Presentació geogràfica
Situació de la comarca del Ripollès dins el conjunt de les comarques de Catalunya.
La Ponència per la Divisió Territorial de la Generalitat, establí l’any 1936 la comarca del Ripollès, fonamentant-se en una base geogràfica, és a dir, tenint en compte la seva coherència geogràfica. Excepte als extrems de llevant i de ponent de la zona (rieres de Merlès i de Bolòs, respectivament), la divisòria entre el Ripollès i les comarques del seu entorn, se situa a les carenes muntanyoses que l’envolten.
El Ripollès, amb una superfície de 984,02 km2, ocupa, per la seva extensió, que representa el 3,08 % del total de Catalunya, el lloc tretzè entre les comarques catalanes. Els seus límits s’estableixen entre les comarques d’Osona a migjorn, el Berguedà a ponent, la Cerdanya al nord-oest, el Conflent a tramuntana, el Vallespir al nord-est i la Garrotxa a llevant.
Per bé que sota un punt de vista morfològic, la comarca es troba inclosa en el muntanyam del Pirineu Oriental, podem distingir-hi tres zones. La de més a tramuntana forma part del Pirineu axial, té les formes característiques del glaciarisme, i és constituïda per pissarres silurianes i calcàries devonianes principalment, a més dels materials carbonífers amb jaciments d’hulla antigament explotats. A la base dels terrenys paleozoics, es troben les zones metamòrfiques que donen lloc a mineralitzacions de coure, níquel i ferro.
Mapa de la comarca del Ripollès amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
La part central o Prepirineu, en aquesta comarca no és representada pels potents bancs calcaris com a la resta de les comarques pirinenques, sinó que és constituïda per una estreta faixa de conglomerats, gresos i margues roges del Permo-trias. Aquests materials arriben fins al coll de Jou i un xic més al sud de Camprodon, i formen una alineació de ponent a llevant que es posa en contacte amb la zona denominada Subpirineu, formada per materials de l’Eocè, típics de la Depressió Central.
Els materials que constitueixen el Subpirineu, són unes calcàries de base, dures i que donen els relleus més significatius en estar suaument plegats per l’orogènia alpina. Per sobre s’hi troben bàsicament potents gruixos de formacions margoses que, per la seva fàcil erosionabilitat, permeten la formació d’àmplies valls, orientades segons les alineacions dels plecs, de ponent a llevant.
Hidrogràficament, el Ripollès és constituït per la conca alta del riu Ter, malgrat que l’extrem sud-occidental de la comarca pertany a la conca del Llobregat mitjançant la riera de Merlès, i que un petit sector a llevant de Camprodon, drena cap al Fluvià per la riera de Bolòs.
El riu Ter neix a Ulldeter, a una altitud de 2 400 m, a la vall glacial de Morenç, dins el terme de Setcases. En el seu recorregut fins a trobar-se amb el Ritort, a la vall de Camprodon, recull per l’esquerra les aigües del torrent de Vall-llobrega que davalla del Costabona (2 464 m) i del riberal de Faitús, que neix sota el puig Sistra (2 988 m), i, per la dreta, les de la riera de Catllar, que baixa dels contraforts del puig de Pastuira (2 689 m) a la serra del Catllar, de la riera de Tregurà, que neix al coll dels Tres Pics (2 400 m), i de la riera d’Abella o de Palancà, que neix a 1 780 m sota el Mont-roig.
Com ja hem indicat, en arribar a Camprodon el Ter rep per l’esquerra les aigües del Ritort, que drena la vall de Molló, i neix a les Fonts del Ritort o Deus del Sitjar, a uns 1 600 m d’altitud. Aquest riu rep per la dreta petits torrents que davallen de la serra de Fembra Morta, amb el puig Moscós (1 739 m) com a cim culminant. Per l’esquerra els torrents que hi fan cap són més desenvolupats, entre ells el de Fabert, el de la Ginestosa, que baixa del coll d’Ares (2 527 m) i el de Ritortell, que drena la serra de Nevà.
