Sant Cristòfol de Campdevànol

Situació

Una vista del conjunt de les ruïnes de l’església, les quals encara permeten de reconstruir-ne la planta.

M. Anglada

La primitiva església parroquial de Sant Cristòfol, també anomenada “la Vella”, es troba a força distància de la població actual, sota el turó de Puigcorber, al costat nord-oriental de la població de Campdevànol. Més a prop de la població hi ha una nova església parroquial, del segle XVII, del mateix nom, amb la qual cal no confondre’s.

Mapa: 256M781. Situació: 31TDG307757.

Per anar-hi, cal agafar el camí que surt a l’extrem de ponent de la població i va al cementiri, o sigui, des d’on comença la carretera que porta a Gombrèn i a la Pobla de Lillet pel coll de Merolla. Un cop s’ha passat el mas Coronetes, cal continuar 1 500 m per arribar vora les ruïnes, que queden a uns 60 m del camí. (MAB)

Història

L’església de Sant Cristòfol és esmentada, específicament, en un document datat l’I de desembre de l’any 987, d’un judici jurat sobre el “sacrosancto altario […] de locum veneraciones Sancti Christophori cuius baselica est in termino villa Ripollensis in Campo de Avandalo”, en el qual els homes de Gombrèn, en presència del comte de Cerdanya i Besalú, Oliba, reconeixen a favor del monestir de Sant Joan i de la seva abadessa Fredeburga la possessió de Mogrony, que segons afirmen els testimonis fou donada per Guifré el Pelós a la seva filla Emma.

El lloc de Campdevànol és esmentat amb anterioritat, concretament en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere de Ripoll, de l’any 890, on en la clàusula episcopal els comtes adjudiquen a la nova església els delmes i les primícies de les viles de la circumscripció, entre les quals figura la vila de “Campo Davandali”, que formà part, fins al final de l’antic règim, de la baronia del monestir.

La denominació de Campdevànol continua apareixent en la documentació, sota diferents topònims; així, l’any 919 “Villa Davandali”, el 979 “Villa Campo de Vanali”, el 1018 “Campi Avandali”, el 1075 “Campi de Avanal”, el 1117 “Campo Vandali”, etc. Tots ells resultat, sembla, de la derivació de l’antropònim d’un primer terratinent del lloc, anomenat Avàndal o Avànal. A les antigues llistes de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII, surt esmentat sempre “Sto. Xristoforo de Camp d’avana”.

Les dades documentals conegudes sobre l’església de Sant Cristòfol són pràcticament inexistents, i només en sabem que l’any 1885 s’extingí el culte i fou edificat el nou edifici, i que el 1936 fou dinamitada quan servia com a dipòsit de municions.

Les referències documentals sobre la seva arquitectura i, especialment, sobre la seva important reconstrucció al segle XII, són desconegudes, o encara inèdites. (APF-MLlC)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, aixecada a partir de les ruïnes que actualment es conserven.

M. Anglada

L’església de Sant Cristòfol de Campdevànol fou dinamitada durant la guerra civil de 1936-1939 i les seves restes han estat netejades i buidades recentment pel Patronat d’Estudis Ripollesos. El seu estat és el d’una ruïna molt malmesa, de la qual es fa difícil entreveure la complexa realitat.

Aquesta església fou estudiada els anys 1908-1909 per Ramon d’Abadal, el qual, a més d’examinar la seva important decoració pictòrica, en publicà una planimetría, la qual, encara avui, és la millor base per a l’estudi de la seva arquitectura.

Es trata d’una església d’una nau, de reduïdes dimensions, capçada a llevant per un absis semicircular, el qual s’obre directament a la nau, i coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, reforçada per un arc toral, molt descentrat, situat vers els peus de l’església.

