Situació
El poblet d’Espinavessa és prop de la riba esquerra del riu Fluvià i del punt on conflueix la riera de Sant Jaume, al sector meridional de l’extens terme municipal de Cabanelles. L’església parroquial de Sant Llorenç és al bell mig del reduït nucli d’Espinavessa, agrupat al seu entorn.
Mapa: 258M781. Situació: 31TDG872710.
El camí d’Espinavessa s’agafa des de la carretera local de Figueres a Banyoles. Aquesta carretera surt de la comarcal de Figueres a Besalú (i Olot), a l’indret de l’Hostal d’en Vilà. Si hom pren la direcció de Banyoles, abans d’arribar a Crespià, trobarà a mà esquerra el camí d’Espinavessa, que és asfaltat i senyalitzat. (JBH)
Història
El lloc de Spinaversa és documentat els anys 910 i 948. El comte-bisbe Miró abans d’anar a Roma l’any 979 féu testament pel qual, entre d’altres llegats, cedia al monestir de Sant Pere de Rodes uns alous situats a Espinavessa i a Vilert.
L’església de Sant Llorenç d’Espinavessa figura en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i entre les parròquies en els nomenclàtors del segle XIV.
L’actual església fou construïda entre el 1790 i el 1804. (JBH)
Escultura
Com acabem d’indicar, l’església parroquial d’Espinavessa fou totalment reconstruïda entre el final de la penúltima dècada del segle XVIII i els primers anys del segle XIX. És un temple força gran amb la capçalera a l’extrem de tramuntana de la nau. S’hi poden veure algunes peces de l’església anterior, com la làpida gòtica encastada a la façana de migdia i l’ossari del cavaller Bernat Sa Palma que es troba a la sagristia, ambdós del segle XIV.
Al parament exterior del mur de ponent, reutilitzades com a simples carreus d’obra, hi ha dues pedres esculpides romàniques que, amb tota lògica, hem de suposar provinents del temple anterior.
Un carreu esculpit incrustat en un dels murs exteriors de l’església.
F. Tur
A la meitat inferior del mur i vora la cantonada amb el frontis, hi ha un d’aquests carreus. Es de pedra calcària i de mida mitjana. Dins un ressalt motllurat que el ressegueix figura, esculpit en baix relleu, un animal fabulós, un quadrúpede en posició d’ajupir-se i amb la testa girada enrere. De la seva boca surt una llarga llengua que s’encreua amb la cua, cargolada i acabada en un extrem en punta de llança.
A la part alta del mateix mur i més separat de la cantonada, hi ha l’altre carreu, de les mateixes característiques que el descrit quant a la temàtica de la decoració i les dimensions. L’única diferència està en la posició de l’animal que hi és representat: el seu cap és a l’esquerra de l’observador i el té girat vers la dreta, exactament a l’inrevés del que succeeix a l’altre relleu. (JBH)
Aquest segon carreu, actualment incorporat a la part exterior del mur esquerre, al sud-est de l’edifici i a una alçada de 2 m respecte al nivell del terra, ha restat al descobert fa pocs anys, en desaparèixer una espessa heura que s’arrapava a aquest mur i, doncs, tapava el relleu. Aquest carreu, que és rectangular i que fa 34,5 cm d’amplada per 29 cm d’alçada, presenta en relleu la figura d’un animal quadrúpede amb el cap girat enrere. La descontextualització de la peça fa difícil tant l’estudi formal iconogràfic com l’estudi cronològic. Des d’un punt de vista formal la representació és tosca i, tot i que el volum de l’animal es veu clarament, algunes de les parts del fons han estat poc rebaixades. La senzillesa i tosquedat de les formes fa difícil també la identificació de l’animal i, per tant, la seva possible explicació simbòlica.
Malgrat les dificultats d’identificació, la representació podria correspondre a la figura d’un lleó, molt sovint representat en la pestura que aquí es presenta, i amb una simbologia molt àmplia que va des de la representació de l’evangelista sant Marc fins a la concordança amb el signe solar(*).
Pel que fa a la classificació cronològica i, a falta d’elements formals, iconogràfica, per la seva datació hom pot entendre que aquest relleu forma part de l’església de Sant Llorenç d’Espinavessa que apareix documentada el 1279 i 1280, algunes de les peces de la qual foren reaprofitades en la construcció de la nova església entre el 1790 i el 1804(*). (GYCP)
Forja
Elements de ferro forjat, probablement procedents d’un edifici anterior, i aprofitats en la porta d’entrada del temple actual.
F. Tur
Uns altres elements, sens dubte recuperats del temple anterior, formen un conjunt de ferramenta de tipus romànic en els batents de la porta d’entrada actual, a la façana de migdia. Aquesta porta deu ésser força més gran que l’antiga. Per aquest motiu l’extrem superior “una tercera part dels batents” és mancada de ferramenta.
Al sector restant aquestes peces han estat disposades imitant molt probablement la simetria del conjunt original. Les característiques tires nervades i acanalades, que es retallen als extrems formant dobles volutes que es cargolen sobre si mateix, a banda i banda d’un eix central. Aquest motiu es repeteix amb diferents mides i disposicions a ambdós batents de la porta. Aquests elements han estat clavats a la fusta distribuïts en quatre angles horitzontals i equidistants fets amb parells de peces, una per costat de porta.
A la franja superior hi ha les peces més petites del conjunt, les quals, a més de les dobles espires de llurs extrems, en tenen altres dos parells que surten del centre i es cargolen en sentit oposat. A les altres filades les cintes “més grans i no pas de mides uniformes” tenen només les dobles espirals dels extrems, excepte una d’elles que en té un altre joc al centre. Uns altres quatre parells de petites espires, que devien pertànyer a tires parcialment destruïdes, han estat clavades als espais intermedis del batent dret.
El conjunt es completa amb el forrellat i un pom circular del qual penja una anella. El forrellat és una peça en forma de T, que a l’extrem dret acaba amb una forma de cap de serp, el qual es doblega endavant. Aquest forrellat ha estat subjectat a la fusta amb unes anelles, decorades amb un motiu en forma de C.
L’argolla que serveix per a estirar la porta i facilitar-ne així el tancament, consisteix en una Peça circular de 20 cm de diàmetre, amb el contorn dentat i amb el centre sortint, on hi ha una anella fixa i vertical que aguanta l’argolla pròpiament dita. Per la seva banda, aquesta anella ha estat decorada amb tres nusos equidistants.
La tipologia d’aquesta decoració és molt corrent en el romànic i es fa difícil la seva datació com a conjunt autònom respecte a l’edifici que l’ha conservat. (JBH-GYCP)
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordá, vol. II-A (Alt Empordá), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàg. 58.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordá, vol. II-B, Diputació de Girona, Girona 1986, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 542.