Les parròquies i el deganat
Mapa del deganat de Conflent, al segle XIII.
A. Pladevall
El Conflent ha estat sempre un dels tres grans territoris que han format la diòcesi d’Elna, juntament amb el Rosselló i el Vallespir. Les tres comarques formaran els tres futurs grans ardiaconats de la diòcesi.
Fins entrat el segle IX no hi ha notícia d’esglésies ni vida religiosa per manca de documentació anterior. El primer “document” que se sol citar per fer esment del Conflent és la delimitació de la falsa o falsificada delimitació de la diòcesi d’Elna continguda en la divisió del rei Vamba (vers el 678) en la qual es diu que la diòcesi d’Elna s’estenia de Angera usque Rosinolam. S’ha interpretat que el topònim Angera es correspon a la valle Engarra, esmentada el 847, o alta vall del Conflent o de Nyer. Rosinolam seria una forma de Ruscino o Rosselló.
No cal, però, insistir en aquest document, perquè és evidentment apòcrif, tot i que es pogués inspirar en fonts antigues, ara perdudes.
En realitat, quan la documentació comença a abundar, passat mitjan segle IX, no és rar que s’esmentin terres del Conflent situades in suburbio Elenense, in valle Confluentaria, com en l’acta d’adhesió de Protasi i dels seus companys a Sant Andreu d’Eixalada l’any 864 o el 865. Una butlla del papa Romà I del 897 dirigida al bisbe d’Elna marca com a límits de la diòcesi el portu Jardonis usque cel mare et a termino Narboneus ad usque Bisilluenge. El port de Jardó, al límit entre el Conflent i la Cerdanya, serà el quemés tard es coneixerà com a coll de la Perxa. Aquí s’aturava el límit històric de la diòcesi d’Elna, que el 1791 fou ampliada en unir-s’hi la part de la Cerdanya traspassada a l’Estat francès el 1659.
Antiga església parroquial de Sant Esteve de Saorra, un dels edificis més emblemàtics de la comarca.
ECSA - A. Roura
Tot aquest antic territori tingué la consideració de pagus i fou la base per a la creació del decanatus Confluentis, denominació eclesiàstica que apareix a l’inici del segle XII però que no es consolidarà o definirà territorialment fins entrat el segle següent. El deganat del Conflent coincideix bàsicament amb la comarca actual, bé que li cal afegir a llevant el territori de Bulaternera i per l’extrem cerdà el de Sant Pere dels Forçats fins al coll de Jardó o de la Perxa i la parròquia de la Llacuna, al Capcir.
No coneixem cap relació antiga de l’extensió i l’enumeració de parròquies del deganat. La més antiga que l’esmenta es troba a les Rationes Decimarum dels anys 1279-80, però ambdues llistes donen només unes quaranta esglésies per a tot el deganat, xifra que representa la meitat del total i que es pot explicar per la pobresa de moltes parròquies que no arribaven a la cota fixada per carregar-hi la dècima, i també per la submissió als monestirs o cases canonicals d’altres petites parròquies que així s’emparaven en una certa immunitat.
En el mapa adjunt hem intentat configurar-hi totes les parròquies esmentades abans d’acabar el segle XII.
Aquest concepte de deganat serà vigent al llarg de tota l’edat mitjana i perdurarà fins ben entrats els temps moderns.
Vegeu: Esglésies del Conflent anteriors al 1300
Els monestirs i les canòniques
El Conflent es caracteritza per tenir dins el seu territori alguns dels monestirs més importants de la Catalunya del Nord: Sant Andreu d’Eixalada, succeït després del 878 per Sant Germà i Sant Miquel de Cuixà, i Sant Martí del Canigó, les grans abadies benedictines, amb algunes petites filials a Santa Maria de Riquer (Catllà) o a Sant Pere de Bell-lloc (Vinçà); així mateix, els priorats canonicals de Santa Maria de Cornellà i Santa Maria de Marcèvol, aquest de canonges del Sant Sepulcre, i l’abadia cistercenca de Santa Maria de Clariana (o de Jau) situada sobre la vila de Mosset.
Altres grans monestirs, com Ripoll, Camprodon, Sant Joan de les Abadesses, Sant Pere de Rodes, etc., tenien també notables béns i en alguns casos fins i tot jurisdiccions en terres del Conflent, com a Rià, Évol, Cornellà de Conflent, Pi, Saorra, Fullà, Vilella, etc.
