Situació
Façana de ponent de l’església, coronada pels merlets amb què fou fortificada al segle XIV.
ECSA - A. Roura
L’antiga canònica i actual parròquia de Santa Maria de Cornellà presideix el poble de Cornellà de Conflent.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 34’ 1” N - Long. 2° 22’ 59” E.
L’església és al nord del palau comtal, al costat de la carretera que va a Fillols. (PP)
Història
EI topònim Cornellà de Conflent (Cornelianum, 901), com altres indrets homònims de Catalunya, suggereix la hipòtesi que podria tenir origen en un domini detingut, a l’època romana, per un colon, membre de la gens Cornèlia o, més probablement, client d’aquesta mateixa família patrícia, que hauria pres el patronímic Cornelianus. El primer esment de l’església de Santa Maria de Cornellà és de l’any 1018, en què els testimonis que donen validesa al testament sacramental de la comtessa Guisla de Cerdanya presten jurament a l’altar de santa Maria situat dins l’església de la vila de Cornellà. El 1025, Berenguer, bisbe d’Elna, permutà la parròquia de Cornellà amb Guifré II, comte de Cerdanya, per la parròquia de Sant Martí d’Escaró. A partir d’aquest moment els comtes de Cerdanya tingueren el patronat de l’església. Cal tenir present que Cornellà estigué sota la directa senyoria dels comtes de Cerdanya i que hi tingueren la seva residència predilecta durant el mesos d’hivern, almenys al segle XI i segurament de molt abans.
Dins l’esperit de la reforma gregoriana de l’època, el comte de Cerdanya Guillem Ramon va deixar establert en el seu testament del 7 d’octubre de 1094 que el seu fill i hereu, Guillem Jordà, fundés a Cornellà un monestir augustinià, per a la instal·lació del qual llegà l’església parroquial de Santa Maria de Cornellà, amb els seus drets i rèdits, el patronat de l’església de Sant Jaume de Vilafranca de Conflent i diverses terres i altres drets (com els terços de l’església de Fillols). Tres anys més tard, el seu fill i successor, el comte Guillem Jordà, a punt de participar en la primera croada, fundà efectivament el priorat, el dotà i el deixà sota la protecció dels seus successors (4 de març de 1097). Entre les esglésies que aquests anys passaren a ser subjectes a la nova canònica destaquen Sant Jaume de Vilafranca de Conflent (1094), Sant Vicenç de Mentet (1097), Santa Maria de Llívia i Sant Fructuós de Llo (1102), aquestes dues darreres cedides a la canònica de la Seu d’Urgell el 1167 mitjançant una convinença. Al segle XIII hi passaren Sant Pere de Sedret (en data indeterminada) i el priorat de Sant Pere de la Roca (1242). Més endavant es documenta que el prior de Cornellà tenia el dret de nomenar els rectors de les parròquies de Sant Feliu de Fillols (1397) i Sant Miquel d’Eina (1709). A més, fins al segle XVI, Santa Maria d’Oleta fou una pabordia de Santa Maria de Cornellà. Durant els segles XI-XIV el priorat de Cornellà acumulà també nombrosos drets senyorials, com les viles i els castells d’Eina (Cerdanya) i de Censà (Conflent), confirmats per Jaume I el 1263.
Testament del comte Guillem Ramon I de Cerdanya (7 d’octubre de 1094)
El comte Guillem Ramon I de Cerdanya fa testament i entre altres disposicions estableix que el seu fill Guillem Jordà fundi la canònica de Santa Maria de Cornellà de Conflent.
"In nomine sancte et individue Trinitatis, scilicet, Patris Natique Sacri[que P]neumatis. Omnibus christicolis annuit divina lex, ut de secularibus rebus adquisitis disponat annuatim, ne expers testium et quasi retrogradus amittat animam. Hi(i) s, vero, auditis, et divine iussionis peritus, ego, Guillelmus Raimundi, gracia Dei comes, gracias Deo valde vigens animo, et corpore toto territus timore mortis, nihil confidens viribus et presenti huius precipitis evi gazibus, in Deo totis confirmans me nisibus, que hactenus adquirere et adquisiturus sum visus, sicut insertum est hic, iubeo et postulo meis manumissoribus, scilicet, quos ego eligo ad erogandum, Artallum, episcopum Elenensem, [et abbatem Caninogensem] Petrum, et Henricum, fratrem meum, et Raimundum Ermengaudi et Bernardum Arnalli et Arnallum Olive et Petrum Berengarii et Raimundum Guillelmi de Eveg, qui, si in itinere quo iturus sum aut in quolibet loco mors me arripuerit, priusquam alias meum revocem animum, ita distribuant in remedium anime mee mea omnia sicut hic exaratum viderint.
Ita denique primum, dimitto Alme Marie Corneliani suam ecclesiam, videlicet, eiusdem ville, cum decimis et primiciis et omnibus sibi pertinentibus, et equos quinque de meis; et dono ei ecclesiam Villefranche in subieccione et proprietate, cum decimis et primiciis et oblacionibus et defuncionibus in perpetuum; et relinquo ei ipsos tercios de ecclesia Fuliolis, nominatim modios quatuor de vino et octo de blad et omnem censum omnium rerum, que de predicta villa mihi exit ad exi[g]endum meis usibus preparatum habeo, et ipsas meas franchedas quas habeo in villa Paladol et decimum de leuda et de passaticum Villefranche et decimum paschuarii de Insula usque ad Perticam. El dimitto omnino preceptum et bene firmatum Guillelmo Iordani, filio meo, ut, per Deum et meum amorem, faciat ipsam canonicam et omnes casas canonicales et omnia apparata ibi det que erunt necessaria et faciat firmiter tenere supradicta mea donacio et mittat ibi clericos famulantes Christo. Similiter, dimitto Sancto Michaeli Coxani ipsam villam de Estavar cum omnibus sibi pertinentibus et quatuor equas de meis; et Sancto Martino Canigonis ipsam villam de En cum omnibus sibi pertinentibus et quatuor equas; et Sancte Marie Rivipollensis equas quinque. Et Sancte Marie de Serratex dimitto meum alodium ipso qui vocatur de Bosco, quod tenet Petrus Bernardi de Portella, et equas duas. Et Sancto Laurencio Bagazani dimitto in Sanavastre tres mansos de mea franchidia, quos meliores ibi habeo, et equas duas; et Sancte Marie, sedis Urgelli, equas tres. Iterum, dimitto Sancte Marie Corneliani ipsum mansum de Cercet cum omnibus sibi pertinentibus, sicut eum emi de Berengario Petri et fratribus suis, et cortinam meam lineam, et in villa Fuliolis ipsum mansum qui fuit de Berengario Petri, clerici, et quatuordecim franchidias quas ibi habeo et decimum de agrarios de villa Molig et de vineis de meo dominico et de censo de carne; et Sancto Raphaeli ipsum mansum, quod pater meus donavit cum omnibus sibi pertinentibus; et Sancto Iohanni Rivipulli mansum in Foliano de melioribus quos ibi habeo, et in Pino alium. Et iterum, Sancto Michaeli Coxani dimitto omnia sua de Foliano, que ei meo ratu acceperam, sicut esse debet et erat de camera illius.
