Situació
Vista de l’església des de la banda de llevant, ambl’absis i l’inici de la nau, als quals s’adossa un cosd’edifici molt més tardà.
ECSA - A. Roura
L’església parroquial de Sant Serni és al bell mig del poble de Meranges, situat a 1 540 m d’altitud, als vessants sud-occidentals del Roc Roig, sota el serrat del roc de Carena, a l’esquerra del riu Duran.
Mapa: 35-10 (216). Situació: 31TDH003002.
Des del poble de Ger, situat al km 172 de la carretera N-260, surt en direcció nord-oest la carretera local que, després de 10 km, porta a Meranges. (RMAE)
Història
La parròquia de Meranicos és esmentada en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, document datat l’any 819, però que sembla que en realitat fou redactat a la darreria del segle X. A banda de la parròquia, el lloc de Meranges és esmentat en alguns documents de la desena centúria. Un d’ells data de l’any 980, any en què el rei Lotari concedí al monestir de Santa Maria de Ripoll un alou que posseïa al podium Meranegas; poc temps després, el 996, hi ha referència pel testament sacramental de Guitard que aquest llegà al seu senyor, el vescomte Sunifred I de Cerdanya, diversos masos i un alou que tenia a Meranges, a condició que després de la seva mort havien de pervenir a Santa Maria de la Seu d’Urgell.
Pel testament del canonge Isarn, datat el 12 de gener de 1098, se sap que aquest llegà al seu fill Pere els alous que tenia a les viles de Meranges i Girul, juntament amb un mas qui est subtus ecclesia Sancti Saturnini.
A mitjan segle XII, l’any 1165, hom té notícia que Berenguera, juntament amb els seus fills, per manament de Guillem de Castelló, el seu marit ja difunt, restituí a la canònica de Santa Maria de la Seu els drets de batllia de la vila de Girul i d’unes cases que tenia subtus ipsa ecclesia Sancti Saturnini in villa Meranges, que detenia injustament. Uns anys després, pel setembre del 1171, el bisbe d’Urgell Arnau de Préixens es queixava a Ramon de Castellbò pels molts danys que aquest li havia causat, entre d’altres llocs, a l’església i el poble de Meranges, tot exigint impostos indeguts. A partir d’aquestes queixes, Ramon de Castellbò es comprometé a no fer cap més violència ni a exigir censos desacostumats. A la darreria d’aquesta centúria, els exèrcits de Ramon Roger de Foix i Arnau de Castellbò, defensors de l’heretgia càtara, mataren alguns homes de la vila de Meranges i robaren 40 sous al capellà.
La parròquia de Sant Serni de Meranges contribuí els anys 1279 i 1280 a satisfer la dècima recaptada aquells anys a la diòcesi d’Urgell. Poc després, l’ecclesia Sti. Saturnini de Meranges fou visitada, entre els anys 1312 i 1314, pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona i així mateix consta en la relació de parròquies de la diòcesi urgellenca que satisferen la dècima col·lectada l’any 1391. (MLIR)
Església
Planta de l’església, modificada i allargada, amb l’antiga portada traslladada al cos afegit al segle XVIII.
E. Ventosa
És un edifici d’una sola nau amb absis semicircular, que ha sofert moltes modificacions. Les parts més antigues de la construcció, datables al segle XII, són l’absis, el començament de la nau i la portalada, traslladada al lloc actual, que és un tram de nau ampliat posteriorment.
L’absis és llis, amb gruixudes parets de carreus de granit ben treballats, de mida gran tant al basament com al tambor, i acaba a la part alta amb una petita cornisa bisellada. Només té una finestra, no gaire gran, del tipus tradicional, amb arc de mig punt de quatre dovelles i aresta aixamfranada en cavet.
L’aparell de la nau, a la façana meridional, és com el de l’absis fins a uns dos metres d’alçària mentre que a la septentrional no arriba a atènyer aquesta alçada. La primera té una finestra semblant a la de l’absis, amb abundants relleus al biaix de l’aresta. Dues capelles laterals i el campanar amaguen la resta de la façana meridional, que a més és foradada per les dues arcades de comunicació de les capelles amb la nau. La façana de tramuntana canvia molt aviat la fàbrica de carreus de pedra per una altra de més ordinària i la paret pren una orientació divergent.
