Arquitectura civil i militar
Mapa del Ripollès amb la senyalització de totes les fortificacions de les quals tenim notícies anteriors a l’any 1300.
A. Pladevall - J. Vigué
Mentre alguns dels edificis eclesiàstics del Ripollès, realitzats durant els segles IX-XIII i encara conservats, poden ésser inclosos entre les obres arquitectòniques més importants de Catalunya, els edificis civils i militars potser són menys espectaculars. Evidentment, això no vol pas dir que no es fessin construccions en aquella època, sinó més aviat que, desgraciadament, de la major part resta ben poca cosa; alguna paret mig ensorrada o bé un munt de rocs damunt un turonet, el qual pot ésser molt interessant des del punt de vista arqueològic, però no és pas gaire atractiu. D’altra banda, encara s’han realitzat en aquesta comarca poques excavacions arqueològiques; esperem que això canviarà aviat.
El Ripollès és una comarca pirinenca. Això féu que a l’alta edat mitjana fos més aviat una zona de refugi. Potser ja al final del segle VIII s’hi degué estructurar una xarxa de castells destinats a protegir-ne la població. De fet, tot i que sembla que els punts clau d’aquesta xarxa eren més cap a migjorn, a Osona, al Berguedà o al Bages, és molt lògic de pensar que també es crearen alguns castells-refugi en aquesta reraguarda pirinenca, un, potser, en relació amb cada vall important. No seria pas sorprenent de saber que el castell de Pedrera (vers Ribes de Freser), el de Mogrony, o fins i tot, el de Llaés i encara algun altre ja existien en aquesta època primerenca.
El fet que, el segle X, aquests dos castells darrers fossin cedits a un monestir, fa pensar que en aquesta època ja havien perdut llur funció original. La situació i les característiques del castell de Llaés són, per exemple, prou significatives.
L’indret on hi havia el castell és una petita mola situada a la part alta d’una vall. La timba que hi ha tot al voltant d’aquest tossalet, sumada a les muralles que s’hi feren, en feien un magnífic refugi, on, si convenia, es podia encabir gairebé tota la població de la vall que era sota l’esguard protector d’aquest castell.
Malgrat aquestes hipòtesis, en realitat, gairebé totes les fortificacions documentades abans de l’any 1000 són només esmentades en documents de vers el segle X, en els quals evidentment no se’ns indica si són de la l’època de Carlemany o bé de l’època del comte Guifré I el Pelós, durant la qual sembla que hi hagué una forta reestructuració d’aquesta comarca. Si volem esmentar alguns altres dels castells més importants que hi existien abans d’acabar el mil·lenni, hem d’afegir als suara citats el castell de Milany, el de Besora, el de Grats, el de Castellpalom, etc.; alguns d’aquests, evidentment, també és molt probable que haguessin estat construïts força abans de l’any 900. Per desgràcia, de la major part dels castells resta ben poca cosa. Potser el castell de Milany és dels únics que encara ofereix a qui el visita la visió d’algunes parets molt malmeses, però fetes, en bona part, en l’època que ara ens interessa. Si, així doncs, no podem comentar gaire les estructures constructives conservades, sí que podem tornar a cridar l’atenció sobre el fet que totes aquestes fortificacions foren bastides en llocs força alts. La finalitat que perseguien aquells que les feren probablement era força diferent de la finalitat cercada per aquells que van bastir castells els segles següents.
La feudalització de la societat, que es va produir el segle XI, va comportar profundes transformacions en la distribució dels castells damunt el territori. Els segles XI i XII van aparèixer nombroses fortificacions ben noves, i molts dels vells castells varen perdre la importància que havien tingut. A la vall de Gombrèn perdé importància el castell de Mogrony i va esdevenir important el de Mataplana, les ruïnes del qual actualment han començat a ésser excavades per un equip del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona dirigit per M. Riu. A la Vall de Ribes els documents després de l’any 1000 deixen d’esmentar el castell de Pedrera i passen a citar el castell de Ribes —el més important, més proper a la població— i el castell de Segura —més elevat, secundari—. A la vall del Rigart es féu el castell de Toses, també anomenat actualment els Castellassos. Ara, però, d’aquest castell gairebé només resta, en un indret, una característica elevació de terreny i un vall ple d’avellaners; més avall hi ha una mota semblant a la de dalt i restes d’alguns murs. A l’alta vall del riu Ter, sembla que després de l’any 1000 va aparèixer un castell al Catllar i un altre a la Roca de Pelancà, dels quals, però, actualment no resta gairebé res. Ambdós eren situats prop del camí que va de Camprodon a Setcases, damunt de penyes, des de les quals es podia controlar fàcilment el pas. Totes dues fortificacions segurament devien ésser poca cosa més que una simple casa forta. Prop de la serra de Sant Amanç, a migjorn de la muntanya, també existia el segle XI un castell, el castell de Pena, el qual darrerament sembla que ha estat localitzat, encara que per desgràcia només en resta un munt de rocs.
Al sector més meridional de la comarca, en relació amb aquesta època, cal fer esment del castell de la Guàrdia, el qual, però, tot i que no sigui documentat abans de l’any 1000 —i tot i la importància que tingué en l’època trobadoresca—, per les característiques de la seva situació gairebé podria encaixar més bé entre els castells d’abans del segle XI que entre els castells feudals. És possible que nasqués com un més dels nombrosos castells vicarials i termenats creats poc abans de l’any 900 a la Plana de Vic, ran de la seva reestructuració, els quals generalment mantingueren llur importància en l’època feudal. En una situació semblant potser podem pensar que es trobà el castell de la important família dels Besora, situat a l’altra riba del riu Ter —i documentat en aquests cas ja vers l’any 885—. No voldríem acabar aquest recorregut pels castells feudals del Ripollès sense esmentar el castell de la Roca de Baborers, en realitat segurament més aviat un lloc de guaita que els senyors de la Guàrdia volien tenir a l’entrada de la vall de les Llosses; la seva posició recorda bastant la del castell del Catllar o, encara més, a la del de la Roca de Pelancà.
Les guerres de la segona meitat del segle XIII entre els reis catalano-aragonesos i els reis de la casa de Mallorca, que també eren senyors de la Cerdanya i d’una part del Ripollès, van provocar la creació de noves fortificacions o almenys el fet que es tornessin a fortificar algunes velles construccions. En aquest ambient podem entendre més bé el naixement o recuperació del castell de Creixenturri, la possible creació de la torre de Cavallera, situada en un lloc prou estratègic, el reforçament d’alguns dels castells de la vall de Ribes, etc.
Fins ara hem parlat sobretot del castell-refugi i del castellfortalesa, en canvi no hem dit gairebé res del castell-residència ni del castell-torre. En les terres frontereres, la torre, sovint de planta circular, tenia un paper fonamental; en canvi, en aquestes contrades, el castell sol ésser de planta més o menys rectangular, tot i que algun cop inclogui una torre de planta quadrada o rectangular. De fet, una de les poques torres-castell, de planta rodona, que s’ha conservat en aquesta comarca és la de Puigbò, situada al costat d’una sala i segurament de vers l’any 1000. La torre de Cavallera, que ja hem citat més amunt, ja sembla que responia a una altra concepció: era simplement una guaita, un lloc on hi havia una guarnició, i no tenia pas la funció d’habitatge que molt sovint sol tenir el castell.
Abans d’acabar de parlar dels edificis militars, cal esmentar l’existència de les anomenades coves de Ribes, coves fortificades situades prop de la Corba, entre Campdevànol i Ribes, des d’on es podia controlar el pas del riu Freser i, per tant, una de les entrades al comtat cerdà. Aquestes coves és gairebé segur que no sols foren importants durant les guerres del segle XIII, sinó que també —i aquest cop potser podem creure allò que diu la tradició popular— segurament tingueren importància alguns segles abans, durant l’alta edat mitjana.
Al Ripollès s’han conservat també algunes cases fortes, potser la més espectacular de les quals és la domus o força de la Sala de Vilallonga, que cal relacionar amb la mateixa família que posseïa el castell del Catllar; el segle XIV, sembla que la Sala, cada cop més fortificada, acabà suplantant en bona part el paper del castell del Catllar. També és força interessant, encara que sigui un edifici una mica més petit, la domus de Solanllong, que era seu d’una cavalleria i que actualment és en força mal estat de conservació.
En començar a comentar les característiques dels habitatges, cal fer un breu esment d’un aspecte important, especialment en una zona de muntanya com aquesta. Ja hem parlat de les coves com a element defensiu; cal també que esmentem, tanmateix, les coves com a lloc d’habitació. Les coves, balmes o esplugues ja degueren ésser habitades molt abans de l’època que estudiem. És possible, però, que en un moment inicial de l’època que ens interessa —vers el segle IX— fossin un dels primers llocs on s’instal·laren els refugiats vinguts probablement del sud.
En els documents d’abans de l’any 1000, gairebé d’una manera casual, surten esmentades diverses vegades les esplugues, tant a la vall de Gombrèn (any 928), com a un extrem de la vall de Sant Joan de les Abadesses (any 907). Aquestes esplugues segurament eren habitades.