De meo mobile quod preterea inventum fuerit, sint soluta mea debita et, ubi de defuerit mobile aut debita, vendantur de meis cavallis quoad integriter debita solvantur. Meas espadas et loricas dimitto filio meo Guillelmo Iordanis, et equas et [e]quos, quos comendatos habeo, sint sui(s) ad suum servicium. Cerdaniam et Confluentem cum omnibus sibi pertinentibus et castellos eorum, scilicet, Rotenis et Mons Cerdanus et castrum de Ilice et de Paracollis et Sancti Stephani et castrum Soni et Sancti Martini et castrum de Alloni et de Miralies et de Cheralt integriter, et castrum de Lordat, cum omnibus sibi pertinentibus, et castrum de Ags, cum omnibus adquisicionibus iuste aut iniuste inibi factis, dimitto Guillelmo Iordani, filio meo, et omnes comitatus meos et principatus integriter. Si, quod absit, Guillelmus Iordani sine infante legitimi coniugii obierit, remaneant iam dicta omnia filio meo Bernardo. Iubeo, ergo, et volo quod, si comes Tolose dederit honorem filio meo Bernardo, illam teneat et habeat; si non, dimitto ei Bergitanum cum omnibus suis pertinenciis et comitatum illius et omnes castellos, scilicet, Matronam et Castro Serres et Torredella et Castrum Edral et Pinos et Valíem Magnam et Pegeram et Figols et Montfalcho et Uluga et Podium Altum et Castrum Fulit et Ferran et Caramala et omnia iura meorum parent(or) um et memetipsis, qui sunt et esse debent de comitatu Bergitani, et mei iuris ullo modo vel adquisicione, quisquis de his michi iniuriam vel ablacionem faciat, aut quantum ego teneam et ullus per me. Eo, tamen, modo predicta omnia dimitto Bernardo, filio meo, ut hec omnia habeat per fratrem suum Guillelmum Iordani et pro his sit suus homo manibus et iuret ei fidelitatem sicut aliis suis hominibus. Dimitto Sancte Eulalie Elenensi omnes malos usaticos in sua honore et dono tres equas de meis et modios quinquaginta annone, et ad Artallum, episcopum, meum anulum et meum lectum.
Et mando filio meo Guillelmo Iordani, quod in Villa Francha, quam ego feci, non querat ullum usaticum in ipsius hominibus ibi adstantibus, nisi unam vicem adiutorium in annum, quantum eis placuerit. Et dono libertatem prenominata villa ut non habeat mercatum in mea honore, de Sancti-Martini castro usque ad volonem Sancti Felicis, excepto foro Exii, nisi de prelibata villa de fine in finem. Dedit, namque, Artallus, gracia Dei episcopus, cum magnatis clericis Elenensis, me rogante et filio meo Guillelmo Iordani, ut ecclesia ibi fiat sub iussione Alme Dei genitricis Marie Corneliani. Hoc donum prephat prenominate ville annuo [usque] in seculi huius finem mansurum.
Iterum, dimitto ad (re) retabulum Sancti Michaelis restaurandum meam concam et ad tabulam Sancti Martini meas copas et [s]cifos. Et, quod superaverit de mobile, sit datum in servicio Dei pro redempcione meorum criminum et parent[or]um meorum. Henricum, fratrem meum, habeat suam hereditatem per Guillelmum Iordanem sicut divissum est inter me et illum. Ad Berengarium Segarii dimitto villulam de Crosels. Predicta omnia et omnem meum honorem predictum et filios meos Guillelmum et Bernardum dimitto et mitto in potestate Dei et eius genitricis alme Marie et omnium sanctorum et in potestate et baiulia et defensione domini mei comitis Bisulduni, domni Bernardi.
Hec est finis mee extreme voluntatis, que est facta nonas octobris in XXXV anno Philippi, regis.
Sig+num Guillelmi, comitis, qui hoc laudo et firmo, et testes firmare rogo. Sig+num Artallus, episcopus Elenensis. Sig+num Petri, abbatis Canigonensis. Sig+num Enrici. Sig+num Raimundi Ermengaudi. Sig+num Bernardi Arnalli. Sig+num Arnalli Olive. Sig+num Raimundi Guillelmi de Eveg. Sig+num Gaucerani Mironis. Sig+num Dalmacii, vicecomitis. Sig+num Bernardi Ugoni. Sig+num Petri Bernardi de Dompnava. Sig+num Poncii Geralli de Isla. Sig+num Guillelmi Iordani, comitis. Sig+num Bernardi Guillelmi.
Bernardus, levita, qui hoc scripsit, ita cum litteris emendatis et suppositis in XVIIII linea, sub et anno die prefata."
[O]: Perdut.
A: Còpia del segle XII: ACA, Liber feudorum Ceritaniae, doc. 162, folis 43b-44a.
a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicas, París 1688, ap. XIX, cols. 1193-1195.
b: Miquel: Liber feudorum maior, Barcelona 1945-47, vol. II, doc. 694, pàgs. 204-207.
Traducció
"En nom de la santa i indivisible Trinitat, el Pare i el Fill i l’Esperit Sant. La llei divina confirma a tots els cristians que disposin de les coses terrenals que han adquirit, a fi que per manca d’advertiments i desaprofitant el temps no perdin la seva ànima. Coneixedor d’aquestes coses i expert en els manaments divins, jo Guillem, per la gràcia de Déu comte, per voler diví encara força vigorós en l’esperit i en el cos, espantat pel temor de la mort, sense tenir cap confiança en els valors i en els tresors del món present, ans recolzant-me amb totes les meves forces en Déu, prego i mano als marmessors que he elegit per a aquesta comesa, això és, Artau, bisbe d’Elna, Pere, [abat del Canigó], Enric, germà meu, Ramon Ermengol, Bernat Arnau, Arnau Oliba, Pere Berenguer i Ramon Guillem d’Enveig, que disposin de totes les coses que tinc i que en el futur podré adquirir, segons aquí disposaré, si la mort em sorprengués en el camí que vaig a emprendre o en qualsevol altre lloc, abans que revoqui aquesta meva intenció, i de tal manera ho distribueixin tot per remei de la meva ànima tal com aquí trobaran consignat.
Per això, en primer lloc deixo a l’excelsa Santa Maria de Cornellà la seva església, és a dir, la de la vila, amb els delmes i les primícies i tot el que li és propi i cinc dels meus cavalls; i li dono i sotmeto l’església de Vilafranca amb tota la seva propietat, amb els delmes, primícies, oblacions i defuncions, perpètuament, i li deixo els terços de l’església de Fillols, en concret quatre modis de vi i vuit de blat, i el cens de totes les coses que a mi em pertoquen de dita vila en exigir els drets que hi tinc, i les franqueses que tinc a la vila de Palol i el delme de la lleuda i el passatge de Vilafranca i el delme de les pastures d’Illa fins a la Perxa. I deixo ben preceptuat i signat a Guillem Jordà, fill meu, que per amor de Déu i meu, faci la canònica i totes les cases canonicals i doni allà tots els paraments que li seran necessaris i faci que resti ferma la meva donació i hi posi clergues que serveixin Crist. Semblantment, deixo a Sant Miquel de Cuixà la vila d’Estavar amb tot el que li pertany i quatre de les meves eugues; i a Sant Martí del Canigó, la vila d’En amb tot el que li pertany i quatre eugues, i a Santa Maria de Ripoll cinc eugues. A Santa Maria de Serrateix li deixo el meu alou anomenat del Bosc, que té Pere Bernat de la Portella i dues eugues. A Sant Llorenç prop Bagà li deixo tres dels millors masos de la franquesa que tinc a Sanavastre i dues eugues i a Santa Maria de la Seu d’Urgell tres eugues. També deixo a Santa Maria de Cornellà el mas de Cercet amb tot el que li pertany, tal com ho vaig comprar a Berenguer Pere i als seus germans, i la meva cortina de lli, i a la vila de Fillols el mas que fou del clergue Berenguer Pere i catorze franqueses que tinc allà i el delme dels agraris de la vila de Molig i de la vinya de la meva dominicatura i el cens de la carn, i a Sant Rafael el mas que el meu pare li va donar amb tot el que li pertany, i a Sant Joan de Ripoll un dels millors masos que tinc a Fullà i un altre a Pi. I també a Sant Miquel de Cuixà li deixo tot el que té a Fullà, tal com li correspon i era del seu cambrer, que jo vaig acceptar del monestir per decisió meva.
