Situació
Conjunt de les ruïnes d’aquesta abadia cistercenca, mig partides per la carretera que va de Prada al País de Salt pel coll de Jau.
ECSA - A. Roura
Les ruïnes de l’abadia cistercenca de Santa Maria de Clariana (o de Jau) es troben al NW del terme de Mosset, a llevant del coll de Jau (1 504 m d’altitud) i a migdia de la serra d’Escales (1 724 m) i del Tuc Dormidor (1 843 m); s’alcen en un replà sobre l’alta vall de la Castellana, a uns 1130 m d’altitud. L’indret és a la solana, dominant vers orient i migdia.
Mapa: IGN-2348. Situació: Lat. 42° 41’ 3” - Long. 2° 16’ 27” E.
Per a arribar-hi cal seguir la carretera D-14 que des de Prada, passant per Catllà, Molig, Campome i Mosset, porta, pel coll de Jau, vers Conòsols, Axat i Quilhan, ja en terres occitanes del País de Salt (Aude). Les restes del monestir es troben a l’esquerra i al costat mateix de la carretera, uns 100 m després del punt quilomètric 17; per aquesta carretera disten 4,5 km del coll de Jau. En aquest lloc la carretera forma una corba molt tancada, de manera que envolta el nucli principal de les construccions del cenobi pels costats sud, est i nord. Tanmateix, a la dreta de la carretera, també hi ha altres construccions enrunades del monestir, que foren migpartides pel traçat de la dita carretera.
Història
L’emplaçament del monestir de Clariana i l’aspecte d’alguna part de les seves ruïnes han fet pensar que en aquest lloc hi hagué una fortalesa d’època romana per a vigilar la via de Rasès i el País de Salt pel coll de Jau. Res de tot això no ha estat comprovat ni, menys, confirmat. El monestir es trobava, efectivament, prop del vell camí —del qual s’han identificat trams pavimentats en els boscos del vessant septentrional—, vers Conòsols. Al paratge de Clariana, en els vessants de llevant del monestir, hi ha alguns trams d’aquest camí delimitats per parets de pedra seca i pedres verticals.
Per aquesta situació estratègica, enlairada abans del pas de la collada, cal suposar que l’abadia tingué la funció d’hospital de camí de muntanya.
Alguns autors han afirmat que l’any 1147 en aquest lloc hi havia establerta una comunitat benedictina. Però el que es pot dir del cert és que l’abadia cistercenca de Santa Maria de Clariana (monasterium sanctae Mariae de Cleriana) va ésser fundada l’any 1162 pels monjos de Santa Maria d’Ardorell, abadia de la diòcesi d’Albí, filial del monestir de Pontigny (Borgonya). Segons un document datat l’I d’agost del dit any, el bisbe Artau (III) d’Elna, amb el consentiment d’Arnau de Mosset, el seu fill i germans, declarà sotmesa a la casa mare d’Ardorell la nova abadia de Clariana. El primer abat de Clariana s’anomenava Martí.
Hom sol remarcar que es tractava de la més vella fundació del Cister a la Catalunya del Nord. Efectivament, les altres cases del Rosselló són posteriors: el priorat femení de Santa Maria de l’Eula (el Soler) és de vers el 1175 i l’abadia masculina de Santa Maria de Vallbona (Argelers) del 1242. A l’altre costat de l’Albera, l’abadia femenina de Sant Feliu de Cadins (Alt Empordà, comtat de Peralada) fou fundada vers el 1169 i tenia com a precedent el monestir de Valldemaria, a la Selva, iniciat vers el 1155.
El monestir de Clariana (o de Jau) aviat gaudí de nombroses possessions escampades pel mateix Conflent, a la mateixa rodalia de Mosset, a Campome, a Molig, a Glorianes, a Codalet, a Rià i en terres del massís del Canigó; al Rosselló gaudia d’algunes propietats a Talteüll, a Perellós, a Calce, a Canet, a Illa i a altres llocs.
Sembla que aviat s’oblidà el nom originari de Clariana —d’extracció cistercenca— i el monestir fou denominat d’acord amb la seva situació sota el coll de Jau: Sancta Maria de Yau, l’any 1224; domus Sancte Marie de Javo, el 1264; monasterium Sancte Marie de Jau, el 1281, etc.