A partir de Camprodon, el Ter deixa la zona axial del Pirineu en direcció nord-sud, per agafar una orientació vers l’oest-sud-oest a Sant Pau de Seguries fins a arribar a Ripoll. En aquest tram de recorregut rep, entre d’altres, els torrents de Quatrecases, del Coll de Pal, de Malatosca i de Ribamala i la riera d’Ogassa, que neix sota el Taga (2 035 m) per la dreta, i per l’esquerra els torrents d’Arsamala i de Vedellar.
A Ripoll s’ajunta amb el riu Freser, que igual com el Ter, neix en el Pirineu axial, a la collada de les Comes del Mal Infern, entre el pic de Bastiments o del Gegant (2 874 m) i el pic de l’Infern (2 860 m), seguint la direcció nord-sud. Per la dreta, rep el torrent de la coma de Vaca i abans d’arribar a Queralbs, se li uneix el riu Núria, que neix per la unió de diversos torrents que drenen el circ caracteritzat pel Puigmal (2 913 m), pic del Segre (2 844 m), pic de Finestrelles (2 829 m), pic d’Eina (2 794 m), pic de Nou Fonts (2 864 m), pic de Nou Creus (2 799 m), pic de la Fossa del Gegant (2 805 m) i puig de la Fontnegra (2 785 m).
Posteriorment, i també per la dreta, el Freser recull les aigües del torrent del Boscàs, que davalla de la serra de Gorrablanc, i per l’esquerra les de la riera de Massanell, procedent del puig de Balandrau (2 579 m) i de Segadell, que circula per la vall de Pardines. Arribant a Ribes de Freser, rep per la dreta el riu Rigard, procedent de la collada de Toses, i a Campdevànol se li uneix el riu Merdàs procedent del coll de Merolla, al límit de la comarca amb el Berguedà. Una mica més al sud, rep per l’esquerra el torrent de Baups o de Maiols, que baixa directament de la serra de Sant Amanç.
Després de rebre el riu Freser, el Ter porta un cabal de l’ordre de 9 m3/s, i torna a orientar-se vers migjorn. En aquest últim tram i abans de sortir de la comarca, passat Sant Quirze de Besora, rep per l’esquerra la riera de Vallfogona procedent de la serra de Santa Magdalena de Cambrils.
A partir d’aquí, el Ter s’endinsa a la comarca d’Osona i continua la seva direcció nord-sud.
La xarxa hidrogràfica de la zona, malgrat la seva relativa baixa densitat industrial, ha estat des d’antic aprofitada per a la producció d’energia elèctrica mitjançant petites centrals.
Pel que fa a la circulació subterrània, en les calcàries devonianes, es desenvolupa una circulació càrstica d’una certa importància, i el primer exemple el tenim en el naixement del riu Ter a Ulldeter. Es tracta de petites surgències, evidentment no tan espectaculars com la que dóna lloc al riu Llobregat, però que en unir-se, formen el Ter. Aquesta surgència la trobem a 2 400 m d’altitud.
Un altre exemple, i potser el més exepcional de la zona, és el denominat Forat de l’Embut, que no és més que un pou situat a 2 300 m d’altitud al vessant nord-oriental del Puigmal per on es precipiten les aigües d’un torrent que en davalla; aigües que tornen a aparèixer més avall, en un punt denominat Deu de l’Embut, amb clara referència al lloc d’on són procedents.
Aquesta circulació càrstica dóna lloc a l’existència de fonts de cabals més o menys intermitents, tenint en compte la influència nival d’aquesta zona. Les fonts, molt nombroses, apareixen pertot arreu fins a altures relativament modestes, sobretot als voltants de Camprodon. El pic de Nou Fonts rep aquest nom per les nou fonts que brollen pel vessant meridional a una altitud per sobre dels 2 400 m.
El clima al qual pertany la comarca en la seva quasi totalitat, és el denominat de muntanya oriental humida, en el qual es destaquen les importants precipitacions i el règim anual, i on es compleixen perfectament el gradient altitudinal, a major altura, major precipitació i, a la vegada, menor temperatura.
L’alineació muntanyosa formada pel Cadí-Puigmal-Bastiments, constitueix una barrera orogràfica als vents humits i provoca, pràcticament, el doble de precipitació en aquesta comarca que a la veïna Cerdanya, a l’altre costat de l’alineació muntanyosa abans esmentada.