Sant Andreu d’Eixalada
És la primera casa monàstica documentada a la vall. La va fundar, vers el 840, el monjo Comendat amb els seus familiars i va rebre la confirmació del comte Berà II l’any 847. Es trobava a l’engorjat de Toès, prop de l’indret de l’actual establiment termal, i fou destruït per una revinguda d’aigua de la Tet l’any 878. D’ell depenia la fundació de Cuixà, que tot seguit va prendre el relleu de la desapareguda abadia d’Eixalada i aplegà el que se salvà dels seus monjos i les seves propietats.
Sant Miquel de Cuixà
Perspectiva aèria del monestir de Sant Miquel de Cuixà, que malgrat les vicissituds i l’espoli de què fou objecte després de la Revolució Francesa encara evoca l’esplendor del seu passat.
ECSA - F. Tellosa
Fundat com a casa religiosa el 864 o el 865, amb l’arxipreste Protasi i cinc altres eclesiàstics que s’adheriren a la casa d’Eixalada, adquirí un gran protagonisme a partir del 879, en què aplegà les restes de la comunitat i els béns d’Eixalada i es convertí en abadia mare, que rebé tot seguit noves donacions i la protecció comtal i papal. La seva antiga església, dedicada inicialment a sant Germà d’Auxerre, es consagrà de nou el 953, data en què apareixia ja el titular sant Miquel, que esdevindria el titular principal. L’abadia va experimentar un gran augment d’influència i de donacions amb els abats Garí (964-d 996) i Oliba (1008-46), que van refer les noves edificacions i van convertir el monestir en un lloc d’atracció de gent del país i forana, com el grup venecià encapçalat per sant Pere Orsèol (978-988). Els segles XI i XII marquen el punt més àlgid de la seva trajectòria històrica que es fa patent en l’església, la cripta del Pessebre, el claustre i la tribuna i en l’activitat del seu escriptori. Fins a la seva extinció, el 1793, serà la gran abadia del Conflent i a partir del 1919 recuperà la vida religiosa, primer per obra d’un grup de monjos cistercencs i, a partir del 1965, per una petita comunitat procedent de Montserrat, que continua donant vida al monument, en bona part recuperat, com a centre espiritual i cultural del Conflent.
Acta de consagració de Sant Germà de Cuixà (30 de juliol del 953)
El bisbe Riculf d’Elna acut al monestir de Cuixà i consagra i dota l’església de Sant Germà, que el comte Sunifred II de Cerdanya havia fet construir en substitució de l’esglesiola anterior.
"Cunctipotenti regi gubernanti sive presidenti in arce poli, qui principio ex nichilo verboque creans omnia seduleque gubernans, sceptrum regimen perpetim affatimque ineffabiliter possidens, trophea verba delegerans, quatuor postmodum climata bipertito orbe diffuso, ejusdemque Verbo incarnato, apostolicos suos binos ubique exercitatione predicationis ingerans, ut sancta scilicet Ecclesia paulatim vigore concepta de die in diem crescendo proficeret sine ruga aut macula, dominicos filios procreandos adoptaret, mox per universam terram crevit; ut universe scilicet ecclesie, que per universo orbe longe lateque a fidelibus Dei constructe sunt vel cotidie construuntur, propter malivolos vel discordantes sive contradicentes precepta dominica velque evangelica, propriam habere sponsum, id est, Christum ei in dotis titulum fidei assignatum. Ob hoc igitur sanctorum orthodoxorum patrum institua veniens vir inlustrissimus in juvenili etate institutus, sanctoque spiramine spiritu compunctus, non infimus, sed nobili genere ortus Seniofredus divina suffragante clementia comis in valle vocitante Confluente, in locum cenobii qui est fundatus in honore sancti Michelis archangeli et precipuique sancti Germani confessoris, cujus vocabulum est Coxano; et invenit ibi ecclesiolam parvulam ex luto et lapidibus confectam in onore supra nominati sancti Germani confessoris, quod est caput ecclesiae ipsius. Hidaemque hactus dolore intrinsecus, tacite cogitavi et quod opus perficere potuisset, qualiter ad [celestis] regni fastigia pervenire valeat. Propter hoc non ingenio humano nec arte hominum, sed divino Spiritu Sancto inlustrante destruxit prefatam ecclesiolam Sancti Germani confessoris, edificavit eam mirifice ex calce et lapidibus et lignis dedolati mirifice propter spem veniam remunerationis bonae memorie domni Mironi, comiti, generationi sui, sanitatemque ex remissione Auvane, genitrice