Restes arquitectòniques i arqueològiques de l’Empordà

Introducció

Mapa arqueològic de l’Empordà.

J. Badia

A l’Empordà, sobretot en una zona ben delimitada a l’extrem nord de l’Alt Empordà, han estat localitzades un nombre força considerable de restes materials del període històric que hom comenta: monarquia visigòtica, dominació sarraïna, inici del domini carolingi.

L’escassetat de fonts escrites sobre tota aquesta època fa doblement apreciable el coneixement d’aquest conjunt de restes i ruïnes. Tanmateix, hem de considerar que, en la majoria dels casos, la insignificança dels vestigis en llur estat actual en fa molt difícil una anàlisi fiable i, sobretot, una aproximació cronològica gaire precisa, com ja s’anirà constatant. No s’han fet treballs arqueològics en cap d’aquestes restes, llevat d’una excepció valuosa.

Malgrat que, en molts casos, no es pot fer altra cosa que esbossar suposicions o hipòtesis, hom creu que el simple coneixement d’aquest conjunt de restes en el seu estat actual pot aportar dades del més alt interès per al coneixement d’una etapa particularment obscura de la nostra història.

Ja ha estat indicat que aquest conjunt de ruïnes i jaciments es troba en una zona ben concreta i delimitada de l’Empordà, a les serres del seu extrem de tramuntana. És a dir, el sector més oriental dels Pirineus format per la serralada de l’Albera —la carena de la qual és la línia divisòria entre el Rosselló i l’Empordà— i la serra de Rodes, que s’endinsa en el mar i crea la petita península del cap de Creus. A la resta del territori aquest tipus de ruïnes són pràcticament inexistents; hom només podria invocar-ne algun indici dubtós, que ja serà esmentat.

No ha d’estranyar la relativa densitat de ruïnes identificades en aquest espai geogràfic. Aquestes muntanyes devien tenir un doble avantatge. Per una banda eren properes a les planes i els seus poblats, i per l’altra eren un amagatall en etapes conflictives, d’invasió, guerres i revoltes diverses, i també acollien contingents de refugiats com a conseqüència de les crisis socials de tota aquesta època (esclaus fugitius, persones implicades en accions contra el poder establert, etc.). Malgrat la proximitat de camins molt transitats, de les planes i de la mar i la seva orografia poc abrupta, són serres que presenten unes valls i unes raconades que aleshores podien esdevenir remotes, sobretot per als desconeixedors del país. Cal pensar que el seu aspecte actual és absolutament diferent, sobretot a la serra de Rodes que es troba tan desarbrada, i també en una bona part de l’Albera després dels darrers incendis forestals. La toponímia i la documentació medieval demostren que eren contrades amb un predomini de les boscúries, de les quals hi ha dades abundants, principalment de la serra de Rodes. En alguns sectors de l’Albera l’esponerosa vegetació ha perdurat fins als nostres dies. Eren, altrament, unes muntanyes i unes valls ben habitables. L’aigua hi era abundosa, tot i que avui pugui no semblar-ho, i també les pastures. Hi ha encara moltes fonts i se n’han esgotat una infinitat d’altres a causa del procés d’abandonament, accelerat d’una manera brutal després del pas de la plaga de la filloxera.

Cal suposar que la gran expansió del conreu de la vinya, sobretot a partir del segle XVIII, amb la construcció de feixes esglaonades, amb paret seca, fins al cim de les carenes, devia provocar precisament la destrucció d’un nombre considerable de restes d’edificacions antigues. És per això que podem suposar que el poblament d’aquestes èpoques, dispers per aquesta zona, devia ésser més dens del que deixen entreveure les ruïnes identificades. En un gran nombre dels casos es tracta de vestigis d’edificis situats en indrets rocallosos, sobre penyes o grans afloraments de pedra que no han pogut ésser convertits en feixes de conreu. Probablement quedaren del tot anihilades les restes d’establiments antics situats al fons de les valls i en vessants i replans de terreny més aptes per ser treballats; és a dir, també els més idonis per a l’ocupació humana. Si és així, hom desconeix les mostres que devien ésser més representatives de les edificacions pròpies de l’hàbitat dispers per la serralada al final de l’antiguitat i l’inici de l’alta edat mitjana. També algunes poden haver perdurat en les masies o els casals que s’han anat reconstruint al llarg dels segles; la majoria foren reconstruïts per darrera vegada entre el segle XVII i el XIX, i posteriorment deshabitats amb la desaparició de les antigues vinyes al final del XIX. La renovació arquitectònica posterior és també el motiu principal del desconeixement dels edificis monàstics de l’època.

Per tot el que s’acaba de comentar, el nombre proporcionalment més gran de ruïnes atribuïbles a aquest període històric, amb certesa o sense, escampades per aquestes muntanyes, pertanyen a construccions de caire militar: castells, destacaments, guàrdies, etc.

Hom ha remarcat repetidament la gran importància estratègica de les serralades septentrionals de l’Empordà: l’Albera, principalment pels colls, passos naturals i obligats de camins importants, i la serra de Rodes, més aviat per la vigilància del mar i el litoral i els seus ports, especialment el de Roses i la seva població.

De l’Albera, com és natural, hom només es referirà a les ruïnes que es troben al seu vessant meridional, l’empordanès. Algunes fortaleses del costat rossellonès que són documentades, i més o menys estudiades, poden ajudar en l’intent d’interpretació.

Les restes d’edificacions esmentades, conegudes fins avui, es poden dividir en tres apartats, segons el seu caràcter. L’adscripció d’algunes de les restes a l’apartat indicat és hipotètica:

—I. Fortificacions (castells, cluses, guàrdies, etc.)

—II. Llocs de poblament (poblats, masos o casals, etc.)

—III. Establiments monàstics i/o eremítics (?).

Gairebé sempre es tracta d’edificacions d’una pobresa formal acusada, com a testimoni de l’època en què foren construïdes i de les condicions de vida de llurs habitants. Tanmateix, dins la seva senzillesa, revelen una tradició constructiva ben arrelada al país, com a herència d’èpoques anteriors. En general són construccions de pedres lligades amb fang o també de paret seca. Aquesta pobresa o manca de mitjans representa una dificultat més a l’hora d’intentar apuntar una datació. Per aquest motiu, en un gran nombre d’exemples, caldrà deixar palesos els dubtes sobre si les restes pertanyen al període de què hom parla o són una mica posteriors.

Cal assenyalar també que moltes de les fortificacions semblen haver estat bastides ràpidament, per unes necessitats peremptòries, la qual cosa lliga amb tota aquesta etapa històrica tan plena de moments de revolta, guerres i invasions.

Fortificacions

Puig Rom o Puig de les Muralles

Un aspecte de les ruïnes de la fortificació de Puig Rom, durant la campanya d’excavació de l’any 1987.

P. de Palol

El castell del Puig Rom, a la serra de Rodes, és, d’entre totes les fortaleses que s’esmentaran, l’única on s’han fet alguns treballs d’excavació. Hom en té, doncs, un coneixement valuós; també manté estructures arquitectòniques de proporcions superiors a les altres ruïnes. Per aquests motius i altres és un element valuosíssim dins el conjunt.

Per la seva situació, al cim del Puig de les Muralles, en el Puig Rom, dominava l’antiga ciutat de Rhode, però sobretot es trobava en un punt adequat per a vigilar la badia i l’accés al port de Roses, tan estimable per a l’estratègia bèl·lica, i de tot el golf.

El recinte ocupa tota la part superior del puig; la muralla segueix la seva configuració i forma una planta aproximadament ovalada. La seva única porta és a migdia, flanquejada per dues fermes torres quadrangulars. A poca distància, vers llevant, hi ha les restes d’una altra torre, però no se’n veu cap més en tot el perímetre murat. La muralla es conserva, amb més alçada o menys, en tots els costats, excepte al nord. Té uns dos metres de gruix i es construí amb la tècnica de doble paret, amb un reble intern. Els paraments de les dues cares són fets amb pedres voluminoses, de granit, sense desbastar i posades en sec, barrejades amb unes altres de mides inferiors. Hi ha moltes filades de pedres simplement inclinades; en alguns espais, en trams de poca llargada, l’opus spicatum és ben marcat. Els murs són lleugerament atalussats o inclinats. El gran espai de reble, entre els dos aparells, fou omplert amb pedruscall i terra; malgrat la manca de morter la construcció era d’una gran solidesa. Els murs del recinte es mantenen en una altura màxima d’uns 5 m o 6 als punts menys destruïts, a migdia i a llevant. Hom desconeix com devia ésser el seu coronament. A la part superior, i a la cara interna, hi ha una marcada banqueta o esglaó. En alguns aparells de les parets de les habitacions interiors, descoberts durant l’excavació que hi fou duta a terme, també hi són presents les filades d’espiga.

Segons l’estudi dels materials apareguts en l’excavació, hom considera que la fortalesa fou bastida a la segona meitat del segle VII. Des del punt de vista arquitectònic, el recinte amb les seves torres quadrades representa una darrera mostra del tipus de muralla del Baix Imperi. S’ha assenyalat també el seu parentiu amb els recintes fortificats de l’Àfrica bizantina, en temps de Justinià. Per altra banda, la tècnica constructiva de l’opus spicatum ens apropa a l’època alt-medieval. El monument és excepcional a la Hispània visigòtica, car rarament hom pot trobar un establiment militar amb un sistema defensiu tan ferm i ben desenvolupat. Els treballs d’excavació, després d’unes cales practicades trenta anys abans, es realitzaren els anys 1946-47 sota la direcció de l’arqueòleg Pere de Palol. Es limitaren a un reduït sector de la part meridional del recinte, prop de la porta d’entrada que fou descoberta aleshores. Cal lamentar que aquests treballs restessin interromputs tot just als seus inicis a causa de l’allunyament del país, durant alguns anys, de l’arqueòleg que els dirigí, l’única autoritat local en la matèria aleshores. Hom ha tornat a excavar al Puig Rom en una data molt recent i sota la mateixa direcció. Ben segur que aquesta represa, si té continuïtat, ampliarà de nou el coneixement sobre l’època a Catalunya; un coneixement que només l’arqueologia pot fer avançar.

Com ja ha estat indicat hom excavà un sector del jaciment: l’espai proper a l’entrada, que fou descoberta aleshores. Les habitacions intramurs són de planta rectangular allargada, de construcció molt simple. Tot i la curta durada de les campanyes, els resultats poden ésser gairebé qualificats de molt brillants.

Les troballes pertanyen, sempre segons P. de Palol, a un moment arqueològic uniforme que cal situar a la segona meitat del segle VII i al començament del segle VIII (exceptuant unes poques peces anteriors, que s’atribueixen a la reutilització d’objectes antics, fet gens estrany en l’època esmentada).

La ceràmica presenta unes varietats clarament datables en aquest període, de les quals cal destacar les gerres amforoides i els vasos de parets força fines i pasta groguenca, de tradició tardoromana o paleocristiana. Són, així mateix, nombroses les ceràmiques grises, dins les quals cal remarcar la presència abundant de petites gerres de color gris negrós, de parets grosses i pasta poc fina, de base plana i boca trevolada; aquesta és la forma típica de l’època visigòtica, com ha remarcat P. de Palol, semblant a les troballes de necròpolis de la Meseta i a la ceràmica franca i germànica del mateix moment, i que hom retroba en prospeccions en altres jaciments d’aquestes muntanyes.

Molt sorprenent i interessant fou l’aparició d’un conjunt extens i molt variat d’objectes i eines de ferro: hi ha algunes armes, però hi predominen les eines agrícoles i les de fusteria, i també hi ha alguns objectes casolans. La gran abundància de claus sembla demostrar l’existència d’una coberta de fusta a les habitacions, com als poblats coetanis de regions més nòrdiques, i qui sap si també un coronament de fusteria a les muralles, que hom no sap de quina mena devia d’ésser.

Han aparegut també un bon nombre de moles de pedra volcànica i, gairebé en cada habitació, fragments de copes de vidre verdós, que sembla que devien tenir forma de calze; aquest és un tipus de vidre de tècnica i aparença més aviat medieval que no pas romana.

Cal destacar d’una manera molt especial el variat conjunt de peces de bronze, algunes de notable raresa i d’un valor cronològic i cultural elevat. Alguns d’aquests objectes són d’una clara influència bizantina: dues sivelles de tipus liliïforme; un anell i clauetes d’anella articulada, una d’elles decorada amb un lliri; un fragment de decoració floral, i també altres peces com sivelles de placa rectangular, un bol semisfèric decorat, una cadena, etc.