Les característiques generals del clima de la zona són, doncs, l’excedent d’humitat i les baixes temperatures, i s’hi poden distingir dos tipus fonamentals de clima: un clima d’alta muntanya i un clima humit de muntanya mitjana.
El clima d’alta muntanya es dóna des dels 1 600 m, aproximadament, en amunt. Les precipitacions oscil·len entre els 1000 i 1 400 mm anuals, amb una màxima a l’estiu i una mínima a l’hivern. Les temperatures oscil·len entre 6 i -3°C, essent les precipitacions de neu més freqüents a la primavera, encara que la presència de neu al sòl es pot perllongar durant nou mesos l’any en alguns sectors.
El clima humit de muntanya mitjana es dóna per sota la cota de 1 600 m. La precipitació és un xic més baixa, ja que la màxima se situa en uns 1 200 mm anuals, i continuen els 1 000 mm com a mínima (anual). La mínima estacional continua a l’hivern, i la màxima pot tendir a avançar-se cap a la primavera. El contrast més gran es dóna en les temperatures, que oscil·len entre 10 i 6°C, per la qual cosa la presència de neu és més aviat escassa.
Sempre que s’ha d’explicar la vegetació que es pot trobar en una comarca, és necessari indicar que és, sens dubte, el factor climàtic el fenomen clau que determina la diferenciació d’aquesta en el conjunt de la zona.
Esquema ideal d’una vall del Ripollès vers l’any 1000.
Segons J. Bolòs: Notes històriques
Així, doncs, si tenim en compte aquesta relació clima-vegetació, podem distingir-hi tres sectors força característics. En primer lloc, la part occidental de la comarca, zona muntanyenca, més continental i seca: la vall de Ribes. En segon lloc, la seva part oriental, amb un clima de tendència marítima, humit, amb característiques de clima d’alta muntanya: que seria la zona de la vall de Camprodon. Finalment, la part de migjorn, el curs mitjà del riu Ter, de Sant Joan de les Abadesses i de Ripoll en avall, de més baixa altitud, amb precipitacions no tan elevades, però amb fondalades humides i de tendència atlàntica.
La vegetació apareix ordenada altitudinalment en quatre estatges, cosa habitual a muntanya. L’estatge subnival el trobem per sobre dels 2 800 m tant al Puigmal com en altres dels cims més alts de la comarca, i tenint en compte que en aquestes altituds el clima és molt fred, tan sols hi pot viure alguna planta dispersa en forma de liquen en les roques i zones pedregoses.
L’estatge alpí és propi de les muntanyes amb altituds superiors a 2 300 m. S’hi troba com a element principal, el prat alpí amb associacions vegetals com, per exemple, Pumilo-Festucetum supinae, amb festuca supina (Festuca supina), l’hierari nan (Hieracium pumilum), el càrex de bruguera (Carex ericetorum var. approximata), les gencianes (Gentiana alpina, G. verna, G. acaulis), les minuàrties (Minuartia recurva, M. sedoides), la saxifraga moscada (Saxifraga moschata) i les silenes (Silene ciliata, S. acaulis) entre altres espècies que també hi són presents. Aquesta gespa s’instal·la en llocs més aviat plans o poc inclinats, amb un sòl de característiques equilibrades, tot i que prefereix els més profunds i humífers. Poden arribar fins a 2 800-2 900 m, però no més, perquè, més amunt ja no els resulten propícies ni les condicions climàtiques ni les edàfiques.
Aquesta associació pot alternar amb la gespa d’ussona (Festuca scoparia), una gramínia amiga de la calç i amb pastures de pèl caní (Nardus stricta), gramínia acidòfila que es fa en clotades o zones planes, particularment humides a la primavera, o a les vores de les mulleres àcides i dels estanys alpins; també es fa en terres molt pasturades, però en ser una espècie que el bestiar no menja, pot estendre’s tranquil·lament si els animals eliminen les altres plantes.