sua, nec non et Olibane, fratre suo, simulque et propter veniam peccaminum suorum, ut ante Deum mereatur adipisci regna celorum. Post edificationem sancti istius templi adveniens vir reverentissimus sancte Elenensis ecclesie Riculfus, humilis episcopus ob deprecationem domni Sonifredi, inlustrissimi comiti, simulque et genitrice sua et fratribus ad consecrandam vel dedicandam ecclesiam quam prelibatus comis Sonifredus honorifice reedificavit in honore sancti Germani Christi confessoris; conglobati sunt autem simul pariter in diem consecrationis vel dispensationis domnus Riculfus, presul, simulque et Gondefredus, abba, nec non et Auva, comitissa, cum filiis suis, id est, Sonifredo, inlustrissimo comiti, et Olibane, comiti, fundatores vel reedificatores prelibata domo Sancti Germani. Aderant in eorum obsequio viri religiosissimi tam etiam canonici quam monachi sive etiam fideles laici, quorum continetur subtus caterva. Dono ego Ava, comitissa, in die dispensationis fabricata ecclesia in honore sancti Germani confessoris Christi vineas meas quod habeo in villa Arriano vel in ejus terminis. Et ego Sonifredus, humilis comes, dono similiter a prelibatum domum Sancti Germani omnem hereditatem quod habeo in villa Cirisago vel ejus termines, qui mihi aveni per cartam emtionis. Et ego Oliba, comes, similiter dono a prelibati Sancti Germani alodem meum quod habeo in villa Savorra vel in ejus termines, qui mihi aveni per cartam emptionis de homine nomine Bersindo. Et ego Guitardus dono a prefatum Sancti Germani campo uno quod habeo in termino de Asperi; et afrontat de uno latus in ipsa via qui discurrit ad Confluente vel in Rosselione, de alia parte in via qui vadit de Lotas ad isola de Terreia de me donatore, et de quarta parte in terra qui fuit de Constantino qui fuit quondam. Et ego Bernardus, vicecomes, dono in die consecrationis a prefatum domum Sancti Germani omnem hereditatem meam quod habeo in villa Ciresago vel in ejus termines, et in villa Saltone vel in ejus termines, qui mihi aveni ex voce parentum [m]eorum, propter remedium anime genitori meo et pro veniam peccaminum [m]eorum. Et ego Isnardus similiter dono a supra nominatum domum Sancti Germani vinea quod habeo in valle Confluente, in termino de Vinçano, qui mihi aveni per cartam eptionis. Et est ipsa vinea in ipsa Gaiardia. Habet afrontationes de tribus partibus in riba, de quarta in vinea Sancti Michaelis. Et ego Seniofredus, comis, dono in diem dedicationis prelibata ecclesie ad luminaria concinanda in honore sancti Germani confessoris Christi et sancti Mikaelis archangeli tertiam partem de cera qui mihi advenit de pascuarium de valle Confluente. Et ego Recosindus dono in diem dedicationis fabricatam ecclesie in honore sancti Germani confessoris Christi et sancti Mikaelis archangeli vinea una qui advenit ex comparatione in termino de Savorla. Hec omnia nempe superius scripta nos donatores, fundatores, vel rehedificatores donamus, cedimus, vel tradimus a supra scriptum domum Sancti Germani et isto presente domno Gondefredo, abbate, et monachis sub ipsius regimine constitutis, tam etiam presente abbate et monachis et successoribus eorum qui in jam dicto cenobio secundum regulam sancti Benedicti militaturi sunt, vel servatum in potestate habeant tenere et fructuare et redibitiones exigere sine alicujus contradictione. Quod si nos donatores aut alia secularis persona contra hoc titulum donationis, tradicionis, vel consignationis venerit ad minorandam vel diluendam, non valeat quod requirit, sed sit culpabilis Deo et sancti Germani confessoris Christi, et in presenti seculo quod tenemus legique nostre in vinculo terriplantatione prefata res et quantum meliorata fuerint vel valere potuerint, et hoc titulum tradiccionis vel donationis inrumpi non permitatur, sed inconvulsum permaneat; et ut verius credatur, manibus propriis subter firmavimus vel corroboravimus. Et ego Riculfus, sancte Elenenses ecclesie humilis episcopus, dono in diem disponsationis fabricate ecclesie decimas et primitias et oblationes fidelium de alaudem Sancti Germani confessoris et Sancti Mikaelis archangeli nuncupante Valle magna, ut abates vel monachi tam presentes quam et successores eorum potestatem habeant eas usuandi vel distribuendi sicut regula sancti Benedicti edocet.
