Sunyer (…968-976…)
És el primer abat documentat del monestir, bé que no pas el primer que tingué el cenobi. Quan fou elegit abat, no sabem si ja era abat de Sant Pol de Mar o fou elegit abat dels dos monestirs a la vegada. El dia 17 de març del 968, en un viatge que féu a Laon, el rei Lotari, amb la intervenció de la seva mare Gerberga i de l’arquebisbe de Reims Olderic, el confirmà en el càrrec, li confirmà les possessions del monestir i li concedí de poder regir a la vegada els dos monestirs. Possiblement cal identificar-lo amb l’abat Sunyer que l’any 976 subscrigué un document de Lotari relatiu al monestir de Sant Pere de Rodes.
Llandric (…1019-1042)
El seu nom apareix per primera vegada l’any 1019 amb motiu d’una assemblea que tingué lloc a Girona, en la qual fou tractada la restauració de la vida de la canònica de la catedral. El maig de l’any 1041 la comtessa Esmessenda i el seu germà Pere Roger, bisbe de Girona, reunits a l’església de Santa Cristina d’Aro, feren donació al monestir de Sant Feliu de Guíxols, en la persona d’aquest abat, dels delmes, primícies i altres drets que tenien en aquesta parròquia i del domini i la jurisdicció del castell de Benedormiens, per tal que servís de talaia del port de Pinell al del Castellar. La darrera notícia d’aquest llarg abadiat data de l’any 1042. Els esposos Gausfred Vidal i Quíxol, conjuntament amb el seu fill Bernat Gausfred, feren donació d’un alou que tenien a Santa Cristina, el qual anava des del port del Pinell fins al castell de Benedormiens, per tal que tinguessin cura d’aquesta fortalesa.
Bofill (1042-1043)
Aquest abat era monjo de Sant Pere de Camprodon, monestir de qual fou abat almenys des de l’any 1017. Regentà l’abadia del cenobi ripollès fins que fou elegit abat de Sant Feliu de Guíxols, probablement l’any 1042. Morí a Sant Feliu l’any 1043.
Arnau (1043-1052…)
Era monjo del monestir de Sant Miquel de Cuixà i sembla que provenia d’una família noble. En morir l’abat Bofill, els monjos de Sant Feliu acudiren a la comtessa Ermessenda per tal que els proporcionés un abat digne. Ermessenda demanà al bisbe-abat Oliba, administrador perpetu del monestir del Conflent, que li donés el monjo Arnau, de Cuixà. Com que Arnau, que era molt humil, no volia acceptar, Ermessenda es traslladà a Girona, aprofitant l’avinentesa que Oliba s’hi trobava, per tal de demanar-li que obligués Arnau a acceptar. Però Oliba, que tenia en molta estima la vàlua d’Arnau, no en volia prescindir. Aleshores la comtessa li digué: “Jo t’he donat mil monjos com a súbdits i tu ara goses negar-me’n un?” Després d’ésser obligat per Oliba, l’any 1043 Arnau acceptà, tot i que es resistí a ésser beneït com a abat. Al cap de nou anys d’aquesta situació, davant les diverses súpliques del bisbe de Girona, Berenguer, i dels comtes Ramon Berenguer i Ermessenda i altres persones influents de la seu de Girona, consentí a ésser beneït el 7 de juny de l’any 1052, festa de la Pentecosta, pel bisbe de Girona, Berenguer, en presència de la comtessa Ermessenda i d’altres grans dignataris. A l’acte de la benedicció, aquest abat és elogiat com un home d’una gran noblesa i d’un talent excellent, temeros de Déu, mansuet, sobri, cast, misericordiós, humil, carregat de bons costums, compassiu amb els malalts, els pobres i els desvalguts, que amb la paraula i l’exemple ensenyava als seus súbdits el veritable camí de la pàtria celestial, de tal manera que, d’acord amb la regla de sant Benet, feia entre els seus el paper de Jesucrist. L’any 1053 lliurà a Bernat Gausfred la defensa del castell de Benedormiens. Aquest mateix any rebé les donacions que feren al monestir diversos personatges: Uzalard Gausfred, el prevere Amalric, Gausfred Vidal i Roger, bisbe de Girona. Més tard rebé també les de Sunyer, Aicla i la seva muller Quília, els quals li lliuraven tots els béns i pertinences que tenien a Llebrers, de Caçà de la Selva, Aigüesvives i Caldes de Malavella. Tot i que Alonso Cano (Discurso general de este antiquísimo castillo y monasterio de Sant Feliu de Guíxols, Biblioteca de Montserrat, Ms. 6, any 1606) diu que Arnau morí l’any 1076, no pot ésser així, ja que l’any 1067 ja hi ha notícies del seu successor a l’abadiat. Arnau, que fou l’home més gran, tant en lletres com en santedat, que tingué el monestir tot al llarg del segle XI, fou sebollit al cementiri dels abats, a la Porta Ferrada, en un sepulcre de pedra tallada, sense cap inscripció.
