Situació
Vista exterior de l’església des de ponent, amb la façana.
F. Tur
L’església de Sant Romà, avui fora de servei i en mal estat de conservació, es troba al mig de l’agregat d’Aranyonet, a 1 090 m d’altitud. El poblat, avui gairebé deshabitat, és a 10 km a l’extrem sud-occidental del municipi de Gombrèn, al peu dels rasos de Tubau. L’edifici és a mà dreta del torrent d’Aranyonet; afluent per l’esquerra de l’Arija.
Mapa: 255M781. Situació: 31TDG203765.
Per arribar-hi cal agafar un camí de bosc que surt de la carretera comarcal que uneix Campdevànol i Berga. La cruïlla es troba al lloc on hi ha l’indicador del coll de Merolla. (NPP-JVV)
Història
El lloc d’Aranyonet surt esmentat per primer cop l’any 982, al precepte del rei Lotari a favor del monestir de Ripoll: “in comitatu Cerdaniense, valle Lilitense, villa Araionedo, ecclesiam cum decimis et primiciis […]”, esment que retrobem l’any 1011 a l’inventari fet per l’abat Oliba del patrimoni del monestir de Ripoll en ocasió d’anar a Roma a demanar-ne la confirmació al papa Sergi IV.
Aquesta parròquia pertangué tradicionalment a la diòcesi de la Seu d’Urgell. L’any 1011 es trobava ja dintre l’òrbita de les possessions del monestir de Santa Maria de Ripoll. Això féu que es considerés pràcticament desvinculada de la diòcesi original. Quan al final del segle XVI es creà la diòcesi de Solsona, hi hagué un plet entre els nous bisbes de Solsona i l’abat de Ripoll sobre la jurisdicció d’Aranyonet, Borredà, Obiols, Sorba, Sant Cugat del Racó, etc., parròquies totes elles dependents del monestir. Aquest plet per la jurisdicció, perdurà encara el segle XVIII. La seva adscripció definitiva al bisbat de Vic tingué lloc després de l’any 1835, un cop extingit el monestir de Ripoll.
El silenci documental és gairebé absolut sobre la seva història, però degué viure un moment d’una certa prosperitat al final del segle XIX, car l’any 1888 les seves estructures patiren importants reformes, moment en el qual fou capgirada l’església, i hom suprimí l’absis que devia trobar-se situat al cantó de llevant, on ara hi ha la porta, i el conjunt fou englobat dins un sol edifici amb la rectoria. (APF-MLIC)
Església
L’església conserva en part la planta romànica i la part del mur de migdia ben visible exteriorment.
L’edifici és d’una nau orientada seguint l’eix llevant-ponent; és coberta amb volta de canó.
La part romànica visible és realment interessant i, dintre el mal estat general de l'edifici, es conserva bé. Ens referim al pany de paret que hi ha a migdia; aquest correspon a un atri amb sis arcs i obertures, ara tapades. L’aparell del parament romànic és a base de carreus disposats de manera capriciosa, horitzontalment i verticalment entre els arcs de poca alçada; presumiblement fou elevat el nivell de terra. En la reconstrucció del segle passat, la part superior de l’atri fou arranjada per tal de formar part de la rectoria; la part inferior s’utilitzà com a baptisteri.
A l’interior, la nau, bastant estreta, és coberta amb volta de canó. Aquesta nau fou ampliada mitjançant uns espais a manera de capelles obertes sota arcs a les parets, que estan entre dos arcs formers. Tot és enguixat i en bastant mal estat de conservació.
A l’exterior el sostre té dos nivells: el de la nau central, cobert amb teules, de dos vessants, i a un nivell més baix, el que cobreix les capelles del mur septentrional; a l’altre costat hi ha l’atri sobrealçat.
Al peu s’aixeca un campanaret de doble espadanya.
Tot el conjunt és envoltat de terrasses i escales per on accedir-hi. Tanmateix a la base del mur de migdia hi ha un petit cementiri. (NPP)
Crist
Majestat procedent d’aquesta església i conservada actualment al Museu Episcopal de Vic, on és catalogada amb el núm. 76.
G. Llop
Procedent de la parròquia d’Aranyonet, actual ment tancada al culte, el Museu Episcopal de Vic conserva, des d’abans de l’any 1893, una majestat de talla policromada, de 79 × 76 cm, amb un buidat de túnica de 23 cm, damunt una creu de 136 × 89 cm, amb el núm. d’inventari 76.