De la resta dels meus béns mobles, que es trobin, que es paguin els meus deutes i si fan falta béns mobles, que es venguin alguns dels meus cavalls fins que es paguin íntegrament els deutes. Deixo al meu fill Guillem Jordà les meves espases i cuirasses i les eugues i els cavalls, que tinc encomanats, els quals seran seus i estaran al seu servei. La Cerdanya i el Conflent amb tot el que els pertany i amb els seus castells, és a dir, els de Rodés i Montcerdà, el castell d’Eus i de Paracolls, de Sant Esteve, el castell de So, el de Sant Martí, el castell de Lio i els de Miralles i Queralt, íntegrament, i el castell de Lordat amb tot el que li pertany i el castell d’Acs amb totes les adquisicions justes i injustes que allà he fet, ho deixo al meu fill Guillem Jordà, amb tots els meus comtats i principats íntegrament. Si, cosa que no hauria de succeir, el meu fill Guillem Jordà morís sense infant de legítim matrimoni, tot el que s’ha enumerat passi al meu fill Bernat. Mano, per tant, i vull que si el comte de Tolosa donés l’honor [la possessió] al meu fill Bernat, aquest el tingui i posseeixi i si no fos així li deixo el Berguedà amb tot el que li pertany i el seu comtat i tots els castells, això és, els de Madrona, Casserres, Torroella, Castelladral, Pinós, Vallmanya, Peguera, Fígols, Montfalcó, Oluja, Pujalt, Castellfollit, Ferran i Malacara i tots els drets dels meus pares i meus, que tenim o hem de tenir al comtat de Berguedà, i tots els meus drets i adquisicions i tots els que m’hagin estat presos o usurpats o tot el que jo tinc o altres tinguin per mi. Tot això ho deixo al meu fill Bernat de tal manera que ho tingui pel seu germà Guillem Jordà i li sigui home encomanat i li juri fidelitat de la mateixa manera que els altres homes seus. Deixo a Santa Eulàlia d’Elna tots els mals usos que tinc en els seus dominis i li dono tres de les meves eugues i cinquanta modis de blat, i al bisbe Artau li deixo el meu anell i el meu llit.
I mano al meu fill Guillem Jordà, que a Vilafranca, que jo he edificat, no demani cap usatge als homes que hi viuen, a excepció d’una ajuda una vegada l’any, quan a ells els plagui. I dono a l’esmentada vila el privilegi que no hi hagi cap mercat en els meus dominis, del castell de Sant Martí fins al voló de Sant Feliu, excepte el mercat d’Ix, i que el mercat es tingui només en dita vila d’un cap a l’altre. També va concedir Artau, per la gràcia de Déu bisbe, amb els principals clergues d’Elna, a petició meva i del meu fill Guillem Jordà, que es fes allà [a Vilafranca] una església sota la subjecció de la de Santa Maria de Cornellà. Aquest do que fem a l’esmentada vila, que duri des d’ara fins a la fi dels segles.
Deixo per restaurar el retaule de Sant Miquel, la meva perla, i a la taula de Sant Martí les meves copes i vasos. I el que sobri dels meus béns mobles que es doni al servei de Déu per a redempció dels meus pecats i els dels meus pares. Que Enric, germà meu, tingui la seva herència per Guillem Jordà tal com ho vam dividir entre jo i ell. A Berenguer Seguer li deixo la petita vil·la de Croells. Tots els meus béns i possessions i els meus fills, Guillem i Bernat, els deixo i poso sota la potestat de Déu i de la seva mare santa Maria i de tots els sants i sota potestat, batllia i defensa del meu senyor el comte de Besalú, el senyor Bernat.
Aquesta és la meva darrera voluntat, que es va fer el dia de les nones d’octubre de l’any vint-i-cinc del rei Felip.
Signatura de Guillem, comte, que això lloo i signo i demano als testimonis que ho signin. Signatura d’Artau, bisbe d’Elna. Signatura de Pere, abat del Canigó. Signatura d’Enric. Signatura de Ramon Ermengol. Signatura de Bernat Arnau. Signatura d’Arnau Oliba. Signatura de Ramon Guillem d’Enveig. Signatura de Galceran Miró. Signatura de Dalmau, vescomte. Signatura de Bernat Hug. Signatura de Pere Bernat de Domanova. Signatura de Ponç Guerau d’Illa. Signatura de Guillem Jordà, comte. Signatura de Bernat Guillem.
Bernat, levita, que això ha escrit amb lletres esborrades i sobreposades en la línia dinou, el dia i any abans esmentats."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
La seva comunitat estigué formada normalment pel prior, cinc o sis canonges, i un nombre semblant, bé que variable segons les èpoques, de preveres beneficiats. L’any 1167 la comunitat constava, entre canonges i preveres, de 8 membres, entre els quals hi havia les dignitats de prior, sagristà i paborde. La comunitat visqué entorn del claustre nord de l’església fins al segle XIV. L’any 1356 el rei Pere III cedí al prior de Cornellà Jaubert de Tofalles l’antic palau comtal perquè hi anessin a residir els canonges, cosa que no succeí fins cap al 1390. A la mateixa època es construí un claustre nou, amb columnes poligonals i capitells de pedra troncopiramidals, entre el palau i la paret de migdia de l’església de Santa Maria. Ara desaparegut, uns quants capitells, bases i columnes d’aquest claustre gòtic es conserven al pis baix del campanar.
El priorat de Santa Maria de Cornellà no cessaria d’augmentar en importància i de prosperar fins als primers temps del segle XV, moment en què començà a ser regit per priors comandataris, no residents, causa fatal de decadència.
La canònica de Cornellà fou secularitzada per una butlla del papa Climent VIII I’l d’agost de 1592 i a partir d’aquell moment fou convertida en un priorat secular. Amb motiu d’aquesta secularització el bisbe d’Elna va voler usurpar el dret de nomenar canonges i beneficiats d’aquesta casa, fet que provocà un contenciós entre el prior secular, Hipòlit Frigola, i el bisbe d’Elna que es va resoldre a favor del primer per un breu del papa Lleó XI del 16 d’abril de 1605. Malgrat la secularització, fins al moment de la Revolució Francesa, les senyories de Censà i Bell-lloc, al Conflent, i d’Eina i Sedret, a la Cerdanya, continuaren depenent del prior de Cornellà, i el monestir continuà posseint també nombrosos béns i rèdits en diversos altres llocs, sobretot al Conflent. El cambrer percebia l’agrer de la meitat del territori veí de Fillols i tenia un alou important a Vilanova del Capcir; el sagristà tenia la senyoria de Seners (Conflent), terres a Estoer i Finestret, etc. Els priors seculars es van anar succeint fins a la Revolució. (PP)
Les reformes del conjunt des de la Revolució Francesa
Capçalera de l’església, amb l’absis, bellament aparellat, amb un fris d’arcuacions cegues i un de dents de serra que ressegueixen la cornisa, i un altre, també de dents de serra, que emmarca cadascuna de les finestres, profusament ornamentades.
