Situació
Vista exterior de l’església des de ponent. Hom pot veure a la seva façana la porta d’entrada, coberta amb quatre arcs de mig punt en degradació.
J. Bonell
Vilademires és un poblat de masies escampades, dels contraforts orientals del massís de la Mare de Déu del Mont, a la petita vall drenada per la riera de Sant Jaume i la seva tributària, la riera de Vilademires, a la conca del Fluvià. L’església parroquial de Sant Mateu de Vilademires és al cim d’una carena d’escassa elevació; al costat només hi ha la rectoria, deshabitada.
Mapa: 257M781. Situació: 31TDG831756.
A la carretera comarcal C-260, de Besalú a Roses, per Figueres, entre els quilòmetres 11 i 12, surt a mà esquerra el camí veïnal, de terra, que porta a Vilademires. A 1 km del trencant, molt poc abans d’arribar a la masia de Can Batlle, cal agafar un camí més dolent, a mà esquerra, que porta fins a l’església, molt propera. (JBH)
Història
L’any 982 és esmentat un alou de Vilademires, que el clergue Guiu deixà a la seu de Girona.
En sengles butlles del papa Benet VIII, ambdues de l’any 1017, a favor de Sant Esteve de Banyoles i de Sant Pere de Camprodon, foren confirmades diverses possessions que aquestes abadies tenien a Vilademires. L’alou dels monjos de Camprodon es fa constar que era a la parròquia de Sant Mateu qui est in villa Damires.
Segons Francesc Monsalvatje l’església de Sant Mateu de Vilademires fou donada a la canònica de Santa Maria de Vilabertran per tres germans, Arnau, Bernat i Guillem, en una data que no precisà, segons un document de l’arxiu de l’esmentat monestir. A partir de l’any 1070 hi ha notícia que Santa Maria de Vilabertran passà a posseir uns importants alous a la parròquia de Vilademires. Consta que l’any següent, pel setembre del 1071, un personatge anomenat Arnau Pere confirmà que a l’abadia la seva part de l’església de Vilademires, que ja havia donat anteriorment.
Sant Mateu de Vilademires és una de les esglésies que foren confirmades l’any 1116 com a possessió de Santa Maria de Vila-bertran, en una butlla del papa Pasqual II a favor d’aquest cenobi. El seu contingut fou novament confirmat en una nova butlla de l’any 1176, pel papa Alexandre III.
L’any 1121 fou signat un conveni entre Ramon Ponç i el seu fill Guillem Ramon sobre els delmes d’aquesta parròquia. L’any 1198 s’establí una concòrdia per la qual Hug, vescomte de Bas, cedí a Pere de Cervera el que posseïa a la parròquia de Sant Mateu de Vilademires.
L’església figura en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i a les llistes de parròquies de la diòcesi del segle XIV. Ha mantingut la funció parroquial, tot i que actualment, per la poca entitat demogràfica del lloc, la celebració del culte hi és molt esporàdica. (JBH)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, capçada a llevant per una capçalera sense diferenciar.
J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent
L’església de Sant Mateu de Vilademires és d’una sola nau, de planta rectangular, sense absis diferenciat. És coberta amb volta apuntada i seguida. A l’interior tampoc no hi ha cap element que separi la nau del presbiteri; aquest darrer espai, és només indicat per una elevació del paviment per mitjà de quatre graons.
A la façana de ponent, s’obre la porta, de quatre arcs de mig punt en degradació.
Al centre d’aquesta façana hi ha una finestra de doble esqueixada, dues més s’obren al mur meridional i una altra a llevant, al mur de la capçalera; totes són de la mateixa tipologia.
Els dos vessants del pinyó, al mur de llevant i també al frontis o façana de ponent, s’alcen per sobre del nivell dels laterals i de la primitiva coberta.
Als murs laterals, a l’exterior, hi ha una cornisa de quart de cercle incurvat, que es conserva enterament a migdia.
Sobre el frontis es dreça una espadanya de tres pilars i dues arcades, força modificada tardanament.
L’església presenta alguns afegitons dels segles XVII-XVIII. Un terrabastall, amb obertures rectangulars, sobrealça tot l’edifici. Al costat de tramuntana fou afegida una sagristia, a l’extrem de llevant, i a la part restant d’aquest mur fou adossada la rectoria, avui en ruïnes. L’interior és emblanquinat, si bé el parament apareix en alguns sectors; hi ha una cornisa de guix, als murs laterals, que potser amaga l’antiga, si existeix; també fou construït un cor i dos altars laterals imbuïts en els murs.
Els paraments visibles presenten un aparell de carreus grossos, ben escairats i polits, però amb les juntes remarcades, que es disposen regularment a trencajunt. Els murs exteriorment “excepte el frontis” tenen una socolada sobresortint, feta amb el mateix aparell.
Sant Mateu de Vilademires s’insereix en el grup d’esglésies del final del segle XII o del segle XIII que es caracteritzen per no tenir capçalera destacada “com en aquest cas” o bé absis rectangulars. (JBH)
Portada
Ja hem apuntat que al mur de ponent hi ha oberta la porta d’entrada. Es tracta d’un element d’esquema senzill i auster, que pot ésser adscrit dins un nombrós grup constituït per molts exemplars que apareixen per aquesta zona de l’Empordà, però també bastant freqüent a la Garrotxa, el Vallespir i el Rosselló.
La porta forma un cos independent i és constituïda per quatre plecs amb els muntants llisos, els quals formen una degradació. Damunt la porta hi ha una llinda monolítica amb una petita cornisa, també llisa, que divideix horitzontalment el conjunt i marca el punt d’arrencada dels arcs. Aquests són de mig punt i ben aparellats. L’exterior és resseguit per una mènsula envoltant, que fa de guardapols. L’interior serveix de marc a un timpà sense esculpir.
Aquesta porta ha estat feta amb una estructura simple només amb els elements arquitectònics indispensables. Llueix exclusivament una pedra ben tallada i polida i no té cap treball d’escultura. L’habilitat de l’arquitecte hagué de suplir el possible treball de l’escultor. (JVV)
Forja
Els batents de la porta d’entrada a l’església posseeixen ferramenta protectora de la fusta que a l’ensems crea una decoració d’extrema simplicitat.
Els dos batents apareixen enterament aplaçats per planxes de ferro, sobre les quals hi ha clavats tres parells de cintes, també de forja, que formen unes franges horitzontals. Aquestes tiges són llises i no tenen cap mena d’element decoratiu. Al centre de la porta, en un costat hi ha una altra tija, però aquesta presenta un solc central entre incisions; a l’altre costat corre el forrellat, acabat en forma de cap de serp; hi ha també un pom o tirador del qual penja una argolla. (JBH)
Treballs de restauració
Entre els anys 1990 i 1992 es realitzaren obres de manteniment i reconstrucció de les parets exteriors de l’edifici i es restaurà parcialment la coberta. Aquests treballs anaren a càrrec del propietari, conjuntament amb la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona. (MLIR)
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàg. 64.