El monestir fundà algunes granges al Rosselló, característiques dels establiments del Cister. La de Cavanac, a Calce (actualment del terme d’Estagell), data d’abans del 1338 i ha perdurat amb el nom de Mas Cavanac, més conegut, precisament, per Mas de Jau (avui dit castell —“chateau”— de Jau). Una altra granja era situada a Sant Martí de la Riba (Millars), que depenia del monestir de Clariana des d’abans del 1266, i, finalment, en posseïa una altra al terme d’Illa (notícies des del 1236).
A la segona meitat del segle XIV hi ha notícia d’unes greus discòrdies entre els monjos i l’abat Bertran, que regí el monestir des de vers el 1359 fins al 1373. Al principi del segle XV, a causa d’altres dissensions, l’abat Antoni Domènec es va veure obligat a renunciar al càrrec i a marxar del monestir vers l’any 1405. El 21 de juliol de 1408, l’abat Joan prengué possessió del càrrec, encara en vida del seu antecessor.
Entrat el segle XV alguns abats no residien al monestir, la qual cosa n’agreujà la decadència. Per exemple, l’abat Pere Donadéu compaginà els càrrecs d’abat de Jau i de Santa Maria de Vallbona entre el 1448 i el 1451. Aquesta situació es consolidà amb el nomenament d’abats comendataris al segle XVI, a partir de l’any 1519, la qual cosa provocà aviat l’extinció de la comunitat. Des d’aquesta època detingueren el títol d’abat de Jau, normalment, canonges de diverses diòcesis catalanes, que acaparaven sovint nombroses prebendes. Així, per exemple, Alfons d’Oms i de Cruïlles, abat de Jau entre el 1584 i el 1596, també era abat de Vallbona i prior de Sant Esteve del Monestir.
El títol d’abat de Jau, esdevingut simple benefici eclesiàstic, el mantingué entre el 1706 i el 1778 Josep Xaupí, personatge destacat com a historiador i teòleg. Doctorat en teologia a París, hi fixà la residència des del 1764 i fou degà de la facultat de teologia. També aplegà els càrrecs de canonge d’Elna i ardiaca del Vallespir. Escriví l’extens estudi històric Recherches historiques sur la noblese des citoyens honorés de Perpignan et de Barcelona…, contestat per l’erudit Francesc de Fossà, amb qui s’enfrontà en la querella dita dels “burgesos nobles de Perpinyà”.
Segons A. Cazes, l’any 1706 l’abadia es trobava sota el patronatge de sant Andreu.
L’any 1713 consta que les construccions del monestir de Jau ja eren abandonades i molt arruïnades, però el títol d’abat perdurà fins a la Revolució Francesa.
El darrer abat nominal de Jau, fins el 1802, any de la definitiva extinció, fou Armand-Ferdinand de Laporte, eclesiàstic famós de l’època. Després de la Revolució Francesa va ésser nomenat bisbe de Carcassona i administrador de la diòcesi d’Elna, la qual en aquests anys (1817) seria restablerta, ja amb la denominació oficial de diòcesi de Perpinyà.
Abaciologi de Santa Maria de Clariana
Vegeu a continuació l'abaciologi de Santa Maria de Clariana (o de Jau), extret de F. Monsalvatje: Noticias históricas, vol. 24, El obispado de Elna, vol. IV, Olot 1915, pàgs. 184-190.
| Ramon Pere | ? |
| Elies | 1231 |
| Bernat | 1236 |
| Pere | 1271 |
| Domènec | 1298-1300 |
| Pere | 1307-1313 |
| Bernat Carrera | 1321 |
| Andreu Conco | 1338-1352 |
| Bertran | 1359-1373 |
| Joan | 1374-1383 |
| Ramon | 1383-1394 |
| Ramon Prunet | 1398-1399 |
| Antoni Domènec | 1400-1405 |
| Joan | 1408-1430 |
| Antoni Baró | 1441-1442 |
| Felip Castell | 1443 |
| Pere Donadéu | 1443-1451 |
| Marc Coma | 1452-1478 |
| Joan Planoles | 1478-1481 |
| Antoni Vaquer | 1483 |
| Joan Bover | 1486-1512 |
| Pere Rullan | 1519 |
| Abats comendataris | |
| Alexandre de Rocabertí | 1519-1529 |
| Baldiri Avinyó | 1529-1535 |
| Sebastià Bret | 1549-1579 |
| Alfons d’Oms i de Cruïlles | 1584-1596 |
| Joan Graell | 1610 |
| Joan Masó | 1630-1642 |
| Josep Ninot | 1649-1665 |
| Josep Xaupí | 1706-1778 |
| Armand-Ferdinand de Laporte | 1781-1802 |
Monestir
Les ruïnes del monestir de Santa Maria de Clariana (o de Jau) presenten un conjunt edificat compacte que és circuït, per tres costats, per la carretera que puja cap al coll de Jau. En aquest indret forma diferents giragonses, amb corbes tancades. El dit conjunt correspon a la part principal de l’edificació, que manté parts constructives encara ben apreciables, bé que el seu àmbit ha estat aprofitat per a bastir-hi una borda o petit mas, ara també en ruïnes, i més tard un casalot o refugi de pastors. És el sector del cenobi situat en la posició més elevada, el nucli fonamental, amb l’església i, segurament, un petit claustre envoltat per diferents dependències.