Una troballa important és un sextant bizantí de bronze decorat amb una creu gravada, acompanyada d’una corona i una branca d’olivera, i amb l’abreviació del pes en grec. Servia per a comprovar el pes de l’or i pot ésser considerada dels segles IV-VI, per tant devia ésser una peça utilitzada encara a la segona meitat del segle VII, moment de vida del castrum. La seva presència ací demostra que hi havia encara una activitat comercial i una circulació monetària a la zona de Roses en aquest període de gran crisi. Segurament, al seu port hi devia haver una certa activitat com a inèrcia de temps anteriors molt pròspers.

Però la peça més valuosa cronològicament entre les trobades al Puig Rom és una moneda d’or, un trident del rei Àkhila, de la seca de Girona, que aparegué en molt bon estat. L’encunyació repeteix el tipus monetari de Vítiza, sobretot al revers. A més del seu gran valor numismàtic i de confirmar el domini d’Àkhila damunt aquesta part del país, com ja s’ha comentat, la moneda demostra que la fortalesa de Roses era utilitzada després del començament de l’any 710 i que, per tant, funcionà durant el període de lluites successòries que marquen el final de la monarquia visigòtica i l’inici del domini sarraí.

Hom ha considerat que el castell del Puig Rom fou erigit a la segona meitat del segle VII. Els materials més rellevants per a sostenir aquesta datació són els bronzes d’època visigòtica, les sivelles de placa rígida i també, fins a un cert punt, la ceràmica. La moneda d’Àkhila, de cap al 711, demostra la vigència del lloc fins a l’arribada dels sarraïns; el domini islàmic de l’Empordà (vers el 717-718) pot representar el seu moment final. No hi ha cap testimoni arqueològic d’una perduració durant la curta dominació àrab d’aquest territori ni de temps posteriors. Cal tenir en compte, però, que només fou excavada una mica menys de la quarta part del jaciment i que la pobresa i la llarga perduració d’algunes formes ceràmiques en dificulta una datació precisa. La uniformitat cronològica que hom assenyala als materials coneguts del lloc —segona meitat del segle VII, primeres dècades del VIII— no treu que en tot aquest conjunt hi hagi estat rastrejada una gran diversitat d’influències, d’entre les quals destaca d’una manera molt clara la bizantina, que ja s’observa clarament, com s’ha indicat, en l’estructura arquitectònica de la fortalesa.

És possible que la represa de les excavacions i un coneixement total del castrum, amb la continuïtat de les troballes, permeti de matisar o fer variar un xic la perspectiva de la datació, si bé una variació important, en aquest sentit, no sembla gaire probable. La condició d’establiment militar fa lògica i ben explicable la uniformitat cronològica, dins un període precís marcat per les revoltes i les guerres. Cal considerar també la llarga etapa d’enfrontaments entre el poder visigot i la presència de l’expansió occidental de l’imperi Bizantí, basat en la navegació, que féu del litoral mediterrani un espai particularment estratègic.

Efectivament, el recinte del Puig Rom respon clarament a una finalitat purament militar, de defensa i vigilància de Roses i el seu port, i també de prevenció dels atacs per mar. No era, doncs, un poble fortificat, sinó un veritable castell, establiment o destacament de tropes, a imitació de les fortificacions africano-bizantines, com ja ha estat indicat. Ara bé, els materials arqueològics i altres característiques del lloc evidencien que, dins la muralla, l’ocupació per part de contingents militars degué ésser estable i intensa durant el període de funcionament del castell. Moltes de les troballes s’han fet dins les sitges per a emmagatzemar grans que s’escampen en un gran nombre, excavades al subsòl dels habitacles. Alguns d’aquests casalots intramurs eren construïts de manera barroera, com devia correspondre a un destacament militar, però en canvi d’altres tenen uns murs ben aparellats, amb filades d’opus spicatum. El nombre elevat d’eines agrícoles i objectes d’ús domèstic que han aparegut acaben de demostrar l’existència d’ocupació permanent i vida sedentària.

Cal destacar la pertinença de diversos objectes d’ús personal (sivelles, clauetes, anell) a la cultura visigòtica, els quals també han aparegut a les necròpolis de la veïna Roses. La presència d’individus de la minoria dominant resta clara. És un fet que devia ésser excepcional al territori, que s’explica per aquesta condició de destacament militar del Puig Rom. Aquesta presència de tropes godes es devia estendre, sobretot des del final del segle VI i tot el segle VII, al sector estratègic comentat de les serres de Rodes i de l’Albera. Ho semblen deixar clar les altres restes de fortificacions.

El castell del Puig Rom, com les altres fortaleses que hom esmentarà, almenys en una gran part devia ésser un dels escassos testimonis arquitectònics purament visigòtics de l’Empordà i de tot el país, a causa de la seva condició militar. La influència cultural bizantina esmentada és molt present en tot l’art hispà d’aquesta època i de manera destacada en les arts menors, les úniques que són pròpies del poble visigot. Ací cal recordar el llunyà origen grec de Roses (i d’Empúries), que podia encara afavorir el contacte cultural amb el món bizantí. El Puig Rom, pel fet d’ésser parcialment excavat, és l’única d’aquestes fortaleses que permet una certa aproximació a la seva cronologia i, com a conseqüència, a les possibles causes que expliquin la seva erecció.

Per les troballes conegudes, hom pensa que la fortalesa fou construïda a la segona meitat del segle VII. No es pot relacionar, doncs, amb esdeveniments anteriors, amb algun dels quals fóra temptador de fer-ho si mai convingués recular l’esmentat moment inicial del castell. Devien ésser anteriors, per exemple, les lluites religioses i polítiques del regnat de Leovigild, en el curs de les quals, l’any 578, hi hagué una rebellió important a la costa mediterrània, esperonada pels bizantins que col·laboraren amb el seu estol. Hom sap que la revolta s’estengué per diferents ciutats des de València a Narbona, entre les quals hi ha Roses.

Hom ha dit que, per la cronologia de les troballes, convé relacionar el castrum amb la important revolta secessionista de la Septimània i el nord-est de la Tarraconense que acabà encapçalant com a “rei de l’est” el duc Pau (any 673).

En aquest cas, ben probable, subsistirien els dubtes puntuals. La fortalesa podria haver estat fundada per ordre de Vamba, com una de les mesures defensives preses després de la seva victòria sobre Pau i els seus. És possible que la població romana de l’Empordà i especialment la de Roses, amb la seva posició estratègicomarítima, hagués destacat per la seva identificació amb els revoltats, i que hom establís el destacament fortificat per vigilar-la. Però també és possible que hagués estat construït abans del 673, ja que el ferment de revolta contra el poder toledà del país es devia fer evident molt abans. També podria ésser que s’hi afegís, com a motiu important de l’establiment del castell, la prevenció contra possibles atacs de l’estol bizantí. Hom no pot oblidar tampoc la possibilitat que el castell hagués estat fundat pels secessionistes o almenys que aquests l’haguessin ocupat en el moment en què dominaren el territori.

Una altra qüestió interessant és el moment final del castell amb el paper que pogué tenir en les lluites successòries a partir de la mort de Vítiza (moneda d’Àkhila) i en l’ocupació àrab que sembla marcar el seu abandonament. Ja s’ha vist abans que hi ha qui opina que després de la campanya militar d’al-Ḥurr (any 717) i fins al domini definitiu del Rosselló per al-Samh (any 720), hi devia haver una línia de resistència contra els sarraïns a l’Albera-serra de Rodes. Sembla una idea probablement encertada, sobretot després de comprovar l’existència —a més de les Cluses i el Puig Rom— de tota una línia de fortaleses en aquestes serres.

No hi ha troballes al Puig Rom que es puguin atribuir a la cultura àrab. Per tant durant l’etapa de dominació musulmana el castell ja devia restar abandonat. Hom entén que això també admet algun petit dubte. Una utilització militar no permanent en aquesta curta etapa hauria deixat potser ben pocs testimonis materials. D’altra banda, potser cal recordar ara la possible estela aràbiga, que hom ha descrit abans, trobada no gaire lluny del castrum del Puig Rom. El que sembla indubtable és la no-utilització de la fortalesa a partir del domini franc.

El Puig Rom és, ara com ara, el paradigma de les fortificacions visigòtiques de terres empordaneses. És el recinte murat de factura més acurada o, almenys, el més conservat de la zona. Per aquest motiu era, fins fa poc temps, pràcticament l’únic que havia estat identificat com a tal. En general, les altres fortificacions són més modestes en tots els aspectes, evidencien una construcció ràpida, més barroera. Tanmateix, no sempre és així, i també hi ha algun exemple que probablement s’hauria pogut comparar al Puig Rom si hagués arribat menys destruït als nostres dies.

La complexitat dels esdeveniments de l’època visigòtica no aconsella de fer extensiva, ni que sigui hipotèticament, la datació apuntada per al castell del Puig Rom a les altres restes de fortificacions de la zona. Totes s’explicarien, això sí, d’acord amb la vigilància i la defensa dels camins terrestres i marítims. Totes, doncs, devien ésser bastides per prevenir atacs des de la mar i a causa de la inseguretat del país com a fruit de les revoltes secessionistes septimano-catalanes i potser també pels grups d’esclaus fugitius.

L’origen d’algunes de les fortaleses o destacaments pot ésser força anterior al suposat per al Puig Rom. En altres casos, potser força nombrosos, podria donar-se la coincidència cronològica amb el Puig Rom, sobretot perquè tots ells mantenen una relació estreta amb la rebellió anomenada de Pau. Ho fan creure així les troballes superficials i l’aspecte d’algunes ruïnes que semblen pertànyer a fortificacions bastides a corre-cuita, en un moment de perill. Però tot això haurà de restar en el terreny de les hipòtesis.

L’existència de destacaments militars fortificats en aquestes muntanyes molt abans de la segona meitat del segle VII és ben atestada. Els noms dels castells més importants que ocupà l’exèrcit de Vamba el 673, que ens ha transmès Julià de Toledo, corresponen al vessant rossellonès de l’Albera: Cotlliure, sobre el mar, Oltrera, poc més a l’interior, i les Cluses, defensa de l’important pas natural del Pertús-Panissars. Eren places fortes que ja existien de feia temps, i també n’hi havia d’haver d’altres al sector meridional de la serralada. Els tres castells tenien origen romà, com a mínim d’època baix-imperial. Sembla que havien estat refets per ordre de l’emperador Constantí després d’haver restaurat l’oppidum d’Illiberis, que convertí en el castrum Helenœ (Elna) vers l’any 315. En el cas de les Cluses, en un punt molt estratègic de l’antiga via tan pròxim al límit empordanès, el conjunt de ruïnes són un exemple interessant de fortificacions baixromanes: a cada costat de la riera de la Roma, el castell (segle III), la torre i el gran castrum —dit “castell dels Moros”— (segurament del segle IV). Aquestes fortificacions tancaven literalment la via en el pas més estret del congost, d’ací el sentit del topònim i el plural (castrum Clausuras).

Així, doncs, resta clar que alguns castells que coexistiren amb el del Puig Rom, —tota l’esmentada línia defensiva de l’Albera— serra de Rodes, vigents a l’època de Vamba fins al pas dels sarraïns, podrien també tenir un origen molt més reculat, de manera semblant als que hom acaba d’esmentar. No caldria insistir en el fet que el vessant rossellonès-vallespirà de l’Albera formava, en aquest aspecte, una unitat inseparable amb l’empordanès.

Altres fortificacions de la serra de Rodes

A la Serra de Rodes —per definir-ho millor, la península del cap de Creus—, les ruïnes de fortaleses localitzades formen una mena de circuit que sembla delimitar aquest espai geogràfic. Són situades —com en el cas del Puig Rom— en indrets enlairats per complir llur funció: albirar amplis horitzons. Les emplaçades a les carenes del sector ponentí dominaven la plana empordanesa; les de tramuntana dominaven el pas natural per Valleta, vall de Llançà, la fossa que separa la serra de Rodes de l’Albera, el camí natural de la plana vers un sector del litoral i vers els colls més orientals de l’Albera; finalment, a llevant i a migdia devien tenir més específicament la funció de vigilància de la mar, que també dominaven, poc o molt, gairebé totes les altres.

Hi ha també alguna fortificació a l’interior de la serralada, però sempre de dimensions més modestes, com a guàrdia de camins i valls accessibles. Hom ja sap que hi havia una dispersió de poblament per aquests indrets, a causa del procés de fugida vers la muntanya a la recerca de llocs més protegits, sigui per la inseguretat del mar i els camins de la plana o per part de col·lectius marginals, com els esclaus fugitius.

