Situació
Detall d’una de les obertures que presenta una de les coves.
V. Hurtado
AI punt quilomètric 115,7 de la carretera N-152, de Barcelona a Puigcerdà, al lloc anomenat Pont de la Corba, justament al punt més estret del Congost que forma l’entrada de la vall de Ribes i on coincideixen, l’un a tocar de l’altre, el riu Freser, la carretera i la via del tren, hi ha situades, a mitja paret de la roca i a una altura d’uns 25 m, diverses coves o balmes. Hom ha pogut comprovar l’existència en dues d’elles, les més grans, situades a banda i banda del pas, de restes de paraments o de murs defensius.
Història
El Pont de la Corba és un dels límits tradicionals —i així apareix moltes vegades en la documentació— del comtat de Cerdanya. Del pont, que de ben segur existia, les riuades del Freser, la carretera moderna o la construcció de la via del tren s’han encarregat que no restés cap vestigi medieval. Amb pont o sense, aquest pas ha estat sempre, tenint en compte les seves particulars condicions naturals, un punt estratègic de primer ordre. Segons el parer de nombrosos historiadors, fou en aquest punt on segurament el comte de Cerdanya Sunifred aturà l’exèrcit musulmà comandat per Abd al Wahid ibn Yazid, amb Musa ibn Musa de cap de l’avantguarda i dirigit sens dubte contra Narbona l’any 841 o el 842.
La utilització defensiva de les coves de la Corba és de ben segur molt antiga, encara que la documentació no en parli fins al final del segle XIII. Així, en un inventari sobre la situació de les fortificacions de la vall, encomanat pel rei Jaume II, es parla molt clarament de la necessitat de disposar de setanta-una persones per defensar la plaça de Ribes, plaça formada per “un castell, una bastida, una torre prop de la bastida i les coves”. Per a la defensa d’aquestes darreres, el document en qüestió detalla que tan sols eren necessàries set persones.
Uns anys més tard, i ja a la darreria del conflicte que oposà la corona catalanoaragonesa amb el regne de Mallorca, hi ha documentat un fet d’armes directament relacionat amb les esmentades coves. L’any 1342, el rei Pere III, impacient per liquidar el regne mallorquí, donà ordres al seu germà, l’infant Jaume, per iniciar les hostilitats a la frontera amb el comtat de Cerdanya. El mes d’octubre d’aquell any foren enviats, des de Ripoll, Arnau d’Erill i Guillem de Bellera per atacar la “fortalesa de les coves”. Seguint el relat de Zurita veiem que: “eren dues roques d’estranya fortalesa que estaven a la porta i entrada de la vall de Ribes i de Ripoll, el qui tenia aquestes forces era senyor de les valls, i eren aquestes roques a una i altra part del riu que baixa per aquesta vall i no hi havia més d’un tret de pedra de distància; i les forces eren enmig de les roques a on no es podia pujar si no per certs graons”. Van anar-hi a combatre gent a cavall de les vegueries de Berga i de Ripoll; després d’un aferrissat combat que durà, segons diu el cronista, des que sortí el sol fins a migdia, foren ferits gairebé tots els qui defensaven les coves. La victòria animà, sens dubte, l’exèrcit del Cerimoniós, que continuà la seva acció fins al castell de Ribes. En aquest, la resistència fou més forta i la tropa invasora hagué de retornar a Ripoll, no sense “deixar ben guardades les coves”.
La importància d’aquestes coves quedà manifesta l’any 1343, quan hi hagué un intent per part de Pere III de restablir la situació d’abans del conflicte, en partir les rendes de la vall amb un descendent de la família dels Ribes, concretament amb Francesc de Ribes, que rebia del rei el castell de Segura i “Corbateres”, topònim aquest no conservat en l’actualitat i que podria tenir relació amb les coves de la Corba.
¿Van restar molt malmeses aquestes coves en el curs dels enfrontaments del 1342 i del 1343? ¿Van esdevenir massa vulnerables als progressos de la tècnica militar amb les primeres utilitzacions de l’artilleria? O senzillament, ¿van perdre el caràcter estratègic que els donava el fet d’ésser la vall de Ribes zona de frontera? Sigui quin vulgui el motiu o tots tres alhora, el fet és que les coves deixen d’aparèixer esmentades com a punt defensiu de la vall cap al final del segle XV.
Les coves
És molt difícil precisar amb detall què queda a l’interior de les coves, ja que per accedir-hi és imprescindible l’escalada. No obstant això, i a l’espera de fer l’ascensió, podem dir que, des del punt de màxima aproximació —uns 25 m—, pel que fa a la cova del vessant oriental, són perfectament visibles diversos trossos de mur fets amb pedra tallada i les restes d’una construcció de fusta formada per dues grans bigues que sobresurten i que donen la idea d’un sòl o base artificial que engrandia el recinte, o bé que servia de possible punt de subjecció d’una escala.
L’altra cova, segurament la més interessant en tots els aspectes, presenta tot un camí d’accés pel costat meridional amb les restes d’un mur de protecció que va fins a la seva entrada. L’accés d’aquesta via es troba tallat avui dia per la paret del camí que mena a una fàbrica moderna, però d’aquest camí estant és perfectament apreciable el caràcter medieval de l’aparell de construcció del mur que protegeix l’entrada de la cova. Aquesta presenta una altra sortida al vessant de tramuntana, on es pot apreciar un sistema de cobertura del sòl o superfície de la cova a base de grans lloses tallades. De la carretera, a uns 25 m per sota, en vertical, són perfectament visibles unes quantes d’aquestes lloses disposades en forma semicircular.
Bibliografia
- Archives des Pyrennées Orientales, sèrie B, Perpinyà.
- Jerónimo Zurita i de Castro: Anales de la Corona de Aragon, llibre VII, Saragossa 1666.
- Francesc Carreras i Candi: Entences i Templers en les montanyes de Pradres, “Boletín de la Real Academia de Buenas Letras”, II, Barcelona 1903-1904.
- Pere Català i Roca i Miquel Brasó i Vaques: Els castells catalans, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1976. (VHC)