De fet, però, evidentment la forma d’hàbitat més general no era pas aquesta. Quan al llarg del segle IX les valls del Ripollès passaren a ésser intensament poblades, els habitants s’agruparen, segons sembla, en petits poblets formats per cinc, deu o àdhuc vint famílies, els quals rebien els noms de vil·les o de vilars.
Saber com eren aquests veïnats de cases és molt difícil. Veiem, però, que eren situats generalment en llocs una mica elevats, no tan sols per motius de seguretat, ans també per tal de fugir de la humitat i del fred del fons de les valls. Un molt bon exemple d’una vil·la de l’alta edat mitjana encara el podem veure —amb dificultat— a Puigbò, on ens adonem que la mateixa cara externa del grup de cases medievals feia de muralla, ajudada encara per un petit estimball immediat.
Molt aviat, però, al costat d’aquests hàbitats lleugerament agrupats, van aparèixer alguns masos isolats. L’any 913, a la vall de Sant Joan hi havia molts nuclis agrupats, però també hi havia, per exemple, un vilar de Miralles isolat, on sembla que només vivia una parella.
Si és molt probable que en un primer moment, quan calia per exemple rompre bona part de les terres, la gent creés establiments agrupats, per motius de seguretat, aviat, però, els masos isolats i esparsos degueren difondre’s especialment a les terres més baixes; a les terres més muntanyenques —a Queralbs, per exemple— l’hàbitat encara actualment és concentrat, sovint a prop de l’església. No hem d’oblidar tampoc, que aquests segles que seguiren l’any 1000, s’estaven creant diverses viles o pobles nous en aquesta comarca, especialment a redós dels tres monestirs que hi havia al llarg del riu Ter —Ripoll, Sant Joan i Camprodon— i també al fons de la vall de Ribes —Ribes de Freser.
Els estudis sobre els ponts i els camins medievals tot just han començat. En aquest volum, en relació amb el Ripollès, s’estudien uns quants ponts: el pont de la Cabreta, una part del qual és clarament romànic; el pont del Raval de Ripoll, també en part romànic; un altre pont força conegut, el de la vila de Camprodon, ja molt al límit entre el món de tradició romànica i el món clarament gòtic.
L’existència encara ara d’aquests ponts ja pot servir com a base per a conèixer els camins més importants que travessaven el Ripollès: un seguia la vall del riu Ter i un altre la vall del Freser. Tanmateix, no hi havia només aquestes viles. Hom es troba, però, que saber si un camí actual és d’origen medieval o no és molt difícil, fins i tot quan sembla vell o àdhuc quan els documents diuen que pel lloc on hi ha el camí estudiat, a l’edat mitjana, en passava un. A més a més, cal pensar que darrerament, amb molt pocs anys, hi ha hagut grans transformacions. Per tot això, en relació amb aquesta comarca només hem inclòs dos estudis monogràfics sobre camins, gairebé sols com a mostra: el del camí de Núria, que tot i els canvis que ha pogut sofrir al llarg dels segles conserva bastant els trets característics d’un camí de bast medieval, i el camí que resseguia la vall de Vallfogona, molt ben documentat ja el segle X.
Sabem també ben poca cosa de com eren les sepultures i les necròpolis que es feren al Ripollès durant els primers segles medievals. De fet, el jaciment fins ara més ben estudiat és el del monestir de Santa Maria de Ripoll, on trobem una necròpoli que reflecteix una certa riquesa —nombrosos sepulcres exempts— que segurament no trobaríem en la majoria dels petits cementiris parroquials. Un exemple d’aquest tipus de cementiri l’hauríem pogut trobar en la necròpoli de Fustanyà, destruïda recentment i que, per les notícies que n’hem pogut obtenir, era formada per tombes de lloses. És molt possible que si s’excavés en aquesta comarca algun petit cementiri medieval trobaríem un conjunt tipològicament semblant al que es descobrí a Sant Sebastià del Sull. (JBM).
Vegeu: Castells i viles del Ripollès anteriors al 1300
Arquitectura religiosa
Mapa del Ripollés amb la senyalització de totes les esglésies de les quals tenim notícies anteriors a l’any 1300.
A. Pladevall - J. Vigué
L’arquitectura religiosa construïda en època romànica al Ripollès constitueix encara actualment un conjunt amb una qualitat mitjana notable, dominat per tres gran monuments, que marquen la seva història i la seva arquitectura d’una manera molt notable: Santa Maria de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Sant Pere de Camprodon. Aquests tres edificis, a més de la importància que tingueren com institucions, són molt representatius del conjunt del panorama arquitectònic català dels segles XI i XII. Així, mentre Santa Maria de Ripoll s’inscriu plenament en les grans obres que representen l’esplet de l’arquitectura catalana del segle XI, Sant Joan de les Abadesses i Sant Pere de Camprodon són unes bones mostres de l’eclecticisme que inspirà la producció arquitectònica del segle XII català.
Tanmateix Santa Maria de Ripoll ha entrat en la història de l’arquitectura catalana no només per la seva construcció, sinó també per la seva reconstrucció, iniciada l’any 1886 i dirigida per Elies Rogent, la qual constitueix una fita en la història de la intervenció sobre el patrimoni arquitectònic català i en el procés político-cultural de la Renaixença.
A més d’aquests grans edificis, el panorama arquitectònic ripollès presenta una sèrie, no gaire llarga, d’edificis que destaquen per la seva concepció, o detalls, de la munió de petites esglesioles rurals, sovint molt indiferenciades estilísticament i que formen el gruix quantitativament més important. Molts d’aquests edificis han experimentat importants reformes arran de les desfetes dels terratrèmols del segle XV, i molts foren modificats o substituïts per noves edificacions, especialment durant el segle XVIII.
L’arquitectura anterior al segle XI compta amb molt escassos exemples, però algun d’ells té un gran interès i uns altres, com és ara Santa Maria de Ripoll i Sant Pere de Ripoll, no són ben aclarits encara.
Un dels edificis anteriors al segle XI més interessants, malgrat el seu estat d’enrunament i les greus reformes del segle XII, és l’església vella de Sant Cristòfol de Campdevànol, estudiada per Ramon d’Abadal, el qual posà en evidència la senzilla estructura d’una nau rectangular, coberta amb fusteria, i amb els murs decorats per pintures, en una estructura molt similar a la que presenta l’església, recentment estudiada, de Sant Pere Desplà, al Montseny, on també ha aparegut una decoració pictòrica darrere els murs del segle XII.
L’església de Sant Moï de Montesquiu ha estat considerada per X. Barral(*) no anterior al segle XI, però tant si cal situar la seva construcció dins el segle X, com més tardanament, el cert és que la seva estructura arquitectònica conserva totes les característiques de l’arquitectura rural que segueix la tradició del segle X.
Molt més interessant i estranya, especialment per la manca de referències cronològiques, és l’església de Sant Bartomeu de Ripoll, amb una estructura molt singular d’una nau amb tres absidioles al gruix del mur, disposició sense paral·lels coneguts en l’arquitectura catalana, totalment estranya a les formes de l’arquitectura dels segles XI i XII, i amb ressonàncies llunyanes en arquitectures paleocristianes, o en la capçalera de Sant Pere de Terrassa. El seu estat ruïnós i la manca d’exploracions arqueològiques del seu subsòl fan que avui només puguem fer hipòtesis no confirmades sobre aquest curiós edifici.
Les esglésies de Ripoll, Santa Maria i Sant Pere, presenten en el seu estat actual un cúmul d’interrogants que han permès de plantejar la hipòtesi que conservaren estructures pre-romàniques en les seves fàbriques(*), hipòtesi rebutjada recentment per Xavier Barral(*).
L’església de Sant Pere de Ripoll conserva, al cantó de ponent, una petita capella de planta rectangular, que ha estat identificada com una romanalla de l’església anterior al segle XI i que fou substituïda per aquesta. El fragment conservat presenta seriosos dubtes sobre la seva datació i, encara més, pel que fa a la seva ubicació, a l’angle sud-occidental, als peus, d’una església de tres naus. Pel seu aparell no sembla posterior al segle XII, però en aquesta època no devia tenir gaire sentit, si més no resulta anòmala una capella d’aquestes característiques adossada a una església. Només per això no podem descartar la hipòtesi que es tracti, efectivament, d’una part de l’església anterior al segle XI, realitzada amb un aparell de carreus ben tallats, els quals contrasten amb l’obra del segle XI, visible en la mateixa façana de ponent.
La basílica del monestir de Santa Maria de Ripoll és, sens dubte, un dels millors edificis construïts a Catalunya durant la primera meitat del segle XI, el qual, juntament amb Sant Vicenç de Cardona, Sant Pere de Casserres o Sant Serni de Tavèrnoles, representa la definició d’un estil i un llenguatge arquitectònic que es féu dominant a Catalunya durant tot el segle XI i una part del segle XII. Molt s’ha discutit i són diverses les teories sobre l’origen i la data de les seves cinc naus, que alguns autors(*) han considerat pertanyents a la basílica consagrada l’any 977 i aprofitades després per Oliba l’any 1032, el qual es devia limitar a afegir-hi el transsepte i el campanar. Per contra, altres autors, començant per J. Puig i Cadafalch(*), han considerat que tota l’obra ripollesa, tal com la coneixem, correspon a la construcció olibana de l’any 1032.
