Situació
Torre mestra del castell, que s’aixeca en un punt estratègic entre la vall de Lentillà i el fondal de la ribera del Castell.
ECSA - A. Roura
Aquesta fortalesa corona el cim d’un penyal cobert de bosc al SW del poble de Vallmanya, des d’on és perfectament visible.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 32’ 14” N - Long. 2° 31’ 59” E.
Des del poble de Vallmanya cal seguir per la carretera D-13, que segueix cap al Vallespir. Tot just travessat el pont sobre el riu Lentillà, a la dreta hi ha la cova monument a les víctimes locals de la Segona Guerra Mundial. A l’extrem de migdia del mateix marge rocós surt el corriol que cal prendre per pujar, a peu, al cim del puig on hi ha les ruïnes del castell. La pujada és costeruda i el camí una mica emboscat; es fa en 20 minuts.
Història
El lloc de Vallmanya consta que a mitjan segle X era una possessió del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Aquesta afirmació queda reflectida en la butlla de confirmació de béns que el papa Agapit II atorgà a la mencionada abadia l’any 950, on consta que, entre d’altres propietats, posseïa el lloc de Vallemagna cum sua ecclesia. Poc temps després, la possessió de Vallmanya i de la seva església per part del monestir de Cuixà fou ratificada a l’esmentat cenobi per un precepte del rei Lluís el Piadós de l’any 952 i per un altre del rei Lotari del 958. Tot i l’antiguitat del lloc, no es coneixen notícies històriques anteriors al segle XVI sobre la fortalesa de Vallmanya, encara que les ruïnes palesen que es tracta d’una fortalesa d’època medieval. Així doncs, aquest castell és esmentat l’any 1500 com a castrum de Valmanya, i més tard, l’any 1628, és anomenat lo castell del Burch. Cal suposar que fou erigit pel monestir de Cuixà, ja que el seu abat era senyor del terme, jurisdicció que mantingué fins a la fi de l’antic règim.
Castell
L’emplaçament del castell roquer de Vallmanya és ben estratègic. El puig del Castell crea un esperó entre la vall del Lentillà, a ponent i tramuntana, i el fondal de la ribera del Castell, a llevant. Per la banda de migdia el cimal enllaça amb la carena d’un serrat i és l’únic punt una mica accessible. Els altres vessants presenten cingles alts o pendents molt pronunciats.
La fortalesa s’estructura damunt la molt destacada cresta rocosa de la muntanya i en els replans propers, en part aprofitant els espais naturals, però també per mitjà de terrasses i retocs artificials.
La torre mestra és la construcció destacada i preeminent. Es dreça sobre el punt més elevat del rocam, que en part és treballat i li fa de sòlida fonamentació. Aquesta torre és situada a l’angle sud-oest del conjunt edificat. Es tracta d’una torre de planta quadrangular que es manté fins a 12 m d’alçada. Sembla que únicament ha perdut el coronament superior, de merlets. Fa 5,45 m de costat. El gruix dels murs, a la base, és d’1,30 m. La torre tenia la planta baixa coberta amb volta i tres pisos alts amb trespols de fusta, que han desaparegut, més la terrassa superior. Interiorment, els murs perimetrals presenten desgruixos, a base de banquetes, on recolzava el fustam dels esmentats pisos i terrassa. La volta de la planta baixa es manté gairebé tota, però s’ha enfonsat la seva part central on, segurament, hi havia una trapa. És una volta de canó, amb l’eix orientat d’est a oest, feta amb lloses de pissarra molt grans posades de cantell. A la part subsistent, hi queden les empremtes longitudinals deixades per les llates de fusta del cindri que s’emprà per a construir-la. S’ha dit que aquesta estança inferior amb volta podria haver servit de cisterna, com succeeix en altres torres de castells o de guàrdia. És una possibilitat, però en qualsevol cas hem de precisar que no hem aconseguit veure restes de conduccions, ni de l’arrebossat de morter i picadís ceràmic, que són propis de les antigues cisternes.
Actualment, es pot accedir a l’interior de la torre per un esvoranc practicat brutalment a la base, en el mur meridional. Originàriament, s’hi entrava per dues portes elevades que podem veure a la façana nord, penjades a nivell dels pisos primer i segon. Són rectangulars, amb les llindes i els ampits monolítics. En aquest costat de tramuntana de la torre no hi ha espitlleres, igualment que en el mur de llevant, el qual és completament cec.
Les espitlleres es troben únicament a les dues façanes que donaven a l’exterior del castell; és a dir, al sud i a ponent. A nivell del primer pis de la torre hi ha dues espitlleres a cadascuna de les façanes esmentades. EI segon pis posseeix dues espitlleres al sud i una a l’oest; i finalment, el tercer té tres espitlleres al sud i una a l’oest. Les quatre sageteres del segon pis són llargues (1,20 m), molt més que totes les altres (0,80 m, aproximadament).
Parament d’un dels murs que resten del castell, fet amb blocs de pissarra i de granit, distribuïts en filades horitzontals i a vegades de pedres inclinades.