Una vista de les ruïnes del castrum de Verdera, convertit en època medieval en castell de Sant Salvador de Verdera.

J. Todó-TAVISA

El Puig Rom és al sud-est de la serra, sobre el mar de la badia de Roses. Més al nord, al sector occidental, en el punt més alt de la serralada, hi havia el castrum de Verdera que fou convertit en la baixa edat mitjana en el castell de Sant Salvador de Verdera.

Les ruïnes del castell reconstruït al segle XIII són al cim més alt. Però no gaire allunyades, a la mateixa carena, hi ha les restes molt destruïdes d’un recinte murat d’època anterior. Malgrat la destrossa recent dels murs i el jaciment (per l’acció de la maquinària en esglaonar el terreny per a repoblacions forestals, fet molt repetit ací que les denúncies no poden deturar; hom s’estalviarà de qualificar-lo i comentar-lo en altres ocasions), s’hi endevina un recinte clos amb un mur molt gruixut, el qual circueix tot el planell seguint les seves irregularitats. Era fet amb pedres grosses, posades en sec; sembla que l’entrada devia ésser a migdia. La prospecció proporcionà bocinalla de terrissa molt probablement comparable a la del Puig Rom, i altres troballes demostren que l’indret era ocupat en època prehistòrica. Malgrat l’estat de degradació d’aquestes restes interessants, sembla clar que el primitiu castell de Verdera posseïa un destacament militar protegit per un senzill, però ferm, recinte murat, que cal considerar d’època visigòtica. Per la topografia de l’indret, és molt probable que al seu costat, al cim més alt on fou erigit el castell medieval, hi hagués coetàniament com a mínim una guàrdia subsidiària de la guarnició visigòtica, i potser també al puig veí de la Monegra (Pinna Nigra al segle X), on ara hi ha els fonaments d’una torre medieval.

El castell de Verdera, per la seva posició, era ensems guàrdia de la plana vers ponent, i del litoral i la mar vers llevant on, als seus peus, els vessants i valls propers eren ocupats per petits centres monàstics i eremítics. Quan, al segle X, una d’aquestes velles cel·les, Sant Pere de Rodes, esdevingué una gran abadia, els redactors dels documents prengueren la referència de la vella fortalesa per indicar la situació del monestir, que és sota mateix del castell en un replà del vessant oriental de Verdera. Així, ja l’any 947, Sant Pere de Rodes es precisa situat “subtus ipsa Verdaria” i el 974 “supra mare, subtus castrum quod dicunt Verdaria” i també “in monte Rodas subtus castrum Verdariœ”, etc.

També al pendent oriental de la muntanya, vers el sud-est respecte del castell, en un reduït esperó rocós conegut com el Salt del Moro, hi ha les ruïnes del que sembla una petita guàrdia, dins l’actual municipi de la Selva de Mar. La seva situació només sembla explicar-se com a punt d’observació d’espais poc dominats des del castell antic, sobretot la vall de la Selva-Sant Romà situada als seus peus. Com en altres casos, els dubtes es presenten a l’hora d’apuntar la possible època (abans o després del pas dels sarraïns). Tanmateix, la seva funció de guàrdia tributària del castell de Verdera és clara. Les característiques de la petita edificació —amb parets de pedres i fang amb reble intern i alguna filada de lloses inclinades; la planta rectangular i compartimentada (15 × 20 m) aprofitant tot l’espai apte del rocam, amb una possible torreta rectangular— no fan impossible la seva adscripció al mateix període de vida del primitiu recinte o destacament de Verdera.

Una vista del conjunt de les ruïnes de castell de Quermançó, emplaçat en un lloc estratègic.

J. Todó-TAVISA

Als repeus del nord-oest de la serra, el castell de Quermançó, documentat des d’època alt-medieval, té també una situació ben estratègica, i domina l’esmentat camí vers la vall de Llançà i la plana. Hom no pot dir res sobre el probable origen com a lloc fortificat; només es poden esmentar les troballes superficials de ceràmiques antigues, des d’època romano-republicana. No es veuen rastres arquitectònics anteriors a l’època medieval.

Ja al límit septentrional de la serra, al massís proper de Montperdut (molt més elevat) i en el seu planell superior, hi ha vestigis més evidents d’un establiment indígena d’època romano-republicana (i un altre jaciment, prehistòric). Aquest lloc és esmentat l’any 1029 en l’acta de consagració de l’església de Sant Silvestre (de Valleta) com un límit del seu alou, on el text també situa unes “lluminàries” (ipsas Llumenaria). A aquestes construccions per a fer senyals i de guàrdia hi deu pertànyer el vestigi, visible avui al cim de Montperdut, d’una construcció rectangular de paret seca d’aspecte molt arcaic; la seva situació àmpliament dominant, sobre un pas natural, és l’adequada per a aquesta identificació. La seva datació pot ésser molt reculada, fins al punt de lligar —hipotèticament— amb l’època que ara es comenta.

També sobre el mateix massís, ja als seus contraforts de l’extrem de migdia, damunt un penyal rocós, s’hi aprecia l’existència d’un recinte reduït (12 × 5 m) que circueix el cimal, i en adaptarse a les roques forma una planta rectangular. Pel costat nord-oest, un llarg mur protegeix un replà més baix. Aquests murs, de molt gruix, són fets amb grans blocs i amb reble entre els dos aparells. Són les minses restes d’una guàrdia del pas per la vall de Budiga (Valleta), al nord, i de la via pública que travessava aquest mateix massís pel coll veí de Canyelles, a ponent. Potser s’identifica amb la Roca Ventosa, topònim que sembla indicar la presència d’una antiga fortalesa, el qual apareix com a límit de l’alou de Sant Pere de Rodes al segle X.

La Roca Ventosa és un nom que ha perdurat per a designar la rodalia, on també hi ha les ruïnes d’un altre castell petit al paratge de la muntanya de les Fonts, al costat del mas de Can Magí. Aquesta fortificació pot ésser, doncs, la que, amb més possibilitats d’encert, originà el topònim. Un monticle o tossal, poc destacat del terreny circumdant, però acinglerat per dos dels seus costats, és envoltat per un recinte de traçat força irregular, amb murs tan aviat rectilinis com corbats, seguint els afloraments de pedra, el qual té dues torres o baluards trapezials a migdia i a ponent. Sembla que l’entrada és a llevant. A l’interior, s’hi observen compartiments, habitacions adossades al recinte, amb un espai llarg i estret en un dels costats. El conjunt de la fortalesa mesura uns 32 × 23 m. La construcció és de paret seca, i en alguns punts lligada amb fang, feta amb pedres grosses, amb reble intern; en alguns punts dels aparells hi ha filades d’espiga. Per l’estat actual de les ruïnes, hom suposa que una excavació permetria descobrir totalment la seva planta i altres elements arquitectònics ara colgats.

Amb aquesta fortalesa poden tenir una relació estreta les ruïnes properes al Mas de la Mata, al mateix paratge, vers el nord-est, molt destrossades en fer terrasses per al repoblament forestal. Tot i la situació en un indret poc dominant, la seva configuració fa pensar també en un campament o destacament militar antic: un gros mur de paret seca circueix un replà; a l’interior, hi ha rastres d’haver-hi hagut habitacions adossades al recinte, d’uns 10 X 8 m.

Tant al castell de la muntanya de les Fonts, com al recinte del Mas de la Mata, hi ha grans escampalls de ceràmiques rogenques o groguenques i grises; malgrat la fragmentació, sembla que cal afiliar-les amb les troballes del Puig Rom.

A la mateixa rodalia, a l’extrem de tramuntana de la serra, sobre el pas de la vall de Valleta-Llançà i els seus camins, entre els confins dels actuals termes municipals de Llançà, el Port de la Selva i Vilajuïga, hi havia el castrum Miralias, documentat l’any 926. Més tard, l’any 974, fou donat al monestir de Sant Pere de Rodes juntament amb l’església de Sant Pere que hi havia al mateix castell.

La Roca Miralles, al cim de la qual era situat el castell, és una penya molt escarpada. Pels seus vessants i planells, la prospecció pot descobrir-hi fragments abundants de ceràmiques, des d’època romana fins a l’alt-medieval; les més abundants pertanyen a unes peces comparables a les del Puig Rom. Per aquests materials i la situació de la penya, sobre un pas natural, és probable que ja hi hagués una torre de guàrdia en època romana. Actualment, en aquest cim, a més dels vestigis d’una torre medieval molt més tardana, hi ha ruïnes de dos conjunts d’edificació, bastits aprofitant les acusades irregularitats del terreny. A més fou necessària la construcció d’un ferm mur de contenció, fet amb pedres i fang, d’aspecte molt arcaic. Les edificacions esmentades són rectangulars, amb una divisió interior, i totes dues fan uns 10 × 4 m. Com en gairebé totes les ruïnes que hom esmenta, la construcció és de paret seca amb reble entre els aparells, de gran rusticitat. Sens dubte, una excavació podria ajudar a descobrir altres edificis i elements; no hi ha indicis del lloc on pogué estar situada l’església.

Seguint aquesta mateixa línia defensiva, a migdia de la vila de Llançà, enlairat en un replà de la serra, hi ha l’indret anomenat la Roca, al paratge de Vilarmartí (documentat l’any 1009). Sobre un tossal rocós hi ha un recinte de dimensions molt reduïdes, de paret seca grossa; hi és significatiu l’escampall de ceràmica.

Al sector oriental de la serra de Rodes, encarat al mar, el tram de litoral entre Llançà i el Port de la Selva era dominat pel castell de Verdera, que participava de la vigilància vers ponent —la plana i el golf— i vers llevant; segurament hi havia altres guàrdies no localitzades o del tot destruïdes. El mateix devia succeir a l’extens litoral que va del Port de la Selva a Roses, l’espai pròpiament del cap de Creus (i cap de Norfeu), en el territori més endinsat en la mar i, per tant, d’importància fonamental per a la seva vigilància. En aquest darrer espai, si bé les restes que poden ésser atribuïdes a fortaleses i guàrdies són escasses, no són, però, del tot inexistents.

El cim del Puig Alt Gran, vers l’extrem nord-est del terme actual del Port de la Selva, a tocar del de Cadaqués, domina el litoral de la mar d’Amunt i una immensa extensió de mar vers tramuntana, encarat al golf del Lleó. Hi devia haver una guàrdia de ferma construcció, de la qual es conserva només visible un mur d’uns 10 m de llarg, fet amb grans lloses de pissarra, en sec, que formen filades inclinades.

A poca distància, en un replà del vessant oriental del puig, al Coll de les Guatlles, hi ha les ruïnes d’un curiós i complex edifici que, si bé tenia relació amb la fortalesa del cim, no sembla pas, pròpiament, una construcció militar. És de paret seca, de planta complicada, amb molts compartiments. ¿Potser per a la guarnició que servia la torre o guàrdia? En aquesta rodalia hi havia el “molí de Balascó”, esmentat al segle X com a límit de la possessió de Sant Pere de Rodes. Si aquestes ruïnes hi pertanyen es tractaria d’un molí de sang, d’arrel molt antiga. La bocinalla de ceràmiques sembla apuntar una datació també reculada per a ambdues restes.

Al sector del cap de Norfeu, terme de Roses, hi podria tenir un origen en aquesta època la petita fortalesa de la Guardiola, que defensava o vigilava el litoral i la vall de Montjoi, paratge que, en sentit ampli, cal identificar amb el lloc cenobític de Magrigul, ja esmentat.

Les minses ruïnes del castellot presenten murs espitllerats, clarament posteriors, alt-medievals; però s’hi veuen rastres de fonaments d’una construcció més antiga, bastida en opus spicatum, d’època també dubtosa.

Podríem esmentar altres restes de la Serra de Rodes, però massa dubtoses amb relació a llur tipologia i datació. En són exemples les possibles romanalles de petites guàrdies o castellots a l’interior del territori, al Coll de la Freita, en un antic camí, al terme de Cadaqués, destruïdes per la construcció d’un corral, i les dues ruïnes veïnes dites Castell del Moro, al Port de la Selva, sobre la vall de Rubiés, també molt emmascarades en haver-se convertit en masies.

Un aspecte de les ruïnes del castell de Bufalaranya. A desgrat de la manca de documentació que ho acrediti, l’emplaçament estratègic d’aquesta fortalesa fa pensar que aquesta construcció fou aixecada sobre les ruïnes d’una fortificació més antiga.