En l’estat actual del monument, després de la restauració de l’any 1886 duta a terme per Elies Rogent, i sense una excavació arqueològica total del seu àmbit, es fa molt difícil de pronunciar-se definitivament per una teoria o una altra. Amb tot, creiem que, com a hipòtesi de treball, i a partir dels resultats de l’excavació del transsepte, on no aparegueren traces de cap capçalera anterior a l’olibana, podem acceptar la hipòtesi d’una nova construcció ex novo l’any 1032, sense aprofitament d’estructures anteriors.
En qualsevol cas, la divisió de les naus laterals amb l’alternança de columnes i pilars, és una solució arquitectònica, sense altre parell a Catalunya, i relacionada amb formes arquitectòniques del món carolingi i renanes del final del segle X i del començament de l’XI. Hi ha la hipòtesi, d’altra banda versemblant, de l’existència, en el sector de ponent, entre els dos campanars, d’un cos edificat, com una mena de cor, que resoldria la façana amb una composició molt més satisfactòria que la proposada per Elies Rogent i que seria un ressò dels westwerk de les grans abadies carolíngies, com el que es construí a l’abadia de Saint-Philibert de Tournus, també resolta amb una correcta aplicació dels models llombards.
Els nombrosos interrogants que avui planteja la basílica ripollesa sobre la realitat original de la seva arquitectura, o les possibles relacions amb el tipus arquitectònic definit a Sant Pere del Vaticà, són factors que contribueixen a incrementar l’interès de la seva excepcional arquitectura, que la converteixen en una obra mestra, no només del Ripollès, sinó de tota l’arquitectura catalana del segle XI, on, juntament amb edificis com Sant Vicenç de Cardona, Sant Pere de Casserres o Sant Serni de Tavèrnoles, constitueix la definició paradigmàtica d’un estil arquitectònic.
Entre aquests edificis, Santa Maria de Ripoll constitueix l’exemple més fidel a la tipologia més “clàssica” de basílica amb transsepte. El classicisme inherent a l’estructura arquitectònica de Ripoll, juntament amb les relacions que manté amb certes formes de l’arquitectura carolíngia, obre una suggerent via d’investigació de les influències de la gran arquitectura del món carolingi a la Marca Hispànica, a la qual no serien aliens edificis com Santa Maria d’Arles, potser Sant Pere de Rodes, o Sant Miquel de Cuixà, on la seva capçalera fa pensar poderosament en les criptae superiores del final del món carolingi.
La importància de la basílica de Santa Maria de Ripoll marca tot el procés de l’arquitectura ripollesa durant el segle XI, i només durant el segle següent es produïren nous edificis d’una importància comparable.
Malgrat això, el segle XI es realitzaren al Ripollès alguns edificis que, allunyats de l’òrbita ripollesa, assoliren un nivell de qualitat destacable. Entre aquests cal assenyalar l’església de Santa Maria del castell de Besora, edifici perfectament concebut dins els paràmetres de l’arquitectura llombarda, que originalment tenia un campanar de torre, avui molt malmès, i que s’adiu perfectament a les formes arquitectòniques dominants a la Plana de Vic al seu moment.
L’església de Sant Pere de Mogrony constitueix una perfecta mostra de la supervivència de les formes llombardes, aplicades amb rigor, encara ben entrat el segle XII. És notable la seva decoració mural, i el seu porxo, que aixopluga l’accés, i és resolt amb una senzillesa gairebé total, molt dintre la línia d’austera concisió de l’arquitectura llombarda.
El tema del porxo afegit a una església per aixoplugar l’accés i emfasitzar la porta, és molt comú al Ripollès, on, a més del de Mogrony, hi ha porxos com el de Sant Vicenç de Planoles, recentment descobert i restaurat en part, o les traces que han servit de base a la construcció de nous porxos neomedievals a Sant Sadurní de Fustanyà, Santa Magdalena de Puigsac, o Sant Cristòfol de Ventolà, i, sobretot, trobem l’excepcional porxo de “Sant Jaume de Queralbs. Aquest ha estat realitzat, durant la segona meitat del segle XII, segons el tipus característic i comú dels porxos claustrals, amb una riquesa inusual en els porxos dels atris romànics catalans.
La uniformitat estilística que caracteritza l’arquitectura catalana del segle XI es perd totalment el segle XII, dominat per un eclecticisme en el qual es barregen diverses influències, sota el denominador comú del refinament tecnològic, i la presència de l’escultura monumental. Aquest fenomen té al Ripollès alguns exemples paradigmàtics, com es palesa en les diferents influències que concorren en edificis tan propers com l’església del monestir de Sant Joan de les Abadesses, l’església del monestir de Sant Pere de Camprodon, o les esglésies de Santa Cecília de Molló o Sant Esteve de Llanars.
L’església del monestir de Sant Joan de les Abadesses, consagrada l’any 1150, constitueix l’exemple més acabat, existent a Catalunya, d’església monacal amb l’absis central formant girola i capelles radials, de clara influència francesa. De l’ambiciós projecte original, hom pogué realitzar només la capçalera amb el transsepte, capçat per dues absidioles i el grandiós absis central proveït de deambulatori i tres capelles radials. El cos de la nau, probablement una estructura basilical, no s’arribà a realitzar mai, i al seu lloc fou bastida una estreta nau, totalment desproporcionada amb la grandiosa capçalera. Aquest fet devia respondre, segons E. Junyent(*), que ambdós costats de la nau hi havia els dos claustres que centraven els edificis monàstics de la primitiva comunitat de monges i de la comunitat de clergues que feien els oficis per a elles. La clausura augustiniana fou situada a l’edifici del costat de tramuntana, que el segle XV construí un nou claustre, restant-ne només cinc arcades del primitiu, mentre que el claustre meridional, avui desaparegut, anomenat de Sant Mateu, deu ésser on cal situar l’antic monestir de les Abadesses, sempre segons E. Junyent.
Sigui com vulgui, i mentre l’excavació arqueològica no resolgui aquests i d’altres interrogants, l’església del monestir de les Abadesses constitueix el millor exemple de la influència de l’arquitectura romànica francesa a Catalunya. És un edifici original, únic en la seva singularitat, i que no tingué imitadors. Potser el seu inacabament és un símptoma del debilitament del corrent estilístic que el concebí. El seu tipus arquitectònic s’adiu perfectament al de les anomenades esglésies de pelegrinatge, de les quals, els exemples més monumentals són la catedral de Santiago de Compostel·la, o Sant Marçal de Llemotges, o Santa Fe de Conques, entre molts altres edificis caracteritzats per la presència d’un absis central molt desenvolupat, amb girola i absidioles disposades radialment i dels quals no tenim altres exemples a Catalunya.
La singularitat de l’església de les Abadesses no esgota el panorama de l’arquitectura ripollesa del segle XII, on encara es manifesten altres tipus d’influències com l’austeritat, gairebé cistercenca, de Sant Pere de Camprodon, on la capçalera amb cinc absis quadrats recorda el que seran les capçaleres cistercenques com la de Santes Creus, salvant, naturalment, les diferents proporcions. O obres més autòctones emparentades amb l’arquitectura del cercle Garrotxa-Empordà, com Sant Esteve de Llanars, o, fins i tot, Santa Cecília de Molló, on encara es manifesten les formes llombardes en el seu campanar i a la porta. Tots aquests són exemples de la disparitat tipològica que dominà el panorama de l’arquitectura el segle XII, totalment allunyat de la uniforme coherència de l’arquitectura en el segle anterior.
Junt a aquests exemples dels corrents més generalitzats al país, hi ha alguns fenòmens d’un cert interès. Entre aquests cal comptar el grup local d’esglésies amb l’absis molt més estret que la nau, disposició molt singular i que trobem a Santa Cecília de Molló, Sant Jaume de Queralbs o Sant Sadurní de Fustanyà, esglésies que, bé que son mon diverses, tenen aquest tret comú. O també podem considerar el fenomen de les esglésies de la vall d’Ogassa, Sant Martí de Surroca, Sant Martí d’Ogassa i Santa Maria de Vidabona, que tenien l’absis i la nau de la mateixa alçada exteriorment, per la qual cosa les seves cobertes tenien una singular disposició amb un tractament continu d’aquestes.
Deixant de banda alguns elements menors, però d’un gran interès, com les portades de Sant Esteve de Llanars, o Sant Joanipol de Sant Joan de les Abadesses, o la singular porta de Santa Cecília de Molló, que hom pot relacionar amb altres exemples del país, el Ripollès conserva un monument excepcional pel que fa a l’aplicació de l’escultura monumental a l’arquitectura durant el segle XII: la portada de Ripoll. Concebuda com un arc de triomf, la portada de l’església de Santa Maria de Ripoll fou afegida a la façana durant la segona meitat del segle XII, tapant la decoració pictòrica de la façana del segle XI. Perduda la portada de Sant Pere de Vic, la portada de Ripoll constitueix l’exemple més monumental, conservat a Catalunya, de les portades que emfasitzen el pas sagrat vers l’interior dels temples.