ECSA - A. Roura
Els paraments de la torre presenten un aparell de blocs de pissarra, i també de granit, de mides gran i mitjana. Han estat poc treballats i es disposen de manera horitzontal, si bé també hi ha algun rengle de pedres inclinades. El morter que lliga aquest material és abundant. Les cantonades han estat aparellades amb lloses llargues, més treballades, al llarg i de través. Hi ha forats de bastida i, a la part baixa dels paraments exteriors, restes d’una antiga capa d’arrebossat.
El conjunt edificat annex a la torre està força més arruïnat, si bé amb sectors ben diferenciats: hi ha murs que encara es drecen fins a més de 3 m d’alçada i altres de totalment arrasats. L’edificació s’estén vers el nord i, amb més extensió, vers llevant. Les seves façanes externes incideixen en els angles nord-oest i sud-est de la torre.
El sector oriental ha conservat una llarga façana al sud, que s’adapta al pronunciat pendent, dreçat damunt la roca. És perforada per nombroses espitlleres de mida petita, distribuïdes de forma irregular, a molt diferents nivells, d’acord amb l’esmentat desnivell i l’organització de les estances interiors. Actualment, aquest mur té fragments importants, poc visibles a causa de l’heura que hi és arrapada. A l’extrem de llevant, formant l’angle sud-est del perímetre murat, hi ha la porta d’entrada. Aquesta porta és situada en un cos de construcció enretirat del nivell de l’esmentada façana, a base d’una inflexió en angles rectes, sens dubte amb la finalitat d’una millor protecció de l’accés. Aquesta porta és d’arc de mig punt fet de dovelles llargues i força estretes, deixades sense polir. Per les restes de l’estructura interior, sembla clar que es tracta d’una torre portal, però la part superior dels murs és enderrocada.
A llevant, la part restant del mur perimetral és destruïda. Tanmateix, l’edificació interior en aquest sector, entre la torre i el portal, en una llargada de 30 m, presenta encara un conjunt d’estructures ben destacables. S’organitzen en tres nivells, esglaonats pel treball previ a la roca natural, aplanada artificialment. S’hi identifiquen llargues estances paral·leles, amb eix S-N, i altres compartiments amb murs transversals, més reduïts. Es pot comprovar que l’edifici tenia, almenys aquí, dues plantes. Hi ha portes situades a dos nivells diferents, i en una de les estances hi ha un armariet de forma quadrada encastat en un mur. Els pisos i les cobertes eren de fustam i embigats.
L’edificació resta derruïda en tot el sector de tramuntana. Les restes són molt soterrades i ni tan sols es pot identificar bé la muralla perimetral.
En canvi, a ponent, l’edifici que resta afegit a la torre manté els murs fins a una bona alçada, fins i tot amb restes d’una coberta de lloses. També era de dues plantes.
Tot el conjunt d’aquesta edificació es distingeix clarament de la torre pel seu aparell, el qual no presenta diferències destacables entre els sectors suara esmentats. La construcció és feta amb pedres de mida petita. El morter que les lliga és molt visible en els junts. Aquestes pedres es disposen generalment inclinades, i en molts llocs creen filades d’opus spicatum.
Per la manera com hi incideixen els murs del conjunt edificat, resta ben palès que la torre va ser bastida anteriorment. Aquest detall ens podria fer pensar en una diferència cronològica de consideració entre ambdues parts del castell; fins i tot fora possible que, en un principi, la torre es trobés isolada. Hem de considerar, però, que la distribució d’obertures (espitlleres i portes) de l’esmentada torre s’explica, precisament, per l’existència d’edificis a les bandes de llevant i de tramuntana. Així doncs, sembla clar que la torre hauria estat aixecada, en primer lloc, però ja projectant-la en funció de la resta del conjunt edificat, el qual probablement es devia construir poc més tard. Les característiques dels diferents elements que subsisteixen entenem que no ofereixen entrebancs per a considerar tot el castell d’una mateixa època, o bé amb molt poca diferència cronològica entre les dues parts essencials: la torre i l’edificació adjacent. A tall d’hipòtesi, es podria datar dins el segle XI, tenint molt en compte aquestes característiques arquitectòniques.
El castell de Vallmanya té uns paral·lels tipològics força clars en altres dues fortaleses medievals del Conflent, el castell de la Roca de Nyer i el castell de Balaguer o Prats de Balaguer. Tots posseeixen una torre preeminent en un dels angles del conjunt edificat. També seria del mateix tipus, per exemple, el castell de Montagut, al Gironès (Sant Julià de Ramis), almenys en el seu estat primigeni. Es pot considerar del segle XI, com els anteriors.
Bibliografia
- Abadal, 1926-50, vol. II (I), pàgs. 91-98; 1954-55, vol. VIII, doc. 73, pàgs. 292-293
- Pous, 1974, pàg. 258
- Pous, 1981a, pàgs. 114-115
- Buron, 1989, pàg. 134