F. Tur

Un esment especial mereix l’impressionant castell de Brufaganyes, dit de Bufalaranya, a Roses, que domina la vall de Penida, on hi havia poblament des d’època romana i la cel·la monàstica de Sant Cebrià refeta per l’abat Àtala al final del segle VIII. Aquest castell, malgrat la seva situació estratègica i la solidesa de la construcció, no apareix esmentat en la documentació alt-medieval coneguda. Malgrat això, algunes de les característiques arquitectòniques l’allunyen molt dels tipus de fortificacions esmentades ací, sobretot pel gran donjó, a la part alta, bastit amb pedres travades amb morter ferm i amb un opus spicatum molt perfecte, com també el recinte murat amb les seves espitlleres. Hom situa, hipotèticament, l’erecció o refecció d’aquest castell en el moment inicial del domini carolingi. Si la seva funció ja era extingida o havia perdut la importància a mitjan segle X, s’explicaria la manca de cites documentals, tan escasses en aquest període (final del segle VIII-mitjan segle X). Tanmateix, pel seu emplaçament, fóra ben lògic suposar que les ruïnes actuals poden pertànyer a una reconstrucció feta en aquesta època d’una fortalesa més antiga. Les restes d’edificació al sector més baix intramurs, si fossin excavades, potser ho confirmarien.

Panissars

A la serra de l’Albera al seu vessant empordanès, de migdia, hi han estat identificats també vestigis de fortaleses que cal atribuir en aquesta època, les quals formen un conjunt amb les del vessant rossellonès.

El traçat principal de la via romana que travessava l’Albera era, des d’època romana almenys, el dels colls de Pertús-Panissars. Ho demostra l’erecció dels trofeus de Pompeu a Panissars —restes estudiades recentment—, vora els quals erigí el seu altar Juli Cèsar, i la construcció de les Cluses en temps baix-imperial. A Panissars, a pocs metres a ponent d’aquests trofeus i del monestir medieval que s’establí sobre les seves ruïnes, hi ha un conjunt de restes d’habitacles, amb petits casalots o habitacions rectangulars, bastits amb paret seca. Aquestes restes es troben en una bona part, o gairebé del tot, al sud de la carena, al costat empordanès, mentre que els trofeus i el monestir de Santa Maria de Panissars són, majoritàriament, en territori del Vallespir (estat francès, avui). Hom es pregunta si les ruïnes d’habitacles, molt colgades pels enderrocs i la vegetació, poden ésser una pervivència del destacament militar que, segons P. Ponsich, hauria donat origen al nom d’aquest lloc. Segons aquest autor hi hauria hagut un lloc fortificat guardat per mercenaris pannònics, nombrosos en els exèrcits romans del Baix Imperi: un primitiu Pannoniorum seria a l’origen del topònim Panoniores que apareix documentat l’any 878.

L’Esquerda de la Bastida

Si l’accés als colls de Pertús-Panissars pel costat nord era protegit, clos, per les antigues Cluses, a la banda empordanesa no hi ha res de semblant. Tampoc no hi ha un pas de via engorjat que ho permeti, com el que forma la riera de la Roma. En canvi, sobre les muntanyes pròximes a la via hi han estat identificades restes de fortaleses, en algun cas força separades i enlairades respecte al seu traçat per la vall del Llobregat i l’ascens als colls. Per ara han estat localitzades a llevant de la via. L’Esquerda de la Bastida és, en realitat, un conjunt de punts fortificats interrelacionats. Amb aquest nom és conegut un contrafort de la serra dels Falguers, que avança vers ponent on acaba amb un tossal granític, elevat i acinglerat (a 654 m d’altitud). Des d’aquest lloc el vessant davalla abrupte vers ponent, cap on es domina una gran extensió amb la vall del Llobregat al fons i, sota mateix, les muntanyes properes més baixes de les quals destaca el turó cònic coronat per les ruïnes del castell de Rocabertí (410 m d’altitud), al terme de la Jonquera.

El tossal de l’Esquerda de la Bastida es caracteritza pels voluminosos afloraments de blocs erràtics de granit, els quals originen un terreny irregular i desnivellat. L’obra de fortificació, a base de murs gruixuts fets amb pedres grosses i reble, incorpora enterament tot el cimal amb els seus rocams que en alguns punts serviren per a fonamentar el recinte i fer-lo més ferm. El recinte murat, molt desfet, s’adaptà totalment a la configuració del puig. És allargat i estret, irregular, amb l’eix principal nord-sud. El mur té trams segmentats amb inflexions angulars i altres amb corbes lleugeres. A ponent, sembla que en alguns punts hi hagué dobles murs i algunes petites construccions que sobresortien a manera de baluards; als extrems o costats curts —de tramuntana i migjorn— també hi devia haver una complexa diversitat de murs defensius. La fortalesa tenia uns 150 m de llargada per uns 30 d’amplada màxima. A l’interior hi havia tres grans afloraments de granit. Al costat de ponent foren adossades unes construccions de les quals queden restes, amb compartiments. El rocam els serví de suport i també de camuflatge i paravent de la tramuntana per llur inclinació. La tècnica constructiva és més pobra i barroera que a les altres fortaleses esmentades; potser revela una construcció molt ràpida motivada per una situació de lluita concreta. L’escassa bocinalla de ceràmica que hi és visible superficialment admet la comparació amb algunes ceràmiques del Puig Rom, si bé per la gran fragmentació aquest paral·lelisme és dubtós, com gairebé sempre que es tracta de materials de prospecció.

Sota mateix del cingle de l’Esquerda de la Bastida, a ponent i en un nivell força més baix (uns 500 m d’altitud), a causa del gran pendent hi ha un replà anomemat Rocablava. A l’indret es crea un altre petit tossal, molt acinglerat pel costat de tramuntana, que limita un vell camí —de Sant Miquel de Solans vers Rocabertí— a migdia. En aquest punt foren utilitzats quatre grans afloraments de blocs erràtics de granit com a fonament o basament natural del que devien ésser una mena de torres amples. Són uns murs de molt gruix, de grans pedres en sec que segueixen el rocam i s’hi adapten, de manera que llur planta i dimensions són molt irregulars; tenen sectors segmentats en angles i altres de corbats. Així els dos afloraments del centre, més petits, per llur forma permeteren ésser circuits per una construcció que s’aproxima a la planta circular. Als dos extrems els murs inclouen conjunts de roques més dispersos. El de ponent és, de fet, una veritable fortalesa d’uns 30 × 10 m, amb un mur que forma angles i corbes, i uneix les penyes més extremes. Aquest recinte és unit als altres tres per mitjà d’un gros mur amb trams rectilinis segmentats. És evident que aquesta muralla tenia la funció de parapet entre el cingle del costat de tramuntana —inaccessible, que no necessitava muralla protectora— i el camí esmentat. El conjunt fortificat té un front molt llarg, d’uns 130 m, però entre aquesta muralla i el cingle hi ha punts molts estrets (d’uns 4 m on ho són més). La fortificació —de murs molt assolats— presenta, doncs, una planta i una configuració inusuals i sorprenents: quatre construccions defensives, com unes torres molt rudimentàries aprofitant els rocams naturals, una d’elles veritable castellot per les seves dimensions, unides per una muralla que crea un atrinxerament o parapet entre el cingle i el costat accessible per on discorre un vell camí que porta de la plana vers Rocabertí i els colls secundaris d’aquest sector de l’Albera. La construcció és d’una gran rudesa, idèntica a l’Esquerda de la Bastida, l’accés a la qual, per ponent, protegia aquesta curiosa fortificació de Rocablava.

Potser el que hom veu en ambdues són els basaments per a estructures de fusta, defenses construïdes amb rapidesa per a un esdeveniment de lluites concret, que com a suposició més coherent ha estat atribuït a la revolta segregacionista de l’any 673. En el cas del conjunt de l’Esquerda de la Bastida, aquesta hipòtesi sembla prou fonamentada per l’etimologia del topònim. Segons Joan Coromines una bastida és una “construcció de caràcter provisional per a la defensa d’un lloc o per a la seva expugnació”, accepció que troba en Llull, Muntaner i Desclot (Diccionari Etimològic…; vol. I, pàg. 46). El mateix autor cita l’Esquerda com a topònim amb el significat de carena de roques, serrat rocós, precisament amb algun exemple del vessant de tramuntana de la mateixa Albera. És un significat que s’avindria més (o també) a les característiques topogràfiques de l’Esquerda de la Bastida, que el de pas estret, entre roques.

El castell roquer de Rocabertí, en un nivell més baix i sobre un turó granític, prominent i cònic, acinglerat, es troba en línia recta amb relació a les dues fortificacions esmentades, vers ponent. La suposició que hom fa no es fonamenta, doncs, en absolut en les llegendes sobre l’origen d’aquest castell i el llinatge dels vescomtes medievals del seu nom. Al conjunt de les seves ruïnes no hi ha vestigis anteriors a l’època medieval. Tanmateix, per l’existència de les altres fortificacions esmentades i el seu emplaçament, seria ben lògic que hi hagués hagut un castell d’època visigòtica, qui sap si el més important de la rodalia.

El castrum Bertini és esmentat en un diploma de Lluís el d’Ultramar de l’any 947, text que el situa al costat (juxta) de l’església de Sant Miquel de Solans, la qual és una mica allunyada del castell, vers migdia. Actualment hi ha unes ruïnes interessants vora aquesta església que es troben en estudi. Una situació distinta a l’actual del primitiu castell anomenat Bertini no desmentiria pas la hipòtesi abans apuntada.

La situació de les fortificacions esmentades, observables a l’Esquerda de la Bastida i al seu recinte inferior de Rocablava amb tota seguretat dóna a entendre que, a més de vigilar la via principal, devien servir per a controlar els camins secundaris que podien servir en cas necessari per a travessar l’Albera menystenint aquesta via; per tant, aquestes fortificacions tenien un alt interès estratègic. Les fortaleses esmentades devien tenir, evidentment, relació amb el camí o els camins que des de la plana pugen vers els colls situats a llevant del Pertús, principalment el del Pla de l’Arca i també el Collforcat.

Devien tenir aquesta mateixa funció els elements defensius que es troben més a tramuntana, al lloc del Pla de l’Arca, prop del poblat medieval situat al costat de l’església de Sant Pere del Pla de l’Arca, un conjunt de restes identificades fa poc que també és en estudi, i podrien ésser més tardanes, alt-medievals (?).

Canadal

Canadal és un llogaret del sector meridional del terme de la Jonquera. L’església i el castell medievals i un reduït nombre de masos escampats es troben als darrers contraforts sud-occidentals de la carena principal de l’Albera, en uns planells poc enlairats sobre la vall del Llobregat. En aquest lloc, damunt un tossal poc destacat del Serrat del Mas Batlló, hi han estat localitzades molt recentment les restes d’uns castra o destacament fortificat.

Les ruïnes, cobertes de terres, actualment tenen l’aspecte de mota. Hi ha un sector central destruït per moviments de terres recents. Hom hi pot observar una gran quantitat de murs fets amb pedres de mida mitjana, posades en sec o lligades amb fang, amb reble intern. El mur perimetral té moltes inflexions i segmentacions fetes amb una diversitat de trams rectilinis de poca llargada, fins al punt que es fa difícil parlar d’un veritable recinte murat. Tanmateix, la neteja i, sobretot, l’excavació de les restes, podrien fer variar molt la impressió que hom pot tenir ara sobre la seva planta. Tenint en compte tot això hom pot dir que el conjunt afecta la forma d’una planta aproximadament ovalada, allargada i estreta amb l’eix llevant-ponent, d’uns 100 X 30 m.

A l’interior, hom hi pot observar una compartimentació gairebé laberíntica, amb habitacions o aules de formes i mides molt diverses. Malgrat l’estat ruïnós, la terra, els enderrocs i les garrigues que colguen les parets, sembla clara una estructuració a base d’habitacions adossades tot a l’entorn de la muralla o mur perimetral. És una disposició que recorda, en unes altres dimensions, la del castell del Puig Rom.

Les troballes superficials de fragments ceràmics han estat particularment rellevants, ja que hom ha pogut identificar la presència de gerres grises de pasta grollera, de boca trevolada, que tenen la mateixa filiació que les del Puig Rom i altres jaciments d’època hispanovisigòtica.

Aquest destacament de Canadal dominava des de poca alçada el pas de la via principal, just al punt on comença a penetrar a l’alta vall del Llobregat d’Empordà i inicia l’ascens previ a la travessa dels colls pirinencs.