Exarata est autem hec scriptura donationis, dotis, tradiccionis anno incarnationis Domini DCCCCLIII, indictione VIII, die tertio kalendas augusti, anno Ludevici regi regno XVIII.
S. Riculfus, episcopus. Bonefatius, presbyter. Senifredus, qui hoc titulum donationis fecit. Oliba, comes. Bernardus, viciscomes, qui hanc donatione feci. Signum Inardus, qui hanc donatione fecit. Signum Recosindus qui hanc donatione fecit. Obba, levita. Voluradus, levita. Soniefredus, levita. S. Bonellus. Arnallus. Lepardus. Amelius. S. Bernardus.
Daniel, presbyter, qui hoc titulum dotis vel donationis scripsi et subscripsi die et anno quo supra."
[O]: Perdut.
[A]Còpia del segle XII: Cartulari major de Sant Miquel de Cuixà. perduda.
[B]Còpia del segle XIV: Cartulari menor de Sant Miquel de Cuixà, perduda.
C: Còpia del segle XVII: BNP, col. Baluze, vol. 117, folis 102 i 214, ex A.
D: Còpia en extracte del segle XVII: BNP, col. Baluze, vol. 107, foli 368, ex B.
E: Còpia del segle XVIII: BNP, col. Languedoc, 94, foli 262, ex C.
a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, París 1688, ap. XC, cols. 868-870, ex C o D.
b: Monsalvatje: Noticias históricas, vol. 23, Olot 1914, ap. XXV, pàgs. 407-410, ex a.
c: Abadal: Com neix i com creix un gran monestir pirinenc abans de l’any mil: Eixalada-Cuixà, “Analecta Montserratensia” (Abadia de Montserrat), VIII (1954-55), ap. 77, pàgs. 295-297, ex C i D.
d: Ordeig: Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles IX-XII) vol. I (II), Vic 1994, doc. 70, pàgs. 170-173, ex C.
Traducció
"A l’omnipotent que ho governa i presideix tot des de la fortalesa del cel, que va crear en el principi del no-res i amb la seva paraula tot el que diligentment governa, que posseeix perpètuament el ceptre de govern i que de manera inefable ens confia els trofeus que són seus, el qual, després que hagué dividit en dos les quatre latituds escampades pel món, i que el seu Verb encarnat va enviar de dos en dos els seus apòstols per tal que, dedicats a l’exercici de la predicació, fessin créixer a poc a poc i amb vigor dia rere dia la santa Església, sense arruga ni màcula, adoptés els fills del Senyor que havia de procrear i després creixés per tota la terra; per tal que totes les esglésies, que per tota la llargada i amplada de l’univers han estat construïdes pels fidels de Déu o que cada dia es construeixen, puguin mantenir-se enfront dels homes malèvols, discordants o que contradiuen els preceptes del Senyor, els va concedir un propi espòs, que és Crist, al qual va ser assignada la fe com a títol de dotació. Per això, seguint els preceptes dels sants pares ortodoxos va venir l’il·lustríssim baró, encara en edat juvenil, compungit per la inspiració de l’Esperit Sant, no de classe humil sinó nat d’un noble llinatge, Sunifred, per gràcia de la divina clemència, comte, a la vall que anomenen Conflent, en el lloc on és fundat el cenobi en honor de sant Miquel arcàngel i de manera particular a sant Germà, confessor, que s’anomena Cuixà; i va trobar allà una església petita feta de fang i pedres en honor del ja anomenat sant Germà confessor, que és patró de la dita església. Ell mateix, mogut per un sentiment profund, en secret va pensar com podria perfeccionar l’obra, de manera que així pogués obtenir els cims del regne celestial. Per això, no per enginy humà, ni per art d’homes sinó per il·lustració del sant esperit de Déu, va destruir l’esmentada esglesiola de Sant Germà, confessor, i la va edificar de nou amb pedra i calç i fustes magníficament polides amb l’esperança del premi per al senyor comte Miró, de bona memòria, pare seu, i la salvació i remissió d’Ava, mare seva, i també d’Oliba, germà seu, i a la vegada pel perdó dels seus propis pecats, de manera que davant de Déu mereixi atènyer el regne dels cels. Després de l’edificació d’aquest sant temple va venir el baró reverendíssim