ECSA - J. A. Adell
L’estat actual de l’antic priorat, reduït bàsicament a l’església canonical i alguns pocs elements del seu entorn, és conseqüència sobretot de la secularització de la canònica el 1592 i de les múltiples remodelacions que ha tingut des de la Revolució Francesa. El sector nord del temple, on hi havia el claustre primitiu del segle XI, amb edificis al voltant, que s’havia convertit en lloc destinat a habitació, des del començament del segle XIX restà dividit en cases particulars. Una d’aquestes cases, propietat de l’ajuntament, s’arruïnà per manca de manteniment cap als anys cinquanta del nostre segle i el seu enderroc permeté recuperar el pati del claustre com a espai públic. L’operació comportà posteriorment la restauració de la galeria sud del claustre primitiu. El segon claustre, d’estil gòtic, situat a la banda sud de l’església i envoltat d’altres estances, fou destruït en obrir-se pel seu bell mig una carretera poc després de la Revolució Francesa. Encara es poden veure dins l’església elements dispersos d’aquest claustre. Algunes restes d’aquest sector foren aprofitades en un edifici que tapava el flanc sud de l’església i que almenys des dels anys trenta d’aquest segle fou la seu de Correus. Fou aterrat el 1951.
Considerada monument històric des del 1840, l’església ha rebut intervencions des de la fi del segle XIX. El 1890 es restaurà una secció de la part superior de l’absis, que havia caigut a causa d’una figuera parasitària. El 1907 es refeu la teulada, on l’arquitecte G. Malençon introduí, com ja havia fet al claustre d’Elna, la teula romana amb imbrices i tegulae. L’any següent es referen els enlluïts interiors (hom no va fer constar si es trobaren restes d’enlluïts medievals) i es desplaçà el retaule gòtic, obra de Jaume Cascalls, que era a l’altar major, a la nau lateral nord, lloc on era originàriament. (OP)
Priorologi de Santa Maria de Cornellà de Conflent
Vegeu a continuació el priorologi de Santa Maria de Cornellà de Conflent, segons F. Monsalvatje: Noticias históricas, vol. 24, El obispado de Elna, vol. IV, Olot 1915, pàgs. 139-160 i A. Cazes: Notre-Dame de Cornelià, 1991.
| Bernat | 1136-1164 |
| Ponç | 1167-1178 |
| Gispert | 1178 |
| Ponç | 1180-1186 |
| Berenguer | 1189-1208 |
| Bernat | 1216 |
| Guillem | 1223 |
| Miquel | 1230-1233 |
| Guillem d’Atzat | 1242-1258 |
| Bernat de Santa Eulalia | 1262-1286 |
| Miquel | 1287 |
| Ramon de Ceret | 1295-1319 |
| Bernat | 1319 |
| Bernat de Banyuls | 1326-1345 |
| Berenguer d’Atzat | 1345-1348 |
| Jaubert de Tofalles | 1348-1374 |
| Jaume Descamps | 1374-1376 |
| Arnau de Sirac | 1380-1382 |
| Pere de Torrent | 1390-a 1415 |
| Dionís Martí Oller de Pomar | 1426 |
| Lluís de Berga | 1434-1448 |
| Benet Pallars | 1448-1452 |
| Pere Bosom | 1455 |
| Galderic Colomer | 1460-1470 |
| Joan Jaume del Voló | 1470 |
| Martí de Cessa | 1486-1505 |
| Pedro López de Arcos | 1508 |
| Joan de Loris de Pomar | 1509 |
| Francesc Eixart | 1511-1524 |
| Joan Miquel Caurs | 1538 |
| Maurici Pujol | 1538-1541 |
| Joan Fillols | 1541-1544 |
| Baudili Agullana | 1545-1573 |
| Pere Sabater | 1573-1599 |
| Priors seculars | |
| Hipòlit Frigola | 1605-1612 |
| Sebastià Perarnau | 1616-1643 |
| Francesc Pastor | 1652-1660 |
| Joan Gelada | 1660-1664 |
| Francesc de Segarra | 1664-1685 |
| Antoni de Sadorna i de Segarra | 1685-1719 |
| Antoni de Banyuls i de Montferrer | 1766-1777 |
Església
Alçat de la façana de ponent de l’església amb el campanar i les restes de fortificació tardanes.
R. Mallol
Planta del que ha pervingut de l’antic priorat, amb l’església i les restes del primitiu claustre adossat a la banda nord.
J. A. Adell
Es tracta d’una església de tres naus capçades per un transsepte on s’obre l’absis central i dues absidioles a cada banda buidades al mur i que no es manifesten exteriorment. A l’angle sud-oest s’alça una torre campanar de tres pisos. L’edifici actual és resultat essencialment de dos moments constructius, el segle XI i el segle XII.
De l’església del segle XI, esdevinguda seti del priorat a la fi de la centúria, s’han conservat les parets nord i sud de les seves tres naus i el campanar de planta quadrada de tipus llombard, adossat a l’angle sud-oest. Les parets de l’església i el campanar han mantingut una part de les juntes solcades característiques dels edificis d’inspiració llombarda del segle XI. Al migdia i al N s’obren dues portes simètriques, que presenten un arc de mig punt de pedra picada, al damunt d’una llinda que suporta un timpà nu. Totes dues són molt semblants a la porta meridional de l’església prioral de Santa Maria de Riquer (entre Catllà i Prada), consagrada el 1073. La porta que feia comunicar la nau lateral nord amb el claustre del mateix sector resta mig enterrada sota el paviment de l’esmentada nau i mereixeria ésser reoberta. Cal remarcar que l’església del segle XI és construïda perpendicularment al pendent del terreny natural, a la riba esquerra del riu de Fillols, i aparentment tenia el paviment de cada nau a un nivell diferent, baixant de nivell de S a N. Aquest fet no és tan excepcional com es podria creure, segons demostren diversos exemples, com el de l’església cistercenca de lo Toronet (Provença), del segle XII, la qual ha conservat la mateixa disposició esglaonada, des de la nau lateral sud, passant per la nau central i la nau lateral nord, fins al claustre. A Cornellà també el claustre primitiu era establert al N de l’església i a un nivell més baix.
El campanar, l’altre element del període primitiu de l’església segurament anterior a la fundació del priorat, té tres pisos i un primer nivell que fa de basament. A cada pis li correspon un fris d’arcuacions llombardes a cada façana (cinc arcuacions entre lesenes a l’angle). El primer pis presenta a cada façana una simple espitllera; el segon, unes finestres de doble esqueixada, separades no per una columna sinó per un pilar de maçoneria; el tercer, corresponent al nivell superior, unes grans arcades molt amples, sota dos ulls de bou que alhora es troben sota l’esmentat fris d’arcuacions. El teulat, de dos vessants, sembla una modificació del primitiu, de quatre vessants.
Interior de la nau central de l’església, al sector de llevant.
ECSA - A. Roura
L’església del segle XI hauria estat coberta de fustam. Ara, però, és coberta d’una volta de canó llis de mig punt a la nau central i voltes de quart de cercle a les naus laterals, que recolzen sobre uns massissos pilars rectangulars, aparellats de pedres de talla. El conjunt és datable del segle XII.
També pertanyen segurament al segon moment constructiu, corresponent al segle XII avançat, la façana occidental, el transsepte sobresortint i el conjunt de la capçalera, l’absis central semicircular, acompanyat de quatre absidioles encastades al mur de llevant del transsepte i que no sobresurten a l’exterior. La façana occidental és enterament aparellada de carreus de granit, de mida mitjana. El portal principal presenta cinc arquivoltes de mig punt i té un timpà esculpit. Al damunt del portal s’obre una finestra d’arc de mig punt que té un tor estriat que recolza sobre columnetes i capitells esculpits. La finestra és emmarcada per una arquivolta de dents d’engranatge.