La porta s’obria al mur de migjorn, vora un massís d’obra, situat perpendicularment al mur. La seva funció concreta és desconeguda. Sembla que al cantó de tramuntana hi havia oberta una altra porta, cegada interiorment; també sembla que la volta arrencava de dos arcs formes, els quals reforçaven els murs de migjorn i de tramuntana. Aquests, juntament amb el de ponent i el massís d’obra del mur de migjorn, corresponien a l’obra més antiga, d’una església, també d’una nau, coberta amb fusta, i que, segurament la segona meitat del segle XII, fou reformada doblant internament els murs i cobrint-la amb una volta de canó, i fent-hi un absis nou, el qual externament era ornamentat amb un fris en dent de serra, sota el ràfec motllurat, suportat per unes mènsules.

Vista exterior de les ruïnes de l’església, amb la part inferior de l’ absis encara dempeus, la qual permet de veure I’aparell amb qué fou construït aquest element.

M. Anglada

L’aparell de les dues èpoques constructives era ben diferent: obra de reble (segons el dibuix d’Abadal) als murs més antics, sense formar filades ni escairar les lloses, i obra de carreus ben tallats i escairats, col·locats en filades molt uniformes i regulars, igual com es conserva a l’absis i a les parts reformades.

Es fan difícils de datar per se les parts més antigues de la capella. La presència, però, de les pintures permet d’establir, si més no, una dotació ante quem per a l’obra primitiva. X. Barral ha situat les pintures de Campdevànol entre el final del segle IX i el principi del segle X. Lògicament l’església havia d’ésser o poc anterior o coetània d’aquesta possible datació, mentre que la reforma pot ésser situada perfectament vers la segona meitat del segle XII. (JAA)

Pintura

De l’antiga església de Sant Cristòfol de Campdevànol coneixem l’existència d’unes pintures gràcies a una còpia realitzada pel seu descobridor Ramon d’Abadal i de Vinyals. Les primeres notícies foren publicades a la “Revista de la Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa”, l’any 1909(*).

El mural era localitzat en una paret lateral de l’església, avui totalment derruida. Abadal en trobà els dos terços occidentals de l’única nau. El mur original, on reposaven les pintures, havia estat tapat per un mur de pedra picada, que responia a una reconstrucció del segle XII. Segons el dibuix d’Abadal, es tractava d’un fresc de mala qualitat o d’una pintura al tremp, damunt un arrebossat groller de calç amb terres.

Si hom es fixa en la base arquitectònica que les contenia, se’n desprèn que les pintures són contemporànies; la seva datació exacta, la desconeixem. Se n’han fet diversos estudis i elaborat diferents hipòtesis. Ens dedicarem, però, primerament a descriure-les: el plafó que les contenia feia uns 5 m d’amplada per uns 2 m d’alçada. Presenten escenes inspirades en el llibre del Gènesi: Adam i Eva a banda i banda de l’arbre del Paradís. La figura d’Eva, deforme i desproporcionada, és mancada de cap; al seu costat, l’arbre, de branques simètriques, de les quals penja una fulla i una fruita, alternativament; a l’altre costat, Adam en posició frontal i amb una mà estesa per prendre una fruita. Darrere seu, en un angle de l’escenari, hi ha un petit personatge que sembla avisar-lo: àngel? dimoni? El compartiment de mà esquerra té a la part inferior un personatge de grans proporcions, mancat de cap, el qual segueix una figura amb un instrument a la mà; podria tractar-se d’un àngel. A l’angle superior dret hi ha un àngel de mides més petites. L’escena podria ésser interpretada com l’expulsió del Paradís.

Les dues escenes eren separades per una banda ornamental vertical; a la part superior, la banda que delimitava era decorada en formes quadrades amb creus interiors en diagonal. El fons del mural era decorat també amb una sèrie de cercles concèntrics molt petits. Aquest tipus d’ornamentació ha estat estudiat per Eduard Carbonell. Dels conjunts tractats en el seu llibre, aquest motiu no apareix en cap més(*).

Complementava el mural una inscripció que donava raó del que allí hi havia representat: PVMO i COMEDIT HOMO. La inscripció era feta en caràcters majúsculs, amb un traç molt incorrecte.