Pere Gausfred (…1067…)
Segurament era monjo de Sant Feliu. Possiblement calgui identificar-lo amb el Pere que juntament amb altres signà l’acta de benedicció de l’abat Arnau l’any 1052. Segons Jaume Villanueva (Viage literario a las iglesias de España, Madrid 1803-1852) fou abat del monestir, perquè en un testament de la catedral de Girona datat l’any 1067, que tingué a les mans, hi figurava la seva signatura com a tal.
Esteve (…1094-1121)
Probablement era monjo de Sant Feliu, bé que tampoc no ho podem assegurar, perquè en la primera notícia ja figura com a abat. L’any 1094, durant el seu abadiat, el papa Urbà II rebé el monestir de Sant Feliu sota la seva protecció. Com que Oliver Bernat de Pals, fill de Bernat Gausfred de Pals, durant sis anys (1098-1104) retingué injustament els alous i béns que els seus avis i pares havien donat al monestir, l’abat Esteve, per tal de poder-los recuperar, acudí a Bernat, bisbe de Girona, a Bernat, arquebisbe de Toledo, a Ricard, cardenal legat a latere del papa Pasqual II i fins i tot a aquest mateix papa, els quals excomunicaren Oliver. Aquest, penedit de la seva apropiació, d’acord amb els seus germans Pere Bernat, clergue, i Ramon Bernat, i de la seva mare, Estefania, de la seva filla, Ermessenda, i del marit d’aquesta, Raimbau, i possiblement pressionat també pel comte Ramon Berenguer III, que havia visitat el monestir l’any 1104 i li havia donat l’alou que tenia entre les parròquies de Santa Agnès de Solius i Sant Feliu de Llagostera, des d’on neix el Ridaura fins on desemboca a la mar, restituí al monestir tot allò que li havia usurpat, és a dir, els alous d’Espanedat, Almaric, Gausfred Vidal, Uzalard, Bernat Gausfred i Quíxol, i les dècimes i possessions del castell de Benedormiens. La data de restitució fou el dia 1 de setembre de 1104. L’any 1118 l’abat de la Grassa, Berenguer, germà del comte Ramon Berenguer III, s’apoderà per la força del monestir i en foragità els monjos, els quals acudiren al bisbe de Girona, Berenguer, per tal de demanar ajut. Aquest, després d’afirmar que el monestir hi era subjecte des de la seva fundació, el 25 d’agost de 1138 amenaçà l’abat de la Grassa amb l’excomunió. Segons Alonso Cano l’abat Esteve morí l’any 1121.
Berenguer (1121-1144…)
Era monjo de Sant Feliu, ja que signa com a tal en un document de l’any 1103. L’any 1139 apareix per primera vegada com a abat, amb motiu de defensar algunes terres de Sant Amanç i unes vinyes de Vilartagues, que el bisbe de Girona, Berenguer, reclamava per a ell, igual que el dret de nomenar alcaid de la fortalesa de Benedormiens. El plet es dirimí de manera que les parts litigants nomenaren jutges compromissaris Bernat, sagristà de la seu de Girona, i Guillem de Calonge, els quals declararen que la fortalesa de Benedormiens, amb les seves possessions i els seus drets, pertanyien a l’abat de Sant Feliu, que les vinyes de Vilartagues eren del monestir, per tal com es trobaven dintre l’alou de Sant Feliu, i que, de les dècimes del peix capturat des de Conangle fins a Fenals, dues quartes parts eren del bisbe i una de l’abat, però que les del peix capturat des de Fenals a Sant Feliu eren del monestir. La sentència judicial fou emesa l’11 d’octubre de 1144. Aquest abat encara apareix en un altre document de l’any 1143. Però després ja no en sabem res més.