El Castellar (Espolla)

No sols el camí del Pertús i Panissars era vigilat i defensat. Com és lògic, la via litoral, els camins cap al coll de Banyuls, amb la derivació vers la Maçana i altres passos menys importants, també eren defensats i vigilats per la seva importància en totes les èpoques.

El Puig Castellar, turó cònic, ben destacat i singular en el paisatge, al nord-oest de la vila d’Espolla, com el topònim ja indica, té al seu cim les restes d’una antiga fortificació. En aquest cas es tracta d’un castrum visigòtic. La seva situació era motivada, sens dubte, pel control visual de l’entrada de l’antic camí des de la plana a l’alta vall del riu Orlina, al seu pas vers el coll de Banyuls (antic coll d’Espills) i també cap al coll de la Maçana.

Al cim del turó hi ha un espai superior i, poc més baix, un extens planell que s’estén vers tramuntana i llevant; el conjunt és limitat pel caire dels cingles rocosos, especialment abruptes a migdia i també al sud-oest i el sud-est. Actualment és envaït pel garrigar que creix enmig dels grans munts d’enderrocs, sobretot al planell inferior on les ruïnes resten completament colgades. Tot el conjunt d’aquest cimal era envoltat per una muralla molt grossa, feta amb pedres granítiques grosses posades en sec, amb reble intern, una mica atalussada. El recinte era aproximadament ovalat. És molt destruït; es pot seguir el seu perímetre en els segments menys acinglerats; als llocs on l’esglaó del cingle és més tallat (meitat meridional) gairebé ha desaparegut, si bé els enderrocs caiguts pels vessants demostren que existia. Al nord-est hi ha una entrada força estreta que té al costat, per l’interior, una construcció rectangular. El planell superior, al sector del sud-oest, és defensat per una mena de recinte interior que marca un gran rectangle dins el qual s’observa, molt poc sobresortint del sòl, el fonament d’una torre circular. Aquestes parets enllacen amb diferents penyes granítiques i aprofiten per a fonamentar-s’hi.

Al planell superior, més lliure de bardisses, hi ha unes creus gravades a les roques i un encaix per a un pal i altres peces de suport probablement d’elements de fusteria.

També en aquest planell i als vessants propers, l’escampall de ceràmiques hi és molt abundant. Malgrat provenir de simples prospeccions, hom pot afirmar que hi són presents, gairebé exclusivament, tipus ceràmics com els del Puig Rom, principalment els que corresponen a gerres amforoides, de parets primes i pasta groguenca, de tradició baix-romana; altres de la mateixa pasta amb alt coll tubular, i nombroses mostres que pertanyen a les típiques gerres de color gris negrós amb nansa i boca trevolada, forma que també dóna ací exemplars de pasta vermellosa i groguenca (potser més antics?).

Aquestes troballes, les grans dimensions del castell i les altres característiques fan del Puig Castellar un jaciment visigòtic molt semblant al Puig Rom; gairebé es podria dir que és com la seva rèplica a l’interior del territori, amb la funció de guàrdia d’un camí de muntanya. Tanmateix, la muralla del Castellar és molt més destruïda. Als trams on encara es manté en una certa alçada presenta un aparell molt més bast que la del Puig Rom. Sembla una construcció a la qual hom procurà donar solidesa, però bastida a corre-cuita. Els indicis d’elements de fusteria al Castellar reafirmen la suposició de l’existència de coronaments de fusta als habitacles dels recintes visigots, seguint una tradició germànico-nòrdica. També s’ha insinuat la possibilitat que les mateixes muralles tinguessin unes estructures superiors de fusta. Si fos així, les restes avui visibles deuen ésser només dels basaments de suport d’aquestes estructures, i hom pot comprendre la seva factura no gaire acurada i el seu gruix enorme, fruit de l’únic objectiu en construirles: crear una base de suport ferma per a sostenir els elements superiors, més elaborats, però més febles a causa del material utilitzat. L’excavació de jaciments com el castrum d’Espolla i altres que són citats podria confirmar o desmentir aquesta suposició i altres, a més de proporcionar uns coneixements d’un gran interès.

Altres fortificacions de l’Albera

Sens dubte, vista l’existència de les restes esmentades fins ara, a l’Albera hi devia haver d’altres fortaleses i destacaments militars visigòtics. No hi ha coneixement, per exemple, de restes clares al sector més oriental, més proper a la mar. Moltes poden haver desaparegut del tot o bé poden trobar-se en indrets encara no ben investigats pel grup d’estudiosos que ha identificat la majoria de les restes conegudes o pels seus col·laboradors. (El mateix cal dir, com és lògic, de la Serra de Rodes i —per què no?— de la resta de l’Empordà).

Una mostra del que s’acaba de dir són les minses romanalles de construccions —d’època forçosament imprecisa— que hi ha prop del coll de la Maçana i també vora el coll de Banyuls, a l’antic Puig d’Espills.

També resta, de moment, sense precisar l’època d’unes interessants ruïnes de fortificació a la muntanya de Roques Blanques, a recer de les penyes, encarades a la vall de la Regarda, l’altre camí natural vers el coll de Banyuls. Aquestes ruïnes han estat localitzades recentment i encara es troben en estudi. No hi ha dubte que corresponen als Castros Albos que esmenta un document de l’any 959, però no és impossible que l’origen del lloc fortificat sigui gaire anterior.

Ruïnes del castell de Querroig, fortificació alt-medieval d’estructura molt singular, erigit damunt el pic homònim, entre Portbou i Cervera.

J. Todó-TAVISA

Prop del litoral de l’Albera manquen recerques aprofundides. El punt més interessant com a possible emplaçament d’un castell primitiu és el puig de Querroig, pic enlairat entre Portbou i Cervera. Les interessants ruïnes que s’hi veuen ara pertanyen a un castell alt-medieval d’estructura molt singular, però força posterior al pas dels sarraïns, i també a una torre molt més tardana. Tanmateix, aquesta situació i una part de l’abundant material ceràmic de prospecció fan possible la hipòtesi.

Una vegada més és impossible d’ometre la referència a la manca de treballs d’excavació arqueològica. És segur que, si mai aquests es realitzessin amb les garanties científiques suficients, els dubtes sobre la datació i la filiació dels jaciments esmentats quedarien resolts i hom tindria informacions valuoses d’aquest ric patrimoni que donarien llum sobre un període especialment desconegut de la nostra història.

Tot i que ja s’han fet palesos els dubtes, potser cal precisar quines són les ruïnes al·ludides respecte a les quals hi ha motius per considerar que, sens dubte, pertanyen a fortificacions o destacaments militars d’època visigòtica. A més del Puig Rom, cal incloure-hi Verdera, Roca Miralles, l’Esquerda de la Bastida-Rocablava, Canadal i el Puig Castellar. En altres casos aquesta mateixa datació és, de molt, la més probable: Salt del Moro, Montperdut-Roca Ventosa-Muntanya de les Fonts i Mas de la Mata, la Roca, Puig Alt Gran. En tots els altres exemples esmentats resta sempre un dubte més o menys fonamentat de si la seva datació correspon a època visigòtica o alt-medieval, als inicis del domini carolingi. I això per diferents motius; entre d’altres la insignificança dels vestigis arquitectònics visibles, la impossibilitat d’efectuar-hi prospeccions i, fins i tot, la descoberta molt recent que ha impedit tenir encara un coneixement complet de les ruïnes.

Cal pensar que la majoria dels castells esmentats no apareixen per a res en la documentació coneguda, a partir de l’ocupació franca. Sembla, doncs, que ja devien ésser inútils. Algun hi és esmentat com a simple topònim (Roca Ventosa). En els altres casos hi ha una lògica perduració com a castell medieval, amb la renovació arquitectònica consegüent, exemple comprovat a Verdera. A Miralles la perduració s’esdevé, a la llarga almenys, com a simple torre de guàrdia.

Una altra qüestió d’interès és el motiu, la conjuntura, que determinà l’erecció d’aquestes fortaleses i llur etapa de funcionament. Per al castell del Puig Rom —l’únic excavat en part— ja s’ha apuntat la hipòtesi més probable; és a dir, que fos construït a la segona meitat del segle VII, segurament a causa de la rebellió dita de Pau, i que servís per a la resistència contra l’ocupació sarraïna, després de la qual devia restar abandonat. Potser és aquesta mateixa la raó de la majoria d’altres castells i guàrdies de la línia defensiva de l’Empordà i el Rosselló. També és probable, però, que un bon nombre de fortaleses tinguin un origen més antic; és evident que abans de la meitat del segle VII ja n’existien.

Repassant les dades històriques més conegudes, hom veu que els moments de fricció bèl·lica que pogueren provocar l’establiment de guarnicions en aquesta zona ja marquen l’inici del període, amb l’entrada dels visigots d’Euric, i també el seu final, amb el pas dels sarraïns i la conquesta o presa de poder per part dels francs (466-785). A l’entremig no manquen situacions conflictives, de rebellió i fins de guerra oberta, els efectes de moltes de les quals a l’Empordà foren més que probables, tot i no tenirne notícies documentals: lluites d’ocupació en temps d’Alaric II, entre els segles V-VI; rebellions contra Leovigild al litoral mediterrani (578); lluites político-religioses de Recared (589); revoltes a la Tarraconense en temps de Recesvint (653-672); la repetidament esmentada guerra secessionista septimano-tarraconesa (673); les lluites a la mort de Vítiza, i la resistència enfront dels àrabs d’Àkhila i Ardó (710-20). Cal afegir-hi el ferment segregacionista d’aquestes terres septimano-catalanes, que ja s’endevina puixant almenys des del final del segle VI i esclata plenament a la segona meitat del VII, i també la inseguretat del litoral sobretot pel perill d’atacs de l’estol bizantí que recolzà diverses vegades les revoltes locals contra el poder toledà. Aquestes darreres circumstàncies devien tenir més pes que molts dels fets bèl·lics concrets per a motivar l’establiment de llocs militars de control del país i la seva població.

Tanmateix, algunes de les fortaleses semblen haver estat bastides amb molta rapidesa, fent simples recintes-parapets, amb acumulació de pedres a l’entorn dels cimals estratègics. És un detall que potser indica l’origen en l’aixecament de Pau —inesperat per al poder de Toledo— i un període d’utilització idèntic al suposat per al castrum del Puig Rom. Val a dir que tot es basa en la impressió que hom pot treure actualment d’unes ruïnes malmeses i molt poc vistents.

Vegeu: Castells i altres fortificacions de l’Alt Empordà anteriors al 1300

Llocs de poblament

Les restes d’habitacles o casals a les serralades del nord i nord-est de l’Alt Empordà són d’una densitat considerable, sobretot a la serra de Rodes, segurament perquè és una zona més intensament investigada. El fet és més sorprenent si considerem que la gran activitat del conreu de la vinya, amb la construcció de feixes, devia destruir moltes altres restes.

Les ruïnes de masos o casalots i altres elements d’arquitectura civil presenten molta més dificultat a l’hora de voler-los atribuir a una època determinada, ni que sigui de manera hipotètica. Són construccions també de paret seca o de pedra i fang, amb reble si hi ha parets de molt gruix, d’una gran rudesa. Per aquest motiu, i pel fet d’haver servit de fàcil pedrera per a fer parets i barraques a les vinyes, gairebé mai no hi ha murs d’alçada considerable. El més normal és que sobresurtin molt poc del terreny i que només se’n pugui conèixer, més o menys, la planta.

Per esmentar algunes característiques generals, potser cal indicar que les plantes tenen tendència al rectangle, de mides molt diverses, amb un mur perimetral que inclou una compartimentació interna configurada, gairebé sempre, per alguna aula llarga i estreta que ocupa un dels laterals, i a la resta una divisió fragmentada en petites habitacions. Als edificis més grans, probablement hi havia un espai descobert, central o bé d’entrada. Les plantes només són rectangulars amb una certa perfecció quan la construcció és emplaçada en un indret poc desnivellat, la qual cosa s’esdevé en escassos exemples. En general, aquests edificis es troben en replans rocosos, de terreny molt irregular, a vegades adossats a marges de roca o penyes i, fins i tot, en vessants abruptes. En aquests casos s’adapten a la configuració del terreny amb molta cura i se serveixen de la roca natural i les seves prominències més diverses, com a fonament i recolzament de murs, i també com a paravent. A vegades les plantes es compliquen amb cossos sortints.

