Sant Andreu d’Évol (Oleta)

Situació

L’església parroquial de Sant Andreu és a la part més alta del poble d’Évol, sota el promontori del castell.

Mapa: IGN-2249. Situació: Lat. 42° 34’ 24” N - Long. 2° 15’ 0” E.

Évol és a uns 2 km d’Oleta per la carretera D-4. (PP)

Història

Malgrat que per la seva arquitectura és indubtable que aquesta església fou construïda al segle XI, el primer esment documental és molt tardà, de l’any 1347, quan Guillem Fabre, comerciant de Vilafranca, llegà a Sant Andreu d’Évol 5 sous. Aquesta església conservà la parroquialitat del terme fins al principi del segle XVII, en què es desplaçà a l’església de Santa Maria d’Oleta, al peu del camí ral.

La importància de l’església en època medieval i posteriorment s’evidencia per les nombroses peces d’art que conserva, entre altres dos retaules del segle XVIII, un retaule renaixentista de Nostra Senyora del Roser (1578-80), amb tabernacle gòtic pintat, datat del 1555, un retaule de Sant Joan Baptista, pintat pel “Mestre de Rosselló” abans del 1413, que prové de la capella destruïda de la bastida d’Oleta i una estàtua de la Mare de Déu, de tradició romànica.

L’església fou declarada monument històric el 25 de març de 1943. (PP)

Església

Planta de l’església, a escala 1:400, amb el característic absis amb dos absidioles interiors obertes en el gruix del mur.

J.A. Adell

Es tracta d’una església de l’inici del segle XI. És de nau única, amb una ampla capçalera, exteriorment semicircular, la qual presenta interiorment dues absidioles: dispositiu de simbolisme trinitari, avui malauradament amagat per un retaule del segle XVIII, que seria desitjable de desplaçar. La porta del temple, com és costum, s’obre al mur sud.

L’absis presenta a l’exterior una peculiar decoració d’arcuacions llombardes entre lesenes, amb un ritme, de nord a sud, d’1-2-1-2-1-7 (aquest últim fris d’arcuacions sembla molt alterat, i el ritme original seria 1-2-1-2-1-2-2), amb interposició de lesenes molt àmplies, que contradiuen els conceptes de ritmes i amplades que són més habituals en les formes llombardes. La decoració amb arcuacions es repeteix en el primer pis del campanar, de planta quadrada adossat a migdia de l’absis (i posteriorment modificat en la seva part superior). Al cantó nord de la nau hi ha oberta la capella del Roser, del 1723. Hi ha també construïda una sagristia a l’angle que formen el campanar i l’absis. (PP)

L’església de Sant Andreu d’Évol, com altres esglésies de l’Alt Conflent, representa de manera clara el procés d’implantació de les formes espacials i decoratives de l’arquitectura llombarda, al principi del segle XI, a partir de la seva introducció en algunes obres, des d’on comencen a difondre’s a tot el conjunt de la producció arquitectònica. És en aquest sentit que hem d’interpretar la curiosa i irregular disposició de la decoració absidal.

Capçalera de l’església amb l’absis i el campanar amb decoració llombarda, i a primer terme la capella del Roser afegida al segle XVIII.

ECSA - A. Roura

Per altra banda, l’estructura interior presenta una singular concepció de l’absis, amb dues absidioles, que recorden disposicions arcaïtzants complexes com l’absis de Merens (Puig I Cadafalch, Falguera, Goday, 1911-18, vol. II, pàg. 277) o el de Sant Pol de Mar (vegeu el vol. XX de la present obra, pàgs. 517-519), que poden entendre’s com a tímids reflexos del tipus d’absis complex de Sant Serni de Tavèrnoles, i que Puig i Cadafalch considerava exemples senzills del que seran les capçaleres trevolades, plenament desenvolupades, que arrenquen d’una tradició tipològica del segle X representada en esglésies com Sant Martí del Forn del Vidre, a l’Empordà (vegeu el vol. IX de la present obra, pàgs. 516-517) o Sant Bartomeu de Ripoll (vegeu el vol. X de la present obra, pàg. 344).

Aquesta sensació d’arcaisme, d’estil imitat però mal après encara, que es palesa en la capçalera de Sant Andreu d’Évol s’estén també al seu campanar, que com els de Canigó o Rià, presenta la planta baixa formant un sòcol ressaltat amb relació als paraments superiors. En aquests cal destacar l’aplicació irregular i barroera dels motius ornamentals llombards, i la manca quasi absoluta de finestres en la seva alçada. Fa pensar, com el campanar de Sant Pau de Pi, en la tradició dels campanars de torre anteriors al segle XI, als quals s’haurien aplicat les ornamentacions llombardes, però sense contemplar els criteris compositius dels campanars de torre plenament llombards. (JAA)

Bibliografia

• Cazes, 1974, pàgs. 9-19; 1990, pàg. 110