicat sobre el mateix antipendi (L. de Bonnefoy, Epigraphie roussillonnaise, 1856-63, pàgs. 178-181). Devem també a aquest pintor el frontal d’Orellà, que provenia, sembla, de Sant Martí del Canigó; una miniatura del mateix monestir propietat de l’École des Beaux-Arts de París adorna la carta de fundació d’una confraria establerta al monestir per l’abat del Canigó Pere Guillem de Tellet el 2 d’abril de 1195. A la part superior d’aquesta carta hom representa el Pantocràtor i diversos personatges que són molt propers als de Baltarga i d’Orellà (Durliat, 1954, pàgs. 29-30). A Baltarga, cal recordar que les tropes del comte de Foix, Ramon Roger, i d’Arnau de Castellbò saquejaren l’església l’any 1198 (Ch. Baudon de Mony, Relationspolítiques des comtes de Foix avec la Catalogne, II, pàg. 102). La renovació del mobiliari de l’església fou segurament necessària els anys següents. La data de l’antipendi de Baltarga correspon exactament a la del manuscrit de la confraria de Sant Martí del Canigó.
Cal atribuir el frontal de Baltarga al corrent artístic italo-bizantí, que penetrà a Catalunya a partir dels últims anys del segle XII (Ainaud, 1989, pàg. 100, i del mateix autor, 1973, pàg. 154; Sureda, 1981, pàgs. 359-360 amb bibliografia). (MD)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Salsas, 1890, pàgs. 60-61
- Martí, 1926-28, vol. I (I), pàg. 191
- Abadal, 1926-50, vol. II (I), pàg. 97
- Ponsich, 1952, II, pàgs. 127-129
- Abadal, 1954-55, VIII, doc. 63, pàgs. 281-284; 1958, pàgs. 155-160
- Pladevall, 1983, pàg. 140
- Ordeig, 1993, vol. I (I), doc. 15, pàgs. 53-57
Bibliografia sobre la pintura
- Ainaud, 1973, pàg. 30
- Durliat, 1974*, pàgs. 96-166
- Gudiol, Reglà, Vilà, 1974, pàg. 180
- Thérel, 1976, pàgs. 373-394
- Vives, 1978, pàgs. 432-433
- Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 54
- Carbonell, 1981
- Sureda, 1981, pàgs. 328-329
Bibliografia sobre el frontal d’altar
- Catàleg del Museu de Belles Arts, 1906, núm. 24, pàg. 74
- Braün, 1924, pàg. 111
- Richert, 1926, pàg. 34
- Folch i Torres, 1926, pàgs. 74-75
- Gudiol i Cunill, 1929, pàgs. 162-167
- Post, 1930, I, pàgs. 261-264
- Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 52
- Frontales románicos, 1944, XII
- Cook-Gudiol, 1950, pàg. 216
- Durliat, 1954, pàg. 30
- Folch i Torres, 1956, pàg. 170
- Gudiol, Alcolea, Cirlot, 1956, pàgs. 53-54
- Folch i Torres, 1957, pàg. 209
- Grabar-Nordenfalk, 1958, pàg. 85
- Cook, 1960, pàg. 20
- Junyent, 1960-61, II, pàg. 248
- El Arte románico, 1961, pàg. 139
- Durliat, 1961, pàg. 9
- Ainaud, 1962a, pàg. 18, 1964, pàg. 11, 1965, pàg. 10 i 1973, pàg. 154
- Gudiol, Regla, Vilà, 1974, pàg. 192
- Azcárate, 1974, pàg. 74
- Durliat, 1975, pàg. 68
- Yarza, 1979, pàg. 306
- Sureda, 1981, pàgs. 359-360
- Carbonell, 1981, núms. 117-119
- Yarza, 1982, pàg. 191
- Avril, Barral, Gaborit, 1983, pàgs. 240-241
- Blasco, [1979] 1984, pàg. 40
- Carbonell, 1988, pàg. 143
- L’època de les catedrals, 1988, pàg. 46
- Yarza, 1988, pàg. 161
- Ainaud, 1989, pàg. 101
- Entorn a Jaume I, 1989-90, pàg. 48
- Azcárate, 1990, pàg. 271
- Catalunya Medieval, 1992, pàgs. 64-67