Però el recinte monàstic s’estenia també vers el sud, a l’altre costat de la carretera, i ocupa unes terrasses artificials que guanyen el fort desnivell del vessant que davalla el curs de la Castellana. Les restes d’aquest sector són molt destruïdes i colgades per enderrocs i vegetació. L’extensió total de les ruïnes del monestir és, tanmateix, molt més gran del que hom podria deduir amb una observació superficial.
L’església
Sector de ponent del mur nord de l’església, on es pot apreciar la part superior de l’arc de mig punt d’una porta, que donava a l’exterior del recinte monàstic.
ECSA - A. Roura
En el conjunt del recinte claustral destaquen les ruïnes de l’església, les quals ocupen el costat nord. Els fragments de murs que encara s’aguanten drets en tot el seu perímetre sobresurten d’un enorme amuntegament d’enderrocs. En diferents punts, el que resta visible és la petita part de construcció que emergeix d’aquest gran sediment de runes, escampades tant a l’interior com a l’exterior de l’edifici.
L’església presenta una planta rectangular allargada, amb eix W-E. És una aula rectangular, sense una distinció entre la nau i l’absis o capçalera a l’extrem de llevant, almenys pel que fa als paraments externs, ja que a l’interior el nivell d’enderroc impedeix comprovar-ho. Fa 23,60 m de llargada i 10,60 m d’amplada (mides exteriors). Els murs perimetrals tenen un gruix desmesurat, d’entre 2 i 2,10 m segons els punts. L’interior de la nau fa 10,60 m d’am-ple. No es conserven rastres de la coberta, que, per la grossor dels murs de suport, imaginem que devia ésser de volta.
Els esmentats murs perimetrals són visibles per sobre de les ruïnes en alçades irregulars, màximes d’uns 3 m a ponent i al nord i de 3,5 m a llevant. A causa del desnivell, des de les dependències situades al sud, el parament d’aquest costat es pot veure en una alçada màxima d’uns 4,5 m.
S’identifica una porta situada a la meitat occidental de la façana nord que a causa del cobriment de runes, ha quedat totalment soterrada des de l’exterior de l’edifici. Des de l’interior solament se’n pot veure la part superior de l’arc de mig punt, que és fet amb lloses llargues i no gaire amples, de granit, que han estat tallades bastament i es disposen en ventall, amb el morter ben visible en els junts. Aquesta porta donaria a l’exterior del recinte monàstic, però ignorem què hi podia haver en el terreny situat a tramuntana de l’església. Potser el cementiri?
A l’angle NW de l’església queden restes de l’inici d’una escala de cargol, que la gran grossor del mur ha permès encabir al seu interior. Hi donava una porta estreta i, segurament, elevada, de la qual queden els muntants i el llindar. No sabem, evidentment, on portava aquesta escala, que pujava a la part alta de l’església. En un monestir cistercenc, no és normal l’existència d’un campanar. En canvi, seria lògic que el temple hagués tingut estructures de fortificació al damunt.
Els paraments de l’església es distingeixen clarament dins el conjunt de les ruïnes del monestir, pel seu aparell de blocs de pedra granítica, de dimensions molt grans. Han estat tallats bastament i s’han col·locat ajustats amb tota cura amb l’ajut de rebles i petites falques; aquest gros aparell és lligat amb un morter molt sorrenc, de poca qualitat. El gruix considerable dels murs comporta un espai intern de reble i morter. Les cantonades es caracteritzen per l’ús de carreus de proporcions enormes, ben escairats i polits, els quals s’han disposat al llarg i de través. Creen franges verticals de gran amplada que destaquen, pel treball acurat de la pedra, de la resta dels paraments, d’aspecte especialment rústec. Al S-E hi ha l’angle més ben conservat, gairebé en tota l’alçada originària.