Guillem (…1157…)
La seva existència és coneguda perquè l’any 1157 assistí a la consagració de l’església del monestir de Santa Maria d’Arles. Segons que sembla, abans, l’any 1128 i següents, havia estat abat del monestir de Sant Pere de Besalú.
Berenguer (1160?-1163)
Alonso Cano confon aquest abat amb l’anterior, també de nom Berenguer, i desconeix l’existència de l’abat Guillem. No sembla pas acceptable aquest criteri d’Alonso Cano, ja que, si fos cert, comportaria, entre d’altres coses, que l’abat Berenguer hauria viscut més de 90 anys, cosa bastant improbable. El dia 25 de juny de 1163 el papa Alexandre III, al monestir de Déols, a Bourges, concedí una butlla a l’abat Berenguer per la qual prenia el monestir de Sant Feliu sota la seva protecció. A la vegada confirmava a aquest monestir totes les seves possessions, els seus drets i privilegis. La butlla Piae postulatio voluntatis enumera els següents llocs i drets propis del monestir de Sant Feliu: l’església de Santa Maria de Fenals, els alous de Villa de Magno, de Caçà de Pelràs, de Llagostera, amb el Mas Prat, de Panedes, d’Espanedat, del bisbe de Girona Roger (1145), de la Vall d’Aro “cum ipsa fexa qui fuit Richildis comitissae”, el lloc de la parròquia de Sant Martí de Romanyà, les donacions del bisbe de Girona Arnulf (937-970), del clergue Almaric, Gausfred Vidal i el seu fill Bernat (1015), les cases i les possessions de dintre i de fora la ciutat de Barcelona, les cases de la ciutat de Girona, l’alou de Quart i el de Llofriu, els delmes i primícies de Solius, Vall d’Aro i Mordenyac i de les terres rompudes de l’alou de Sant Feliu des de la presa de Barcelona del 985, tal com ho havien concedit el bisbe de Girona Roger i els seus canonges l’any 1145, com també els delmes de tot el peix capturat des de Conangle fins a Salions. També li confirmà els alous de Fenals amb els 18 masos que tenia, el que havia estat del comte Sunyer, el de Calonge, el que fou de Bertran Arnau, Villar, Vern i el que es trobava dintre aquesta parròquia, el de Vila-romà, els de Vallllobrega, Torroella (Mont-ras), Palafrugell, Llofriu, Boada, Fontanilles, Anyells, Pedrinyà, Púbol, Valldurqueres, el del comtat de Vallès i el de Palol de Vila-robau. Concedí als monjos el dret d’elegir el seu propi abat. Tot i que Alonso Cano diu que aquest abat morí l’any 1163, creiem que cal considerar aquesta data amb reserves, ja que sembla que ha pres com a final de l’abadiat la data de la promulgació de l’esmentada butlla.
Bernat (1163?-1189)
Apareix com a abat del monestir el dia 1 de juny de 1181, en una carta als habitants de l’alou de Sant Feliu, per la qual els lliurava de les càrregues de chesta, pesatge i mesuratge de les mercaderies que fossin venudes o comprades a la vila, els permetia d’agafar l’aigua necessària per al regatge dels seus horts, amb la condició que prestessin fidelitat a l’abat i defensessin el monestir i les cases de la vila dels enemics. Aquest document és el primer que dóna a conèixer l’existència de la vila, que en aquest moment era regida per uns senadors o ancians, sens dubte predecessors dels futurs jurats. Durant aquest abadiat Pere Seguer, de la Vall d’Aro, féu donació al monestir de les terres d’allò que més tard havia d’ésser el Mas Eroles. Segons Alonso Cano, morí l’any 1189.