L’absis central, bellament aparellat com la façana occidental, s’il·lumina per tres finestres d’arc de mig punt i de doble esqueixada, ricament ornades, cada una amb dos tors esculpits d’entrellaços o motllurats en espiral i quatre columnetes i capitells de marbre, tant a l’exterior com a l’interior. Una arquivolta de dents d’engranatge ressegueix cada finestra i es prolonga en faixa al voltant de l’absis, que és coronat per un fris d’arcuacions cegues de tradició llombarda (constituïdes, cada una, per dos segments d’arc tallats que recolzen sobre petites mènsules esculpides). Entre aquest fris d’arcuacions i el ràfec corre un fris de dents d’engranatge.
És visible que l’església fou enterament fortificada i proveïda, tot al llarg dels murs, d’una ronda amb merlets de tipus piramidal, datables del segle XIV, que encara es poden veure a la façana occidental. Hom pujava a la ronda per una escala construïda dins el gruix de la paret de ponent del braç meridional del transsepte. A l’extrem del braç nord, una porta amb llinda sobre permòdols —amagada avui per un retaule de sant Rafael, del segle XVII— comunicava amb el priorat primitiu. Ara convertit en residències particulars sense caràcter, és difícil de saber què pot subsistir de bona part de les antigues dependències canonicals, probablement de l’inici del segle XII, que eren al nord de l’església i dellà del claustre. (PP)
El claustre nord
Restes del claustre nord de l’església, obra probable del final del segle XI.
ECSA - J. A. Adell
Al final del segle XIV, l’església canonical de Santa Maria de Cornellà de Conflent era flanquejada per dos claustres: l’un al N i l’altre al S. El primer, el que ens interessa en aquest estudi, havia estat abandonat en benefici del segon. Aquest últim, d’estil gòtic i avui gairebé del tot desaparegut, es trobava en fase de construcció el 1392, a càrrec d’un marbrista de Vilafranca de Conflent (Cazes, 1991, pàgs. 30-31; MALLET, 1992, vol. I, pàg. 85-88). L’abandonament del claustre nord es degué al trasllat de les estances dels canonges a l’antic palau comtal, al S de l’església i també a la inestabilitat del terreny del claustre nord, a causa dels enfonsaments.
El claustre septentrional sembla haver estat erigit en el moment de la fundació del priorat per Guillem Jordà, comte de Cerdanya, d’acord amb les voluntats testamentàries del seu pare, cap al 1097. Es pot comparar, entre d’altres, amb el claustre inferior de Sant Martí del Canigó o amb la galeria d’un altre priorat augustinià, el de Santa Maria del Vilar, a Vilallonga dels Monts, conjunts tots ells datats del segle XI. Tenia segurament quatre galeries que es comunicaven amb els edificis del priorat, avui substituïts per habitatges particulars, de les quals sols se n’ha conservat una, la galeria sud, que s’estén al llarg de la nau lateral nord de l’església, amb la qual es comunicava a través d’una petita porta feta de carreus amb un arc de mig punt. En el seu estat actual, el claustre septentrional de Cornellà de Conflent es presenta sota la forma d’una única galeria, amb el porxo compost per tres arcs de mig punt que reposen en uns pilars fets de carreus, sense cap mena de treball escultòric. El porxo en el seu estat original tenia una composició semblant a la d’una façana d’una sala capitular, amb una porta central (ara esdevinguda una arcada més del porxo) flanquejada per dues finestres. A banda i banda dels tres arcs del porxo hi ha dues arcades més grans que corresponen a les galeries respectives del claustre, a llevant i ponent, avui desaparegudes. A l’interior de la galeria, es poden veure restes de l’arrencada d’un mur que separa la galeria del claustre de les dependències canonicals, de les quals només es conserva visible un arc apuntat, alineat amb el porxo, conservat en el seu extrem de llevant. Originàriament, el claustre era cobert per un sostre en rafal, destruït durant la segona meitat del segle XII en construir-se un nou pis, totalment desaparegut avui dia, l’aspecte primitiu del qual ens és del tot desconegut. Tres epitafis de marbre dels segles XIII i XIV incrustats al mur nord de l’església al nivell d’aquest segon pis demostren que efectivament va existir. Sembla que aquest nou nivell, que permetia als canonges d’accedir directament a la tribuna occidental de l’església a través d’una petita porta, sols s’aixecà a la galeria meridional. (GM-JAA)
Consideracions sobre la cronologia del conjunt canonical
Campanar de l’església canonical, amb vestigis del claustre gòtic del segle XIV, ara desaparegut, a primer terme.
ECSA - A. Roura
Plantes dels nivells III i IV del campanar.
J. A. Adell
Com ja s’ha assenyalat en la descripció de l’edifici, s’ha de considerar, en termes generals, que els murs de les naus, el campanar i les restes del claustre nord de l’església de Santa Maria de Cornellà corresponen a una primera fase, datable al segle XI, mentre que la capçalera, amb el transsepte, i les voltes responen a un procés constructiu del segle XII. L’anàlisi de les estructures permet, però, matisar en algun punt aquest criteri. Sembla que els elements construïts al segle XI no responien a un procés unitari i coherent de construccció sinó que el campanar, i almenys la façana nord, responen a fórmules arquitectòniques diferents, ja que la tecnologia constructiva i els criteris ornamentals són molt diferents en totes dues parts. Així, mentre el campanar palesa la seva adscripció a les formes llombardes, la façana nord no presenta cap tipus d’ornamentació, però en canvi té tres importants contraforts de reforç. No sembla que s’hagi d’atribuir a processos constructius allunyats en el temps, sinó més aviat a un procés sense solució de continuïtat, però amb diferents plantejaments, un de més arcaïtzant en el cos de les naus, i un altre de plenament incorporat a les noves formulacions arquitectòniques que s’imposen en la primera meitat del segle XI en el campanar.
Tot i la claredat de la seva adscripció tipològica a les formulacions constructives i ornamentals de l’arquitectura llombarda o del primer art romànic, el campanar de Santa Maria de Cornellà de Conflent presenta uns trets que el fan una obra singular dins el conjunt de campanars de torre construïts a Catalunya durant el segle XI. La seva singularitat rau en el sistema d’obertures, on no s’apliquen les finestres geminades i les d’esqueixada recta, com en la majoria dels campanars del seu estil. En canvi, en el tercer nivell, s’obren dues finestres de doble esqueixada en cada cara i en el nivell superior hi ha una gran obertura única, que retrobem excepcionalment en el campanar, ja del segle XII, de Sant Cristòfol de Beget. La solució de les finestres de doble esqueixada en la composició de les façanes d’un campanar de torre resulta també molt singular i poc utilitzada en l’arquitectura catalana alt-medieval. Apareix també en el proper campanar de Sant Esteve de Saorra, clarament influït pel de Cornellà, i en l’església alt-urgellesa de Sant Martí de la Plana, amb un sistema compositiu diferent (vegeu el vol. VI de la present obra, pàg. 194).