Els mateixos tallers que realitzaren la portada ripollesa obraren també, durant la segona meitat del segle XII, el nou claustre de Santa Maria de Ripoll, el qual havia de substituir el construït en temps de l’abat Arnulf(*), i que devia centrar el clos monàstic fins aquest moment. El claustre de Ripoll constitueix un exemple curiós de fidelitat a un model, car el segle XII només fou bastida una galeria i les altres foren construïdes conservant les proporcions i formes de l’original, fins al segle XIV. Les seves proporcions, amb una alçada de 10,47 diàmetres i un intercolumni de 9,71, el situen en el grup de claustres catalans que podem considerar esvelts, juntament amb el de Girona o Sant Cugat.
Contràriament al claustre de Ripoll, l’altre claustre conservat al Ripollès, el de Sant Joan de les Abadesses presenta unes proporcions força més feixugues i és més baix, car només té 8 diàmetres d’alçada, la qual cosa el situa en el sector mitjà-baix, en el quadre de proporcions dels porxos claustrals catalans. Si el porxo de Sant Joan de les Abadesses pertany, com sembla, a una façana de la sala capitular, segons un capbreu conservat a l’Arxiu del Monestir, aleshores caldria relacionar-lo amb la façana de la sala capitular de la Seu de Roda de Ribagorça, malgrat que aquesta consti d’una sola fila de columnes. (JAA).
Vegeu: Esglésies del Ripollès anteriors al 1300
Escultura monumental
L’escultura monumental del Ripollès és important per la celebritat dels conjunts representats. Es tracta principalment dels de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses, als quals cal afegir el que havia estat un conjunt important, a Camprodon i la galeria de Queralbs. Conjunts tots ells repetidament estudiats tant a Catalunya com a l’estranger, però malauradament avui molt dispersos.
Els estudis sobre l’art del monestir de Ripoll evoquen noms il·lustres de les lletres i de l’erudició catalanes. Als de Josep M. Pellicer, mossèn Gudiol i Cunill, J. Pijoan i Josep Puig i Cadafalch, s’afegeixen els de J. Gudiol, J. Ainaud i de Lasarte i, sobretot, el de mossèn Eduard Junyent. Les publicacions dedicades al monestir són molt nombroses, i això ha contribuït que el nostre coneixement de la seva història i del seu art hagin millorat sensiblement durant els últims decennis.
La llegendària fundació del monestir per Guifré el Pelós guarda, per a l’investigador, complicats misteris arqueològics, malgrat els aclariments històrics que aportà Ramon d’Abadal. S’ha d’arribar a la tercera consagració per tenir informacions precises sobre l’arquitectura i la decoració de l’església monàstica. La basílica monumental estava probablement dotada ja de cinc naus i, possiblement, adornada amb uns bellíssims capitells del tipus anomenat califal, del qual s’han conservat altres exemplars a Catalunya. No sabem si l’església del segle X tenia pintures murals.
Després d’aquesta basílica, en fou consagrada una altra per Oliba, abat de Ripoll i de Cuixà, l’any 1032. La personalitat de l’abat Oliba (del qual s’ha celebrat l’any 1971 el mil·lenari del naixement) i el seu prestigi, així com la seva importància política i cultural en l’estat feudal naixent que era Catalunya, foren les raons de l’impuls renovador que sabé donar al monestir al començament del segle XI. Això no obstant, i en contra del que alguns creuen, no tot el que avui es conserva en peu del monestir de Ripoll pertany als treballs d’Oliba. Sabem que ell féu construir, com a mínim, el creuer i els cinc absis que veiem a Ripoll. Probablement, conservà íntegre l’essencial de les cinc naus de l’església anterior.
L’activitat constant de l’abat Oliba no és reduí sols a la reconstrucció i a l’engrandiment de Ripoll, sinó que es féu sentir per tot Catalunya, mitjançant la construcció d’altres edificis, com per exemple el de la catedral de Vic.
Poc més d’un segle més tard, durant la segona meitat del segle XII, el monestir de Ripoll conegué un altre moment de prosperitat econòmica, comparable únicament al període d’Oliba. Fou el moment en què el taller d’escultura exercí una influència considerable a tota la Catalunya septentrional. Fou construïda la meravellosa portada de la basílica, en la qual els artistes saberen expressar amb imatges concretes la visió d’una teofania romànica.
A la part superior de la portada, el Totpoderós, assegut en un tron, beneeix i presenta un llibre, envoltat d’àngels, dels símbols dels evangelistes i dels ancians de l’Apocalipsi. Al registre inferior, un grup de sants lloa el Senyor. En els dos registres hi ha representacions de l’Antic Testament. A la dreta, escenes del cicle de l’Èxode i a l’esquerra, episodis del llibre dels Reis. Foren precisament les escenes d’aquests registres les que permeteren a Josep Pijoan de descobrir, al començament del nostre segle, que els escultors que les havien fetes s’havien inspirat directament en una de les Bíblies romàniques il·lustrades al monestir, i que tenien probablement al seu abast a la Biblioteca.
Les parts baixes de la portada presenten dues sèries de grans personatges dessota d’arcades i escenes diverses, com grups de guerrers i d’animals. Emmarcant la porta pròpiament dita, al centre de la composició, hi trobem escenes de la vida de Caïm i Abel, de les històries de Jonàs i de Daniel, i també les representacions dels apòstols Pere i Pau i dels mesos de l’any.
La complexitat de les fonts, dels textos o de les imatges, i dels artistes que treballaren en aquesta gran realització, és evident quan s’analitza el programa iconogràfic de la portada. Aquesta és composta copiant l’esquema monumental dels arcs de triomf romans: la façana de Ripoll és una gran composició dedicada a la glòria de Crist. Així, la imatge monumental de la Majestat divina, entre els símbols dels evangelistes i els ancians de l’Apocalipsi, acompanyada pels apòstols i pels sants que el glorifiquen, s’integra en un programa més ampli i complex. El dogmatisme produeix la iconografia triomfal, i totes les mirades dels personatges convergeixen vers la imatge superior que domina la façana.
Però aquesta no fou l’única obra monumental feta a Ripoll durant la segona meitat del segle XII. La galeria septentrional del claustre actual pertany també a aquest moment, amb una interessantíssima sèrie de capitells esculpits en pedra local, que poden ésser atribuïts a l’època de l’abat Berga (1172-1206); la prova n’és la figura esculpida en uns dels pilars angulars del claustre. A l’interior de l’església, un baldaquí monumental que cobria l’altar, del qual es conserven al Museu de Ripoll unes magnífiques bases ornamentades i alguns sepulcres, fou obra dels mateixos tallers; per no dir dels mateixos escultors.
Contemporanis de la façana i del claustre, devien ésser les pintures que adornaren l’església, que encara es veien durant el segle passat. Recentment, han estat descoberts alguns fragments de policromia, desgraciadament molt pocs, darrere lafaçana esculpida, els quals podrien correspondre a l’església del segle XI.
Probablement, correspon també al segle XII la volta de canó de la basílica que substituí l’antiga coberta de fusta. Un mosaic romànic singular i poc corrent a Catalunya ornava el terra del presbiteri. La seva decoració presentava una sèrie de cercles amb animals, que formaven un bestiari monumental, semblant als que es troben a França o a Itàlia. El Museu de Ripoll presenta alguns trossos d’aquest mosaic, els únics conservats, junt amb un dibuix del conjunt. El focus artístic de Ripoll durant el segle XII incloïa també l’important escriptori i la monumental Biblioteca, així com importants tallers d’escultura i pintura sobre taula (fusta).
Això no obstant, aquest monument artístic fou efímer. A partir de la primera meitat del segle XIII, el centre polític del país es desplaçà vers els monestirs del sud de Catalunya, i el de Ripoll inicià una vida més silenciosa i obscura. Al final del període gòtic fou completat el claustre i substituïda la volta de la basílica. Durant els segles XVIII i XIX foren suprimides dues naus. L’any 1835, un gran incendi marcà l’inici d’un moment llarg de destrucció i d’abandó.
Fou a través de la iniciativa del bisbe Morgades i de l’arquitecte Elies Rogent, que s’emprengué, durant l’últim quart del segle XIX, la restauració del monestir. Enmig del fervor popular romàntic i nacional, fou coberta l’església, que presentava la volta caiguda, fou reconstruït el claustre i, en general, s’intentà de donar al conjunt un aspecte més digne. Restauració important, criticada però eficaç, que contribuí a frenar la dispersió i el robament de les escultures i de les obres d’art del monestir. La façana començà a deteriorarse si fa o no fa aleshores amb aquella malaltia de la pedra de la qual tant s’ha parlat i a la qual encara no s’ha sabut trobar un remei plenament eficaç.