El paisatge alpí o de prats naturals encara és poc alterat per l’home, i s’assembla molt al dels Alps, d’on li ve el nom, i al de les muntanyes de l’Europa central.
L’estatge subalpí se situa entre els 1 600 i els 2 300 m d’altitud i els seus límits varien segons les diferències del clima local. El bosc subalpí per antonomàsia és la pineda de pi negre (Pinus mugo ssp. uncinata), àmpliament difosa pel nostre Pirineu, i si bé prefereix els vessants més o menys obacs, també es fa en certs solells. El podem trobar acompanyat del neret (Rhododendron ferrugineum), si el vessant és a l’obaga, del nabiu (Vaccinium myrtillus) o del ginebró (Juniperus communis ssp. nana) i del bàlec (Genista purgans), si és en vessants de solell. En substrats calcaris, encara que aquests no resultin molt favorables per a la seva instal·lació, apareix el pi negre juntament amb la seslèria (Seslèria coerulea), la pulsatil·la blanca (Pulsatilla alpina ssp. alpina) i algunes mates de boix (Buxus sempervirens). Aquest és el cas de la vall de Ribes.
També en alguns indrets d’aquesta vall i de la del Ter, més amunt de Setcases, encara hi podem trobar alguns claps d’avets (Abies alba).
Els paisatges subalpins a la comarca, s’estenen per tota la serralada que la limita pel costat de tramuntana, des de la serra de Faitús a la collada de Toses i, més a migjorn, per les serres de Mogrony i Cavallera.
L’estatge muntà se situa sota els 1 500-1 700 m i hi podem definir tres menes diferents de paisatge: el de les rouredes, el de les fagedes i el de les pinedes. El bosc de roure martinenc amb boix (Buxo quercetum) apareix als costers calcaris de la part baixa de la comarca, i el domini del boix al sotabosc és total. Sobre un sòl silícic, a les terres més septentrionals, el boix, així com també altres espècies calcícoles desapareix totalment; aquesta roureda és substituïda per un bosc acidòfil de roure martinenc (Quercus pubescens), roure de fulla gran (Q. petraea), blada de fulla gran (Acer opalus ssp. opalus) i moixera (Sorbus aria) i s’hi troben espècies més aviat acidòfiles com, per exemple, la falguera comuna (Pteridium aquilinum) i l’escorodània (Teucrium scorodania).
La vegetació no arbòria de l’estatge de les rouredes és en gran part de caràcter mediterrani, encara que, en conjunt, el clima s’acosta als de l’Europa atlàntica. Són els factors geogràfics i la irregularitat de les pluges el que fa que les plantes s’hagin d’acostumar a resistir més les secades.
A la vall de Ribes, que com ja hem indicat, és més muntanyosa, continental i seca, les rouredes es troben a la zona de més baixa altitud i el pi roig (Pinus sylvestris var. catalaunica) hi cobreix grans superfícies, emmarcat d’una manera gairebé contínua per la vegetació subalpina que envolta per totes bandes la vall i, el trobem acompanyat per alguns pins negres, situats en forma esparsa. També, i com a cosa excepcional i localitzada, entre 1 300-1 500 m, podem trobar petits claps de fagedes a les fondalades ombrívoles.
A la vall de Camprodon, si bé a la part baixa predomina també un paisatge de rouredes, en ésser una zona molt més humida, a una altitud superior hi predominen les fagedes, ja sia amb joliu (Scilla lilio-hyacinthus), com a la serra de Sant Amanç, o amb boix, com a la serra de Milany.
Finalment, cal indicar que allà on hi ha cursos d’aigua sempre hi trobem el bosc caducifoli de ribera dominat pel vern (Alnus glutinosa).
L’ocupació humana
El poblament de la comarca del Ripollès data, segons els estudiosos, d’èpoques pre-històriques, concretament del Neolític, en què s’aprofitaven les pastures d’altura, que el gel anava abandonant, ja que eren pobles que es dedicaven al pasturatge, sense gaire agricultura. Aquesta última aparegué després de la penetració dels celtes el segle IX aC, i s’iniciaren els cultius de mill, pèsols i llenties, que començaren a transformar l’economia de les valls.