El procediment pel qual foren realitzades les pintures, dit en les mateixes paraules que el seu descobridor: “[…] és senzillíssim, un perfilat de color vermell, que és el que marca tot el dibuix, i, alguns pocs tocs de blau, groc brillant, ocre terrós, no es nota enlloc el més petit ombrejat: té tot el caient d’una composició verament decorativa(*)”.

La primera opinió tot seguit de la troballa la donà Josep Gudiol. L’historiador situà les pintures com a pertanyents a l’art pre-romànic i, si es vol, a l’art mossaràbic o art bàrbar(*). Gudiol datà aquestes pintures amb anterioritat al segle XI.

Charles Kuhn, l’any 1930, fou qui les estudià més profundament i donà unes explicacions que han estat vàlides, almenys fins ara. Si més no, la raó és que potser manca un estudi més precís sobre el tema. Kuhn realitzà una anàlisi comparativa de formes amb d’altres obres, i arribà a concloure en una inspiració visigòtica. Segons ell, la data del segle XI, que en un primer moment fou la que hom donà al conjunt, no es corresponia amb l’estil allí representat. Les formes ovalades i la forma de pera dels rostres dels personatges del mural, les comparà amb les de l’escultura merovíngia de la vall del Rin i de les talles romàniques llombardes.

L’altra disciplina en la qual Kuhn es fixà fou en la miniatura. Observà diversos manuscrits, ens els quals trobà figures i formes que s’assemblaven a les representades a les pintures de Campdevànol, des de les similars a les del manuscrit de Sant Gall de les Leges Barbarorum, del final del segle VIII, passant per les fesomies del Saltiri del segle IX del Saint John’s College de Cambridge. Proves, segons Kuhn, que en última instància van a raure en un origen visigòtic; un origen que donà lloc a unes formes que romangueren presents a la Península; unes formes comunes en els manuscrits del segle X i en els posteriors mossaràbics(*).

Post oferí una altra explicació; si més no parlà d’una possibilitat que no calia excloure: no es podia descartar que les pintures fossin fruit d’una supervivència de velles maneres; fins i tot les dades de la seva execució es podien allargar fins més tard dels segles XI-XII. El fet és que, encara que els colors podien no apartar-se gaire dels utilitzats en ple període romànic, aquestes formes no tenien res a veure amb la sofisticada producció dels segles XI i XII(*). La hipòtesi, això no obstant, és difícil de mantenir. Les formes exagerades dels cossos que es presenten a la decoració mural de Campdevànol tampoc no les trobem en els Beatus, on Kuhn també trobà una relació. Pel que fa a aquest punt, Gudiol recordà que, en parlar de miniatura, no ens podem limitar a pensar en una única influència ni en una sola cronologia.

Cook i Gudiol assenyalen una altra via: la de l’art “ramirenc” del segle IX. Els relleus de San Miguel de Lillo, per exemple, enllacen amb un tipus d’esquema compositiu que no s’allunya tant de les pintures que aquí tractem. Si més no, apunten els historiadors, l’art ramirenc és el primer graó de la cadena estilística que enllaça les pintures de Campdevànol, Terrassa, Pedret, Castillejo de Robledo i Granera(*).

Al mateix temps, l’any 1951 Anthony comparà també aquestes pintures amb l’art de les esglésies ramirenques. Les datà en temps visigòtics, entre els segles VIII i IX. Anthony observà una estilització i unes formes en el dibuix que eren totalment característiques de l’art d’aquell període. Per això les esglésies de San Miguel de Lillo i la propera de San Julián de los Prados (Santullano) eren les mostres més similars de Campdevànol(*). Posteriorment, Xavier Barral i Altet acceptà en un principi la comparació amb els relleus de San Miguel de Lillo com la més encertada. Més tard, en la seva publicació del 1980, observà a Campdevànol una obra que en digué de caràcter “popular”, dins un esperit semblant al de les pintures de Marmellar, però amb una tradició iconogràfica molt més fidelment paleocristiana. Estilísticament, les classificà com unes pintures aïllades.

