Situació
Un aspecte de les ruïnes del temple, amb la base de l’absis i un fragment del mur meridional, el més ben conservat.
ECSA - A. Roura
Les ruïnes d’aquesta església són a la dreta del camí de les Graus, separades del castell de Serola per un petit còrrec, dit còrrec de la Coma.
Mapa: IGN-2249. Situació: Lat. 42° 32’ 5” N - Long. 2° 15’ 15” E.
Per anar-hi cal seguir el mateix itinerari descrit en la monografia precedent.
Història
Aquesta església és esmentada l’any 871, en un precepte del rei Carles el Calb a Sant Andreu d’Eixalada, com una de les esglésies titulars d’aquest monestir (aquest sembla ser el sentit de l’expressió monasterium in honore sancti Andreae apostoli sed et aliorum apostolorum Petri, Johannis et Thomae), i encara el 879, després de l’aiguat que s’emportà l’església de Sant Andreu. Des d’aquell moment restà com una dependència de l’abadia de Sant Germà i Sant Miquel de Cuixà. Això es pot comprovar a la butlla que l’any 1011 el papa Sergi IV adreçà a Cuixà a precs de l’abat Oliba, on consta entre les possessions del monestir l’alou d’Eixalada amb l’església de Sant Pere.
Església
D’aquesta església resta avui dia la base d’un absis semicircular que comunica amb una nau única, de la qual subsisteix essencialment la paret sud, amb l’arrencada d’una volta de canó, i una part de l’angle SW. Les parets de ponent i de tramuntana són arrasades a nivell del sòl. La part occidental de la paret meridional presenta encara una porció d’arrebossat amb traces d’un fals aparell pintat de negre (potser dels segles XIV o XV). El temple actual seria una reconstrucció del segle XII de l’església preromànica, per bé que l’aparell sigui més aviat rústec.
Bibliografia
- Abadal, 1926-50, vol. II(I), pàgs. 85-90
- Ponsich, 1952c, II, pàg. 73
- Junyent, 1992, doc. 45, pàgs. 63-68