Situació
Ruïnes de l’absis d’aquesta església, que fou una pabordia de canonges augustinians dependent del priorat de Santa Maria de Serrabona.
ECSA - A. Roura
Aquesta església, avui arruïnada, és situada al nord-oest del poble de Serdinyà, a la Solana, a la riba esquerra de la Tet, a 680 m d’altitud.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 34’ 30” N - Long. 2° 19’ 46” E.
Hom hi arriba després d’uns 2 km per una carretera que parteix, a mà dreta, de la N-116, a uns 400 m de l’entrada del poble de Serdinyà venint de Vilafranca.
Història
Aquesta església fou la seu d’una pabordia de canonges augustinians que depenia del priorat de Santa Maria de Serrabona. La subjecció de Santa Maria de Marinyans a Serrabona es comprova en l’acta de consagració d’aquest del 1151, en què Artau, bisbe d’Elna, feu donació a Serrabona de l’església de Marinyans. Desconeixem quan s’hi establí una pabordia, però es té notícia del “monasterium Sancte Marie de Marinanis” des del 1260. El paborde de Marinyans contribuí a la dècima recaptada a la diòcesi d’Elna els anys 1279 i 1280. La qualitat de la seva construcció i la riquesa excepcional del seu mobiliari dels segles XIII i XV, suggereixen una gran prosperitat d’aquesta pabordia en temps medievals.
L’església, que amenaçava d’esfondrar-se, fou enderrocada el 1895. El mobiliari fou aleshores dipositat a l’església parroquial de Serdinyà. Entre altres peces, a més d’un Crist en Majestat i una marededeu de tradició romànica, es traslladà un retaule pintat d’estil gòtic d’influència francesa de gran qualitat, que fou manat construir pel paborde Bernat Palau el 1342. És el retaule gòtic més antic del Departament dels Pirineus Orientals.
Església
Es tractava d’una església de nau única, capçada per un absis semicircular. Presentava un aparell remarcable de carreus de granit de grans dimensions. Era coberta d’una volta de canó llis, que J. A. Brutails assenyalava que era a punt d’esfondrar-se vers el 1890. La nau feia 4,85 m d’amplada, per 4 m d’alçada fins a la imposta, amb unes parets laterals d’un gruix d’1,20 m. Aquesta església tan ben aparellada dataria del final del segle XII o l’inici del XIII. En l’actualitat, la part més vistent de l’edifici és l’absis, que conserva bona part del seu tambor, on s’obre una finestra de doble esqueixada.
Talla
Talla de Crist policromada procedent de l’antiga església de Marinyans, tot i que és coneguda com la Majestat de Serdinyà.
ECSA - A. Roura
Detall de la talla de Crist coneguda com la Majestat de Serdinyà.
ECSA - A. Roura
Procedent de l’església de Marinyans, es conserva actualment a la parròquia de Sant Cosme i Sant Damià de Serdinyà una talla romànica d’un Crist, coneguda com a Majestat de Serdinyà. És una imatge de modestes dimensions, de fusta policromada i de tipus processional. El rostre és inclinat vers la dreta, els ulls són tancats, el nas llarg i fi, el bigoti és separat en dues parts ben repartides a cada banda de la comissura del nas, la barba presenta a cada costat dues volutes superposades, deixant el mentó ben sol. Els braços, lleugerament flectits, i les cames presenten, com el tors, un caràcter relativament naturalista; les mans tenen el polze en abducció (contràriament als crucificats més antics). Duu una corona acabada amb creuetes.
El perizoni correspon a un tipus molt freqüent, en el qual el cinyell és enterament amagat per una gira que volta per damunt. Les cames s’inclinen lleugerament vers la dreta. La creu, decorada d’estuc, presenta unes extremitats discoidals, acabades en uns apèndixs lleugerament trilobats, imitant aparentment unes creus d’orfebreria.
Una restauració, que ha servit per a treure les repintades, malauradament ha representat el rostre de Crist amb els ulls tancats, molt poc versemblant per a una Majestat coronada, testimoni de la victòria sobre la mort i normalment figurada amb els ulls oberts.
Com el crucifix del poble pròxim de Talau, també coronat, el de Serdinyà podria relacionar-se, com ha subratllat M. Durliat, amb el tipus iconogràfic de les creus llemosines de coure esmaltat (un exemplar de les quals existia a Serdinyà i fou adquirit l’any 1929 per un antiquari perpinyanenc).
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Brutails, 1901
- Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàgs. 201-202 i ap. XXXVII, pàgs. 394-396
- Rius, 1946, pàgs. 46 i 55
- Cazes, 1974*, pàgs. 21-22
Bibliografia sobre la talla
- Durliat, 1954, pàgs. 46, 56 i 112
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 138
- Cazes, 1974*, pàg. 11
- Bastardes, 1978, pàg. 272-275 i 1987, pàgs. 30-49