Situació
Església totalment reconstruïda entre els segles XVII i XIX, que aprofita només de l’antiga construcció romànica la paret de la part nord de la nau.
ECSA - A. Roura
Aquesta església parroquial és a la part baixa del poble d’Orellà, a 860 m d’altitud.
Mapa: IGN-2249. Situació: Lat. 42° 33’ 39” N - Long. 2° 10’ 0” E.
Orellà és a 4 km d’Oleta. Per a arribar-hi cal agafar a Oleta la carretera D-4 i tot seguit la D-4b en direcció a Aiguatèbia. Un trencall a mà dreta mena a Orellà.
Història
Els primers esments del lloc d’Orellà són de mitjan segle X (Orelianum, 957; villa Aureliani, 978). Segurament, el nom testimonia que l’indret té l’origen en una antiga vil·la romana. El terme fou una possessió de Sant Martí del Canigó mercès a un llegat testamentari de la comtessa Guisla de l’any 1018, donació confirmada poc després pel comte Guifré II. Aquest monestir tingué tota la jurisdicció d’Orellà excepte el mer i mixt imperi, l’alta justícia i la jurisdicció militar, que el comte es reservà, fins a la fi de l’antic règim.
La notícia més reculada de la parròquia de Santa Maria d’Orellà és del 1046, en què Gerberga, filla de la vescomtessa Guisla, donà al seu fill Guillem Ramon la parròquia de Sant Feliu d’Aiguatèbia, que afrontava a llevant amb les de Celrà i Orellà.
Més tard, l’església romànica fou reconstruïda gairebé del tot, i encara allargada el 1878. Sols una part de la paret nord de la nau correspon a la construcció romànica del segle XI.
L’església conté un interessant mobiliari dels segles XVI, XVII i XVIII, però sobretot conserva un frontal romànic i una creu processional d’argent cisellat, d’estil de transició entre el romànic i el gòtic, dels primers anys del segle XIV. Ambdós elements provindrien del monestir de Sant Martí del Canigó, el mobiliari del qual es va distribuir entre les esglésies rurals que en depenien després de la seva supressió l’any 1783.
Frontal
Visió general del frontal d’altar d’Orellà (a dalt), centrat per la figura del pantocràtor, d’un estil amb reminiscències clarament bizantines. A baix, dos detalls del frontal amb la representació dels apòstols.
ECSA - A. Roura
A l’interior de l’església es conserva un frontal d’altar romànic, que segons alguns autors procedeix de Sant Martí del Canigó. És pintat sobre una fulla de pergamí aplicada sobre una post de fusta. El pantocràtor és figurat dins un rectangle central amb nimbe crucífer, envoltat d’una màndorla oval, amb sant Joan i sant Mateu en els angles superiors i sant Marc i sant Lluc en els inferiors. Els quatre compartiments laterals són ocupats pels apòstols, agrupats de tres en tres i asseguts sobre un banc. Com el Crist mateix, presenten un rostre ascètic i sever, alguns joves i imberbes, uns altres barbuts i d’aspecte madur, o encara amb els cabells i la barba blanca de la vellesa. Es destaquen sobre un fons daurat, decorat en relleu de florons inclosos dins unes volutes. El fons de la màndorla, desproveït de pergamí, és decorat en relleu d’un escacat daurat i l’estola que cobreix les espatlles de Crist és enriquida de figuracions de joies i pedreria, també en relleu d’estuc.
M. Durliat ha comparat encertadament el frontal d’Orellà amb un altre de Sant Genis de Fontanes, signat per un Magister Alexander, però desaparegut i probablement destruït al segle XIX i conegut únicament per un dibuix parcial de L. de Bonnefoy. També l’ha comparat amb una miniatura d’un manuscrit provinent precisament de Sant Martí del Canigó i datat de l’any 1195, i encara amb una taula incompleta de la col·lecció Suntag de Barcelona, igualment de procedència rossellonesa. Però sobretot l’ha posat amb relació al frontal de Sant Andreu de Baltarga (Cerdanya), ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya a Barcelona. Malgrat tot, el frontal d’Orellà, pel tipus de rostres i per l’ús d’una certa perspectiva i per la tècnica particular, s’apropa molt més a les obres bizantines i podria ésser l’obra d’un artista format veritablement a l’imperi bizantí, als voltants de l’any 1200. El nom del mestre Alexander suggereix aquest origen. Però el dibuix purament lineal del frontal de Sant Genis de Fontanes, per molt exacte que pugui ser, no pot suplir el coneixement directe de l’obra, fet que impedeix una conclusió definitiva. (PP)
Bibliografia
Bibliografia general
- Cazes, 1974, pàgs. 20-22; Baraut, 1982, vol. V, doc. 590, pàg. 120 i doc. 591, pàgs. 120-121; 1983, vol. VI, doc. 847, pàgs. 205-206
Bibliografia sobre el frontal
- Post, 1938, VII, pàgs. 725-728
- Cook-Gudiol, 1950, pàg. 216
- Durliat, 1951, pàgs. 114-116. 119; 1954, pàgs. 29-32, 177-178
- Folch i Torres, 1956, pàgs. 170-171
- Gudiol, Alcolea, Cirlot, 1956, pàg. 53
- Ainaud, pàg. 22
- Cirici, 1959, pàg. 112
- Cook, 1960, pàg. 20
- Durliat, 1961, pàgs. 8-9
- Ainaud, 1962, pàg. 47 i 1962A, pàg. 19
- Durliat, 1963, pàg. 161
- Ainaud, 1964, pàg. 11, I 1965
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 113
- Azcárate, 1974, pàg. 75
- Carbonell-Lamothe, 1974, pàgs. 72, 74 I 76-77
- Gudiol, Regla, Vilà, 1974, pàg. 191
- Blasco, 1979, pàg. 36
- Yarza, 1979, pàg. 306
- Cook - Gudiol, [1950] 1980, pàgs. 141-142
- Yarza, 1980, pàg. 191
- Sureda, 1981, pàg. 359
- Dalmases-José, 1985, pàgs. 145 i 198-199
- Alcoy, 1987, pàgs. 105-106 i 112
- Durliat, [1958] 1988, pàgs. 361-362
- Ainaud, 1989, pàg. 101
- Catalunya Medieval, 1992, pàg. 148-150
- Carbonell-Lamothe, 1992, pàgs. 285-291. 1957,