Dins la manera de fer dita “popular”, cal qüestionar-se, entre d’altres aspectes, quina és la capacitat del pintor a l’hora d’interpretar o copiar una escena. Un “bon” pintor o un “mal” pintor també tenien cabuda dins aquesta disciplina.

Amb tot, Xavier Barral és qui ha fet la darrera aproximació a les pintures de Campdevànol per escatir-ne l’origen. Les dades de la seva realització són difícils de saber. S’ha tingut en compte la base arquitectònica a l’hora de fixar una cronologia primera. Barral i Altet acaba el seu estudi tot donant una explicació molt plausible per a aquesta obra: són unes pintures que s’han estudiat com a les primeres dins el romànic català, i potser això no és del tot cert. El que sí cal fer constar és que la pintura mural ha existit des del final del món antic. Cercar quins en són els inicis i on es troben, és materialment impossible, per la senzilla raó que no comptem amb tots els conjunts que hi hagué. Fou aleshores, des del final del món antic, quan s’instal·là a Occident una nova tendència de l’art: d’una banda, un art oficial interessat en les formes artístiques més clàssiques en contacte amb les realitzacions i els centres de decisió, i d’altra banda, un corrent local que tendia cap a la desorganització de la forma i que s’aïllava en les diferents regions sense interessar-se pels intercanvis. El fenomen artístic de tipus popular es produí també a fora de casa nostra. Moltes zones experimentaren aquestes transformacions. Els segles X i XI foren segles de creació romànica, on totes les obres s’anaren formant damunt un fons comú: el de l’antiguitat tardana present arreu de la Mediterrània(*).

També Gudiol i Ricart recordà que hi ha una ampla zona geogràfica des de Síria fins a l’Europa central, passant per Capadòcia, on molt aviat cristal·litzaren fórmules murals dignes de l’apel·latiu de romàniques, tot i amb les seves formes orientalistes(*).

Aquest punt de vista obre els límits; podem, doncs, en aquest punt parlar de l’internacionalisme del romànic, fins i tot en les seves primeres formes o, si més no, en el seu esperit.

Xavier Barral situa les pintures de Campdevànol en un grup que es pot anomenar com el de les primeres pintures romàniques a Catalunya. Aquestes poden ésser situades entre els segles VIII i XI, més aviat cap al final d’aquest període(*). Campdevànol representa aquesta manera de fer “popular”. Són unes pintures que, juntament amb les de Sant Pere de Terrassa i les de Pedret (segons Barral), demostren la continuïtat entre el món pre-romànic i el món romànic a nivell local.

Aquests conjunts, Campdevànol entre ells, han estat localitzats per Joan Sureda dins el grup que anomena “seqüència protoromànica”; el moment just abans del període que, es pot afirmar, segons Sureda, és el central en la producció pictòrica romànica, que es localitza, sobretot, en la primera meitat del segle XII(*). (NPP)

Bibliografia

• Pèire de Marca: Marca Hispanico, París 1688; facsímil, Ed. Base, Barcelona 1972, pàgs. 822-823.
• Frederic Udina i Martorell: El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos, CSIC, Escuela de Estudios Medievales, Textos XVIII, Barcelona 1951, pàgs. 446-447.
• Eduard Junyent i Subirà: Primitiva parroquia de San Cristobal de Campdevanol, Antigua parroquia de San Cristobal de Campdevanol, i Moderna parroquia de San Cristobal de Campdevanol, “Itinerario histórico de las parroquias del obispado de Vich”, separata de la “Hoja Parroquial”, núms. 97-99, Vic 1944-1952.
• Ramon d’Abadal i de Vinyals: Dels visigots als catalans, vol. I, Edicions 62, Barcelona 1974, pàgs. 478 i 488.
• Antoni Pladevall i Font: Campdevànol, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàgs. 322-324. (APF-MLIC)