Ramon I (1189-1199)
Com a abat del monestir apareix per primera vegada en la donació que Ramon Gausfred i la seva muller Ermessenda feren al cenobi, el 2 de febrer de 1190 d’unes terres que tenien a Santa Cristina d’Aro, des del torrent Llobregat fins al vell curs del Ridaura i des de Mordenyac fins a Ganiguer, és a dir, les terres del mas on vivien amb tots els drets i pertinences, a més del mas i la bodega que tenien a la femada de Bernat Garrufa, i tots els drets i les pertinences que tenien a la Villa Dachila, les terres i les vinyes que tenien a Trilies, Vilaret i Toneda, els ruscs de Fenals i de Crota, les bodegues de Toueda, tot el que els pertanyia a les parròquies de Santa Maria de Fenals i Sant Martí de Calonge (tres masos i un alou), mig camp d’En Llobet i una feixa que tenia a la parròquia de Santa Maria de Filafanis (Bell-lloc) i una altra feixa sota el Puig de les Aranyes, per on transcorria el riu del molí i l’alzinar surerer del Far. També el rei Alfons II d’Aragó, mort l’any 1196., féu donació al monestir de les rendes que tenia a Llagostera i a Panedes, en canvi d’un aniversari perpetu per a la seva ànima. El paborde Alemany d’Aiguaviva, sagristà de la seu de Girona i prepòsit de la Vall d’Aro, s’apoderà d’algunes terres situades entre les Eroles i la platja de Sant Pol. Aquest fet fou causa d’un plet amb l’abat del monestir, que durà fins el 7 de gener de 1198, en el qual els jutges compromissaris declararen que el Molí de la Lixarda i una gran part dels delmes i primícies de la Vall d’Aro pertanyien al monestir, mentre que les terres planes que es trobaven entre el Mas Eroles i la platja de Sant Pol, com també el feu de Palancol i Villalví de Santa Cristina i els quaranta sous que anualment donava el batlle de Fenals al prepòsit d’Aro corresponien a aquest paborde. Segons Alonso Cano, aquest abat morí l’any 1199.
Ramon II (1199-1217?)
Apareix per primera vegada com a abat el 12 de març de l’any 1203, quan Pere II d’Aragó confirmà els privilegis del monestir i li donà llicència per a traslladar i construir novament el monestir i la vila de Sant Feliu i aixecar torres de defensa a la muntanya del Castellar o en un altre lloc idoni, concedint-li al mateix temps la jurisdicció civil i criminal sobre la ciutat i les terres del monestir. No és possible de confondre aquest abat amb el seu predecessor homònim, ja que en una escriptura del 8 de juliol del mateix any 1203, dirigint-se a l’abat figura: “inter me et Raymundum guixolensi abbatem praedecessorem tuum”. Morí vers l’any 1217.
Guillem (1217?-1228?)
Alonso Cano no l’esmenta entre els abats del monestir, però el seu abadiat és testificat per un document fefaent que hi ha a l’arxiu de la Congregació de Valladolid, procedent de l’arxiu del mateix monestir. Era monjo de Sant Feliu, ja que així signa en l’escriptura esmentada anteriorment del 8 de juliol de 1203. Devia morir probablement entre el 1227 i el 1228.
Bernat (1228-1253)
Abans d’ésser elegit abat, havia estat sagristà del monestir, ja que signa com a tal en l’esmentada escriptura de l’any 1203. Ja com a abat apareix a les corts de Barcelona de l’any 1228 convocades per Jaume I el Conqueridor, en les quals oferí cinc cavallers armats i 170 homes per a la conquesta de Mallorca i el manteniment d’un home i un quart per a defensar l’illa, si aquesta era conquerida. Com que fou conquerida, el monestir rebé com a recompensa diverses cases i finques de l’illa. Jaume I el presentà per al bisbat de Mallorca abans del 5 d’abril de 1232, data de la dotació de la catedral, però el papa Gregori IX no volgué confirmar-lo fins que la seu no estigués suficientment dotada i ordenà que mentrestant aquesta seu depengués del bisbat de Barcelona. Més endavant hom ja no el tornà a proposar. Regí el monestir de Sant Feliu de Guíxols fins l’any 1253, que morí.