Malgrat la pobresa o la rudesa tècnica, els aparells són sovint acurats. Les lloses, posades en sec molt ajustadament i lligades amb blocs voluminosos —si és granit— o lloses llargues i estretes —si es tracta de pissarra— a les cantonades. També són fets així els muntants de les estretes portes, l’únic element que coneixem de les obertures. En algunes ruïnes els paraments són fets amb pedres disposades amb una tendència a la sedimentació horitzontal; en altres hi ha, espaiades, generalment, filades de pedres inclinades en un sol sentit i també formant una espiga ben marcada. Hom no pot afegir res més en sentit general, tenint en compte la migradesa de la major part de les restes arquitectòniques.

La datació dubtosa davant la manca d’excavacions és impossible d’esclarir amb els trossejats i escassos materials ceràmics de prospecció, sempre difícil per les bardisses que envaeixen moltes de les restes. Cal deixar, doncs, la porta oberta a un ampli ventall cronològic; cal pensar també en la llarga perduració d’un tipus de construcció popular, tan rústica. Molts dels edificis poden ésser d’època visigòtica, però d’altres de semblants potser ja són altmedievals.

En l’aspecte cronològic ens pot ajudar quelcom, però només com una simple indicació, l’existència d’un conjunt de ruïnes a la rodalia de la vall de Montjoi (Roses), lloc que s’identifica amb Magrigul, en el qual se sap que hi hagué un cenobi on, al darrer quart del segle VIII, s’establiren l’abat Atala, Agobard i els seus companys d’exili.

Al voltant d’aquesta vall de Montjoi-Magrigul hi ha una sèrie de ruïnes disperses que hom creu que es poden relacionar amb el centre cenobític d’època visigòtica. Es troben emplaçades als replans de les muntanyes properes, mentre al fons de la vall alguns indicis fan endevinar la presència d’altres construccions, del tot destruïdes. Aquestes ruïnes, més o menys enlairades o apartades d’aquesta vall (als paratges del Pla de Seniqueda, Puig Alt o Rocaplana, el Fitor i la Farella) presenten plenament les característiques apuntades. Tanmateix, hom no pot afirmar que totes pertanyin amb seguretat a dependències del centre monàstic; algunes podrien també ésser simples habitacles rurals. El coneixement de l’arquitectura monàstica de l’època —sobretot dels cenobis marginals o modestos— és inexistent.

Per les seves característiques formals, hom també podria suposar que pot pertànyer a una petita cel·la o lloc de culte l’edifici ruïnós del paratge de la Casa Cremada, més allunyat, però també en aquesta mateixa rodalia.

Hom prendrà, doncs, aquestes restes fins a un cert punt com a paràmetre o model. Per analogia podran servir per a definir —sempre com a hipòtesi de treball— quins vestigis de construccions civils d’aquestes muntanyes poden ésser de la seva mateixa època. Pel que s’ha dit anteriorment, cal tenir sempre present la possibilitat d’una perduració dins els primers segles alt-medievals, fins a l’entorn del millenni.

Al país, aquest tipus de ruïnes d’edificació antiga, solen ésser anomenades casals. El mot casal designa, popularment, un edifici antic, ruïnós o abandonat. Hom ignora si ja era aquest el seu sentit al segle X, quan, per exemple, a la segona meitat d’aquest segle són esmentats entre els límits de les possessions del monestir de Sant Pere de Rodes el casale Reivalane (Friulano, Friulans), el casale Salvatore i el casale Ermenardo (Hermeneardo), documentats els anys 974, 982, 990. Si fos així, seria una prova de la desaparició progressiva, en època alt-medieval, dels minifundis d’aquest territori, en favor dels grans alous feudals, en aquest cas un alou monàstic. En canvi, quan a la documentació dels segles IX-X és esmentat un vilar (villare) hom creu que és un lloc rural de poblament coetani al text.

Ara es farà referència a restes de masos o edificacions aïllades o en grups de dues o tres unitats (casa i dependències), que revelen un establiment de poques famílies o bé són unifamiliars. Hi ha algun agrupament un xic més gran on hom ja pot parlar d’un veritable poblat. En aquests casos, tot i que el seu origen podria perfectament ésser anterior al pas dels sarraïns —fins i tot algun indici documental permet tenir fonaments per a suposar-ho—, per l’aspecte arquitectònic de les restes hom s’inclina més aviat a suposar-los establiments d’època alt-medieval molt reculada, això sí. Es tracta dels petits poblats de la vall de Penida, prop de Can Berta (Roses); de Canyelles (Vilajuïga), a la serra de Rodes, i els de Sant Miquel de Colera, Freixe (Espolla), Abellars (Cantallops) i el Pla de l’Arca (la Jonquera), a l’Albera. En algun cas (Penida) es tracta de la perduració del poblament del paratge que ja hi havia en època romana.

Els masos o restes d’edificis (casals) que presenten les característiques abans esmentades apareixen gairebé exclusivament a la serra de Rodes. És probable que faltin encara més exploracions a l’Albera. Tanmateix, és comprensible que allí n’hi hagués menys, si és certa la hipòtesi que en origen pertanyien, almenys en una part, a població marginal i fins i tot fugitiva (pagesos pobres o semilliures del pla, esclaus, etc.). La serra de Rodes, en el seu interior, era més apta per a acollir aquest tipus de pobladors als quals convenien indrets apartats dels camins de més trànsit que travessaven la majoria de les valls de l’Albera.

Així, doncs, a la serra de Rodes, a més de les restes ja esmentades que hi ha a l’entorn de Monjoi (antic Magrigul) i que es podrien relacionar amb l’establiment monàstic, hi ha, també al terme de Roses, les restes d’edificis del Salt del Llop o Mas d’En Caussa i el conjunt de Queralbs. Al terme de Cadaqués, les ruïnes dels paratges de Santsus, els Camps del Ginebrer i el Rocal dels Merloquins, a més de les ja dites del Coll de les Guatlles i del Coll de la Freita. Al Port de la Selva, les restes del Mas Godo, de la Muntanya de les Cavorques i l’esmentat conjunt del Castell del Moro; a la rodalia de Sant Pere de Rodes, les de la Font de la Bassa o dels Arbres, del Mas Margall i l’important conjunt de la serra de l’Estela, encara en estudi; a la Vall de Santa Creu, les possibles restes del paratge de Cruells. Al reduït terme de la Selva de Mar, hi ha restes d’interès situades en terres del paratge de la Selva de Sant Romà, una vall especialment recollida, indret que fou cobejat als segles X i XI pels comtes d’Empúries i els monjos de Sant Pere de Rodes. Malgrat el topònim, no sembla pas que cap de les restes identificades fins ara es puguin atribuir a una antiga església de Sant Romà. Si existís, seria d’origen molt remot, ja que en la documentació alt-medieval només és esmentat el topònim sense al·lusió a cap lloc de culte. Al fons de la vall hi ha les interessants ruïnes dites el Casal del Redós. Per la seva complexitat i la relació amb un vell camí ramader anomenat encara “la Carrerada” semblen correspondre a un agrupament de pastors. Pels vessants i replans de l’entorn de la vall hi ha les restes del Casal del Turó d’en Batlle i del Casal de l’Estapera o de les Boniques, a més de les ja esmentades del Salt del Moro que probablement corresponen a una guàrdia o un petit destacament de caire defensiu. Finalment, al terme de Llançà, hi ha estat identificat el conjunt del Vilarmartí, les restes del Perer i del Mas Pujolar.

Hom no hi afegeix restes gaire més dubtoses, mentre d’altres haurien d’ésser atribuïdes a dates menys antigues. Pels indicis que forneixen certes troballes superficials de ceràmiques, potser caldria esmentar també les restes del Coll de la Guillosa o Roca Galera (el Port de la Selva, a la rodalia de Sant Pere i Santa Creu de Rodes). La seva estructura és força insòlita, a base de refugis rectangulars minúsculs de paret seca gruixuda, amb lloses inclinades als aparells i grans llindes a les portes, cobertes amb troncs. S’escampen sense ordre per un replà; sembla que el més lògic és veure-hi un establiment ramader de caire estacional.

Cal observar que totes les ruïnes esmentades, que corresponen a llocs d’habitació rural, se situen en valls i replans, en indrets poc destacats, no visibles des dels camins importants ni des de la mar, en la immensa majoria dels casos. La diferència d’emplaçament amb els castra i les fortaleses és ben clara i del tot lògica.

L’estat de conservació dels elements arquitectònics de tots aquests casals és divers, però els murs són sempre molt assolats. Tanmateix, en algunes de les ruïnes es mantenen encara en una certa alçada, la qual cosa permet d’observar, entre d’altres detalls, els paraments (Casa Cremada, Queralbs, Casal del Redós, Coll de les Guatlles, els dos edificis de la serra de l’Estela, Casal de l’Estepera, com també el Salt del Moro). En d’altres els vestigis de murs sobresurten poc del sòl, però hom pot observar sense gaire dificultat la seva planta en molts sectors, ja que els enderrocs caiguts al damunt han estat llevats per bastir parets de vinyes en èpoques posteriors (la Farella, pla de Seniqueda, Salt del Llop, Santsus, Mas Godo, Font de la Bassa). N’hi ha d’altres, encara, amb els fonaments de murs majoritàriament soterrats, només visibles en curts trams (Camps del Ginebrer, Rocal dels Merloquins, Muntanya de les Cavorques, Mas Margall, el Perer, Mas Pujolar). Finalment, hi ha ruïnes d’edificació antiga que han estat parcialment incorporades o reaprofitades per a bastir construccions rurals d’èpoques molt posteriors, masos o, més sovint, corrals a l’aire lliure i closes per a bestiar (Coll de la Freita, Castell del Moro, Cruells, Turó d’en Batlle, Vilarmartí).

En aquests darrers llocs, si aquesta circumstància ha permès, sovint, la permanència de certs panys de mur considerables, també ha produït un fort trossejament de les construccions antigues i, cal suposar, que el jaciment arqueològic ha estat, més o menys, afectat negativament.

El conjunt de ruïnes esmentades, de la serra de Rodes, encara pot augmentar amb futures descobertes; juntament amb altres restes que es consideren un xic més tardanes, constitueix una riquesa arqueològica excepcional per a aquestes èpoques. Les excavacions d’aquests jaciments i aquestes restes resoldrien, evidentment, els dubtes sobre la cronologia i els altres que han estat apuntats, a més de proporcionar coneixements molt valuosos en tots els sentits. Cal esperar que vinguin temps millors per a la investigació arqueològica dels períodes visigòtic i medieval a les comarques gironines. Mentrestant hi cal una legislació que protegeixi degudament aquest patrimoni, sobretot de l’acció, ja al·ludida, inherent a les repoblacions forestals que provoquen una destrossa absoluta dels possibles nivells arqueològics. Per aquesta causa alguns d’ells (Verdera, Mas de la Mata, Coll de la Guillosa, poblat de Colera, entre els esmentats fins ara) ja han estat malmesos, del tot o en una part.

Només ha estat excavat l’edifici del Puig Alt o Rocaplana (Roses), treball que donà un coneixement complet de la planta i altres detalls, però molt poc material, segurament per la condició probable de lloc de culte —o cenobític— i no pas d’habitació rural.

Respecte de l’Albera, són molt escasses les ruïnes identificades que es podrien atribuir a petits establiments rurals d’aquesta època, pels motius també al·ludits. És molt probable que les prospeccions en curs permetin de descobrir-ne d’altres. La densitat havia d’ésser, però, força menor que a la serra de Rodes.

Dins els coneixements actuals del grup que investiga el tema, ens sembla que hi ha unes restes ben relacionables amb les esmentades de la serra de Rodes, per les seves característiques i fragments de ceràmica. Es tracta dels vestigis d’edificació identificats prop de Can Brugat, en una fondalada arraconada del torrent de Can Brugat, als peus del castell de Rocabertí (terme de la Jonquera). Els fonaments de murs, sobretot de l’interior, són molt colgats, però s’endevina una planta típica d’un casal, en aquest cas irregular pel terreny i els afloraments de roques. Segurament era fortificat; uns murs damunt la penya granítica més voluminosa, en un dels angles, semblen correspondre al basament d’una torre rectangular. Potser són les restes del vilar Leocarcari que hom precisa situat a l’Albera (in monte Albario) en un precepte de Carles el Calb de l’any 844 que confirma la seva possessió al monestir de Sant Martí de la Muga (les Escaules); naturalment el seu origen podria ésser molt anterior (té interès el topònim, d’arrel pre-romana).

A la resta de la serralada hi ha altres indicis dubtosos i algunes ruïnes encara per examinar a fons als termes d’Espolla (Sitjar, a la Font del Roure i prop del Mas Corbera) i de Rabós d’Émpordà (al corral de Moreseugues, topònim esmentat al segle XI).