Les dependències
Cal suposar que els edificis situats a migdia de l’església s’estructuraven entorn d’un petit claustre, el possible espai del qual s’arriba a endevinar força.
Les restes de construcció antiga s’han conservat ben identificables a tot el costat occidental i en part del de migdia. En tot el sector de llevant i SE les ruïnes presenten un aspecte molt caòtic. Els vestigis de l’edificació del monestir hi són molt destruïts i, a més, emmascarats pels murs d’una borda, masia o corral i per una caseta-refugi.
Aquestes ruïnes, a migdia de l’església, formen, amb ella, un conjunt que s’aproxima a la forma rectangular. Per les mides de la dita església sabem que el costat septentrional feia 23,60 m de llargada. La conservació de l’edifici de ponent ens permet amidar aquest costat: 23,20 m. Els altres dos costats són més alterats i, a llevant, és evident que el traçat dels murs perimetrals del conjunt edificat era més irregular.
Aquest conjunt de dependències claustrals es distingeix de manera ben clara de l’església, tant pel gruix molt inferior dels seus murs, de només 70 cm, com pels aparells, irregulars i molt rústecs. Són fets amb pedres de mida més aviat petita, trencades, travades amb morter, que enllacen amb cantonades de carreus no gaire grans. Per les unions amb els diferents murs, és evident que l’església es construí abans que les dependències esmentades.
La construcció menys arruïnada ocupa tot el costat de ponent. És un llarg bastiment rectangular, amb l’eix N-S, que s’afegeix perpendicularment a la façana meridional del temple, a tocar l’angle SW. Les façanes exteriors, de ponent i de migdia, es mantenen en alçada considerable, màxima d’uns 4,5 m. El mur de llevant, interior, té tot un tram enderrocat.
El dit mur occidental és opac, però al centre de la façana sud un gros esvoranc assenyala l’emplaçament d’una porta, de la qual queda, com a testimoni, part d’un muntant fet amb pedres ben tallades i polides, amb el caire bisellat.
A l’interior hi ha dues terceres parts de l’edificació amb la coberta enfonsada. A l’extrem nord, tocant l’església, una reduïda estança quadrangular manté la volta rebaixada, feta amb pedrus call morterat on resten empremtes de les llates de l’enfustat de la cintra. El mur del fons és un fragment de la façana meridional de l’església, en el qual hi ha una curiosa fornícula d’arc de mig punt, força profunda; queda parcialment tapada per la paret de llevant de l’estança. És un altre detall demostratiu de la preexistència de l’església.
Dins la mateixa estança, al costat oriental, es veuen restes d’una porta: un dels muntants és fet amb pedra calcària curosament tallada i allisada. En el caire té una mitjacanya dins la qual hi ha esculpides diverses boles o semisferes en relleu.
Sobre la volta hi ha vestigis clars d’una habitació, la qual cosa evidencia que almenys aquest sector del monestir tenia dues plantes.
La porta amb elements ornamentals segurament comunicava amb el claustre. És difícil determinar les dimensions d’aquest claustre, per la destrucció de les construccions de l’entorn i per l’existència d’edificacions d’èpoques modernes situades vers llevant. Era un claustre, sens dubte, molt reduït. Diferents indicis permeten suposar que tindria, aproximadament, 4 o 5 m de costat. El seu perímetre pel costat oriental vindria assenyalat per un mur que, malgrat les alteracions posteriors, manté a la part baixa les restes d’una porta. També hi queda un sol brancal que presenta una decoració idèntica al ja esmentat, situat a l’edificació de ponent: en el seu caire, una mitjacanya presenta una seqüència vertical de petites boles en relleu.
Aquests són els únics detalls ornamentals que actualment es poden veure en el conjunt de les ruïnes del monestir. El tema decoratiu, molt simple, és propi del romànic evolucionat. L’exemple més elevat, en terres catalanes, es troba a la catedral de la Seu d’Urgell, on el tema es repeteix, precisament, en el caire dels arcs i els seus suports.