L’estudi detallat de les fonts i de la cronologia de l’escultura de Ripoll es troba en l’estudi monogràfic d’aquest edifici. Fonts locals o rosselloneses, contactes amb Tolosa o Itàlia, són alguns dels aspectes que determinen la formació estilística dels escultors de Ripoll. D’altra banda, la cronologia queda bastant ben establerta dins la segona meitat del segle XII, de manera prou àmplia per a permetre el desenvolupament d’un taller d’escultura que produí una gran quantitat d’obres, a Ripoll i fora de Ripoll. Aquest taller es beneficiava de contactes molt variats, com ho demostren les relacions estilístiques amb les escultures del claustre d’Elna.
La producció dels tallers d’escultura de Ripoll és paral·lela a la dels de la catedral de Vic i, evidentment, llur semblança ha fet que a vegades aquests dos conjunts es poguessin confondre no solament entre ells, sinó també en relació amb les escultures del Grossmunster de Zuric. La relació entre Zuric i Vic és molt evident, i s’explica per les fonts comunes. D’altra banda, la dependència dels artistes de Vic en relació amb els de Ripoll indica també una lleugera i probable posterioritat cronològica dels primers en relació als segons. La façana de la catedral de Vic era decorada d’una manera molt semblant a la façana de Ripoll, i els relleus conservats tant a Vic com a altres llocs permeten de fer-nos una idea del que podia ésser aquest conjunt. Altres fragments de decoració ornamental, vegetal i geomètrica avui conservats al Museu de Vic procedeixen també de la catedral romànica, així com els reutilitzats al rosetó de la façana. Llur dependència estilística del grup de Ripoll queda molt clara.
En tallers de Ripoll han tingut una irradiació que fou observada per Puig i Cadafalch, però que potser és fins i tot més gran del que observà aquest arqueòleg. L’estructura del portal lateral de Sant Vicenç de Besalú, amb dues arquivoltes, és molt semblant a la d’alguns portals de l’abadia de Ripoll. La decoració de fulles d’acant juxtaposades, d’un tor ornat d’un entorxat i de brancatges amb grans palmetes, ja orienta cap a les sèries de Ripoll. A més, tant el felí rampant situat a la base de les arquivoltes, com els capitells del portal també es relacionen amb l’escultura de Ripoll. El primer capitell del costat dret reprodueix el tipus característic dels tallers de Ripoll, amb animals alats, drets, amb cap humà afrontat, i amb les ales que s’ajunten sota un cap d’animal situat a l’angle del capitell. Aquest tipus es troba en el capitell mitjà del costat dret del portal de Ripoll, on sembla que aparegué per primera vegada. A Ripoll, els caps situats a l’angle substitueixen l’angle pròpiament dit de l’àbac, mentre que en els altres llocs, l’àbac, bastant pesant, domina gairebé tota la composició.
El capitell interior del costat dret del portal de Besalú sembla copiat d’un dels capitells interiors del portal de Ripoll: un cos doble de cavall alat, amb un cap únic a l’angle, caracteritza la decoració, mentre que les extremitats de les ales penetren dins la boca d’un cap situat sota el dau central. Dues palmetes més aviat llargues surten d’aquest cap per reunir-lo amb els angles del capitell.
Al costat esquerre del portal de Besalú es troben dos capitells que demostren la influència exercida, de manera simultània, pel portal i pel claustre de Ripoll. Hi trobem, per exemple, al capitell exterior, l’adaptació del tema dels lleons rampants o dels animals amb cua de rèptil del claustre de Ripoll; al capitell interior veiem variacions dels populars temes vegetals ripollesos.
Un dels conjunts més marcats directament per l’obra dels tallers de Ripoll és el claustre de Lluçà. Hi trobem les mateixes decoracions, en els àbacs, per exemple, amb grans fulles, brancatges i palmetes. La mateixa interdependència entre els temes procedents de la portada i del claustre de Ripoll que ja hem assenyalat a Besalú també es troba a Lluçà. Del portal de Ripoll prové el tipus familiar dels animals alats amb cap humà afrontat, així com el de grans ocells posats sobre la primera rengla de fulles del capitell, que trobem alhora al portal i al claustre de Ripoll. Del claustre prové també el tipus de capitell amb grans fulles recorbades sota l’angle del capitell, i que emmarquen al centre una pinya, les àguiles amb les ales desplegades, els felins rampants o els grans ocells amb cos de felí, drets i afrontats amb les ales que marquen els angles del capitell.
També es nota la presència d’artistes vinguts de Ripoll al portal de l’església de Santa Eugènia de Berga, prop de Vic, on els quatre capitells pertanyen a les mateixes sèries. En aquest cas es difícil individualitzar de manera precisa la dependència de Ripoll en relació a la del taller de Vic. Tant els temes decoratius com els ocells situats sobre el primer nivell de fulles plantegen aquest problema que també trobem en altres llocs, com al portal de l’església de Sant Vicenç de Malla.
Dins de les obres directament relacionades amb el taller de Ripoll es troben les de Sant Joan de les Abadesses. En realitat, dins de totes aquestes sèries hi ha moltes variants que tradueixen sobretot diferències de qualitat d’execució. La producció dels tallers d’escultura de Sant Joan de les Abadesses és també una de les més importants de Catalunya que es defineixen en relació a Ripoll, però també amb característiques pròpies que permeten de donar a aquests tallers una autonomia real.
La producció dels tallers de Sant Joan de les Abadesses cobreix les obres d’escultura dels capitells de la capçalera de l’edifici, els diversos portals i el claustre romànic, del qual queden algunes arcades. A la part de la capçalera es troben referències a l’escultura de Ripoll, de Besalú o de Girona, però també elements originals d’estil. A més, cal afegir les relacions amb el Rosselló, on els escultors de Sant Joan probablement s’havien format. Aquesta sèrie d’obres se situa principalment entre el 1150 i el 1490, potser més aviat cap al final d’aquest període. D’entre les sèries, cal destacar, a més dels capitells, alguns d’ells molt restaurats, un fragment de timpà amb la representació del Baptisme de Crist, element molt original per la relativa raresa de timpans esculpits en aquestes comarques de Catalunya. Recordem, per exemple, el de l’església de Sant Pol, a la mateixa vila de Sant Joan.
El claustre romànic de Sant Joan de les Abadesses, que avui ja no es conserva, ens és conegut per tres capitells i llurs arcades corresponents, que es poden veure en una de les ales del claustre actual. Dos dels capitells presenten variants de temes vegetals o amb animals típics del claustre de Ripoll, mentre el tercer és una còpia molt clara del capitell situat al mig del costat dret de la porta de Ripoll, i que també trobem a Besalú. En canvi, una influència més lleugera, també procedent de Ripoll, es troba a la porta molt malmesa de l’església de Sant Pol de Sant Joan, que hom ha atribuït a artistes de qualitat inferior. Aquest portal, molt restaurat, recorda Ripoll a través de la decoració de les arquivoltes, mentre els capitells ja ofereixen recerques més originals.
Aquestes relacions entre Sant Joan i Ripoll, que s’estenen a elements aïllats de l’escultura de la capçalera de l’església abacial de Sant Joan, permeten recordar alguns monuments que, tot i essent relacionats amb Ripoll, no poden ésser atribuïts directament a artistes formats a Ripoll. Alguns capitells del Museu de Vic, per exemple, o els portals de Folgueroles o de Sant Martí de Riudeperes. També s’han pogut observar relacions amb conjunts de l’altra banda del Pirineu, com a Prats de Balaguer, Ix o Lio. Al sud del país, el portal romànic de Montserrat, que a vegades havia estat atribuït al cercle de Ripoll, s’haurà de plantejar amb caràcters més autònoms.
El Ripollès posseeix encara dos altres conjunts prou importants perquè puguin ésser presentats en una introducció general. El de Queralbs, una mica aïllat geogràficament, és constituït per la galeria porticada amb columnes i capitells, situada en un dels costats de l’església. Els animals, personatges i elements vegetals d’aquests capitells s’havien considerat ja des del segle passat com executats pels tallers de Ripoll. Aquesta era l’opinió de J.M. Pellicer i Pagès, que proposà aquest punt de vista ja l’any 1873. En realitat, els estudis de M. Durliat han mostrat clarament que l’escultura de Queralbs depèn directament de les obres rosselloneses, sense que aquests capitells es puguin considerar com executats per artistes vinguts directament del Rosselló.
L’església de Sant Pere de Camprodon també posseïa un bonic conjunt d’escultures romàniques, que avui es conserva molt parcialment. Evidentment, queda la porta occidental de l’església monàstica, amb els seus dos capitells encara in situ, decorats de grans fulles que contribueixen a donar un aspecte molt estirat a aquestes obres. El claustre del monestir devia constituir un conjunt ornamentat amb escultures de gran qualitat, de les quals es conserven alguns elements, principalment el capitell del Museu de Girona, si aquest procedeix realment del claustre. A mig camí de les produccions ripolleses i de les gironines, el capitell amb personatges resumeix molt bé la situació artística de la comarca en el camp de l’escultura romànica. El pes de Ripoll és tan gran, que els diversos conjunts ja mencionats, malgrat els esforços per crear obres autònomes, es troben dependents dels tallers de Ripoll. Al Rosselló veí, on ja els escultors ripollesos havien trobat inspiració i formació, continua marcant les obres de la segona meitat del segle XII. D’altra banda, en el cas de Camprodon, situat a la part més oriental de la comarca, la importància i el renom de les obres gironines es fa ja més patent.