Són unes edificacions marcadament pobres, bastides de manera simple i rústica, amb paret seca o pedres lligades amb fang. Tanmateix, hi són evidents uns recursos extraordinaris en la construcció amb uns mitjans tan elementals.

Les d’època visigòtica han estat atribuïdes, com a hipòtesi de treball, als col·lectius d’immigrats procedents de terres més obertes i perilloses. Potser vingueren majoritàriament de la plana i el litoral propers i, potser en un bon nombre, de la ciutat de Roses. Aquesta fugida vers la muntanya lliga amb la situació de crisi profunda que s’agreujà a la segona meitat del segle VII, però que ja s’havia iniciat força abans. Els protagonistes que, més lògicament la visqueren, devien ésser esclaus fugitius (aquests potser en part de terres més llunyanes) i la petita pagesia empobrida que no volgué integrar-se a cap vicus dels palaus (vil·les fortificades o murades) dels grans magnats de la ruralia, de la plana. És a dir, es devien resistir a ésser absorbits pel sistema feudal creixent o per les reminiscències de l’esclavisme, i devien preferir una vida amagada i austera, però fins a un cert punt lliure.

Aquesta gent marginal s’establí, com és lògic, en indrets de la serra on no mancava l’aigua. Hi ha les ruïnes generalment prop de fonts o cursos d’aigua abundant; hom pot observar també que escolliren els pocs paratges que tenen espais amplis per al conreu i, d’altres, els replans, comes o vessants que aleshores devien ésser rics en pastures. Alguns no són gaire allunyats de la mar, tot i ésser-ne completament amagats.

Establiments monàstics

En moltes comarques de Catalunya no hi ha el més petit indici de la situació dels monestirs d’època visigòtica, tot i que ja existien en terres catalanes a les primeres dècades del segle VI, segons confirmen uns cànons del concili de Tàrraco de l’any 516. Al final del mateix segle hi ha notícia de comunitats monàstiques femenines. Hom pot afirmar que només en terres dels antics comtats de Pallars-Ribagorça i d’Urgell són coneguts els emplaçaments d’un nombre reduït de monestirs d’època visigòtica, alguns dels quals perduraren o foren refets després del domini sarraí.

Pel que fa al bisbat d’Empúries, no hi ha documentació que ens en pugui informar. Hom ha dit abans que l’abat Secori assistí al concili XIII de Toledo de l’any 683 en nom del bisbe, però s’ignora quin era el seu monestir.

Es pot dir que a l’Empordà la manca de notícies sobre el monaquisme no és total i absoluta, tot i que el fet no sigui normalment comentat en la historiografia existent. Hi ha notícies indirectes per esdeveniments dels darrers anys del regne visigot. Hom es refereix, una vegada més, a la vinguda de l’abat “hispà” Àtala amb un grup de monjos i servents, i acompanyat del jove Agobard, futur bisbe de Lió i personatge conspicu de la intel·lectualitat religiosa de la cort franca.

Hom creu que el fet tingué lloc pels volts del 780, força abans del lliurament de Girona als francs. Per un precepte de Carlemany publicat per Mühlbacher, se sap que Àtala al cap d’algun temps passà el Pirineu i fundà el monestir de Sant Policarp al comtat de Rasès. El document carolingi explica que, al seu pas pels “confins de Peralada”, l’abat s’havia establert al lloc de Magregesum o Magregerum i des d’allí havia refet unes esglésies antigues que havien estat destruïdes pels pagans, les esglésies de Santa Maria (Roses), Sant Esteve (la Selva de Mar), Sant Fruitós (la Vall de Santa Creu), la de Sant Pere (Sant Pere de Rodes), sobre la muntanya, i una altra al lloc de la Garriga (Sant Feliu de la Garriga). L’emperador concedia al monestir de Sant Policarp aquestes cel·les de l’Empordà amb els monjos que les servien.

Ja s’ha comentat la significació d’aquestes activitats d’Àtala i els seus a l’Empordà i llur condició d’implicats en l’expedició de Carlemany del 777-778. Hom ha dit també que, a més de les cel·les reclamades per l’abadia de Sant Policarp segons el diploma esmentat, Àtala en devia revitalitzar d’altres, com les de Sant Cebrià de Penida i Sant Joan Sescloses, les quals foren també reivindicades amb el temps pel monestir de Sant Policarp.

Les notícies sobre l’actuació d’Àtala al darrer quart del segle VIII a l’Empordà, amb la refecció d’esglésies antigues que havien estat malmeses pels pagans, són molt valuoses. Indiquen, indubtablement, l’existència d’un conjunt de centres monàstics en època visigòtica. Àtala els restaurà (invenit ecclesias…). No se sap fins a quin punt l’explicació del diploma responia a la realitat o bé al desig de demostrar els drets de l’abadia de Sant Policarp. Hom pot dubtar de si Àtala i els seus trobaren aquests llocs abandonats, o bé només molt decadents pels efectes dels pagans. Tot fa creure que Àtala devia deixar grups de monjos o servents dels que l’havien acompanyat al servei de les cel·les empordaneses. Però és molt possible que hi restessin juntament amb altres monjos o antics eremites del mateix país, que ja hi trobaren. El nombre de cel·les restaurades sembla excessiu si haguessin estat refetes i deixades al servei únicament de comunitats eixides del personal emigrat amb Àtala, per més reduïdes que fossin aquestes comunitats.

Les cel·les restaurades per Àtala es troben majoritàriament a la serra de Rodes (Santa Maria, Sant Esteve, Sant Fruitós, Sant Pere i Sant Cebrià), a la mateixa serralada —molt apta per a l’amagatall de comunitats marginals— on hi havia el monestir de Magrigul, en el qual s’establiren l’abat i els seus.

Ara bé, l’acció ataliana a Sant Joan Sescloses, vora l’estany de Castelló, a la plana alt-empordanesa, en un indret obert als quatre vents, i a Sant Feliu de la Garriga, força més lluny, a la serra situada a ponent de la ciutat d’Empúries, demostra una llibertat de moviments i l’existència de poblament arreu del territori en uns moments especialment crítics, d’impasse entre el poder musulmà i l’inici del domini carolingi.

Els noms de les cel·les refetes per Àtala, les quals reclamaren, un moment o altre, els monjos de Sant Policarp de Rasès, assenyalen gairebé amb seguretat la situació d’altres tants monestirs visigòtics de l’Empordà.

Es significatiu l’emplaçament d’aquests centres monàstics a la serra de Rodes, en indrets apartats, que recorden els de les restes de poblament marginal de la mateixa muntanya, ja esmentats. Cal recordar que una bona part del moviment monàstic de l’època responia també a comunitats marginals. Era, en molts casos, un refugi per a fugitius de la misèria, de l’explotació dels poderosos i, fins i tot, de l’esclavisme. D’ací la prevenció de l’Església oficial visigòtica envers l’heterodòxia de certs monjos i eremites que reflecteixen alguns cànons dictats pels concilis toledans.

Tanmateix, l’emplaçament de les cel·les dins el territori de la serra de Rodes és especialment privilegiat. Es troben vora les fonts encara avui més esponeroses, fet ben comprovat a Sant Pere de Rodes (la Font dels Monjos), Sant Fruitós de la Vall de Santa Creu (la font d’en Garlapa o de la Vall), Sant Esteve de la Selva de Mar (la Font de Dalt o dels Lledoners), Magrigul (la Font de Montjoi de Baix, les de Rocaplana i d’altres); l’aigua vora l’antiga ciutat de Roses (Santa Maria i Sant Cebrià) no podia mancar. El mateix es pot dir de les dues cel·les atalianes de fora d’aquesta serra. Sant Joan Sescloses era a la riba del gran estany de Castelló (cal recordar la troballa del fragment de sarcòfag paleocristià esculpit en aquest lloc), mentre Sant Feliu de la Garriga es troba entre les fonts de la Doma i de l’Ermedàs, que encara ragen actualment.

En aquest tema del monaquisme, són les escasses fonts escrites conegudes les que ens forneixen alguna dada. En canvi, a la majoria dels llocs de culte esmentats no hi ha rastres materials visibles actualment que es puguin relacionar amb llur origen en època visigòtica, deixant de banda el lloc de Magrigul. Com és lògic, això és degut a la total renovació arquitectònica d’èpoques posteriors. Algunes esglésies es convertiren en grans monestirs en època alt-medieval (Sant Pere de Rodes, Santa Maria de Roses) i altres perduraren com a parròquies o sufragànies fins als nostres dies o fins a èpoques tardanes. Se n’exceptua Sant Cebrià de Penida, les restes de la qual conegudes com l’església del Sorral d’En Berta han estat totalment destrossades fa alguns anys. Tanmateix, les ruïnes de la petita capella amb absis de ferradura podien ésser molt antigues, però probablement no anteriors als primers segles de l’alta edat mitjana.

Només es podrien atribuir a aquesta època les restes d’un gran edifici, fet amb grans blocs de granit escairats d’una manera basta i afilerats i lligats amb morter ferm, molt vistent en els junts, que es troba dins el conjunt monàstic de Sant Pere de Rodes. Es pot veure just darrere l’absis major de la basílica, gairebé tocant el seu mur. L’aspecte dels aparells —resten dos alts llenços que fan cantonada— no desmentiria una datació reculada, fins i tot anterior al pas dels sarraïns. Aquestes restes s’integraren en el conjunt d’edificació medieval del sector de llevant del gran cenobi. Si es confirmés la cronologia insinuada, es tractaria dels vestigis d’un edifici de proporcions i factura absolutament allunyades de les restes que fins ara s’han comentat. Correspondria a una obra culta de l’època; demostraria que Sant Pere de Rodes té uns antecedents remots ja importants en l’aspecte arquitectònic i, consegüentment, com a lloc de culte.

Un document posterior a aquesta època referent al monestir de Santa Maria de Roses forneix una informació valuosa sobre l’antic cenobi de Magrigul, vers el qual havia fet cap Àtala al final del segle VIII. A la donació que feren el comte Gausfred i el seu fill Sunyer l’any 976 al monestir de Santa Maria de Roses, s’explica l’origen o la nova refecció d’aquest cenobi en temps de l’emperador Carles, per part dels monjos que hagueren d’abandonar el monestir de Magrigul quan els pagans devastaren aquesta muntanya. Hom hi precisa que en aquesta muntanya era edificat el cenobi “alme Dei genitricis Marie cuius vocatur Magrigul, et titulo Sancti Salvatoris ex parte meridiano atque ex supremo ex parte aquilon titulo almi Michaelis archangeli…”.

En el mateix document, i pel fet que el comte es reservés la meitat de la vall de Magrigul, podem situar aquest indret a l’actual vall i el lloc de Montjoi. Es a dir, el vell cenobi era situat a la vall de Montjoi i a la seva rodalia; una vall oberta a la mar a la badia del seu nom, però força arrecerada, a migdia del cap de Norfeu.

La cita anterior permet diferents hipòtesis sobre el cenobi de Magrigul amb les seves tres advocacions a santa Maria, sant Salvador, a la part de migdia, i sant Miquel, a la part alta o de tramuntana. Hom podria pensar que el seu temple tenia tres altars, o bé que es tractava d’un monestir amb diferents temples i altres edificis que podien ocupar diferents punts del paratge, la vall i les muntanyes veïnes. Aquesta darrera explicació s’acorda millor amb els tipus de cenobis d’època visigòtica, i sembla que també la confirmaven la dispersió de restes que hi ha a la rodalia de Montjoi, les quals s’hi poden, hipotèticament, relacionar.

Si les ruïnes al·ludides pertanyen efectivament al cenobi, les seves construccions són d’una tipologia i una modèstia comparables fins a un cert punt amb les restes de casals o edificacions rurals de la serra. És un fet que no hauria pas d’estranyar gaire, tenint en compte la probable condició de gent marginal dels monjos que fundaren i poblaren el centre cenobític de Magrigul.

Tanmateix, les restes més ben conegudes es troben tot a l’entorn de la vall. Al fons d’aquesta, a l’indret més bo per al conreu, prop de la Font de Montjoi de Baix, lloc ocupat i conreat ja en època romana com demostren els materials que hi ha, s’hi han pogut observar rastres de murs trossejats, de molt gruix i de grans pedres travades amb morter ferm, d’aspecte molt arcaic. Unes construccions que sembla que devien haver estat, pel trossejament dels fragments, curosament destrossades. Algunes ceràmiques superficials semblen lligar amb aquesta època. Per tant, és probable que al centre de la vall hi hagués els edificis més importants del conjunt monàstic, fets amb pedres i morter, potser herència d’època romana, en part.