A l’interior, l’absis i el tram immediat de la nau tenen coberta de volta apuntada, mentre que a la resta hi ha una falsa volta d’envà, dividida en tres trams irregulars per dos arcs torals que no són ni paral·lels entre ells ni perpendiculars a les parets; l’últim coincideix amb la paret d’acabament de la nau primitiva i el començament de la prolongació, feta al segle XVIII. En conjunt resulta una planta molt irregular, desviada respecte a l’eix de l’absis.
A la part nord es troben dos altars sota arcs buidats a la paret; el de més a ponent té la data 1690 a la clau, un bonet de capellà i el cognom VIDAL, testimoni potser d’un rector així anomenat, promotor de l’obra. El segon arc no té cap inscripció. La paret sud és tapada i foradada per dues capelles adossades a ella i el campanar.
A l’inici del segle XVIII, com ja s’ha dit, es va allargar la nau amb un nou tram i s’hi traslladà la portada d’accés, que era situada entre el campanar i la capella més oriental, on ara hi ha l’altra capella, aixoplugant-la sota el porxo que porta la inscripció ESCOBAR 1725.
Damunt de la part corresponent a l’antiga nau hi ha una construcció que probablement tenia finalitats defensives; es tenen notícies de l’existència d’una construcció semblant a l’inici del segle XIII sobre l’església d’Aristot.
La portalada oberta al mur sud és molt erosionada; consta de cinc arquivoltes en degradació en les quals s’alternen les de secció rectangular i les d’arc tòric sobre columnes amb capitells esculpits, motllura d’imposta i basament, que són de marbre rosa, mentre que la pedra granítica del conjunt és de color gris. (EVS)
Portada
Portalada de l’església traslladada a un tram de nau ampliat al segle XVIII, on es poden apreciar l’ornamentació escultòrica i el conjunt de ferramenta.
ECSA - A. Roura
La portalada romànica de mig punt, amb cinc arquivoltes, és de granit. El treball escultòric dels capitells, de gres d’Isòvol, té en l’actualitat un aspecte desdibuixat a causa del mal estat de conservació de la pedra. Tot i així, es pot endevinar que eren decorats amb motius zoomòrfics i vegetals. Entre la primera i la segona arquivolta hi ha una sèrie de motius esculpits; al brancal de la dreta, quatre boles emmarquen simètricament una representació figurada poc llegible, i sobre l’arc es pot veure un animal amb una cua, quatre potes i un cap posat al revés, i un personatge amb una bossa penjada al coll, que sembla tenir un encenser o una espasa. Hom hi pot desxifrar també la presència de pinyes de pi isolades, de personatges enllaçats per serps, d’àguiles amb les ales esteses, motius decoratius que hom troba també a l’església d’Olopte.
A mà esquerra, es pot identificar clarament un músic que toca una botzina; a la segona arquivolta, al costat dret, una pinya de pi; al brancal, un cap amb la boca oberta, que deixa veure les dents. Al brancal esquerre, hi ha un cap barbut, possiblement d’Adam, i una dona nua, a qui una serp mossega el pit, que simbolitza potser la luxúria, més que no pas la previsible figura d’Eva.
Un altre element treballat escultòricament és la finestra de l’absis, amb una gorja exterior, adornada de boles. Hom pot notar, a la part superior de l’absis, l’absència de fris i de mènsules. (MD)
Ferramenta
Els batents de la porta són coberts de ferros forjats acanalats acabats en forma cargolada. A diferència d’altres ferramentes d’època romànica de la comarca, la realització de les volutes és poc reeixida, fet degut possiblement a la poca traça o a la manca de coneixements en aquesta tècnica. Es conserva també un interessant forrellat i l’argolla de la porta, subjectes per peces cilíndriques estriades. (MD)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Baudon de Mony, 1896, II, pàgs. 26 i segs
- Rius, 1946, pàgs. 190 i 197
- Bertran, 1979, vol. II, pàg. 289
- Pladevall, 1983, pàg. 140
- Galceran-Solé, 1985, pàgs. 60-62
- Baraut, 1986-87, doc. 1 156, pàgs. 85-87; 1990-91, vol. X, doc. 1 597, pàg. 121
- Ordeig, 1993, vol. I (I), doc. 1, pàgs. 1-8
Bibliografia sobre la portada
- Galceran-Solé, 1985, pàgs. 59-60
Bibliografia sobre la ferramenta
- Galceran-Solé, 1985, pàg. 59