El Ripollès, a la part més septentrional del país, és un exemple molt clar dels contactes i de les relacions artístiques que tota comarca establí en l’època romànica amb les comarques veïnes. Al mig, i amb gran força, es troba la producció excepcional de Ripoll. Poc pot fer la voluntat dels tallers de Sant Joan de les Abadesses per escapar a aquest prestigi i a aquesta supremacia. D’altra banda, tot al voltant, les interdependències eren molt directes amb les regions veïnes —com ho demostren els contactes formatius amb el Rosselló—, però també de dependència mútua, amb el claustre d’Elna, per exemple, que cal ampliar a la Cerdanya i a ponent amb alguns capitells del claustre de la Seu d’Urgell. A llevant ja hem parlat de Girona, i al sud cal recordar les relacions amb Vic. Escultura eminentment tardana, que arrenca ja al començament de la segona meitat del segle XII i que no sobrepassa en cap cas el final del segle, i que demostra d’aquesta manera fins a quin punt la producció artística depèn directament de la història política i, en aquest cas, sobretot religiosa. Comarca sense grans ciutats, la producció artística és l’expressió d’un moment de riquesa real i de prestigi d’uns monestirs que aviat passaren a un segon pla en la història del país. (XBA)
Pintura mural i sobre taula
Són escasses les restes de pintura mural conservades al Ripollès. Les pintures de Sant Cristòfol de Campdevànol que, si bé de baixa qualitat, constituïen una de les poques mostres de pintura anterior a la romànica conservada a Catalunya, les coneixem tan sols per la reproducció feta per Ramon d’Abadal l’any 1901 a la “Revista de la Asociación Artístico-Arqueológica de Barcelona”. Foren descobertes a la paret lateral de l’església, i mostren escenes del Gènesi, amb Adam i Eva al costat de l’arbre, i una figura que ha estat interpretada com un àngel. De cronologia problemàtica, fruit d’un estil popular en la manera de fer, han estat classificades entre els segles IX i X; han estat relacionades cronològicament amb les de Sant Pere de Terrassa i Pedret, tot i que són diferents estilísticament.
Cal fer esment, en la pintura mural del Ripollès, dels dos fragments trobats durant la restauració de la façana esculpida del monestir de Santa Maria de Ripoll, i que representaven la cua d’un animal (potser un lleó?) i un element ornamental. Eren situats decorant la façana primitiva de l’església, la qual fou coberta en construir la gran portalada romànica. Aquesta decoració constituïa un dels pocs exemples de pintura exterior en un edifici romànic català.
L’únic conjunt conservat en aquesta comarca, d’una certa entitat en el camp de la pintura mural, el constitueix la decoració de l’absis de l’església de Sant Cristòfol de Toses, datat ja a la primera meitat del segle XIII, el qual tractarem en conjunt amb la pintura sobre taula procedent de la mateixa església; com en el cas de la pintura mural, es conserva al Museu d’Art de Catalunya, de Barcelona.
En canvi, són nombrosos els conjunts conservats de la pintura sobre taula de la comarca del Ripollès. Les obres s’estenen en la seva cronologia des de mitjan segle XII i durant tot el segle XIII.
La historiografia ha determinat, en un primer moment de la pintura sobre taula romànica catalana, en el segle XII, i amb continuïtat posterior, tres tallers principals vinculats a la Seu d’Urgell, Vic i Ripoll (W.W.S. Cook i J. Gudiol i Ricart, 1950). En el cas del taller de Ripoll, i en el de Vic, la procedència geogràfica de les peces i alguns trets estilístics feren que fossin relacionades amb la manera de fer pròpia dels miniaturistes. Així doncs, s’establia una relació amb els escriptoris d’aquests centres. Més tard, aquesta relació ha estat posada en qüestió. Hom ha apuntat la possibilitat de centres estables, vinculats, més que a monestirs, a les ciutats episcopals, com a la Seu d’Urgell o Girona (J. Ainaud, 1985). Se’ns fa difícil d’entendre aquesta estabilitat dels tallers, per diverses raons. En primer lloc, la valuosa historiografia clàssica de l’art romànic català (J. Gudiol i J. Ainaud) entén unes identitats estilístiques en obres de pintura sobre taula i pintura mural; aquest és el cas del frontal d’Espinelves i de les pintures dedicades a sant Tomàs a Santa Maria de Terrassa. També han estat relacionats el baldaquí de Ribes amb les pintures de l’església de Sant Pere de la Seu d’Urgell, el frontal dels Arcàngels amb les pintures de Sant Pau de Casserres, etc. Això fa que es posi en qüestió l’estabilitat dels pintors de taules, i que s’accepti la itinerància dels pintors murals. En segon lloc, el baldaquí de Ribes, peça cabdal de la pintura romànica catalana, atribuïda al taller de Ripoll, del qual defineix l’estil, es presenta, segons el nostre parer, com un unicum dins la pintura catalana, tret del derivat frontal d’Esquius d’inferior qualitat. Un altre factor a tenir en compte és la relació formal que s’ha establert entre peces atribuïdes al considerat taller de Vic i del taller de Ripoll, de manera que sovint se’ns fa difícil escatir-ne els límits. Així, el frontal i els laterals de Sagàs, i el de Llanars, obres atribuïdes al taller de Ripoll, han estat posats estilísticament en relació amb el frontal de Puigbò, vinculat a Vic.
Les obres vinculades al taller de Ripoll, definit com hem dit pel baldaquí de Ribes, són els frontals d’Esquius, el de Sant Andreu de Llanars —que una part de la historiografia ha vinculat al frontal de talla procedent de Sant Pere de Ripoll—, les taules procedents de Mataplana i el conjunt de Sagàs. Entenem que cal un estudi formal aprofundit per resoldre les relacions entre unes obres i les altres.
Ens limitarem només, pel que fa a les peces procedents del Ripollès, a donar-ne la cronologia que creiem més oportuna i a establir alguna de les relacions que considerem, fins al moment, més sòlides.
Sens dubte, la peça fonamental és el baldaquí de Ribes, datat de la primera meitat del segle XII, i que presenta la figura de Crist en majestat envoltat per àngels. La relació amb el frontal d’Esquius és clara, encara que aquest darrer, de qualitat inferior, sembla derivat del baldaquí de Ribes. El parentiu que la historiografia ha determinat amb els frontals de la Seu d’Urgell i d’Ix no ens sembla possible, com tampoc, i potser encara menys, amb les pintures murals de Sant Pere de la Seu d’Urgell.
El frontal de Sant Martí de Puigbò (Museu Episcopal de Vic) és dedicat a la vida d’aquest sant, narrada en quatre escenes situades a l’entorn del Crist en majestat que presideix: la partició de la capa, la resurrecció d’un catecumen, la mort del sant i els seus funerals. Peça important atribuïda al taller de Vic, ha estat posada en relació amb obres com el frontal d’Esquius i amb els laterals de Mataplana. També ha estat relacionat amb la miniatura (W.W.S. Cook), cas de la Bíblia de Rodes, i amb l’escultura de Moissac. N’ha estat accentuat el caràcter popular (Carbonell i Lamothe) i ha estat parangonat amb el frontal de Durro. Aquest caràcter autòcton que el relacionava amb les Bíblies catalanes i amb la miniatura anterior fou determinat per J. Folch i Torres, si bé ens costa d’establir-ne una relació estreta. En el mateix sentit es manifesta J. Sureda, el qual el vincula al frontal de Sant Llorenç Dosmunts. J. Gudiol i J. Ainaud busquen arrels en la tipologia franca, i J. Ainaud el situa dins el mode popular com el de Durro, i al marge de les formes de més qualitat del baldaquí de Ribes, i dels dos frontals que representen aquesta tendència al taller de Vic, és a dir, el de la Mare de Déu del Coll i el de Santa Margarida.
L’església de Sant Esteve de Llanars conserva in situ un frontal amb la figura central de Crist en majestat envoltat pel Tetramorf, i amb escenes de la vida del protomàrtir. Aquesta obra, datada cap al final del segle XII, ha estat definida com el primer exemple del neobizantinisme que entrà a Catalunya, i en aquest cas a Ripoll, en aquell període. M. Durliat, en el seu excel·lent estudi sobre el mestre Alexandre (1954), esmenta la relació amb Llanars. La relació, doncs, amb les obres rosselloneses i de la Cerdanya —els frontals de Baltarga i Orellà—, queda fixada. J. Sureda determina relacions amb els frontals de Puigbò i de Dosmunts. Som, doncs, davant una obra problemàtica.
Aquesta presència de l’últim bizantinisme es troba també en el frontal de Santa Magdalena de Solanllong, també vinculada per la historiografia al taller de Ripoll i datada en la primera meitat del segle XIII. Presenta Crist en majestat amb el Tetramorf, i als costats l’àngel davant el sepulcre i les tres Maries; i en les altres dues escenes, la resurrecció de Llàtzer. Ha estat relacionat amb Lluçà, però també s’ha distingit dins aquest cercle, definint la relació del frontal de Solanllong amb les pintures de Sant Pau de Casserres i de Puig-reig (J. Sureda). Caldria veure com es concreten aquestes relacions.