Del conjunt de ruïnes que actualment hi ha als replans de la muntanya que limita la vall de Magrigul-Montjoi, prop dels caires dels vessants, destaquen les de Puig Alt o Rocaplana. Es tracta d’un edifici gairebé quadrangular (15 × 14 m); els murs, conservats en escassa alçada, són de paret seca i amb aparell d’opus spicatum. L’interior és dividit en tres aules paral·leles de dimensions molt diferents i irregulars que acaben a llevant amb una mena de capçalera formada per tres espais rectangulars en rengle. L’edifici fou excavat i aparegué enllosat de manera molt rudimentària. Només s’hi trobaren molt pocs fragments de ceràmica grisa de parets gruixudes i basta, un d’ells amb la forma d’una boca trevolada corresponent a una gerra, com les trobades al Puig Rom i el Puig Castellar d’Espolla. La manca d’altres peces podria fer pensar en un edifici cultual i no pas d’habitació.

Malgrat les opinions en contra de diferents investigadors a causa de les irregularitats de la planta i de les relacions entre els espais, i la poc convincent situació de les entrades (dues portes al sud-est), hi ha arguments per a mantenir, com a hipòtesi de treball, la idea d’una església de construcció marcadament rústica, amb capçalera tripartida de tradició siríaca paleocristiana. Per la seva situació respecte a la vall i a les altres restes correspondria a l’altar de sant Miquel, de la part superior i septentrional. A la vora hi ha les fonts de Rocaplana. Entenem que, després de les investigacions i els treballs de camp que han permès de conèixer bé el territori i les seves ruïnes, aquest edifici de Puig Alt correspon al conjunt cenobític de Magrigul amb més probabilitats que a l’antiga cel·la i església de Sant Tomàs del Pení. El topònim de Cruïlla de Sant Tomàs subsistent a la rodalia pot admetre la seva identificació també amb els antecedents de l’ermita de Sant Sebastià del Pení, sobre Cadaqués. En aquest santuari no hi ha restes antigues, però es troba vora una font abundant i a tocar d’uns marges rocosos amb coves (eremítiques?). (L’església de Sant Tomàs del Pení és esmentada des de l’any 943 com a domini de Sant Pere de Rodes, juntament amb altres cel·les antigues).

Al pla de Seniqueda, hi ha unes altres ruïnes, no gaire lluny de les anteriors vers migdia i amb les quals han de tenir relació. Pertanyien a un edifici molt més gran i complex, però és molt destruït. Els murs de paret seca tenen unes filades de lloses inclinades. Les grans dimensions, les restes de compartimentació i la planta complicada semblen indicar un lloc d’habitació. És probable, que, fins i tot, hi hagués més d’un edifici. Potser és agosarat de considerar-lo com a establiment cenobític amb relació al suposat temple proper de Rocaplana.

Un altre edifici ha estat identificat sobre la capçalera de la vall al paratge dit el Fitor. La construcció de paret seca amb alguna filada de pedres inclinades és de pla trapezial (uns 11 × 10 m) i s’estructura en dos nivells d’acord amb les irregularitats del terreny rocallós. L’interior, ara ple d’enderrocs, s’endevina compartimentat (ben segur que una neteja en descobriria molts elements). Les ceràmiques esbocinades que s’hi escampen són de pasta groga i rogenca.

Un xic més allunyades vers el nord-oest, cap al coll de l’Alzeda, hi ha les ruïnes del paratge de la Farella. Les restes són molt destruïdes, però s’hi identifica una bona part de la planta d’una construcció rectangular de gran extensió amb l’interior dividit en nombroses habitacions de mides molt diverses i una aula rectangular allargada. Els murs són de paret seca amb pedres inclinades i espiga.

També cal relacionar amb Magrigul el castell de la Guardiola, enlairat a llevant de la vall, entorn del qual potser hi devia haver també restes d’edificació civil. Al començament del segle XII es fa referència al castell de Magrivil al qual pertanyia una església. I encara en documents del monestir de Roses recopilats al segle XVII és anomenat el castell de Montjoi que “antigament se acostumaba anomenar Magirol”.

El nom de Magrigul designava, a més de la vall, un territori més ampli centrat, això sí, en l’actual Montjoi. A la vall hi devia haver, potser, l’establiment monàstic més important, com ja s’ha suggerit. Es devia trobar prop de la font i de l’actual masia de Montjoi de Baix, però potser també en altres punts; unes excavacions ho podrien confirmar. Les altres ruïnes esmentades, a la muntanya i al voltant de la vall, eren edificacions lligades al cenobi. Les cel·les de Sant Joan, Sant Fruitós, Sant Pere i Sant Cebrià depengueren al segle IV del monestir de Banyoles al qual les disputà, sense èxit, el de Sant Policarp; al segle X una d’elles es convertí en l’abadia de Sant Pere de Rodes i les altres en passaren a dependre. Quan l’any 889 l’abadia de Sant Policarp, després del trencament de la línia dinàstica carolíngia, aconseguí un precepte (segurament sense efectivitat) del rei Odó que li confirmava les quatre cel·les, en el seu text hi ha un record del lloc on s’establí Atala. També sembla clar que Magregerum anomena un ampli sector de la serra, ja que en referir-se a Sant Pere i Sant Fruitós s’hi afegeix “…una cum villare eis pertinente situm in Armorotas supra taxatum Megregerum”. (Armorotas = Armen Rodas s’identifica amb el sector septentrional —la Selva, Verdera, Llançà— de la serralada).

Finalment, unes altres ruïnes del terme de Roses, les del paratge de la Casa Cremada, es troben també vers Montjoi, però ja força més apartades vers el nord-oest, a la capçalera de la riera de la Cuana o de la Quarentena. Al conjunt ruïnós, s’hi distingeixen dues parts. Hi ha un edifici perfectament rectangular, allargat i estret, amb l’eix ponent-llevant de 12 × 3,80 m; té una estreta entrada a migdia. Fou construït amb pedres i fang; als panys on són visibles els aparells presenten opus spicatum. Al seu costat de migdia hi ha afegits altres cossos d’edificació, també de pedres i fang, però sense espiga, amb diferents compartiments, però molt amagats pels enderrocs i la vegetació. Fa l’efecte que aquest conjunt de construccions del costat de migdia no és tan antic com l’aula rectangular. Podria haver estat, per la seva orientació i les seves dimensions, una petita esglesiola, però això és una cosa que només podria esclarir una excavació. En aquest cas, la relació amb Magrigul seria més possible, ja que no sembla que la poguéssim identificar amb altres esglésies documentades, si no és amb una capella de Sant Basili esmentada al segle XV i de la qual no se’n tenien altres notícies. Tan sols la dedicació permetria suposar-hi un origen remot, en aquest cas. De tota manera, les ignotes ruïnes de la Casa Cremada mereixerien una investigació aprofundida pel seu interès.

Un altre edifici que la veu popular considera monàstic és l’anomenat els Convents o els Conventets, al terme de Cadaqués, a la capçalera del rec dels Bucs sota el Puig Alt, en un indret força amagat, vora la Fontcoberta. El conjunt de ruïnes és extens; el nucli principal té una planta complicada (forma un trapezi d’uns 27 X 18 m). L’interior té una compartimentació gairebé laberíntica, amb habitacions generalment molt petites i nombroses portes estretes (una vintena d’habitacions ara identificables). La construcció és de paret seca, les lloses es disposen horitzontalment. A la vora hi ha un altre edifici rectangular sense compartiments i altres vestigis d’edificis destruïts per l’acció de feixar el terreny per a la plantació forestal.

El coneixement que hom té de l’arquitectura monàstica primitiva i marginal potser fa veure aquesta edificació com a molt insòlita. No se sap, però, si cal fer gaire cas del topònim, que poden haver originat les petites cel·les que posseeix l’edifici. No hi ha notícies documentals conegudes. Per les troballes de ceràmiques en superfície, es demostra que el lloc fou, com a mínim, utilitzat o visitat fins a la baixa edat mitjana. Només una excavació posaria en clar l’època d’erecció i la funció.

Les restes d’edificis monàstics pertanyents a petites cel·les, com els que hi ha separats, però a prop, de les esglésies de Sant Genís del Terrer i, molt especialment, de Sant Martí de la Vallmala, són probablement una pervivència tipològica dels petits monestirs visigòtics. L’edifici de la Vallmala presenta unes característiques semblants a les descrites amb relació a Magrigul.

L’existència d’eremites en època visigòtica i a les nostres comarques és molt dubtosa. Els elements que hom esmentarà a continuació són de datació molt incerta, com, de fet, tot el fenomen eremític en general. En principi podrien ésser, més aviat, alt-medievals. No es pot desestimar, però, del tot una possible arrel en temps visigòtics per als més relacionables amb els cenobis antics.

Hom té la confirmació del fenomen eremític i de la creença que les esglésies del terme del monestir de Sant Pere de Rodes tenen aquest origen quan en la donació del comte Gausfred a aquest cenobi, de l’any 974, hi són anomenades ecclesias eremitanas. El mateix monestir de Sant Pere figura que havia estat bastit sobre una cova, al costat d’una font.

Al seu antic terme hi ha un conjunt d’ermitatges d’un gran interès. Les Cavorques, en un ramal lateral de la vall de Rubiés, amagades del mar, prop del Port de la Selva, són un conjunt de coves obertes al marge d’una duna fòssil; algunes clarament retocades artificialment i amb creu incisa. La cova més gran i modificada per la mà de l’home és clarament el santuari d’aquest lloc eremític. Li fou donada una forma d’absis i davant seu resten els fonaments d’una construcció semicircular de pedra i morter que la cloïa donant-li una planta ovalada; tenia una porta estreta al nord i a la part edificada hi havia una volta. L’interior de la cova era totalment recobert d’arrebossat de ferm morter allisat que també formava el paviment. A la paret del fons, en aquest arrebossat, hi ha les restes d’un interessant conjunt de grafits amb representació de vaixells i estels. La datació és imprecisa, però certes característiques dels vaixells representats permeten, en principi, suposar-la molt reculada, tal com es comenta a l’apartat corresponent.

L’antic cenobi de Magrigul també té testimonis d’eremitisme a la seva rodalia. La cova de les Ermites, topònim esclaridor, es troba al promontori del cap de Norfeu, sobre un tram de costa anomenat pels pescadors Santa Justa o bé la Capella. La cova, precedida per una construcció de paret seca que no sembla gaire vella, té l’interior treballat, amb bancs laterals i altres elements.

Hom prescindirà dels altres ermitatges de la resta de l’Empordà —les Roques del Tit, les Escaules, els Clots de Sant Julià— ja que la cronologia és imprecisa. Sí que caldria precisar que un d’aquests llocs correspon a una de les esglésies refetes per Àtala. Vora Sant Feliu de la Garriga hi ha la Font de l’Ermedàs, topònim que deu fer referència a les dues cavorques artificials excavades en un marge proper, molt petites, amb bancs interiors i armariets; clars eremitatges, doncs. La fragilitat dels marges, molt descomposats, fa pensar que potser n’hi hagué d’altres.

Altres restes de l’Empordà

Ja s’han esmentat abans els poblats romans on la perduració en època visigòtica resta comprovada, i també els vestigis clars o dubtosos i les troballes de les ciutats d’Empúries i Roses. Seria d’un gran interès l’exploració del subsòl de Peralada que s’endevina un nucli important ja abans del pas dels sarraïns.

Les restes escampades per les muntanyes del nord i el nord-est de l’Alt Empordà permeten pressuposar que també n’hi pot haver de coetànies a les altres serres que limiten la plana, sobretot de poblament. Hi manquen, però, treballs de camp continuats.

A les Gavarres, hi ha un únic testimoni força clar. El Carrer dels Sastres és el nom popular d’unes ruïnes del terme de Calonge, en una carena damunt la vall de Ruàs. Semblen correspondre a diversos habitacles arrenglerats, però la vegetació impedeix una observació de les restes. La construcció és de pedres i fang. S’hi ha trobat ceràmica d’època romana i una altra de grisa, molt basta i de data posterior.

L’interessant recinte fortificat proper al Mas Sec, al Montgrí, recinte pentagonal irregular, amb porta al sud i una torreta en un angle, de mur gruixut amb pedres posades en sec i reble intern, si bé pot tenir un origen baix-romà com semblen indicar alguns materials, devia estar en funcionament, i potser en part modificat o reconstruït, en època visigòtica. La seva semblança amb les fortaleses del nord de la comarca és molt clara.