El procés constructiu del segle XI a Santa Maria de Cornellà culmina amb la construcció de les estructures canonicals, al N de l’església, disposades entorn d’un petit claustre. L’únic porxo conservat d’aquest claustre, el del sector sud, disposa només de tres arcs, compostos, com la façana d’una sala capitular, amb una porta central flanquejada per dues finestres. Evoca solucions més tardanes, com el claustre de Sant Llorenç de Sous, del segle XII. L’estructura claustral de Santa Maria de Cornellà, malgrat la seva fragmentarietat, és un dels exemples primerencs de l’establiment del tipus claustral al segle XI. (JAA)
Cornellà, exponent de l’aportació dels canonges regulars a l’arquitectura del seu temps
El que en un principi crida l’atenció del conjunt de Santa Maria de Cornellà és la complexitat de la planta: tres naus i cinc absis. Aquestes característiques de la planta tenen relació amb un funcionament particular, el d’una església parroquial servida per una comunitat regular. Vegem-ho. En primer lloc, la capçalera tan desenvolupada d’aquest temple s’explica per la multiplicació dels altars, ja que cada vegada hi hagué a la canònica un nombre més gran de clergues (canonges o beneficiats). D’altra banda, més que en un monestir clàssic, tot tancat i sotmès a la vida segons la regla, en una canònica augustiniana hi havia d’haver un repartiment dels espais entre els canonges regulars i els parroquians laics. Finalment, el desplegament de l’ofici canònic implicava l’existència d’un cor i una tribuna; en tenim exemples a Serrabona i a Cornellà de Conflent, segons uns principis diferents. Quan les comparem entre elles, la diversitat de plantes de les canòniques augustinianes del Conflent i del Rosselló no permet determinar unes característiques realment comunes, llevat d’una, minoritària però prou excepcional per a ser significativa: la disposició dels absis menors dins el gruix del mur de capçalera, comú a Serrabona, Cornellà i Espirà de l’Aglí. El parentiu global entre la majoria dels edificis (o parts d’edificis realitzades al segle XII) sembla evident, en canvi, en el tipus d’aparell i l’estil. En efecte, d’una obra a una altra, ja es tracti d’un programa molt modest com el de Sant Feliu o molt ambiciós com el de Cornellà, observem alguns principis que semblen aplicats de manera sistemàtica: d’una banda, es destaca deliberadament la superfície mural exterior, amb la utilització de materials nobles (marbre), a través d’un aparell regulat al més gran i més acurat possible, i sobretot amb la valoració plàstica d’aquesta superfície poc o gens carregada d’ornamentació; de l’altra, hi ha una presència recurrent de la columna i del capitell a les portes i finestres, amb tors i àbacs esculpits en abundància.
Cornellà de Conflent és l’exemple més sorprenent d’aquest estil. La manera com l’escultura, aquesta escultura dels tallers rossellonesos, s’associa a l’arquitectura revela aquesta voluntat d’exaltació de la superfície mural externa: cap de les parts treballades no sobresurt de l’embolcall mural, sinó que es desenvolupa dins la gruixària dels murs, tal com ho demostra la decoració arquitectònica de les finestres de l’absis, d’un desenvolupament excepcional que no sobresurt de cap manera sobre el nu exterior del mur. L’extradós de les tres finestres de l’absis s’emmarca en un fris de dents de serra, que accentua la tendència a buidar el mur. El mateix passa a la porta de la façana occidental, la primera arquivolta de la qual es veu privada de qualsevol decoració i sembla destinada únicament a marcar l’obertura en el parament, delimitant l’espai de la porta; observem fins i tot que els àbacs de les impostes d’aquesta primera arquivolta presenten pel costat exterior una cara llisa que no sobresurt del parament (el mateix es pot veure a les finestres de l’absis, pel que fa als àbacs dels capitells). De la mateixa manera, les portes de Serrabona i de Vilafranca s’integren al mur o al massís quadrangular que els acull, i el mateix efecte plàstic es busca també a Marcèvol o a Sant Feliu, on l’única decoració de les obertures d’aquests dos edificis, fins i tot les monumentals, aparellades amb la més gran cura, en marbre, només és un fris de dents de serra que subratllen l’extradós dels arcs, amb l’exclusió de qualsevol ornamentació sobresortint (a Santa Maria de Marcèvol s’observa, d’altra banda, el mateix detall característic que ja havíem trobat a Cornellà o a Serrabona: la motllura en cavet de la imposta de l’àbac no continua a la façana, per tal que res no sobresurti del parament exterior).
A la capçalera de Cornellà de Conflent, el desenvolupament de les absidioles a l’exterior, que tanmateix era una tradició arquitectònica sòlida, un element gairebé fonamental per a significar la forma d’una església de diversos altars, és bandejat en profit d’un mur llis que dissimuli les conques de les absidioles buidades al gruix del mur. Així arribem a un sistema on hi ha molt pocs volums primaris que defineixen el conjunt de la construcció. La capçalera de Cornellà sembla un paral·lelepípede nu enganxat a un semicilindre nu; s’ha renunciat a tota decoració de l’absis; només un fris d’arcuacions, sobri, regular, integrat en el parament, fa de cornisa. S’arriba a tenir la impressió que aquesta depuració deliberada del volum té com a finalitat la magnificació de l’absis major. L’originalitat d’una decisió com aquesta ha de mesurar-se fent referència, d’una banda, a la plàstica de l’època que precedeix el primer art romànic, que privilegia l’articulació en seqüències de la superfície mural —amb l’ús constant d’arcuacions, fornícules i lesenes— i, d’altra banda, a d’altres tendències contemporànies força divergents a les de Cornellà, que ornen amb una decoració monumental els murs dels absis i de vegades de les naus amb arcuacions que reposen sobre columnes i capitells, com per exemple Sant Feliu de Calmella o Sant Julià de Vilanova de Raó. A Cornellà ens trobem davant d’una elecció deliberada: no s’exagera quan es diu que Santa Maria de Cornellà pertany a una petita “escola” d’arquitectura romànica, que, tot multiplicant i enriquint a tota hora la decoració esculpida, té també com a fonament la simplificació i la clara definició dels volums exteriors, els valors plàstics dels quals s’afirmen gràcies a la llisor i la qualitat arquitectònica dels paraments. L’edifici ha quedat estrictament confinat a un dibuix volumètric, embolcall abstracte que ni la mateixa decoració pot franquejar. Aquestes característiques arquitectòniques són sorprenents sobretot perquè podem imaginar alguna contradicció en associar l’escultura monumental, és a dir, un art en tres dimensions, amb l’ànim d’una volumetria simple i de paraments llisos.
Per bé que la catedral de Santa Maria d’Urgell sigui un edifici d’una ambició i dimensió molt diferent, la seva planta, entre d’altres convergències, pot ser considerada clarament com la inspiració de la de Cornellà de Conflent (i fins i tot de la de Serrabona). Les tres naus de la planta basilical s’obren en un transsepte molt desenvolupat, amb cinc absis, dels quals els quatre laterals es troben en el gruix del mur de la capçalera, sense cap sortint exterior. L’absis major, molt desenvolupat, té una absidiola, que també és construïda en el gruix del mur, sense cap sortint exterior. Sempre es tracta de la mateixa lògica estructural, consistent a exaltar les formes simples de l’edifici, de “tancar” en un embolcall abstracte la complexitat de la planta i d’assenyalar les ambicions del projecte utilitzant un aparell de grans dimensions i l’escultura monumental. Com que sembla més lògic pensar que la difusió de certs elements arquitectònics i plàstics es fa a partir d’edificis majors i nous, que tenen la capacitat d’esdevenir models, i que l’evolució arquitectònica es produeix molt sovint per mitjà de novetats radicals introduïdes amb motiu de projectes ambiciosos, és possible establir una filiació entre els dos edificis. L’aparició d’un estil nou sempre és el fruit d’una ruptura amb el passat immediat. És obvi que cal pensar que aquest fou el cas de la catedral d’Urgell, que des del 1116 fou objecte d’una reconstrucció completa, segons un pla de conjunt, global i coherent, pràcticament sense relació amb les estructures anteriors.