Al SE del claustre desaparegut hi ha la caseta moderna, abandonada. Vers llevant, l’ampli espai és ocupat per diferents murs, molt degradats, els quals, en les parts més vistents, pertanyen a la borda o corral que es bastí sobre les restes del monestir. Actualment és un espai caòtic, on entre les esmentades parets hi ha munts d’enderrocs i les bigues de les cobertes de la borda, caigudes. Els vestigis de construcció medieval hi són poc apreciables, bé que es poden identificar alguns paraments a la base dels murs tardans, i també la base d’un pilar rectangular. És ben manifesta, en els murs de la borda, la reutilització d’elements antics com a simples materials de construcció: carreus ben escairats, una gran dovella d’arc de pedra calcària i fragments de peces de marbre blanc.
A l’extrem de llevant s’afegeix, a l’angle SE de l’església, un alt mur, amb restes d’una cantonada, que presenta el mateix aparell que les dependències del monestir del sector occidental.
Com ja hem indicat hi ha una altra zona de ruïnes vers el sud, separada d’aquest nucli principal del monestir per la carretera. Es troba a un nivell inferior i les construccions són gairebé del tot cobertes pels enderrocs i una densa vegetació. Ocupen, evidentment, uns amplis terraplens artificials.
En l’estat actual d’aquest sector de ruïnes, l’únic element significatiu que es pot veure és un portal situat a uns 100 m del recinte principal. Solament emergeix dels enderrocs la part superior del gran arc de mig punt, que és fet amb dovelles de granit, llargues i estretes, que han estat bastament trencades. Per la seva factura és pràcticament idèntic a la porta que també es veu parcialment en el mur nord de l’església. El mur on hi ha la porta té 1 m de gruix i presenta un aparell de blocs trencats de mida petita i morter. Recorda el de les altres dependències esmentades.
Aquesta porta donava accés, vers llevant, a un sector edificat en una esplanada artificial, que ara és un escampall de pedres caigudes, envaïdes per la vegetació. Fa uns 30 m de llargada i uns 10 m d’amplada. Només al costat nord sobresurt algun fragment de paret.
A ponent de la dita porta, una altra esplanada també tenia edificacions, de les quals són visibles les restes d’una cantonada al SW, a uns 20 m de la porta.
Vers el sud hi ha uns altres dos terraplens esglaonats, amb murs de contenció d’alçada considerable. No és possible saber si eren ocupats per construccions, o bé si eren feixes d’hort. En qualsevol cas, les distàncies apuntades denoten que les construccions de l’abadia cobrien un espai certament extens.
Segons Josep M. Gavín, a l’antiga església monàstica de Santa Maria de Clariana el culte perdurà fins al segle XX: “hom recorda com a començament de segle encara s’hi celebrava missa”. Això ens fa pensar que l’estat de ruïna tan avançada del monestir, o com a mínim de la seva església, no és el fruit, únicament, dels fenòmens naturals i que data, en bona part, d’època molt recent.
L’observació d’un gran corral, avui abandonat, que es troba a uns 200 m a l’est del monestir, ens pot donar una resposta. A les parets es veuen materials procedents d’edificació antiga: molts carreus i algunes dovelles, sobretot. Sembla clar que en bastir el corral hom utilitzà les ruïnes del monestir com a pedrera. En el remolinat de ciment del dit corral hem vist gravada la data 1911.
Consideracions generals
En l’estat actual de les ruïnes que hem descrit, no és possible determinar amb certesa la distribució de les diferents parts del monestir, que només ens podria esclarir un treball arqueològic extens i metòdic. Les restes de l’abadia de Jauofereixen, doncs, unes possibilitats molt interessants per a l’estudi d’un establiment monàstic del Cister d’importància modesta i dimensions relativament reduïdes, que alhora tingué la funció d’hospital de muntanya.
Tanmateix, com ja hem indicat, hi podem identificar força bé el nucli bàsic, amb l’església al costat septentrional i un conjunt de dependències organitzat vers migdia entorn del petit pati o claustre, del qual ignorem si tenia o no galeries porticades. L’única construcció que encara es manté dreta en bona part, situada a ponent de l’espai del claustre, potser seria el locutori i el vestíbul, i potser l’escriptori (també segurament hi hauria el celler). Les escasses restes situades a llevant podrien correspondre a la sala capitular i al dormitori, i les de migdia al refetor i la cuina, tot d’acord amb l’esquema habitual dels cenobis medievals, que ja apareix en un plànol del monestir benedictí de Sankt-Gallen de vers l’any 820, i que perdurà, d’alguna manera, al llarg dels segles.