Així, doncs, els romans, en arribar (segle IV aC) trobaren tota una sèrie de tribus molt evolucionades les quals la influència romana, en un principi, afectà poc. Sota aquesta influència romana, començaren a aparèixer les vies de comunicació que anaven unint tot el territori. Una d’aquestes vies, que podríem considerar de menor importància, travessava el Pirineu i seguia la vall del riu Freser, on enllaçava amb la Via Ausa, posant en contacte el Pirineu amb les terres de la Catalunya baixa.
La decadència de Roma donà lloc a l’arribada dels visigots, però les comarques pirinenques quedaren una mica al marge de les convulsions que sofrí la resta del territori ocupat, i seria molt difícil precisar la influència que, durant els tres segles d’ocupació, aquests varen exercir-hi. Sembla que el moment decisiu en el poblament actual fou a partir de l’any 714, a causa de l’ocupació dels àrabs, quan fugint del pla i del Prepirineu, la gent i els membres dels ordes religiosos es refugiaren a les altes valls.
A partir de la Reconquesta, el segle IX, època de Guifré el Pelós, fou empresa la tasca de repoblar les valls ripolleses. Foren fundats monestirs, com el de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses i, en pocs anys, aparegueren petits nuclis rurals, encara existents en l’actualitat.
El paisatge agrícola de la comarca es troba condicionat per l’altitud i el relleu. Distingim en primer lloc el sector de més altitud amb una bona pluviositat, com són les parts altes de les valls de Camprodon i Ribes. En aquests indrets els conreus que s’hi fan són el sègol, les patates i les pastures; els camps es disposen, generalment, sobre les terrasses dels rius, per la qual cosa les parcel·les acostumen a ésser llargues i grans. En general, l’agricultura d’aquesta zona no n’és l’activitat principal, sinó que serveix de complement, ja que és una zona més de ramaderia i d’explotació forestal que no pas de collites.
A les parts baixes predominen el blat i el blat de moro, i a causa de la més baixa pluviositat, les patates s’hi fan menys i se’n conreen qualitats especials per a llavor. Els camps es disposen en feixes graonades, petites, però molt fèrtils.
La característica de la ramaderia de la comarca del Ripollès, tenint en compte el seu relleu i el règim de pluges, és la transhumància clàssica. A l’estiu, els ramats d’ovelles tant de la pròpia comarca com de les comarques veïnes, pugen més amunt dels conreus i els boscs, on es troba el prat, i els hiverns tornen a les planes de les valls mitjançant els camins ramaders emprats des de l’antigor; camins que pràcticament fins fa pocs anys encara eren utilitzats. Entre la documentació que s’ha conservat, podem constatar que el monestir de Ripoll, des de l’any 1087, tenia l’exclusivitat de pasturar en les set valls de Núria. Avui, abolits els drets senyorials, mitjançant el pagament d’una quantitat es poden portar els ramats, tradicionalment d’ovelles, a pasturar a les muntanyes, per mitjà d’una transhumància actualment motoritzada.
En vint anys s’ha passat de 40 000 a 4 000 caps d’ovelles, mentre que el bestiar boví ha augmentat gràcies a l’explotació de la llet, i hom calcula en 15 000 el nombre de caps. El cavall, que havia estat molt important, amb la motorització del conreu pràcticament ha desaparegut però, malgrat tot, encara es poden trobar ramats de cavalls pels cims de la comarca. El bestiar porcí no és significatiu i es limita pràcticament a satisfer les necessitats familiars.
Quant a la indústria, si bé la comarca no té una acusada característica industrial, aquesta hi ha estat present sense interrupció des del segle XII, en què les fargues originaren la indústria del ferro amb la producció d’armes i claus, fonamentalment. A la vegada, la transformació metàl·lica provocà l’inici de l’activitat minera, primer amb el ferro, principalment a Planoles i a Queralbs i, posteriorment, amb el carbó a la serra Cavallera, a Ogassa i a Surroca, activitat que fou iniciada als voltants de l’any 1787 i que fou abandonada cap als anys 1950.