D’altres elements, a més dels arquitectònics, reafirmen aquesta relació entre els dos edificis. D’una banda, si bé Cornellà no depenia canònicament del bisbat d’Urgell, aquesta diòcesi es trobava molt pròxima, tant geogràficament com econòmicament, a través de la via natural de comunicacions que ressegueix la vall de la Tet i la plana ceretana. D’altra banda, políticament, el Conflent formava part del comtat de Cerdanya i fou el mateix comte de Cerdanya qui fundà Cornellà (com fou el vescomte de Cerdanya-Conflent qui fundà Serrabona). Cornellà i Serrabona, els edificis que més deuen a Santa Maria d’Urgell, gaudiren del mecenatge dels dos llinatges més poderosos del comtat de Cerdanya-Conflent, la diòcesi de referència dels quals és Urgell més que no pas Elna. També caldria preguntar-se si la datació permet que la catedral d’Urgell sigui la inspiradora de Santa Maria de Cornellà. Si la data del 1175 és ben coneguda per ser la de l’inici de la construcció de les voltes de Santa Maria de la Seu per part de Ramon Llambard, el començament de les obres és atestat des del principi del segle XII, sota el pontificat de sant Ot (1092-1122). El primer esment d’un llegat ad opera és del 1112. És ben raonable pensar que el projecte arquitectònic de la catedral s’havia establert des d’aquesta data, si més no pel que fa a la planta. No és sorprenent que en buscar els precedents de Cornellà —una obra empresa sota el mecenatge de la família comtal— les mirades es dirigeixin cap a l’obra de l’església mare de la seva diòcesi de referència, sobretot perquè els anys 1110-20 les característiques adoptades per a la seva arquitectura havien de semblar d’avantguarda. D’altra banda, també cal cercar l’origen, la font de la definició del nou estil, del perfeccionament tècnic en l’art de construir. És molt clar que van ser els “tallers rossellonesos” els que van introduir l’aparell de grans dimensions al Conflent i també la utilització del marbre, que mai no s’havien fet servir abans. No podem tampoc deixar de preguntarnos si Cornellà tingué un paper d’escola, on els mestres locals es perfeccionaven o renovaven els mètodes creatius; si fou un equip de lambards els qui obriren la primera pedrera de marbre rosa a Vilafranca (material que s’anà utilitzant parsimoniosament i en un perímetre relativament restringit al voltant de la pedrera); i si s’adquiriren mitjans tècnics nous per satisfer noves ambicions amb la importació de maneres de fer vingudes d’arreu, o bé hi hagué un progrés local, un creixement de la productivitat en l’àmbit local, o totes dues coses a la vegada.
Sigui com sigui, és un fet constatable que l’activitat dels “tallers rossellonesos” (expressió que engloba nombrosos actors —el primer taller de Cuixà, el Mestre de les tribunes, el taller de Cornellà, etc.—, tots situats en un corrent artístic al qual pertany en primer lloc la catedral d’Urgell) fa realitat una renovació arquitectònica molt poderosa, de la qual Cornellà és un dels millors exemples, amb uns efectes que perduraran fins al final del segle XIII. (OP)
Portada
Magnífica portada de la façana de ponent, rica d’elements esculpits en els capitells, el timpà i les arquivoltes.
ECSA - A. Roura
Planta, alçat i secció a escala 1: 50, de la portalada de ponent.
J. A. Adell
A la façana occidental de l’església s’obre una portalada amb cinc arquivoltes i un timpà esculpit, corresponent a les reformes de l’església del segle XII avançat.
El timpà de la portalada presenta una Mare de Déu asseguda dins una màndorla elíptica sostinguda per dos àngels turiferaris. A sobre, seguint el semicercle del timpà, hom llegeix la inscripció següent:
HEREDES VITAE DOMINAM LAUDARE VENITE + PER QUAM VITA DATUR MUNDUS PER EAM REPARATUR
“Hereus de la vida, veniu a lloar (Nostra) Senyora, per la qual la vida és donada. El món per ella és reparat.”
La Mare de Déu és asseguda sobre un tron decorat per caps de lleons i presenta l’Infant al mig de la falda (Sedes Sapientiae). Cal notar la relativa precocitat del tema de la Mare de Déu en Majestat al Rosselló, amb relació a la plaça eminent del culte marià dins la tradició pirinenca.
Tres arquivoltes són subratllades per tors; la primera, a partir de l’interior adornat d’entrellaços i de rosetes, i la segona, d’estries en espiral ricament decorades. La tercera arquivolta presenta un ressalt quadrat, l’angle del qual cau sobre la columna anterior. Una línia d’impostes perfila els àbacs de les columnes i corre tota l’amplada de la porta com, per exemple, al portal de Serrallonga (Vallespir).
Finestra d’arc de mig punt situada al damunt de la portada de ponent.
ECSA - A. Roura
Timpà de l’esmentada portada, decorat amb la figura de la Mare de Déu flanquejada per àngels turiferaris.
ECSA - A. Roura
Sis columnes i capitells s’inscriuen dins els muntants, a banda i banda del portal. Els capitells són de marbre, esculpits amb lleons alats, grius i palmetes disposades en corones superposades. Són obra del mestre o taller de la primera galeria del claustre d’Elna; de perfecta execució, queden dins l’estil temàtic i estilístic del mestre de les tribunes de Cuixà i de Serrabona.
Al damunt del portal, una finestra d’arc de mig punt presenta també un tor estriat, recolzat sobre columnetes i capitells esculpits de fullatges; és coronada per una arquivolta de dents d’engranatge. (PP)
Decoració escultòrica
El conjunt de la decoració escultòrica de les tres finestres de l’absis central de l’església de Santa Maria de Cornellà té un gran interès. Cadascuna té dos tors esculpits d’entrellaços o moldurats en espirals i de quatre columnetes i capitells de marbre tant a l’exterior com a l’interior. Els capitells són treballats amb els temes típics del taller d’Elna, la major part dins la tradició de Cuixà i Serrabona, fullatges, sirenes ocells, àguiles, lleons, etc.
Conjunt de finestres de l’absis major vistes des de l’exterior i des de l’interior.
ECSA - A. Roura
A la finestra nord (exterior), dos capitells presenten, magistralment executats, el tema de la lleona de cos arquejat, llepant-se les potes del davant, que el mestre d’Elna ha heretat del mestre de la tribuna de Cuixà i del conjunt de Serrabona. Una arquivolta de dents d’engranatge corona cada finestra i es prolonga al voltant de l’absis. La cornisa d’arcuacions de tradició llombarda (constituïdes, cada una, per dos segments d’arcs tallats reposant sobre permòdols esculpits amb caps humans o animals) és també coronada per un fris de dents d’engranatge.
El conjunt del treball escultòric de Cornellà representa veritablement l’apogeu de l’escola romànica rossellonesa del segle XII, nascuda a Cuixà i Serrabona, creadora dels portals de Vilafranca de Conflent i de Brullà, continuada a Elna en el darrer quart del segle, data d’atribució probable per a Cornellà. (PP)
Epigrafia
L’antic priorat de Cornellà conserva un notable conjunt de laudes sepulcrals dels segles XII-XIV. En aquest apartat estudiarem només les anteriors al 1300, que són tres, una de les quals desapareguda.
Làpida sepulcral d’Estefania d’Osseja (†1177), monja d’aquesta antiga canònica, ara encastada a l’interior del mur sud de l’església.
ECSA - A. Roura
Làpida sepulcral de Ramon de Marsugà, donzell (†1258), situada al mur nord de l’església.
ECSA - A. Roura
La més antiga és del segle XII. Es tracta d’una làpida que fins no fa gaires anys era encastada a l’exterior del mur sud de l’església, arran del sòl actual. Aquesta inscripció va ser transportada a l’interior i encastada a la mateixa paret. És una prova que el monestir de Cornellà en un determinat moment va admetre monges, com s’ha demostrat als monestirs augustinians de Santa Maria de Serrabona i Santa Maria d’Espirà de l’Aglí. La lauda diu així:
1. + ANNO IMCARN-
2. ACIONIS CHRISTI M[C]LX
3. X VII OB[IIT] STEPH-
4. ANA DE OLCE[IA]
5. SOROR HUIUS CONVENTOS.
Que, traduïda, vol dir:
“L’any de l’encarnació de Crist 1177 morí Estefania d’Osseja, germana d’aquest convent.”