Les restes més allunyades d’aquest nucli principal, vers el sud, que veiem molt soterrades, podrien incloure, lògicament, l’edifici de conversos i altres diferents serveis subsidiaris, com el graner, els estables, etc. Tot devia estar protegit per un mur de tanca i fortificació, que inclouria en el seu traçat l’església i les construccions properes.
Repetim que, sense els treballs d’excavació convenients, aquestes consideracions han d’ésser forçosament hipotètiques.
L’església de Santa Maria Clariana o de Jau, per la seva planta de simple aula rectangular sense capçalera destacada o diferenciada, segueix un model extremament senzill i auster, difós per les fundacions cistercenques per als seus temples de més simplicitat. Tenen aquesta planta, per exemple, la capella de Sant Bernat o de la Trinitat (segle XII), dins el conjunt monàstic de Santes Creus, i les capelles de Sant Esteve (segle XII) i de Santa Caterina (segle XIII), al monestir de Santa Maria de Poblet.
A les complexes ruïnes de Jau, com ja hem indicat, és evident que l’església va ésser bastida abans que les construccions o dependències veïnes. Segurament es degué construir a la segona meitat del segle XII, d’acord amb les notícies sobre la fundació de l’abadia.
És difícil apuntar una possible datació per a les altres edificacions del monestir. La construcció menys arruïnada, propera al temple, és bastida amb murs de menys solidesa i amb un aparell diferent i encara més rústec. Com a hipòtesi de treball, podríem proposar una datació de cap al final del segle XII o començament del segle XIII, amb la qual s’avindria l’esmentada decoració de dues portes, de tema geomètric molt simple, a base de semisferes en relleu.
Cal tenir sempre molt en compte que si mai es descobrissin els nombrosos elements arquitectònics soterrats, probablement tindríem testimonis de diverses etapes constructives o de refaccions dins el conjunt arquitectònic, que per força ara desconeixem.
En els comtats medievals de la Catalunya del Nord no hi hagué cap gran abadia del Cister. A l’època d’expansió de l’orde, el territori era saturat de velles fundacions benedictines i, en certa manera, també de canòniques augustinianes. Els monestirs cistercencs de la zona, el de Jau, al Conflent, i els rossellonesos de Santa Maria de l’Eula (el Soler) i de Santa Maria de Vallbona, a l’Albera (Argelers), són molt lluny de la grandiositat de moltes abadies de terres franceses i occitanes o de la Catalunya Nova. Són edificis que revelen una indubtable pobresa de mitjans, força rústecs. No hi trobarem, ni de bon tros, gaire res que s’assembli a les construccions de les grans abadies, en les quals el despullament ornamental i l’austeritat conviuen amb l’esveltesa, la solemnitat i la grandiositat extraordinària de l’arquitectura lligada a la reforma espiritual cistercenca. No hi trobarem tampoc els paraments de grans carreus de talla perfecta, propis de les grans cases de l’orde.
Els monestirs del Cister de la Catalunya del Nord esdevenen, però, uns testimonis ben interessants de les fundacions humils o de recursos limitats. En aquest sentit les restes de l’abadia de Jau presenten, al nostre entendre, força paral·lelismes amb la de Santa Maria de Vallbona, fundada més tard que aquella (1242) i que manté sectors força conservats. A Vallbona, més que a Jau, s’aprecia la fidelitat a l’esquema arquitectònic propi d’un cenobi cistercenc. En una zona també d’orografia accidentada, l’església és en el sector més elevat, i al seu costat s’estructurava el nucli bàsic del monestir, entorn d’un claustre de dimensions reduïdes. A un nivell més baix, en terrenys en part convertits artificialment en terrasses, es disposen l’edifici dels conversos i les altres dependències subsidiàries, tot envoltat per un recinte fortificat. Com a Jau, la construcció es caracteritza per la rusticitat dels aparells (vegeu el volum XIV de la present obra, pàgs. 121-125).
Les semblances entre aquestes dues abadies de la Catalunya del Nord són, per tant, evidents; ambdues es poden considerar representatives d’un tipus de casa monàstica que, amb recursos més aviat moderats i amb un treball de certa rudesa, s’adapta als models arquitectònics desenvolupats amb l’expansió de l’orde del Cister.
Bibliografia
- Monsalvatje, 1915, vol.24, pàgs. 183-190; ponsich, 1980*, pàg. 113; Pous, 1981a, pàg. 107; Cazes, 1990, pàgs. 67-68.