Riculf, humil bisbe de la santa església d’Elna, a precs de l’il·lustríssim senyor comte Sunifred, junt amb la seva esposa i germans, per a consagrar o dedicar l’església que l’esmentat comte Sunifred havia reedificat honoríficament en honor de sant Germà confessor de Crist; es van reunir també conjuntament el dia de la consagració o de la dedicació el senyor Riculf bisbe, junt amb Gondefred, abat, la comtessa Ava amb els seus fills, que són Sunifred, il·lustre comte, i Oliba, comte, fundadors o reedificadors de l’església de Sant Germà. Hi eren presents com a deferència barons religiosíssims tant canonges com monjos, com també fidels laics, dels quals s’exposa més avall la multitud. Jo Ava, comtessa, en el dia de la dotació de la nova església en honor de sant Germà confessor, li dono les meves vinyes que tinc a la vil·la de Rià o en el seu terme. I jo Sunifred, humil comte, dono igualment a l’esmentada casa de Sant Germà tota l’heretat que tinc a la vil·la de Sirac o en els seus termes, que em va venir per document de compra. I jo, Oliba, comte, dono igualment a la casa de Sant Germà l’alou que tinc a Saorra o en els termes, que em va venir per document de compra feta a un home de nom Bersind. I jo Guitard dono a Sant Germà un camp que tinc en el terme d’Espirà; termeneja per un costat amb el camí que va al Conflent o al Rosselló, per una altra part amb el camí de Llotes a l’illa de Terreia que és meva i per la quarta part en terres del difunt Constantí. I jo Bernat, vescomte, dono el dia de la consagració a dita casa de Sant Germà tota l’herència que tinc a la vil·la de Sirac o als seus termes i en la vil·la Sautó o en els seus termes, que em va pervenir per deixa dels meus pares, ho deixo per remei de l’ànima del meu pare i pel perdó dels meus pecats. I jo Isnard dono semblantment a la casa de Sant Germà la vinya que tinc a la vall del Conflent, en terme de Vinçà, que em va venir per document de compra. I es troba aquesta vinya en la Guàrdia i termeneja per tres costats en la riba i per la quarta part en la vinya de Sant Miquel. I jo Sunifred, comte, dono el dia de la dedicació per assegurar la il·luminació en honor de sant Germà, confessor de Crist, i de sant Miquel, arcàngel, la tercera part de la cera que em ve del pasturatge de la vall del Conflent. I jo Recosind dono en el dia de la dedicació de l’església construïda en honor de sant Germà, confessor de Crist, i de sant Miquel, arcàngel, una vinya que tinc per compra al terme de Saorla. Tot això que fins aquí s’ha escrit, nosaltres els donadors, fundadors o reedificadors, ho donem i cedim a l’esmentada casa de Sant Germà i a l’abat present Gondefred i els monjos que estan sota el seu regiment i també a la resta d’abats i els monjos presents i futurs que visquin en l’esmentat cenobi seguint la regla de sant Benet, de manera que mantenint-ho sota la seva potestat en puguin percebre, fruir i exigir-ne els fruits sense cap contradicció. I si nosaltres els donadors o alguna altra persona secular intentés disminuir o anul·lar aquest títol de donació, tradició o consignació, que no ho pugui aconseguir, sinó que sigui culpable davant Déu i de sant Germà, confessor de Crist, i en el temps present, segons les lleis que tenim […] esmeni el que hagi fet i ho millori quan pugui i sigui necessari, i no es permeti que sigui destruït aquest títol de lliurament o donació, sinó que romangui incommovible; i perquè tingui més eficàcia i credibilitat ho signem i corroborem amb les nostres mans. Jo Riculf, humil bisbe de la santa església d’Elna, dono en el dia de la dedicació de la nova església els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels de l’alou de Sant Germà confessor i de Sant Miquel arcàngel anomenat de Vallmanya, de manera que els abats i monjos tant presents com futurs els puguin utilitzar o distribuir segons ensenya la regla de sant Benet.