A l’exterior del mur nord de l’església hi ha tres làpides, dues del segle XIV, que segellen encara ossaris intactes que contenen les despulles del difunt. Les laudes sepulcrals són encastades al nivell del segon pis del claustre, avui desaparegut. El marc de la primera làpida, a l’esquerra, a uns 8 m del sòl, és adornat amb 8 escuts amb el camp gravat amb dues faixes. La inscripció diu:
1. ANNO DOMINI M CC L VIII II NONAS
2. DECEMBRIS OBIIT DOMINUS RAIMUNDUS DE MARSUGA-
3. NO DOMISCELLUS CUIUS ANIMA PER DEI MISERI-
4. CORDIAM REQUIESCAT IN PASCE AMEN +
El text, traduït, vol dir:
“L’any del Senyor 1258, 2 de les nones de desembre [4 de desembre] morí el senyor Ramon de Marsugà, donzell. Que la seva ànima per la misericòrdia de Déu reposi en pau. Amén.”
L. de Bonnefoy va poder veure a l’antic priorat una altra làpida anterior al 1300, actualment perduda, que portava la inscripció següent:
1. DECIMO KALENDAS MADII ANNO DOMINI M CC LXXX
2. VI OBIIT REVERENDUS DOMINUS BERNARDUS DE
3. SANCTA EULALIA DEI GRATIA PRIOR SANCTE MARIE DE CORNE-
4. LIANO CUIUS ANIMA REQUIESCAT IN PACE AMEN
Que, traduït, vol dir:
“El 10 de les calendes de maig [22 d’abril] de l’any del Senyor 1286, morí el reverend senyor Bernat de Santa Eulàlia, per la gràcia de Déu prior de Santa Maria de Cornellà. Que la seva ànima reposi en pau. Amén.” (PP)
Altar
Detall dels quatre capitells de suport de l’ara de l’altar major que combinen decoració vegetal i figures de lleons.
ECSA - A. Roura
L’església de Santa Maria de Cornellà ha conservat íntegrament els seus cinc altars romànics de marbre, els quatre de les absidioles sobre suports rectangulars i motllurats, de marbre de Serdinyà com les ares. L’altar major recolza sobre quatre columnetes del mateix material, amb bases i capitells de marbre blanc, esculpits amb lleons i motius vegetals fets pel mestre de Cornellà. Al centre, un suport rectangular de marbre porta probablement, a la part superior, el loculus de les relíquies, potser també els capitells mateixos, com se’n coneixen alguns exemples. No sabem si ha estat mai inventariat, com seria desitjable, perquè, a més, hom hi podria trobar l’acostumat pergamí de la consagració. (PP)
Marededeus
Talla policromada de la Mare de Déu de Cornellà obrada al segle XII.
ECSA - A. Roura
Marededeu policromada, conservada ara a l’església, encara que de factura aliena als tallers d’aquestes contrades.
ECSA - A. Roura
L’església de Santa Maria de Cornellà conserva una talla policromada de la Mare de Déu del segle XII. És un dels prototipus més importants de la regió. Fa 72 cm i l’Infant 33 cm. És asseguda en un tron de quatre columnes motllurades acabades en forma de pinya. Va vestida amb una túnica llarga de mànigues estretes, l’escot és decorat per un galó. Un vel mantell li cobreix el cap i cau formant plecs verticals, els cabells són pentinats amb ratlla central. Té els braços avançats en actitud d’ofrena. L’Infant va vestit amb una túnica semblant a la de la Mare i per sobre de la túnica porta un mantell. Beneeix amb la mà dreta. L’infant era originàriament al mig de la falda i ha estat desplaçat tardament al genoll esquerre. Ni la Mare ni l’Infant no porten corona. La part posterior de la talla de la Mare de Déu té una cavitat circular, probablement el lloc per a contenir relíquies. El rostre de la Mare és hieràtic, com el de l’Infant mateix. Es pot considerar una talla, com hem dit, obrada durant el segle XII. (PP)
Dins l’església de Santa Maria de Cornellà es conserva una altra imatge romànica de la Mare de Déu. La Mare de Déu és asseguda i té l’Infant recolzat sobre la cama esquerra. Tots dos duen túnica blava i mantell vermell. Manquen la mà dreta de la Mare de Déu i el braç dret de l’Infant.
Sembla que la presència d’aquesta talla a l’església de Cornellà ha estat conseqüència de la donació feta pels descendents de la família Martí-la Penya, originària de Barcelona i establerta a mitjan segle passat a Fullà. Seria aquest, i no cap altre, el motiu que explicaria la diferència d’estil d’aquesta imatge respecte a les talles del país. Es pot datar la imatge al segle XIII. (PP)
Forja
Els batents de la portalada de ponent de l’església de Santa Maria de Cornellà han conservat unes magnífiques ferramentes d’origen romànic.
La simplicitat i la regularitat de la composició és potser el tret més característic. Hi ha sis conjunts en cada batent formats per les típiques ànimes centrals desenvolupades en aquest cas a banda i banda en volutes de dibuix excel·lent i execució precisa.
Ferramentes de la porta de ponent de l’església, amb sis bandes a cada batent.
ECSA - A. Roura
Cal notar que ni les planxes que fan de tiges ni els seus extrems o volutes són acanalades com als conjunts de Vinçà o Marcèvol, entre d’altres. Tot i l’economia ornamental, el resultat aconseguit és d’una bella simplicitat. (PP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Taylor, 1835, vol. II, Làms. 151-2 i 157; Renard de Saint-Maló, 1837, pàgs. 25-26 i 31-32; Bonnefoy, 1856, pàgs. 379-396; Alart, 1865, núm. 32; Brutails, 1900, pàgs. 289-295; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III, pàgs. 347-358 i 433-436; Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàgs. 135-160, ap. XIV, pàgs. 332-333 i ap. XV, pàgs. 334-336; Giralt, 1921-22; Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 694, pàgs. 202-207 i doc. 695, pàgs. 207-209; Durliat, 1954a, pàgs. 266-279; 1958, pàgs. 233-239; Ponsich, 1976, núm. 7, pàgs. 75-97; Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1504, pàgs. 307-308; 1990-91, vol. X, doc. 1620, pàgs. 141-142; Cazes, 1991, Pàssim; Adell, 1991; Mallet, 1992, vol. I, pàgs. 85-88.
Bibliografia sobre la portada
- Durliat, 1948-50, II, pàgs. 6-24, 1954a, pàgs. 266-279, i 1958, pàgs. 237-238; Dictionnaire des églises de France, 1966, pàgs. 46-47; Cazes, 1991, pàgs. 6-7.
Bibliografia sobre la decoració escultòrica
- Durliat, 1958, pàgs. 236-237; Dictionnaire des églises de France, 1966, pàgs. 46-47.
Bibliografia sobre l’epigrafia
- Bonnefoy, 1856-63, pàg. 280; Corpus des inscriptions, 1986, pàgs. 49-51; Cazes, 1991, pàgs. 25-28.
Bibliografia sobre l’altar
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 47; Cazes, 1991, pàgs. 9-10 i 12.
Bibliografia sobre les marededeus
- Durliat, 1958, pàg. 238; Dictionnaire des églises de france, 1966, pàg. 47; Delcor, 1970, pàg. 31; Cazes, 1991, pàgs. 9-10, 12 i 22-23.
Bibliografia sobre la forja
- Durliat, 1958, pàg. 239, fig. 20; Cazes, 1991, pàg. 7.