Té els braços lleugerament inclinats, i dos dits escapçats a cada una de les mans. La cara és extremadament llisa, i les faccions no tenen relleu; a penes si s’observa un lleuger volum al nas, i una sorprenent aresta viva, indicant el bigoti, que sembla deguda més a la pintura que a l’escultura.
La túnica és llisa a la part superior i a les mànegues, i mostra una sola aresta o arruga central i vertical, de la mateixa mena que el bigoti, per damunt de la cintura, que es duplica en avall. No té cinyell escultòric, ni nus de cap mena, però la túnica s’estreny a la cintura i forma plecs a la faldilla, com si el cinyell existís.
La policromia, molt escrostonada, correspon a una decoració recent, amb un fons uniforme adornat d’unes poques figures geomètriques, o flors molt esquemàtiques, a base de quadrats; però es veuen restes de la policromia anterior, que potser és la primitiva.
La creu és recta, com les de tipus més antic, té restes de la decoració a franges, com correspon a les creus del segle XII, i no s’adiu gens amb la imatge. Estranya i enigmàtica figura, que ens plauria veure netejada d’aquest gruix de pasta i pintura que tant la desfigura, esborrant completament el relleu escultòric de les faccions, si és que realment tenen relleu, i que ens fa pensar (no pas per la semblança) en el Crist de València d’Àneu, que, abans de la pèrdua del gruix de repintats que la desfiguraven tant, ningú no hauria dit que contenia amagada una talla tan delicada. Els peus, única part visible sense la policromia, ens indiquen tanmateix la presència d’una talla aspra, gairebé bàrbara, que no suggereix altra cosa que simple inhabilitat i pobresa escultòrica.
M. Trens la considera del segle XIV, però no en sabem veure gaire clar el motiu; una extrema decadència no ha de fer-nos sobrepassar els límits d’una època determinada per a penetrar a la següent. Per molt que observem aquesta imatge, no sabem veure-hi res que ens suggereixi l’estil gòtic, i així, mentre no puguem veure la labor, bona o dolenta, del tallista, preferim considerar-la com a obra molt decadent, però encara romànica, del final del segle XIII, però reconeixent la possibilitat que, en un llunyà racó pirinenc, algun artesà més o menys dotat continués realitzant majestats vestides, totalment anacròniques i molt decadents, ja entrat el segle XIV, excepcional circumstància que no ens autoritza a admetre l’existència d’art romànic en el segle XIV, ni la presència d’un art gòtic que comenci essent decadent, en lloc de començar essent primitiu, com li correspondria.
Sembla, en definitiva, un exemplar d’aquelles obres, artísticament negligibles, que no poden ser considerades com formant un període de transició entre dues estètiques, perquè realment no en tenen cap, i són solament una aparença sense contingut a la qual només podem atribuir una graciosa ingenuïtat. Tanmateix, a la seva època, sense mutilacions ni desperfectes, i vistosament policromada, sens dubte complí perfectament la doble finalitat, decorativa i emotiva, per a la qual fou realitzada.
Poc abans de l’any 1978 aquesta imatge sofrí una restauració important que n’ha corregit els sectors malmesos, refet les mans i pintat de negre els cabells, el bigoti i la barba, així com el cenyidor, escultòricament inexistent. La túnica ha estat pintada d’un color verd fosc uniforme, i han desaparegut els dibuixos anteriors. (RBP)
Bibliografia
Bibliografia general
- Pèire de Marca: Marca Hispanica, París 1688; facsímil, Ed. Base, Barcelona 1972, pàgs. 930-931, 983 i ss.
- Eduard Junyent i Subirà: Parroquia de San Román de Aranyonet, “Itinerario histórico de las parroquias del obispado de Vich”, separata de la “Hoja Parroquial”, núm. 93, Vic 1945-1952.
- Antoni Pladevall i Font: Gombrèn, Gran geografía comarcal de Catalunya, vol. I (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 328. (APF-MLIC)
Bibliografia sobre el crist
- Josep Morgades i Gili: Catálogo del Museo arqueológico-artístico episcopal de Vich, Vic 1893, pàgs. 180-181.
- Manuel Trens i Ribas: Les majestats catalanes, Monumenta Cataloniae, vol. XIII, Barcelona 1967, pàg. 140 i làm. 40.
- Rafael Bastardes i Parera: Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya, Artestudi Edicions, Col. Art Romànic, núm. 9, Barcelona 1967, pàgs. 187-190. (RBP)