Aquesta mineria del carbó, a més de la seva importància intrínseca, provocà la construcció d’una línia fèrria fins a Sant Joan de les Abadesses, que s’inaugurà l’any 1880, i que tingué una importància decisiva en el desenvolupament de la comarca.
L’explotació del bosc també ha estat molt important a la comarca; ha subministrat una gran quantitat de fusta al llarg de la història. El bosc ha estat eliminat del territori, a causa de l’abusiva explotació feta els segles passats per fornir llenya a les fargues, explotació que encara continua avui, però d’una manera ja més racional i controlada, per tal de mantenir el bosc existent, encara molt abundós. Actualment s’intenta la seva recuperació en els indrets en què ha desaparegut.
A causa de la presència del bestiar de llana, ja des de l’edat mitjana s’ha desenvolupat al Ripollès una indústria tèxtil enfocada principalment a la fabricació de flassades i draps de llana; les noves indústries tèxtils no s’introduïren fins els anys 1850-1870 amb les filatures de cotó, que pràcticament substituïren la indústria del ferro. Actualment, encara hi ha indústries tèxtils a Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Campdevànol, Campelles, Camprodon, Gombrèn, les Llosses, Montesquiu, Ribes de Freser, Santa Maria de Besora, Sant Pau de Seguries i Sant Quirze de Besora.
Pel que fa a les comunicacions, els camins històrics del Ripollès segueixen les direccions dels eixos fluvials i el pas a les comarques veïnes es fa a través dels colls naturals.
El camí més antic de què hi ha constància documental, és l’strata Francisca, que enllaçava el Vallespir amb Osona, passant pel Ripollès i la Garrotxa. En temps més moderns, s’utilitzaren ja les valls dels rius Congost i Ter per a enllaçar Barcelona amb Ripoll, camí que posteriorment s’allargà cap a la Cerdanya per la vall del Rigard i la collada de Toses, i es convertí en la carretera N-152.
L’altre eix important de la comarca és la carretera que enllaça Ripoll amb el coll d’Ares, construïda en diverses etapes, ja que l’any 1918 arribà a Setcases, l’any 1930 a Molló i el 1963 fou inaugurat el pas fronterer de coll d’Ares.
Amb la comarca del Berguedà, es comunica a través de la vall de les Llosses (Ripoll-Berga) i la vall del Merdàs (Campdevànol-Pobla de Lillet). Amb la Garrotxa té tres vies de comunicació: Capsacosta, Sentigosa i la collada de Caubert, i Vallfogona. Finalment, hi ha unes quantes petites carreteres que comuniquen les principals poblacions de la comarca amb la N-152, principal eix del Ripollès.
L’altra gran via de comunicació és el ferrocarril, que com ja hem indicat, en un principi anava directament de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses, passant per Ripoll, i després fou allargat fins a Puigcerdà (1922), a través de la collada de Toses i passant pel famós túnel del Cargol, de 4 km de llargada. Aquest servei ha vist reduït actualment el seu recorregut; ja no arriba a Sant Joan de les Abadesses, sinó que des de Ripoll continua fins a Puigcerdà. Les discussions que avui hi ha sobre la rendibilitat d’aquest recorregut, han portat RENFE a plantejar-se la seva continuïtat. De moment, i davant la forta pressió de la població de les comarques del Ripollès i la Cerdanya, sembla que el servei continuarà, encara que ha estat reduït el nombre de trens diaris i el seu horari potser no és el més adient per a cobrir les necessitats dels habitants de la comarca.
No podem oblidar, en parlar de les comunicacions, que a partir de l’any 1928, entrà en servei el tren cremallera de Núria, que salva desnivells, a vegades del 15%, i que comunica el santuari amb la població de Ribes de Freser. Aquest cremallera ha estat modernitzat l’any 1986 per la Generalitat de Catalunya.
Bibliografia
- Oriol de Bolòs i Capdevila: Clima i vegetació, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I (El Ripollès), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1981, pàgs. 194-298.
- Ramon Folch i Guillén: La vegetació dels Països Catalans, Ketres, Barcelona 1981, 513 pàgs.
- J.A. Tineo i J. Rosaud: Ripollès, Col. Les comarques de Catalunya, Blume, Barcelona 1984, 144 pàgs.