Les dues taules laterals de Mataplana, conservades al Museu Episcopal de Vic i al Museu d’Art de Catalunya, cal datar-les al principi del segle XIII. Representen dos àngels, i estilísticament han estat controvertides, ja que han estat relacionades amb Ripoll (W.W.S. Cook) i amb Vic (E. Junyent), a la vegada que s’establien relacions amb el frontal de Puigbò. J. Sureda les relaciona amb Avià i, sobretot, amb el frontal de Sant Llorenç.
El frontal de Sant Hilari de Vidrà ha estat relacionat amb el cercle d’Avià. Presidit per la Mare de Déu amb el Nen i dos arcàngels —Gabriel i Rafael—, aquesta és acompanyada per sant Hilari, bisbe, i sis apòstols; en presència del bizantí, i amb trets ja gòtics, pot ésser datat de mitjan segle XIII.
Del final d’aquest segle cal datar les taules laterals de l’altar de Sant Pere de Mogrony, en les quals són representats sant Pau amb l’espasa i el llibre sagrat i sant Pere, que també sosté el llibre, amb les claus. Hom ha establert una certa relació amb el Mestre de Soriguerola, i paral·lelismes amb els laterals de Toses i de Ribes; aquesta relació, però, no impedeix de mantenir la independència de l’autor de les taules de Mogrony. Cal situar-les dintre l’estil gòtic lineal.
Les taules laterals procedents de la vall de Ribes han estat relacionades amb les pintures sobre taula de Toses, les quals presenten sant Pere i sant Pau, i la psicòstasi, amb l’àngel i el dimoni. Es relacionen amb les pintures de Soriguerola, i cal datar-les de la segona meitat del segle XIII.
Una peça singular per la seva tècnica, és el frontal de Planés, conservat al Museu d’Art de Catalunya; representa Crist acompanyat del Tetramorf i vuit figures de bisbes o abats. El frontal és realitzat en estuc, amb el fons treballat amb colradura, la qual cosa ens el posa en relació amb les obres d’orfebreria. Ha estat datat —no unànimement— dins la primera meitat del segle XIII.
La biga de baldaquí de l’església de Sant Martí de Vinyoles de Portavella presenta una temàtica típica del gòtic de caràcter ornamental, i pot datar-se del final del segle XIII.
El Museu Episcopal de Vic també guarda una creu de fusta pintada, procedent de Sant Jaume de Queralbs. És una creu coral de la segona meitat del segle XIII, en la qual destaca la representació de l’Agnus Dei. (ECE)
La miniatura
En aquest volum dedicat al Ripollès, M. Eugenia Ibarburu fa una magnífica introducció a l’escriptori de Ripoll. En aquest text, complet estat de la qüestió, hom segueix els estudis particularitzats de cada un dels còdexs miniats atribuïts a l’escriptori de Ripoll; entre aquests treballs n’hi ha dos de ben extensos dedicats a les dues grans Bíblies, de Rosa Alcoy. A aquests textos ens remetem.
Cal recordar que la documentació dóna constància ja l’any 888, en el moment de la consagració, de l’inici de la gran Biblioteca del Monestir. Els seus fundadors, Guifré i la seva muller Guinedilda, donaren al monestir, entre altres béns, un missal i un leccionari. L’activitat com a escriptori del monestir sembla començar, però, en època de l’abat Arnulf (948-970), que potencià, a tots nivells, el monestir, i que sobretot representa l’inici de l’escriptori que arribà al seu moment culminant amb l’abadiat d’Oliba, iniciat l’any 1008.
La importància de Ripoll com a centre intel·lectual europeu, posseïdor d’una important biblioteca, a l’alta edat mitjana, queda de manifest ja en època d’Arnulf, amb la possible estada de Gerbert, el futur papa Silvestre II. Ripoll féu d’intermediari de texts científics d’origen oriental, que a partir d’al-Andalus es difongueren per Europa.
L’obra d’Arnulf fou continuada i els gèneres dels texts conservats al monestir, ampliats en la seva temàtica.
Amb Oliba, monjo de Ripoll des del 1002, i abat d’aquest monestir sis anys després, s’arribà al moment més important de l’escriptori ripollès. De la seixantena de còdexs inventariats al monestir en la segona meitat del segle X, l’inventari del 1047, realitzat, doncs, poc després de la mort d’Oliba, ocorreguda el 30 d’octubre de 1046 al monestir de Cuixà, el nombre de còdexs arribava als dos-cents quaranta-sis. Les relacions internacionals d’Oliba amb França i Itàlia aportaren, ben segur, texts de monestirs com Fleury (Saint-Benoït-sur-Loire) i Saint-Germain-des-Prés, i dels centres de la Llombardia i de Roma. També de la Península Ibèrica, per les seves relacions amb els regnes peninsulars. Les obres eren de tot gènere: texts litúrgics, obres de la patrística, científiques, de gramàtica, dels autors clàssics…
És en aquest moment que es produïren les dues grans Bíblies (Bíblia de Ripoll, Ms. 5 729 de la Biblioteca Apostolica Vaticana; Bíblia de Ripoll, Ms. Lat. 6 de la Bibliothèque Nationale de París), ambdues relacionades amb l’escriptori del monestir.
Aquestes dues obres, que no es conserven completes, presenten una semblança molt gran entre elles. Els estudis de W. Neuss sobretot, de J. Pijoan i, més tard, de M. Mundó i de P. Klein, des de diversos punts de vista, han determinat el caràcter autòcton d’aquestes Bíblies, possiblement amb un antecedent comú, malgrat les diferències que presenten i les diverses mans de miniaturistes que han intervingut en la seva decoració.
La Bíblia de Rodes, procedent del monestir de Sant Pere de Rodes, on consta que era l’any 1130, és constituïda per quatre grans volums escrits a tres columnes amb lletra Carolina, i és obra de diferents mans, tant en el text com en la il·lustració; la part final il·lustra l’Apocalipsi. La Bíblia de Ripoll, coneguda abans com a “Bíblia de Farfa” —monestir italià on es conservava—, és incompleta. Consta d’un sol volum, il·lustrat amb un veritable cicle iconogràfic, que culmina a partir del foli 366 amb el Nou Testament, fins al trànsit de Maria. El color és escàs.
J. Pijoan posà en relació les miniatures de la Bíblia de Ripoll amb la gran escultura de la portada del monestir, realitzada cap a l’any 1150. P. Klein ha matisat i concretat la incidència de les Bíblies sobre l’obra escultòrica.
Peces molt importants, realitzades en gran part al principi del segle XI i completades després, no tenen paral·lel a Catalunya per a poder-les relacionar. Són obres en la seva major part anteriors al gran esclat del romànic, i plenes d’una gran influència classicista que les allunya de la miniatura anomenada mossàrab. Obres, però, contextualitzades en un moment important de civilització per a Catalunya, i que també en el cas de les altres arts tenen un moment àlgid, com ho demostra l’arquitectura.
D’altres texts foren miniats a Ripoll el segle XI. Així, la recopilació de Texts Astronòmics (Ms. Reg. 123 de la Biblioteca Apostolica Vaticana), amb texts d’Isidor, Beda, Macrobi, Plini, de tradició carolíngia; el Breviarium de Música (Ms. Ripoll 42, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó); el Sacramentarium Rivipullense (Ms. 67 del Museu Episcopal de Vic); i De Locis Sanctis de Beda (Ms. Ripoll 151 de l’Arxiu de la Corona d’Aragó), de mitjan segle XI.
A la segona meitat del segle XI, en canvi, una certa davallada informa l’activitat del monestir, en gran part per causes internes que determinen que el monestir de Santa Maria de Ripoll es posi sota la jurisdicció de Sant Víctor de Marsella.
La miniatura del segle XII del monestir de Ripoll, no pot comparar-se amb la del segle anterior. Si bé hi ha una activitat continuada en la còpia de manuscrits, la il·lustració es té menys en compte. No obstant això, es minia l’Expositio Epistolarium Pauli Apostoli de sant Agustí (Ms. Lat. 5 730 de la Biblioteca Apostolica Vaticana), la primera meitat del segle. Pel seu estil pot posar-se en relació la seva ornamentació amb el gran moment escultòric del monestir. D’altres obres miniades el segle XII són el Super Esdres de Beda (Ms. Lat. 2 838 de la Bibliothèque Nationale de París) i De Scripturis Patrum ad Perfectam Contemplativam Vitam (Ms. Ripoll 214 de l’Arxiu de la Corona d’Aragó).
La influència bizantina que genera el que coneixem com estil 1200, es manifesta també a l’escriptori de Ripoll. Així, en l’exemplar de De Civitate Dei de sant Agustí (Ms. 20 de l’Arxiu Capitular de Tortosa), que M.E. Ibarburu dóna com de probable procedència ripollesa.