Es va escriure aquesta escriptura de donació, dot i tradició l’any de l’encarnació del Senyor nou-cents cinquanta-tres, en la indicció vuitena, el dia tres de les calendes d’agost de l’any divuit del regnat del rei Lluís.
Signatura de Riculf, bisbe. Bonifaci, prevere. Sunifred que ha fet aquest títol de donació. Oliba, comte. Bernat, vescomte, que ha fet aquesta donació. Signatura d’Isnard, que ha fet aquesta donació. Signatura de Recosind, que ha fet aquesta donació. Oba, levita. Voluerat, levita. Sunifred, levita. Signatura de Bonell. Arnau. Llopard. Amell. Signatura de Bernat.
Daniel, prevere, que ha escrit aquest títol de dotació o donació el dia i any abans consignats."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
Sant Martí del Canigó
Vista aèria de Sant Martí del Canigó, que ofrena la imatge més tipica dels vells monestris del conflent.
ECSA - F. Tellosa
Situada en un esperó rocallós de la muntanya mítica del Conflent que li dona el nom, es va originar entre el 1001 i el 1007 per obra del comte Guifré II de Cerdanya i Conflent i del monjo Esclua, al qual s’ha atribuït la construcció de les primeres edificacions i de l’església monàstica. El 1014 Esclua fou consagrat abat, amb la intervenció d’Oliba de Cuixà i sota la protecció del comte, que es retirà a viure al monestir entre el 1035 i el 1049. La casa va emprendre llavors una notable fase d’expansió en l’aspecte material i espiritual. El monestir de Sant Martí, enriquit amb les relíquies de sant Galderic, fou sempre un lloc d’atracció, amb atributs de santuari. Tingué vida monàstica fins el 1783. Fou depredat al llarg del segle XIX, però el 1902 s’inicià la seva recuperació i restauració com a casa d’espiritualitat, i també com a lloc de repòs de la diòcesi de Perpinyà.
Santa Maria de Cornellà
Aquest priorat canonical va néixer d’acord amb l’esperit de la reforma gregoriana a l’església parroquial del lloc de Cornellà, situada al costat del palau comtal, aquest en part encara subsistent avui dia. Va decidir-ne la fundació el comte Guillem Ramon en el seu testament del 1094 i la va dur a terme el seu fill Guillem Jordà el 1097. Fou dotat amb notables rendes i això li permeté construir la magnífica església, i també va afavorir l’existència d’una comunitat monàstica que va tenir una certa esplendor fins al segle XV, moment en què el nomenament de priors comendataris fou l’inici d’una forta decadència. Es mantingué com a col·legiata fins a la Revolució Francesa, però durant segles no tingué ja cap significació religiosa.
Santa Maria de Marcèvol
Fou un priorat dels canonges del Sant Sepulcre, un dels ordes organitzats a Terra Santa al final del segle XI, el qual a l’inici del segle següent fou doblat d’un cos militar o de cavallers. L’any 1129 el bisbe d’Elna cedí l’església de Santa Maria de Marcèvol als canonges del Sant Sepulcre, que entorn del 1142 construïren una nova església prioral, que estigué sota la dependència de Santa Anna de Barcelona, la principal casa del país. L’any 1370 es va fortificar el monestir i les cases canonicals, i l’establiment subsistí fins al segle XV, moment en què, ja en decadència, s’uní a Santa Maria la Real de Perpinyà (1466) i a la comunitat de preveres de Vinçà (1476).
Santa Maria de Clariana (o de Jau)
Aquesta casa religiosa és la més antiga de les comunitats cistercenques de les comarques de la Catalunya del Nord. Es troba prop del coll de Jau, al sector NW del terme municipal de Mosset; l’any 1142 es constata l’existència d’una petita comunitat al lloc, que el 1162 es convertí en una abadia cistercenca. Tingué una vida força notable fins a mitjan segle XIV, moment en què, gràcies als llegats i les donacions, havia fundat unes tres granges a Illa, Millars i Calce i posseïa notables béns. La presència d’abats comendataris al segle XVI fou molt perniciosa per al monestir, que perdé aquest segle la vida conventual, i conservà només la successió d’abats fins a la Revolució Francesa. Ara el monestir és un munt de ruïnes. (APF)