Grau (1253-1276)
Apareix per primera vegada com a abat en la donació que els esposos Berenguer de l’Escala i Guillermina feren al monestir, l’any 1254, de dues alqueries que tenien a l’illa de Mallorca. Durant el seu abadiat, el dia 21 d’abril de 1266, un home natural de Caçà i veí de Sant Feliu donà al monestir el mas Sa Torre, que tenia a la seva vila natal, amb la condició que el monestir mantingués perpètuament encesa la llàntia que havia regalat a la seva església i que penjava davant la imatge de la Mare de Déu que presidia l’altar major. L’any 1258 concedí el permís per a la fabricació de les primeres drassanes, en les quals foren construïts alguns vaixells que formaren part de l’armada de Pere III el Gran en l’expedició a Sicília de l’any 1282. Morí el 1276.
Bernat (1276-1281)
Apareix per primera vegada com a monjo del monestir en un document de l’any 1238, i com a abat en un altre del 30 de maig de 1277, en el qual ja surt esmentada la Porta Ferrada. Morí l’any 1281.
Gilabert (1281-1289?)
Era monjo profés del monestir, on l’any 1277 exercia de cambrer. Com a abat del monestir apareix per primera vegada en un document del 12 d’agost de 1282. Fou condemnat a l’exili pel rei Pere III el Gran, després d’haver lliurat Girona del setge dels francesos el 6 d’octubre de 1285, per tal com havia estat remis a l’hora d’ajudar-lo, actitud motivada segurament per l’excomunió que el papa Martí IV havia donat al rei. Però aquest exili no es devia complir, ja que el dia 11 de novembre següent morí Pere III. Mentre les tropes de Felip III l’Ardit assetjaven la ciutat de Girona, les dues galeres eren ancorades a la badia de Sant Feliu. Davant la proximitat de l’enemic, els habitants de la població fugiren a les muntanyes. Però els francesos els cridaren, després d’assegurar-los que no els farien cap mal. Malgrat això els tancaren a les seves cases i hi calaren foc, cosa que també feren a la vila i al monestir. L’abat Gilabert dedicà els anys del seu abadiat a la reconstrucció del monestir. L’any 1287 construí el mur que protegia la Porta Ferrada, restaurà probablement l’església romànica i el dia 1 d’agost de 1287 atorgà una carta de franqueses a sis famílies per tal que repoblessin la vila que havia estat deshabitada. En aquesta carta els fou concedida l’exempció d’impostos sobre el vi i la sal, i restaren exonerats durant tretze anys de col·laborar en les obres del monestir i durant tres anys d’altres càrregues menors. Morí vers l’any 1289, data en què ja apareix el seu successor.
Tomàs Sasserra (1289?-1328)
L’any 1287 era sagristà del monestir. Apareix com a abat l’any 1289. El gener del 1315 redactà uns estatuts que en el futur havien de jurar que guardarien tots els abats abans de prendre possessió del càrrec. Al capítol provincial de la Congregació Tarraconense del 1311, fou elegit pels monestirs de la diòcesi de Girona per tal que en nom d’ells redimís el dret del rei als sopars per la quantitat de 70 000 sous. Durant el seu abadiat, l’any 1310, apareixen esmentats per primera vegada en la documentació del monestir els jurats de la vila, la qual cosa demostra que aquesta havia crescut ràpidament des de la seva repoblació empresa per l’abat Gilabert. A petició de l’abat Tomàs Sasserra, el rei Jaume II el Just, el 22 de setembre de 1323, concedí a la vila de Sant Feliu el privilegi de la fira que se celebrava del 13 al 20 de desembre. Morí el 8 de maig de 1328 i fou sebollit en un sepulcre situat a mà esquerra de la Porta Ferrada, a la paret; hi fou posada la següent inscripció: “Anno Domini MCCCXXVIII obiit frater Thomas Saserra, Dei gratia abbas istius monasterii.”