L’activitat de l’escriptori continuà durant el segle XIII. (ECE)
La imatgeria
La imatgeria és representada a la comarca del Ripollès per les figures de la Mare de Déu i Crist en majestat, però sobretot destaca un conjunt cabdal de l’escultura en fusta medieval catalana, encara que tant des d’un punt de vista cronològic com, sobretot, estilístic, calgui situar-la a l’inici de l’estil gòtic: el Davallament de Sant Joan de les Abadesses, conegut com a Santíssim Misteri.
De la figura de la Mare de Déu, se’n conserva una imatge al Museu Episcopal de Vic, procedent de l’església de Santa Maria de la Matamala; els seus trets estilístics recorden la imatge de la marededéu de Montserrat i la d’All, bé que la qualitat és molt inferior. Pot ésser datada de la segona meitat del segle XII.
Del final del segle XII és la imatge de Sant Bartomeu de Llaés, conservada al Museu Episcopal de Vic, de marcat caràcter popular. Tenim notícies, finalment, d’una imatge desapareguda l’any 1985, que pertanyia a un mas del terme de Sant Julià de Vilacorba.
El Museu d’Art de Catalunya conserva la imatge d’un Crist sofrent, de talla policromada, que fou trobada a les voltes de l’església parroquial de Sant Pere de Ripoll. És una obra de ben entrat el segle XIII. El Museu Episcopal de Vic guarda la segona gran peça de fusta tallada procedent de Ripoll: el frontal presidit pel Crist en majestat acompanyat del col·legi apostòlic. És una magnífica peça en la qual es combina el treball escultòric amb la policromia i les tècniques de colradura. Obra destacada de la segona meitat del segle XII, és gairebé l’única mostra de l’activitat escultòrica sobre fusta procedent de Ripoll. Només es conserven adossades al frontal les figures de quatre dels dotze apòstols, emmarcats per una ornamentació que recorda la labor d’orfebreria. Aquest frontal és difícil de relacionar amb paral·lels; potser caldria aprofundir les relacions amb l’escultura monumental.
De Sant Pere de Mogrony procedeix una talla de Crist en majestat que es conserva al Museu de la Universitat de Yale, als Estats Units; és una obra avançada en el segle XIII. També tardana, a l’entorn del 1300, és la Majestat d’Aranyonet, conservada al Museu Episcopal de Vic.
El Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses, situat en una biga travessera de l’absis en el seu estat original, és un Davallament format per set figures: Crist al centre és flanquejat per Josep d’Arimatea i Nicodem; als costats, la Mare de Déu i sant Joan; i als extrems, els dos lladres crucificats. Estilísticament som ja davant una obra gòtica, amb les característiques idealitzants del primer gòtic. Contrasta perfectament amb els davallaments romànics catalans, com és ara el d’Erill.
L’obra fou instal·lada sobre l’altar de Santa Maria el dia 16 de juny de 1251, segons consta en la documentació. Pagada pel laic Dulcet, s’encarregà de fer-la fer el canonge Ripoll Tarascó. En aquest contracte apareix una nova figura en la problemàtica del client en l’art medieval català; és la figura de l’intermediari, en aquest cas Ripoll Tarascó, que és qui s’encarregà de fer complir la voluntat del difunt, portant l’obra a bon terme. (ECE)
Altres mostres d’art
Una visió completa de la decoració de la capçalera d’una església romànica la constitueix la de Sant Cristòfol de Toses. Les obres que formaven part d’aquesta decoració es troben al Museu d’Art de Catalunya.
La decoració pictòrica mural, en molt mal estat de conservació, és fragmentària. Decorava la volta i el mur cilíndric de l’absis; a la volta hi eren representats el Crist en majestat i el Tetramorf, com és habitual en època romànica; al mur cilíndric, al registre superior, sis apòstols sota arcades figurades. Els fragments pictòrics del registre inferior no són identificables. El més ben conservat és, però, la pintura que recobria l’intradós de l’arc de la finestra de l’absis, amb les figures de Caïm i Abel presentant les seves ofrenes.
Aquestes pintures murals, de no gaire qualitat i nivell artístic, se situen estilísticament en els moments finals de la pintura romànica i al principi de la pintura gòtica lineal. Datables de la primera meitat del segle XIII, la historiografia ha establert relacions llunyanes i dèbils amb les pintures sobre taula relacionades amb el Mestre d’Avià, bé que en alguns trets també ha recordat derivacions de l’autor del retaule de Soriguerola.
Él bizantinisme imperant a la pintura catalana a l’entorn de l’any 1200 es manifesta en el baldaquí d’aquesta església, que també conserva el Museu d’Art de Catalunya. També estilísticament ha estat posat en relació amb Avià, i s’ha datat de la primera meitat del segle XIII. Amb la mateixa cronologia ha esta datada la biga travessera de l’absis que guarda el mateix Museu.
De Toses es conserven també les taules laterals que recobrien l’altar. Aquests dos plafons pintats, amb la mateixa temàtica que els procedents de la vall de Ribes conservats al Museu Episcopal de Vic, presenten: la psicòstasi, és a dir, el pesatge de les ànimes per sant Miquel en presència del diable; i en la segona, les dues figures de sant Pere i sant Pau que reben una petita figura que representa l’ànima. Aquí també es fa present el bizantinisme, bé que el tractament de les figures és ja gòtic. No sense problemes, aquests laterals han estat datats a la segona meitat del segle XIII, amb posterioritat als laterals similars de la vall de Ribes.
De l’església de Sant Cristòfol de Toses procedia també una talla de fusta de Crist en majestat, avui desapareguda, i una imatge de la Mare de Déu, de caràcter molt popular i datada de la primera meitat del segle XIII, que es conserva al mateix Museu d’Art de Catalunya.
El Museu del monestir de Sant Joan de les Abadesses reuneix una petita col·lecció de peces d’època romànica i gòtica. Destaca el fragment d’un frontal esculpit, les figures del qual han desaparegut. Pel seu tractament tècnic, és un dels pocs exemples que es relacionen amb el frontal procedent de Sant Pere de Ripoll (Museu Episcopal de Vic). En el frontal de Sant Joan de les Abadesses, dedicat possiblement a la Maiestas Mariae acompanyada d’apòstols o sants, queden només els nínxols tallats a bisell, on eren situades les figures. Pel seu procediment tècnic, demostra els seus antecedents en l’orfebreria. És difícil aventurar una cronologia en el seu estat de conservació.
El Museu també guarda una creu de fusta procedent d’una antiga capella, avui desapareguda, anomenada capella del Roser, al mateix poble de Sant Joan de les Abadesses. És una obra del segle XIII que conserva encara restes de policromia, en la qual es distingeixen el sol i la lluna, les figures de la Mare de Déu i sant Joan, i el lleó de sant Marc.
En la documentació medieval catalana del segle XIII és freqüent que se citin peces de cristall de roca dins el mobiliari litúrgic. No obstant això, les peces conservades d’aquest tipus són escasses. Les més famoses són, sens dubte, les que componen el joc d’escacs procedents de la col·legiata d’Àger, d’origen islàmic, egipci, i datades en els segles X i XI. Al Museu de Sant Joan, es conserven dues creus tallades en cristall de roca, possiblement d’origen oriental i datables en el segle XIII.
També al Museu es conserva una arqueta de relíquies feta amb fusta, procedent del mateix monestir, i diversos fragments de teixits catalans i hispano-àrabs dels segles XII i XIII.
Procedent del monestir de Sant Joan de les Abadesses, però guardat al Museu Episcopal de Vic, és l’anomenat “Pal·li de les Bruixes”. És una magnífica peça de procedència oriental, datable a la segona meitat del segle XII.
La major part de les peces de mobiliari litúrgic procedents del Ripollès es conserven al Museu Episcopal de Vic. Destaca una lipsanoteca que pertanyia al monestir de Sant Pere de Mogrony; és una simple ampolla de vidre de petites dimensions, de forma esfèrica. De Santa Maria de Matamala, el mateix Museu guarda una lipsanoteca de fusta. També es conserva el joc de canadelles de peltre de Santa Maria de Ripoll, trobat a l’aixovar del sepulcre de l’abat Bertran Desbac, mort l’any 1280.
Una interessant ara d’altar, procedent de l’església de Planès, es conserva al Museu d’Art de Catalunya. Aquesta peça presenta una sèrie de grafits amb noms de persones, que eren escrits normalment en el moment de consagració de l’altar i sovint en visites posteriors al temple per un esdeveniment o altre. S. Alavedra en dóna una cronologia que situa als segles IX i X.
Cal parlar, finalment, a la comarca del Ripollès, d’un grup de ferramentes de porta, en molts casos restaurades recentment o reproduïdes seguint els models dels segles XII i XIII, en què foren realitzades. Destaquen la de Molló, la de Sant Joanipol de Sant Joan de les Abadesses i la de Sant Pere d’Auira a Campdevànol. Destaca la reixa de ferro forjat de data avançada que procedent de Sant Pere d’Auira es conserva al Museu Episcopal de Vic; aquesta peça és similar a la barana del presbiteri d’Olius al Solsonès.
Entre les ferramentes de porta destaquen també la de Sant Cristòfol de Toses, la de Sant Bartomeu del Sitjar, la de Sant Jaume de Queralbs i la de Sant Sadurní de Fustanyà. (ECE).